Menu
Lectura del segon llibre dels Macabeus
En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Un d’ells, parlant per tots, digué:
«Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares».
El segon, a punt d’expirar digué: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna».
Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat: «Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt». El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia: «Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dona de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida».
Els llibres dels Macabeus són la font històrica més important de la vida del poble jueu durant l’època hel·lenística (332-63 aC).
El tema dels dos llibres dels Macabeus és semblant: amb l’ajuda de Déu, Judes, anomenat Macabeu, i els seus germans recobren les llibertats nacionals i el culte al Déu d’Israel, que Antíoc IV Epífanes (175-164 aC) s’havia esforçat a destruir.
Aquest text marca una etapa decisiva en el desenvolupament de la fe jueva i és una de les primeres afirmacions de la Resurrecció dels morts…
“Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna”
Podem entendre-ho segons el següent raonament: ja que morim per fidelitat a la llei de Déu, ell que és fidel, ens la retornarà…
De moment hom només creia en la resurrecció dels justos… Caldran encara molts segles d’una pacient educació de Déu perquè la fe en la resurrecció dels morts sigui afirmada sense cap restricció, per a tothom: avui nosaltres així ho fem…
Aquest text marca una etapa decisiva en el desenvolupament de la fe jueva i és una de les primeres afirmacions de la Resurrecció dels morts…
… ja que morim per fidelitat a la llei de Déu, ell que és fidel, ens la retornarà…
Escolteu-me, Senyor, demano justícia,
escolteu el meu clam;
oïu atentament la meva defensa,
surt de llavis que no enganyen.
Els meus passos no abandonen els camins prescrits,
avancen segurs per les vostres rutes.
Us invoco, Déu meu, i sé que em respondreu;
us invoco, Senyor, escolteu el que us demano.
Protegiu-me a l’ombra de les vostres ales.
Jo vinc a veure-us demanant justícia.
Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n.
R. Quan em desvetlli, us contemplaré
fins a saciar-me’n, Senyor.
La situació que portava a recitar aquest salm és idèntica a la que es descriu en el Salm 7: un innocent -acusat i perseguit injustament- exposa el seu cas al Senyor tot reclamant justícia.
La súplica va alternada amb les declaracions d’innocència (vv. 3-5) i amb una descripció de la malícia dels seus perseguidors (vv. 10-12).
En l’últim verset, el salmista manifesta la certesa d’obtenir el favor de Déu.
“Protegiu-me a l’ombra de les vostres ales”: el salmista ens parla de les ales dels querubins que hi ha sobre el cofret de l’Arca de l’Aliança, en el Temple de Jerusalem, en el lloc més sagrat, on tan sols hi podia entrar el gran sacerdot, un cop a l’any, el dia del Gran perdó, el Yom Kippur…
I aquí no es tracta del gran sacerdot sinó d’algú que ve a amagar-se, a cercar refugi a l’altar del
Temple:
“Escolteu-me, Senyor, demano justícia,”
Si es veu obligat a demanar ajut a Déu, és que se sent víctima d’un error judicial, cosa que no era gens infreqüent en aquella època…
“Us invoco, Déu meu, i sé que em respondreu”
En casos semblants, quan un innocent era acusat injustament, només li quedava un refugi, el Temple; i allà se sotmetia al que a l’Edat Mitjana s’anomenava “el judici de Déu”. Era l’única possibilitat…
Aquí deu ser una cosa d’aquest tipus, perquè el nostre acusat es manifesta “no culpable”:
“Els meus passos no abandonen els camins prescrits”
El sol fet d’acceptar de dormir en el Temple, totalment abandonat al judici de Déu, ja era una presumpció d’innocència… El rei Salomó havia previst una fórmula de jurament que hom feia pronunciar a l’acusat: si l’acusat acceptava, és que era realment innocent… la superstició de l’època era tal que cap culpable hauria corregut aquest risc!
Qui parla en el salm, no té res a témer; ans al contrari, sap que Déu el protegirà:
“Guardeu-me com la nineta dels ulls
protegiu-me a l’ombra de les vostres ales“
“R. Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor”
Aquest salm no ha estat escrit per anunciar la Resurrecció però quan el llegim avui, tenint en compte la Resurrecció de Jesús, podem pensar que “després de la nit de la mort, ens despertarem amb la llum de Déu…”
Si res d’aquest salm ens afecta, per què no el recitem en nom d’aquells que pateixen la injustícia?: malauradament són molts. Senyor, feu justícia! Escolteu la queixa d’aquells que sofreixen
…quan un innocent era acusat injustament, només li quedava un refugi, el Temple; i allà se sotmetia al que a l’Edat Mitjana s’anomenava “el judici de Déu”. Era l’única possibilitat…
El rei Salomó havia previst una fórmula de jurament que hom feia pronunciar a l’acusat: si l’acusat acceptava, és que era realment innocent… la superstició de l’època era tal que cap culpable hauria corregut aquest risc!
Qui parla en el salm, no té res a témer; ans al contrari, sap que Déu el protegirà
…tenint en compte la Resurrecció de Jesús, podem pensar que “després de la nit de la mort, ens despertarem amb la llum de Déu…”
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres, i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents, perquè no tothom té la fe. El Senyor és fidel. Ell us farà constants i us guardarà del Maligne. Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu i continuareu fent-ho. Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i sofrir amb constància com ho feu Jesucrist.
“… pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres…”
Pau cerca la glòria per a la Paraula de Déu, no pas per a ell.
Altra vegada apareix la passió de Pau per anunciar la Paraula a totes les nacions; ja sabem com li agrada la imatge del corredor…En el món grec, molt afeccionat a l’atletisme, era un espectacle familiar.
“Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança…”
Consol i esperança: semblen sinònims per a sant Pau; ens fa veure fins a quin punt l’esperança està arrelada en el passat, o millor dit, en una experiència… L’esperança té a veure amb la memòria, és la fe unida al futur.
A la primera lectura, si els set germans màrtirs han pogut descobrir la fe en la Resurrecció, és perquè ells tenien l’experiència de la fidelitat de Déu.
Consol i esperança: semblen sinònims per a sant Pau; ens fa veure fins a quin punt l’esperança està arrelada en el passat, o millor dit, en una experiència… L’esperança té a veure amb la memòria, és la fe unida al futur.
A la primera lectura, si els set germans màrtirs han pogut descobrir la fe en la Resurrecció, és perquè ells tenien l’experiència de la fidelitat de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat».
Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen».
Quan Lluc escriu el seu Evangeli, els Saduceus ja no existeixen… L’any 70 de la nostra era, els exèrcits romans havien destruït Jerusalem i el seu temple. Això comportà la seva desaparició. Gent important, sacerdots descendents del Gran Sacerdot Sadoc. Lluc es serveix d’aquests personatges i dels seus arguments per posar en relleu, i per contrast, el missatge de la resurrecció.
Lluc el redacta de tal manera que ens recordi el martiri heroic dels “set germans” que hem llegit a la primera lectura d’avui.
L’Israel dels dies de Jesús era ben plural de maneres de ser, costums i creences. Els saduceus creien en Déu, però no en el “més enllà”, com hi creien fariseus i molts altres jueus.
Els primers deien: no hi ha cel. I les ingenuïtats d’alguns dels pietosos fariseus els va fer pensar en un cel de xauxa i materialista: com el nostre món, però millor i arregladet!.
Jesús va molt més enllà: el cel és la plenitud de la creació, quan “som iguals als àngels i som fills de Déu”!
Els saduceus, gent rica i enriquida amb el negoci del Temple, no tenien el seu problema en la retribució a l’altra vida, ja la rebien prou en la present… Potser avui en dia n’hi ha molts de saduceus…!
Enganxats a la terra, al que és palpable… Manats per l’ara i aquí, tot perdent la visió de futur i d’utopia…
Potser és que encaixem la finitud estoicament, sense saber mirar enlaire, de volada curta… Parlar del cel és impertinent i objecte de la burleta, com feien els saduceus…
Cal que tinguem present que en temps de Jesús, la fe en la Resurrecció era molt nova; hom podia ser un bon jueu sense creure-hi. Aquest era el cas dels saduceus. El seu error, tal com els diu Jesús, és el de cercar els nostres articles de fe en raonaments…
Jesús cerca en les Escriptures les respostes a les preguntes que li fan; cerca quina revelació li aporten del coneixement de Déu:
“I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob…”
La mort no pot pas destruir els compromisos que va adquirir Déu amb els patriarques i els seus descendents…
La seva Aliança ultrapassa la mort: Nua amb cadascun de nosaltres i nosaltres tots junts un llaç d’amor que res el podrà destruir…
No es pot parlar de dos mons independents, l’un després de l’altre, sinó d’un sol món en què estem tots, i que podem anar transformant en un món que vindrà; com el músic transforma la fressa en simfonia, o com el pintor transforma els colors en una obra d’art.
Així també es pot dir que qui estima transforma la vida-tinguda-temporal (món present) en Vida-donada-eterna (món que vindrà).
Aquesta realitat desconeguda és la veritable esperança que ens impulsa i, alhora, el seu desconeixement és la causa de totes les desesperances.
L’expressió “vida eterna” prova d’atorgar un nom a aquesta “desconeguda realitat coneguda”.
Podem solament, d’alguna manera, intentar sortir amb el nostre pensament de la temporalitat a la qual estem subjectes.
També podem augurar que l’eternitat no sigui un continuat succeir-se de dies del calendari, sinó com el moment ple de satisfacció, en el qual la totalitat ens abraça i nosaltres abracem la totalitat.
Una bona part dels qui creuen en la resurrecció, se n’han fet una imatge a cops ingènua, molt materialista, com una mena de “reanimació” del cos, tot suposant la continuïtat entre aquest món i el proper; no pensen en el “Cel” sinó en la “Terra”.
Per això Joan Maragall demanava uns nous ulls per veure:
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
Joan Maragall, Cant Espiritual.
I sant Pau ens diu:
“Potser algú preguntarà: I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen? Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta; i Déu li dóna el cos que més li plau, un cos divers per a cada mena de llavor… Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, i ressuscita incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha un cos terrenal, també hi ha un cos espiritual” (1Cor 15,35-44)
La nostra “herència”, el món de Déu que esperem, la vida que anomenem “l’altra vida” (perquè no tenim paraules per anomenar-la), és d’un altre paradigma, d’unes altres coordenades, més enllà de les nostres coordenades espaitemporals.
És la immersió en el Misteri de Déu, la plenitud del ser, de la pau, de l’amor amb tota la seva tendresa…
Vida eterna significa haver superat tota forma de desconnexió en el flux vital dintre el qual naixem, existim i ens perfeccionem.
L’Israel dels dies de Jesús era ben plural de maneres de ser, costums i creences. Els saduceus creien en Déu, però no en el “més enllà”, com hi creien fariseus i molts altres jueus.
Els saduceus, gent rica i enriquida amb el negoci del Temple, no tenien el seu problema en la retribució a l’altra vida, ja la rebien prou en la present… Potser avui en dia n’hi ha molts de saduceus…! Enganxats a la terra, al que és palpable… Manats per l’ara i aquí, tot perdent la visió de futur i d’utopia…
Jesús va molt més enllà: el cel és la plenitud de la creació, quan “som iguals als àngels i som fills de Déu”! …l’eternitat no sigui un continuat succeir-se de dies del calendari, sinó com el moment ple de satisfacció, en el qual la totalitat ens abraça i nosaltres abracem la totalitat.
Una bona part dels qui creuen en la resurrecció, se n’han fet una imatge a cops ingènua, molt materialista, com una mena de “reanimació” del cos…
Sant Pau: …”És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual”.
…la vida que anomenem “l’altra vida” (perquè no tenim paraules per anomenar-la), és d’un altre paradigma, d’unes altres coordenades, més enllà de les nostres coordenades espaitemporals.
És la immersió en el Misteri de Déu, la plenitud del ser, de la pau, de l’amor amb tota la seva tendresa…
