Lectura del llibre d’Isaïes
Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei». Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.
Isaïes anuncia el retorn a Jerusalem! Després de cinquanta anys ningú no creia que tornaria al seu país!
“Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova”
Cal imaginar com hom feia en aquella època la transmissió de la informació… a base de missatgers a peu! O corrent! Recordem la famosa gesta del guerrer qui per fer conèixer la bona notícia de la victòria de l’exèrcit atenès sobre els perses va córrer els més de quaranta quilòmetres des de Marató, lloc de la batalla, fins a Atenes. Això era l’any 490 aC.
Isaïes imagina els sentinelles situats dalt de les muralles o bé dalt de la ciutat, a l’hort de les oliveres, observant els missatgers tot corrent anunciant el retorn del poble a casa seva, Jerusalem.
“Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió”.
I a qui veuen els sentinelles enmig de la corrua de gent que s’apropa?
Veuen cara a cara al Senyor!
I no només el poble serà salvat, també la mateixa ciutat serà reconstruïda pels qui hi tornen:
“Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem”
Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,
la seva dreta i el seu braç sagrat
han sortit victoriosos.
El Senyor ha revelat la seva ajuda
i els pobles contemplen la salvació.
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment
a la casa d’Israel. R.
Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra
la salvació del nostre Déu.
Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d’alegria. R.
Canteu al Senyor les vostres melodies,
canteu-les al so de les cítares;
aclameu el rei, que és el Senyor,
amb trompetes i tocs de corn. R.
R. D’un cap a l’altre de la terra tothom
ha vist la salvació del nostre Déu.
“Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra la salvació del nostre Déu”.
És el poble d’Israel qui parla aquí del “nostre” Déu, constatant la relació privilegiada entre aquest petit poble i el Déu de l’univers. Però també hi introdueix tots els homes de la terra, a fi d’integrar tota la humanitat dins de l’Aliança.
Una de les grans constatacions de la Bíblia és que Déu estima tota la humanitat i no només el poble d’Israel. I en aquest salm, s’hi nota la insistència en els dos amors de Déu: del seu poble escollit d’una part i de tota la humanitat per l’altra part.
I davant del pessebre, no podem deixar de pensar que tota la força divina del braç de Déu, reposa en les dues petites mans del nen Jesús…
Lectura de la carta als cristians hebreus
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu».
“…Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes”: Els destinataris de la carta als cristians hebreus eren els jueus esdevinguts cristians; la seva convicció que Déu s’ha revelat de manera progressiva al seu poble, Pau la deixa ben palesa en aquesta frase…
Quan l’autor de la carta als cristians hebreus l’escriu, la salvació ja ha arribat; és per això que divideix la història de la humanitat en dos períodes: abans de Jesucrist, que l’anomena “el passat” i després de Jesucrist, “aquests dies que són els darrers”, és a dir, els darrers temps on ara estem, és a dir, el present. En Jesucrist, el món nou ha
estat inaugurat. El Crist és l’acompliment del projecte de Déu.
Hi havia qui esperava un Messies-rei, d’altres un Messies-profeta i d’altres, un Messiessacerdot. Doncs bé, en el passatge d’avui se’ns presenta un Jesús que és tot això!
És el Messies-profeta: “..ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill…” Si els profetes de l’Antic Testament eren “la boca de Déu”, Jesús és la Paraula mateixa de Déu, la Paraula creadora: “…per mitjà del qual ja havia creat el món…”
És el Messies-sacerdot: Aquest era el paper del gran sacerdot com a mitjancer entre Déu i el poble pecador. Jesús ho va ser per excel·lència: “…i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures…”
És el Messies-rei: “…s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina…” “… Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill…”
Al·leluia
Neix la claror d’un dia sant:
veniu, pobles, adoreu el Senyor,
que avui ha baixat a la terra una gran llum.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.
L’evangeli d’avui és una petita gran obra d’art. S’ha de llegir a poc a poc, assaborint-lo, imaginant-lo, contemplant-lo.
Crec que és un bon encert de la Litúrgia que en aquesta missa del dia de Nadal es llegeixi precisament aquest solemne pròleg de l’evangeli de Joan, tot i que no ens parla de l’Infant Jesús.
Per a una festa com la d’avui, ens podem permetre el luxe d’assaborir un llenguatge profund, solemne, de gran calat, còsmic.
“Al principi…”:
Joan, de forma voluntària, torna a la primera paraula del relat del Gènesi…
El que comença és el que comanda tota la història humana, és l’origen, el fonament de totes les coses…
“…ja existia el qui és la Paraula…”: tot resta subordinat al signe de la Paraula, Paraula d’Amor, Diàleg… heus ací l’Origen, el començament de totes les coses…!
“Creure” és fer confiança en el Pare, saber que en totes les circumstàncies, ens passi el que ens passi, Déu és benevolent; no dubtar mai de l’amor que Déu envers nosaltres i el món… i mirar el món amb els seus ulls…
És en la realitat del món que nosaltres trobem la seva Presència; no cal evadir-se’n…
Com Joan Baptista, nosaltres som enviats com a testimonis d’aquesta Presència…
Al Món tot comença amb un PROJECTE: el PROJECTE de Déu quan decideix compartir, enllà d’Ell mateix, la seva Vida.
Tot allò que existeix forma part d’aquest PROJECTE, i, al marge d’ell, no existeix res de res.
I el PROJECTE s’ha fet carn, i s’ha fet un de nosaltres: Jesús.
Déu, no l’ha vist mai ningú; però ara el podem contemplar, com a “Déu engendrat”, en Jesús.
I de la seva plenitud tots nosaltres en rebem gratuïtament vida i més vida, fins a la Plenitud total.
Déu encarnat. De la nostra condició humana. Alliberant des d’abaix. (Enriquint-nos amb la seva pobresa!). Petit i feble. Planta la seva tenda entre nosaltres. En aquest nostre món. Aquest. Avui. De la nostra carn. Ens adonem de tanta desproporció?
I “els seus” no el van rebre. No l’esperem. No l’esperem així. Però, certament, en nosaltres està, ara, la possibilitat de rebre’l. Acollir-lo. Escoltar-lo. Deixar-nos sorprendre. Fer-li espai.
Molt Bon Nadal. Sens dubte, aquest serà el desig més rebut i més compartit d’avui. I de aquests darrers dies. Molt Bon Nadal. Felicitats!!I, sí, hem de felicitar-nos. Hem de reconèixernos agraciats. Privilegiats. I en fem font d’alegria. De trobades. De moments entranyables. De família i amistat. Goig i festa..
Ens aturem a celebrar (¿de debò ens aturem, o més aviat encabim enmig de diferents tràfecs?) que Déu es compromet amb nosaltres. Amb la humanitat. Certament, agraciats!! Celebrem l’entrada de Déu a la història humana. L’entrada com un de més. Una persona més del nostre món. I entra per la porta “petita”. Fora de casa. No hi ha lloc. No és rebut ni esperat. Als afores…
Les diferents celebracions ens proposen diferents textos. Diferents lectures. Ahir, Missa de Gall, se’ns presentava una lectura narrativa. La d’uns fets singulars. Lectures que conviden a veure. Contemplar. Acaronar. Entrar un mateix en l’escena.
Avui, ara, acabem d’escoltar unes altres, més dirigides a la nostra comprensió. A considerar què s’esdevé en aquests fets singulars. Se’ns convida a aprofondir en el seu sentit. A situar i interpretar.
Déu ha donat la seva Paraula.
En Jesús, entrant a la nostra humanitat des d’abaix, Déu compromet la seva paraula. Déu es compromet totalment. Jesús, Paraula pronunciada de Déu, és salvació i és vida.
Aquesta és la Paraula que s’encarna en la nostra realitat. Salvació i Vida. La vida té sentit. La nostra humanitat –tan poqueta cosa!- és entusiasmadament estimada per Déu. Déu es Pare.
Després de tantes paraules petites i empetitides. Després de tantes paraules buides i tergiversades. Després de molt de silenci i de buidor, Déu parla. Jesús es fa home: Déu amb nosaltres!! Viure ja és una altra cosa.
I era la llum del món.
Ja s’ha acabat la foscor i el no-horitzó per a les persones. La Història té sentit. Déu és aquesta llum de la vida. Dona llum i escalf a la vida… “per il.luminar als qui viuen a les fosques i a les ombres de la mort… i guiar els nostres passos pel camí de la pau”
Déu, misteri del món. Al bell mig. I era –és!!- la llum del món. Certament, un món molt enfosquit i amb molta nit fosca. Precisament en aquest món Déu posa la seva tenda. En aquest nostre món.
Nadal és festa de llum. Als nostres carrers, i a les nostres llars, hi juga un paper molt important. Però, sobre tot, al nostres cors. Ha de ser festa de llum. Il.lumina el nostre viure. Posa llum en tantes situacions on domina l’ombra. Enmig de tantes foscors, Déu entra a formar part de la nostra història. En un nen. Petit i feble. Joia en el món. Ell és així.
I s’ha fet carn.
Déu encarnat. De la nostra condició humana. Alliberant des d’abaix. (Enriquint-nos amb la seva pobresa!). Petit i feble. Planta la seva tenda entre nosaltres. En aquest nostre món. Aquest. Avui. De la nostra carn. Ens adonem de tanta desproporció?
I “els seus” no el van rebre. No l’esperem. No l’esperem així. Però, certament, en nosaltres està, ara, la possibilitat de rebre’l. Acollir-lo. Escoltar-lo. Deixar-nos sorprendre. Fer-li espai.
Paraula, llum, carn: hem contemplat la seva glòria.
La vida de la humanitat.
Alegria i joia. Déu és amb nosaltres. És aquesta la seva glòria.
Celebrem-ho!!
Molt Bon Nadal!!
Josep Miquel Esteban, sj.
Per al Nadal, la litúrgia ens ofereix tres misses:
-Missa del Gall (missa de la nit). A continuació.
-Missa de l’Alba.
-Missa del Dia.
(1). Missa del Gall (nit).
El poble que avançava a les fosques
ha vist una gran llum;
una llum resplendeix
per als qui viuen al país tenebrós.
Els heu omplert de goig,
d’una alegria immensa;
s’alegren davant vostre com la gent a la sega,
com fan festa els vencedors quan reparteixen el
botí.
Heu trossejat el jou que li pesava,
la barra que duia a l’espatlla
i l’agulló del qui l’arriava;
tot ho heu trossejat com al dia de Madian.
Les botes dels soldats que marquen el pas
i els mantells rebolcats en la sang
seran cremats i el foc els devorarà.
Ens ha nascut un noi,
ens ha estat donat un fill
que porta a l’espatlla la insígnia de príncep.
Déu li ha posat aquest nom:
Conseller-prodigiós, Déu-heroi,
Pare-per-sempre, Príncep-de-pau.
Serà immens el principat,
la pau no tindrà fi en el tron de David
i en el seu regne,
fonamentat i sostingut,
des d’ara i per sempre,
sobre el dret i la justícia.
Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers.
Estimats:
s’ha revelat l’amor de Déu,
que vol salvar tots els homes,
i ens ensenya que abandonem la impietat
i els desigs mundans,
per viure en aquest món una vida de sobrietat,
de justícia i de pietat,
mentre esperem
que es compleixi feliçment la nostra esperança;
que es manifesti la glòria de Jesucrist,
Déu gran i salvador nostre.
Ell s’entregà a si mateix per nosaltres,
per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes,
deixar-nos nets
i fer de nosaltres un poble ben seu,
apassionat per fer el bé.
Per aquells dies,
sortí un edicte de Cèsar August
ordenant que es fes el cens de tot el món romà.
Era el primer cens de l’imperi,
abans del que es va fer
quan Quirini era governador de Síria.
Tothom anava a inscriure’s
a la població d’on cadascú descendia.
També Josep,
que era de la casa i la família de David,
va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea,
al poble de David, anomenat Bet-Lèhem,
per inscriure’s amb Maria, la seva esposa,
que esperava un fill.
Mentre eren allà
es van complir els dies
i va néixer el seu fill, el primogènit.
Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora,
perquè no havien trobat lloc a l’hostal.
A la mateixa contrada, vivint al ras,
hi havia uns pastors que vetllaven,
guardant de nit el seu ramat.
Els aparegué un àngel del Senyor;
la glòria del Senyor els envoltà de llum,
i es van esglaiar.
Però l’àngel els va dir:
«No tingueu por:
us anuncio una nova
que portarà a tot el poble una gran alegria:
Avui, a la ciutat de David,
us ha nascut un salvador,
que és el Messies, el Senyor.
Les seves senyes són aquestes:
trobareu un nen en bolquers,
posat en una menjadora».
I una multitud dels exèrcits celestials
s’uní llavors mateix a l’àngel,
lloant Déu i cantant:
«Glòria a Déu a dalt del cel,
i a la terra
pau als homes que estima el Senyor».
1. 25 d desembre?
El dia que Jesús va néixer no consta.
Els Evangelis no ho diuen ni ho volen dir. La raó és senzilla: no són “biografies” d’un personatge que es deia Jesús sinó “bona notícia” per a tots els humans. Quan ens parlen de “Jesús”, en realitat ens estan parlant de “l’ésser humà plenament realitzat” que va “naixent” contínuament d’acord amb el projecte de Déu. Allò que diuen “de Jesús” s’ha d’entendre també de tu i de mi, i de tots els humans que han nascut, neixen i naixeran.
2. Per què, doncs, celebrem el Naixement de Jesús el 25 de desembre?
Es tracta de la cristianització d’una festa que ja se celebrava en la Roma pagana en honor del Sol al solstici d’hivern, quan el dia comença a allargar-se. D’aquesta festa se’n deia “Nadal del Sol invicte”.
Quan l’Imperi Romà es va “cristianitzar”, es van anar suprimint les celebracions paganes. A vegades això no s’aconseguia perquè estaven molt arrelades. En aquest cas, es van anar “cristianitzant”. Així, a Occident, per comptes de celebrar el “Nadal del Sol” es va començar a celebrar el “Nadal de Jesús”, ja que, per a un cristià, el veritable “Sol” (font de Llum i de Vida) és Jesús.
3. Al segle IV, quan es va cristianitzar la festa romana, el solstici d’hivern s’esqueia el dia 25 de desembre. Després de la Reforma del Calendari del segle XVI, el solstici d’hivern va quedar al 21 de desembre, més o menys segons els anys. Amb tot, la festa de Nadal ja no va canviar.
4. Sembla que, si els Evangelis no diuen el dia que va néixer Jesús, tampoc no haurien de dir el lloc. No obstant, la raó de dir el lloc no és pas per donar-nos una dada biogràfica sinó pel simbolisme de “néixer a Betlem”. Els evangelis utilitzen el “significat dels llocs” com a llenguatge per comunicar-nos la Bona Notícia de Jesús.
En aquest punt cal considerar dues hipòtesis:
– que Jesús realment hagués nascut a Betlem, i els evangelistes aprofitessin aquest fet per posar de relleu el significat afegit de néixer “a Betlem”; o bé
– que es “posés” el naixement de Jesús “a Betlem” com a llenguatge per dir-nos quelcom d’important sobre el significat del seu naixement. De fet, fora dels Relats d’Infantesa, els Evangelis no diuen mai que Jesús fos betlemita. D’ell és diu que és galileu, o també natzarè (Si bé podrien ser també qualificatius per raó del seu simbolisme).
5. Quin missatge volen comunicar els evangelis de Mateu i de Lluc quan diuen que Jesús “va néixer a Betlem”?
Era difícil d’acceptar Jesús com a “Messies” si no era, d’alguna manera, “descendent de David”.
I la ciutat de David és Betlem. (Joan 7,42).
6. Potser també s’hi vol aprofitar el significat del nom de “Betlem” (Bet-Lèhem”), que vol dir “Casa del pa”. És un bon lloc per posar el naixement d’algú que va fer de la seva vida un aliment (pa) per als altres (Lluc 22,19). De fet, en el relat de Lluc, l’àngel dóna als Pastors dos senyals per identificar el Salvador que us ha nascut:
a): trobareu el nen “embolicat”,
b): “posat en una menjadora” (Lluc 2,12 i 16.)
7. Incomprensiblement, aquests dos senyals sovint han estat molt mal interpretats. Sorprèn que una manera incorrecta i injusta d’interpretar les paraules de Lluc hagi estat tan fàcilment creguda per tanta gent. No es diu enlloc que Jesús no fos acceptat per la gent de Betlem (persones molt acollidores, abans i ara). Les paraules que expressen l’acció de Maria: “… l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal”, no indiquen que no fossin “acollits”. Aquestes paraules aquí tenen un significat molt més profund: l’evangeli ens presenta Maria com una mare que sap bé el que està fent. Ella sap, accepta, s’associa i col·labora en allò que serà realment el fill que ha tingut. Ella sap que el seu fill es farà “pa”, i per això el posa en una menjadora. Però, de moment, l’embolica com guardant-lo per “quan arribi la seva hora” (Lluc 22, 14-20. També Joan 13,1). Evidentment, per a qui és “pa”, el seu lloc és en un hostal; però no pas quan encara és infant.
Fer-se aliment serà una decisió lliure del mateix Jesús adult. Lluc fa servir la mateixa paraula grega a l’hora d’indicar “l’hostal” (katalyma) (que no era el seu lloc mentre era infant) i “la sala” (katalyma) on Jesús reunirà els seus deixebles per al sopar pasqual en el qual ell es farà aliment per a tots (Lluc 22,19ss). Són les dues úniques vegades que l’Evangeli de Lluc fa servir aquesta paraula. També l’Evangeli de Marc fa servir aquesta paraula per indicar la sala on Jesús va celebrar el Sopar Pasqual (Marc 14,14). En tot el Nou Testament no torna a sortir aquesta paraula.
8. També té un significat profund l’expressió “es van complir els (seus) dies i va néixer el seu fill primogènit”. “Complir-se els dies” és una manera d’expressar que ha arribat la “plenitud del temps” a la Humanitat; la qual, com una dona en cinta, ha infantat el seu primogènit (“primer home adult”). A partir de Jesús, la Humanitat continua infantant fills adults: tots aquells que fan de les seves vides un “aliment” per als altres (Gàlates 4,4).
9. Realment “és Nadal” cada situació en què algú, en algun lloc del món, decideix posar-se en una menjadora per ser aliment, sigui de la religió que sigui, o sense religió. Això no té res a veure amb el canibalisme. És simplement una qüestió de generositat. És decidir de viure estimant. I, realment, si mirem el món, ens adonarem que són infinites les persones que viuen així. “És gràcies a elles que el món funciona”, com diu un amic meu.
Per això el “Nadal” no s’ha d’entendre com una dada biogràfica d’una persona singular sinó com l’expressió
de la dimensió més profunda de la vida humana: engendrar humanitat.
10. El relat del naixement de Jesús diu també una altra cosa molt esperançadora. Tots haurem comprovat en algun moment que el “Poder” és l’anti-home. Doncs bé: Déu fa que l’acció anti-humana dels Poderosos acabi servint al naixement de l’Home.
“L’edicte” del Poder-antihome (L’Emperador) tindrà com a resultat que “a la ciutat de David neixi el “primogènit” de la Humanitat adulta i lliure. La traducció del missal: “ordenant que es fes el cens de tot el món romà” és una interpretació que no correspon al text original. El text original parla d’un cens a tot el món, ja que no es tracta d’una “dada cronològica” sinó d’una característica del “Poder” de tots els temps i de tots els llocs, personalitzat aquí en “Cèsar August” i els seus agents (Quirini). El “cens” no era una qüestió d’estadística sinó l’expressió del domini i del control del dominador sobre els seus súbdits.
11. El missatge és el que proclamen solemnement els Àngels: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.
És un motiu d’alegria: “No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor”.
Dit amb paraules d’avui: un altre món, de justícia i fraternitat, és possible, i ja ha “nascut” ens molts cors.
12. Evidentment, la 1ª resposta a una “bona notícia” és l’alegria, i una alegria que s’encomana. És el que fan els Pastors. Se’n van de pressa cap a Betlem per “veure” això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber (Lluc 2,15). No hi van per comprovar si és veritat sinó per gaudir-ne.
13. Sorprèn que cada any hi hagi més persones que diuen que les Festes de Nadal els entristeixen. Segurament això és degut a que viuen en una profunda soledat. La soledat pot tenir moltes causes; però, precisament el missatge de Nadal ens dóna “la clau” per capgirar la soledat en comunió. “No era el seu lloc a l’hostal”. “Anar a l’hostal” és esperar que estiguin per a tu i et serveixin. Maria no porta Jesús a l’hostal sinó que el posa en una menjadora per fer-se comunió. La comunió és el contrari de la soledat, i apareix quan decidim “fer-nos aliment”; i no com un “remei” contra la soledat sinó com una manera d’entendre i viure la vida. I de la comunió en surt com un fruit espontani la felicitat; una felicitat que no és conseqüència de satisfer una “necessitat” sinó que ens arriba com a fruit d’haver entrat en sintonia amb la Vida mateixa de Déu.
1. En paral·lelisme amb l’edicte del Cèsar sobre tot el món, l’àngel anuncia una bona nova per a tot el poble. Però entre nosaltres el Nadal s’ha convertit sobretot en una festa familiar. Això, ajuda o dificulta entendre el Nadal?
2. Els “experts” ens diuen que, per superar la crisi actual, és bo que, els qui puguin, consumeixin més. En aquest sentit, molts confien en les Festes de Nadal, perquè són un temps de fort consum. Com ho veieu, vosaltres?
(Vocabulari. → al final).
Escolta el que el Senyor fa sentir
fins els termes més allunyats de la terra:
“Digueu a la ciutat de Sió:
El teu salvador ja és aquí;
l’acompanya el fruit de la seva victòria,
el precedeixen els seus trofeus.
A vosaltres us diran El-poble-sant,
Els-redimits-del-Senyor,
i a tu et diran La-que-té-un-enamorat,
La-ciutat-no-abandonada”.
Germans,
quan s’ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre,
i l’amor que ell té als homes,
no l’han mogut les obres bones
que nosaltres podíem haver fet,
sinó la seva bondat que ens salva
amb un bany d’aigua regenerador
i amb el poder renovador de l’Esperit Sant,
que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres
per Jesucrist, el nostre salvador;
així, justos per la seva gràcia,
som hereus de la vida eterna,
que des d’ara tenim dret a esperar.
Quan els àngels se’n tornaren al cel,
deien entre ells els pastors:
“Arribem-nos a Bet-Lèhem
a veure això que ha passat
i que el Senyor ens ha fet saber”.
Hi anaren, doncs, tot seguit,
i trobaren Maria i Josep,
amb el nen a la menjadora.
Havent-ho vist amb els propis ulls,
van contar el que els havien dit d’aquell infant,
i tothom qui ho sentia
es meravellava del que deien els pastors.
Maria conservava aquests records en el seu cor
i els meditava.
Després els pastors se’n tornaren,
glorificant Déu
i lloant-lo pel que havien vist i sentit;
tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.
1. El fragment de l’evangeli que se’ns proposa per a aquesta Missa de l’Alba sembla un simple relat de transició. A pesar d’això, hi podem trobar diversos “detalls” d’una significació realment important.
2. Protagonisme dels pastors.
Segons els coneixedors de la societat jueva d’aquell temps, els pastors eren considerats una classe de gent vulgars, mentiders, lladregots,… En canvi el relat evangèlic en ressalta una qualitat important: vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Dóna la impressió que eren els únics que estaven desperts, i per això van ser també els únics a qui els àngels van poder comunicar la bona nova del naixement de Jesús. Això els converteix en els únics testimonis d’un fet singular: un nen posat en una menjadora.
Amb això no es vol dir que Jesús naixés físicament durant la nit. Recordem que els evangelis no fan la crònica d’un fet sinó que construeixen un relat per a presentar-nos una bona nova, per “sentir” la qual cal estar vetllant, com solen fer els qui estan sempre exposats a perills de tota classe.
3. …posat en una menjadora…
(Sobre aquest punt podeu veure el comentari anterior, Nº 6).
L’evangelista Lluc ressalta molt aquest “detall” de la menjadora. És allò que confirma als pastors la veritat del missatge que han rebut. “Trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora”. I també: “Tot van trobarho com els ho havien anunciat”.
És també aquest “detall” allò que provoca que tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors.
4. D’això en resulta una situació sorprenent: els primers “testimonis” humans que donen fe de la bona nova del naixement de Jesús són gent que tothom considerava no digna de crèdit. (Notem que passarà una cosa semblant amb la bona nova de la resurrecció. Les úniques que rebran l’anunci dels àngels seran un grup de dones (Lluc 24,1-12), que, en la societat jueva d’aquell temps, no eren acceptades com a testimonis).
5. Fent un joc de paraules, podríem dir que el missatge d’avui ens invita a creure uns testimonis que la societat considera no creïbles, però que són els únics que han comprovat amb els seus propis ulls allò que diuen.
Potser això es podria dir també d’aquesta altra manera: per rebre la bona nova de Jesús ens cal escoltar i fiar-nos dels menyspreats per la societat.
6. En el relat que hem llegit es té la impressió que fins i tot Maria i Josep aprenen sobre Jesús d’allò que
expliquen els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. I aquesta podria ser
també la nostra resposta: conservar en el cor i meditar allò que sobre l’Home ens diuen els marginats de la
societat. I és que els marginats normalment han d’estar molt atents i desperts per a viure i sobreviure; i per
això s’adonen de moltes coses humanes i inhumanes, que passen desapercebudes per la resta.
1. Les Festes de Nadal han entrat tant en el folklore de la nostra societat que han acabat desbordant-se per tots cantons. Què penseu fer per anar recuperant la bona nova del Nadal?
2. Maria “posa” Jesús en una menjadora com un gest profètic que prefigura el moment en què Jesús dirà: El meu cos és pa… la meva sang és beguda… (Lluc 22,19). Donada la crisi actual, quin gest profètic podríem fer els cristians?
(Vocabulari. → al final).
Quin goig de sentir a les muntanyes
els passos del missatger que anuncia la pau
i porta la bona nova,
que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió:
«El teu Déu és rei.»
Escolta els crits dels teus sentinelles,
escolta quins esclats de goig:
veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió.
Danseu, ruïnes de Jerusalem,
alceu totes el crit d’alegria:
el Senyor ha consolat el seu poble,
ha redimit Jerusalem.
Als ulls de tots els pobles
el Senyor ha estès el seu braç sant,
i d’un cap a l’altre de la terra
veuran la salvació del nostre Déu.
En diverses ocasions i de moltes maneres,
Déu antigament havia parlat als pares
per boca dels profetes;
però ara, en aquests dies que són els darrers,
ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill,
que ell ha constituït hereu de tot,
per mitjà del qual ja havia creat el món.
Ell, que és resplendor de la glòria de Déu
i empremta del seu mateix ésser,
i que sosté l’univers amb el poder de la seva
paraula,
acabada l’obra de purificació dels pecats
s’ha assegut a les altures,
a la dreta de la majestat divina,
i ocupa un lloc tant més superior als àngels
com més incomparable és el títol que posseeix en
herència.
Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai:
«Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»?
I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu
Fill»?
Diu també quan presenta al món el seu primogènit:
«Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de
Déu.»
(En blau, allò que s’hi afegeix en la versió llarga).
Al principi ja existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
Era, doncs, amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l’existència,
i res del que ha vingut a existir
no hi ha vingut sense ell.
Tenia en ell la Vida,
i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor,
però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable,
la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,
al món que li deu l’existència,
però el món no l’ha reconegut.
Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit.
Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els concedeix poder ser fills de Déu.
No són nascuts per descendència de sang,
ni per voler d’un pare o pel voler humà,
sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i hem contemplat la seva glòria,
que li pertoca com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens han vingut per
Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.
Nota.
Per aquest evangeli hi ha dos APUNTS:
(1). Una versió “més explicativa” del Pròleg de
Joan.
(2). “Casualitat” o “Projecte”. Déu engendrat.
“Història”.
(1). Versió més explicativa del Pròleg de Joan.
1. L’evangeli d’avui és una petita gran obra d’art. S’ha de llegir a poc a poc, assaborint-lo, imaginant-lo, contemplant-lo.
Crec que és un bon encert de la Litúrgia que en aquesta missa del dia de Nadal es llegeixi precisament aquest solemne pròleg de l’Evangeli de Joan, tot i que no s’hi parla de l’Infant Jesús. Els evangelistes que ens ofereixen relats d’infància, directament tampoc ens volen parlar de “l’Infant Jesús” sinó més aviat de l’obra de déu, visualitzada en Jesús. Ells ho fan amb un llenguatge directe, popular, tret de la vida de cada dia. Però, per a una festa com la d’avui, ens podem permetre el luxe d’assaborir un llenguatge profund, solemne, de gran calat, còsmic.
Per això, més que comentar el significat de les diferents paraules, m’ha semblat que podia ser útil presentar una versió explicativa i senzilla d’aquest magnífic “himne al procés de la humanització”.
2. Evidentment, aquesta versió explicativa de cap manera pot substituir la versió original; el que pretenc és oferir una versió més entenedora a fi que després, tornant a la original, aquesta pugui ser més ben assaborida.
Cal reconèixer que aquesta versió explicativa comporta una determinada “interpretació”, la qual es pot considerar més o menys encertada. Serà bo que cadascú la corregeixi o completi d’acord amb allò que ell sap i viu. Jo només pretenc oferir una col·laboració. Accepteu la bona voluntat i perdoneu la gosadia.
(Podeu visionar aquesta versió, i escoltar-la en la veu de Félix Pérez)
Al Món
tot comença amb un Projecte:
el Projecte de Déu quan decideix
compartir, enllà d’Ell mateix, la seva vida.
Tot allò que existeix forma part d’aquest Projecte,
i, al marge d’ell, no existeix res de res.
El Projecte inclou la vida.
La vida
creix i es perfecciona des de si mateixa,
i avança fins a l’home.
L’home,
per la seva intel·ligència,
pot adonar-se del Projecte que el fa existir.
Així el Projecte esdevé la seva llum;
una llum que l’allibera de tota foscor
perquè li mostra d’on ve i a què està cridat.
En l’Home
el Projecte de Déu esdevé “compartit”:
Déu envià un home que es deia “Joan”:
és a dir: anomenat “Déu ofereix el seu favor”.
“Joan” no era pas la llum plena;
només era per donar-ne testimoni.
Testimoniava la llum,
la qual ja estava en el Projecte inicial
encara que la creació no fos capaç de reconèixer-la;
però els humans sí que la podem reconèixer,
i a tots aquells que l’acullen
els és concedit de poder ser fills de déu.
“Fills de Déu” ho són no pas
pel propi creixement de la Vida,
ni per cap herència humana,
ni com a fruit d’una conquesta; no.
Ho són per un do de Déu.
I el Projecte s’ha fet carn,
i s’ha fet un de nosaltres: Jesús.
En l’Home-Jesús
hem pogut veure què significa
ser “fills de Déu”: fills en el Fill.
En Ell ja podem contemplar
com en serà d’excel·lent
la plenitud del Projecte.
Com testimoniava el mateix Joan,
allò que hem vist ara al final,
i que ja existia des del principi,
ens permet entendre tot allò passat,
com Moisès, i la Llei que va donar:
tot estava orientat cap aquesta plenitud
que ens arriba per Jesucrist.
Déu, no l’ha vist mai ningú;
però ara el podem contemplar, com a “Déu
engendrat”,
en l’Home-Jesús.
I de la seva plenitud
tots nosaltres en rebem gratuïtament
vida i més vida,
fins a la plenitud total.
Som fruit, dintre la Creació, d’un projecte de déu. En Jesucrist veiem que és un projecte d’amor: la invitació a ser fills: fills en el Fill. De part de Déu, Jesús ens fa visible el do. De part nostra, Jesús és l’inici de la resposta positiva; és el “primogènit”.
La única resposta coherent amb la bondat de Déu és acceptar-la, continuant en nosaltres la resposta ja iniciada per l’Home-Jesús.
1. Si formem part d’un projecte de déu, té sentit témer alguna classe de fracàs?
2. En Jesús podem contemplar el “primogènit” de la humanitat en plenitud. És legítim parlar de Jesús com si
fos “propietat dels Cristians”? És a dir: des de Jesús, com ens cal “veure” les diferents Religions o Cultures?
= = = = = = = = = = =
“Al principi existia la Paraula”.
1. Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.
¿I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si quan arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant sinó enrere, cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Amb el Big Bang tot comença, inclòs l’espai i el temps.
Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.
2. Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.
Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà és un subjecte, i es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i de l’Univers en què existeix.
Són preguntes subjectives perquè impliquen el subjecte que les fa.
3. Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?
D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”.
És cert: no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la història i les seves circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir què volem fer amb de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.
I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim
i per què existim. Ens adonem que podríem no existir; però existim. Per què? I la pregunta s’eixampla més
enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res?
4. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix d’una manera podria existir d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada poc científica: casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.
Hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com la “causa” objectiva que explicaria l’origen de l’Univers. Però quan els científics actuals fan servir la paraula “casualitat” volen dir exactament el contrari: que l’Univers no s’explica des de si mateix.
5. Per què existeix l’Univers?
Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic. Neixen de la convicció íntima de formar part de l’Univers. Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix respostes que s’han anar “teixint” durant milers d’anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la Humanitat ha anat “donant forma” a una intuïció (no científica, però profundament implantada en el més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.
Amb això no es neguen les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar amb el món que ens envolta.
6. Per què existeix l’Univers?
L’Evangeli de Joan ens ofereix una resposta religiosa amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat:
“Al principi existia la Paraula”.
Aquí “Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.
“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un Projecte. Un Projecte que estava en “Déu”. Perquè no hi ha projecte sense “algú” que el projecti.
És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però, a mesura que es va realitzant en nosaltres el “Projecte”, anem
descobrint Projecte i “Projector”.
7. ¿I, quin és aquest projecte?
Atenció!, perquè aquí l’Evangeli la diu molt grossa! El Projecte era “Déu”.
El projecte de Déu era “crear” un ésser en el qual vessar-se. No pas un altre “Déu”, sinó Algú que participés de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.
Tot va començar amb un Projecte.
Era un projecte de Déu
i “Déu” era el Projecte.
Tota la resta és realització del Projecte.
8. Però projectar “Déu” no és com projectar d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.
Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” tenir i tenen un fill. El projecte dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en “engendrar” un fill que, a partir de la vida inicial que li donaran, anirà construint-se a si mateix, descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud en un intercanvi de generositat.
El Projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que vagi creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com a fruit d’un projecte de VIDA.
La VIDA és l’horitzó. Per això esdevé també la llum dels Vivents en la mesura que van assolint la capacitat de conèixer-se a si mateixos.
9. “Déu envià un home que es deia Joan”.
Joan vol dir: do de Déu.
Era un testimoni.
Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada com per adonar-se de que estan “dintre d’un Projecte de Vida”. En diem profetes, gurus, sufís, místics… Solen ser testimonis d’una “realitat” quan molts encara no l’han descoberta (Hebreus 1,1). Amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “Existia la llum veritable”.
Aquesta llum pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit d’esdevenir fills de Déu.
10. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament aquesta vida-llum, que en ell aquesta vida-llum ha pres forma humana. Com si diguessin, en ell la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.
Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure, l’home-mostra; l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” que va esdevenint “Déu engendrat”.
En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte. Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva plenitud, nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.
11. Mentre encara som “petits” necessitem ser guiats. El Projecte se’ns adapta, i ens arriba en forma de Llei; però d’una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA de debò no ens arriba per la Llei sinó per la superació de la Llei, fent-nos “veure” Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare” (Gàlates 2,15ss).
L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula. Aquí “paraula” significa alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia…
També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molts d’avui dia.
12. Evidentment el missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. Per això l’evangelista Joan és representat per una àguila. El seu Evangeli vola alt! I el missatge es pot formular així: Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”.
Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.
13. La resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’evangeli.
Podem dir Sí, i podem dir No. La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir Sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes) (Lluc 1,38).
Dir Sí, no significa pas haver d’acceptar tot l’embolcall amb què sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.
1. Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula” o ens mantenim sovint en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” tenia forma de “Llei”?
2. A vegades es repeteix una frase atribuïda al famós científic Louis Pasteur: “Poca ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla que vol dir? Què en penseu vosaltres?
Vocabulari de Nadal.
Àngel. Betlem. Cel. Cens. Cèsar. Compliment. David. Déu. Galilea. Josep. Llum. Maria. Menjadora.
Messies. Paraula. Pastors. Primogènit.
(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Àngel. Cèsar. Galilea. Judea. Messies. Palestina.
Primogènit. Promesa.
Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Nadal.