Menu
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira
La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, dient: «El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat”. M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat».
El llibre de Jesús, fill de Sira va ser escrit per Ben Sira a Jerusalem, en hebreu, vers el 180 aC i després va ser traduït al grec pel seu nét vers el 130 aC, a Alexandria (Egipte).
A la Bíblia, aquest llibre té un lloc a part: forma part dels llibres anomenats “deutero-canònics”. Veiem una mica què vol dir això…
Quan a finals del segle primer de la nostra era, els doctors jueus van fixar definitivament la llista oficial dels escrits jueus que havien de formar part de la Bíblia, no van escollir pas tots els llibres que circulaven per Israel!
Per a alguns, no hi havia dubte (Gènesi, Èxode…): eren Paraula de Déu. Però d’altres llibres, més recents, presentaven dubtes… El llibre de Jesús, fill de Sira (Ben Sira), formava part d’aquests darrers.
Finalment va ser refusat: només van ser admesos a la llista oficial (el que anomenem “cànon”) els llibres escrits en hebreu a la terra d’Israel. Quan es va confegir aquesta llista, l’original hebreu d’aquest llibre s’havia perdut i només corria la versió grega per Alexandria…
L’Església cristiana el va heretar de les comunitats de llengua grega: heus ací un llibre que ha tingut un recorregut força mogut!
L’autor, Ben Sira, probablement havia obert una escola de saviesa a Jerusalem; així ho deixa entendre al final del llibre. D’aquesta manera, tenim una idea del curs que seguia un estudiant jueu, vers el 180 aC…
En aquella època, Jerusalem estava sota dominació grega, però l’ocupació era relativament liberal i pacífica (va ser més tard, vers el 165 aC, sota Antíoc, quan hi va haver persecució). Hi havia doncs un ambient de tolerància.
Tolerància que posava en perill la puresa de la fe jueva. La nostra època actual ens en pot donar un exemple en la indiferència religiosa…
L’objectiu de Ben Sira era el de transmetre la fe en la seva integritat i sobretot l’amor a la Llei. Als seus ulls, la veritable Saviesa estava en la Llei d’Israel.
En el text proposat avui, llegim:
“La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble…”
I al final (referint-se a la saviesa):
“…He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat”.
I dins del capítol 24, encara que no ho llegim avui (ho trobareu en el document annex), hi ha una altra referència:
“Del primer al darrer dels homes, ningú no ha acabat de conèixer la saviesa ni de descobrir-la, perquè els pensaments de la saviesa són més grans que la mar” (Sir, 24, 28-29)
I finalment, anem al llibre de la Saviesa, capítol 9, versets 1 al 6, on trobarem la magnífica Pregària de Salomó per a obtenir la Saviesa
“Déu dels pares i Senyor misericordiós, que has fet l’univers amb la teva paraula. Amb la teva saviesa has format l’home perquè sotmeti les criatures que has portat a l’existència, perquè governi el món amb santedat i justícia i judiqui les causes amb rectitud de cor. Dóna’m la Saviesa que seu amb tu en el teu tron. No em tinguis per indigne de ser comptat entre els teus fills. Perquè jo sóc el teu servent, fill de la teva serventa, home feble i de curta durada, poc intel·ligent per a fer justícia i aplicar les lleis; ja que, per molt madur que sigui un home, si li manca el do de la Saviesa que ve de tu, el tindran per no res”.
La lectura d’aquesta pregària és una bona manera de cloure les reflexions del savi Ben Sira…
Glorifica el Senyor, Jerusalem,
Sió, canta lloances al teu Déu,
que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills.
Manté la pau al teu territori
i et sacia amb la flor del blat.
Envia ordres a la terra,
i la seva paraula corre de pressa, no es detura.
Anuncia les seves paraules als fills de Jacob,
als fills d’Israel els seus decrets i decisions.
No ha obrat així amb cap altre poble,
no els ha fet conèixer les seves decisions. R.
R. El qui és la paraula es va fer carn i plantà entre
nosaltres el seu tabernacle.
Aquest salm, en el text hebreu, és la segona part del salm 146 i continuació del mateix tema: himne de lloança a Déu, Senyor de tot, la bondat del qual es manifesta en tota mena de beneficis.
Per als pobles rurals d’altres temps, la “ciutat”, envoltada de muralles i protegida per sòlides portes, era el símbol de la seguretat. Per als pobles flagel·lats per la fam, el “pa” en abundància és símbol de la felicitat i de la vida.
Però Israel no oblida mai que el benefici més gran és el meravellós do de la “Llei”, de l’”aliança” de Déu amb el seu poble: cap altre poble no va ser tractat d’igual manera, cap altre poble no va conèixer els seus designis.
“Glorifica el Senyor, Jerusalem, Sió, canta lloances al teu Déu,” Sió i Jerusalem, és el mateix, i més que a la ciutat, aquí es refereix al poble d’Israel.
Ens trobem al retorn de l’exili de Babilònia (a finals del segle VI aC), ha calgut reconstruir la ciutat i el Temple; sense l’ajut de Déu no haguera estat possible: “que assegura les teves portes i beneeix dintre teu els teus fills”.
Durant l’exili, menjaven el pa de l’amargor, de les llàgrimes; en tornar al seu país, és temps d’abundància: “i et sacia amb la flor del blat”.
A la segona part, accentua la consciència del privilegi que representa el ser el poble escollit: “No ha obrat així amb cap altre poble, no els ha fet conèixer les seves decisions.”
Cal fer notar que Israel encara no era monoteista, era henoteista (henoteisme: pràctica d’alguns pobles antics, que adoraven un sol déu, sense negar l’existència dels déus d’altres pobles). Realment Israel esdevé monoteista durant l’exili a Babilònia; llavors descobreix l’universalisme: si Déu era l’únic, ho era també per tots els pobles…
Jerusalem, beneficiària principal dels favors divins, està obligada, de manera especial, a lloar Jahvè. Ha enfortit els panys i baules que tanquen les seves portes, ha omplert les seves places de nens, ha fet que tot el país tingui pau perfecta i prosperitat.
Ha donat a conèixer de nou la seva paraula, la seva llei al seu poble, permetent així de complir els seus desitjos
divins d’agradar-li.
El salm 147 diu que Déu
“envia ordres a la terra, i la seva paraula corre de pressa, no es detura”.
Es tracta d’una “paraula” gairebé personificada, que tendeix a ser diferent de qui la pronuncia.
L’autor del salm no podia pensar en una tal perspectiva, però nosaltres no podem oblidar les paraules de sant Joan: “La paraula es va fer home i visqué entre nosaltres” (Jn 1,14). Sí, Jesús va ser la millor “expressió” de Déu. Els seus fets, els seus gestos, les seves paraules, ens parlen millor de Déu que tots els estudis que s’han fet sobre ell. Ell és “veritablement la Paraula” de Déu en el món.
Per què no tornar a aquests temes per agrair a Déu tot allò de bo que hi ha en les nostres vides quotidianes? Gràcies, Senyor, per la casa que em protegeix… Gràcies, Senyor, pel menjar i l’aliment que no falta… Gràcies, Senyor, per la llibertat i la pau que tenim…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dona lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dona entre els sants.
En aquesta carta als cristians d’Efes, Pau hi desenvolupa el projecte de Déu i ens convida a unir-nos amb ell per admirar-lo.
“Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió”,
Val la pena llegir els següents versets, encara que no els tenim en el text que llegim avui (els teniu en el document annex, en el capítol 1 sencer de la carta de sant Pau):
“Ens ha fet conèixer el misteri del seu designi, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: recapitular en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat” (Ef, 1.9-11).
Déu té un projecte per a nosaltres i per tot el conjunt de la creació. Així doncs, la història humana té un sentit (una direcció i un significat). Tots els anys no se succeeixen d’igual manera: la nostra història avança vers el seu acompliment…
En el vocabulari de Pau, “un misteri” no és un secret que Déu es guardi gelosament: és la seva intimitat a la qual ens convida:
“que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació,”
Aquest projecte de Déu s’acomplirà a través de Crist:
“En Crist hem rebut la nostra part en l’herència…”
Lectura de l’Evangeli segons sant Joan
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.
Segurament ens trobem davant d’una de les pàgines més fecundes i abundants del quart evangelista. En el seu text surten els aspectes més sublims de la figura de Jesús: Déu, la vida, la veritat, els principis del món, el Déu que sempre hi és, nascuts de Déu…
Avui, l’evangelista Joan, que tantes vegades evoca la pregunta sobre l’origen de Jesús, en el seu “Pròleg” presenta de manera explícita i grandiosa la resposta a la pregunta sobre el “d’on ets?” de Jesucrist:
“Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu”.
Alhora, Joan ha ampliat aquesta resposta, tot fent d’ella una definició de l’existència cristiana:
“A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. És a dir, aquells qui creuen en el nom del Crist reben per això mateix un nou origen.
Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys…
¿Què hi havia abans del Big Bang?” Amb el Big Bang tot comença. També l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.
Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.
Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i el sentit de l’Univers on existeix. Són preguntes subjectives perquè impliquen el subjecte que les fa.
Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?
D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”. Però no del tot…
En bona part som un producte de la història i altres circumstàncies. Això no obstant, ens adonem que precisament tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem…
I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per què existim. Ens adonem que podríem no existir; però existim. Per què? I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res?
Les religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic. És la convicció íntima de formar part de l’Univers. Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix una resposta que s’ha anat “teixint” durant milers d’anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta.
Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el mateix àmbit cultural, la humanitat ha
anat “donant forma” a una intuïció (no científica, però sorgida del més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.
Per què existeix l’Univers?
En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta religiosa amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.
“Al principi existia la Paraula”.
Aquí els poetes haurien de fer l’elogi de la paraula, de la seva màgia i la seva pregonesa. L’eina més fràgil i més robusta per construir o destruir les conductes humanes, per descriure la bellesa o sembrar de foscor, per enamorar o despertar els odis i la mentida.
“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”. Perquè no hi ha projecte sense “algú” que projecti.
Tot va començar amb un projecte. Era un projecte de Déu…i “Déu” era el projecte.
El projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com una vida que està dintre un projecte de VIDA.
En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte.
L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia…
1 La Saviesa fa l’elogi d’ella mateixa, *
enmig del seu poble proclama la seva glòria.
2 Pren la paraula en l’assemblea de l’Altíssim,
es glorifica davant el seu poder. *
3 Diu: «Jo he sortit de la boca de l’Altíssim
i com una boira he cobert la terra.
4 Jo habitava * a les altures celestials,
tenia el tron dalt la columna de núvol. *
5 Jo sola he seguit la volta del cel
i m’he passejat per les profunditats dels oceans.
6 El meu poder s’estenia sobre les ones de la
mar i sobre tota la terra,
sobre tots els pobles i totes les nacions.
7 Entre tots ells, cercava un lloc per a reposar,
una heretat on poder-me establir.
8 Llavors el creador de l’univers em va donar
una ordre,
el qui m’havia creat m’indicà on havia de residir.
Em digué: “Vés a habitar entre els descendents
de Jacob,
pren Israel com a heretat teva.” *
9 Abans que el temps comencés, em va crear,
i mai més no deixaré d’existir. *
10 Oficiava a la tenda santa, davant de Déu;
per això m’he establert a la muntanya de Sió.
11 Així m’ha fet reposar a la ciutat estimada,
a Jerusalem, on exerceixo el meu poder.
12 M’he arrelat en un poble gloriós,
en la possessió del Senyor tinc la meva heretat.
13 Hi he crescut com un cedre del Líban,
com un xiprer de les muntanyes de l’Hermon.
14 M’hi he fet gran com la palmera d’Enguedí,
com el roser que brota a Jericó,
com la bella olivera de la plana;
com un plàtan hi he crescut. *
15 He escampat el meu perfum com el cinamom
i la ginesta,
com una planta de mirra finíssima,
com la resina perfumada de gàlban, ònix i estorac,
i com el fum de l’encens de la tenda santa. *
16 He eixamplat les meves branques com una
alzina, branques esplèndides i boniques. *
17 Sóc com una vinya que treu brots plens de
bellesa,
i els meus fruits són esplèndids i abundants.
18 Jo sóc la mare del bell amor i de la veneració
de Déu,
del coneixement i de la santa esperança.
Jo ofereixo tots aquests dons als meus fills;
jo estic sempre amb els qui Déu ha escollit.
19 »Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu,
i sacieu-vos dels meus fruits. *
20 Guardar el meu record és més dolç que la mel,
posseir-me és més dolç que la bresca.
21 Els qui em mengen, encara tindran més fam de
mi,
i els qui em beuen, encara tindran més set. *
22 Qui fa cas de mi no quedarà confós,
qui treballa amb mi no pecarà.»
23 Tot això és el llibre de l’aliança de l’Altíssim,
la Llei que Moisès ens va prescriure
perquè fos l’herència de les comunitats dels
descendents de Jacob. *
24 No deixeu de treure la vostra força del Senyor,
agafeu-vos a ell, i ell us refermarà.
El Senyor, el totpoderós, és l’únic Déu,
ningú no salva fora d’ell.
25 La Llei desborda de saviesa com el riu Fison,
com el Tigris quan vénen els primers fruits.
26 Baixa plena d’intel·ligència com l’Eufrates,
com el Jordà al temps de la sega.
27 Fa brillar com la llum els seus ensenyaments,
és com el Guihon al temps de la verema. *
28 Del primer al darrer dels homes, ningú no ha
acabat de conèixer la saviesa ni de descobrir-la,
29 perquè els pensaments de la saviesa són més
grans que la mar,
i els seus consells, més profunds que l’oceà.
30 I jo, que sóc com un canal que rep aigua
d’un riu,
com un aqüeducte que la porta a un jardí, *
31 vaig dir-me: «Regaré el meu jardí,
amararé d’aigua els meus parterres.»
I vet aquí que el meu canal s’ha convertit en riu,
i el meu riu s’ha convertit en mar. *
32 Faré que els meus ensenyaments siguin
brillants com l’aurora
i que resplendeixin fins molt lluny. *
33 Escamparé la seva doctrina com una profecia,
la transmetré a les generacions futures.
34 Fixeu-vos que no m’he pas fatigat per a mi tot
sol, sinó per a tots els qui cerquen la saviesa. *
Dóna bo de cantar al nostre Déu *
1 Al·leluia!
Lloeu el Senyor:
dóna bo de cantar al nostre Déu,
és agradós de cantar-li lloances. *
2 El Senyor reconstrueix Jerusalem, *
aplega els dispersats d’Israel. *
3 Guareix els cors desfets
i els embena les ferides.
4 Té comptat el nombre dels estels,
els crida cada un pel seu nom. *
5 És gran el Senyor, i és molt poderós,
és infinita la seva saviesa. *
6 El Senyor sosté els desvalguts,
però abat els injustos fins a terra. *
7 Entoneu accions de gràcies al Senyor,
canteu amb les cítares al nostre Déu. *
8 Ell cobreix el cel de nuvolades,
assegura les pluges a la terra,
fa néixer l’herba a les muntanyes.
9 Dóna l’aliment al bestiar *
i a les cries dels corbs que l’hi reclamen.
10 No es complau en la força dels cavalls *
ni en els peus lleugers del guerrer.
11 El Senyor es complau en els qui el veneren,
en els qui confien en el seu amor.
12 Glorifica el Senyor, Jerusalem;
Sió, canta lloances al teu Déu, *
13 que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills;
14 manté la pau en el teu territori
i et sacia amb la flor del blat. *
15 Envia ordres a la terra,
corre de pressa la seva paraula.
16 Tira neu com flocs de llana,
escampa com cendra la gebrada.
17 Llança el seu glaç com molles de pa:
tanta fredor, qui la pot resistir?
18 Envia la seva paraula, i tot es desglaça;
fa bufar els seus vents, i l’aigua s’escola.
19 Anuncia la seva paraula als fills de Jacob,
als fills d’Israel, els seus decrets i decisions.
20 No ha obrat així amb cap altre poble,
no els ha fet conèixer les seves decisions. *
1 Pau, apòstol de Jesucrist per voler de Déu, * al poble sant que viu a Efes * i que és fidel a Jesucrist. 2 Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. *
3 Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,
que ens ha beneït en Crist *
amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel.
4 Ens escollí en ell abans de crear el món, *
perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. *
Per amor 5 ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, *
segons la seva benèvola decisió,
6 a lloança i glòria de la gràcia
que ens ha concedit en el seu Estimat. *
7 En ell, per la seva sang,
hem obtingut la redempció,
el perdó dels nostres pecats.
La riquesa de la gràcia de Déu *
8 s’ha desbordat en nosaltres.
Ell ens ha omplert de tota saviesa i intel·ligència.
9 Ens ha fet conèixer el misteri del seu designi,
la decisió benèvola que havia pres *
10 per executar-la en la plenitud dels temps: *
recapitular en el Crist * totes les coses,
tant les del cel com les de la terra.
11 En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; *
ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme
d’acord amb la decisió de la seva voluntat. *
12 Volia que fóssim lloança de la seva glòria,
nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra
esperança. *
13 En ell, vosaltres vau escoltar la paraula de la veritat,
l’evangeli que us salva. *
En ell heu cregut
i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès.
14 I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té
reservada, *
quan ens redimirà com a possessió seva,
a lloança de la seva glòria.
15 També jo, d’ençà que m’han parlat de la vostra fe en Jesús, el Senyor, i del vostre amor a tots els del poble sant, * 16 no em canso de donar gràcies per vosaltres i de tenir-vos presents en les meves pregàries.
* 17 Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè el conegueu de veritat. * 18 Li demano que il·lumini els ulls del vostre cor * perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que ell ens dóna entre els sants, * 19 i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç 20 amb què va obrar en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts * i el féu seure a la seva dreta dalt al cel, * 21 per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, * i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. * 22 Déu ho ha posat tot sota els seus peus, * i a ell, l’ha posat al capdamunt de tot * com a cap de l’Església, 23 que és el seu cos, la plenitud d’aquell * qui omple totes les coses. *
1 Al principi * existia la Paraula. *
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
2 Ella estava amb Déu al principi.
3 Per ella tot ha vingut a l’existència,
i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.
4 En ella hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes. *
5 La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la. *
6 Déu envià un home que es deia Joan. *
7 Vingué com a testimoni
a donar testimoni de la llum,
perquè per ell tothom cregués.
8 Ell no era la llum, *
venia solament a donar-ne testimoni.
9 Existia el qui és la llum veritable,
el qui ve al món
i il·lumina tots els homes. *
10 Era present en el món,
que per ell ha vingut a l’existència,
i el món no l’ha reconegut. *
11 Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit. *
12 Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els ha concedit * de ser fills de Déu.
13 No han nascut * per descendència de sang,
ni per desig carnal,
ni per voler humà,
sinó de Déu mateix. *
14 La Paraula s’ha fet carn *
i ha habitat * entre nosaltres,
i hem contemplat la seva glòria, *
glòria que té com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
15 Joan dóna testimoni d’ell quan proclama:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi
em passa al davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.» *
16 De la seva plenitud,
tots nosaltres n’hem rebut
gràcia rere gràcia. *
17 Perquè la Llei fou donada per Moisès,
però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist. *
18 A Déu, ningú no l’ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat. *
19 Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus * li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren:
—Qui ets, tu?
20 Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:
—Jo no sóc el Messies. *
21 Ells li preguntaren:—Qui ets, doncs? Elies? Els respon: —No el sóc. —Ets el Profeta? Respongué: —No.
22 Llavors li digueren:
—Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?
23 Ell va declarar:
—Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. * Així ho va dir el profeta Isaïes.
24 Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, 25 li van fer aquesta altra pregunta:
—Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? *
26 Joan els respongué:
—Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, 27 el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. *
28 Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava. *
29 L’endemà, Joan veié Jesús que venia cap a ell, i exclamà:
—Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! * 30 És aquell de qui vaig dir: “Després de mi ve un home que em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.” * 31 Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel.
32 Joan testimonià encara:
—He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. * 33 Jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant.” 34 Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu. *
35 L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles 36 i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar:
—Mireu l’anyell de Déu! *
37 Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. 38 Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:
—Què busqueu?
Ells li digueren:
—Rabí —que vol dir «mestre»—, on habites?
39 Els respon:
—Veniu i ho veureu.
Ells hi anaren, veieren on habitava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. *
40 Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. * 41 Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué:
—Hem trobat el Messies —que vol dir «ungit». *
42 I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:
—Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes —que vol dir «pedra». *
43 L’endemà, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu:
—Segueix-me.
44 Llavors Felip, que era de Betsaida, * el poble d’Andreu i de Pere, 45 va trobar Natanael i li digué:
—Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: * és Jesús, fill de Josep, de Natzaret.
46 Natanael li replicà:
—De Natzaret en pot sortir res de bo? Felip li diu:
—Vine i ho veuràs.
47 Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué:
—Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya. *
48 Natanael li digué:
—D’on em coneixes?
Jesús li respon:
—Abans que Felip et cridés, t’he vist sota la figuera.
49 Li diu Natanael:
—Rabí, tu ets el Fill de Déu, * tu ets el Rei d’Israel. *
50 Jesús li digué:
—¿Creus només perquè t’he dit que t’havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!
51 I afegí:
—En veritat, en veritat us ho dic: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home. *
