Menu
Lectura de la profecia d’Ezequiel
Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic.
Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré».
Per comprendre la paràbola d’Ezequiel cal recordar el context històric: En 597 aC, Nabucodonosor, rei de Babilònia, s’apoderà de Jerusalem i va deportar el rei i una part dels seus habitants (entre ells, Ezequiel) a Babilònia. Déu anys més tard, en 587, Jerusalem va ser destruïda i una altra part dels seus habitants van ser també deportats a Babilònia.
Semblava que el poble jueu ho havia perdut tot: la seva terra, el seu rei (que era considerat mediador entre Déu i el poble) i el seu temple, el lloc de la presència divina.
La pregunta que tenallava tots els cors: Havia Déu abandonat el seu poble?
Era una “qüestió de confiança”… I l’exili a Babilònia va ser l’ocasió d’una sacsejada de la fe del poble jueu. I Ezequiel en va ser un dels artífexs…
Abans de la catàstrofe, ell ja havia alertat el poble de les conseqüències desastroses i inevitables de la seva conducta; havia multiplicat les seves amenaces amb l’esperança d’obtenir una conversió.
Però un cop la desgràcia arribà, Ezequiel va dedicar-se a aixecar l’ànim del poble. I la paràbola del cedre que llegim avui, vol ser un raig d’esperança…
Per què un cedre? Doncs perquè el cedre era el símbol de la dinastia reial.
“…arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta…”
Lògicament, la “muntanya alta” és Jerusalem… Aquesta frase anuncia dues coses: el retorn al país i la restauració del reialme de Jerusalem.
“Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor”
Tots els arbres del bosc: el món sencer…
Jo sóc el Senyor: I no n’hi ha cap d’altre; tema molt freqüent entre els profetes, en l’entorn de la lluita contra la idolatria.
“…i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge”.
No hi ha res impossible a Déu…
“Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré”.
La promesa feta a David pel profeta Natan, quatre-cents anys abans, anunciava un rei nascut de la seva descendència. I aquí diu que mantindrà la seva promesa…
Amb aquesta paràbola del cedre, plena d’imatges, Ezequiel recupera la promesa en un moment en què el poble patia la seva impotència total; la insistència del profeta en l’obra de Déu, és la millor font de confiança.
És bo de lloar l’Altíssim,
de cantar al vostre nom, Senyor,
de proclamar al matí el vostre amor,
i de nit la vostra fidelitat.Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
plantats a la casa del Senyor
creixeran als atris del nostre Déu. R.
Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor,
per proclamar que el Senyor és recte,
que la meva Roca no coneix la injustícia. R.
R. És bo de lloar-vos, Senyor.
Un home pietós canta la “felicitat” que sorgeix de la seva contemplació permanent de les “accions” de Déu, obres del seu “amor-fidelitat”. En oposició, veu la curta durada dels impius, l’èxit dels quals és sols passatger i fràgil… En canvi, els justos s’arrelen en la solidesa de Déu.
Jesús es va comparar ell mateix, com s’esdevé en aquest salm, a un arbre ple “d’ufana i de vigor”: “Jo sóc el cep; vosaltres, les sarments. Qui resta en mi, i jo en ell, aquest dóna molt de fruit” (Jn 15,1-8).
Després del seu fracàs aparent en la creu, la seva Resurrecció va verificar l’exactitud profètica d’aquest salm: “Vós renoveu i refresqueu el meu vigor.”
Sí, Jesús “fructifica encara”, dos mil anys després de la seva mort.
El neci no ho comprèn, no ho entén. Efectivament, fa falta una mirada interior per a comprendre l’acció i la presència de Déu en el món.
La Bíblia sovint anomena “insensats”, “necis”, aquells que es fien d’aparences superficials, aquells que es deixen impressionar per l’èxit “efímer” dels qui fan el mal. La nostra fe és una saviesa. Ella ens convida sense parar a superar les aparences, per a anar fins al fons de les coses.
“…que la meva Roca no coneix la injustícia”.
Durant l’episodi de Massà i Meribà, en el desert, Déu va fer néixer aigua d’una roca: en endavant hom anomenava Déu “la nostra roca”… manera de recordar la fidelitat de Déu, més gran que tots els recels i les sospites del seu poble.
“Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín…no hi van trobar aigua per a beure. Llavors el poble es posà a discutir amb Moisès i li deia: —Dóna’ns aigua per a beure. Moisès els va replicar: —Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor? Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia: —Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set…? Moisès va clamar al Senyor: —Què haig de fer per aquest poble?…—Passa al davant del poble… pren el bastó amb què donaves cops al Nil, i camina. Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure. Moisès ho va fer així,… i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?” (Ex 17, 1-7).
L’home ha tingut sempre la temptació d’acusar Déu cada vegada que les coses no li surten segons ell desitja. I per tal de constatar aquesta lliçò capital, hom ha escrit el relat del Jardí de l’Edèn:
l’home i la dona cauen en la trampa que els ha parat la serp…
I és sempre la mateixa història des que el món és món…
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Per a Pau la mort és com un naixement: així com el nounat ve de l’obscuritat i troba la llum, així nosaltres quan nasquem a la veritable vida, estarem en plena llum.
El temps de gestació d’un infant té sentit en funció del seu naixement; així la nostra vida terrestre té sentit en funció de la vida definitiva a prop del Senyor.
I tot esperant, en aquesta obscuritat, hi ha un raig d’esperança que és la fe; ella dóna sentit a la nostra vida actual, a la nostra mort. Gràcies a ella sabem que la nostra mort és un naixement…
Gràcies a la fe la nostra vida té un sentit, és a dir, una direcció i i un significat. Pel nounat la direcció és el dia del naixement; per a nosaltres, el dia de la nostra mort biològica.
Quant al significat, la situació és ben diferent car el bebè no pot fer res per activar les coses. En canvi nosaltres sí que tenim un rol capital a interpretar: la nostra vida terrestre és veritablement el temps d’una gestació, tot el que fem avui, prepara el demà…
Per tant, la nostra vida terrestre no pot ser ignorada ni negligida; està orientada, té un objectiu i això li dóna tot el seu valor.
Tanmateix l’eficàcia dels nostres esforços no sempre és evident: Quantes vegades hom té o ha tingut la impressió de “predicar en el desert”? Pau s’adreça a tothom que hagi tingut aquesta percepció:
“Germans, ens sentim molt coratjosos”.
Tenim confiança, plena confiança… La collita la veurem més tard; ara cal continuar sembrant amb confiança…
“…i no ambicionem res més que ser-li plaents”,
Tot llegint l’Antic Testament podem trobar què és el que “és plaent al Senyor”:
“El Senyor respon: Ja t’han ensenyat, home, què és bo, què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta’t humilment amb el teu Déu” (Miquees 6, 8).
“Això diu el Senyor: Que el savi no es gloriï de la seva saviesa, ni el fort de la seva força, ni el ric de la seva riquesa. D’una sola cosa podeu gloriar-vos: d’entendre’m i conèixer-me. Jo, el Senyor, estimo fidelment i obro amb dret i justícia sobre la terra. Aquestes són les coses que em complauen. Ho dic jo, el Senyor” (Jeremies 9, 22-23).
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».
Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
En un món de grans i petits, els petits hi solen ser “devorats” o oprimits. Israel sempre havia sigut un poble petit entre pobles grans. Pensava (com tots als altres pobles) que l’única manera de reeixir era fer-se també gran. Els seus profetes alimentaven aquesta esperança.
Però Jesús ensenya a tothom que els plans de Déu no van per aquí…
El Projecte de Déu és una humanitat de germans, sense grans ni petits.
Ens diu Marc que Jesús no deia res a la gent que no fos a través de paràboles: era la manera que tenia de fer-se entendre. I és que les idees dels homes no coincidien amb les seves, que diguem!
I així, li va caler desplegar tota una pedagogia que l’Antic Testament ja havia començat.
Inicialment, el poble d’Israel, com tots els pobles, només podia imaginar el Regne de Déu en termes de sobirania.
Així, els textos de l’Èxode ens presenten sempre les trobades de Déu amb Moisès enmig de tempestes, de foc, de terratrèmols… Si no hagués sigut a través d’aquestes proves de poder i grandesa, el poble no s’hauria pres seriosament Déu!
El mateix profeta Elies, al començament de la seva carrera, només pot imaginar Déu a través de manifestacions grandioses:
“Quan va ser l’hora de l’ofrena del capvespre, el profeta Elies s’acostà i pregà així: —Senyor, Déu d’Abraham, d’Isaac i d’Israel: que se sàpiga avui que tu ets Déu a Israel, que jo sóc servent teu i que he fet tot això per ordre teva. Responme, Senyor, respon-me, perquè aquest poble es convenci que tu, Senyor, ets Déu i que fas tornar els cors cap a tu. Llavors va baixar un foc que venia del Senyor i va consumir la víctima de l’holocaust, la llenya, les pedres i la pols, i va assecar l’aigua del solc. Tot el poble, en veure-ho, es prosternà amb el front a terra i clamava: —El Senyor és Déu! El Senyor és Déu! “(1 Reis 18, 36-39)
Però un temps després:
“El Senyor li digué: —Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor. Aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada” (1 Reis 19, 11-13).
Ara, Elies ho va veure clar: Déu no està en les manifestacions de poder, que tant ens agraden, sinó en la lleugera marinada…
Si reflexionem sobre aquesta paradoxa, ens adonarem que a la Bíblia apareix arreu:
L’elecció d’un petit poble per portar al món la més gran de les notícies, l’elecció d’un home quec, Moisès, com a portaveu, una parella estèril (Abraham i Sara) per portar l’esperança d’una descendència nombrosa com els estels, un pastor jovenet de Betlem per vèncer el gegant Goliat…
I segles més tard, del mateix poblet petit i insignificant, sortirà el Fill de Déu; com diu sant Joan, el Verb, la Paraula.
I a través dels aparents fracassos del Crist i la mort en Creu, el triomf de l’amor es fa palès en el món…
Tal és la lliçó de les paràboles, una magnífica lliçó de confiança: El reialme és una llavor que germina irresistiblement; potser encara invisible, però la collita arribarà…
La paraula sembrada en la pobresa i la humilitat esdevé a poc a poc un arbre immens les branques del qual són tan grans com per acollir la humanitat sencera…
Cal que nosaltres ens esforcem, ens comprometem, col·laborem… Estem acostumats a valorar gairebé exclusivament l’eficiència i el rendiment i hem oblidat que l’evangeli parla de fecunditat…
…I Jesús entén que la llei fonamental del creixement humà és l’acollida de la vida que anem rebent de Déu.
Semblava que el poble jueu ho havia perdut tot: la seva terra, el seu rei (que era considerat mediador entre Déu i el poble) i el seu temple, el lloc de la presència divina.
La pregunta que tenallava tots els cors: Havia Déu abandonat el seu poble?
Amb aquesta paràbola del cedre, plena d’imatges, Ezequiel recupera la promesa en un moment en què el poble patia la seva impotència total; la insistència del profeta en l’obra de Déu, és la millor font de confiança.
La Bíblia sovint anomena “insensats”, “necis”, aquells que es fien d’aparences superficials, aquells que es deixen impressionar per l’èxit “efímer” dels qui fan el mal. La nostra fe és una saviesa. Ella ens convida sense parar a superar les aparences, per a anar fins al fons de les coses.
…nosaltres sí que tenim un rol capital a interpretar: la nostra vida terrestre és veritablement el temps d’una gestació, tot el que fem avui, prepara el demà…
Per tant, la nostra vida terrestre no pot ser ignorada ni negligida; està orientada, té un objectiu i això li dóna tot el seu valor.
Tanmateix l’eficàcia dels nostres esforços no sempre és evident: Quantes vegades hom té o ha tingut la impressió de “predicar en el desert”? Pau s’adreça a tothom que hagi tingut aquesta percepció:
“Germans, ens sentim molt coratjosos”.
Tenim confiança, plena confiança… La collita la veurem més tard; ara cal continuar sembrant amb confiança…
En un món de grans i petits, els petits hi solen ser “devorats” o oprimits. Israel sempre havia sigut un poble petit entre pobles grans. Pensava (com tots als altres pobles) que l’única manera de reeixir era fer-se també gran. Els seus profetes alimentaven aquesta esperança.
Però Jesús ensenya a tothom que els plans de Déu no van per aquí…
El Projecte de Déu és una humanitat de germans, sense grans ni petits.
… Elies ho va veure clar: Déu no està en les manifestacions de poder, que tant ens agraden, sinó en la lleugera marinada…
Si reflexionem sobre aquesta paradoxa, ens adonarem que a la Bíblia apareix arreu:
L’elecció d’un petit poble per portar al món la més gran de les notícies, l’elecció d’un home quec, Moisès, com a portaveu, una parella estèril (Abraham i Sara) per portar l’esperança d’una descendència nombrosa com els estels, un pastor jovenet de Betlem per vèncer el gegant Goliat…
I segles més tard, del mateix poblet petit i insignificant, sortirà el Fill de Déu; com diu sant Joan, el Verb, la Paraula.
I a través dels aparents fracassos del Crist i la mort en Creu, el triomf de l’amor es fa palès en el món…
Tal és la lliçó de les paràboles, una magnífica lliçó de confiança: El reialme és una llavor que germina irresistiblement; potser encara invisible, però la collita arribarà…
…I Jesús entén que la llei fonamental del creixement humà és l’acollida de la vida que anem rebent de Déu.
Llibre d’Ezequiel – Capítol 17
Les dues àguiles, el cedre i el cep
1 El Senyor em va comunicar la seva paraula.
Em digué:
2 —Fill d’home, proposa un enigma, explica una
paràbola * al poble d’Israel. 3 Digues-los:
»“Això us fa saber el Senyor Déu:
Una gran àguila, d’ales amplíssimes,
de plomatge espès i virolat,
vingué al Líban.
Trencà el cimall d’un cedre,
4 en va esqueixar el rebrot més alt
i se l’endugué a un país de mercaders,
el deixà en una ciutat de comerciants. *
5 Després prengué un sarment del país d’Israel
*
i el plantà en terra de conreu,
com un plançó de salze *
vora un corrent d’aigua;
6 volia fer-ne un cep ufanós,
però de poca alçària,
que estengués cap a l’àguila els seus sarments
i mantingués sota d’ella les seves arrels.
El cep tragué sarments
i estenia el seu ramatge.
7 »Hi havia, però, una altra gran àguila, *
d’ales amplíssimes i plomatge espès.
El cep girà cap a ella els seus sarments
i, amb avidesa, estengué sota d’ella les arrels,
esperant que el regaria millor.
8 ¿No en tenia prou d’estar plantat
en terra de conreu i vora el corrent d’aigua,
per a treure sarments, donar fruit
i arribar a ser un cep esplèndid?”
9 »Digues: “Això pregunta el Senyor Déu:
¿Acabarà bé, aquest cep?
L’àguila primera, ¿no li arrencarà les arrels?
¿No destruirà el seu fruit?
¿No s’assecarà tot el seu fullatge?
No caldrà un gran esforç ni molta gent
per a arrencar-lo de soca-rel.
10 Aquí el teniu ben plantat, però no acabarà bé.
S’assecarà del tot
quan l’envesteixi el vent de llevant.
Allí on ha crescut s’assecarà.”
Interpretació de l’al·legoria
11 Després el Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
12 —Pregunta al poble rebel: * “No enteneu què significa això?” Digues-los: “El rei de Babilònia vingué a
Jerusalem, va prendre el rei i els seus prohoms i se’ls va endur al seu país. 13 En comptes d’ell va deixar-hi
un home de la família reial, va concloure amb ell una aliança i li va fer jurar un pacte de fidelitat. S’endugué,
doncs, la gent important del país 14 perquè fos un reialme feble, incapaç de revoltar-se, i complís fidelment
el pacte. 15 Però aquell home es va rebel·lar contra el rei de Babilònia i va enviar els seus ambaixadors a
Egipte per obtenir cavalls i molta tropa. * ¿Acabarà bé, l’home que ha fet tot això? ¿Se’n sortirà, el qui ha
violat una aliança?
16 »Jo, el Senyor Déu, afirmo, tan cert com visc, que morirà a Babilònia, al país del rei que l’havia fet
regnar, ja que ha violat el pacte d’aliança i ha menyspreat el jurament. 17 El faraó no el defensarà, ni amb
un gran exèrcit ni amb molts soldats, quan els babilonis alcin un terraplè i construeixin un mur de setge per
matar molta gent. 18 Ell ha violat el pacte d’aliança menyspreant el jurament. Ha obrat així després d’haver
donat la seva paraula. No se’n sortirà!
19 »Per tant, això diu el Senyor Déu: Tan cert com jo visc, juro que li faré pagar el menyspreu del pacte
de fidelitat i la violació de l’aliança. * 20 Pararé una trampa davant d’ell i caurà en el meu filat. El duré a
Babilònia i allí veuran que tinc raó d’acusar-lo pel perjuri que ha comès contra mi. 21 Les més escollides * de
totes les seves tropes moriran en el combat, i els supervivents seran dispersats als quatre vents. * Llavors
sabreu que jo, el Senyor, he parlat. *
Sort final del cedre
22 »Això us anuncia el Senyor Déu:
»També jo trencaré el cimall del cedre altiu,
n’esqueixaré el rebrot més alt i tendre
i el plantaré al cim d’una gran muntanya,
23 a l’excelsa muntanya d’Israel. *
Traurà branques ufanoses, donarà fruit
i arribarà a ser un cedre majestuós.
S’hi ajocaran ocells de tota mena,
viuran a l’ombra de les seves branques. *
24 Tots els arbres del bosc sabran
que jo sóc el Senyor,
que faig caure els arbres alts
i enalteixo els més petits,
asseco els arbres verds
i faig reverdir els secs. *
Jo, el Senyor, sóc el qui ho ha dit i el qui ho fa.”
Salm 91
És bo de lloar el Senyor *
1 Salm, càntic. Per a la diada del dissabte.
2 És bo de lloar el Senyor,
de cantar al teu nom, oh Altíssim,
3 de proclamar al matí el teu amor,
i de nit la teva fidelitat,
4 amb l’arpa de deu cordes i la lira,
als acords d’interludis de cítara. *
5 Senyor, quin goig que em donen les teves gestes!
Aclamo l’obra de les teves mans.
6 Que en són, de grans, Senyor, les teves obres,
els teus designis, que en són, de profunds!
7 Els ignorants els desconeixen,
els insensats no arriben a comprendre’ls. *
8 Ni que els injustos creixin com l’herba,
ni que arribin a florir els amics de males arts,
acabaran que no se’n parlarà mai més. *
9 Però tu, Senyor, ets excels per sempre! *
10 Els teus enemics, Senyor,
els teus enemics desapareixeran,
seran dispersats els amics de males arts. *
11 A mi, com als búfals, m’alces el front,
i em perfumes amb oli novell. *
12 Puc mirar de fit a fit els meus contraris;
als malvats que s’aixequen contra mi,
els sento parlar sense por. *
13 Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
14 plantats a la casa del Senyor, *
creixeran als atris del nostre Déu.
15 Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor, *
16 per proclamar que és recte el Senyor, la
meva roca,
i que en ell no hi ha injustícia.
Segona carta de sant Pau als cristians de Corin – Capítol 5
1 Sabem que, quan es desfà aquesta casa terrenal, * que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre
edifici, que és obra de Déu, una casa no feta per mans d’home, eterna. * 2 És per això que gemeguem, *
pel gran desig que tenim de revestir-nos de la nostra casa celestial, 3 ja que en aquella hora serem
despullats, però no quedarem pas nus. * 4 Els qui ara vivim en aquesta tenda, gemeguem apesarats, perquè
no voldríem ser despullats sinó revestits, i que així la nostra condició mortal quedés absorbida per la vida
immortal. * 5 És Déu qui ens ha destinat a la vida i ens ha donat l’Esperit com a penyora. *
6 Així, doncs, ens sentim sempre plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com
exiliats lluny del Senyor, * 7 ja que fem camí per la fe, sense veure-hi. * 8 Ens sentim, doncs, plens de
confiança, i preferim emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor. * 9 Per això, tant si vivim en el cos com si
n’emigrem, només ens delim per ser-li plaents. * 10 Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el
tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en
aquesta vida corporal. *
El ministeri de la reconciliació
11 Sabent què vol dir venerar el Senyor, intentem de convèncer els homes. * Déu prou que ens coneix, i
espero que en la vostra consciència també vosaltres ens coneixeu. 12 No volem tornar a fer la nostra pròpia
recomanació, però sí donar-vos l’ocasió de gloriar-vos de nosaltres; * així tindreu què respondre als qui es
glorien de les aparences i no del que hi ha en el cor. * 13 Perquè, si havíem perdut el seny, era per Déu, i si
ara tenim seny, és per vosaltres. 14 L’amor del Crist ens empeny: * hem comprès que un ha mort per tots, i
això vol dir que tots han mort amb ell. 15 I ell ha mort per tots * perquè els qui viuen ja no visquin per a ells
mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ressuscitat per tots ells. *
16 Per això nosaltres, des d’ara, ja no coneixem ningú de manera purament humana, i si en altre temps
havíem conegut així * el Crist, ara ja no ho fem. 17 És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. * El
que era antic ha passat; ha començat un món nou. * 18 I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat
amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. * 19 Efectivament,
Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres
ens ha encomanat l’anunci de la reconciliació. * 20 Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us
exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu! * 21 Al qui no havia
experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, * perquè gràcies a ell experimentéssim la
seva justícia salvadora.
Evangeli segons sant Marc – Capítol 4
Paràbola del sembrador
(Mt 13,1-9; Lc 8,4-8)
1 Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Però es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver
de pujar en una barca. S’assegué, doncs, a la barca, dintre el llac, i la gent es quedà a terra, vora l’aigua. 2
Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. Tot instruint-los deia:
3 —Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar. 4 Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del
camí; vingueren els ocells i se la van menjar. 5 Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca
terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; 6 però, quan sortí el sol, recremà la planta, i
es va assecar, perquè no tenia arrels. 7 Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i
l’ofegaren, i no va donar fruit. 8 Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer
fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u. *
9 I deia: —Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti. *
El perquè de les paràboles
(Mt 13,10-17; Lc 8,9-10)
10 Quan Jesús s’hagué quedat sol, els qui eren al voltant d’ell * juntament amb els Dotze li preguntaven
sobre les paràboles. 11 Ell els digué:
—A vosaltres, us és confiat el misteri del Regne de Déu; * en canvi, als de fora, * tot els arriba en
paràboles, * 12 per tal que mirin, però no hi vegin; escoltin, però no comprenguin, no fos cas que es
convertissin i fossin perdonats. *
Explicació de la paràbola del sembrador *
(Mt 13,18-23; Lc 8,11-15)
13 I afegí:—Si no enteneu aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres?14 El sembrador sembra
la paraula. * 15 Els uns són els d’arran del camí, on és sembrada la paraula; quan l’han escoltada, tot seguit
ve Satanàs i s’enduu la paraula sembrada en ells. 16 Els altres són els de la llavor sembrada en un terreny
rocós; així que escolten la paraula, de seguida la reben amb alegria, 17 però no tenen arrels dintre d’ells,
són inconstants: tan bon punt la paraula els porta tribulacions o persecucions, sucumbeixen tot seguit. 18
Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula, 19 però
les preocupacions d’aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances * els envaeixen i arriben
a ofegar-la; per això no dóna fruit. 20 Els darrers són els de la llavor sembrada en terra bona; aquests
escolten la paraula, l’acullen i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta, uns altres el cent per u.
La llàntia sota la mesura (Lc 8,16-18)
21 I els deia: —És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura * o sota el llit? No és per
col·locar-la en el portallànties? * 22 No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que
no s’hagi de conèixer. * 23 Si algú té orelles per a escoltar, que escolti. *
24 I els deia també:—Fixeu-vos en allò que escolteu. Amb la mesura amb què mesureu sereu mesurats,
* i encara hi afegiran. 25 Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que
li queda. *
Paràbola de la llavor que creix tota sola
26 Deia encara: —Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si
dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28 La terra,
tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29 I així que
el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega. *
Paràbola del gra de mostassa
(Mt 13,31-32; Lc 13,18-19)
30 Deia també: —A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31 És
com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32 però, un
cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan
grosses que els ocells del cel poden fer niu a la seva ombra. *
Jesús parla en paràboles
(Mt 13,34-35)
33 Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula * a la gent, de la manera que ells eren
capaços d’escoltar-la. * 34 No els deia res sense paràboles, * però en privat ho explicava tot als seus
deixebles. *
La tempesta calmada *
(Mt 8,23-27; Lc 8,22-25) *
35 Aquell mateix dia, * arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: —Passem a l’altra riba. *
36 Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres
barques. 37 Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins
al punt que ja l’omplien. 38 Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. * Ells el desperten i li
diuen:
—Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
39 Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: *
—Silenci! Calla! *
Llavors el vent va parar * i arribà una gran bonança. 40 Jesús els digué:
—Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
41 Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre:
—Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen? *
