Menu
Lectura del llibre de la Saviesa
La saviesa és resplendent i no s’apaga mai. Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen: ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen. Si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar: la trobarà asseguda a les portes de casa. Pensar-hi sempre ja és tenir l’enteniment madur, i si, per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla, aviat perd el desfici, perquè ella ronda sempre buscant els qui se la mereixen; generosament se’ls apareix pels camins i els surt al pas en tot el que es proposen.
Ser savi no és tenir molts coneixements.
I la paraula que el Déu de la vida ens proposa perquè la vida sigui vida, és la saviesa.
La Saviesa en els llibres sapiencials de l’Antic Testament és descrita com una dona… que es troba a les portes de les cases. Per tant, la Saviesa, la possibilitat de ser savis hi és on viu l’home i la dona en el seu ésser relacional, relacions públiques o privades, és el lloc de les accions humanes.
I la Saviesa porta a la veritat i a la justícia. Un bé inestimable.
La Saviesa sempre té a veure amb la paraula i amb l’escolta:
“La Saviesa fa l’elogi d’ella mateixa, enmig del seu poble proclama la seva glòria. Pren la paraula en l’assemblea de l’Altíssim, es glorifica davant el seu poder. Diu: «Jo he sortit de la boca de l’Altíssim i com una boira he cobert la terra (Sir 24, 1-3).
Perquè la Saviesa, ser savis, és tenir un cor obert, capaç de reconèixer el valor de què se’ns diu i el que se’ns dóna en la vida quotidiana, en les persones i en els fets, siguin d’alegria o siguin de tristesa…
És la gran invitació de distanciar-nos del que ens passa, de passar-ho pel nostre cor…
I davant Déu reconèixer el valor que hi ha darrere d’això.
En aquest text del llibre de la Saviesa, com en tota la Bíblia, el tema és la fe del poble d’Israel i l’Aliança entre Déu i el seu poble.
No sabem qui n’és exactament l’autor, certament no ho és Salomó, el fill de David que va regnar al voltant del 950 aC, perquè el llibre va ser escrit en grec (no en hebreu) a Alexandria, Egipte, uns cinquanta anys abans del naixement de Jesús.
El seu discurs se sustenta en tres punts:
Primer: la Saviesa és la cosa més valuosa del món.
Segon: la Saviesa està al nostre abast; o millor, es posa al nostre abast: “la troben tots els qui la cerquen: ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen”.
Tercer: no tan sols respon a la nostra petició sinó que s’avança: “Si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar: la trobarà asseguda a les portes de casa”.
Déu pren la iniciativa de revelar-se a l’home: la Saviesa no és sinó Déu mateix inspirant la nostra conducta.
Hom sap que perquè hi hagi un encontre íntim entre dos éssers, cal que els dos ho desitgin; Déu està a la recerca de l’home: cal i és suficient que l’home estigui a la recerca de Déu:
“…perquè ella ronda sempre buscant els qui se la mereixen; generosament se’ls apareix pels camins i els surt al pas en tot el que es proposen”.
Ser savi no és tenir molts coneixements…
La Saviesa sempre té a veure amb la paraula i amb l’escolta… Perquè la Saviesa, ser savis, és tenir un cor obert, capaç de reconèixer el valor de què se’ns diu i el que se’ns dóna en la vida quotidiana, en les persones i en els fets, siguin d’alegria o siguin de tristesa…
És la gran invitació de distanciar-nos del que ens passa, de passar-ho pel nostre cor…
… la Saviesa no és sinó Déu mateix inspirant la nostra conducta.
Vós, Senyor, sou el meu Déu; de bon matí jo us cerco.
Tot jo tinc set de vós,
per vós es desviu el meu cor,
com terra eixuta sense una gota d’aigua.
Jo us contemplava al vostre santuari
quan us veia gloriós i poderós.
L’amor que em teniu val més que la vida;
per això els meus llavis us lloaran. R.
Que tota la vida us pugui beneir
i alçar les mans lloant el vostre nom.
Saciat del bo i millor,
us lloaré amb el goig als llavis. R.
Quan des del llit us recordo,
passo les nits pensant en vós,
perquè vós m’heu ajudat,
i soc feliç sota les vostres ales. R.
R. Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu.
“…i sóc feliç sota les vostres ales.
Ens hem d’imaginar essent sacerdots o levites tot estant en el lloc més sagrat del temple, on hi havia l’Arca de l’Aliança, un petit cofre de fusta preciosa, recoberta d’or, que guardava les taules de la Llei.
Damunt i vetllant-lo, dues estàtues de dos enormes querubins.
Els querubins no van ser pas inventats per Israel sinó per Mesopotàmia; eren éssers celestes, amb cos de lleó, cara d’home i unes ales immenses. A Mesopotàmia se’ls adorava com divinitats. Per als israelites eren només criatures que protegien l’Arca, i les seves ales desplegades eren el graó del tron de Déu.
O potser també les ales de la gran àliga del desert que protegeix la seva niuada: Moisès va utilitzar aquesta imatge de protecció quan Déu va protegir el seu poble (Ex 19,4; Dt 32, 10-11):
“Vosaltres heu vist com he tractat els egipcis, com us he portat igual que l’àguila porta els aguilons sobre les ales i us he conduït fins a mi” (Ex 19,4).
Un sacerdot pregant en el temple, a l’ombra de les ales dels querubins se sent abrigat amb la tendresa del seu Déu des de l’albada fins a la nit.
De fet, aquest salm és una metàfora: aquest levita, és el poble d’Israel tot sencer, que des de l’alba de la història i fins a la fi dels temps, es meravella de la intimitat que Déu li proposa.
“Vós, Senyor, sou el meu Déu; de bon matí jo us cerco”.
A Israel, expressions com terra desèrtica, assedegada, que només espera la pluja per reviure, són suggerents perquè són experiències habituals:
“Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”.
Aquest salm 62 expressa l’oració d’un home molt avançat en el camí de la pregària. Les seves actituds religioses són de tal sublimitat i intensitat mística… que, en fer-les nostres, ens sentim poc sincers:
Qui de nosaltres pot dir lleialment: “Passo hores senceres parlant amb vós, Déu meu!” O això altre:
“Us busco a trenc d’alba… La meva ànima té set de vós!”… quan oblidem per qualsevol cosa la nostra
“oració del matí”, i ens deixem arrossegar per la indiferència.
… Mesopotàmia; els querubins eren éssers celestes, amb cos de lleó, cara d’home i unes ales immenses… Per als israelites eren només criatures que protegien l’Arca…
… una metàfora: aquest levita, és el poble d’Israel tot sencer…
Aquest salm 62 expressa l’oració d’un home molt avançat en el camí de la pregària… en fer-les nostres, ens sentim poc sincers… quan oblidem per qualsevol cosa la nostra “oració del matí”, i ens deixem arrossegar per la indiferència…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, no podeu desconèixer què serà dels difunts: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els altres, que no tenen esperança. Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell.
D’acord amb la paraula del Senyor us diem que nosaltres, si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor, no serem primers que els qui hauran mort, perquè, a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel, al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer; llavors els qui d’entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells pels aires, en els núvols, per sortir a rebre el Senyor, i així estarem amb ell per sempre.
Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules.
Pau ens dóna una resposta: hem rebut un regal, l’esperança!
És una esperança que no ve dels raonaments, ni de les conviccions, ni de les prediccions… sinó que ve del fet de la Resurrecció de Jesucrist, la base de la nostra fe.
“Si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida i buida també la nostra fe (1 Co 15, 14).
I Pau continua, en aquesta mateixa carta: “Però, de fet, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort” (1 Co 15, 20).
Aquí la paraula “primícia” fa referència al costum, a l’Antic Testament, de fer ofrenes de la primera garba de la collita o del primer animal nascut del ramat; primícia, com a representació de tota la collita, del conjunt del ramat.
I així, Jesús ressuscitat és “primícia” de tota la humanitat.
Quan Jesús anuncia la seva mort, al mateix temps anuncia la seva Resurrecció: “Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt per part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia” (Mt 16, 21).
Aquest projecte de Déu, és doncs, un poble de vius que són un amb Jesucrist com un sol home. En el fons, és el que se’ns fa més difícil d’imaginar, aquest projecte d’unió: Reunir l’univers sencer sota un sol cap, el Crist.
Pau ens dóna una resposta: hem rebut un regal, l’esperança!… És una esperança que no ve dels raonaments, ni de les conviccions, ni de les prediccions… sinó que ve del fet de la Resurrecció de Jesucrist, la base de la nostra fe…
Quan Jesús anuncia la seva mort, al mateix temps anuncia la seva Resurrecció…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.
I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriunos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.
Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora».
Avui Jesús ens convida a transportar-nos al final del viatge, quan el Regne ja s’haurà acomplert i ens diu: “això serà com una festa de noces”.
L’espòs triga a venir i totes s’adormen, tant les previsores com les descurades: no se’ls recrimina el son, la qual cosa vol dir que “Vetlleu” no té pas a veure en no dormir; paradoxal ho és!
Dormir és, més aviat, senyal de confiança. El poeta francès Charles Péguy, ens diu: “… El somni pot ser la meva creació més bella… perquè el somni aconsegueix el que la raó no pot, el lliurament de l’home”.
Saviesa, una confiança en la disponibilitat per anar i fer el que el Senyor em demani.
“Us dic amb tota veritat que no us conec”.
És una constatació trista: “no us conec encara”, encara no esteu a punt per al Regne, no esteu encara a punt per a les noces…no esteu en comunió amb mi…
Vetllar vol dir estar sempre a punt de rebre’l. Aquest encontre amb l’espòs no el fem al final del temps, al final de la història terrestre de cadascú, sinó cada dia. I així, dia a dia, ens modela a la seva imatge…
Estem a finals de l’any litúrgic, que va resseguint el camí de Jesús, que és també el camí dels seus seguidors.
Els relats evangèlics ens deixen clara una cosa: el camí de Jesús porta a participar de la vida-festafelicitat de Déu mateix i aquesta participació en la vida-felicitat de Déu és un do gratuït.
Sorprèn la duresa del nuvi en aquesta paràbola… En la “duresa de Déu” els Evangelis ens mostren el perill de la nostra pròpia “duresa de cor” o del nostre orgull: no acceptar ser aguantats per l’Amor.
Si existim és perquè “algú ens aguanta en l’existència”.
Fa la impressió que aquelles noies realment no esperaven ningú. Ni tan sols s’havien adonat que hi havia una festa (“vida”) a la qual eren esperades per ser-hi llum.
La nostra vida és el temps que se’ns ofereix per dir “sí” a la Vida. També podem dir “no”, i quedar-nos “fora”, perquè, arribat el nuvi a la mitjanit (o sigui: al final dels temps), la “porta queda tancada”.
Certament una llàntia d’oli sense oli no és una llàntia d’oli…
Proveir-se d’oli és entendre i viure la vida tensada per l’espera del nuvi. La Festa amb el Nuvi és l’horitzó, el sentit, el mòbil, la fita de la vida. Proveir-se d’oli vol dir “fer-se oli”, fer-se aroma, perfum, llum, obsequi, do.
“Rebem la vida com un do, i la mereixem donant-la” (Rabindranah Tagore).
“Vetlleu” no té pas a veure en no dormir; paradoxal ho és!
Dormir és, més aviat, senyal de confiança. El poeta francès Charles Péguy, ens diu: “… El somni pot ser la meva creació més bella… perquè el somni aconsegueix el que la raó no pot, el lliurament de l’home”.
Saviesa, una confiança en la disponibilitat per anar i fer el que el Senyor em demani.
Si existim és perquè “algú ens aguanta en l’existència”.
Fa la impressió que aquelles noies realment no esperaven ningú. Ni tan sols s’havien adonat que hi havia una festa (“vida”) a la qual eren esperades per ser-hi llum.
La Festa amb el Nuvi és l’horitzó, el sentit, el mòbil, la fita de la vida. Proveir-se d’oli vol dir “fer-se oli”, ferse aroma, perfum, llum, obsequi, do.
“Rebem la vida com un do, i la mereixem donant-la” (Rabindranah Tagore).
1 Escolteu, doncs, vosaltres, reis, * i tingueu seny; apreneu, governants d’arreu de la terra. 2 Estigueu atents, els qui domineu multituds i us glorieu d’haver sotmès tantes nacions. 3 El poder us l’ha donat el Senyor, la sobirania ve de l’Altíssim. * Ell examina les vostres obres i escorcolla les vostres intencions. 4 Vosaltres, que només sou funcionaris del seu regne, no jutgeu com cal, no guardeu les lleis ni us emmotlleu al voler de Déu. 5 Per això, de sobte s’alçarà esfereïdor contra vosaltres, perquè als poderosos els espera un judici més sever. 6 Un home qualsevol fa llàstima i és excusat, però els poderosos seran examinats amb gran rigor. 7 El Senyor de tothom no recula davant de ningú, * no l’impressiona ni poc ni molt la grandesa, perquè ell ha fet tant el petit com el gran, la seva providència és igual per a tothom. 8 Però els qui tenen poder seran escorcollats amb més duresa. 9 Per això, sobirans, a vosaltres adreço les meves paraules, perquè aprengueu la saviesa i no ensopegueu. 10 Els qui guarden santament les lleis santes seran tinguts per sants; els qui les han apreses tindran qui els defensi en el judici. 11 Deliu-vos, doncs, per les meves paraules, anheleu-les i sereu instruïts com cal.
12 La Saviesa brilla i mai no es marceix, es deixa veure fàcilment del qui l’estima, es deixa trobar del qui la cerca. * 13 Aviat es fa conèixer al qui la desitja. 14 Qui matina per trobar-la no s’haurà de cansar gaire: la trobarà asseguda a la seva porta. 15 És prudència consumada sentir passió per ella, i el qui es desviu per tenir-la, viu aviat sense neguits, 16 perquè la Saviesa ronda buscant els qui són dignes d’ella, se’ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament. * 17 Per a accedir a la Saviesa cal l’afany sincer de rebre’n instrucció; 18 rebre’n instrucció la fa estimar, estimar-la fa guardar les seves lleis, l’observança de les lleis assegura la immortalitat, 19 i la immortalitat fa semblant a Déu. 20 Així el desig de la Saviesa porta a la dignitat reial. *
21 Sobirans de les nacions, si de debò us agrada allò que el tron i el ceptre representen, honoreu la Saviesa i regnareu per sempre.
22 Però, què és la Saviesa? Quin és el seu origen? * Ara us ho explicaré sense amagar-vos cap secret. Li seguiré els passos des que començà a existir, posaré en plena llum el que en podem saber, no m’apartaré de la veritat. 23 No faré camí amb la malícia que corseca, perquè la malícia no té res en comú amb la Saviesa.
24 Amb molts savis el món està salvat. Un rei assenyat assegura l’estabilitat d’un poble. 25 Per tant, deixeuvos instruir per les meves paraules i això us serà profitós.
Oh Déu, ets el meu Déu, a l’alba et cerco *
1 Salm del recull de David. De quan era al desert de Judà. *
2 Oh Déu, ets el meu Déu,
a l’alba et cerco. *
Tot jo tinc set de tu, *
per tu es desviu el meu cor
en terra eixuta, * assedegada, sense aigua.
3 Jo et contemplava al santuari,
volia veure’t gloriós i poderós;
4 l’amor que em tens és millor que la vida, *
per això els meus llavis et lloaran.
5 Tota la vida jo et beneiré
i alçaré les mans invocant el teu nom; *
6 saciat del bo i millor, *
et lloaré amb el goig als llavis.
7 Quan des del llit et recordo,
passo les nits pensant en tu, *
8 perquè has estat la meva ajuda,
i sóc feliç a l’ombra de les teves ales. *
9 A tu està unida la meva ànima, *
em sosté la teva mà.
10 Però ells, que volen prendre’m la vida,
baixaran al més pregon de la terra, *
11 cauran víctimes de l’espasa,
seran menjar per als xacals. *
12 I el rei celebrarà el triomf de Déu; *
el lloaran els qui juren pel seu nom, *
mentre que hauran de callar els qui diuen falsedats. *
1 Finalment, germans, volem fer-vos una exhortació i un prec en Jesús, el Senyor. Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre com heu de comportar-vos per a agradar a Déu. És cert que ja ho feu, però us demanem que avanceu encara més. 2 Ja sabeu quines instruccions us vam donar de part de Jesús, el Senyor.
3 Aquesta és la voluntat de Déu: que visqueu santament. * Absteniu-vos de comportaments libidinosos;
* 4 que cadascú sàpiga dominar el seu propi cos * amb santedat i amb respecte, 5 sense deixar-se endur per la passió del desig com fan els pagans que no coneixen Déu. * 6 Que ningú no perjudiqui els altres germans ni s’aprofiti d’ells en aquesta qüestió, * perquè el Senyor demanarà comptes de tot això, com ja us hem dit i repetit. * 7 En efecte, Déu ens ha cridat a viure santament i no de manera impura. * 8 Per tant, el qui rebutja el nostre ensenyament no rebutja un home, sinó Déu mateix, * que us dóna el seu Esperit Sant.
9 No cal que us escriguem sobre l’amor fratern, ja que vosaltres mateixos heu après de Déu a estimarvos els uns als altres, * 10 i això és el que feu amb tots els germans d’arreu de Macedònia. Però us exhortem, germans, a avançar encara més: 11 tingueu com un honor de viure en pau, ocupar-vos cadascú de la seva feina i treballar amb les pròpies mans, tal com us vam manar. * 12 Així el vostre comportament serà ben vist dels qui no creuen * i no caldrà que depengueu de ningú. *
13 Germans, no volem que ignoreu què serà dels qui han mort, * perquè no us entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança. * 14 Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que gràcies a Jesús Déu s’endurà amb ell els qui han mort. * 15 D’acord amb l’ensenyament del Senyor, * us diem que els qui de nosaltres quedem amb vida el dia de la seva vinguda, * no passarem pas al davant dels qui hauran mort; 16 perquè a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel i al so de la trompeta de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. * 17 Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida * serem enduts juntament amb ells en els núvols, i anirem a l’encontre del Senyor dalt als aires. * I així estarem amb ell per sempre. * 18 Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules.
1 »Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies * que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l’espòs. * 2 N’hi havia cinc que eren insensates i cinc que eren assenyades. 3 Les insensates van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. 4 En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
5 »Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. 6 A mitjanit es va sentir un clam:
»—L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l!
7 »Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. * 8 Les noies insensates van dir a les assenyades:
»—Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen.
9 »Les assenyades respongueren:
»—Potser no n’hi hauria prou * per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu. *
10 »Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.
11 »Finalment arribaren també les altres noies i deien:
»—Senyor, Senyor, * obre’ns!
12 »Però ell va respondre:
»—En veritat us dic que no us conec. *
13 »Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora. *
14 »De manera semblant, un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. 15 A un li donà cinc talents; a l’altre, dos, i a l’altre, un * —a cada un segons la seva capacitat—, i després se’n va anar. *
»Immediatament, 16 el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. 17 Igualment, el qui n’havia rebut dos en va guanyar dos més. 18 Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu senyor.
19 »Al cap de molt de temps arriba el senyor d’aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. 20 Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:
»—Senyor, * em vas confiar cinc talents; mira: n’he guanyat cinc més.
21 »L’amo li va dir:
»—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. * Entra al goig del teu senyor.
22 »Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:
»—Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n’he guanyat dos més.
23 »L’amo li va dir:
»—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor.
24 »Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:
»—Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. 25 Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu. *
26 »Però el senyor li va respondre:
»—Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. 27 Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. * 28 Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. 29 Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. * 30 I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. *
31 »Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, * s’asseurà en el seu tron gloriós. * 32 Tots els pobles * es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor destria les ovelles i les cabres, * 33 i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra.
* 34 Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
»—Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. * 35 Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m. *
37 »Llavors els justos li respondran:
»—Senyor, * ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? 38 ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? 39 ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?
40 »El rei els respondrà:
»—En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi. *
41 »Després dirà als de la seva esquerra:
»—Aparteu-vos de mi, maleïts, * aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. 42 Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; 43 era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.
44 »Llavors ells li respondran:
»—Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?
45 »Ell els contestarà:
»—En veritat us ho dic: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi.
46 »I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. *
