Menu
Quan aquesta festivitat cau en diumenge, les lectures que hom llegeix a la missa són aquestes (i no les del diumenge de durant l’any que toqui). Enguany cau en dijous i, per tant, diumenge proppassat vàrem llegir les del Diumenge IV de durant l’any.
Lectura de la profecia de Malaquies
Això diu el Senyor: «Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu, i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l’àngel de l’aliança que desitgeu, entrarà al seu temple». Ja ve, diu el Senyor de l’univers. Qui resistirà el dia de la seva arribada? Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Perquè serà com el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada: s’asseurà a fondre i a depurar la plata, purificarà els descendents de Leví, els refinarà com la plata, i l’or. Des d’aleshores oferiran al Senyor una oblació digna, i les oblacions de Judà i de Jerusalem seran agradables al Senyor com ho eren abans, com en els temps antics.
Quan Malaquies va escriure aquest llibre ja no hi havia rei descendent de David a Israel; el país estava sota dominació persa. I en el sí del poble jueu eren els sacerdots els qui ostentaven l’autoritat.
En els comentaris de la segona lectura d’avui, veurem els costums que imperaven en aquells temps en referència a la tria dels sacerdots.
I Malaquies va assistir a una degradació de la conducta d’aquesta casta sacerdotal: acomplien amb les obligacions de culte de qualsevol manera, negligien el seu deure d’ensenyar i llurs decisions pel que fa a l’aplicació de la justícia, no eren imparcials.
De l’autor, no se’n sap res i cal situar la composició del llibre vers la meitat del segle V aC.
En la seva forma actual, el nom de Malaquies significa ‘el meu missatger’. Alguns han pensat que es tracta d’un sobrenom i no del nom d’un personatge concret.
El llibre de Malaquies tracta diversos temes i situacions que tenen com a punt de partença les exigències del Senyor davant el seguit de faltes i pecats en què el poble torna a caure.
Quan Malaquies escriu el llibre, hi havia un sentiment generalitzat de desencís: de què serveix autodenominar-se poble escollit? Déu, és realment just? On porta tot plegat?
Gairebé podríem resumir el missatge dels profetes com: “Déu no ens abandona”. La història no és un constant recomençament sinó que progressa…
En els nostres dies:
El desencís ataca indirectament, posant entre parèntesis tota actitud definitiva i, en el seu lloc, proposa aquests petits encisos:
l’encís de la tècnica que promet sempre coses millors,
l’encís d’una economia que ofereix possibilitats gairebé il·limitades en tots els aspectes de la vida que
aconsegueixen estar inclosos en el sistema,
l’encís de les propostes religioses menors, a la mida de cada necessitat
que fan la funció d’illa o de “treva” enfront de la manca d’esperança davant la marxa del món en general.
…en el sí del poble jueu eren els sacerdots els qui ostentaven l’autoritat… I Malaquies va assistir a una degradació de la conducta d’aquesta casta sacerdotal… negligien el seu deure d’ensenyar i llurs decisions pel que fa a l’aplicació de la justícia, no eren imparcials.
…hi havia un sentiment generalitzat de desencís: de què serveix autodenominar-se poble escollit? Déu, és realment just? On porta tot plegat?
Gairebé podríem resumir el missatge dels profetes com: “Déu no ens abandona”. La història no és un constant recomençament sinó que progressa…
El desencís ataca indirectament, posant entre parèntesis tota actitud definitiva i…fa la funció d’illa o de “treva” enfront de la manca d’esperança davant la marxa del món en general.
Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d’entrar el rei de la glòria.
Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor, valent i poderós,
és el Senyor, victoriós en el combat. R.
Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d’entrar el rei de la glòria. R.
Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor, Déu de l’univers,
és aquest el rei de la glòria. R.
R. El Senyor és el rei de la glòria.
Aquest salm consta de tres parts: La primera és un breu himne al Creador (vv. 1-2).
La segona, de to sapiencial, enumera les condicions morals que ha de reunir el qui s’acosta al recinte sagrat (vv. 3-6)
En la darrera part (vv. 7-10), ressona un diàleg entre dos cors, davant les portes del santuari.
La vinculació d’aquestes tres parts apareix tot seguit, si es té en compte l’acció litúrgica que servia de marc al salm. La comunitat cultual, reunida processionalment a l’entrada del Temple, es disposava a entrar-hi amb l’Arca de l’Aliança, tron del “Rei de la glòria”.
Aquest “salm del Regne” descriu l’entrada d’una processó al temple… És Jahvè, el Déu creador de l’univers, el nostre Rei Jahvè, qui ve a prendre possessió del seu palau i de la seva ciutat.
En aclamar-lo, Israel el feia regnar d’una manera efectiva i li professava submissió.
Com en quasi tots els salms, estem en el Temple de Jerusalem, que està construït dalt d’un turó; una gran processó avança i en arribar a les seves portes “Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d’entrar el rei de la glòria.”
Les mans sense culpa són d’aquells que no han ofert sacrificis als ídols…
“El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, que no confia en els déus falsos”
Ens tornem a trobar, davant la lluita continua dels profetes per evitar que el poble escollit caigui en pràctiques idolàtriques…
Les mans sense culpa són d’aquells que no han ofert sacrificis als ídols…
“El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, que no confia en els déus falsos”
Ens tornem a trobar, davant la lluita continua dels profetes per evitar que el poble escollit caigui en pràctiques idolàtriques…
Lectura de la carta als cristians hebreus
Els fills d’una família són d’una mateixa sang. Per això Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per poder destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures, ja que, sotmesos com estàvem al temor de la mort, érem esclaus tota la vida. Noteu que ell no ha vingut per ajudar els àngels, sinó els descendents d’Abraham. Per això calia que es fes en tot semblant als germans, i així pogués ser un gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els pecats del poble. Perquè, després que ell mateix ha passat la prova del sofriment, pot confortar els altres que són provats.
Els primers cristians d’origen jueu es trobaven amb un problema: segons la llei jueva, Jesús no podia ser el
Messies perquè aquest havia de ser sacerdot i Jesús no ho era…
Era important, doncs, per un cristià, saber que Jesús era veritablement sacerdot…
Ja hem vist a la primera lectura com era d’important a l’Antic Testament la institució del sacerdoci. Per tant, el Nou Testament no podia ignorar-la.
Antic Testament-Nou Testament: En Jesucrist tot és nou i no obstant això, tot està en la línia de l’Antic Testament.
El gran sacerdot és un home com els altres que fa de pont entre Déu i els homes, ell és el “pontífex”.
La missió del gran sacerdot dimana d’una crida de Déu.
Recordem ara d’on venen aquests costums.
Entre les dotze tribus d’Israel, n’hi va haver una d’escollida i posada a part, la de Leví. Els descendents de Leví no posseïen un territori concret, estaven repartits arreu del territori i estaven dedicats al servei del temple. Els seus ingressos provenien de part de les ofrenes fetes al temple.
Amb el pas dels temps, hi van anar apareixent diferents classes de sacerdots, depenent de les tasques que havien de fer en el temple. Pensem que hi ha relats de cerimònies on se sacrificaven milers d’animals (imaginem el personal necessari!).
Moisès i el seu germà Aaron eren descendents de Leví; més endavant, hom va reservar el privilegi de ser gran sacerdot als descendents d’Aaron; calia doncs ser de la família d’Aaron per ser gran sacerdot.
Només aquest gran sacerdot, nomenat per a un any, tenia el privilegi d’entrar a la zona més sagrada del temple, el dia del Yom Kippur (dia del gran perdó). Aquestes eren les regles de funcionament de l’Antic Testament.
Anem a Jesús: ell no descendia de Leví ni d’Aaron; descendia de David per via paterna (no coneixem l’origen de Maria, però només comptava la línia paterna). Així doncs, Jesús no podia rebre el títol de gran sacerdot amb la lògica de l’Antic Testament.
A menys que sigui Déu mateix qui el crida:
“Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: Ets el meu Fill, avui t’he engendrat” (He 5, 6).
La crida de Déu venia a través del naixement (levites); aquesta vegada ho va fer altrament:
Si el seu Fill s’ha fet home, és precisament per ser el mitjancer, el “pont” entre Déu i els homes; un cop més, la llibertat de Déu desborda tots els esquemes…
En el salm 109, verset 4, trobem:
“El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre segons l’orde de Melquisedec”.
Però, ¿qui era Melquisedec?
Som en temps d’Abraham (molt abans de la institució dels levites); Lot va caure en una emboscada i fet presoner. Abraham va anar a cercar-lo… I allà va trobar Melquisedec, personatge desconegut fins llavors a la Bíblia i introduït com a rei de Salem (potser la futura Jerusalem…); més avall, i sense saber res de la seva ascendència, el text precisa: “era sacerdot del Déu Altíssim”. Això vol dir que hi pot haver un sacerdoci legítim fora de la descendència d’Aaron.
Aquest salm probablement va ser escrit per algú que era molt crític respecte al sacerdoci de Jerusalem, i s’imaginava un sacerdoci apartat dels lligams amb la família de Leví.
Entre els primers cristians, els qui esperaven un Messies-sacerdot, es referien a aquest salm que reconeixia el títol de gran sacerdot a Melquisedec.
El propòsit de la carta als cristians hebreus és precisament el de demostrar que Jesús acompleix la institució del sacerdoci. I no només això sinó que l’eleva a la seva perfecció.
Els primers cristians d’origen jueu es trobaven amb un problema: segons la llei jueva, Jesús no podia ser el Messies perquè aquest havia de ser sacerdot i Jesús no ho era…
Era important, doncs, per un cristià, saber que Jesús era veritablement sacerdot…
…(el sacerdot) fa de pont entre Déu i els homes, ell és el “pontífex”… dimana d’una crida de Déu.
Anem a Jesús: ell no descendia de Leví ni d’Aaron; descendia de David…Així doncs, Jesús no podia rebre el títol de gran sacerdot amb la lògica de l’Antic Testament… A menys que sigui Déu mateix qui el crida!
Si el seu Fill s’ha fet home, és precisament per ser el mitjancer, el “pont” entre Déu i els homes; un cop més, la llibertat de Déu desborda tots els esquemes…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació d’ells, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.
També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.
Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.
L’espera del Messies era molt estesa a l’època de Jesús; no tots, però esperaven el mateix…Sí que compartien la impaciència.
En el relat que llegim avui, sembla que Lluc ens convida a veure en Jesús el servidor anunciat per Isaïes:
“Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima.
He posat damunt d’ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions”. (Is 42,1)
“Escolteu els qui viviu lluny, a les illes! Estigueu atents, pobles llunyans! Abans de néixer, el Senyor em va cridar, va pronunciar el meu nom quan era a les entranyes de la mare”. (Is 49,1)
“El Senyor Déu m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer.
El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella, i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere. (Is 50, 4-5)
Aquest servidor era molt dòcil a la paraula de Déu i havia rebut per vocació aportar la salvació al món sencer…
“Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres per la mà i t’he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions” (Is 42,6)
“M’ha dit: És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel. Jo t’he fet llum de les nacions perquè portis la meva salvació d’un cap a l’altre de la terra”. (Is 49,6).
Aquests darrers versets són la prova que a l’època d’Isaïes hom havia ja comprès que el projecte d’amor i de salvació de Déu afecta tota la humanitat i no solament al poble d’Israel.
I Simeó, que les coneixia perfectament, de seguida va comprendre que el nen que tenia als braços, era el Servidor anunciat pel profeta…
I tot això passa en el temple de Jerusalem, tal com ja havia anunciat el profeta Malaquies (i que avui llegim a la primera lectura). Això diu el Senyor:
“Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu, i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l’àngel de l’aliança que desitgeu, entrarà al seu temple”.
En aquesta festa és un nadó en bolquers i ben pobre, fill primogènit, el qui és presentat pels seus pares, un cop passats els dies prescrits per la Llei per a la purificació de la mare.
El punt consistia a oferir a Déu el fill o la filla i rescatar-los amb un xai d’un any per a l’holocaust i una tórtora o un colomí com a sacrifici pel pecat.
Aquesta primera entrada al Temple precedeix a tota una història d’altres pujades, miracles, ensenyament, accions profètiques.
Justament a la creu hi ha el canvi de signe. La casa del Pare muda. En morir Jesús s’esquinça el vel del Temple que separava el sagrat, el Sancta Sanctorum, i és esquinçat el pit de Jesús, brollant-ne sang i aigua. Jesús s’ha convertit en el Temple definitiu, travessant la mort en donació amorosa absoluta d’una vegada per totes.
Aquest dens resum del capteniment i de la missió de Jesús en el Temple queda recollit en el bell càntic de Simeó, que acabem de llegir, narrat per la ploma de Lluc.
L’ancià sabia del cert que no moriria sense veure el Messies, salvador del poble. L’Esperit de Déu li ho havia dit.
Acudeix al Temple i entra al mateix temps que la Sagrada Família. Exulta. Ja ha vist el Salvador, ja veu vençut el diable que ens tenia dominats per la por: S’abandona en Déu, ja pot morir en pau!
En el seu parlament hi ha futur: el nen serà llum per a tots els pobles -dia de les candeles-; la mare serà traspassada per una espasa: Ai, llança del Calvari!
Com s’adiu que un cor de mare agraït posi en mans de Déu el regal, que n’ha rebut! Convindria mantenir l’esperit d’aquesta aliança divina i familiar. Tot nadó, tota persona pertany a Déu perquè, en néixer, es troba dins l’esfera divina. En Déu vivim, ens movem i som, dirà sant Pau.
En la nostra relació amb Déu, no arribem a ser “adults” fins que no anem més enllà d’una religió de “Déu com a Senyor” per trobar-nos amb “Déu com a Pare”, i amb els altres com a germans.
Som família de Déu i germans de tots els homes.
Jesús es converteix en “salvador” perquè amb ell descobrim que som estimats de Déu, cridats a ser fills seus participant de la seva mateixa Vida.
…sembla que Lluc ens convida a veure en Jesús el servidor anunciat per Isaïes…
Aquest servidor era molt dòcil a la paraula de Déu i havia rebut per vocació aportar la salvació al món sencer…
… a l’època d’Isaïes hom havia ja comprès que el projecte d’amor i de salvació de Déu afecta tota la humanitat i no solament al poble d’Israel. I Simeó, que ho coneixia perfectament, de seguida va comprendre que el nen que tenia als braços, era el Servidor anunciat pel profeta…
Ja ha vist el Salvador, ja veu vençut el diable que ens tenia dominats per la por: S’abandona en Déu, ja pot morir en pau! En el seu parlament hi ha futur: el nen serà llum per a tots els pobles -dia de les candeles-; la mare serà traspassada per una espasa: Ai, llança del Calvari!
Jesús es converteix en “salvador” perquè amb ell descobrim que som estimats de Déu, cridats a ser fills seus participant de la seva mateixa Vida.
1 El Senyor de l’univers us diu: Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu, * i tot seguit entrarà al seu temple el Sobirà * que vosaltres cerqueu. El missatger de l’aliança, que vosaltres desitgeu, ja ve.
2 Qui resistirà el dia de la seva arribada? Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Perquè és com el foc del fonedor, com el sabó de rentar roba. 3 S’asseurà com qui depura i refina la plata, i purificarà els descendents de Leví. Els refinarà com la plata i l’or. Llavors presentaran al Senyor ofrenes dignes d’ell. 4 Les ofrenes de Judà i de Jerusalem seran agradables al Senyor com ho eren en els temps antics, en èpoques passades.
5 El Senyor de l’univers us diu encara: Jo vindré enmig de vosaltres per jutjar-vos. Acusaré amb promptitud els qui practiquen bruixeries, els adúlters, els perjurs, els qui estafen el sou dels jornalers, els qui oprimeixen les viudes i els orfes, o maltracten els immigrants, sense cap por de mi.
6 Jo, el Senyor, no he pas canviat, però vosaltres, fills de Jacob, no heu deixat de comportar-vos malament. * 7 Des dels temps dels vostres pares us aparteu dels meus decrets i no els observeu.
Reconcilieu-vos amb mi i jo em reconciliaré amb vosaltres. * Us ho dic jo, el Senyor de l’univers. Però vosaltres dieu: «Com ens hem de reconciliar?» 8 Doncs bé, ¿és just que un home defraudi Déu tal com vosaltres m’esteu defraudant? I encara em pregunteu: «En què t’hem defraudat?» Doncs en els delmes i en les altres parts que em són reservades. 9 Les calamitats us cauran al damunt, perquè vosaltres, el poble sencer, m’esteu defraudant. 10 Pagueu íntegre el delme al tresor del temple, i així hi haurà menjar a casa meva. Feu la prova de pagar-me’l. Us ho dic jo, el Senyor de l’univers. Llavors veureu com us obro les comportes del cel i aboco sobre vosaltres a mans plenes la benedicció. * 11 Allunyaré de vosaltres les plagues perquè no us facin malbé els fruits de la terra ni siguin infructuoses les vostres vinyes. Us ho dic jo, el Senyor de l’univers. 12 Tots els pobles us tindran per feliços, * perquè sereu un país envejable. Us ho dic jo, el Senyor de l’univers.
13 Vosaltres parleu durament contra mi. Us ho dic jo, el Senyor. I encara repliqueu: «Què hem dit contra tu?» 14 Doncs bé, això és el que afirmeu: «No val la pena de servir Déu. Què n’hem tret, d’observar el que ell manava i de lamentar-nos davant el Senyor de l’univers? 15 Nosaltres més aviat tenim per feliços els insolents: els qui fan el mal prosperen, i fins els qui posen Déu a prova s’escapen del seu càstig.»
16 Però llavors els qui creuen en el Senyor s’ho han parlat entre ells. El Senyor els ha escoltat i ha sentit què deien. Ha quedat escrit en un llibre, * perquè davant el Senyor hi hagués constància dels qui creuen en ell i reverencien el seu nom.
17 El Senyor de l’univers diu: Seran meus el dia que ara preparo, els prendré com la meva heretat preferida. * Seré indulgent amb ells com un pare és indulgent amb el fill que li és fidel. * 18 Llavors tornareu a veure la diferència entre justos i injustos, entre el qui és fidel a Déu i el qui no li és fidel. 19 Ja arriba * aquell dia que abrusa com un forn. Tots els insolents i els qui fan el mal seran com palla: aquell dia, que ja s’acosta, els incendiarà i no en quedarà ni l’arrel ni un bri. Us ho dic jo, el Senyor de l’univers.
20 En canvi, per a vosaltres que reverencieu el meu nom, brillarà el sol de la salvació, i els seus raigs us guariran. * Sortireu enjogassats com els vedells d’engreix. 21 El dia que duré a terme la meva obra, trepitjareu els injustos com cendra sota les plantes dels peus. Us ho dic jo, el Senyor de l’univers.
22 Recordeu-vos sempre de la Llei del meu servent Moisès. A la muntanya de l’Horeb li vaig prescriure aquests manaments i decrets per a tot Israel. * 23 Abans que arribi el dia del Senyor, dia gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies. * 24 Ell farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills, * i els fills amb els pares. Així, quan jo vindré, no hauré de consagrar el país a l’extermini.
El rei de la glòria *
1 Del recull de David. Salm.
És del Senyor la terra * i tot el que s’hi mou,
el món i tots els qui l’habiten.
2 Ell li ha posat els fonaments als mars
profunds;
les bases, a les aigües abismals. *
3 Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?
Qui pot estar-se en el seu temple sant? *
4 El qui té el cor sincer i les mans sense
culpa,
que no confia en els déus falsos *
ni jura per ganes d’enganyar.
5 Rebrà benediccions del Senyor,
rebrà els favors * del Déu que el salva.
6 Aquest és el poble que el cerca,
que cerca el teu rostre, Déu de Jacob.
7 Portals, alceu les llindes; *
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d’entrar el rei de la glòria!
8 Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor, valent i poderós,
és el Senyor, poderós en el combat.
9 Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d’entrar el rei de la glòria! *
10 Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor de l’univers,
ell és el rei de la glòria. *
1 Per això cal que ens prenguem més seriosament els ensenyaments rebuts, si no volem anar a la deriva.
2 Perquè la Llei, promulgada per mitjà d’àngels, obligava tant, que els qui la transgredien i desobeïen eren castigats merescudament. * 3 Nosaltres, doncs, com ens podrem escapar del càstig si negligim una salvació tan gran? * Aquesta salvació, anunciada primerament pel Senyor mateix, ens ha estat després confirmada pels qui la van escoltar: * 4 Déu l’avala amb senyals i prodigis, amb tota mena de miracles, i amb dons de l’Esperit Sant, que distribueix com vol. *
5 Perquè no és pas als àngels que Déu ha sotmès el món renovat * de què ara parlem. 6 En les Escriptures, algú en dóna testimoni dient: Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present? 7 L’has posat un moment per sota dels àngels, l’has coronat de glòria i dignitat, 8 tot ho has sotmès sota els seus peus. * Per tant, si Déu ho ha sotmès tot a ell, vol dir que no ha deixat res fora del seu domini. De fet, encara no veiem que tot li estigui sotmès, 9 però contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort. * Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom.
10 Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el capdavanter de la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments. * 11 Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix origen; * per aquesta raó, ell no s’avergonyeix d’anomenar-los germans, 12 i diu: Anunciaré el teu nom als meus germans, enmig de l’assemblea et lloaré. * 13 I encara:
En ell tinc posada la meva confiança. * I també: Aquí ens teniu, a mi i els fills que Déu m’ha donat. * 14 Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, * també Jesús va compartir aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, * 15 i per alliberar els qui, per por de la mort, estaven condemnats a ser esclaus tota la vida. * 16 Ell, de fet, no ha vingut a tenir cura dels àngels, sinó dels descendents d’Abraham. *
17 Per això calia que es fes en tot semblant als germans * i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. * 18 I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats. *
1 Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August * ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2 Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. * 3 Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4 També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, * perquè era de la casa i la família de David. 5 Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. * Maria esperava un fill.
6 Mentre eren allà, se li van complir els dies 7 i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. *
8 A la mateixa contrada hi havia uns pastors * que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9 Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10 Però l’àngel els digué:
—No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, * que és el Messies, * el Senyor. * 12 Això us servirà de senyal:
trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
13 I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
14 —Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau * als homes que ell estima. *
15 Quan els àngels els deixaren i se’n tornaren cap al cel, els pastors es deien entre ells:
—Anem a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.
16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veureho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que explicaven els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. * 20 Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.
21 Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, * li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare. *
22 Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, * portaren Jesús a Jerusalem * per presentar-lo al Senyor. 23 Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. * 24 Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. *
25 Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava que Israel seria consolat * i tenia el do de l’Esperit Sant. 26 En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no veuria la mort sense haver vist el Messies del Senyor. * 27 Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, 28 el prengué en braços i beneí Déu dient:
29 —Ara, Senyor, deixa que el teu servent
se’n vagi en pau, * com li havies promès.
30 Els meus ulls han vist el Salvador, *
31 que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: *
32 llum que es reveli a les nacions, *
glòria d’Israel, el teu poble. *
33 El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. 34 Simeó va beneir-los i digué a
Maria, la seva mare:
—Aquest infant serà motiu que molts caiguin i molts s’aixequin a Israel; serà una senyera que trobarà contradicció, 35 i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. * Així es revelaran els pensaments amagats al cor de molts.
36 Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada:
després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, 37 però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. 38 Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
39 Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 40 L’infant creixia i s’enfortia, * ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.
41 Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. * 42 Quan ell tenia dotze anys, * hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. 43 Acabats els dies de la celebració, * quan se’n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. 44 Pensant-se que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; 45 i com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. 46 Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, * escoltant-los i fent-los preguntes. 47 Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. 48 En veure’l allà, els seus pares van quedar molt sorpresos, i la seva mare li digué:
—Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.
49 Ell els respongué:
—Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? *
50 Però ells no comprengueren aquesta resposta.
51 Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. * La seva mare conservava tot això en el seu cor.
* 52 Jesús creixia en edat * i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes.
