Menu
Lectura de la profecia de Daniel
Tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.
El profeta Daniel ens descriu una veritable escena de coronació. I això succeeix “enmig dels núvols del cel”, és a dir, en el món de Déu. I heus ací que un “fill d’home” (és a dir, un ésser humà) va envers el Vell que representa Déu. “Fill d’home”, en hebreu, vol dir simplement, home.
Des del bon començament ens podem adonar que Daniel ens descriu una visió: “Tot mirant aquella visió de nit”, i que tot això passa allà dalt, en el món de Déu.
I s’acosta al vell venerable per ser coronat rei:
“el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge”.
És una reialesa universal i eterna:
“La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decurà”.
Si llegim una mica la continuació aquest relat del capítol 7, ens trobem una sorpresa:
“A mi, Daniel, se’m va contorbar l’esperit en el meu interior, alarmat per les visions que m’havien passat pel cap,
i em vaig acostar a un dels presents per demanar-li que m’aclarís tot això. Ell em va respondre donant-me aquesta interpretació: —Aquestes quatre bèsties monstruoses són quatre imperis que sortiran de la terra.
Després el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament, pels segles dels segles” (Dn 7, 15-18).
Aquest fill d’home no és un individu particular, és un poble!
Si llegim més endavant:
“Llavors la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel serà donat al poble dels àngels sants de l’Altíssim. El seu regne serà etern, i tots els sobirans el serviran i l’obeiran” (Dn 7,27).
Així doncs, el fill d’home és en realitat el “poble dels àngels sants de l’Altíssim”, que en llenguatge bíblic vol dir Israel, o en temps de persecució, el petit nucli, “el Reste” fidel.
Hem de tenir en compte que Daniel va tenir aquesta visió en un moment de la història d’Israel particularment dolorós: va ser durant l’ocupació grega i el rei Antíoc Epifanes feia una persecució ferotge als jueus (vers el 165 aC); Daniel es refereix als qui resisteixen, fidels a la fe jueva, en el cor mateix de la persecució.
Aquesta predicació de Daniel va encoratjar els seus germans a resistir i mantenir l’esperança, tal com va fer amb la predicació de la resurrecció dels morts que llegíem el diumenge darrer.
I poc temps després, els jueus es van revoltar contra Antíoc Epifanes i van aconseguir desfer-se del seu jou. I va tornar la pau.
I alguns, entre ells els jueus, van començar a pensar que el Messies, el rei ideal esperat a la fi dels temps, no seria un individu particular, sinó un poble.
De tal manera que, a l’època del naixement de Jesús, hom imaginava el Messies de forma ben diferent: uns imaginaven un home, altres un Messies col·lectiu, que anomenaven el petit Reste d’Israel, o el fill d’home, precisament en referència a aquesta expressió del profeta Daniel.
Però qui és el “fill de l’home”?
Jesús utilitza aquesta expressió força vegades (més de vint-i-quatre en els evangelis) i visiblement per designar-se ell mateix.
Ningú més, però, li atribueix aquest títol… perquè això implicaria reconèixer el Messies en la persona de Jesús de Natzaret, el fuster i identificar-lo amb el “poble dels àngels sants de l’Altíssim”!
Amb la Resurrecció, tot canvia, tot esdevé lluminós per als seus deixebles: ell es mereix aquest títol “enmig dels núvols del cel com un Fill d’home”, ell que és a la vegada Déu i home…
Jesús, però, introdueix una lleugera modificació gramatical: ell parla de “Fill de l’home” mentre que Daniel deia “Fill d’home”; fill d’home vol dir “un home” però quan hom diu “l’home”, hom pensa en “la Humanitat” i així “fill de l’Home” vol dir la Humanitat; quan s’autoaplica aquest títol, Jesús es revela com el portador del destí de la humanitat sencera…
Sant Pau diu d’ell que és el nou Adam. I Joan cita aquesta extraordinària frase de Pilat en el curs de la Passió: “Heus ací l’Home” (Ecce Homo).
El Senyor és rei, va vestit de majestat.
El Senyor va vestit i cenyit de poder.
Manté ferm tot el món, incommovible.
El vostre soli es manté des del principi,
vós sou des de sempre. R.
El vostre pacte és irrevocable;
la santedat, Senyor, escau a casa vostra
al llarg de tots els temps. R.
R. El Senyor és rei, va vestit de majestat.
El tema central d’aquest himne es torna a trobar en un grup de salms cultuals, denominats habitualment “Himnes a la reialesa del Senyor” (cf. Sl 46; 95; 98).
Tots aquests poemes proclamen el Senyor com a Rei universal, destacant els diversos motius que fonamenten la seva reialesa.
En aquest cas, la sobirania del Senyor apareix fundada en l’acte de la creació i consolidació del món, que els vv. 3-4 descriuen —amb evidents reminiscències mitològiques— com una victòria divina sobre les forces del caos.
“Salm del Regne de Déu”: El cosmos, del qual és rei, l’aclama a la seva manera: la terra, el mar…
Ell és el Rei de la història, perquè va fer triomfar al seu poble (pas del Mar Roig, Déu domina les ones). Serà el Rei escatològic, mitjançant la seva victòria definitiva sobre totes les forces del mal “al llarg de tots els temps”…
Totes les imatges són tretes del ritual d’entronització dels reis…. Però, a diferència dels reis, Déu no rep la reialesa, ell ho és eternament, “des de sempre”, “des del principi”.
L’Església ens proposa aquest salm en la festa de “Crist Rei”. L’evangeli relata com Jesús va ser interrogat per Pilat: “Tu ets el rei dels jueus?…
Molts textos de l’Antic Testament van anunciar el Messies com un “Rei”, especialment el Llibre de Daniel (7,13-14), que es llegeix igualment en la missa de Crist Rei.
L’autor del salm 92 es meravella amb les belleses de la creació, que considerava com una mena de “mantell amb el qual Déu es revestia”.
La imatge és admirable. Ens suggereix, per una banda, que Déu creador ha de ser encara més bell que les meravelles que ha fet… I, per una altra, que la creació, paradoxalment, ens mostra i ens amaga alhora el Creador.
Exercitem l'”oració” davant el bonic espectacle de la naturalesa, pensant en Aquell que n’és l’autor.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan
Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra. Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare; que li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén. Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells que el van traspassar, i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell. Sí, amén.
Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.
“Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra”.
Fixem-nos que la frase conté tres qualificatius; a l’Apocalipsi, els números són sempre simbòlics i les expressions ternàries estaven reservades a Déu; utilitzar-les per a Jesús vol dir que ell és igual a Déu…
La segona frase reforça i amplifica la primera:
“Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare; que li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén”.
Hi trobem els enunciats tradicionals de la fe: L’amor del Crist i la seva vida donada (sang vessada…) per alliberar-nos del mal.
“… i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells que el van traspassar, i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell. Sí, amén”.
Heus ací la faceta del sofriment; al·lusió a la creu del Crist i a la llançada que li traspassa el costat…
Sant Joan aquí fa referència al profeta Zacaries:
“Vessaré sobre el casal de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit penedit i suplicant. Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat, ploraran com es plora la mort d’un fill únic, faran dol com per la mort del primer fill” (Za, 12,10).
“Aquell dia brollarà una font per a purificar els pecats i les impureses dels descendents de David i dels habitants de Jerusalem (Za 13,1).
En parlant d’un “esperit penedit i suplicant”, Zacaries pensa en la transformació del cor de l’home: en aixecant els ulls vers aquell que ells han traspassat, els homes veuran un innocent executat injustament, sota un pretext fal·laç, tan sols perquè ell molestava les autoritats religioses del moment… i en veure’l, de sobte, llurs ulls i llurs cors s’obriran!
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?». Respongué Pilat: «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet». Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí». Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei». Jesús contestà: «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».
Ben poques vegades trobem en els evangelis afirmacions de la reialesa de Jesús! Cada cop que hom va voler fer-lo rei, ell s’amagava; després de miracles particularment impressionants, ell donava consignes de silenci. Fins i tot després de la Transfiguració.
I ara, encadenat, pobre, condemnat, ell es reconeix rei! Precisament en el moment en què no en té pas les aparences… a ulls humans.
Això potser ens ha de fer revisar el concepte que nosaltres tenim de la reialesa; recordem què deia Jesús als seus deixebles:
“Jesús els cridà i els digué: —Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom (Mc 10, 42-45).
El que ens vol dir Joan, quan ens relata l’interrogatori de Jesús per Pilat, és que Jesús és el rei de la humanitat en el moment que dóna la seva vida per ella.
Aquest rei no té altra ambició que el servei. És el món a l’inrevés: el representant de l’immens imperi romà “dialogant” amb un condemnat a mort; Joan remarca aquesta situació.
És el poder romà qui reconeixerà que el veritable rei és Jesucrist:
“Pilat li digué: —Per tant, tu ets rei? Jesús respongué: —Tu ho dius: jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu”.
Pilat, que viu en el context del món grecoromà, li fa una pregunta:
“—I què és la veritat?”
En el món jueu, aquesta pregunta té una resposta clara: la veritat és Déu, ell mateix.
La paraula “veritat” en el sentit bíblic vol dir “fidelitat sòlida” de Déu. I precisament perquè la Veritat és una Persona, Déu mateix, ningú no pot pretendre posseir la veritat!
Pertanyem a la veritat, però ella no ens pertany.
Quantes disputes i guerres hauríem evitat si no haguéssim perdut de vista que nosaltres no posseïm la veritat!
L’única cosa que importa és escoltar i deixar-se instruir per ella.
Pilat s’atura amb la pregunta i perd l’oportunitat de descobrir Déu: raona sobre la veritat en comptes d’abandonar-se a ella i senzillament, creure…
Tot l’evangeli de Joan descriu el dilema de tot home: “creure o no creure” Què li ha mancat, doncs, a Pilat? Potser acceptar de no posseir la veritat, de deixar-se “prendre” per ella, pertànyer-li…
El seguidor de Jesús
no és “guardià” de la veritat, sinó “testimoni”.
La seva tasca és viure la veritat de l’Evangeli i comunicar l’experiència de Jesús que transforma la vida.
Som testimonis, no imposem la nostra doctrina, no controlem la fe dels altres, no pretenem tenir raó en tot…
Aquesta predicació de Daniel va encoratjar els seus germans a resistir i mantenir l’esperança…
…I poc temps després, els jueus es van revoltar contra Antíoc Epifanes i van aconseguir desfer-se del seu jou. I va tornar la pau.
Jesús… parla de “Fill de l’home”…i així “fill de l’Home” vol dir la Humanitat; quan s’autoaplica aquest títol, Jesús es revela com el portador del destí de la humanitat sencera…
Sant Pau diu d’ell que és el nou Adam. I Joan cita aquesta extraordinària frase de Pilat en el curs de la Passió: “Heus ací l’Home” (Ecce Homo).
…la sobirania del Senyor apareix fundada en l’acte de la creació i consolidació del món, que els vv.
3-4 descriuen —amb evidents reminiscències mitològiques— com una victòria divina sobre les forces del caos.
L’Església ens proposa aquest salm en la festa de “Crist Rei”. L’evangeli relata com Jesús va ser interrogat per Pilat: “Tu ets el rei dels jueus?.
“Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra”.
Fixem-nos que la frase conté tres qualificatius; a l’Apocalipsi, els números són sempre simbòlics i les expressions ternàries estaven reservades a Déu; utilitzar-les per a Jesús vol dir que ell és igual a Déu…
…I ara, encadenat, pobre, condemnat, ell es reconeix rei! Precisament en el moment en què no en té pas les aparences… a ulls humans.
Això potser ens ha de fer revisar el concepte que nosaltres tenim de la reialesa…
El que ens vol dir Joan, quan ens relata l’interrogatori de Jesús per Pilat, és que Jesús és el rei de la humanitat en el moment que dóna la seva vida per ella.
Aquest rei no té altra ambició que el servei. És el món a l’inrevés: el representant de l’immens imperi romà “dialogant” amb un condemnat a mort; Joan remarca aquesta situació.
Pilat, que viu en el context del món grecoromà, li fa una pregunta: “—I què és la veritat?”
En el món jueu, aquesta pregunta té una resposta clara: la veritat és Déu, ell mateix.
La veritat…
Pertanyem a la veritat, però ella no ens pertany.
Quantes disputes i guerres hauríem evitat si no haguéssim perdut de vista que nosaltres no posseïm la veritat!
L’única cosa que importa és escoltar i deixar-se instruir per ella.
El seguidor de Jesús no és “guardià” de la veritat, sinó “testimoni”…
1 El primer any del regnat de Baltasar, * rei de Babilònia, Daniel, estant al llit, va tenir un somni; li van passar pel cap unes visions. I va escriure els punts cabdals del somni que havia tingut. 2 És Daniel mateix qui parla:
—Durant la nit he tingut una visió: * els quatre vents del cel avalotaven el gran mar, *
3 i del mar en sortien quatre bèsties monstruoses, * cada una diferent de les altres.
4 La primera semblava un lleó amb ales d’àguila. * Mentre jo la contemplava li van arrencar les ales, la van aixecar de terra, la van posar dreta com un home, sobre dos peus, i li van donar un enteniment humà.
5 La va seguir una segona bèstia semblant a un ós; l’havien posada dreta sobre un costat, * tenia entre les dents tres costelles, i li deien: “Vés, atipa’t de carn.” *
6 Després d’aquesta, vaig veure una altra bèstia semblant a una pantera amb quatre ales a l’esquena. *
Tenia quatre caps, * i li van donar poder.
7 Després d’ella, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure una quarta bèstia terrible, espantosa i extraordinàriament forta. Tenia unes grans dents d’acer, devorava i triturava, i amb les potes trepitjava les sobralles. * Era diferent de totes les anteriors. Tenia deu banyes. *
8 Mentre les mirava, vaig veure que, entre les deu, sorgia una banya més petita, * que en va arrencar tres de les altres. * Aquella nova banya tenia ulls com els ulls humans i una boca que parlava amb insolència. *
9 »Jo continuava mirant, quan vaig veure com col·locaven uns trons * on es va asseure un ancià carregat d’anys. * El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. * El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. *
10 Un riu de foc * naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. * El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres. *
11 Jo estava mirant, atret per les paraules insolents que la banya proferia, i vaig veure que mataven la bèstia, * trossejaven la seva carronya i la tiraven al foc.
12 Les altres bèsties van ser privades del seu poder, però els fou concedit d’allargar la vida fins al temps i el moment fixats.
13 Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home; * arribà fins a l’ancià carregat d’anys, el van presentar davant d’ell
14 i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà.
15 »A mi, Daniel, se’m va contorbar l’esperit en el meu interior, alarmat per les visions que m’havien passat pel cap,
16 i em vaig acostar a un dels presents per demanar-li que m’aclarís tot això. Ell em va respondre donantme aquesta interpretació:
17 »—Aquestes quatre bèsties monstruoses són quatre imperis que sortiran de la terra.
18 Després el poble sant de l’Altíssim * rebrà la reialesa i la posseirà eternament, pels segles dels segles.
19 »Aleshores vaig voler saber què significava la quarta bèstia, diferent de totes les altres, i tan terrible, que amb dents d’acer i urpes de bronze devorava i triturava, i amb les potes trepitjava les sobralles.
20 També volia saber què significaven les deu banyes que la bèstia tenia al cap, i la banya que va sorgir després i en va fer caure tres, que tenia ulls i una boca que parlava amb insolència, i fins i tot semblava més grossa que les altres.
21 Jo havia vist que aquella banya feia la guerra al poble sant i el vencia, *
22 fins que venia aquell ancià carregat d’anys, feia justícia als sants de l’Altíssim i arribava el temps que el poble sant prenia possessió del regne.
23 Ell em va dir:
»—La quarta bèstia és el quart imperi que hi haurà a la terra, diferent de tots els altres; devorarà tota la terra, la trepitjarà i l’esmicolarà.
24 Les deu banyes són deu reis * que se succeiran en aquest regne; després d’ells en pujarà un altre, diferent d’ells, que en destronarà tres dels altres. *
25 Blasfemarà contra l’Altíssim, maltractarà el seu poble sant i intentarà de canviar les festes i la religió. * El poble sant de l’Altíssim serà posat a les seves mans per un temps, dos temps i la meitat d’un temps. *
26 Després el tribunal el judicarà i li traurà el poder, fins a destruir-lo i anorrear-lo totalment.
27 Llavors la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel serà donat al poble dels àngels sants * de l’Altíssim. El seu regne serà etern, i tots els sobirans el serviran i l’obeiran.
28 »Fins aquí, la narració. A mi, Daniel, em van alarmar molt els meus pensaments. Vaig perdre els colors de la cara i vaig guardar aquestes coses dins el meu cor. *
El Senyor és rei, va vestit de majestat *
1 El Senyor és rei, va vestit de majestat; *
el Senyor va vestit i cenyit de poder.
El món es manté ferm, incommovible; *
2 el teu soli * es manté des del principi:
tu ets des de sempre.
3 Les fonts abismals, Senyor,
les fonts abismals fan sentir el seu bramul,
les fonts abismals fan sentir la remor.
4 Més fort que el bramul dels oceans,
més potent que les onades del mar,
és potent a les altures el Senyor. *
5 Els teus pactes, Senyor, són irrevocables;
la santedat escau a casa teva
al llarg de tots els temps. *
1 Revelació * de Jesucrist, que Déu li donà perquè fes conèixer als seus servents allò que aviat s’ha de complir. * Jesucrist envià el seu àngel * per comunicar-la a Joan, el seu servent, 2 i Joan ha donat testimoni * de tot el que ha vist, que és paraula de Déu i ha estat confirmat pel mateix Jesucrist. 3 Feliç * el qui llegeix les paraules d’aquesta profecia i feliços els qui l’escolten i fan cas de tot el que hi ha escrit, perquè el temps s’acosta. *
4 Joan, a les set esglésies que hi ha a la província de l’Àsia. * Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, * de part dels set esperits * que estan davant el seu tron, 5 i de part de Jesucrist, el testimoni fidel, * el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, * el sobirà dels reis de la terra. *
Ell ens estima i ens ha alliberat * dels nostres pecats amb la seva sang, 6 i ha fet de nosaltres una casa reial, * uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare. * A ell sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.
7 Mireu, ve enmig dels núvols, * i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar; tots els pobles de la terra faran grans planys per ell. * Sí! Amén!
8 Jo sóc l’alfa i l’omega, * diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Déu de l’univers. *
9 Jo, Joan, germà i company vostre en la tribulació, * la reialesa i la constància que compartim amb Jesús, em trobava a l’illa de Patmos * per haver anunciat la paraula de Déu i per haver donat testimoni de Jesús. 10 El dia del Senyor, * l’Esperit es va apoderar de mi i vaig sentir darrere meu una veu forta, com un toc de trompeta, * 11 que deia:
—Escriu en un llibre això que veus i envia-ho a les set esglésies d’Efes, Esmirna, Pèrgam, Tiatira, Sardes, Filadèlfia i Laodicea.
12 Vaig girar-me per veure la veu que em parlava i vaig veure set lampadaris d’or * 13 i, enmig dels lampadaris, algú que semblava un fill d’home, * vestit amb una túnica llarga fins als peus i cenyit a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or; * 14 tenia el cap i els cabells blancs com la llana més blanca i com la neu, i els seus ulls eren com una flama de foc; * 15 els seus peus semblaven bronze brunyit, refinat a la fornal, i la seva veu era com el bramul de les onades. * 16 A la mà dreta hi tenia set estrelles, * i de la boca li sortia una espasa esmolada de dos talls. * El seu rostre era com el sol quan resplendeix amb tot el seu esclat. *
17 En veure’l vaig caure als seus peus com mort, * però ell va posar sobre meu la mà dreta i em digué:
—No tinguis por. * Jo sóc el primer i el darrer. * 18 Sóc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles * i tinc les claus de la mort i del seu reialme. * 19 Escriu, doncs, el que has vist, el que ara és i el que vindrà després. *
20 »El misteri de les set estrelles que has vist a la meva mà dreta i els set lampadaris d’or és aquest: les set estrelles són els àngels * de les set esglésies i els set lampadaris són les set esglésies.
1 Després de dir això, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. * 2 Judes, el qui el traïa, * coneixia també aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. * 3 Judes, doncs, s’endugué la cohort de soldats romans * i alguns guardes * que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l’hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. 4 Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, * surt fora i els pregunta:
—Qui busqueu? 5 Li respongueren —Jesús de Natzaret. Els diu: —Sóc jo. *
També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. 6 Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. 7 Jesús tornà a preguntar-los: —Qui busqueu? Li digueren: —Jesús de Natzaret.
8 Ell respongué: —Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se’n vagin.
9 S’havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m’has donat, no n’he perdut ni un de sol.»
10 Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava * i d’un cop tallà l’orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. 11 Jesús digué a Pere:
—Guarda’t l’espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m’ha donat? *
12 Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava * i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, 13 i el dugueren primer a casa d’Annàs, * que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. * 14 Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Convé que un sol home mori pel poble.» *
15 Simó Pere i un altre deixeble * seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot. * 16 Pere s’havia quedat fora, a la porta. Però l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. 17 La criada que feia de portera digué llavors a Pere:
—¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home?
Ell respongué: —No, no ho sóc pas.
18 Com que feia fred, els criats i els guardes s’estaven allà drets escalfant-se amb les brases d’un foc que havien encès. Pere també s’escalfava amb ells.
19 Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. 20 Jesús li contestà: —Jo he parlat al món obertament. Sempre he ensenyat a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d’amagat. 21 Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m’escoltaven de quines coses els parlava; ells saben el que he dit.
22 Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: —¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot? *
23 Jesús li respongué: —Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues? 24 Llavors Annàs l’envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. *
25 Mentrestant, Simó Pere s’estava allà dret escalfant-se. Li digueren:
—¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell? Ell ho negà: —No, no ho sóc pas.
26 Un dels criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, * li digué:
—¿Segur que no t’he vist a l’hort amb ell? 27 Pere tornà a negar-ho, i a l’instant el gall cantà. *
28 Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. * Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. * 29 Per això Pilat * sortí a trobar-los fora del pretori * i digué: —Quina acusació porteu contra aquest home?
30 Ells li contestaren:
—Si aquest no fos un criminal, * no te l’hauríem entregat.
31 Pilat els replicà:
—Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d’acord amb la vostra Llei.
Els jueus li respongueren:
—A nosaltres no ens és permès d’executar ningú. *
32 Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. *
33 Llavors Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: —¿Tu ets el rei dels jueus? *
34 Jesús contestà: —¿Surt de tu, això que preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi?
35 Pilat replicà: —Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t’han posat a les meves mans. Què has fet?
36 Jesús contestà: —La meva reialesa no és d’aquest món. * Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí.
37 Pilat li digué: —Per tant, tu ets rei? Jesús respongué: —Tu ho dius: jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. * Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu. *
38 Li diu Pilat —I què és la veritat?
Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, * i els digué:
—Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. 39 Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? *
40 Ells van contestar cridant:
—Aquest, no! Volem Barrabàs!
Barrabàs era un bandoler.
