Menu
Lectura del llibre de la Saviesa
Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra el matí.
Justament perquè ho podeu tot us apiadeu de tothom i dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se. És que vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho.
Com persistiria res si vós no ho volguéssiu? Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I vós, Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present en tots.
Per això repreneu una mica els qui es desencaminen i, servint-vos d’allò mateix amb què han pecat, els amonesteu i els recordeu les seves culpes, perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.
El llibre porta el títol de Saviesa de Salomó, perquè en els capítols 7-9 l’autor parla per boca d’aquest rei, considerat com a savi per antonomàsia. L’autor, doncs, vol posar el seu pensament sota el nom d’un personatge universalment reconegut.
L’obra ha sorgit en una comunitat jueva que viu en un món divers, el grec, amb el qual ha de dialogar constantment, ja que no comparteix amb ell, tot i les influències que en rep, ni la cultura, ni els costums, ni la fe.
Atès que el llibre de la Saviesa va ser escrit tardanament (vers 50 aC), recull les descobertes que el poble escollit ha fet al llarg dels segles.
“Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra el matí”.
Superbes imatges per palesar la nostra petitesa davant Déu! Són paraules adreçades a Déu, paraules de gratitud.
Aquesta petitesa, que va manifestar-se al començament amb por a un Déu poderós, va anar evolucionant al llarg de la història de salvació i avui llegim un text que així ho manifesta.
La fe d’Israel va néixer de l’experiència viscuda de l’Aliança amb el Déu que allibera, amb el Déu de l’Èxode, amb el Déu de la “tendresa i fidelitat”, com així se li manifesta a Moisès.
“Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra el matí”. Superbes imatges per palesar la nostra petitesa davant Déu! Són paraules adreçades a Déu, paraules de gratitud.
La fe d’Israel va néixer de l’experiència viscuda de l’Aliança amb el Déu que allibera, amb el Déu de l’Èxode, amb el Déu de la “tendresa i fidelitat”, com així se li manifesta a Moisès.
Us exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el vostre nom per sempre.
Us beneiré dia rere dia,
lloaré per sempre el vostre nom.
El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat.
Que us enalteixin les vostres criatures,
que us beneeixin els fidels;
que proclamin la glòria del vostre Regne
i parlin de la vostra potència. R.
Totes les obres del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor sosté els qui estan a punt de caure,
els qui han ensopegat, ell els redreça. R.
R. Beneiré el vostre nom per sempre, Déu meu i
rei meu.
Per tal de cantar les perfeccions de Jahvè, que assenyalen les seves intervencions en la història, aquest himne copia i reprodueix un cert nombre de sentències molt repetides, que organitza en un poema alfabètic.
La composició d’aquest salm és molt acurada: veureu que conté vint-i-dos versets, cadascun d’ells comença per una lletra de l’alfabet hebreu; és el que s’anomena en literatura un “acròstic”. A més, noteu que hi ha un marcat paral·lelisme entre les dues línies de cada verset; això quedaria palès si ho llegíssim a dues veus o cantéssim dos cors alternats.
Lloa i exalta la grandesa i el poder de Jahvè, la seva bondat i el seu amor, la glòria i el poder del seu regne, la seva justícia i veritat.
Que tothom beneeixi el seu nom per sempre més.
Aquest salm forma part de la pregària jueva de cada matí.
El salmista no pot contenir-se de “donar glòria” al seu rei que és Déu. Lloa la seva “glòria”, la seva “magnificència”, la seva “grandesa”, el seu “poder”, la seva “esplendor”… Qualitats eminentment reials!
Però canta també la seva “bondat”, la seva “justícia”, la seva “tendresa”, la seva “pietat”, el seu “amor”, la seva “fidelitat”, la seva “proximitat”… Qualitats més que tot paternals. Déu és rei!
Però un rei que posa tot el seu poder al servei del seu amor i vessa les seves benediccions sobre la humanitat.
Jesús és l’expressió vivent i l’encarnació d’aquesta tendresa de Déu de què parla el salm 144. Ell és aquell “que sosté els qui cauen i aixeca els afeixugats”.
Digues-me com és la teva oració, i et diré qui ets. Hi ha persones que diuen “estimar” una altra persona, i de fet només s’estimen a si mateixes.
Sovint amb Déu també som uns interessats egoistes. Encara que diem a Déu “faci’s la vostra voluntat”, de fet estem dient “que es faci la meva voluntat”.
…(el salm) canta també la seva “bondat”, la seva “justícia”, la seva “tendresa”, la seva “pietat”, el seu “amor”, la seva “fidelitat”, la seva “proximitat”… Qualitats més que tot paternals. Déu és rei! Però un rei que posa tot el seu poder al servei del seu amor i vessa les seves benediccions sobre la humanitat.
Digues-me com és la teva oració, i et diré qui ets. Hi ha persones que diuen “estimar” una altra persona, i de fet només s’estimen a si mateixes.
Sovint amb Déu també som uns interessats egoistes. Encara que diem a Déu “faci’s la vostra voluntat”, de fet estem dient “que es faci la meva voluntat”.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, sempre preguem per vosaltres, demanant que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana i amb el seu poder dugui a terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira. Així el nom de Jesús, el nostre Senyor, serà glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.
Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor, i a la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us alarmeu, encara que una suposada revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra anunciessin que el dia del Senyor és imminent.
Força estudiosos dubten que Pau sigui l’autor de la Segona carta als Tessalonicencs. Però tampoc no es pot excloure del tot que Pau mateix l’hagi escrita poc després de la primera, en tenir notícies d’una falsa carta que hauria circulat com a tramesa per ell, en la qual s’anunciava que «el dia del Senyor és imminent» (2,2). Pau reaccionaria ràpidament, no fos cas que els tessalonicencs s’alarmessin i es comportessin sense seny.
El tema central de la carta: la vinguda del Senyor (c. 2). Alguns cristians, convençuts de la imminència d’aquesta vinguda, es desentenien dels problemes i dels compromisos de cada dia, i vivien sense treballar…
Tessalònica és una de les primeres comunitats fundades per Pau i la primera a Grècia (recordem que el seu primer viatge va ser a Turquia).
Com a bons jueus practicants, anaven cada dissabte matí (sabbat) a la sinagoga, i allà, després de la tradicional lectura de l’Antic Testament, anunciaven que el Messies esperat a l’Antic Testament era Jesús de Natzaret, crucificat, mort i ressuscitat a Jerusalem, feia uns vint anys.
La dinàmica dels fets acostumava a ser la mateixa: uns quants oients creien i volien ser batejats; tanmateix, a mesura que l’èxit augmentava, apareixien enemics cada vegada més ferotges. I tard o d’hora, havien de marxar de la ciutat deixant-hi els nous batejats…
“Germans, sempre preguem per vosaltres…”. Perquè com sol passar en casos semblants, els seus antics companys de religió els van girar l’esquena, van veure els cristians com una secta. I és per això que Pau prega per ells…
“…us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us alarmeu, encara que una suposada revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra anunciessin que el dia del Senyor és imminent”.
I aquest fou un altre perill que va aparèixer: aquesta falsa proclamació va fer trontollar els més febles. I Pau els vol donar coratge…
Com a bons jueus practicants, anaven cada dissabte matí (sabbat) a la sinagoga, i allà, després de la tradicional lectura de l’Antic Testament, anunciaven que el Messies esperat a l’Antic Testament era Jesús de Natzaret, crucificat, mort i ressuscitat a Jerusalem, feia uns vint anys.
…els seus antics companys de religió els van girar l’esquena, van veure els cristians com una secta. I és per això que Pau prega per ells…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de publicans i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut».
Zaqueu ho té tot. Per aquest motiu el seu desig de veure Jesús és sorprenent.
Què l’impulsa a intentar trobar-se amb ell? No li importa fer el ridícul…
I Jesús arriba, alça la mirada envers ell i el crida pel seu nom.
Res no és impossible per a Déu.
D’aquesta trobada sorgeix una vida nova per a Zaqueu…
“Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: “Senyor,…”
Zaqueu reconeix Jesús com el Senyor… La salvació és, primer que res, Jesús reconegut i acollit com presència de Déu. Una Presència oferta a tots, però que només són els qui es reconeixen en situació de precarietat, els qui l’acullen.
“Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham”.
La salvació és un do, sempre és un regal de Déu. L’actitud de Zaqueu, d’acolliment, és indispensable perquè això passi.
El camí de Jesús cap a Jerusalem és un camí espiritual. Lluc fa servir la geografia com a llenguatge.
La ciutat de Jericó està carregada de simbolisme, tant per la seva història com per la seva ubicació. Va ser la primera ciutat de la terra promesa conquerida per Josuè (Josuè 6:20ss). Noteu que “Josué” i “Jesús” són el mateix nom, l’un en hebreu i l’altre en grec.
Josué, més de mil anys abans, havia començat la conquesta de la Terra Promesa gràcies a una dona “pecadora” (prostituta) de Jericó que va acollir a casa seva els espies d’Israel (Josué 2:1ss). Lluc, dient-nos que Jesús és acollit per un “pecador” (publicà), ens vol recordar la conquesta de Josué.
Els israelites sempre van considerar aquesta conquesta com un do de Déu i no com una victòria deguda a les seves pròpies forces.
En el camí cap a Jerusalem, Jericó és l’última estació. A partir d’aquí el camí va pujant fins al cim de la muntanya de les Oliveres des d’on ja es pot veure l’esplendorosa ciutat de Jerusalem i el seu famós temple.
Els humans pretenem fer avançar la salvació separant els dolents i condemnant-los. En canvi Déu salva “encomanant” la seva bondat també als “dolents”, els quals així es poden tornar bons.
La bondat i la dolenteria s’encomanen. La dolenteria és un subproducte ocasional que segreguem per compensar les mancances ocasionals de bondat…
La presència de Jesús fa que el lladre Zaqueu reparteixi els seus béns:
“Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més”.
…I Jesús arriba, alça la mirada envers ell i el crida pel seu nom. Res no és impossible per a Déu.
D’aquesta trobada sorgeix una vida nova per a Zaqueu…
Zaqueu reconeix Jesús com el Senyor… La salvació és, primer que res, Jesús reconegut i acollit com presència
de Déu. Una Presència oferta a tots, però que només són els qui es reconeixen en situació de precarietat, els qui l’acullen.
La salvació és un do, sempre és un regal de Déu.
L’actitud de Zaqueu, d’acolliment, és indispensable perquè això passi.
El camí de Jesús cap a Jerusalem és un camí espiritual. Lluc fa servir la geografia com a llenguatge.
Els humans pretenem fer avançar la salvació separant els dolents i condemnant-los. En canvi Déu salva “encomanant” la seva bondat també als “dolents”…
La bondat i la dolenteria s’encomanen. La dolenteria és un subproducte ocasional que segreguem per compensar les mancances ocasionals de bondat…
La presència de Jesús fa que el lladre Zaqueu reparteixi els seus béns…
