Menu
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, el Senyor va fer sentir la seva paraula a Abram en una visió i li digué: «No tinguis por, Abram: jo soc el teu protector. La teva recompensa serà molt gran». Abram li respongué: «Senyor, Déu meu, què em donareu? Jo me’n vaig sense fills, i l’hereu de casa haurà de ser Elièzer de Damasc». Abram afegí: «No m’heu donat descendència i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors». Llavors el Senyor li va fer sentir la seva paraula i li digué: «No serà pas aquest, el teu hereu: serà el fill que naixerà de tu». Després el Senyor el va fer sortir a fora i li va dir: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs, així serà la teva descendència».
Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa.
El Senyor visità Sara tal com havia dit, i va complir en ella allò que havia promès. Sara va concebre i va donar un fill a Abraham a les seves velleses, just al temps que Déu li havia predit.
Abraham va posar el nom d’Isahac al fill que li havia nascut, que Sara li havia infantat.
El text que llegim avui, juxtaposa dos capítols molt allunyats dintre del llibre del Gènesi.
Tot havia començat amb una crida de Déu a Abram:
Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit, i Lot se n’anà amb ell. Quan Abram va sortir d’Haran tenia setanta cinc anys.
Abram es va endur la seva muller Sarai, el seu nebot Lot, tots els béns que posseïa i tots els servidors que havia adquirit a Haran. Van sortir d’allà per anar al país de Canaan” (Gn 12,4-5).
Una marxa molt i molt llarga! I plena de promeses:
Multiplicaré els teus descendents com la pols de la terra: només els podrà comptar qui sigui capaç de comptar tots els grans de pols que hi ha a la terra” (Gn 13,16).
Entre aquestes promeses i el naixement d’Isaac, hi haurà encara molts esdeveniments, com per exemple: la celebració de l’Aliança entre Déu i Abraham (a la continuació del capítol 15), el naixement d’Ismael (en el capítol 16), el canvi de nom d’Abram en Abraham (en el capítol 17: Quan Déu canvia el nom d’algú, penetra en la intimitat de la seva vida; dient-li Abraham que significa “pare d’una multitud”, li confirma “jo faig de tu el pare d’una multitud”), l’aparició de Mambré (en el capítol 18)…
El naixement d’Isaac és la primera balma de la descendència d’Abraham i Sara: ho llegim a la segona part del relat d’avui, en el capítol 21.
Però, per què recordar aquesta vella història a la festa de la Sagrada Família?
Perquè és amb Abraham que la humanitat ha fet el més gran pas endavant. I les nostres famílies humanes estan convidades a fer el mateix camí que ell.
Abraham va fer tres descobertes que se sustenten en tres paraules: Fe, Aliança i Justícia.
“Abram cregué en el Senyor”
La fe no és una virtut en el buit: hom té la fe en Algú. I la fe d’Abraham és una història. Una història bolcada en l’avenir: Déu li fa promeses i ell creu…
Fins llavors, els homes cercaven els déus; Abraham ha descobert que és Déu qui busca l’home i li proposa una Aliança; és Déu que pren la iniciativa: vet ací la segona descoberta…
Tercera descoberta: la Justícia. En sentit bíblic, la justícia és primerament, rectitud. L’home just és aquell que està disponible a la crida de Déu.
Déu vol tenir necessitat dels homes. D’homes que estiguin amatents a la música eterna de l’amor de Déu.
Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom,
feu conèixer entre els pobles les seves gestes.
Dediqueu-li càntics, acompanyeu-los amb cítares,
feu l’elogi de les seves meravelles.
Glorieu-vos del seu nom sagrat,
alegreu-vos els qui busqueu el Senyor.
Penseu en el Senyor i en el seu poder,
busqueu sempre la seva presència. R.
Recordeu les meravelles que ell obrà,
els seus prodigis i les seves decisions.
Descendents d’Abraham, el seu servent,
fills de Jacob, el seu elegit. R.
Recorda sempre l’aliança,
la promesa feta per milers de generacions,
l’aliança pactada amb Abraham,
el jurament fet a Isahac. R.
R. El Senyor, el nostre Déu, recorda sempre l’aliança. O
bé: Al·leluia.
En el primer llibre de les Cròniques, trobem el relat d’una celebració litúrgica (no és freqüent aquesta mena de relats a la Bíblia), i en el decurs de la qual, aquest salm 104 és parcialment cantat.
I això va passar quan David va escollir Jerusalem com a capital i va instal·lar-hi l’Arca de l’Aliança, en el turó més elevat de la ciutat. Això passava vers el 1000 aC i per tant, abans que Salomó construís el temple.
Aquest salm “històric” és la proclamació de les meravelles que va realitzar el Senyor per a la salvació del seu Poble.
Les accions divines s’enumeren a partir de l’Aliança de Déu amb Abraham (vv. 8-9), i el designi salvífic és presentat com una prova constant de la fidelitat de Déu, que porta al seu compliment les promeses fetes al patriarca (vv. 44-45).
La lloança, l’acció de gràcies i l’obediència als preceptes divins han de ser la resposta d’Israel a l’obra de Déu.
És un salm de lloança, que enumera totes les meravelles fetes per Déu. De fet, aquestes les podem enumerar en ben poques paraules: la fidelitat de Déu a l’Aliança que ell mateix proposa a Abraham i després a les futures generacions.
“la promesa feta per milers de generacions…”
A la Bíblia, mil té un significat simbòlic: vol dir per sempre, una Aliança eterna.
Comença aquest himne amb una sentida lloança, riquíssima en matisos, a Jahvè perquè el seu poder i les seves gestes són incomparables:
«Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom, feu conèixer entre els pobles les seves gestes. Dediqueu-li càntics, acompanyeu-los amb cítares, feu l’elogi de les seves meravelles.
A partir d’aquest preludi van apareixent al llarg del poema diferents personatges; homes elegits per Déu i dels
quals se serveix perquè pugui realitzar-se la història de salvació d’Israel.
La resta del salm detalla les obres de Déu en favor del seu poble des d’Abraham, Isaac, Jacob, Josep, Moisès…
És un veritable curs d’història! I tots els episodis mostren com la intervenció de Déu ha estat sempre en benefici del seu poble.
Per exemple, la història de Josep: una cosa ben negativa com l’acció dels seus germans de desfer-se d’ell, per gelosia, fent-lo esdevenir esclau a Egipte, Déu la transforma en positiva car gràcies a la presència de Josep a Egipte, anys més tard, el poble d’Israel podrà trobar refugi a Egipte en un període de fam en el seu país.
“Recorda sempre l’aliança, la promesa feta per milers de generacions,
l’aliança pactada amb Abraham, el jurament fet a Isahac”.
L’explosió de gratitud i reconeixement de la qual el salm està impregnat, es desborda en tota mena de colors i formes quan arriba el moment de fer menció de Moisès i Aaron. Sabem que ambdós van ser enviats per Jahvè per a alliberar Israel de l’esclavitud d’Egipte.
Els israelites, esclaus en terra estrangera, són testimonis privilegiats de la rectitud de Jahvè.
Però aquesta visió històrica no és sinó una professió de fe: la consciència d’un poble d’haver-ho rebut tot de Déu. I que Ell és el veritable amo de la seva història i el protegeix.
Si Israel no pot sortir de la seva sorpresa respecte a Jahvè en ser testimoni privilegiat del poder i la permanència que té la seva Paraula, si li sembla impossible que una paraula donada als patriarques no s’hagi diluït en el túnel del temps…, què podem dir nosaltres, que som testimonis que la paraula de Jahvè ha arribat fins al límit inimaginable d’encarnar-se?
“Recordeu les meravelles que ell obrà…”
Guardar amb zel aquesta memòria és vital per a un poble beneficiari de tota aquesta actitud positiva per part de Déu.
Efectivament, Déu-Paraula va prendre un cos en el si d’una filla d’Israel, Maria de Natzaret. Des d’aquell esdeveniment gloriós que marca la història, Déu habita entre nosaltres. Ja havia anunciat el profeta Isaïes que el Messies havia de néixer d’una verge i que el seu nom seria Emmanuel, que significa «Déu-és-ambnosaltres» (Is 7,14). Aquest és el testimoni de l’Església primitiva: “La Paraula es va fer home i habità entre nosaltres” (Jn 1,14).
Bonica lliçó per a la festa de la Sagrada Família: la família humana només ho serà si guarda, de generació en generació, la memòria de les obres de Déu.
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria.
Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isahac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isahac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.
“Germans, gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n…”
Sant Pau ens diu a la carta als cristians hebreus que li manca temps per enumerar totes les persones de l’Antic Testament en què la seva fe ha ajudat l’acompliment del projecte de Déu. En el text d’avui només ens parla d’Abraham i Sara, el model per excel·lència.
Ja hem llegit a la primera lectura la primera crida de Déu a Abraham, (Gn 12).
Creure és saber que Déu dóna, és viure tot el que nosaltres posseïm com un regal de Déu.
“Sortí del seu país sense saber on aniria”.
Creure és acceptar, és fer confiança sense comprendre-ho, sense saber-ho tot, sense controlar-ho tot…
El Senyor digué a Abraham: Com és que Sara ha rigut pensant que una dona tan vella no pot tenir fills? Hi ha res impossible per al Senyor? L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara haurà tingut un fill (Gn 18, 13-14). Llavors Sara va parar de riure, va creure i va esperar…
Segles més tard, una altra dona, Maria, també va escoltar l’anunci de la vinguda d’un infant i va acceptar creure que “res no és impossible a Déu (Lc 1).
El camí de la fe és obscur, però és segur…
Abraham no sabia per què Déu li demanava sacrificar el seu fill Isahac després d’haver-li promès una gran descendència. Tampoc sabia quina lliçó li volia donar Déu sobre la prohibició dels sacrificis humans, però li va fer confiança…
En hebreu la paraula “creure” es diu “aman” (d’aquí ve el nostre “amén”); aquesta paraula implica solidesa, fermesa, fer confiança fins a l’extrem, inclús en el dubte, el descoratjament o l’angoixa.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.
I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.
L’espera del Messies era molt estesa a l’època de Jesús; no tots, però esperaven el mateix…Sí que compartien la impaciència.
En el relat que llegim avui, sembla que Lluc ens convida a veure en Jesús el servidor anunciat per Isaïes:
Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima.
He posat damunt d’ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions”. (Is 42,1)
“Escolteu els qui viviu lluny, a les illes! Estigueu atents, pobles llunyans! Abans de néixer, el Senyor em va cridar, va pronunciar el meu nom quan era a les entranyes de la mare”. (Is 49,1)
“El Senyor Déu m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer.
El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella, i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere. (Is 50, 4-5)
Aquest servidor era molt dòcil a la paraula de Déu i havia rebut per vocació aportar la salvació al món sencer…
“Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres per la mà i t’he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions” (Is 42,6)
“M’ha dit: És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel. Jo t’he fet llum de les nacions perquè portis la meva salvació d’un cap a l’altre de la terra”. (Is 49,6).
Aquests darrers versets són la prova que a l’època d’Isaïes hom havia ja comprès que el projecte d’amor i de salvació de Déu afecta tota la humanitat i no solament al poble d’Israel.
I Simeó, que les coneixia perfectament, de seguida va comprendre que el nen que tenia als braços, era el Servidor anunciat pel profeta…
La festa de la Sagrada Família és moderna: la va instituir el papa Lleó XIII, fa un centenar d’anys, per contrarestar la “crisi de la família” que començava a perfilar-se.
En la nostra relació amb Déu, no arribem a ser “adults” fins que no anem més enllà d’una religió de “Déu com a Senyor” per trobar-nos amb “Déu com a Pare”, i amb els altres com a germans.
Som família de Déu i germans de tots els homes.
Jesús es converteix en “salvador” perquè amb ell descobrim que som estimats de Déu, cridats a ser fills seus participant de la seva mateixa Vida. En Ell ens descobrim “Família de Déu”.
És la nostra capacitat humana de ser estimats i d’estimar allò que “salva” el cor humà quan és dòcil a les mans de Déu.
Posada dintre la celebració del Nadal, la festa de la Sagrada Família és una invitació a sentir-nos família de tots els humans i de tots els vivents, i a treballar perquè les relacions de domini-subjecció vagin essent substituïdes per relacions “familiars”.
En la nostra societat pretesament laica, està ressorgint amb força una antiga “religió”. La seva capacitat de domini i d’alienació és extrema. El seu “déu” s’amaga darrere múltiples i embellides màscares. Té mil noms. La seva acció s’oposa directament a què la humanitat esdevingui “família”, ja que no genera germans sinó consumidors.
1 Després d’aquests fets, el Senyor va comunicar la seva paraula a Abram en una visió. Li va dir:
—No tinguis por, Abram! Jo sóc l’escut que et protegeix. * La teva recompensa serà molt gran.
2 Abram li respongué: —Senyor Déu, què em pots donar? Jo me’n vaig sense fills, i l’hereu de casa meva haurà de ser Elièzer de Damasc.
3 I afegí: —No m’has donat descendència, i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.
4 Llavors el Senyor li va comunicar la seva paraula i li respongué:
—No serà aquest, el teu hereu; serà un fill que naixerà de tu.
5 Després el Senyor va fer sortir Abram fora de la tenda i li digué:
—Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència. *
6 Abram va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia. * 7 Després li va dir:
—Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortir d’Ur de Caldea per donar-te aquest país en possessió. *
8 Abram preguntà: —Senyor Déu, com puc saber que l’he de posseir?
9 Ell va respondre: —Porta’m una vaca, una cabra i un moltó, tots de tres anys, una tórtora i un colomí.
10 Abram els hi va dur, els partí per la meitat i va posar cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. *
11 Uns voltors es volien abatre sobre els cossos morts, però Abram els allunyava.
12 Quan el sol estava a punt de pondre’s, Abram va caure en un son profund, i es va apoderar d’ell una esgarrifança i una gran obscuritat. 13 Llavors el Senyor va dir a Abram: *
—Sàpigues que els teus descendents viuran com a immigrants en un país que no serà el seu. Allí els faran esclaus i els oprimiran durant quatre-cents anys. * 14 Però jo els faré justícia contra la nació que hauran servit, * i al final sortiran d’aquell país carregats de béns. * 15 Tu moriràs en pau * i et reuniràs amb els teus pares; t’enterraran després d’una vellesa feliç. * 16 Els teus descendents tornaran aquí després de la quarta generació, * ja que no expulsaré els amorreus * fins que la seva maldat no arribi al capdamunt.
17 Quan el sol s’hagué post i es va estendre la foscor, un forn fumejant i una torxa de foc van passar entre els animals partits. * 18 Aquell dia el Senyor va fer una aliança amb Abram tot dient:
—Dono aquest país als teus descendents, * des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrates: 19 tot el territori dels quenites, dels quenazites, dels cadmonites, 20 dels hitites, dels perizites, dels rafaïtes, 21 dels amorreus, dels cananeus, dels guirgaixites i dels jebuseus. *
1 El Senyor es va recordar * de Sara, tal com havia dit, i va complir el que havia promès. 2 Tot i que Abraham ja era vell, Sara quedà embarassada i li donà un fill en el temps que Déu li havia anunciat. * 3 Abraham va donar el nom d’Isaac al fill que li havia nascut de Sara. 4 El dia vuitè, Abraham va circumcidar el seu fill, tal com Déu li havia manat.
* 5 Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. 6 Sara digué: —Déu ha fet que jo rigués. Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi. 7 I afegí: —Qui havia de dir a Abraham que Sara alletaria fills! I tanmateix jo li he donat un fill a les seves velleses!
8 L’infant anava creixent. Quan va ser desmamat, Abraham ho celebrà amb un gran banquet.
9 Un dia, Sara veié que el fill que l’egípcia Agar havia donat a Abraham jugava amb el seu fill Isaac, * 10 i va dir a
Abraham: —Treu de casa aquesta esclava i el seu fill. El fill d’aquesta esclava no ha de compartir l’herència amb el meu fill Isaac.
11 Aquestes paraules van disgustar molt Abraham, perquè Ismael també era fill seu. 12 Però Déu li va dir: —No et sàpiga greu pel teu fill Ismael ni per la teva esclava. Fes cas del que et diu Sara, perquè la descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac. * 13 Però del fill de l’esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble. *
14 Abraham es va llevar de bon matí, donà pans i un bot d’aigua a Agar, li ho va posar tot a l’espatlla amb el nen * i la va acomiadar. Ella se’n va anar errant pel desert de Beerxeba. * 15 Quan s’acabà l’aigua del bot, va deixar el nen sota un arbust 16 i se n’anà un tros lluny, a la distància d’un tret d’arc, per no veure’l morir. Allà es va asseure plorant i sanglotant.
17 Déu va sentir la veu del nen, i l’àngel de Déu cridà Agar des del cel, dient:
—Què tens, Agar? No tinguis por, que Déu ha sentit com el nen cridava al lloc on és. 18 Aixeca’t, pren l’infant a collibè i agafa-li la mà: jo faré d’ell un gran poble. *
19 Llavors Déu li va obrir els ulls i va veure un pou amb aigua. Ella hi anà a omplir el bot i va donar beure al noi.
20 Déu era amb el noi, que es va anar fent gran. Habitava al desert i era un bon tirador d’arc. 21 Va viure al desert de Paran, i la seva mare li va buscar una dona del país d’Egipte.
22 En aquell temps, Abimèlec, acompanyat de Picol, cap del seu exèrcit, * va dir a Abraham:
—El Senyor és amb tu en tot el que fas. 23 Ara, doncs, jura’m per Déu aquí mateix que no em trairàs a mi ni trairàs el meu llinatge ni els meus descendents. Jo he estat lleial amb tu: tracta’m, doncs, amb la mateixa lleialtat a mi i aquest país on ara resideixes.
24 Abraham respongué: —T’ho juro!
25 Abraham es va queixar * a Abimèlec per un pou que els servents del rei havien pres per la força. 26 Abimèlec va respondre: —No sé pas qui ho ha fet. Fins avui tu no me n’havies parlat. És la primera vegada que ho sento.
27 Llavors Abraham va prendre ovelles i vaques, les donà a Abimèlec, i tots dos van concloure un pacte. 28 Després, Abraham separà set ovelles joves del ramat. 29 Abimèlec va preguntar:
—Què signifiquen aquestes set ovelles que has separat?
30 Abraham respongué: —Signifiquen que reps de la meva mà aquestes set ovelles com a prova que sóc jo qui ha excavat aquest pou.
31 Per això aquell lloc s’anomena Beerxeba, perquè allà tots dos havien fet un jurament. *
32 Van concloure, doncs, un pacte a Beerxeba. Després, Abimèlec i Picol, cap del seu exèrcit, se’n tornaren al territori dels filisteus. * 33 Abraham va plantar un tamariu a Beerxeba i va invocar el Déu etern * amb el nom de «el Senyor». 34 Durant molts anys Abraham va residir en el territori dels filisteus.
Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom *
1 Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom, feu conèixer
entre els pobles les seves gestes.
2 Canteu-li al so de les cítares, feu l’elogi de les seves
meravelles.
3 Glorieu-vos del seu nom, que és sant,
alegreu-vos de cor, els qui cerqueu el Senyor.
4 Cerqueu el Senyor, acolliu-vos al seu poder,
busqueu sempre la seva mirada. *
5 Recordeu les meravelles que ell obrà,
els seus prodigis i les seves decisions, *
6 vosaltres, nissaga d’Abraham, el seu servent,
fills de Jacob, els seus elegits. *
7 Ell, el Senyor, és el nostre Déu;
fa complir les seves decisions per tota la terra.
8 Recorda per sempre l’aliança,
la promesa feta per a mil generacions, *
9 l’aliança pactada amb Abraham, *
el jurament fet a Isaac
10 i confirmat a Jacob * com un decret,
a Israel * en aliança perpètua:
11 «Et donaré el país de Canaan
i serà la vostra possessió.» *
12 Llavors encara es podien comptar,
eren pocs * i forasters * en el país,
13 anaven de poble en poble,
de reialme en reialme.
14 Però ell no permeté que ningú els maltractés
i reprengué uns reis per causa seva:
15 «No toqueu els meus ungits,
no feu cap mal als meus profetes.» *
16 Després cridà la fam al país, *
els privà del pa que els mantenia. *
17 Havia enviat un home davant d’ells,
Josep, venut com un esclau; *
18 li fermaren els peus amb un cep
i el coll amb una argolla, *
19 fins que es complí la seva predicció
i la paraula del Senyor l’acredità. *
20 El rei va enviar qui el deslligués,
el sobirà dels pobles decidí deixar-lo lliure; *
21 i el nomenà senyor del seu palau
i administrador de tots els seus béns, *
22 perquè instruís els nobles segons el seu voler
i ensenyés la saviesa als ancians.
23 Llavors Israel va entrar a Egipte,
Jacob fou immigrant a la terra de Cam. *
24 El Senyor va fer el seu poble molt fecund,
més nombrós que els seus enemics. *
25 Però canvià el cor dels egipcis
perquè avorrissin el seu poble
i tractessin amb perfídia els seus servents. *
26 Envià Moisès, el seu servent, *
i Aaron, el seu elegit,
27 que van obrar prodigis enmig d’ells,
grans meravelles a la terra de Cam.
28 Envià tenebres i es va fer fosc, *
però ells es resistiren a les seves paraules. *
29 Canvià les aigües en sang
i va fer morir els peixos. *
30 Infestà de granotes el país,
fins i tot les cambres reials. *
31 Donà una ordre i vingueren eixams de tàvecs,
núvols de mosquits per tot el territori. *
32 En comptes de pluja els envià pedregades,
foc i flames per tot el país;
33 matà els ceps i les figueres,
destrossà els arbres d’aquelles regions. *
34 Després ordenà que vingués la llagosta,
un nombre incalculable d’insectes,
35 que es menjaren tot el verd del país
i devoraren les collites dels camps. *
36 Va colpir a Egipte tots els primogènits,
la flor de la seva fillada. *
37 Va fer sortir el seu poble, carregat d’or i plata,
i ningú d’ells no ensopegava pel camí.
38 Tot Egipte s’alegrà que se n’anessin,
perquè el terror s’havia emparat d’aquell país.
39 Estenia un núvol que els fes ombra
i un foc durant la nit perquè els fes llum. *
40 Demanaren menjar i els envià guatlles
i els va saciar amb el pa del cel. *
41 Obrí la roca i en brollà un doll d’aigua:
un riu va córrer pel desert. *
42 Perquè recordava la promesa santa,
feta a Abraham, el seu servent; *
43 per això tragué el seu poble d’elegits,
entre cants de festa i crits d’entusiasme. *
44 Els va donar les terres d’altres pobles,
van heretar el fruit del treball de les nacions;
45 però havien d’observar els seus preceptes
i guardar les seves lleis. * Al·leluia!
1 La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. * 2 Els antics, per la fe, s’han fet mereixedors d’un gran testimoni. *
3 Gràcies a la fe, comprenem que tot l’univers va ser creat per la paraula de Déu * i que, per tant, allò que veiem prové d’allò que no és visible.
4 Gràcies a la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín. Per aquesta fe, Abel va rebre el testimoni que era just, ja que Déu va acceptar els dons que li oferia. Ell va morir, però la seva fe encara parla. *
5 Gràcies a la fe, Henoc va ser endut de la terra perquè no veiés la mort, i ningú no el va trobar, perquè Déu se l’havia endut. * Abans que se l’endugués, es posà de manifest que era agradable a Déu. 6 Ara bé, sense la fe és impossible de ser-li agradable, perquè el qui s’acosta a Déu ha de creure que existeix i que recompensa els qui el cerquen.
7 Gràcies a la fe, Noè, advertit per l’oracle diví d’allò que encara no veia, * pres d’un sant temor, va construir l’arca per salvar la seva família. Així va condemnar el món i va heretar la justícia pròpia dels qui creuen. *
8 Gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n’anà cap al lloc que havia de rebre en herència. * Abraham sortí sense saber on anava. 9 Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. * 10 És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. *
11 Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l’edat; * és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. * 12 Per això, d’un sol home, Abraham, que ja era a les portes de la mort, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar. *
13 Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, * sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra. 14 Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. 15 I no es refereixen a la pàtria d’on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l’ocasió de tornar-hi. 16
Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyeix d’anomenar-se el seu Déu, * ja que els ha preparat una ciutat. *
17 Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les
promeses * 18 i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac. * 19 Per això Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a fer ressuscitar d’entre els morts, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció. *
20 També gràcies a la fe, Isaac va beneir Jacob i Esaú, anunciant allò que havia de venir. *
21 Gràcies a la fe, Jacob, a punt de morir, va beneir cada un dels fills de Josep i va adorar Déu recolzat sobre el seu bastó. *
22 Gràcies a la fe, Josep, pròxim a la seva fi, es referí anticipadament a la sortida dels israelites d’Egipte i disposà el trasllat dels seus ossos. *
23 Gràcies a la fe, Moisès, tot just nascut, va ser amagat durant tres mesos pels seus pares perquè havien vist com n’era, de bonic, aquell infant i no van tenir por de l’edicte reial. * 24 Gràcies a la fe, Moisès, quan ja era gran, va renunciar a ser anomenat fill de la filla del faraó. * 25 Preferí de ser maltractat amb el poble de Déu que fruir per un cert temps d’una vida de pecat. 26 Per a ell, que tenia la mirada posada en la recompensa futura, sofrir els oprobis del Crist era un tresor més gran que tots els tresors d’Egipte. * 27 Gràcies a la fe, va abandonar Egipte sense témer la ira del rei i, com que veia el qui és invisible, es mantingué ferm i constant. * 28 Gràcies a la fe, va immolar l’anyell pasqual i féu l’aspersió amb la sang, perquè l’exterminador no toqués els primogènits d’Israel. *
29 Gràcies a la fe, els israelites van travessar el Mar Roig com si fos terra eixuta, mentre que els egipcis, que també ho intentaren, foren engolits. *
30 Gràcies a la fe, van caure les muralles de Jericó, després que els israelites haguessin fet voltes a la ciutat durant set dies. 31 Gràcies a la fe, Rahab, la prostituta, que havia acollit en pau els exploradors, no va morir amb els qui refusaren de creure. 32 Per què continuar? * Em mancaria el temps per a parlar-vos en detall de Gedeó, de Barac, de Samsó, de Jeftè, * de David, de Samuel i dels profetes. 33 Aquests, per la fe, sotmeteren reialmes, administraren justícia, veieren promeses que es complien, clogueren boques de lleons, * 34 apagaren focs poderosos, * s’escaparen de l’espasa, es posaren bons després de malalties, foren valents en el combat, repel·liren exèrcits d’estrangers. 35 Hi hagué dones que recobraren ressuscitats els morts de casa seva. * Alguns es deixaren esquarterar, * sense acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor. * 36 D’altres van sofrir escarnis i assots i encara cadenes i presons; * 37 foren apedregats, * serrats, * morts amb l’espasa; anaren d’ací d’allà coberts de pells d’ovella i de cabra, privats de tot, perseguits, maltractats, 38 errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra. I és que el món no era digne d’acollir-los. 39 Tots aquests, per la fe, es van fer mereixedors d’un gran testimoni, però no van obtenir la promesa, * 40 perquè Déu, que ens tenia prevista una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense nosaltres.
1 Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August * ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. 2 Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. * 3 Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. 4 També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, * perquè era de la casa i la família de David. 5 Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. * Maria esperava un fill.
6 Mentre eren allà, se li van complir els dies 7 i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. *
8 A la mateixa contrada hi havia uns pastors * que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9 Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10 Però l’àngel els digué: —No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, * que és el Messies, * el Senyor. * 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
13 I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
14 —Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau * als homes que ell estima. *
15 Quan els àngels els deixaren i se’n tornaren cap al cel, els pastors es deien entre ells:
—Anem a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.
16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que explicaven els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. * 20 Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.
21 Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, * li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare. *
22 Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, * portaren Jesús a Jerusalem * per presentar-lo al Senyor. 23 Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. * 24 Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. *
25 Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava que Israel seria consolat * i tenia el do de l’Esperit Sant. 26 En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no veuria la mort sense haver vist el Messies del Senyor. * 27 Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, 28 el prengué en braços i beneí Déu dient:
29 —Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, * com li havies promès.
30 Els meus ulls han vist el Salvador, *
31 que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: *
32 llum que es reveli a les nacions, *
glòria d’Israel, el teu poble. *
33 El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. 34 Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: —Aquest infant serà motiu que molts caiguin i molts s’aixequin a Israel; serà una senyera que trobarà contradicció, 35 i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. * Així es revelaran els pensaments amagats al cor de molts.
36 Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, 37 però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. 38 Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
39 Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.
40 L’infant creixia i s’enfortia, * ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.
41 Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. * 42 Quan ell tenia dotze anys, * hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. 43 Acabats els dies de la celebració, * quan se’n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. 44 Pensant-se que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; 45 i com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. 46 Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, * escoltant-los i fent-los preguntes. 47 Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. 48 En veure’l allà, els seus pares van quedar molt sorpresos, i la seva mare li digué:
—Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.
49 Ell els respongué:
—Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? *
50 Però ells no comprengueren aquesta resposta.
51 Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. * La seva mare conservava tot això en el seu cor. * 52 Jesús creixia en edat * i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes.
