Menu
Germans, tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort. Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I si nosaltres hem estat plantats vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser-ho per la resurrecció. Queda ben clar: l’home que érem abans ha estat crucificat amb ell, perquè el cos pecador perdi el seu domini i d’ara endavant no sigueu esclaus del pecat: els qui són morts queden desvinculats del pecat.
I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre d’ell.
La carta als romans podria resumir-se així: Déu ens salva per pura gràcia, siguem qui siguem; és suficient tenir fe per acollir aquesta salvació. Aquesta insistència de Pau en la gratuïtat de la salvació li ha provocat força objeccions…
I la resposta de Pau als seus detractors no ha estat fonamentada en principis morals sinó en el misteri de la salvació.
En el text que llegim avui, la paraula mort apareix força vegades. I ens crea dificultats perquè ens costa donar-li un altre significat que no sigui el corrent, el de la mort biològica.
I no, no es tracta de la mort biològica: Pau usa la paraula “mort” per evocar una ruptura radical amb el passat.
Imitar Jesús és sortir de l’engranatge de l’odi i la violència, del gust pel poder i pels diners.
I és el nostre baptisme que ha iniciat en cadascú de nosaltres aquest canvi radical d’orientació, el començament de la nostra nova vida.
I és en la nostra conducta quotidiana que hem de manifestar aquest canvi!
Sí, ser salvat és molt senzill, cal només creure… però és molt exigent! Perquè hem de portar una vida nova, conforme a l’Esperit del Crist!
Diu Sant Pau als cristians d’Efes:
“Renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l’home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat”. (Ef 4, 22-24)
En el text que llegim avui, la paraula mort apareix força vegades… I no, no es tracta de la mort biològica: Pau usa la paraula “mort” per evocar una ruptura radical amb el passat.
Imitar Jesús és sortir de l’engranatge de l’odi i la violència, del gust pel poder i pels diners.
I és en la nostra conducta quotidiana que hem de manifestar aquest canvi!
Sí, ser salvat és molt senzill, cal només creure… però és molt exigent! Perquè hem de portar una vida nova, conforme a l’Esperit del Crist!
Des de l’abisme et crido, Senyor
1 Càntic de pelegrinatge. ;
Des de l’abisme et crido, Senyor;
2 Senyor, escolta el meu clam.
Escolta, estigues atent
al meu clam que et suplica.
3 Si tinguessis en compte les culpes,
Senyor, qui es podria sostenir?
4 Però és molt teu donar el perdó;
per això mereixes que et venerin.
5 Confio amb tota l’ànima, Senyor,
confio en la teva paraula.
6 Espera el Senyor la meva ànima,
més que els sentinelles el matí.
Que els sentinelles esperin el matí;
7 Israel, espera en el Senyor.
Perquè són del Senyor l’amor fidel
i la redempció generosa.
8 És ell qui redimeix Israel
de totes les seves culpes.
El salm 129 és un dels quinze que hom cantava durant els pelegrinatges a Jerusalem i molt probablement cantat durant la festa de les Tendes, a la tardor, en el curs d’una cerimònia penitencial. Abans de renovar l’Aliança, s’oferien “sacrificis d’expiació” en reparació pels pecats.
Les contínues infidelitats a l’Aliança eren viscudes com una veritable “mort espiritual”:
“Des de l’abisme us crido, Senyor”.
La convicció que Déu perdona sempre, és una de les grans afirmacions de la Bíblia i ja des de l’Antic Testament .
En aquesta súplica, el reconeixement del propi pecat s’uneix a la confiada seguretat d’obtenir el perdó diví. El salmista, lluny de sentir-se abandonat de Déu, es recolza en la consciència de la seva pròpia indignitat, per acostar-s’hi.
Amb aquesta actitud implora el perdó i la protecció, no solament per a si mateix, sinó també per a tot el seu poble . Aquest és un dels salms anomenats “penitencials” (Sl 6; 31; 37; 50; 101; 142), i la tradició cristiana l’utilitza preferentment en la litúrgia dels difunts pel seu marcat to d’esperança.
I Jesús ho reforça amb el seu ensenyament; recordem la paràbola del pare misericordiós (abans coneguda com la paràbola del fill pròdig): el pare l’abraça el fill abans que aquest obri la boca per demanar perdó…
Tota la pedagogia de Déu al llarg de la història bíblica cerca d’alliberar-nos de tota mena de por : la por no és una actitud d’home lliure i Déu ens en vol alliberar totalment…
Israel penedit espera el seu perdó :
“Que esperin el matí els sentinelles! Israel espera el Senyor , perquè són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa”.
L’Evangeli és ple d’aquest “perdó” de Déu, l’espera del qual s’expressava ja en aquest salm 129. Hi ha una profunda harmonia entre el pensament del salmista i el pensament de Jesús : Déu no és aquest justicier inexorable que els homes han imaginat de vegades, amb aparent bona intenció de salvaguardar la “justícia” o la “santedat” de Déu. La grandesa de Déu és perdonar.
Per al creient el “crit” de l’home té una resposta… El mal no és fatal… La mort no és l’últim acte… El pecat no és una situació “sense sortida”. Quan l’home està en el fons de l’abisme, se sent sol, abandonat, condemnat a quedar-se en el seu “clot”. Ara bé, justament al fons d’aquest abisme ens ve a buscar l’amor de Jesús .
El salmista troba en el fons del seu cor una profunda confiança:
“Confio en la paraula del Senyor. La meva ànima hi confia”
Potser aquest salm ens pot acompanyar en els temps de desesperança, d’angoixa o tristor… i ens pot animar a trobar, en el fons del nostre cor, aquell bri d’esperança que el Senyor sempre vol que trobem. Perquè és Ell la font de la vida i de l’esperança.
Aquest salm és un magnífic text per meditar, per pregar… i per fer-lo nostre!
Les contínues infidelitats a l’Aliança* eren viscudes com una veritable “mort espiritual”: “Des de l’abisme us crido, Senyor”.
La convicció que Déu perdona sempre, és una de les grans afirmacions de la Bíblia i ja des de l’Antic Testament… el reconeixement del propi pecat s’uneix a la confiada seguretat d’obtenir el perdó diví.
Tota la pedagogia de Déu al llarg de la història bíblica cerca d’alliberar-nos de tota mena de por: la por no és una actitud d’home lliure i Déu ens en vol alliberar totalment…
La grandesa de Déu és perdonar. Per al creient el “crit” de l’home té una resposta… El mal no é fatal… La mort no és l’últim acte… El pecat no és una situació “sense sortida”.
Aquest salm és un magnífic text per meditar, per pregar… i per fer-lo nostre!
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig».
Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?».
Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi».
Que els deixebles manifestessin angoixa és comprensible. I més si tenim en compte que venien d’una gran decepció: el seu cap no va escometre cap moviment d’aixecament contra l’ocupant, ans al contrari, no va parar de predicar la no-violència…
I havia estat condemnat i executat: l’alliberament que ell aportava se situa en un altre nivell…
Una cosa és creure en Déu i l’altra creure en Jesús; calia fer un salt molt important per tenir la mateixa fe en Jesús que en Déu…
Per això Jesús els intenta fer percebre la unitat profunda entre el Pare i ell mateix.
Caldria intentar dedicar una estona per comprendre el sentit de les frases de la conversa del relat que avui llegim: “Confieu en Déu, confieu també en mi”…
En una societat religiosa les persones confien en Déu, tot i no haver-lo vist mai. En realitat és fàcil “confiar” en algú que no s’ha vist mai i que te’l pots imaginar a la teva manera… En canvi, Jesús demana als seus deixebles una cosa més difícil: que confiïn en ell. Això és més difícil perquè a ell el veuen però encara no l’entenen.
El relat té com dues parts: la primera centrada en la idea del “camí”; la segona està centrada en la idea del “Pare”. O sigui: es parla del camí que porta al Pare.
Quatre vegades s’hi repeteix el verb “creure”. Aquí està el desllorigador de tot.
Tot l’Evangeli de Joan té com a eix unificador la invitació a creure.
El seu autor ho afirma de manera explícita a l’acabament:
“ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom” (Joan 20,31).
Vivim creixent. Així també: creiem creixent. Els deixebles ja creuen en Jesús, però no suficientment com per no abandonar-lo aquella mateixa nit, i després tornar amb ell.
“A casa del meu Pare…”
És en el Crucificat, vida del tot donada, on els deixebles podran veure el Pare:
“A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat” (Joan 1,18)
però se’ns fa visible en Jesús i en cada ésser humà segons la mesura del nostre amor. Ser deixeble significa haver acceptat de viure “on Jesús viu”, és a dir: en l’àmbit de l’Amor.
Gosar dir: “Jo sóc la veritat i la vida” és identificar-se amb Déu mateix…
“Que els vostres cors s’asserenin…”
Avui, Jesús ens ofereix serenor. Serenor per als nostres cors.
“Confieu i treballeu. No defalliu mai”.
Cert que ha entregat la creació a la humanitat i que estem fent un paper ben trist…
Però Ell segueix essent Pare fidel i amatent.
“Creieu en Déu i creieu en mi”.
Creiem en Jesús i el seu camí obert. El seu “full de ruta”.
No estem sols. Jesús és amb nosaltres.
Aquesta és la confiança que sosté el nostre treball i el nostre esforç.
Les preguntes que ens inquieten, sovint, ens les plantegem com si només comptéssim amb les nostres forces i les nostres habilitats.
No anem sols, en aquest viatge de la vida.
Estem massa agitats. I l’agitació ens fa incapaços de fer bé.
Mirem des de la por. No anem bé.
Que els vostres cors s’asserenin, ens repeteix Jesús. Des de la confiança. Des de l’experiència viva del Pare bo que envia el seu Fill.
Veient el Fill… hem vist el Pare!
Però el Pare no està pas lluny, i el camí per arribar-hi no es fa pas caminant sinó creient.
Mai no perdeu la calma. Mai no afebliu la fe. Seguiu confiant en Déu, el Pare.
Deixeu-lo ser Déu. Ell disposa de la darrera paraula.
Encara que a cops ho veiem amb menys claredat de la que ens agradaria.
L’amor entre persones que s’estimen no es basa en “qui és” cadascú. Quedar-se en “qui és” l’altre
faria impossible el vertader amor.
Creure en Jesús no és definir-lo sinó acollir la seva presència feta resposta a la nostra situació.
I havia estat condemnat i executat: l’alliberament que ell aportava se situa en un altre nivell…
Una cosa és creure en Déu i l’altra creure en Jesús; calia fer un salt molt important per tenir la mateixa fe en Jesús que en Déu…
Per això Jesús els intenta fer percebre la unitat profunda entre el Pare i ell mateix…
Jesús demana als seus deixebles una cosa més difícil: que confiïn en ell… perquè el veuen però encara no l’entenen.
Tot l’Evangeli de Joan té com a eix unificador la invitació a creure.
Gosar dir: “Jo sóc la veritat i la vida” és identificar-se amb Déu mateix…
No anem sols, en aquest viatge de la vida.
Estem massa agitats. I l’agitació ens fa incapaços de fer bé. Mirem des de la por. No anem bé.
Que els vostres cors s’asserenin, ens repeteix Jesús.
Des de la confiança. Veient el Fill… hem vist el Pare!
Però el Pare no està pas lluny, i el camí per arribar-hi no es fa pas caminant sinó creient.
Creure en Jesús no és definir-lo sinó acollir la seva presència feta resposta a la nostra situació.
1 Què direm, doncs? ¿Hem de continuar en el pecat perquè abundi més la gràcia? * 2 De cap manera! Els qui hem mort al pecat, com podríem viure encara en el pecat? * 3 ¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist * hem estat submergits en la seva mort? * 4 En efecte, pel baptisme hem estat sepultats amb ell i hem participat de la seva mort, perquè, així com Crist, per l’acció de la glòria * del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova. * 5 I si nosaltres ens hem unit a ell * participant d’una mort com la seva, també participarem de la seva resurrecció. * 6 Sapiguem-ho bé:
l’home vell que érem abans * ha estat crucificat amb Crist; * per tant, el nostre cos dominat pel pecat * ha estat destruït perquè ja no siguem més esclaus del pecat. 7 El qui ha mort, queda alliberat del pecat. *
8 I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. 9 Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell. 10 Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, * però ara que viu, viu per a Déu. * 11 Igualment vosaltres, tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist. *
12 Ara, per tant, no deixeu regnar més el pecat en el vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. * 13 No poseu els membres del vostre cos al servei del pecat com a instruments per a fer el mal; més aviat oferiu-vos a Déu com qui ha passat de mort a vida, i poseu els vostres membres al servei de Déu com a instruments per a fer el bé. 14 El pecat ja no tindrà cap domini damunt vostre. * Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia.
15 Què, doncs? Perquè ja no estem sota la Llei, sinó sota la gràcia, ¿ens és permès de pecar? De cap manera! 16 Sabeu prou bé que, si us poseu com a esclaus al servei d’algú per obeir-lo, de fet sou esclaus de l’amo que obeïu: per tant, o bé us sotmeteu al pecat, que porta a la mort, o bé obeïu aquell qui dóna la justícia. * 17 Vosaltres éreu esclaus del pecat, però heu obeït de cor la doctrina que us ha estat ensenyada.
* Donem-ne gràcies a Déu! 18 Així, lliures de l’esclavatge del pecat, heu esdevingut esclaus al servei de la justícia de Déu 19 —com que sou febles, us estic parlant amb comparacions humanes. * Així com vau posar els vostres membres com a esclaus al servei de la impuresa i de la injustícia i portàveu una vida indigna, poseu-los ara com a esclaus al servei de la justícia de Déu i porteu una vida santa. 20 Mentre éreu esclaus del pecat, us trobàveu al marge d’aquesta justícia. 21 Però quin fruit en trèieu, d’aquella vida? Ara us n’avergonyiu, perquè, sens dubte, portava a la mort. * 22 En canvi, ara, lliures de l’esclavatge del pecat i esdevinguts esclaus al servei de Déu, obtindreu el fruit d’una vida santa, que us portarà a la vida eterna. *
23 La paga del pecat és la mort, però el do que Déu ens fa en Jesucrist, Senyor nostre, és la vida eterna.
Des de l’abisme et crido, Senyor
1 Càntic de pelegrinatge. ;
Des de l’abisme et crido, Senyor;
2 Senyor, escolta el meu clam.
Escolta, estigues atent
al meu clam que et suplica.
3 Si tinguessis en compte les culpes,
Senyor, qui es podria sostenir?
4 Però és molt teu donar el perdó;
per això mereixes que et venerin.
5 Confio amb tota l’ànima, Senyor,
confio en la teva paraula.
6 Espera el Senyor la meva ànima,
més que els sentinelles el matí.
Que els sentinelles esperin el matí;
7 Israel, espera en el Senyor.
Perquè són del Senyor l’amor fidel
i la redempció generosa.
8 És ell qui redimeix Israel
de totes les seves culpes.
1 »Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. * 2 A casa del meu Pare hi ha moltes estances; * si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3 I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. * 4 I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.
5 Tomàs li pregunta: —Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?
6 Jesús li respon:—Jo sóc el camí, la veritat i la vida. * Ningú no arriba al Pare si no és per mi. 7 Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. * I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist.
8 Li diu Felip: —Senyor, mostra’ns el Pare, * i no ens cal res més.
9 Jesús li respon:—Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. * Com pots dir que us mostri el Pare? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? * Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. * És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. * 11 Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres.
12 En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare. 13 I tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; * així el Pare serà glorificat en el Fill. 14 Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.
15 »Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, * 16 i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor * perquè es quedi amb vosaltres per sempre. 17 Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, * perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. * 18 No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres. 19 D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. 20 Aquell dia, * coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. * 21 El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.
22 Judes, no l’Iscariot, li pregunta:—Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres però no al món?
23 Jesús li respon:
—Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m’estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat. 25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre. *
27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dóna. Que els vostres cors s’asserenin i no temin. 28 Heu sentit que us deia: “Me’n vaig, però torno a vosaltres.” * Si m’estiméssiu, us alegraríeu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. * 30 Ja no parlaré gaire més temps amb vosaltres, perquè arriba el príncep d’aquest món. * No és que ell tingui poder sobre mi, 31 però així el món sabrà que jo estimo el Pare i que faig el que el Pare m’ha manat. *
»Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí!*
