Menu
Lectura de la profecia de Daniel
En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble; hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment. Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.
Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més.
En aquest text hi trobem dues afirmacions importants: primera, unes paraules per reconfortar els seus contemporanis que travessen uns temps terribles, espantosos; i segona, i gran novetat, una proclamació de la fe en la Resurrecció dels morts.
Fixem-nos que parla en futur: estem en període d’ocupació i de persecució i per tant s’ha d’utilitzar un llenguatge críptic, ocult; passat o futur, mai present…
Els lectors, però, no s’equivoquen: saben que parla de l’immediat…
Som al segle II aC. Després de les conquestes d’Alexandre el Gran, el país està sota ocupació grega i el seu successor, en el temps de Daniel, és a dir, vers el 170 aC, és Antíoc IV Epifanes, tristament cèlebre en la memòria jueva: va endegar una ferotge persecució antijueva.
Com sol passar, hi va haver dues actituds: la de qui es sotmetia i acceptava la situació (fins i tot de retre-li els honors que retien a Déu…) i els que restaven fidels a la seva fe, i en aquest cas, afrontar la tortura i la mort.
Molts jueus van escollir aquesta darrera … i ho van pagar amb la seva vida… I és en aquest moment quan Daniel pren la paraula…
El seu primer missatge és de reconfort:
“En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble”
I tot seguit, el que estan vivint en temps present:
“hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment”.
Aparentment, la victòria és dels qui sembren el mal i el terror. Però al final “vosaltres sou els grans vencedors. El combat es desenvolupa a la vegada a la terra i al cel: vosaltres veieu només el que succeeix a la terra, però al cel, els exèrcits celestials ja han guanyat la victòria per vosaltres”.
És una característica del llibre de Daniel: presentar la història humana com un gegantesc combat… del que ja coneixem el vencedor:
“Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”.
Una paradoxa: Ells han fet el sacrifici de la seva vida per no trair el Déu viu… Per a Daniel, això esdevé una evidència: Déu no pot abandonar eternament els qui han escollit morir per ell. Certament estan morts, però ressuscitaran. Heus ací una nova conquesta de la revelació: correspon a Daniel l’honor d’haver-se adonat d’aquest raig de llum de la fe…
Durant molts segles, el tema de la resurrecció no s’havia plantejat: hom s’interessava pel poble, no per l’individu, pel present i pel futur del poble, però no per l’endemà de l’individu.
Per creure en la resurrecció individual, cal combinar dos elements: interessar-se per l’individu per ell mateix (i no solament pel poble) i creure en un Déu fidel que no ens abandona en la mort.
Pel que fa al segon punt, això només podia venir de l’experiència: és l’experiència històrica de l’Aliança la que ha alimentat la fe d’Israel.
“La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna”.
Pels màrtirs, està clar, ressuscitaran per a la vida eterna; però i els altres?
De moment, l’autor del llibre de Daniel només contempla la resurrecció pels justos. Tanmateix, avui sabem que la resurrecció és promesa per a tothom, perquè sabem que la humanitat no està dividida en dos: els bons i els dolents, ningú no és completament bo o completament dolent. És en cadascú de nosaltres que es farà la tria, la selecció…
Senyor, heretat meva i calze meu,
vós m’heu triat la possessió.
Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cor reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts,
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima. R.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presència;
al vostre costat delícies per sempre. R.
R. Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi.
Sota aparences molt senzilles, aquest salm expressa un combat terrible, el de la fidelitat a la veritable fe: exactament el mateix tema de la primera lectura, quan Daniel exhortava els seus germans de no renegar de la seva fe malgrat la persecució del rei grec Antíoc.
Aquest salm, doncs, tradueix sota la forma de pregària, la predicació dels profetes. Israel il·lustra el seu estatus de poble escollit comparant-se a un levita que es troba en un greu perill i acudeix al Senyor, font de vida, perquè l’alliberi de la mort.
Com ja hem vist en altres comentaris, els levites eren els encarregats del servei del culte al temple de Jerusalem i tota la seva vida hi estava dedicada; llur subsistència depenia de les almoines i la carn dels animals oferts en sacrifici.
I aquest estatus els venia del fet que quan es van repartir les tribus descendents de Jacob el territori d’Israel, els descendents de Leví, no en van rebre cap part del territori: la seva part era la casa de Déu (el temple), el servei de Déu…
La posició d’Israel com a poble consagrat a Déu enmig de la humanitat és anàloga a l’estatus particular dels levites enmig d’Israel.
Temptat, torbat pel món que l’envolta, el salmista demana a Déu que il·lumini el sentit de la seva existència com a “poble separat”, “poble escollit”. En el fons del seu cor sent la seguretat de “tenir la millor part”.
La seva opció de creient i practicant, lluny de ser un pes, una obligació carregosa, és per a ell font pura de felicitat incomprensible per als pagans, i descriu la seva vida d’intimitat amb Déu.
“Fins a les nits m’amonesta el meu cor”: aquest sacerdot hi vivia de dia i de nit…
“no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu caure a la fossa el qui us estima”.
Heus ací l’altre to, el de perill i de súplica; que també és una professió de fe…
Possiblement aquest salm va estar compost en una època en què les temptacions d’idolatria eren fortes i calia combatre-les amb la fidelitat envers el Déu únic:
“Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi. Jo dic: «Senyor, ningú com vós no em fa feliç”.
El costat dramàtic de la vida d’un creient de debò. Qui té fe és un home immers en un món que viu d’una manera molt diferent de la seva. “Nosaltres, per Crist, hem perdut el seny” (1Co 4,10).
Podem, com el levita d’aquest salm, sentir-nos molt sols; el paganisme ens envolta per totes bandes.
Mitjançant aquest salm demanem a Déu que no “absolutitzem” res: Déu és l’únic absolut! Ningú més!l
Lectura de la carta als cristians hebreus
Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats. Però Jesucrist, després d’oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus. Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.
Molts dels receptors de la carta als cristians hebreus esperaven un Messies que seria un sacerdot. Es tractava, doncs, de demostrar que Jesús és aquest Messies-sacerdot que hom esperava. I això en un règim nou, el de la “nova Aliança” on hi ha només un sol sacerdot, Jesucrist.
I per això, el nostre autor desenvolupa totes les característiques dels sacerdots de la seva època i les compara amb Jesucrist.
L’argumentació se sustenta en dos punts: primer, la litúrgia dels sacerdots de l’Antic Testament era quotidiana i oferien sempre els mateixos sacrificis; Jesucrist ha ofert un sacrifici únic.
Segon, el culte dels sacerdots era ineficaç, mai van aconseguir el perdó dels pecats. Jesucrist, amb un sol sacrifici, la seva vida, en una sola vegada, va aconseguir treure tots els pecats del món.
“Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats”.
Dir que Jesús ha tret el pecat del món és dir que el pecat ja no és una fatalitat, perquè l’Esperit Sant ens ha estat donat.
Crist ens ha dut a la nostra realització, que vol dir que hem esdevingut dones i homes lliures: lliures de no tornar a caure en l’odi, la violència, la gelosia; lliures de viure com filles i fills de Déu i com germanes i germans entre nosaltres.
La felicitat dels primers cristians era aquesta certesa que Jesús havia complert aquesta gran promesa de Déu. En endavant, podem deixar que l’Esperit Sant condueixi les nostres vides…
“s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus”.
És a dir, que els seus enemics estiguin sota els seus peus… De fet, aquesta carta, anava adreçada a aquells que esperaven un Messies-rei…
“assegut a la dreta de Déu”. Analitzem aquesta frase:
Si ens situéssim darrere el temple de Jerusalem i el palau reial (a l’època en què tots dos eren dempeus) i miréssim vers l’Est, el palau reial quedava realment a la dreta del temple, pendent avall: cosa que vol dir que el tron del rei estava a la dreta del que hom podria anomenar el tron de Déu. Literalment, doncs, quan hom consagrava un rei, el nou rei s’asseia a la dreta de Déu.
“s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu…” és afirmar que Jesús és el rei-Messies que hom esperava.
“…esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus”.
A l’època, en els graons de l’escalinata, hom esculpia siluetes d’homes encadenats: representaven els enemics del reialme. En pujant els graons del seu tron, el rei aixafava les siluetes, trepitjava els seus enemics.
Els trons de Tutankamon al museu del Caire, porten exactament aquestes mateixes escultures.
A Israel, l’únic rastre que ens ha quedat, és la frase que el profeta deia de part de Déu a cada nou rei , el dia de la seva consagració, i que se cita en el salm 110: “Seu a la meva dreta, i espera que jo faci dels enemics l’escambell dels teus peus”.
Per l’autor de la carta als hebreus, és una manera imaginativa de dir que Jesucrist és el Messies que hom esperava, el rei etern, descendent de David. I si Jesús és el Messies, el món antic s’ha acabat…
Un comentari sobre le mot “sacrifici”
Inicialment significava matar un o mil animals, però amb Jesucrist, el seu sentit ha canviat completament: per a ell, “sacrificar” (sacrum facere, acomplir un acte sagrat) vol dir viure en l’amor i fer viure els seus germans.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare».
L’Església dedica aquests darrers dies abans de l’Advent a reflexionar sobre el sentit de la història, i sobre l’esperança cristiana. I ho fa a través de textos que són més aviat difícils. Difícils perquè hi apareixen imatges grandioses, que se’ns fan estranyes…
Segons molts comentaristes, els Evangelis són “Relats de la Passió de Jesús” amb una llarga introducció. L’Evangeli de Marc acaba aquesta llarga introducció posant en boca de Jesús un discurs, anomenat “escatològic” (de skaton = temps finals) o “apocalíptic” (que revela un secret). S’hi usa un llenguatge sorprenent i difícil.
Jesús no ens tenia acostumats a aquest tipus de llenguatge. Cal tenir present, però, que els darrers segles abans de l’era cristiana, van ser el teatre d’una gran efervescència intel·lectual, no només a Israel sinó a Egipte, a Grècia, a Mesopotàmia…
La literatura d’endevinació feia fortuna i a poc a poc, un nou estil va néixer al Pròxim Orient per abordar temes com ara: qui tindrà la darrera paraula? Va la humanitat irremeiablement a la seva destrucció? O el Bé triomfarà?…
I aquest estil comportava tota un reguitzell d’imatges típiques: pertorbacions còsmiques, eclipses de sol o de lluna, personatges celestes, àngels o dimonis…
El que ens interessa a nosaltres és veure com els creients, jueus o cristians, van manllevar les formes d’aquest estil del seu temps tot incorporant-hi el seu propi missatge, la revelació divina.
És per això que a la Bíblia aquest estil és anomenat “apocalíptic”; mot que ve del grec i vol dir “revelació” en el sentit de “desvelar, “treure el vel que cobreix la història dels homes”.
Aquesta mena de llenguatge avui ens és molt estrany; és un llenguatge codificat: a primer cop d’ull sembla una qüestió d’estels, del sol, de la lluna… però en realitat el tema és un altre: la victòria de Déu i dels seus fills en el gran combat que lliuren contra el Mal des de l’origen del món.
És precisament el punt específic de la fe judeu-cristiana. Per tant, és un contrasentit utilitzar la paraula “Apocalíptic” per referir-nos a esdeveniments terribles: en el llenguatge creient, jueu o cristià, és exactament el contrari.
La revelació del misteri de Déu no pretén mai terroritzar els homes sinó permetre’ls abordar els canvis, els trastorns de la història tot aixecant el vel que els amaga per conservar l’esperança.
El batibull còsmic que descriuen no és sinó una imatge del capgirament complet de la situació; el missatge és: “Déu tindrà la darrera paraula”. El Mal serà definitivament destruït.
No hem de parlar de la fi del món sinó de “transformació del món”.
En el Nou Testament, el missatge resta igual, amb una precisió, però: la darrera paraula, la victòria definitiva de Déu contra el Mal, ja és, en Jesucrist.
És important observar que qui arriba portant-nos el Regne, no és el Messies de David, guerrer i triomfador. Arriba un altre tipus de personatge: el “Fill de l’Home”, el qui carrega amb la tragèdia de la condició humana.
Avui Jesús ens anima a viure no ingènuament i a viure amb una immensa esperança (Mc 13,28-32). A esperar la resurrecció encaixant la passió i la mort, amb el Senyor.
Fixem-nos que parla en futur: estem en període d’ocupació i de persecució i per tant s’ha d’utilitzar un llenguatge críptic, ocult; passat o futur, mai present…
Els lectors, però, no s’equivoquen: saben que parla de l’immediat…
Aparentment, la victòria és dels qui sembren el mal i el terror. Però al final “vosaltres sou els grans vencedors…”
Déu no pot abandonar eternament els qui han escollitb morir per ell. Certament estan morts, però ressuscitaran. Heus ací una nova conquesta de la revelació: correspon a Daniel l’honor d’haver-se adonat d’aquest raig de llum de la fe…
Aquest salm tradueix sota la forma de pregària, la predicació dels profetes. Israel il·lustra el seu estatus de poble escollit comparant-se a un levita que es troba en un greu perill i acudeix al Senyor, font de vida, perquè l’alliberi de la mort.
… La seva opció de creient i practicant, lluny de ser un pes, una obligació carregosa, és per a ell font pura de felicitat incomprensible per als pagans, i descriu la seva vida d’intimitat amb Déu.
Podem, com el levita d’aquest salm, sentir-nos molt sols; el paganisme ens envolta per totes bandes. Mitjançant aquest salm demanem a Déu que no “absolutitzem” res: Déu és l’únic absolut! Ningú més!l
Crist ens ha dut a la nostra realització, que vol dir que hem esdevingut dones i homes lliures: lliures de no tornar a caure en l’odi, la violència, la gelosia; lliures de viure com filles i fills de Déu i com germanes i germans entre nosaltres.
La felicitat dels primers cristians era aquesta certesa que Jesús havia complert aquesta gran promesa de Déu.
En endavant, podem deixar que l’Esperit Sant condueixi les nostres vides…
L’Església dedica aquests darrers dies abans de l’Advent a reflexionar sobre el sentit de la història, i sobre l’esperança cristiana. I ho fa a través de textos que són més aviat difícils…
Jesús no ens tenia acostumats a aquest tipus de llenguatge. Cal tenir present, però, que els darrers segles abans de l’era cristiana, van ser el teatre d’una gran efervescència intel·lectual, no només a Israel sinó a Egipte, a Grècia, a Mesopotàmia…
El que ens interessa a nosaltres és veure com els creients, jueus o cristians, van manllevar les formes d’aquest estil del seu temps tot incorporant-hi el seu propi missatge, la revelació divina.
…en realitat el tema és un altre: la victòria de Déu i dels seus fills en el gran combat que lliuren contra el Mal des de l’origen del món.
És precisament el punt específic de la fe judeo-cristiana. Per tant, és un contrasentit utilitzar la paraula “Apocalíptic” per referir-nos a esdeveniments terribles: en el llenguatge creient, jueu o cristià, és exactament el contrari….
No hem de parlar de la fi del món sinó de “transformació del món”.
En el Nou Testament, el missatge resta igual, amb una precisió, però: la darrera paraula, la victòria definitiva de Déu contra el Mal, ja és, en Jesucrist.
1 »”En aquell temps s’alçarà Miquel, el gran àngel * que fa costat als fills del teu poble. Hi haurà un temps de tribulació com no n’hi ha hagut cap des que existeixen les nacions fins aquell moment. * Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui es trobin inscrits en el llibre. * 2 Molts dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran, * els uns per a la vida eterna, * els altres per a l’oprobi, per a la reprovació eterna. 3 Els qui tinguin saviesa resplendiran com la llum del firmament, * els qui n’hauran portat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre. *
4 »”I tu, Daniel, guarda en secret aquestes paraules i segella el llibre fins als temps darrers. * Molts l’escrutaran i el seu coneixement augmentarà. *
5 »Llavors jo, Daniel, vaig veure dos homes més, drets, * un a cada vora del riu. 6 L’un dels dos * va preguntar a l’home vestit de lli que estava damunt les aigües del riu:
»—Quan vindrà la fi d’aquestes coses extraordinàries?
7 »L’home vestit de lli * que estava damunt les aigües del riu va alçar cap al cel la mà dreta i la mà esquerra, i vaig sentir que jurava pel qui viu pels segles dels segles: *
»—Un temps, dos temps i la meitat d’un temps. * Quan s’haurà acabat completament la força del poble sant, tot això es complirà.
8 »Jo ho vaig sentir, però no ho vaig entendre. Vaig preguntar, doncs:
»—Senyor, com serà l’acabament de tot això?
9 »Ell em va respondre:
»—Vés-te’n, Daniel, perquè tot això serà un secret guardat i segellat fins als temps darrers. 10 Molts seran rentats, blanquejats i purificats al gresol, però els malvats persistiran en la seva maldat; ningú d’ells no ho comprendrà, però els assenyats sí que ho entendran. 11 A partir del moment en què serà abolit el sacrifici perpetu * i erigida l’abominació devastadora, * passaran mil dos-cents noranta dies. *
12 »”Feliç el qui sàpiga esperar i arribi a mil tres-cents trenta-cinc dies! *
13 »”Tu vés-te’n fins que arribi la fi. Descansaràs i després t’aixecaràs per rebre la teva recompensa el darrer dia.
Guarda’m, Déu meu, en tu trobo refugi *
1 Poema del recull de David.
Guarda’m, Déu meu,
en tu trobo refugi. *
2 Dic * al Senyor: «Ets el meu Déu!
Ningú com tu no em fa feliç.» *
3 Als sants * que hi ha a la terra, gent forta, *
va tot el meu amor.
4 Però que multipliquin les penes
els qui van darrere els falsos déus; *
jo no els oferiré més sacrificis, *
els meus llavis no pronunciaran els seus noms. *
5 Senyor, heretat meva i calze meu,
tu m’has triat la possessió. *
6 La part que m’ha tocat és deliciosa,
m’encisa la meva heretat.
7 Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny; *
fins a les nits instrueix el meu cor. *
8 Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, * mai no cauré.
9 El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, *
fins el meu cos reposa confiat:
10 no abandonaràs la meva vida enmig dels morts,
no deixaràs veure al teu fidel la corrupció. *
11 M’ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
a la teva dreta, * delícies per sempre. *
1 La Llei de Moisès conté tan sols una ombra dels béns que havien de venir i no la realitat mateixa. * Per això és del tot incapaç de portar a la plenitud els qui participen cada any en els mateixos sacrificis oferts una vegada i una altra. * 2 De fet, si els qui tributen aquest culte haguessin estat purificats d’una vegada per sempre i ja no haguessin tingut consciència de ser pecadors, haurien deixat d’oferir aquells sacrificis. 3 Però els sacrificis els tornen a recordar cada any que són pecadors. *
4 En efecte, és impossible que la sang dels vedells i dels bocs esborri els pecats. * 5 Per això, quan entra al món, Crist diu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m’has format un cos; 6 no t’has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. 7 Per això t’he dit: Aquí em tens. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat. * 8 Primer diu: De sacrificis i oblacions i holocaustos i sacrificis pel pecat, no n’has volgut ni t’hi has complagut; encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que prescriu la Llei de Moisès. 9 Però després afegeix: Aquí em tens; vull fer la teva voluntat. * Suprimeix, doncs, el que deia primer i ho substitueix pel que diu després. * 10 I precisament perquè ell ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats mitjançant l’ofrena del cos de Jesucrist, * feta una vegada per sempre.
11 Tot sacerdot oficia diàriament i ofereix moltes vegades els mateixos sacrificis, que són completament incapaços d’esborrar els pecats. * 12 Però Jesucrist, després d’oferir un únic sacrifici pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, * 13 i mentrestant espera que els enemics siguin posats com a escambell dels seus peus. * 14 Amb una sola oblació, ha portat per sempre a la plenitud els qui ara són santificats. * 15 Fins i tot l’Esperit Sant ens en dóna testimoni. Primer diu: 16 Aquesta és l’aliança que jo pactaré amb ells després d’aquells dies. Ho diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu cor, les escriuré en el seu interior. 17 I afegeix: No em recordaré més dels seus pecats ni de les seves culpes. * 18 Quan el perdó ha estat concedit, ja no cal cap ofrena pel pecat.
19 Per tant, germans, tenim plena llibertat d’entrar al santuari * gràcies a la sang de Jesús; 20 ell ha inaugurat per a nosaltres un camí nou i viu, que passa a través de la cortina del lloc santíssim, és a dir, a través de la seva humanitat. * 21 En ell tenim un gran sacerdot posat al capdavant de la casa de Déu. * 22 Acostem-nos-hi * amb cor sincer i fe plena, ja que el nostre cos ha estat rentat amb aigua que purifica, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. * 23 Mantinguem indefectible l’esperança que professem: * Déu compleix fidelment les seves promeses. * 24 Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. * 25 No deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més aviat exhortem-nos els uns als altres. * I més ara, que veieu que s’acosta el darrer dia. *
26 Perquè, si després d’haver rebut el ple coneixement de la veritat pequem voluntàriament, ja no ens queda cap sacrifici que expiï els pecats, * 27 sinó tan sols l’espera terrible del judici i el foc ardent que consumirà els adversaris. * 28 Quan algú viola la Llei de Moisès, ha de ser condemnat a mort sense pietat, per la paraula de dos o tres testimonis; * 29 penseu, doncs, de quin gravíssim càstig es farà mereixedor el qui haurà trepitjat el Fill de Déu, haurà profanat la sang de l’aliança que l’havia santificat i haurà ultratjat l’Esperit de la gràcia. * 30 Prou coneixem el qui ha dit: A mi em toca de passar comptes: jo donaré la paga.
I encara: El Senyor judicarà el seu poble. * 31 És terrible caure en mans del Déu viu!
32 Recordeu-vos d’aquells primers temps, quan tot just havíeu rebut la llum i ja vau sostenir un combat fort i dolorós; * 33 els uns us convertíreu en espectacle per a la gent quan sofríreu oprobis i persecucions, * els altres us vau fer solidaris dels qui eren tractats així. 34 Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin dels vostres béns, sabent que posseïu altres béns millors, que duren per sempre. * 35 Per tant, no perdeu la vostra valentia, ja que per ella rebreu una gran recompensa.
36 Us cal molta constància * per a complir la voluntat de Déu * i obtenir així el que ell ha promès. 37 Perquè d’aquí a un moment, tan sols un moment, * vindrà el qui ha de venir, no tardarà. 38 El meu just viurà per la fe, però si es fa enrere no m’hi complauré. * 39 Nosaltres no som dels qui es fan enrere i es perden, sinó dels qui creuen i se salven. *
1 Quan Jesús sortia del temple, un dels seus deixebles li diu:
—Mestre, mira quines pedres i quines construccions! *
2 Jesús li respon:
—Veus aquestes grans construccions? Aquí no quedarà pedra sobre pedra: * tot serà destruït.
3 Després, mentre estava assegut a la muntanya de les Oliveres, enfront del temple, Pere, Jaume, Joan i Andreu * li preguntaren a part:
4 —Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal que tot això està a punt de complir-se. *
5 Aleshores Jesús els va dir:
—Estigueu alerta, que ningú no us enganyi. 6 En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: “Sóc jo”, i enganyaran molta gent. 7 Quan sentireu parlar de guerres i de rumors de guerres, no us alarmeu: cal que això succeeixi, * però encara no serà la fi. 8 Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà terratrèmols pertot arreu, hi haurà fam. Així començaran els dolors d’infantament. *
9 »Vosaltres mateixos estigueu alerta. Per causa meva us portaran als tribunals * i us assotaran a les sinagogues, i compareixereu davant els governadors i els reis * perquè doneu testimoni davant d’ells: * 10 cal que, abans de la fi, la bona nova de l’evangeli sigui anunciada a tots els pobles. * 11 I quan se us emportin per posar-vos a les seves mans * no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l’Esperit Sant. * 12 Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. *
13 Tothom us odiarà per causa del meu nom. * Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà. *
14 »Quan veureu “l’abominació devastadora” instal·lada on no hauria d’estar * —qui ho llegeixi, que ho comprengui!—, llavors els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; 15 el qui sigui al terrat, que no baixi ni entri a casa seva per endur-se’n res, 16 i el qui sigui al camp, que no torni enrere a recollir el mantell. * 17 Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! * 18 Pregueu que això no passi a l’hivern. *
19 Perquè aquells dies seran d’una gran tribulació, com no n’hi ha haguda cap des que Déu va crear el món fins ara * ni tornarà a haver-n’hi cap més. 20 I si el Senyor no hagués decidit d’escurçar aquells dies, no se salvaria ningú; però, per amor als elegits, aquells que ell va escollir, els escurçarà.
21 »En aquell moment, si algú us deia: “El Messies és aquí” o “És allà”, no us ho cregueu. 22 Perquè sorgiran falsos messies i falsos profetes, * que faran senyals i prodigis per esgarriar, si fos possible, els elegits. * 23 Estigueu alerta: jo us ho he dit tot per endavant.
24 »Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror; 25 lescestrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. *
26 »Aleshores veuran el Fill de l’home venint entre núvols amb gran poder i majestat. * 27 I llavors ell enviarà els àngels * a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l’extrem de la terra a l’extrem del cel.
*
28 »Mireu la figuera * i apreneu-ne la lliçó: * quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l’estiu és a prop; 29 igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell * és a prop, que ja és a les portes. 30 En veritat us dic que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. * 31 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. *
32 »D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.
33 »Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. * 34 Passa com amb un home que se’n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. 35 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; * 36 no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. * 37 El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu! *
