Menu
Lectura dels Fets dels Apòstols
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües».
Jerusalem no només va ser la ciutat on Jesús va instituir l’Eucaristia i on va ressuscitar sinó que també va ser la ciutat on l’Esperit va ser difós a tota la humanitat.
A l’època de Jesús, la festa de la Pentecosta jueva era una festa molt important: la del do de la Llei. I venien en pelegrinatge molts jueus d’arreu, com ens diu el text que llegim.
Tanmateix, aquest any era l’any de la mort de Jesús… Però entre els que venien per renovar l’Aliança amb Déu, qui ho sabia això?.
Per als seus deixebles, en canvi, aquesta Pentecosta era ben diferent de les anteriors! Res tornava a ser igual!.
Aquest text de Lluc que llegim avui ens fa recordar dos passatges bíblics: el del Sinaí, quan Déu va donar la Llei a Moisès per ensenyar-li a viure en la seva Aliança: “…el soroll, semblant a un violent cop de vent…”
I en el futur, aquesta Llei de Déu, no serà escrita sobre taules de pedra sinó sobre “taules de carn”, sobre el cor de l’home, per reprendre una imatge del profeta Ezequiel:
“Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres el cor de pedra i us en donaré un de carn.
Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions”. (Ez 36, 26…28)
El segon passatge bíblic és el de la construcció de la torre de Babel:
“Després van dir: Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra. El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué: Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells. Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra“. (Gen 11,4-9)
Analitzem el text: De primer, tots els homes parlaven la mateixa llengua i volien construir una torre immensa; després Déu intervé… “i va dispersar els homes arreu de la terra”…
És impossible d’imaginar que Déu hagi intervingut si no és per al nostre bé… Com s’entén això?
Doncs per estalviar a la humanitat una pista falsa, la del pensament únic, del projecte únic…
La unitat no és pas la uniformitat!. La veritable unitat només la podem trobar en la diversitat. El relat de Lluc de la Pentecosta, que avui llegim, s’inscriu molt bé en la línia del relat del Gènesi: A Babel, la humanitat aprèn què és la diversitat; a la Pentecosta, aprèn què és la unitat en la diversitat.
En endavant, un únic missatge, amb totes les diferents llengües: les meravelles de Déu…
Aquest text de Lluc que llegim avui ens fa recordar dos passatges bíblics: el del Sinaí… i el de la construcció de la torre de Babel…
De primer, tots els homes parlaven la mateixa llengua i volien construir una torre immensa; després Déu intervé… Per què?
Doncs per estalviar a la humanitat una pista falsa, la del pensament únic, del projecte únic…
La unitat no és pas la uniformitat!. La veritable unitat només la podem trobar en la diversitat…
A Babel, la humanitat aprèn què és la diversitat; a la Pentecosta, aprèn què és la unitat en la diversitat.
Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que en sou de gran.
Que en són de variades, Senyor, les vostres obres,
la terra és plena de les vostres criatures.
Si els retireu l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.
Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,
i renoveu la vida sobre la terra. R.
Glòria al Senyor per sempre.
Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet,
que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig. R.
R. Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la
vida sobre la terra. O bé: Al·leluia.
El salmista es meravella davant la Creació. Trenta-sis versets superbs, de contínua lloança… Amb aquest petit tast en podem tenir la constància. Tanmateix, fóra bo llegir-lo tot sencer.
No cal tenir fe per meravellar-se davant aquesta contemplació. De fet, podem trobar poemes magnífics en diferents civilitzacions sobre les belleses de la natura.
Per exemple, hom ha trobat en una tomba a Egipte un poema escrit pel cèlebre faraó Amenhotep IV (també conegut amb el nom hel·lenitzat d’Amenofis IV) que va regnar a l’antic Egipte, vers 1350 a 1335 aC i que va canviar el nom a Akhen-Aton (la seva primera dona va ser Nefertití…). Va tenir un gran visir que alguns historiadors l’han identificat amb el Josep bíblic del Gènesi, i això explicaria la irrupció del monoteisme a Egipte per influència hebrea.
El poema es diu Himne a Aton, que és el Déu-Sol…
Però la Bíblia marca diferències:
Si els retireu l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.
Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,
i renoveu la vida sobre la terra.
4. L’home està en el punt més elevat de la Creació; va ser creat per ser el rei de la Creació, amb l’alè
de Déu: calia una revelació perquè la humanitat gosi pensar una cosa així!
I és el que celebrem a la Pentecosta: aquest Esperit de Déu que està en nosaltres vibra a la seva presència, entra en ressonància amb ell…:
Glòria al Senyor per sempre.
Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet,
que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig.
Per a Israel, Déu és únic… La Creació és essencialment bona…
La Creació no és un acte del passat: nosaltres ens reconeixem en relació de dependència respecte a Ell.
L’home està en el punt més elevat de la Creació; va ser creat per ser el rei de la Creació…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
“Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. Pau ens dóna així una definició de l’Església: és el lloc on cadascú rep el do de manifestar l’Esperit amb vista al bé…
I vet aquí per a què estem fets: per manifestar l’Esperit Sant i no pas pel nostre orgull, sinó pel bé de tots. És un do gratuït que se’ns fa a cadascú de nosaltres…
L’obra definitiva s’assembla més aviat a un immens mosaic amb les peces escampades però que és l’Esperit qui les uneix i en cohesiona el conjunt. D’aquesta manera, desapareix tota consideració de jerarquia o de superioritat!
D’ara endavant tan sols una cosa compte: el nostre Baptisme en l’únic Esperit, la nostra participació en aquest cos únic, el cos de Crist.
Els punts de vista humans ja no són admissibles: tot racisme ja no és possible… Posar els jueus i els pagans en el mateix pla en l’àmbit religiós, quina audàcia representa!
Segur que els problemes de la comunitat cristiana de Corint no eren els mateixos que ara tenim a les nostres comunitats… Però, estem tan lluny d’allò?
El primer missatge de Pau d’avui és que l’Església de Crist té precisament per vocació ser aquest lloc on no es pensa en termes de superioritat, de jerarquia, d’honor… A l’evangeli de Mateu trobem:
“Jesús els cridà i els digué: Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor”. (Mt 20, 25-26).
“Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol”.
És certament la nostra capacitat de reconciliació i respecte mutu que és la marca de l’Esperit.
Heus ací el testimoni que el món espera de nosaltres: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres (Jn 13, 35).
Certament si haguéssim de fer un dibuix representant l’Església, podríem dibuixar un mosaic de moltes peces petites, variades, de diferents colors… així el mosaic serà bonic i amb molts matisos!
La unitat dins la diversitat; nosaltres només ho podem aconseguir perquè l’Esperit ens és donat:
l’Esperit d’Amor. És la lliçó de Babel: la unitat no és pas dins de la uniformitat! La veritable unitat de l’amor només el podem trobar en la diversitat.
El primer missatge de Pau d’avui és que l’Església de Crist té precisament per vocació ser aquest lloc on no es pensa en termes de superioritat, de jerarquia, d’honor…
Segur que els problemes de la comunitat cristiana de Corint no eren els mateixos que ara tenim a les nostres comunitats… Però, estem tan lluny d’allò?
La unitat dins la diversitat; nosaltres només ho podem aconseguir perquè l’Esperit ens és donat: l’Esperit d’Amor.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus.
Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».
Per transmetre l’Esperit Sant als seus deixebles, Jesús va bufar damunt d’ells: això ens fa pensar en la frase del llibre del Gènesi:
“Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu” (Gn 2, 7)
O en el salm que llegim avui: “Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,”
“El vespre d’aquell mateix diumenge”: Joan ens fa notar que és el primer dia de la setmana, i d’aquesta manera ens diu que és el primer dia de la nova creació…
En el judaisme, hom evocava sovint la primera creació que Déu havia acomplert en set dies tot esperant el vuitè dia, el del Messies… Joan, amb la seva imatge, ens vol dir que aquest vuitè dia ha arribat, que estem assistint a una veritable recreació de l’home….
Les festes són utilitzades com a llenguatge, al qual s’hi afegeix i s’hi explicita una nova dimensió o significat. La festa de la Pentecosta era la festa dels fruits o de la recol·lecció: St. Lluc vol fer-nos adonar que l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de la vida-mort-resurrecció de Jesús.
Pentecosta significa “50”. En el llenguatge popular els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta plenitud. Els “fruits madurs” són també “llavors” de vida nova.
“50” és el número que segueix la plenitud expressada pel “7”. Set vedades 7 són 49: la plenitud total. Després ve el “50” per tornar a començar des de la plenitud assolida. Cada 50 anys la vida del poble tornava a començar; llegim l’Antic Testament:
“… Declareu sant l’any que fa cinquanta i proclameu la llibertat a tots els habitants del país. Aquest any serà l’any del jubileu: els qui s’havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s’havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan. Cada cinquanta anys és un any jubilar: aquell any no sembrareu, ni segareu el que haurà crescut espontàniament, ni veremareu els raïms dels ceps que no haureu esporgat, perquè és l’any del jubileu, un any sant: mengeu el que creixi als camps (Levític, 25:10).
“Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. I tots s’entenien. És la correcció d’allò que havia passat a la humanitat en el seu afany de “ser com déus” que els impulsava a construir “torres que arribessin fins al cel”(Torre de Babel, Gènesi).
“Esperit Sant” vol dir “impuls vital”. És el contrari de “l’esperit maligne”, que és esperit de mort. Per això, els qui reben l’Esperit Sant o l’Esperit de Jesús tenen la capacitat de “perdonar els pecats”, que són el “producte” de l’acció de l’esperit maligne.
L’Esperit Sant i l’esperit maligne es “relacionen” com la llum i la foscor: la primera anul·la automàticament la segona.
“La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”. (Joan 1:5)
Però és possible rebutjar la Llum. En aquest cas la Llum posa de manifest la “taca tenebrosa” d’aquells “que no volen la llum” (“els pecats queden sense perdó”).
Amb la Pentecosta comença el nou “poble de Déu” (l’Església), que té com a característica destacada la universalitat, expressada pel simbolisme de les llengües.
Ha començat l’Església, entesa com la comunitat dels fills de Déu; comunitat universal dintre la qual “tots s’entenen” perquè parlen el llenguatge de l’Amor, encara que pertanyin a diferents llengües, races, cultures, religions,…
¿Ens creiem realment aquelles paraules de Jesús:
“On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells?” (Mateu 18:20)
… la primera creació Déu l’havia acomplert en set dies, tot esperant el vuitè dia, el del Messies… Joan, amb la seva imatge, ens vol dir que aquest vuitè dia ha arribat, que estem assistint a una veritable recreació de l’home….
L’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de la vida-mort-resurrecció de Jesús.
Pentecosta significa “50”. En el llenguatge popular els números estan carregats de simbolisme. Els “fruits madurs” són també “llavors” de vida nova.
“50” és el número que segueix la plenitud expressada pel “7”. Set vedades 7 són 49: la plenitud total. Després ve el “50” per tornar a començar des de la plenitud assolida.
L’Esperit Sant i l’esperit maligne es “relacionen” com la llum i la foscor: la primera anul·la automàticament la segona.
“La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”. (Joan 1:5)
Però és possible rebutjar la Llum. En aquest cas la Llum posa de manifest la “taca tenebrosa” d’aquells “que no volen la llum” (“els pecats queden sense perdó”).
1 Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. * 2 De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. 3 Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven * sobre cada un d’ells. 4 Tots van quedar plens de l’Esperit Sant * i començaren a parlar en diverses llengües, * tal com l’Esperit els concedia d’expressar se.
5 Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. * 6 Quan se sentí aquella remor, la gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. 7 Meravellats i estupefactes, deien:
—¿No són galileus, tots aquests que parlen? 8 Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? 9 Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l’Àsia, * 10 de Frígia i de Pamfília, d’Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, 11 tots, tant jueus com prosèlits, * cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu. *
12 Tots estaven meravellats i sorpresos, i es deien els uns als altres:
—Què vol dir tot això?
13 Però d’altres, rient-se’n, deien:
—És que el vi els ha pujat al cap. *
14 Aleshores Pere es posà dret amb els Onze i amb veu forta digué: *
—Jueus i tots els qui residiu a Jerusalem: * enteneu bé això i escolteu amb atenció les meves paraules.
15 No és pas que aquests hagin begut massa, com vosaltres sospiteu: tot just són les nou del matí. * 16 Això que ara succeeix, ja ho havia anunciat el profeta Joel: *
17 »Els darrers dies —és Déu qui ho afirma—
abocaré el meu Esperit sobre tothom:
els vostres fills i les vostres filles profetitzaran,
els vostres joves tindran visions,
i els vostres vells, somnis.
18 Aquells dies abocaré el meu Esperit
sobre els meus servents i les meves serventes,
i profetitzaran.
19 Faré que apareguin prodigis dalt al cel
i senyals aquí baix a la terra:
sang, foc i una columna de fum.
20 El sol s’enfosquirà
i la lluna es tornarà sang
abans no arribi el dia del Senyor,
dia gran i resplendent. *
21 Llavors tots els qui invoquin el nom del Senyor se salvaran. *
22 »Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. * Tots ho sabeu prou. 23 Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió i el designi que Déu havia fixat per endavant, * i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. * 24 Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder. * 25 Perquè David, referint-se a ell, deia:
» Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
26 El meu cor se n’alegra
i en faig festa tot jo;
fins el meu cos reposa confiat:
27 no abandonaràs la meva vida enmig dels morts,
no deixaràs veure al teu Sant la corrupció. *
28 M’ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant. *
29 »Germans, permeteu que us parli clarament. El patriarca David va morir i va ser enterrat, * i encara avui podem veure el seu sepulcre. 30 Però ell, que era profeta i coneixia el jurament que Déu li havia fet de posar en el seu tron un dels seus descendents, * 31 va veure per endavant la resurrecció de Crist i en va parlar quan deia que no havia estat abandonat enmig dels morts i que el seu cos no havia vist la corrupció.
32 »A aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. * 33 La dreta de Déu l’ha enaltit, * i ell ha rebut del Pare l’Esperit Sant promès, i ara l’ha abocat amb abundància: * això és el que vosaltres veieu i sentiu. * 34 Perquè David no va pujar pas al cel, però va dir:
» Oracle del Senyor al meu Senyor: *
Seu a la meva dreta,
35 mentre faig dels enemics
l’escambell dels teus peus. *
36 »Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d’Israel * que Déu ha constituït Senyor * i Messies * aquest Jesús que vosaltres vau crucificar. *
37 Quan van sentir això, el seu cor va quedar trasbalsat i digueren a Pere i als altres apòstols:
—Germans, què hem de fer? *
38 Pere els va respondre:
—Convertiu-vos, * i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom * de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant. * 39 Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i també per a tots els qui són lluny, * tants com en cridarà el Senyor Déu nostre. *
40 Pere continuava donant testimoni amb moltes altres paraules i els exhortava dient:
—Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada. *
41 Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones. *
42 Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa * i a assistir a les pregàries. * 43 Per mitjà dels apòstols es feien molts prodigis i senyals, * i la gent sentia un gran respecte. 44 Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; 45 venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. 46 Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. * A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. 47 Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació. *
Senyor, Déu meu, que n’ets, de gran *
1 Beneeix el Senyor, ànima meva. *
Senyor, Déu meu, que n’ets, de gran! *
Vas revestit d’honor i majestat,
2 t’embolcalla la llum com un mantell. *
Has estès el cel com una vela, *
3 damunt les aigües t’has bastit un palau. *
Prens els núvols per carrossa,
avances sobre les ales dels vents. *
4 Tens els vents per missatgers,
el foc i les flames et serveixen. *
5 Assentares * la terra sobre uns fonaments,
incommovible per segles i segles.
6 La vas cobrir amb el mantell dels oceans,
les aigües sepultaven les muntanyes. *
7 Les vas amenaçar i fugiren a l’instant, *
esverades de sentir el retruny del teu tro;
8 pujaren les muntanyes, baixaren per les valls,
fins al lloc que els havies assignat;
9 els fixares un límit que no traspassaran, *
mai més no cobriran la terra.
10 De les fonts en fas brollar torrents
que s’escolen entre les muntanyes.
11 Els animals feréstecs s’hi abeuren,
els ases salvatges hi apaguen la set.
12 A les seves ribes nien els ocells
i refilen entre les branques. *
13 Des del teu palau regues les muntanyes,
sacies la terra de pluges del cel; *
14 fas néixer l’herba per al bestiar *
i les plantes al servei de l’home:
fas sortir el pa de la terra
15 i el vi que alegra el cor dels homes; *
amb l’oli fas brillant el seu rostre
i amb el pa sostens el seu cor. *
16 El Senyor assaona els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà; *
17 allà els ocells hi fan els seus nius,
a la seva copa * hi habita la cigonya.
18 Els cabirols van per l’alta muntanya,
als roquissars s’hi refugien les fagines. *
19 Has creat * la lluna, que assenyala les festes;
el sol coneix el lloc on s’ha de pondre. *
20 Quan estens la fosca, es fa de nit
i ronden tots els animals de la selva;
21 els lleons rugeixen buscant la seva presa,
reclamant a Déu el seu menjar. *
22 Quan fas sortir el sol, es retiren
i s’ajacen als seus caus; *
23 i l’home se’n va al seu treball,
a la seva tasca fins al vespre.
24 Que en són, de variades, * Senyor, les teves
obres!
Totes les has fetes amb saviesa. *
La terra és plena de les teves criatures.
25 Mireu el mar, immens per totes bandes;
són incomptables els animals que s’hi belluguen,
des dels més petits fins als més grossos;
26 tot navegant el solquen els vaixells,
i Leviatan, * que creares per jugar-hi. *
27 Tots esperen de la teva mà
que els donis l’aliment al seu temps:
28 els el dónes, i ells l’arrepleguen,
obres la mà, i se sacien de béns. *
29 Però si deixes de mirar-los, s’esparveren;
si els retires l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir. *
30 Quan envies el teu esperit, reneix la creació,
i renoves la faç de la terra. *
31 Glòria al Senyor per sempre!
Que s’alegri el Senyor de la seva obra! *
32 Ell fa tremolar la terra quan la mira, *
toca les muntanyes i s’hi aixequen glops de fum.
33 Cantaré al Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món. *
34 Que li sigui agradable aquest poema, *
són per al Senyor aquests cants de goig.
35 Que desapareguin de la terra els pecadors,
i no hi quedi rastre dels injustos. *
Beneeix el Senyor, ànima meva. *
Al·leluia!
1 Pel que fa als dons de l’Esperit, germans, no vull que estigueu en la ignorància. 2 Sabeu que, quan encara éreu pagans, us deixàveu arrossegar cap als ídols muts una vegada i una altra. * 3 Per això us faig saber que ningú que parli mogut per l’Esperit de Déu no diu: «Maleït sigui Jesús», i que tampoc ningú no pot dir: «Jesús és el Senyor» si no el mou l’Esperit Sant. *
4 Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. 5 Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. 6 Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. 7 Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots. * 8 Un, per mitjà de l’Esperit, rep el do de parlar amb saviesa; un altre rep el do del coneixement per obra del mateix Esperit; * 9 un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de guarir, en virtut de l’únic Esperit; 10 un altre, el do de fer miracles; un altre, el do de profecia; un altre, el de discernir els esperits; * un altre, el do de parlar en llengües; * un altre, el do d’interpretar-les. 11 Tot això és obra de l’únic i mateix Esperit, * que distribueix els seus dons a cadascú tal com ell vol. *
12 El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. * 13 Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, * hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit. *
14 Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. 15 Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. 16 I si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. 17 Si tot el cos fos ull, com podria sentir-hi? Si tot el cos fos oïda, com podria olorar? 18 Però Déu ha distribuït en el cos cada un dels membres de la manera que li ha semblat. 19 Si tot el cos es reduís a un sol membre, on seria el cos? 20 Així, doncs, els membres són molts, però el cos és un de sol. 21 L’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta», ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» 22 Ben al contrari, els membres del cos que semblen més febles són els més necessaris; 23 els que ens semblen menys dignes, els cobrim amb més honor; i els que tenim per menys decents, els tractem amb més decència, 24 cosa que no necessiten els membres més decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, 25 perquè en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. 26 Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell.
27 Doncs bé, vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. * 28 En l’Església, Déu ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc, mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen el do de guarir, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües. * 29 ¿Són tots apòstols? ¿O tots profetes? ¿O tots mestres? ¿Tots fan miracles? 30 ¿Tenen tots el do de guarir? ¿Tots parlen en llengües? ¿O tots les saben interpretar?
31 Anheleu, però, els dons més grans! *
I ara us vull mostrar un camí molt més excel·lent.
1 El primer dia de la setmana —el diumenge—, * Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. * 2 Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava, * i els diu:
—S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.
3 Pere i l’altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4 Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5 s’ajupí i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi va entrar. 6 Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d’amortallar, 7 però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat * a part. * 8 Llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9 De fet, encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. * 10 I els dos deixebles se’n tornaren a casa.
11 Maria es va quedar plorant a fora, al costat mateix del sepulcre. Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre 12 i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l’un al cap i l’altre als peus. 13 Ells li diuen:
—Dona, per què plores?
Ella els respon:
—S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.
14 Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no sabia que era ell.
15 Jesús li diu:
—Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:
—Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat, i jo mateixa me l’enduré.
16 Li diu Jesús:
—Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: *
— Rabuní! —que vol dir «mestre».
17 Jesús li diu:
—Deixa’m, * que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans * i digues-los: “Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.”
18 Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.»
També els va explicar el que ell li havia dit.
19 Al capvespre d’aquell mateix dia —que era el primer de la setmana, el diumenge—, * els deixebles, per por dels jueus, * tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
—Pau a vosaltres.
20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. * Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:
—Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. *
22 Llavors va alenar damunt d’ells * i els digué:
—Rebeu l’Esperit Sant. * 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts. *
24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, * no era allà amb els altres deixebles.
25 Ells li van dir:
—Hem vist el Senyor. Però ell els contestà:
—Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas.
26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era.
Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
—Pau a vosaltres.
27 Després diu a Tomàs:
—Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
28 Tomàs li va respondre:
—Senyor meu i Déu meu! *
29 Jesús li diu:
—Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! *
30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. *
