Menu
Lectura del llibre dels Proverbis
Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles. El cor del seu marit hi confia, no són escassos els guanys que en traurà. Durant tota la vida el farà feliç, i no desgraciat. Es procura la llana i el lli, que les seves mans transformen com vol. Pren a les mans la filosa, i els seus dits agafen el fus. Obre les mans als pobres, allarga el braç als indigents.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis.
Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.
El llibre dels Proverbis comença amb nou capítols que són una invitació a cultivar la saviesa, l’art de dirigir la pròpia vida. I, al final del llibre, trobem un poema dedicat a la dona ideal: la que dirigeix bé la seva vida, precisament.
La lliçó és que una dona així aporta al seu entorn allò que Déu somia per a tota la humanitat, és a dir, la felicitat.
Annex trobareu tot el capítol 31, el darrer del llibre i si llegiu el poema tot sencer, veureu que és presentat d’una manera particular que s’anomena alfabètica: cada verset comença per una lletra de l’alfabet hebreu, per ordre (el que en literatura s’anomena un acròstic).
La dona ideal és aquella que s’ha deixat impregnar per la saviesa de Déu, que és un reflex de la saviesa de Déu; que ho ha comprès tot, de l’A a la Z!
Cal no oblidar que la Bíblia té, des del començament, una concepció força original de la dona: A Babilònia, per exemple, hom creia que la dona va ser creada posteriorment a l’home (és a dir, que l’home va poder viure sense ella).
En el poema de la creació, que va ser redactat pels sacerdots durant l’exili a Babilònia, s’afirma clarament “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona (Gn 1,27). És a dir, des del començament!
En el segon relat de la creació en el Gènesi, i que és més antic, conta d’una manera molt imaginativa la creació de la dona immediatament després de l’home; la descriu acuradament com una igual, ja que ella és de la mateixa naturalesa que ell…
La continuació del relat bíblic conta l’esquinçament que es produeix en les relacions entre el creador i la humanitat: del diàleg i la confiança a la sospita; i aquesta relació distorsionada s’instaura de mica en mica entre l’home i la dona. El diàleg dóna pas al poder…
L’autor va voler introduir la idea que la parella humana estava lligada per una veritable aliança semblant a la que unia Déu i Israel.
I com a conclusió va valorar dues virtuts de la dona: l’estimació a Déu i el treball humil que genera felicitat al seu voltant: “l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis”.
El llibre dels Proverbis comença amb nou capítols que són una invitació a cultivar la saviesa, l’art de dirigir la pròpia vida.
En el poema de la creació… s’afirma clarament “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de
Déu, creà l’home i la dona (Gn 1,27). En el segon relat de la creació en el Gènesi…conta… la creació de la dona immediatament després de l’home… com una igual, ja que ella és de la mateixa naturalesa que ell…
La continuació… conta l’esquinçament que es produeix en les relacions entre el creador i la humanitat: del diàleg i la confiança a la sospita… El diàleg dóna pas al poder…
Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort.
La teva esposa fruitarà com una parra
dins la intimitat de casa teva;
veuràs els fills com plançons d’olivera
al voltant de la taula. R.
És així com els fidels del Senyor
seran beneïts.
Que el Senyor et beneeixi des de Sió.
Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem.
R. Feliç tu, fidel del Senyor.
La felicitat dels justos –forjada amb els petits plaers de la vida familiar– és el tema central d’aquest bell poema. Al final del salm l’horitzó s’amplia, i la felicitat personal apareix estretament vinculada amb la prosperitat de Jerusalem, centre de la vida nacional i font de benedicció per a tot Israel.
“Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem”
Tenim en aquest salm un idil·li encantador de senzillesa i frescor. És el quadre de la “felicitat en família”, d’una família modesta.
Aquest salm, juntament amb els salms 119 a 133, porta un subtítol: “Càntic de pelegrinatge”. I és que van ser escrits per ser cantats quan “pujaven” en pelegrinatge a Jerusalem (la ruta de Jericó a Jerusalem fa molta pujada).
Podríem pensar en un diàleg entre els sacerdots i els pelegrins: a la primera part, els sacerdots acullen els pelegrins i els fan una darrera catequesi:
“Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins”.
A la segona part, un cor o el conjunt dels pelegrins respon:
“És així com els fidels del Senyor seran beneïts”.
Com a tercera part, la benedicció per part dels sacerdots:
“Que el Senyor et beneeixi des de Sió. Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem”.
A Israel, era clàssic pensar que l’home “virtuós” i “just” havia de ser feliç, i ser recompensat ja aquí baix amb l’èxit humà.
Sovint, Jesús digué: “Feliços… feliços… feliços…” Són les Benaurances.
La paraula “feliços” apareix molt sovint a la Bíblia; tan sovint que li podríem reprotxar que està lluny de les nostres realitats concretes! Hi ha el risc que ho trobem fins i tot irònic. Com si les persones justes i honestes tinguessin assegurada la felicitat… i de vegades veiem tot el contrari!
Aprofundim una mica en la paraula “feliç”…
Anant a la paraula original hebrea potser trobarem més llum. André Chouraqui, en traduir-la al francès, la va traduir per “endavant!”, en el sentit de “estem en el bon camí, coratge!” De fet vol ser un estímul…
Aquest és el sentit de totes les benaurances que trobem a l’Antic Testament i les que Jesús va dir en el seu discurs de la Muntanya (Lc 6,20-26).
Anirem acaronant aquesta felicitat quan siguem conscients que estem vivint el bon camí…
I com sabrem que estem en el bon camí? Bona pregunta… La resposta pot ser tan difícil com la
vulguem formular. Però també pot ser molt senzilla: quan ho notem…
Quan les persones que ens estimen ens ho fan notar. Quan ens n’adonem… i vivim en la confiança de
ser en el bon camí!
A Israel, era clàssic pensar que l’home “virtuós” i “just” havia de ser feliç, i ser recompensat ja aquí baix amb
l’èxit humà. Sovint, Jesús digué: “Feliços… feliços… feliços…” Són les Benaurances.
La paraula “feliços” apareix molt sovint a la Bíblia… De fet vol ser un estímul…
Anirem acaronant aquesta felicitat quan siguem conscients que estem vivint el bon camí…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el Dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú. Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.
En aquest text, Pau utilitza un vocabulari i un estil sorprenent per a nosaltres, que pertany al gènere apocalíptic (apocalipsi vol dir “desvelar”, treure el vel de les “coses amagades”).
El mateix Jesús emprava expressions semblants i és que en aquell temps era un estil molt reeixit; una època en què precisament l’espera del Messies i de la vinguda del Regne de Déu era molt intensa.
L’objectiu d’aquest gènere era doble: donar suport a la fe dels creients, per llarga que fos l’espera i encoratjar-los a donar testimoni de llur fe al món inclús en cas de persecució.
Però per què ningú no podia saber a l’avançada el moment de la vinguda del Senyor?
Perquè el temps pertany a Déu; Jesús ens diu: “D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare” (Mt 24,36).
Una gran lliçó d’humilitat: accepta no saber-ho… fa confiança al seu Pare.
Sant Pere ens diu a la seva segona carta:
“Estimats, hi ha una cosa que no heu d’ignorar: per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia. No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió” (2Pe 3, 8-9).
Heus ací les nostres responsabilitats: nosaltres col·laborem a l’arribada del dia de Déu… Sembla molt atrevit, però és el que ens diuen Pau i Pere!
D’altra banda això és el que fa la grandesa de les nostres vides: són la matèria primera del Regne.
Déu no el realitza sense nosaltres…
I aquestes reflexions ens predisposen millor per entendre la paràbola que llegim a l’evangeli d’avui…
… una època en què precisament l’espera del Messies i de la vinguda del Regne de Déu era molt intensa.
D’altra banda això és el que fa la grandesa de les nostres vides: són la matèria primera del Regne.
Déu no el realitza sense nosaltres…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo. Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc talents i n’he guanyats cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos talents i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».
Estem arribant al final de l’Any Litúrgic i l’evangeli de Mateu ens ha anat presentant el “camí de la Vida” a través del “camí de Jesús”. Ell, que havia començat el seu camí a Betlem, al final ha arribat a Jerusalem…
Després que les autoritats ja han decidit matar Jesús, Mateu posa en boca d’ell un llarg discurs, anomenat discurs escatològic perquè parla de la fi dels temps, o millor, del final del camí (eskhatos = final).
És el cinquè i últim dels grans “discursos” que articulen l’evangeli de Mateu, en paral·lelisme amb els cinc llibres de la Llei de Moisès (“Pentateuc”).
En el cinquè llibre del Pentateuc, (el Deuteronomi, que significa “segona llei”) Moisès, abans de morir, s’acomiada del seu Poble donant-los les últimes instruccions per la nova etapa que començaran en entrar a la Terra Promesa.
En la paràbola d’avui (que forma part del Discurs escatològic), Jesús els parla d’un home que va fer un llarg viatge: clara referència a la seva mort i a l’absència que experimentaran els deixebles abans no torni.
El discurs acaba presentant-nos el “judici final” presidit pel Fill de l’Home. (Ho llegirem diumenge que ve. Marcarà l’acabament de l’actual any litúrgic, i el trobareu en el capítol 25 annex).
Les diferents seccions d’aquest llarg discurs estan centrades en un personatge que arriba i que a vegades és anomenat “l’espòs” (Mateu 25,1), o “l’amo” en aquesta paràbola d’avui.
Notem quantes vegades surt la paraula confiança en aquest text!
L’amo els ha fet confiança; els dos primers servidors ho reconeixen i actuen per merèixer-la. El tercer, en canvi, no hi veu la confiança sinó que hi veu un excés d’exigència; ha avaluat l’actitud del seu amo i ha considerat que no meritava servir-lo… Ha tingut por.
Déu ens fa confiança. Només ens demana que fem el que estigui a les nostres mans pel Regne…
Els dos primers s’han arriscat, han acceptat el risc de perdre. El tercer, no…
Han estat felicitats, encoratjats a continuar. Han entrat dintre del que podríem anomenar “espiral de la confiança”…
La generositat de l’amo es manifesta no solament perquè augmenta els béns confiats als servents bons sinó, i sobretot, perquè els invita a participar de la seva mateixa vida: “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”.
No és massa dura la reacció d’aquest “amo”, que representa Déu?
El servent peresós, en realitat no ha fet cap mal; només ha estat peresós i covard… “estar fora, a la fosca”, no és cap càstig sobreafegit; és simplement el vessant negatiu de no haver acceptat el do.
Si acluquem els ulls, ens quedem a les fosques. No és un càstig; és només la conseqüència de tancar els ulls, ja que els ulls humans, per veure-hi, han d’estar oberts.
Els humans hem rebut un cor per a estimar. Si estimem, haurem estat uns bons administradors i serem invitats a participar en el goig de Déu; si no estimem, el cor rebut queda malaguanyat, i val més “donar-lo” a qui vulgui fer-lo servir…
En realitat, això de “donar fruit” no és pas una feina afegida a la vida, sinó que és el sentit de la vida; la manera de viure-la; o millor, la manera de conviure-la.
En la nostra societat no està de moda preguntar-se sobre el sentit de la vida. En canvi s’ha posat de moda una espècie de “vitalisme pur”, com si viure fos només “viure”.
L’ésser humà experimenta que viure vol dir “viure per”; i “viure per” comporta donar sentit a la nostra vida.
El plaer i la felicitat són realitats subjectives, que experimentem com a resultat o fruit d’una altra cosa. Hi ha un primer nivell de plaer (que compartim amb els animals) que és el resultat de satisfer les necessitats, físiques o psíquiques.
També hi ha un segon nivell de plaer o de felicitat, específicament humà, que no depèn de les nostres necessitats sinó que correspon al desenvolupament i exercici de les nostres capacitats.
Tenim la meravellosa capacitat d’estimar.
Quan ens trobem amb els altres, si els atenem, si els tenim en compte, si fem de la nostra vida una resposta a la seva presència (diàleg), experimentarem una altra classe de felicitat que ens arriba com un do de la persona o de les persones presents, i com un fruit de la nostra resposta generosa a la seva presència.
Així, doncs, administrar bé els “talents rebuts” vol dir estar atents als altres i portar-nos amb generositat amb ells.
La primera lectura ens presenta la bona esposa com a exemple d’una vida plena de fruits. És de justícia reconèixer el guany extraordinari que per a la vida humana ha comportat l’exemplar generositat de la dona.
En la pretesa igualtat entre els homes i les dones, són molts els camps en què la igualtat hauria de consistir en el fet que els homes actuessin com les dones ho fan. La generositat és un d’aquests camps.
“…perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda”.
Frase difícil… En trobem una semblant en el llibre dels Proverbis:
“El savi serà més savi si l’instrueixes; alliçona el just i augmentarà el seu saber” (Pr 9,9).
Posem un exemple: Quan anem de camí, si prenem la bona direcció, com més avancem, més ens apropem a l’objectiu; per contra, si anem en sentit contrari, com més avancem, més ens allunyem de l’objectiu desitjat…
Els béns que ens són confiats, representen el projecte de Déu
Quan Jesús conta aquesta paràbola, està ja afrontant el tram final cap a la mort i els deixebles de tots els temps hauran de gestionar el tresor del projecte de Déu: caldrà tenir les iniciatives necessàries per fer créixer el Regne…
L’amo els ha fet confiança; els dos primers servidors ho reconeixen i actuen per merèixer-la. El tercer, en canvi, no hi veu la confiança sinó que hi veu un excés d’exigència; ha avaluat l’actitud del seu amo i ha considerat que no meritava servir-lo… Ha tingut por.
Déu ens fa confiança. Només ens demana que fem el que estigui a les nostres mans pel Regne…
Els dos primers s’han arriscat, han acceptat el risc de perdre. El tercer, no…
El servent peresós, en realitat no ha fet cap mal; només ha estat peresós i covard… “estar fora, a la fosca”… és simplement el vessant negatiu de no haver acceptat el do.
Els humans hem rebut un cor per a estimar… si no estimem, el cor rebut queda malaguanyat, i val més “donarlo” a qui vulgui fer-lo servir…
En realitat, això de “donar fruit” no és pas una feina afegida a la vida, sinó que és el sentit de la vida.
Quan ens trobem amb els altres, si els atenem…si fem de la nostra vida una resposta a la seva presència (diàleg), experimentarem una altra classe de felicitat… i com un fruit de la nostra resposta generosa a la seva presència.
Quan anem de camí, si prenem la bona direcció, com més avancem, més ens apropem a l’objectiu; per contra, si anem en sentit contrari, com més avancem, més ens allunyem de l’objectiu desitjat…
1 Paraules del rei Lemuel. * Oracle * amb el qual
l’alliçonava la seva mare.
2 Què vols que et digui, fill meu?
Què, fill de les meves entranyes?
Què, fill de les meves prometences?
3 No dilapidis el teu vigor * amb dones,
la teva carrera, amb les qui corrompen reis. *
4 No convé als reis de donar-se al vi, Lemuel,
ni als prínceps de deixar-se endur per la beguda,
5 que si beuen oblidaran les lleis
i violaran els drets dels oprimits.
6 Més aviat porteu beguda al qui està perdut,
vi al qui viu en l’amargor:
7 que begui i oblidarà la misèria,
ja no recordarà la seva pena. *
8 Parla a favor dels sense veu,
enarbora la causa dels dissortats.
9 Parla per donar sentències justes,
defensa la causa de pobres i necessitats. *
Àlef
10
Una dona forta, qui la trobarà?
És més preciosa que les perles.
Bet
11
El seu marit confia en ella:
no enyorarà cap més tresor;
Guímel
12
en rebrà benestar i no malestar
tots els dies de la vida. *
Dàlet
13
Ella es procura llana i lli,
i les seves mans treballen amb delit.
He
14
Com les naus d’un mercader,
porta de lluny les provisions.
Vau
15
És de nit i ja es lleva;
prepara el menjar per als de casa
i la feina a les criades.
Zain
16
Es mira un camp i el compra,
amb el fruit del seu treball planta una vinya.
Het
17
Es posa amb energia a la feina,
fa anar els braços amb vigor.
Tet
18
Comprova que els negocis marxen bé:
en plena nit encara té encesa la llàntia.
Iod
19
Les seves mans agafen el fus,
buida que buida la filosa.
Caf
20
Obre la mà als pobres,
l’allarga als necessitats.
Làmed
21
Si neva no pateix pels de casa:
doble abric porten tots ells.
Mem
22
Ella mateixa es teixeix les flassades,
es vesteix de porpra i de roba de fil.
Nun
23
El seu marit és respectat en l’assemblea, *
quan té sessió amb els notables del país.
Sàmec
24
Teixeix teles per a vendre,
proveeix de cenyidors els marxants.
Ain
25
Va vestida amb honor i dignitat,
es riu del dia de demà.
Pe
26
Parla amb sensatesa,
els seus llavis instrueixen dolçament.
Sade
27
Vetlla per la marxa de la casa,
no menja el pa sense guanyar-se’l.
Cof
28
Els fills van a felicitar-la,
el marit en canta les lloances:
Reix
29
«Hi ha moltes dones fortes,
però tu les guanyes totes!»
Xin
30
L’encís és enganyós, la bellesa s’esvaeix;
la dona que venera el Senyor mereix de ser lloada.
Tau
31
Reconeixeu-li el fruit del seu treball:
per tot el que fa, rebrà pública lloança.
Feliç tu, fidel del Senyor *
1 Càntic de pelegrinatge. *
Feliç tu, fidel del Senyor, *
que vius seguint els seus camins. *
2 Menjaràs del fruit del teu treball, *
seràs feliç i tindràs sort.
3 La teva esposa fruitarà com una parra,
dins la intimitat de casa teva;
els teus fills seran com plançons d’olivera *
al voltant de la taula.
4 És així com serà beneït
l’home fidel al Senyor.
5 Que el Senyor et beneeixi des de Sió. *
Que tota la vida puguis veure
prosperar Jerusalem. *
6 Que puguis veure els fills dels teus fills.
Pau a Israel! *
1 Germans, no cal que us escriguem sobre els temps i els moments de la vinguda del Senyor: * 2 vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà igual que un lladre en plena nit. * 3 Quan la gent es digui que tot està tranquil i en pau, * aleshores, de sobte, els caurà al damunt la devastació, com els dolors a la dona embarassada, i no se’n podran escapar. * 4 Però a vosaltres, germans, que no esteu en la foscor, * aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. 5 Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor. * 6 Per això, no hem de dormir, com fan els altres, sinó vetllar i viure sòbriament. * 7 Perquè els qui dormen, dormen de nit, i els qui s’embriaguen, s’embriaguen de nit. 8 Nosaltres, en canvi, que som del dia, siguem sobris, ja que anem revestits amb la cuirassa de la fe i de l’amor i amb el casc de l’esperança de la salvació. * 9 Déu no ens ha destinat a sofrir la seva indignació, sinó a obtenir la salvació per mitjà de nostre Senyor Jesucrist, * 10 que va morir per nosaltres, perquè visquem juntament amb ell, tant si la seva vinguda ens troba vetllant entre els vius com si ens troba dormint entre els morts. * 11 Per això, encoratgeu-vos i edifiqueu-vos * els uns als altres, tal com ja feu.
12 Us demanem, germans, que tingueu consideració dels qui treballen entre vosaltres, que us presideixen en el Senyor i us instrueixen; * 13 tracteu-los amb el més gran amor, tal com es mereix la seva tasca.
Viviu en pau entre vosaltres.
14 Us hi encoratgem, germans: amonesteu els desvagats, * animeu els temorencs, feu-vos càrrec dels febles, * tingueu paciència amb tots. 15 Mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer sempre el bé als germans i a tothom. *
16 Viviu sempre contents, * 17 pregueu contínuament, * 18 doneu gràcies en tota ocasió. * Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist.
19 No sufoqueu l’Esperit, * 20 no menyspreeu els dons de profecia. * 21 Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo. * 22 Allunyeu-vos de tota mena de mal. *
23 Que el mateix Déu de la pau * us santifiqui plenament i conservi totalment irreprensibles el vostre esperit, la vostra ànima i el vostre cos per al dia de la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. 24 El qui us crida és fidel, * i ell mateix ho durà a terme. *
25 Germans, pregueu també per nosaltres. * 26 Saludeu tots els germans amb el bes de pau. *
27 Us demano pel Senyor que aquesta carta sigui llegida a tots els germans.
28 Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres. *
1 »Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies * que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l’espòs.
* 2 N’hi havia cinc que eren insensates i cinc que eren assenyades. 3 Les insensates van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. 4 En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
5 »Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. 6 A mitjanit es va sentir un clam:
»—L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l!
7 »Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. * 8 Les noies insensates van dir a les assenyades:
»—Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen.
9 »Les assenyades respongueren:
»—Potser no n’hi hauria prou * per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu. *
10 »Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.
11 »Finalment arribaren també les altres noies i deien:
»—Senyor, Senyor, * obre’ns!
12 »Però ell va respondre:
»—En veritat us dic que no us conec. *
13 »Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora. *
14 »De manera semblant, un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. 15 A un li donà cinc talents; a l’altre, dos, i a l’altre, un * —a cada un segons la seva capacitat—, i després se’n va anar. *
»Immediatament, 16 el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. 17 Igualment, el qui n’havia rebut dos en va guanyar dos més. 18 Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu senyor.
19 »Al cap de molt de temps arriba el senyor d’aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. 20 Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:
»—Senyor, * em vas confiar cinc talents; mira: n’he guanyat cinc més.
21 »L’amo li va dir:
»—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. * Entra al goig del teu senyor.
22 »Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:
»—Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n’he guanyat dos més.
23 »L’amo li va dir:
»—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor.
24 »Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:
»—Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. 25 Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu. *
26 »Però el senyor li va respondre:
»—Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. 27 Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. * 28 Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. 29 Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. * 30 I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. *
31 »Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, * s’asseurà en el seu tron gloriós. *
32 Tots els pobles * es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor destria les ovelles i les cabres, * 33 i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. * 34 Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
»—Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. *
35 Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m. *
37 »Llavors els justos li respondran:
»—Senyor, * ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? 38 ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? 39 ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?
40 »El rei els respondrà:
»—En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi. *
41 »Després dirà als de la seva esquerra:
»—Aparteu-vos de mi, maleïts, * aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. 42 Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; 43 era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.
44 »Llavors ells li respondran:
»—Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?
45 »Ell els contestarà:
»—En veritat us ho dic: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi.
46 »I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. *
