Menu
Lectura del llibre dels Nombres
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Digues a Aharon i als seus fills: Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”. Així interposaran el meu nom a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré».
“Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu;…”
Notem que la fórmula dels sacerdots està en singular (és un singular col·lectiu, va adreçat a tot el poble) i en subjuntiu i com a tal forma verbal, expressa un desig.
No obstant això, nosaltres sabem que Déu ens beneeix constantment, que ens acompanya, que està amb nosaltres en totes les circumstàncies…
Per què aquest subjuntiu?. Doncs per manifestar la nostra llibertat; podem o no acollir la seva benedicció, la seva protecció…
I què vol dir benedicció? Beneir ve del llatí, “bene dicere”, dir bé; Déu diu bé de nosaltres. Perquè ens estima.
La Paraula de Déu és acte: “Ell va dir i això va ser” (Gen 1).
Quan Déu diu bé de nosaltres, la seva Paraula actua, ens transforma, ens fa bé…
Quan demanem la benedicció de Déu, ens oferim a la seva acció transformadora…
En aquesta festa de Maria, mare de Déu, tot això pren un sentit particular:
“Tu ets beneïda entre totes les dones…” li diu l’àngel Gabriel.
Ella és la que resta sota aquesta especial protecció de Déu…
Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la claror de la seva mirada.
La terra coneixerà els vostres designis,
i tots els pobles veuran la salvació.
Que s’alegrin els pobles i cridin de goig.
Vós regiu el món amb justícia,
regiu les nacions amb rectitud
i guieu els pobles de la terra. R.
Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que Déu ens beneeixi,
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. R.
R. Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi.
En aquesta bonica oració –composta per celebrar la collita (Ex 23,16)– la comunitat agraeix al Senyor els fruits de la terra (v. 7).
A més, li suplica que renovi constantment les seves benediccions, a fi que tots els pobles reconeguin que el Déu d’Israel és l’únic Déu (vv. 2-3).
Aquesta perspectiva universalista es destaca particularment en la tornada, que es repeteix en els vv. 4 i 6.
Aquest salm se’ns presenta com una alternança: les frases que recita el sacerdot són les que hem llegit i el poble respon sempre el mateix:
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora”.
Una benedicció, en el fons, és un desig de felicitat: Déu no fa sinó beneir-nos, estimar-nos. Podríem dir que el desig és de la nostra part: que nosaltres entrem en aquesta benedicció que Déu no para d’oferir-nos.
“Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi…”
Quan el sacerdot diu: “El Senyor sigui amb vosaltres”, és el mateix: Déu està sempre amb nosaltres…
però el subjuntiu “sigui” expressa la nostra llibertat: som nosaltres els qui no estem sempre amb ell…
Podem dir el mateix en el cas de la frase “Que Déu us perdoni”: Déu perdona sempre, però és a nosaltres que ens pertoca acollir el perdó, d’entrar en la reconciliació que ell ens proposa! I tot això ens és ofert sempre, a cada instant. Només manca que nosaltres hi consentim: Quan el sacerdot ens beneeix al final de la Missa, nosaltres responem “Amén”, com a expressió del nostre acord, del nostre consentiment.
La resposta dels fidels:
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora”, és una lliçó d’universalisme!
I el darrer verset és una síntesi del que hem dit:
“Que Déu ens beneeixi, i el venerin d’un cap a l’altre de la terra”.
És el poble qui demana la benedicció de Déu; el sacerdot expressa el desig que nosaltres obrim el
nostre cor a aquesta benedicció de Déu que pot, si ho volem, actuar en nosaltres i transformar-nos.
Aquesta certesa d’obtenir el que hom demana abans inclús de demanar-ho, és una característica
de tota pregària a Israel.
Però el poble d’Israel no demana aquesta benedicció només per a ell sol: aquesta benedicció pronunciada sobre Israel brillarà i es reflectirà en els altres pobles del món.
Perquè la Paraula de Déu és acte, produeix fruit. I quan els cristians rellegim aquest salm pensem en el naixement del Salvador:
“quan els temps s’acompliren, la terra va portar el seu fruit”.
Una vegada més, veiem Israel conscient del privilegi de ser el “poble de l’Aliança”… i desitjós de participar aquesta benaurança al conjunt de la humanitat. Demana a totes les nacions, a tota la terra, a tots els homes, d’associar-se a les “benediccions” de les quals és el primer beneficiari.
Jesús va viure profundament en la seva consciència aquest “universalisme” d’Israel. Va transformar aquest vot en projecte… enviant els seus apòstols fins als “confins de la terra”. Jesús degué recitar aquest salm amb gran fervor.
“Que s’alegrin els pobles i cridin de goig”
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora.”
En fer aquesta oració avui, no podem tancar-nos en els nostres petits universos particularistes… Al contrari, aquest salm contribueix a ampliar els nostres horitzons.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia
Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills. I la prova que som fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!». Per tant, ja no ets esclau, sinó fill; i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.
Sant Pau amb una visió des de Déu parla de la plenitud dels temps, del naixement del seu Fill d’una dona i sota la llei.
Un tema molt important per a Pau: l’acompliment del projecte de Déu; la història no és un continu recomençament sinó una marxa progressiva de la humanitat envers el seu total acompliment.
“Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill”
La idea de la plenitud del temps és rellevant en la Bíblia. Abans d’arribar a la plenitud, hi ha el camí que va des de “nascuts sota la Llei” fins a “fills”.
Aquesta és una clau de lectura per tota la Bíblia, des de l’Antic Testament.
Déu ha acceptat el risc de la nostra llibertat i al llarg dels segles els homes sovint hem contrarestat i de vegades intentat frustrar, el projecte de Déu.
I així ho hem notat quan els profetes (Isaïes, Jeremies…) se n’han lamentat amargament força vegades; però mai no han perdut l’esperança…
“Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei,…” Jesús, Fill de Déu, home com tots els altres, jueu com tots els jueus.
“…perquè obtinguéssim ja la condició de fills”
No és el mateix estar sota la dominació de la Llei que ser fill… el fill viu en l’amor i la confiança perquè sap que la paraula de pare està dictada per l’amor.
Això vol dir que passem de la dominació de la llei a l’obediència de fills.
“I la prova que som fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat crida en els nostres cors:
«Abbà, Pare!»”.
L’únic crit que ens salva, en qualsevol circumstància, és la paraula “Abba”, Pare, que és el crit de
l’infant…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; tot van trobar-ho com els ho havien anunciat. Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo; li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.
La maternitat de Maria és vertaderament i plenament humana.
En la frase “Déu envià el seu Fill, nascut de dona” (Gal 4,4) es condensa la veritat fonamental sobre Jesús com Persona divina que assumí plenament la nostra naturalesa humana.
Ell és el Fill de Déu i, al mateix temps, és fill d’una dona: Maria. Ve d’Ella. És de Déu i és de Maria. Per això la Mare de Jesús pot i ha de ser nomenada Mare de Déu, “Theotókos” (Concili d’Efes, any 431)
Cal que notem alguns detalls:
Els pastors era gent poc “recomanable”, marginats: la seva ocupació no els permetia de freqüentar les sinagogues, de respectar el sabbat… I són ells els primers avisats del gran esdeveniment!. Són els
primers apòstols, els primers testimonis!
Recordem aquella famosa frase de Jesús: “El que tu has amagat als més saberuts, tu ho has revelat als més petits”. Això va començar des que va ser petit…
El nom de Bet-Lèhem significa “la casa del pa”; el nounat jeu en una menjadora: una imatge molt suggerent per a qui ve a donar-se com aliment per a la humanitat… Imatge que fa visible allò que constitueix la realitat més profunda de la vida humana segons l’Evangeli: “viure” significa “donar vida”.
L’aliment és el signe més clàssic de la vida-que-es-dóna.
Els Evangelis no són una crònica. Evidentment aquí “nit” té una gran càrrega simbòlica. Atès que Jesús és la “llum” (Lluc 2,32), només podia néixer “en plena nit”. Però amb ell s’acaba la “nit”. Els pastors veuen aquesta “llum” perquè estaven vetllant (Lluc 2,9).
Amb ells ha començat la gran “inversió” (capgirament) que havia assenyalat Maria en el Magníficat:
“Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”.
“Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”
Potser aquest silenci de Maria és un missatge per a nosaltres: la seva glòria és la d’haver acceptat ser la mare de Déu, humilment, d’haver-se posat al servei de l’acompliment del projecte de salvació de Déu.
Ella no està en el centre del projecte: és Jesús el qui hi és…
Algunes reflexions:
El temps és una idea que ens hem creat els humans per mesurar els canvis en les persones i en les coses. Canviem contínuament. Els canvis a vegades són només quantitatius; però, a vegades, són qualitatius
Naixem i creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser realment adults ens cal la decisió lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.
…per manifestar la nostra llibertat; podem o no acollir la seva benedicció, la seva protecció…
I què vol dir benedicció? Beneir ve del llatí, “bene dicere”, dir bé; Déu diu bé de nosaltres. Perquè ens estima.
La Paraula de Déu és acte: “Ell va dir i això va ser” (Gen 1).
Quan Déu diu bé de nosaltres, la seva Paraula actua, ens transforma, ens fa bé… Quan demanem la benedicció de Déu, ens oferim a la seva acció transformadora…
“Tu ets beneïda entre totes les dones…” li diu l’àngel Gabriel. Ella és la que resta sota aquesta especial protecció de Déu…
…“Que Déu us perdoni”: Déu perdona sempre però és a nosaltres que ens pertoca acollir el perdó, d’entrar en la reconciliació que ell ens proposa!
Només manca que nosaltres hi consentim: Quan el sacerdot ens beneeix al final de la Missa, nosaltres responem “Amen”, com a expressió del nostre acord, del nostre consentiment.
Aquesta certesa d’obtenir el que hom demana abans inclús de demanar-ho, és una característica de tota pregària a Israel.
..el poble d’Israel no demana aquesta benedicció només per a ell sol: aquesta benedicció pronunciada sobre Israel brillarà i es reflectirà en els altres pobles del món.
En fer aquesta oració avui, no podem tancar-nos en els nostres petits universos particularistes… Al contrari, aquest salm contribueix a ampliar els nostres horitzons.
Un tema molt important per a Pau: l’acompliment del projecte de Déu; la història no és un continu recomençament sinó una marxa progressiva de la humanitat envers el seu total acompliment.
Déu ha acceptat el risc de la nostra llibertat i al llarg dels segles els homes sovint hem contrarestat i de vegades intentat frustrar, el projecte de Déu.
I així ho hem notat quan els profetes (Isaïes, Jeremies…) se n’han lamentat amargament força vegades; però mai no han perdut l’esperança…
Això vol dir que passem de la dominació de la llei a l’obediència de fills.
L’únic crit que ens salva, en qualsevol circumstància, és la paraula “Abba”, Pare, que és el crit de l’infant…
..el nounat jeu en una menjadora: una imatge molt suggerent per a qui ve a donar-se com aliment per a la humanitat… Imatge que fa visible allò que constitueix la realitat més profunda de la vida humana segons l’Evangeli: “viure” significa “donar vida”.
L’aliment és el signe més clàssic de la vida-que-es-dóna.
Els Evangelis no són una crònica. Evidentment aquí “nit” té una gran càrrega simbòlica. Atès que Jesús és la “llum” (Lluc 2,32), només podia néixer “en plena nit”. Però amb ell s’acaba la “nit”. Els pastors veuen aquesta “llum” perquè estaven vetllant (Lluc 2,9).
Naixem i creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser realment adults ens cal la decisió lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.
1 El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué:
2 —Ordena als israelites que, si un home o una dona es consagra solemnement al Senyor pel vot anomenat de nazireat, * 3 s’abstingui de vi i de tota beguda alcohòlica: no beurà vinagre fet del vi ni vinagre fet d’altres begudes fermentades; * no beurà most ni menjarà raïm fresc ni panses. 4 Mentre duri el temps del seu nazireat, no menjarà res del que produeixen els ceps: ni tan sols la llavor o la pellofa dels raïms. 5 Durant el temps del seu vot, no es tallarà els cabells; fins que es compleixi el temps del vot que ha fet al Senyor, serà una persona consagrada, i es deixarà créixer lliurement la cabellera. * 6 Durant el temps de la seva consagració al Senyor, no es podrà acostar a cap cadàver, 7 ni que sigui el del seu pare o el de la seva mare, o el d’algun germà o germana; aquella persona no es farà impura amb el contacte dels seus cadàvers, * ja que porta al cap el distintiu de la consagració al seu Déu. 8 Tot el temps que duri el seu vot de nazireat serà una persona consagrada al Senyor.
9 »Si algú es mor de sobte vora aquesta persona i deixa en estat d’impuresa ritual la consagració del seu cap, * se l’haurà de rapar quan es compleixin set dies, és a dir, el dia de la seva purificació. 10 L’endemà, el dia vuitè, portarà dues tórtores o dos colomins al sacerdot, a l’entrada de la tenda del trobament. 11 El sacerdot oferirà un dels ocells com a sacrifici pel pecat, i oferirà l’altre en holocaust. Així farà el ritu d’expiació de la falta que ha comès entrant en contacte amb un cadàver, i la persona consagrada quedarà purificada ritualment. Aquell mateix dia tornarà a consagrar-se i es deixarà créixer els cabells. 12 Llavors començarà de nou el període de la seva consagració al Senyor i oferirà un anyell d’un any en sacrifici de reparació de la falta. El temps anterior no comptarà, perquè el signe de la seva consagració havia quedat impur. *
13 »Aquesta és la llei de les persones consagrades pel vot de nazireat: * el dia que es compleixi el terme de la seva consagració, aniran a l’entrada de la tenda del trobament 14 portant aquesta ofrena al Senyor: un anyell d’un any sense cap defecte que oferiran en holocaust, una ovella d’un any sense cap defecte que oferiran com a sacrifici pel pecat i un moltó sense cap defecte que oferiran com a sacrifici de comunió. 15 Portaran també una panera de pans de flor de farina sense llevat, coques pastades amb oli i tortells sense llevat untats amb oli, * a més de les seves ofrenes de farina i de vi. 16 El sacerdot presentarà aquestes ofrenes davant el Senyor i oferirà el sacrifici pel pecat i l’holocaust. 17 Després oferirà al Senyor el moltó com a sacrifici de comunió, juntament amb la panera de pans sense llevat i l’ofrena de farina i de vi. 18 Acabat la persona consagrada es tallarà els
cabells a l’entrada de la tenda del trobament, prendrà la cabellera, senyal de la seva consagració, i la tirarà al foc del sacrifici de comunió. * 19 Després el sacerdot prendrà l’espatlla cuita del moltó * i una coca i un tortell sense llevat de la panera, i ho posarà tot a les mans de la persona que s’havia consagrat, un cop aquesta s’hagi tallat els cabells. 20 Llavors el sacerdot en farà la presentació davant el Senyor. Aquestes ofrenes són sagrades i pertanyen al sacerdot, a més del pit i de la cuixa que li són reservats. * Després d’això, la persona que havia estat consagrada ja podrà beure vi. *
21 »Aquesta és, doncs, la llei de les persones consagrades pel vot de nazireat; aquesta és l’ofrena que han de presentar al Senyor per la seva consagració, a part del que hi puguin afegir. El qui hagi fet aquest vot, el complirà d’acord amb el ritual del vot de consagració.
22 El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué:
23 —Comunica això a Aaron i als seus fills: Beneïu els israelites amb aquesta benedicció: *
24 »Que el Senyor
et beneeixi i et guardi.
25 Que et faci veure
la llum de la seva mirada
i s’apiadi de tu. *
26 Que fixi damunt teu
la seva mirada
i et doni la pau.
27 »Quan ells pronunciaran el meu nom sobre els israelites, * jo els beneiré.
Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi *
1 Per al mestre de cor. Amb instruments de corda. Salm: càntic.
2 Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la llum de la seva mirada. * Pausa *
3 La terra coneixerà els teus designis *
i tots els pobles veuran la salvació. *
4 Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora.
5 Que s’alegrin els pobles i cridin de goig:
tu governes les nacions amb justícia
i guies els pobles de la terra. * Pausa
6 Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora.
7 La terra ha donat el seu fruit; *
que Déu, * el nostre Déu, ens beneeixi.
8 Que Déu ens beneeixi
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. *
1 Us ho diré d’una altra manera: mentre l’hereu és menor d’edat, no es diferencia gens d’un esclau, per bé que és amo de tot. 2 Està sotmès a tutors i administradors fins al temps fixat pel seu pare. 3 Així també nosaltres: mentre érem menors d’edat, érem esclaus dels poders que dominen aquest món. *
4 Però quan va arribar la plenitud del temps, * Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, * nascut sota la Llei, 5 perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills. * 6 I sabem que som fills * perquè Déu ha enviat * als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: « Abbà, Pare!» 7 Per tant, ja no sou * esclaus, sinó fills, i si sou fills, també sou hereus, per obra de Déu. *
8 En altre temps, vosaltres no coneixíeu Déu i servíeu uns déus que, en realitat, no existeixen. * 9 Però ara heu conegut Déu; més ben dit, heu estat reconeguts per ell. * Com és, doncs, que us gireu altra vegada cap als poders dèbils i miserables d’aquest món i voleu tornar a servir-los? * 10 Ara vosaltres observeu escrupolosament festes, llunes noves, solsticis i caps d’any. * 11 Tinc por que no hagi treballat inútilment entre vosaltres!
12 Germans, personalment no m’heu faltat en res. Però ara us ho prego: comporteu-vos com jo, que jo també em vaig comportar com vosaltres. * 13 Recordeu que la primera vegada * us vaig anunciar l’evangeli amb motiu d’una malaltia, 14 i no em vau menysprear ni vau mostrar cap repugnància, * tot i que el meu estat físic era una prova per a vosaltres. * Ben al contrari, em vau acollir com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix. * 15 Què en queda, doncs, de la joia que sentíeu? Jo mateix dono testimoni davant vostre que, si haguéssiu pogut, us hauríeu arrencat els ulls per donar-me’ls. 16 ¿M’he tornat ara enemic vostre perquè us dic la veritat? * 17 Mireu que us van al darrere amb mala intenció: * volen que us allunyeu de mi * i que aneu darrere d’ells. 18 Però el que és bo és que aneu darrere el bé sempre, i no solament quan sóc entre vosaltres. 19 Fills meus, sento dolors de part com si us tornés a infantar, * i no els acabaré fins que Crist no quedi format en vosaltres. 20 Voldria ser ara mateix al costat vostre i trobar el to adequat, perquè no acabo de saber com parlar-vos.
21 Digueu-me, vosaltres que us voleu sotmetre a la Llei: ¿no sabeu què diu la Llei mateixa? * 22 La Llei afirma que Abraham tenia dos fills; l’un, de l’esclava, i l’altre, de la dona lliure. * 23 El de l’esclava va néixer per decisió humana, però el de la dona lliure va néixer en virtut de la promesa divina. * 24 Tot això té un sentit figurat. Les dues dones representen dues aliances. La primera aliança, que ve de la muntanya del Sinaí i infanta esclaus, és representada per Agar; 25 i aquesta dona, Agar, * que representa la muntanya del Sinaí, a l’Aràbia, correspon a la Jerusalem d’ara, que de fet és esclava igual que els seus fills. * 26 En canvi, la Jerusalem del cel és lliure, * i és la nostra mare, 27 tal com diu l’Escriptura:
Crida d’alegria, tu que eres estèril, que no havies infantat,
esclata en crits i clams de goig, tu que no donaves a llum,
perquè ara té més fills l’abandonada que la dona amb marit. *
28 Vosaltres, germans, sou fills de la promesa igual que Isaac. * 29 Però, així com aleshores el qui havia nascut per decisió humana perseguia el qui havia nascut per disposició de l’Esperit, ara passa igual. * 30 Tanmateix, què diu l’Escriptura? Treu de casa l’esclava i el seu fill, perquè el fill de l’esclava no ha de compartir l’herència amb el de la dona lliure. * 31 Per tant, germans, no som fills d’una esclava, sinó de la dona lliure. *
1 Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August * ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2 Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. * 3 Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4 També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, * perquè era de la casa i la família de David. 5 Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. * Maria esperava un fill.
6 Mentre eren allà, se li van complir els dies 7 i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. *
8 A la mateixa contrada hi havia uns pastors * que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9 Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10 Però l’àngel els digué:
—No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, * que és el Messies, * el Senyor. * 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
13 I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
14 —Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau * als homes que ell estima. *
15 Quan els àngels els deixaren i se’n tornaren cap al cel, els pastors es deien entre ells:
—Anem a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.
16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que explicaven els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. * 20 Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.
21 Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, * li van posar el nom de
Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare. *
22 Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, * portaren Jesús a Jerusalem * per presentar-lo al Senyor. 23 Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. * 24 Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. *
25 Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava que Israel seria consolat * i tenia el do de l’Esperit Sant. 26 En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no veuria la mort sense haver vist el Messies del Senyor. * 27 Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, 28 el prengué en braços i beneí Déu dient:
29 —Ara, Senyor, deixa que el teu servent
se’n vagi en pau, * com li havies promès.
30 Els meus ulls han vist el Salvador, *
31 que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: *
32 llum que es reveli a les nacions, *
glòria d’Israel, el teu poble. *
33 El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. 34 Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:
—Aquest infant serà motiu que molts caiguin i molts s’aixequin a Israel; serà una senyera que trobarà contradicció, 35 i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. * Així es revelaran els pensaments amagats al cor de molts.
36 Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, 37 però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. 38 Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
39 Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 40 L’infant creixia i s’enfortia, * ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.
41 Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. * 42 Quan ell tenia dotze anys, * hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. 43 Acabats els dies de la celebració, * quan se’n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. 44 Pensant-se que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; 45 i com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscarlo. 46 Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, * escoltant-los i fent-los preguntes. 47 Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. 48 En veure’l allà, els seus pares van quedar molt sorpresos, i la seva mare li digué:
—Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.
49 Ell els respongué:
—Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? *
50 Però ells no comprengueren aquesta resposta.
51 Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. * La seva mare conservava tot això en el seu cor. * 52 Jesús creixia en edat * i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes.
