Menu
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor». Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot». Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí».
El text d’avui ens descriu coses ben sorprenents per a nosaltres! Costums antics i després la insistència sobre la sang…
“…erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel…”
Pensem que Moisès va viure vers el 1.250 aC: costums de fa més de tres mil anys!
Ens descriu el cerimonial habitualment utilitzat per un contracte d’aliança entre dos pobles fins llavors enemics; però aquesta vegada, els contractants era Déu mateix i un poble petit!
El que és nou és la donació de la Llei per part de Déu i el compromís del poble en el seu acompliment:
“Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat…Farem tot el que diu el Senyor. Moisès escriví totes les paraules del Senyor”.
Cal que notem que el relat comença pel més important: la paraula de Déu. Després descriu el sacrifici: les dotze tribus vol significar que és tot el poble sencer el que està involucrat i la seva unitat gira al voltant d’aquesta Aliança.
De passada, observem que la funció de sacrificar els animals encara no estava reservada als sacerdots…
“Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió”.
Aquest ritu de la sang vol dir que l’Aliança esdevé vital pels contractants.
“Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar”.
El que és important, doncs, no és el sacrifici pel sacrifici sinó l’Aliança formulada en aquesta Paraula de Déu.
“Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: Aquesta és la sang de l’Aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí”.
Amb Moisès, s’ha acabat una etapa: el sacrifici ja no és un ritu màgic, està teixit amb les paraules d’un compromís recíproc, esdevé misteri de fe…
Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet?
Invocant el seu nom, alçaré el calze
per celebrar la salvació.
Al Senyor li doldria
la mort dels qui l’estimen.
Ah, Senyor, sóc el vostre servent,
ho sóc des del dia que vaig néixer.
Vós em trencàreu les cadenes. R.
Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,
invocant el vostre nom,
compliré les meves prometences,
ho faré davant del poble. R.
Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,
invocant el vostre nom,
compliré les meves prometences,
ho faré davant del poble. R.
R. Invocant el nom del Senyor,
alçaré el calze per celebrar la salvació. O bé:
Al·leluia.
Aquest salm 115 resumeix perfectament el sentiment d’Israel en el sopar pasqual, en la primera nit de la festa.
Horriblement oprimit (“he patit molt”), va obtenir del faraó d’Egipte el permís per a sortir de la foguera. De seguida, però, sent que li trepitja els talons l’exèrcit egipci (“deia, veient-me perdut: ‘Els homes tots enganyen’”).
Experiència profunda de la duplicitat humana. Moririen empresonats entre el Mar Roig a l’esquena i els terribles carruatges del faraó al davant… En aquest moment s’obre el mar (“al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen”).
El sofriment del qual parla el salmista, és el de l’esclavatge d’Egipte. Però al llarg dels segles, el poble d’Israel ha conegut altres esclavatges… I tots nosaltres sabem que encara que siguem lliures, ens podem penjar moltes cadenes…
Quan el poble d’Israel es va instal·lar a Canaan, va estar en contacte amb altres pobles que tenien una religió que exigia sacrificis humans; va ser necessari resistir. Quan tot va malament, davant d’una catàstrofe, hom cerca la solució amb desesperació i si per obtenir-la calia satisfer una divinitat, hom estava disposat a fer el que fos…
I és així com el rei Acab, al segle vuitè aC, va sacrificar el seu fill tot creient que així salvaria el seu reialme…
“…al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen”.
El sopar pasqual era, doncs, un immens crit d’alegria i d’acció de gràcies “al Déu salvador”, que salva de la desgràcia i de la mort.
Aquest fou el sopar que Jesús va viure aquell vespre, l’últim que va menjar abans de morir i ressuscitar.
Lectura de la carta als cristians hebreus
Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.
La carta als cristians hebreus va adreçada a cristians que coneixien molt bé la religió jueva i l’Antic Testament; per això se’ns fa difícil la seva comprensió car parla a bastament dels ritus jueus, que nosaltres no coneixem pas gaire…
Les paraules són de l’Antic Testament, però la realitat que ens descriuen és totalment nova: abans del Crist estàvem a la primera Aliança; ara, en canvi, estem en el règim de la Nova Aliança…
Al llarg de la història bíblica, hem tingut l’ocasió de constatar un canvi radical d’orientació…
Recentment, hem vist l’evolució de la fe en un Déu únic fins a arribar a la Revelació del DéuTrinitat.
En llegint la carta als hebreus, és indispensable recordar que Déu ha desplegat una pedagogia lenta i pacient amb el seu poble i a mesura que Déu es revelava tal com és i no com ells se l’imaginaven, l’actitud de l’home canviava.
Amb la vinguda del Crist, la seva vida terrenal, la seva passió, la seva mort i la seva Resurrecció, tot el que va precedir això, els cristians ho van considerar com a necessari però a la vegada, acomplert, acabat.
Per comprendre el sentit de les paraules, cal refer el camí que van fer els homes de l’Antic Testament. Partien d’una idea d’un Déu llunyà, poderós, inaccessible… Calia “acostar-s’hi” per tal que Ell sentís les pregàries dels homes…
I d’aquí va néixer la institució del sacerdoci: homes apartats, separats dels altres per estar reservats (en deien “consagrats”) al paper d’intermediaris entre Déu i la resta del poble.
Per accedir al domini de Déu, el domini del “sagrat”, calia abandonar el domini dels altres homes, que hom l’anomenava el domini profà.
Hi havia, doncs, un sistema de separacions successives entre els homes del sagrat i el poble.
El sacerdot no podia entrar en contacte amb Déu arreu: i així va néixer la institució del Temple i la precisa organització del culte.
El mateix temple tenia un gran nombre d’estances per poder limitar l’accés de la gent del poble, tot creant així el sistema de separacions que ja existia en la societat. I així, només els sacerdots podien accedir fins al Sant dels Sants, allà on residia la Presència de Déu.
I un cop adoptades aquestes precaucions, quin era el millor present per oferir a aquest Déu de la Vida? Res millor que oferir-li un ésser viu, la sang del qual, vessada, és el millor símbol de la vida que ell posseïa.
Recordem que la pedagogia divina es va fer per etapes; anem ara a la darrera, la vinguda de Jesucrist: amb Ell la humanitat fa el pas decisiu.
Atès que Déu es fa proper a l’home, tot l’antic sistema de separació dels sacerdots, esdevé caduc.
Tampoc cal un temple car el lloc d’encontre entre Déu i l’home és el Déu fet home. Ni tampoc calen sacrificis de sang: el Déu de la Vida ens demana consagrar la nostra vida a servir els nostres germans.
És el que Jesús ha fet i ens dóna la força per fer-ho…
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?». Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins.
Prepareu-nos allà el sopar». Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos». Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el Regne de Déu».
Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.
Corpus constitueix una certa repetició del Dijous Sant.
Els orígens d’aquesta festa cal buscar-los ja al segle XII com a reacció a alguns teòlegs que explicaven l’Eucaristia d’una manera que, a d’altres, no els agradava perquè hi veien una negació de la presència real de Jesús en el pa i el vi de la missa.
La mort de Jesús pren un nou significat: “donar la vida fent-se aliment”, com expressió màxima de l’amor.
Els pares “gasten” i “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per viure i créixer. És una qüestió d’amor.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic” (Joan 3,16). Jesús, fent-se aliment per als altres, realitza i ens fa visible l’amor de Déu.
El cristià que participa de la celebració de l’Eucaristia, participa també del compromís de donar-se per donar vida. Una existència entesa al servei dels altres. Cada diumenge ens alimentem de Jesús, per tal que sigui Ell qui vagi vivint en nosaltres…
Ens podem imaginar en quin ambient Jesús va celebrar el seu darrer sopar: a Jerusalem se sacrificaven molts anyells per poder-los menjar en família; a les cases, era el primer dia de la festa dels pans sense llevat (“àzims”) i les dones netejaven ben bé les cases del llevat de l’any (“llevat vell”) tot esperant el llevat nou.
Segles més endavant, aquests dos ritus commemoraven l’alliberament d’Egipte, en el temps de Moisès; tal com hem llegit a la primera lectura:
“Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot”.
Perquè el poble tenia confiança en el Déu alliberador…
En el salm hem llegit:
“Ah, Senyor, sóc el vostre servent… Vós em trencàreu les cadenes”.
En el futur, per a totes les generacions següents, celebrar la Pasqua era entrar en aquesta Aliança, viure d’una manera nova, treure’s del damunt els ferments antics, alliberat de tota cadena.
No hi ha cap dubte que durant el sopar, Jesús parla de la seva mort i de la seva sang que serà vessada; però heus ací que ell dóna a la seva mort el sentit d’un Sacrifici d’Aliança amb Déu, en la línia del de Moisès en el Sinaí.
El problema és que cap jueu, ni tan sols els seus deixebles, podia imaginar la passió de Crist com un sacrifici perquè Jesús no era sacerdot, no era de la tribu de Leví, i sobretot, perquè l’execució es feia fora del temple, inclús fora de Jerusalem… I encara més greu, a Israel no era possible imaginar la mort d’un home com un sacrifici susceptible de plaure a Déu…
Els qui van executar Jesús no van tenir mai la intenció d’acomplir un sacrifici: ells van voler desfer-se d’un mal jueu…
Queda clar, doncs, que Jesús dóna a la seva mort un sentit de sacrifici, el sacrifici de la Nova Aliança: però totdonant un altre sentit a la paraula “sacrifici”.
En la línia del profeta Osees,
“el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no holocaustos” (Os 6, 6), el veritable sentit de la paraula “sacrificar” (sacrum facere, en llatí, fer sagrat) és senzillament conèixer Déu i semblar-se-li tot fent obra de misericòrdia.
Jesús ens va venir a mostrar fins on va aquesta misericòrdia de Déu; i és que va fins a perdonar els qui van matar el mestre de la Vida.
En el futur, els qui volen mirar vers el crucificat i reconèixer-hi el veritable rostre de Déu, són germans del Crist i coneixen, tal com veritablement és, el Déu de la tendresa i la pietat i així, poder viure en la tendresa i la pietat; és a dir, poder ser homes lliures.
Perquè les nostres pitjors cadenes són les que ens posem entre nosaltres mateixos.
…el relat comença pel més important: la paraula de Déu.
Després descriu el sacrifici: les dotze tribus vol significar que és tot el poble sencer el que està involucrat i la seva unitat gira al voltant d’aquesta Aliança.
El sofriment del qual parla el salmista, és el de l’esclavatge d’Egipte. Però al llarg dels segles, el poble d’Israel ha conegut altres esclavatges… I tots nosaltres sabem que encara que siguem lliures, ens podem penjar moltes
cadenes…
Quan tot va malament, davant d’una catàstrofe, hom cerca la solució amb desesperació i si per obtenir-la calia satisfer una divinitat, hom estava disposat a fer el que fos…
El sopar pasqual era, doncs, un immens crit d’alegria i d’acció de gràcies “al Déu salvador”, que salva de la desgràcia i de la mort. Aquest fou el sopar que Jesús va viure aquell vespre, l’últim que va menjar abans de morir i ressuscitar.
…Déu ha desplegat una pedagogia lenta i pacient amb el seu poble i a mesura que Déu es revelava tal com és i no com ells se l’imaginaven, l’actitud de l’home canviava.
… Calia “acostar-s’hi” per tal que Ell sentís les pregàries dels homes…
I d’aquí va néixer la institució del sacerdoci: homes apartats, separats dels altres per estar reservats (en deien “consagrats”) al paper d’intermediaris entre Déu i la resta del poble.
Per accedir al domini de Déu, el domini del “sagrat”, calia abandonar el domini dels altres homes, que hom l’anomenava el domini profà.
El sacerdot no podia entrar en contacte amb Déu arreu: i així va néixer la institució del Temple…
Atès que Déu es fa proper a l’home, tot l’antic sistema de separació dels sacerdots, esdevé caduc.
Tampoc cal un temple car el lloc d’encontre entre Déu i l’home és el Déu fet home. Ni tampoc calen sacrificis de sang: el Déu de la Vida ens demana consagrar la nostra vida a servir els nostres germans.
És el que Jesús ha fet i ens dóna la força per fer-ho…
La mort de Jesús pren un nou significat: “donar la vida fent-se aliment”, com expressió màxima de l’amor.
El cristià que participa de la celebració de l’Eucaristia, participa també del compromís de donar-se per donar vida.
Una existència entesa al servei dels altres. Cada diumenge ens alimentem de Jesús, per tal que sigui Ell qui vagi vivint en nosaltres…
Jesús ens va venir a mostrar fins on va aquesta misericòrdia de Déu; i és que va fins a perdonar els qui van matar el mestre de la Vida.
En el futur, els qui volen mirar vers el crucificat i reconèixer-hi el veritable rostre de Déu, són germans del Crist i coneixen, tal com veritablement és, el Déu de la tendresa i la pietat i així, poder viure en la tendresa i la pietat; és a dir, poder ser homes lliures.
Perquè les nostres pitjors cadenes són les que ens posem entre nosaltres mateixos.
1 El Senyor va dir a Moisès:
—Puja cap a mi, el Senyor, amb Aaron, Nadab i Abihú, * i setanta ancians d’Israel, i adoreu-me des de lluny. 2 Però només Moisès es podrà acostar a mi, el Senyor. Ells no s’hi poden acostar, i el poble no ha de pujar-hi.
3 Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i ordenat. Tot el poble va respondre a una sola veu:
—Complirem tot el que el Senyor ha dit.
4 Moisès va escriure totes les paraules del Senyor. * De bon matí es va llevar, dedicà un altar al peu de la muntanya amb dotze pedres plantades per les dotze tribus d’Israel. * 5 Després va manar als joves israelites que oferissin holocaustos i que immolessin vedells al Senyor com a sacrificis de comunió. 6 Moisès va recollir la meitat de la sang en cossis, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. * 7 Després va prendre el document de l’aliança i el llegí al poble. Ells van respondre:
—Complirem tot el que ha dit el Senyor i l’obeirem.
8 Llavors Moisès va aspergir el poble amb la sang i va dir:
—Aquesta és la sang de l’aliança * que el Senyor conclou amb vosaltres d’acord amb totes les paraules d’aquest document.
9 Moisès va pujar amb Aaron, Nadab i Abihú, i setanta ancians d’Israel, 10 i van veure el Déu d’Israel.
Tenia sota els peus com un paviment de safir, * d’una nitidesa com la del cel mateix. 11 Però Déu no va fer morir * aquests privilegiats d’entre els israelites: el van veure, i menjaren i begueren. *
12 El Senyor digué a Moisès:
—Puja cap a mi a la muntanya i estigues allí, que et donaré les taules de pedra * amb la Llei i els manaments que hi he escrit per a instruir els israelites.
13 Moisès, amb Josuè, el seu ajudant, va pujar a la muntanya de Déu, 14 després de dir als ancians:
—Espereu-nos aquí fins que tornem. Aaron i Hur són amb vosaltres; si algú té una qüestió, que recorri a ells.
15 Moisès va pujar a la muntanya, i un núvol la va cobrir. 16 La glòria del Senyor * es va posar damunt la muntanya del Sinaí, i el núvol la va cobrir durant sis dies. El dia setè, el Senyor va cridar Moisès d’enmig del núvol. 17 La glòria del Senyor apareixia als ulls dels israelites com un foc abrandat al cim de la muntanya. 18 Moisès va entrar al mig del núvol, pujà a la muntanya i s’hi estigué quaranta dies i quaranta nits. *
1 Em sento ple d’amor
perquè el Senyor ha escoltat la meva súplica;
2 ha escoltat el meu clam
així que l’invocava. *
3 M’envoltaven els llaços de la mort,
el país dels morts se m’acostava,
venien a trobar-me l’angoixa i el neguit.
4 Llavors vaig invocar el nom del Senyor:
«Ah, Senyor, salva’m la vida!» *
5 El Senyor és just i compassiu, *
el nostre Déu té misericòrdia.
6 El Senyor salvaguarda els senzills,
jo era feble i m’ha salvat.
7 Recobra la serenor, ànima meva,
mira el bé que t’ha fet el Senyor.
8 Ha alliberat * de la mort la meva vida,
els meus ulls, de negar-se en el plor, *
els meus peus, de donar un pas en fals.
9 Continuaré caminant entre els qui viuen,
a la presència del Senyor. *
10 Em sento ple de fe, tot i que deia: *
«Que en sóc, de dissortat!»;
11 tot i que deia, veient-me perdut: *
«Els homes, tots enganyen.» *
12 Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet? *
13 Invocant el seu nom, alçaré el calze
per celebrar la salvació.
14 Compliré les meves prometences al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble.
15 Als ulls del Senyor és preciosa
la mort dels seus fidels. *
16 Ah, Senyor, sóc el teu servent,
servent teu i fill de la teva serventa! *
Tu m’has trencat les cadenes.
17 T’oferiré una víctima d’acció de gràcies
invocant el teu nom.
18 Compliré el que he promès al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble,
19 als atris de la casa del Senyor,
al teu bell mig, Jerusalem.
1 Certament, la primera aliança tenia un ritual per al culte i un santuari terrenal. 2 El tabernacle que es va construir tenia una primera estança, anomenada «el lloc sant», on hi havia el canelobre, la taula i els pans d’ofrena. * 3 Passada la segona cortina, hi havia l’altra estança del tabernacle, anomenada «el lloc santíssim», * 4 que contenia un altar d’or, per a cremar-hi l’encens, * i l’arca de l’aliança, tota recoberta d’or.
* Dins l’arca hi havia una gerra d’or plena de mannà, la vara d’Aaron que havia florit i les taules de l’aliança.
* 5 Damunt l’arca hi havia els querubins que assenyalaven la presència gloriosa de Déu i que amb les ales feien ombra sobre la coberta del perdó. * Però ara no és el moment de parlar-ne en detall.
6 Disposat tot tal com hem dit, els sacerdots entren * sempre que cal a la primera estança del tabernacle per dur-hi a terme les funcions del culte, * 7 però a la segona tan sols hi entra el gran sacerdot una vegada l’any, i no deixa mai d’oferir la sang pels seus propis pecats i pels pecats del poble. * 8 Amb això l’Esperit Sant ha volgut fer comprendre que, mentre subsisteix el primer tabernacle, encara no s’ha manifestat el camí d’accés al santuari. * 9 El primer tabernacle és, doncs, un símbol referit al temps present; allí s’ofereixen dons i sacrificis incapaços de portar a la plenitud la consciència dels qui tributen aquell culte. * 10 Els seus ritus terrenals, basats en menjars, begudes i purificacions diverses, han estat imposats fins al moment de la renovació. *
11 Però Crist ha vingut com a gran sacerdot dels béns que ara comencen i ha entrat al santuari a través del tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’home, ja que no pertany al món creat. * 12 Hi ha entrat una vegada per sempre, * sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, * sinó valent-se de la seva pròpia sang; * així ens ha redimit per sempre més. * 13 La sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui són impurs, els santifica i purifica corporalment. * 14 Però la sang de Crist, que per l’Esperit etern s’ha ofert ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, * amb molta més raó purificarà la nostra consciència * de les obres mortes, * i podrem donar culte al Déu viu.
15 Així, doncs, el Crist és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat dels pecats comesos sota la primera; així els qui són cridats reben l’herència eterna que els havia estat promesa. * 16 En efecte, perquè un testament entri en vigor, ha de constar la mort del testador; 17 un testament sols és efectiu si el testador ha mort, ja que, mentre viu, el testament no val. *
18 Per això, ni tan sols la primera aliança va ser inaugurada sense vessament de sang. 19 Quan Moisès hagué promulgat a tot el poble cada un dels manaments de la Llei, prengué la sang dels vedells i dels bocs, juntament amb aigua, i aspergí amb llana escarlata i amb hisop tant el llibre com tot el poble, * 20 dient:
Això és la sang de l’aliança que Déu ha prescrit per a vosaltres; * 21 igualment, aspergí amb aquella sang el tabernacle i tots els objectes del culte. * 22 Segons la Llei, gairebé tot s’ha de purificar amb sang, i sense vessament de sang no hi ha perdó. * 23 Per tant, si allò que és imitació de les realitats celestials s’ha de purificar d’aquesta manera, és clar que les mateixes realitats celestials exigeixen sacrificis més excel·lents que aquells. *
24 Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, * i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres. * 25 El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. * Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades; 26 si fos així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s’ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici. * 27 Als homes ens toca de morir una sola vegada, i després de la mort ve el judici; 28 semblantment, Crist, que es va oferir una sola vegada i prengué damunt seu els pecats de tots, * apareixerà per segona vegada, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar els qui viuen esperant-lo. *
1 Faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims. * Els grans sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera d’apoderar-se de Jesús amb engany i matar-lo. * 2 Deien:
—No ho fem durant la festa, no fos cas que hi hagués un avalot del poble. *
3 Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. * Mentre era a taula, * vingué una dona que duia una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l’ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. 4 Alguns comentaven indignats:
—De què serveix llençar així aquest perfum? 5 S’hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris * i donar els diners als pobres. I la censuraven.
6 Però Jesús digué: —Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. 7 De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres, * i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi, no sempre em tindreu. 8 Aquesta dona ha fet el que podia fer: s’ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. * 9 En veritat us dic que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i explicaran això que ha fet.
10 Judes Iscariot, un dels Dotze, se n’anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los Jesús. 11 Ells, en sentir-ho, se’n van alegrar molt i prometeren que li donarien diners. I Judes buscava la manera d’entregar-lo en el moment oportú.
12 El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l’anyell pasqual, * els deixebles van dir a Jesús:
—On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? *
13 Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:
—Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, 14 i allà on entri digueu al cap de casa: “El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?” 15 Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. * Prepareu-nos allí el sopar. 16 Els deixebles se n’anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.
17 Arribat el capvespre, * Jesús vingué amb els Dotze. 18 I mentre eren a taula, * tot sopant, Jesús digué:—En veritat us ho dic: un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi. *
19 Ells es van posar tristos i li anaven preguntant, l’un rere l’altre:—¿No sóc pas jo?
20 Jesús els respongué:
—Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat. * 21 El Fill de l’home se’n va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, * però ai de l’home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut.
22 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:
—Preneu: això és el meu cos.
23 Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. 24 Els digué:
—Això és la meva sang, la sang de l’aliança, * vessada per tothom. * 25 En veritat us dic que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. *
26 I després de cantar els salms, * van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.
27 Llavors Jesús els digué:
—Tots fallareu, perquè diu l’Escriptura: Colpiré el pastor, i les ovelles es dispersaran. * 28 Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea. *
29 Pere li va dir: —Ni que tots fallin, jo no.
30 Jesús li digué:—En veritat t’ho dic: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades. *31 Però ell afirmava amb més insistència:—Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré. I tots els altres deien el mateix.
32 Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, * i Jesús digué als seus deixebles:
—Seieu aquí mentre jo prego.
33 Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, * i començà a sentir esglai i angoixa, 34 i els digué:
—Sento a l’ànima una tristor de mort. * Quedeu-vos aquí i vetlleu.
35 S’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s’allunyés d’ell aquella hora.
36 Deia: — Abbà, * Pare, tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa. * Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols. *
37 Després va cap a ells i els troba dormint. * Diu a Pere:
—Simó, * dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? 38 Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. * L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble. *
39 Se n’anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. 40 Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li.
41 Va cap a ells per tercera vegada i els diu:
—Dormiu ara i reposeu! * Tot s’ha acabat. * Ha arribat l’hora: * el Fill de l’home és entregat a les mans dels pecadors. 42 Aixequeu-vos, anem! * El qui em traeix ja és aquí.
43 Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presenta Judes, un dels Dotze. L’acompanyava un grup de gent amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables. * 44 El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya:
—És el qui jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat.
45 A l’instant se li va acostar i li digué: —Rabí! I el besà.
46 Ells s’abraonaren sobre Jesús i el detingueren. 47 Però un dels presents desembeinà l’espasa i, d’un cop, tallà l’orella al criat del gran sacerdot.
48 Jesús els digué: —Heu sortit a agafar-me amb espases i garrots, com si fos un bandoler. 49 Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir. Però és que s’han de complir les Escriptures. *
50 Llavors tots l’abandonaren i fugiren. *
51 El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. 52 Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu. *
53 Llavors es van endur Jesús a casa del gran sacerdot i s’hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. * 54 Pere el va seguir de lluny fins a dintre el pati del palau del gran sacerdot i s’estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc.
55 Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una declaració contra Jesús per fer-lo morir, però no en trobaven cap, 56 perquè molts declaraven en fals contra ell, però les seves declaracions no concordaven. 57 Alguns s’aixecaren a presentar contra ell aquesta falsa acusació:
58 —Nosaltres vam sentir que deia: “Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d’home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d’home.” *
59 Però ni així no concordava la seva declaració.
60 Llavors el gran sacerdot es posà dret, va anar cap al mig i preguntà a Jesús:
—¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?
61 Però ell callava i no va respondre res. * Novament, el gran sacerdot l’interrogà i li digué:
—¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït? *
62 Jesús respongué: —Sí, sóc jo; * i veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel.
63 Aleshores el gran sacerdot s’esquinçà els vestits * tot exclamant: —Per què necessitem més testimonis? 64 Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia. Què us en sembla? Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. *
65 Llavors alguns van començar a escopir-li, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li:
—Fes de profeta! I els guardes li pegaven bufetades.
66 Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot 67 i, en veure’l allà escalfant-se, se’l queda mirant i li diu:
—Tu també hi anaves, amb el Natzarè, * amb Jesús.
68 Pere ho negà: —No sé ni entenc de què parles. Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar. *
69 La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí: —Aquest és un d’ells.
70 Pere tornà a negar-ho Poc després els qui eren allà li tornaren a dir —És veritat que ets un d’ells: si fins i tot ets galileu! *
71 Però ell es posà a maleir i a jurar dient: —Jo no conec aquest home de qui parleu!
72 A l’instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar d’allò que Jesús li havia dit:
«Abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades.» *
I va esclatar en plors. *
