Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei». Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.
Isaïes anuncia el retorn a Jerusalem! Després de cinquanta anys ningú no creia que tornaria al seu país!
“Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova”
Cal imaginar com hom feia en aquella època la transmissió de la informació… a base de missatgers a peu! O corrent! Recordem la famosa gesta del guerrer qui per fer conèixer la bona notícia de la victòria de l’exèrcit atenès sobre els perses va córrer els més de quaranta quilòmetres des de Marató, lloc de la batalla, fins a Atenes. Això era l’any 490 aC.
Isaïes imagina els sentinelles situats dalt de les muralles o bé dalt de la ciutat, a l’hort de les oliveres, observant els missatgers tot corrent anunciant el retorn del poble a casa seva, Jerusalem.
“Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió”.
I a qui veuen els sentinelles enmig de la corrua de gent que s’apropa?
Veuen cara a cara al Senyor!
I no només el poble serà salvat, també la mateixa ciutat serà reconstruïda pels qui hi tornen:
“Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem”
Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,
la seva dreta i el seu braç sagrat
han sortit victoriosos.
El Senyor ha revelat la seva ajuda
i els pobles contemplen la salvació.
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment
a la casa d’Israel. R.
Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra
la salvació del nostre Déu.
Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d’alegria. R.
Canteu al Senyor les vostres melodies,
canteu-les al so de les cítares;
aclameu el rei, que és el Senyor,
amb trompetes i tocs de corn. R.
R. D’un cap a l’altre de la terra tothom ha
vist la salvació del nostre Déu.
Aquest salm ens transporta en pensament a la fi del món: és tota la Creació sencera, renovada, que crida la seva alegria perquè el regne de Déu finalment ha arribat!
L’objectiu dels salms és fer-nos repetir, incansablement, motius d’esperança. En aquest cas, cantem el restabliment de l’harmonia universal.
Després de tantes injustícies de tota mena, un regne de justícia i de rectitud començarà.
És una anticipació:
“El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació.
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment a la casa d’Israel”.
Una de les grans constatacions de la Bíblia és que Déu estima tota la humanitat i no només el poble d’Israel. I en aquest salm, s’hi nota la insistència en els dos amors de Déu: del seu poble escollit d’una part i de tota la humanitat per l’altra part.
Però el salmista parla en present… perquè l’experiència del passat permet parlar de l’avenir.
Els qui canten aquest salm són els humils, els qui esperen la vinguda del Senyor…
A l’època que va ser escrit aquest salm, era només el poble escollit qui el cantava en el Temple de
Jerusalem; però quan els temps seran acomplerts, és tota la Creació qui el cantarà i no només el poble escollit.
I davant del pessebre, no podem deixar de pensar que tota la força divina del braç de Déu, reposa en les dues petites mans del nen Jesús…
Lectura de la carta als cristians hebreus
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu».
“…Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes”: Els destinataris de la carta als cristians hebreus eren els jueus esdevinguts cristians; la seva convicció que Déu s’ha revelat de manera progressiva al seu poble, Pau la deixa ben palesa en aquesta frase…
Quan l’autor de la carta als cristians hebreus l’escriu, la salvació ja ha arribat; és per això que divideix la història de la humanitat en dos períodes: abans de Jesucrist, que l’anomena “el passat” i després de Jesucrist, “aquests dies que són els darrers”, és a dir, els darrers temps on ara estem, és a dir, el present. En Jesucrist, el món nou ha estat inaugurat. El Crist és l’acompliment del projecte de Déu.
Hi havia qui esperava un Messies-rei, d’altres un Messies-profeta i d’altres, un Messies-sacerdot.
Doncs bé, en el passatge d’avui se’ns presenta un Jesús que és tot això!
És el Messies-profeta: “..ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill…” Si els profetes de l’Antic Testament eren “la boca de Déu”, Jesús és la Paraula mateixa de Déu, la Paraula creadora: “…per mitjà del qual ja havia creat el món…”
És el Messies-sacerdot: Aquest era el paper del gran sacerdot com a mitjancer entre Déu i el poble pecador. Jesús ho va ser per excel·lència: “…i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures…”
És el Messies-rei: “…s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina…” “…Jo seré el
seu pare, i ell serà el meu Fill…”
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell.
Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.
L’evangeli d’avui és una petita gran obra d’art. S’ha de llegir a poc a poc, assaborint-lo, imaginant-lo, contemplant-lo.
Crec que és un bon encert de la Litúrgia que en aquesta missa del dia de Nadal es llegeixi precisament aquest solemne pròleg de l’evangeli de Joan, tot i que no ens parla de l’Infant Jesús.
Per a una festa c om la d’avui, ens podem permetre el luxe d’assaborir un llenguatge profund, solemne, de gran calat, còsmic.
“Al principi…”: Joan, de forma voluntària, torna a la primera paraula del relat del Gènesi…
Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.
Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà és un subjecte, i es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i de l’Univers en què existeix. Són preguntes subjectives perquè impliquen el subjecte que les fa.
El que comença és el que comanda tota la història humana, és l’origen, el fonament de totes les coses…
“…ja existia el qui és la Paraula…”: tot resta subordinat al signe de la Paraula, Paraula d’Amor, Diàleg… heus ací l’Origen, el començament de totes les coses…!
“Creure” és fer confiança en el Pare, saber que en totes les circumstàncies, ens passi el que ens passi, Déu és benevolent; no dubtar mai de l’amor que Déu envers nosaltres i el món… i mirar el món amb els seus ulls…
És en la realitat del món que nosaltres trobem la seva Presència; no cal evadir-se’n…
Com Joan Baptista, nosaltres som enviats com a testimonis d’aquesta Presència…
Al Món tot comença amb un Projecte: el Projecte de Déu quan decideix compartir, enllà d’Ell mateix, la seva Vida.
Tot allò que existeix forma part d’aquest Projecte, i, al marge d’ell, no existeix res de res.
I el Projecte s’ha fet carn, i s’ha fet un de nosaltres: Jesús.
Déu, no l’ha vist mai ningú; però ara el podem contemplar, com a “Déu engendrat”, en Jesús.
I de la seva plenitud tots nosaltres en rebem gratuïtament vida i més vida, fins a la Plenitud total. Déu encarnat. De la nostra condició humana.
Petit i feble. Planta la seva tenda entre nosaltres. En aquest nostre món. Aquest. Avui. De la nostra carn.
Ens adonem de tanta desproporció?
I “els seus” no el van rebre. No l’esperem. No l’esperem així. Però, certament, en nosaltres està, ara, la possibilitat de rebre’l. Acollir-lo. Escoltar-lo. Deixar-nos sorprendre. Fer-li espai.
Cal imaginar com hom feia en aquella època la transmissió de la informació… a base de missatgers a peu! O corrent!
Isaïes imagina els sentinelles situats dalt de les muralles o bé dalt de la ciutat…
I a qui veuen els sentinelles enmig de la corrua de gent que s’apropa? Veuen cara a cara al Senyor!
I no només el poble serà salvat, també la mateixa ciutat serà reconstruïda pels qui hi tornen
L’objectiu dels salms és fer-nos repetir, incansablement, motius d’esperança.
Però el salmista parla en present… perquè l’experiència del passat permet parlar de l’avenir.
Els qui canten aquest salm són els humils, els qui esperen la vinguda del Senyor…
I davant del pessebre, no podem deixar de pensar que tota la força divina del braç de Déu, reposa en les dues petites mans del nen Jesús…
…l’autor de la carta als cristians hebreus…divideix la història de la humanitat en dos períodes: abans de Jesucrist, que l’anomena “el passat” i després de Jesucrist, “aquests dies que són els darrers”, és a dir, els darrers temps on ara estem, és a dir, el present. El Crist és l’acompliment del projecte de Déu.
Hi havia qui esperava un Messies-rei, d’altres un Messies-profeta i d’altres, un Messies-sacerdot. Doncs bé, en el passatge d’avui se’ns presenta un Jesús que és tot això!
…Joan, de forma voluntària, torna a la primera paraula del relat del Gènesi…
…l’ésser humà és un subjecte, i es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i de l’Univers en què existeix.
El que comença és el que comanda tota la història humana, és l’origen, el fonament de totes les coses…
“…ja existia el qui és la Paraula…”: tot resta subordinat al signe de la Paraula, Paraula d’Amor, Diàleg… heus ací l’Origen, el començament de totes les coses…!
“Creure” és fer confiança en el Pare… i mirar el món amb els seus ulls…
És en la realitat del món que nosaltres trobem la seva Presència; no cal evadir-se’n…
Com Joan Baptista, nosaltres som enviats com a testimonis d’aquesta Presència…
Déu encarnat. De la nostra condició humana.
…Petit i feble…
Ens adonem de tanta desproporció?
1 Desvetlla’t, desvetlla’t, Sió; *
vesteix-te de les millors gales, *
posa’t els vestits més esplèndids,
Jerusalem, ciutat santa!
Els pagans, * gent impura,
no entraran mai més dins els teus murs. *
2 Treu-te la pols del damunt,
alça’t i asseu-te al tron, Jerusalem!
Sió, ciutat captiva,
s’han desfet els lligams del teu coll!
3 Això diu el Senyor:
«De franc vau ser venuts * com a esclaus,
i sense pagar res sereu alliberats.» *
4 Això diu el Senyor Déu: «Al principi el meu poble va baixar a Egipte per residir-hi com a immigrant. Al final, els assiris l’han oprimit. *
5 Però ara, ho dic jo, el Senyor, s’han endut de franc el meu poble. Què hi tinc a veure, jo? Els seus dirigents * protesten i constantment menyspreen el meu nom. * Ho dic jo, el Senyor.
6 Per això el meu poble coneixerà aviat qui sóc jo. Aquell dia ho sabrà, perquè jo mateix, el qui parlava, sóc aquí.»
7 Que en són, de bonics, per les muntanyes
els peus del missatger de bones noves
que anuncia la pau i la felicitat,
que anuncia la salvació
i diu a la ciutat de Sió:
«El teu Déu ja regna!» *
8 Criden els teus sentinelles, alcen la veu,
tots junts criden de goig
quan veuen amb els seus ulls
que el Senyor torna a Sió. *
9 Esclateu totes alhora en clams de joia,
ruïnes de Jerusalem:
el Senyor ha consolat el seu poble,
ha alliberat Jerusalem.
10 Als ulls de tots els pobles
el Senyor ha estès el seu sant braç,
i d’un cap a l’altre de la terra tothom veurà
la salvació del nostre Déu. *
11 Fora, fora, sortiu de Babilònia!
No toqueu res d’impur,
sortiu-ne purificats
enduent-vos els paraments sagrats del Senyor.
12 Ara no sortireu corrents,
no fugireu en desbandada,
perquè el Senyor us anirà al davant,
i la vostra rereguarda serà el Déu d’Israel. *
13 «El meu servent triomfarà, *
serà enlairat, enaltit, posat molt amunt. *
14 Així com tothom s’horroritzava de veure’l *
—ja que, de tan desfigurat, ni tan sols semblava un
home
i no tenia res d’humana la seva presència—,
15 així també ell purificarà tots els pobles. *
Els reis no sabran què dir,
quan veuran allò que mai no s’havia contat
i comprendran allò que mai no havien sentit.» *
Tothom ha vist la salvació del nostre Déu *
Canteu al Senyor un càntic nou: *
ha fet obres prodigioses, *
la seva dreta i el seu braç sagrat
li han donat la victòria. *
2 El Senyor ha fet conèixer la seva salvació,
ha revelat la seva justícia als ulls dels pobles.
3 S’ha recordat del seu amor,
de la seva fidelitat a la casa d’Israel. *
Tothom ha vist, d’un cap a l’altre de la terra,
la salvació del nostre Déu. *
4 Aclameu el Senyor arreu de la terra, *
esclateu en cants i en crits d’alegria.
5 Canteu al Senyor al so de les cítares,
amb les cítares i amb so melodiós.
6 Amb trompetes i tocs de corn,
aclameu el rei, que és el Senyor.
7 Bramula el mar amb tot el que s’hi mou, *
el món i tots els qui l’habiten; *
8 tots els rius aplaudeixen
i aclamen alhora les muntanyes, *
9 en veure que ve el Senyor,
que ve a judicar la terra.
Judicarà tot el món amb justícia,
tots els pobles amb rectitud. *
1 En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes;
2 però ara, en aquests dies, que són els definitius, * ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. * 3 Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula i ara, acabada l’obra de purificació dels pecats, s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina; * 4 i ocupa un lloc tan superior als àngels que posseeix en herència un nom molt més excel·lent que el d’ells. *
5 Perquè, a quin dels àngels * Déu ha dit mai: Tu ets el meu Fill; avui jo t’he engendrat? * I encara: Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill? * 6 D’altra banda, quan fa entrar al món el seu primogènit, * diu: Que l’adorin tots els àngels de Déu. *
7 Dels àngels diu només: Ell fa dels seus àngels esperits; dels seus ministres, flames de foc. * 8 En canvi, del Fill diu: El teu tron, oh Déu, es manté pels segles, i el ceptre just és el ceptre del teu Regne. 9 Has estimat la justícia i has detestat la maldat; per això el teu Déu t’ha preferit als teus companys i t’ha ungit, oh Déu, amb olis i perfums de festa. * 10 I encara: Tu, Senyor, al principi vas assentar la terra, i el cel és obra de les teves mans; 11 ells passaran, però tu perduraràs. Tots s’envelliran com un vestit, 12 els plegaràs com un mantell, com qui es canvia de roba. Però tu ets sempre el mateix i els teus anys no tindran fi. *
13 De quin dels àngels Déu ha dit mai: Seu a la meva dreta, mentre faig dels enemics l’escambell dels teus peus? * 14 Els àngels només són esperits que exerceixen un ministeri, enviats per a fer un servei als qui han d’heretar la salvació. *
1 Al principi * existia la Paraula. *
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
2 Ella estava amb Déu al principi.
3 Per ella tot ha vingut a l’existència,
i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.
4 En ella hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes. *
5 La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la. *
6 Déu envià un home que es deia Joan. *
7 Vingué com a testimoni
a donar testimoni de la llum,
perquè per ell tothom cregués.
8 Ell no era la llum, *
venia solament a donar-ne testimoni.
9 Existia el qui és la llum veritable,
el qui ve al món
i il·lumina tots els homes. *
10 Era present en el món,
que per ell ha vingut a l’existència,
i el món no l’ha reconegut. *
11 Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit. *
12 Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els ha concedit * de ser fills de Déu.
13 No han nascut * per descendència de sang,
ni per desig carnal,
ni per voler humà,
sinó de Déu mateix. *
14 La Paraula s’ha fet carn *
i ha habitat * entre nosaltres,
i hem contemplat la seva glòria, *
glòria que té com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
15 Joan dóna testimoni d’ell quan proclama:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi
em passa al davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.» *
16 De la seva plenitud,
tots nosaltres n’hem rebut
gràcia rere gràcia. *
17 Perquè la Llei fou donada per Moisès,
però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist. *
18 A Déu, ningú no l’ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat. *
