Menu
Lectura del primer llibre de Samuel
En aquell temps Samuel, que encara era un noi, dormia en el santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. El Senyor el cridà, i Samuel respongué: «Aquí em teniu». Corregué cap a Elí i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu». Elí replicà: «No t’he cridat pas. Ves-te’n a dormir». I el noi se n’anà a dormir. El Senyor el tornà a cridar, i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu». Elí replicà: «Fill meu, no t’he cridat pas. Torna-te’n a dormir».
Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat. Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel, i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu». Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: «Ves a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”».
El Senyor es presentà i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel». Ell li respongué: «Parleu, que el vostre servent us escolta». Samuel es va fer gran. El Senyor l’afavoria sempre i no deixà de complir mai cap de les seves
profecies.
Recordem la història de Samuel: Anna, la seva mare era estèril i va prometre que, si tenia un fill, el consagraria al servei de Déu i així va ser; Anna va mantenir la promesa i heus ací Samuel confiat al vell Elí en el santuari de Silo, situat a uns trenta quilòmetres al nord de Jerusalem; a l’època era un centre important de culte. Això passava vers el 1050 aC.
Com Moisès, Samuel va ser un cap espiritual i polític. Va ser ell qui va coronar els dos primers reis d’Israel, Saül i David.
“El noi Samuel vivia dedicat al servei del Senyor a les ordres d’Elí. En aquell temps, el Senyor comunicava rarament la seva paraula: no solia mostrar-se en visió (1S 3,1).
Aquest verset el trobarem just abans del text que hem llegit avui. I una insistència com aquesta fa pensar que en aquella època calia estar en guàrdia davant dels falsos profetes; aquells que parlaven d’ells, que no feien de cadena transmissora de Déu.
El relat de la vocació de Samuel és un model de resposta a la crida de Déu, un model d’acceptació de la vocació profètica.
Alguns trets a notar:
Samuel va respondre a la crida perquè la va sentir (això és una trivialitat!) i ho va sentir perquè estava en el santuari: potser caldria traspassar les portes dels nostres santuaris per ajudar a “escoltar” la crida de Déu?
Tenia posada l’esperança en el Senyor
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
Però vós no voleu oblacions ni sacrificis,
i m’heu parlat a cau d’orella;
no exigiu l’holocaust ni l’expiació. R.
Per això us dic: «Aquí em teniu:
Com està escrit de mi en el llibre,
Déu meu, vull fer la vostra voluntat,
guardo la vostra llei al fons del cor». R.
Anuncio amb goig la salvació
davant del poble en dia de gran festa.
no puc deixar d’anunciar-la;
ho sabeu prou, Senyor. R.
R. Aquí em teniu: «Déu meu, vull fer la vostra voluntat».
En aquest Salm s’apleguen dos poemes d’estil i contingut diversos:
El primer (vv. 2-11) és un cant d’acció de gràcies per l’alliberament d’un perill greu
El segon (vv. 14-18) és una súplica per a demanar l’ajut diví en un moment de desgràcia, i es torna a trobar en el Salm 69, de forma independent.
Ha estat escrit per ser cantat quan hom oferia un sacrifici d’acció de gràcies. No oblidem que els sacrificis d’animals van ser celebrats a Jerusalem fins a la destrucció definitiva del temple l’any 70 dC.
El motiu de l’acció de gràcies era el retorn de l’exili a Babilònia: el poble sencer canta, salta d’alegria pel retorn; tal com havia fet després del pas pel Mar Roig…
El “moviment” d’aquest salm d’acció de gràcies és admirable: primer un crit de pregària en una situació dramàtica, després acció de gràcies per haver estat escoltat. Però no s’acaba tot: una nova súplica enmig de noves desgràcies.
“Però vós no voleu oblacions ni sacrificis”,
Ha calgut tota una pedagogia dels profetes per fer evolucionar la pràctica sacrificial. I en aquest salm, estem ja a la fase final d’aquesta lenta transformació de les relacions entre Israel i el seu Déu.
Sacrificar, del llatí “sacrum facere”, vol dir fer sagrat, entrar en contacte, millor, en comunicació amb Déu. I evidentment això té molt a veure amb la idea que tinguem de Déu… I a mesura que el poble va descobrint el veritable rostre de Déu, la pràctica sacrificial canvia.
No ha estat Israel qui ha començat amb els sacrificis i les ofrenes: els pobles del seu voltant ja ho practicaven…I n’hi havia una gran varietat de formes que el poble d’Israel també les utilitzava. Tan sols una excepció: els sacrificis humans va estar sempre prohibits a Israel.
I sempre van ser considerats com una cosa horrorosa.
Recordem el relat del sacrifici d’Abraham: és la prova que d’ençà del començament de l’Aliança entre Déu i el seu poble els sacrificis humans estaven estrictament prohibits.
Justament Abraham va descobrir que “sacrificar” (“fer sagrat”) no vol pas dir “matar”. Ell va oferir el seu fill, no el va pas matar…
Déu és el Déu de la vida: impensable que per acostar-nos a ell, calgui matar… Els nostres sacrificis han de ser d’altra mena: gestos d’amor i de reconeixement.
Tota la pedagogia bíblica intenta fer-nos abandonar la lògica del càlcul i dels mèrits per fernos entrar a la lògica de la gràcia, del do gratuït.
A l’última etapa d’aquesta pedagogia dels profetes, se’ns presenta l’ideal del sacrifici: és el servei als nostres germans. Ho trobem en els Cants del Servent, en el segon llibre d’Isaïes (Isaïes 42,1-9; 49,1-6; 50,4-9; 52,13; 53,12). L’ideal del Servent és “una vida donada per fer viure”…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, el cos no és per a fornicar, sinó per al Senyor, i el Senyor, per al cos. I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit. Fugiu de la fornicació. Els altres pecats que l’home comet són exteriors als seu cos, però el fornicador peca contra el seu propi cos. No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt: glorifiqueu-lo en el vostre cos.
Sabem que la vida a Corint era particularment relaxada a l’època del nostre relat, fins al punt que l’expressió “viure a la coríntia” (especialment una vida sexual dissoluta), era proverbial.
Si llegim el verset anterior al que llegim avui, hi trobem:
“Alguns diuen: Tot m’és permès. Però sapigueu que no tot convé”.
Pau dóna aquí una lliçó de moral:
L’aliment és una necessitat biològica mentre que la vida sexual involucra tot el nostre ésser sencer; fixem-nos que Pau utilitza la paraula “cos” però no fa la distinció de cos i ànima: per a ell, “cos” vol dir l’ésser sencer, en la seva vida afectiva, social i relacional.
L’alimentació s’acabarà, la vida biològica també s’acabarà, però la nostra vida afectiva, social, relacional en general, té una dimensió d’eternitat:
“I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder”.
“El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit…”
“No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres?”
Pau presenta aquí als cristians de Corint una magnífica teologia del cos humà: membre del cos de Crist, temple de l’Esperit Sant, irradiador de la presència de Déu i destinatari a la resurrecció… Nosaltres som tot això!
“Déu us ha adquirit a un preu molt alt…”
Des de sempre, Déu ha desplegat tota la seva paciència i amor per acompanyar la humanitat en el seu camí vers la llibertat i la solidaritat; i com a darrer acte ens ha enviat el seu Fill Únic…
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu». Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?». Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’, «on us allotgeu?». Jesús els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les
quatre de la tarda.
Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir ‘l’Ungit’. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».
L’expressió “anyell de Déu” podia evocar quatre imatges diferents:
Nosaltres no sabem què tenia al cap Joan Baptista quan va comparar Jesús a un anyell; però quan Joan Evangelista ens relata l’escena, ens convida a ajuntar totes aquestes diferents imatges:
Els esdeveniments de la vida, mort i resurrecció del Crist acompliran millor del que es podia imaginar Joan Baptista d’aquest misteri de l’anyell víctima… i no obstant això, triomfador!
…En aquella època, calia estar en guàrdia davant dels falsos profetes; aquells que parlaven d’ells, que no feien de cadena transmissora de Déu.
• Samuel era un infant: Déu es manifesta en la feblesa humana…
• Elí s’aparta, no interfereix en allò que ell reconeixia com una iniciativa de Déu; només aporta a Samuel claror i llum i li permet de respondre a la crida. Tot un model a seguir…
• La resposta de Samuel és molt senzilla: “Aquí em teniu… Parleu, que el vostre servent us escolta”.
És el reflex d’una total disponibilitat.
El relat de Samuel i Elí ens parla, entre d’altres coses, de disponibilitat, de prestesa a respondre a la crida.
Ens parla d’un cor que no està massa pendent de si mateix, sinó obert i en estat de recerca.
I aquest camí passa per ser per als altres, per passar fent el bé, ser ‘ex-cèntrics’, no ser auto-centrats, estimar.
En aquest Salm s’apleguen dos poemes d’estil i contingut diversos:
El primer (vv. 2-11) és un cant d’acció de gràcies per l’alliberament d’un perill greu
El segon (vv. 14-18) és una súplica per a demanar l’ajut diví en un moment de desgràcia Sacrificar, del llatí “sacrum facere”, vol dir fer sagrat, entrar en contacte, millor, en comunicació amb Déu. I evidentment això té molt a veure amb la idea que tinguem de Déu… I a mesura que el poble va descobrint el veritable rostre de Déu, la pràctica sacrificial canvia.
Tota la pedagogia bíblica intenta fer-nos abandonar la lògica del càlcul i dels mèrits per fer-nos entrar a la lògica de la gràcia, del do gratuït.
A l’última etapa d’aquesta pedagogia dels profetes, se’ns presenta l’ideal del sacrifici: és el servei als nostres germans. Ho trobem en els Cants del Servent, en el segon llibre d’Isaïes (Isaïes 42,1-9; 49,1-6; 50,4-9; 52,13; 53,12). L’ideal del Servent és “una vida donada per fer viure”…
L’alimentació s’acabarà, la vida biològica també s’acabarà però la nostra vida afectiva, social, relacional en general, té una dimensió d’eternitat:
“I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder”.
“Déu us ha adquirit a un preu molt alt…”
Des de sempre, Déu ha desplegat tota la seva paciència i amor per acompanyar la humanitat en el seu camí vers la llibertat i la solidaritat; i com a darrer acte ens ha enviat el seu Fill Únic…
Jesús és el veritable “anyell pasqual” car ell ha alliberat la humanitat del pitjor dels esclavatges, el pecat.
Jesús es mereix el títol de Déu car ell ha acomplert la missió encomanada al Messies, la de portar la salvació a la humanitat.
Sant Joan en convida a veure en Jesús un nou Isaac: Ell també és un fill estimat totalment ofert i disponible a la voluntat del Pare.
Recordem que la petitesa de Moisès enfront de les forces del faraó era comparable a la d’un anyell; malgrat això, va conquerir la llibertat per a ell i el seu poble. La imatge es pot aplicar ben bé a Jesús, el “dolç i humil de cor”…
1 El noi Samuel vivia dedicat al servei del Senyor a les ordres d’Elí. En aquell temps, el Senyor comunicava rarament la seva paraula: no solia mostrar-se en visió. 2 Elí anava perdent la vista; gairebé no hi veia. Una nit, Elí se n’havia anat a dormir a la seva cambra. 3 Samuel dormia al santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. Abans que s’apagués la llàntia del santuari de Déu, 4 el Senyor va cridar Samuel. Ell respongué: —Sóc aquí. 5 Va anar corrents cap on era Elí i li digué:
—Sóc aquí. He sentit que em cridaves.
Elí va respondre:
—No t’he pas cridat. Torna-te’n a dormir.
Ell se’n tornà a dormir. 6 Però el Senyor el cridà altra vegada. Samuel es va llevar, tornà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves.
Elí va respondre:
—No t’he pas cridat, fill meu. Torna-te’n a dormir.
7 Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, perquè la seva paraula encara no se li havia revelat. 8 El Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué:
—Sóc aquí. He sentit que em cridaves.
Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, 9 i digué a Samuel:
—Vés, torna-te’n a dormir i, si algú et cridava, digues: “Parla, Senyor, que el teu servent escolta.”
Samuel se’n tornà al seu lloc a dormir. 10 El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: —
Samuel, Samuel!
Ell va respondre: —Parla, que el teu servent escolta.
11 Llavors el Senyor digué a Samuel:
—Estic a punt de fer una cosa tan enorme a Israel que tothom qui ho senti quedarà esbalaït. 12 Aquell dia executaré contra Elí i contra la seva família tot el que he sentenciat. Ho començaré i ho acabaré. 13 Li anuncio que, per culpa d’ell, condemno per sempre la seva família; ell sabia que els seus fills no em tenien cap respecte i els ha deixat fer. 14 Per això he jurat a la casa d’Elí que ni sacrificis ni ofrenes no podran expiar mai la seva culpa.
15 Samuel se’n tornà a dormir. A punta de dia es va llevar i obrí les portes del santuari del Senyor. Tenia por d’explicar la visió, 16 però Elí el va cridar:
—Samuel, fill meu.
Ell li respon:
—Sóc aquí.
17 Elí li diu:
—Quin missatge t’ha donat el Senyor? No m’ho amaguis, t’ho demano. Que Déu faci caure al teu damunt tota mena de mals si m’amagues res del que t’ha comunicat!
18 Llavors Samuel li va comunicar tot el missatge, sense amagar-li res. Elí digué:
—Ell és el Senyor: que faci el que li sembli bé.
19 Samuel es va fer gran. El Senyor era amb ell i feia que es complís tot el que li anunciava. 20 Tot Israel, des de Dan fins a Beerxeba, * reconeixia que Samuel era un autèntic profeta del Senyor. * 21 El Senyor continuava manifestant-se a Siló. Allà es revelava a Samuel per mitjà de la seva paraula.
Tenia posada l’esperança en el Senyor *
1 Per al mestre de cor. Del recull de David. Salm.
2 Tenia posada l’esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.
3 M’ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar. *
Ha plantat els meus peus sobre la roca,
ha fet segurs els meus passos.
4 Ha inspirat als meus llavis un càntic nou, *
un himne de lloança al nostre Déu.
Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.
5 Feliç l’home * que confia en el Senyor *
i no busca l’ajut dels idòlatres, *
que es refien d’esperances enganyoses.
6 Quantes meravelles has fet,
Senyor, Déu meu!
Quants designis has tingut a favor nostre,
Déu incomparable!
Si em proposava d’explicar-los,
no els podria ni comptar. *
7 Tu m’has dit a cau d’orella *
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació. *
8 Per això et dic:
«Aquí em tens.
En el llibre hi ha escrit de mi *
9 que vull fer, Déu meu, la teva voluntat:
guardo la teva llei al fons del cor.»
10 Anuncio amb goig la salvació
davant de tota l’assemblea. *
No puc deixar d’anunciar-la;
prou que ho saps, Senyor.
11 No he amagat la teva salvació dins el meu cor;
he fet conèixer que ets fidel i salvador.
No he amagat la lleialtat del teu amor
davant de tota l’assemblea.
12 Senyor, no apartis la teva misericòrdia;
que el teu amor fidel em guardi sempre.
13 Són tants els mals que m’envolten
que no es poden ni comptar.
Les meves culpes em cauen al damunt;
de tantes que són, en perdo el compte. *
Són més nombroses que els cabells del meu cap,
i em fallen les forces. *
14 Senyor, * sigues benvolent i salva’m;
vine de pressa a ajudar-me, * Senyor.
15 Que quedin defraudats i avergonyits
els qui volen prendre’m la vida.
Que se’n tornin confosos
els qui s’alegren dels meus mals. *
16 Que quedin muts de vergonya
els qui em diuen: «Massa poc!» *
17 Que s’alegrin i et celebrin els qui et cerquen;
que els qui estimen la teva obra salvadora
diguin sempre: «És gran, el Senyor!»
18 Jo sóc pobre i desvalgut,
però el Senyor pensa en mi.
Ets tu qui m’ajuda i m’allibera:
Déu meu, no triguis més.
1 Com és possible que entre vosaltres hi hagi algú que, quan té un plet contra un altre, gosi recórrer a un tribunal pagà i no als membres del poble sant? 2 ¿No sabeu que el poble sant judicarà el món? I si vosaltres heu de judicar el món, ¿ara sou incapaços de resoldre causes sense importància? 3 ¿No sabeu que judicarem fins i tot els àngels?
Doncs molt més hem de resoldre els litigis de cada dia! 4 En causes d’aquesta mena, fins podeu recórrer a les persones menys considerades de la comunitat. 5 Ho dic perquè en sentiu vergonya! ¿No hi ha entre vosaltres ningú prou assenyat per a fer de jutge entre els seus germans? 6 ¿És que un germà ha de posar un plet contra un altre germà, i ho ha de fer davant un tribunal de gent que no creu? 7 Ja caieu ben avall quan empreneu accions legals els uns contra els altres! Per què no preferiu que us perjudiquin? Per què, abans d’això, no us deixeu desposseir? 8 Però no: sou vosaltres els qui perjudiqueu i desposseïu, i ho feu a germans vostres! 9 ¿No sabeu que els injustos no rebran en herència el Regne de Déu? No us feu il·lusions! Ni els qui porten una vida libidinosa, ni els idòlatres, ni els adúlters, ni els pervertits, ni els qui tenen relacions sexuals amb altres homes, 10 ni els qui roben, ni els usurers, ni els embriacs, ni els calumniadors, ni els lladres no rebran en herència el Regne de Déu. 11 Alguns de vosaltres éreu d’aquests, però ara heu estat rentats, heu estat santificats i heu estat fets justos en el nom de Jesucrist, el Senyor, i gràcies a l’Esperit del nostre Déu.
12 Alguns diuen: «Tot m’és permès.» Però sapigueu que no tot convé. «Tot m’és permès», però jo no m’he de deixar dominar per res. 13 «Els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments», però Déu destruirà una cosa i l’altra. El cos no és per a una vida libidinosa, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos. * 14 I Déu, que va ressuscitar el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. * 15 ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? * ¿Puc agafar, doncs, els membres de Crist per fer-ne membres d’una prostituta? De cap manera! 16 ¿O és que no sabeu que el qui s’uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella? Perquè diu l’Escriptura: Tots dos formen una sola carn. * 17 En canvi, el qui s’uneix al Senyor es fa un sol esperit amb ell. * 18 Fugiu d’una vida libidinosa!
Qualsevol dels pecats que comet l’home són exteriors al seu cos, però el qui porta una vida libidinosa peca contra el seu propi cos. 19 ¿No sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant * que heu rebut de Déu i que habita en vosaltres? ¿No sabeu que no sou vostres? 20 Heu estat comprats pagant un preu: * glorifiqueu Déu en el vostre cos!
1 Al principi existia la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
2 Ella estava amb Déu al principi.
3 Per ella tot ha vingut a l’existència,
i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.
4 En ella hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
5 La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la.
6 Déu envià un home que es deia Joan.
7 Vingué com a testimoni
a donar testimoni de la llum,
perquè per ell tothom cregués.
8 Ell no era la llum,
venia solament a donar-ne testimoni.
9 Existia el qui és la llum veritable,
el qui ve al món
i il·lumina tots els homes.
10 Era present en el món,
que per ell ha vingut a l’existència,
i el món no l’ha reconegut.
11 Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit.
12 Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els ha concedit de ser fills de Déu.
13 No han nascut per descendència de sang,
ni per desig carnal,
ni per voler humà,
sinó de Déu mateix.
14 La Paraula s’ha fet carn
i ha habitat entre nosaltres,
i hem contemplat la seva glòria,
glòria que té com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
15 Joan dóna testimoni d’ell quan proclama:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi
em passa al davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
16 De la seva plenitud,
tots nosaltres n’hem rebut
gràcia rere gràcia.
17 Perquè la Llei fou donada per Moisès,
però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist.
18 A Déu, ningú no l’ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.
19 Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren: —Qui ets, tu?
20 Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: —Jo no sóc el Messies.
21 Ells li preguntaren:—Qui ets, doncs? Elies? Els respon: —No el sóc. —Ets el Profeta? Respongué: —No.
22 Llavors li digueren:
—Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?
23 Ell va declarar:
—Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. * Així ho va dir el profeta Isaïes.
24 Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, 25 li van fer aquesta altra pregunta:
—Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? *
26 Joan els respongué:
—Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, 27 el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. *
28 Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava. *
29 L’endemà, Joan veié Jesús que venia cap a ell, i exclamà:
—Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! * 30 És aquell de qui vaig dir: “Després de mi ve un home que em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.” * 31 Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel.
32 Joan testimonià encara:
—He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. * 33 Jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant.” 34 Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu. *
35 L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles 36 i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: —Mireu l’anyell de Déu! *
37 Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. 38 Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:
—Què busqueu?
Ells li digueren:
—Rabí —que vol dir «mestre»—, on habites?
39 Els respon:
—Veniu i ho veureu.
Ells hi anaren, veieren on habitava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. * 40 Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. * 41 Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué:
—Hem trobat el Messies —que vol dir «ungit». *
42 I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:
—Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes —que vol dir «pedra». *
43 L’endemà, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu: —Segueix-me.
44 Llavors Felip, que era de Betsaida, * el poble d’Andreu i de Pere, 45 va trobar Natanael i li digué:
—Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: * és Jesús, fill de Josep, de Natzaret.
46 Natanael li replicà: —De Natzaret en pot sortir res de bo? * Felip li diu: —Vine i ho veuràs.
47 Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: —Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya. *
48 Natanael li digué: —D’on em coneixes? Jesús li respon: —Abans que Felip et cridés, t’he vist sota la figuera.
49 Li diu Natanael: —Rabí, tu ets el Fill de Déu, * tu ets el Rei d’Israel. *
50 Jesús li digué:
—¿Creus només perquè t’he dit que t’havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!
51 I afegí:
—En veritat, en veritat us ho dic: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.
1 «Aquí teniu el meu servent, * que jo sostinc, el meu
elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima. *
He posat damunt d’ell el meu Esperit
perquè porti la justícia a les nacions. *
2 No crida ni alça la veu,
no la fa sentir pels carrers.
3 No trenca la canya esquerdada
ni apaga el ble que vacil·la. *
Porta la justícia amb fermesa,
4 sense vacil·lar ni doblegar-se,
fins que l’haurà implantada a la terra;
i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les seves
decisions.»
5 Això et fa saber Déu, el Senyor,
que ha creat el cel i l’ha desplegat, * que ha
esplanat la terra perquè hi germinin les llavors,
que dóna l’alè als pobles que hi viuen,
la respiració als qui la recorren:
6 «Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença,
t’he pres per la mà i t’he format, *
perquè siguis aliança dels pobles, *
llum de les nacions. *
7 Els cecs recobraran la vista,
els captius sortiran de la presó,
deixaran el calabós els qui vivien a la fosca. *
8 »Jo sóc “el Senyor”, aquest és el meu nom. *
No cedeixo a ningú la meva glòria,
no cedeixo als ídols el meu honor.
9 S’han complert les primeres prediccions,
i ara n’anuncio de noves;
us les faig saber bans que despuntin.» *
El servent del Senyor
1 Escolteu els qui viviu lluny, a les illes!
Estigueu atents, pobles llunyans! *
Abans de néixer, el Senyor em va cridar,
va pronunciar el meu nom
quan era a les entranyes de la mare. *
2 Ha fet dels meus llavis una espasa tallant,
m’amaga a l’ombra de la seva mà.
M’ha convertit en una fletxa aguda,
ben guardada en el seu buirac. *
3 M’ha dit: «Ets el meu servent; *
en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria.»
4 Jo pensava: «M’he cansat en va,
he consumit per no res les meves forces.»
Però el Senyor té a les mans la meva causa,
el meu Déu m’ha guardat la recompensa.
5 Ara ha parlat el Senyor,
ell que m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent,
perquè fes tornar cap a ell el poble de Jacob
i aplegués Israel al seu voltant.
Als ulls del Senyor jo sóc preciós; *
el meu Déu és la meva força.
6 M’ha dit: «És massa poc que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d’Israel.
Jo t’he fet llum de les nacions *
perquè portis la meva salvació * d’un cap a l’altre de
la terra.» *
4 El Senyor Déu
m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la
paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l’escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
5 El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella,
i jo no m’he resistit
ni m’he fet enrere.
6 He parat l’esquena als qui m’assotaven,
i les galtes als qui m’arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d’ofenses i escopinades. *
7 Però el Senyor Déu m’ajuda,
i per això no em dono per vençut; *
per això paro la cara com una roca *
i sé que no quedaré avergonyit. *
8 Tinc a prop el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m’acosti!
9 El Senyor Déu em defensa.
Qui em podrà condemnar? Tots els qui m’acusen
s’esfilaran com un vestit consumit per les arnes.
El servent del Senyor * (cant quart)
13 «El meu servent triomfarà, *
serà enlairat, enaltit, posat molt amunt. *
14 Així com tothom s’horroritzava de veure’l ja que, de
tan desfigurat, ni tan sols semblava un home
i no tenia res d’humana la seva presència—,
15 així també ell purificarà tots els pobles. *
Els reis no sabran què dir,
quan veuran allò que mai no s’havia contat
i comprendran allò que mai no havien sentit.» *
7 Quan era maltractat,
s’humiliava i no obria la boca.
Com els anyells portats a matar
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava i ni tan sols obria la boca. *
12 Per això els hi dono tots en possessió,
i tindrà per botí una multitud, * perquè s’ha
despullat de la pròpia vida fins a la mort
i ha estat comptat entre els malfactors. *
Ell ha portat damunt seu els pecats de tots *
i ha intercedit per les seves infidelitats.»
