Menu
Lectura del llibre de l’Èxode
El Senyor diu: «No maltractis ni oprimeixis els immigrats, que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe: Si els maltractes i alcen a mi el seu clam, jo l’escoltaré i, encès d’indignació, us mataré amb l’espasa: les vostres dones quedaran viudes, i orfes els vostres fills.
Si prestes diners a algú del meu poble, als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos. Si et quedes com a penyora el mantell d’algú, torna-l’hi abans no es pongui el sol.
És tot el que té per abrigar-se, el mantell que l’embolcalla. Amb què dormiria? Si ell alçava a mi el seu clam, jo l’escoltaria, perquè soc compassiu».
En el llibre de l’Èxode hi ha diversos textos de lleis que hom atribueix a Moisès; de fet, però, Moisès personalment en va promulgar només un primer conjunt. Després i al llarg de la història del poble d’Israel, hom va inserir noves lleis en el llibre de l’Èxode, a continuació de les primeres, adaptades a les noves condicions socials.
I així, les noves lleis reflecteixen el nou context social d’on han sorgit: És el que passa sempre, tota llei és sempre de circumstància…
Israel no és pas el primer poble a promulgar lleis: el famós codi d’Hammurabi (aprox. 1750 aC) n’és un bon exemple; i tots aquests codis tenen un punt en comú: la llei està feta per protegir el feble…
El que és nou en la llei d’Israel és el seu fonament: la doble experiència de l’esclavatge a Egipte i l’alliberament per Déu…
I com que Déu s’ha revelat com el qui comprèn el lament dels humiliats i el qui els dóna llur llibertat i llur dignitat, lògicament, Ell continua a través de la Llei la defensa dels humiliats.
Al final del text llegim:
“Si ell alçava a mi el seu clam, jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu”.
Per a aquest poble que ha tingut l’experiència de la humiliació, no li resulta pas difícil col·locar-se en el seu lloc:
“No maltractis ni oprimeixis els immigrats, que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte”.
Això va d’experiència, no de raonaments ni de bons sentiments… Cal posar-se a la pell de l’altre!
“Si els maltractes i alcen a mi el seu clam, jo l’escoltaré i, encès d’indignació, us mataré amb l’espasa”…
Malauradament, en aquella època, en el començament de la Revelació bíblica, encara cal amenaçar per fer respectar la llei… Nosaltres esperem que vindrà un dia en què l’home, educat a poc a poc per Déu i la Llei, no tindrà necessitat d’amenaces perquè haurà après a veure en tot home un germà…
… les noves lleis reflecteixen el nou context social d’on han sorgit: És el que passa sempre, tota llei és sempre de circumstància…
… un punt en comú: la llei està feta per protegir el feble…
“No maltractis ni oprimeixis els immigrats, que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte”.
Això va d’experiència, no de raonaments ni de bons sentiments…
… vindrà un dia en què l’home, educat a poc a poc per Déu i la Llei, no tindrà necessitat d’amenaces perquè haurà après a veure en tot home un germà…
Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu,
roca i muralla que em deslliura.
Déu meu, penyal on m’emparo,
escut i força que em salva.
Rodejat d’adversaris delirants, clamo al Senyor,
crido auxili d’entre els enemics. R.
Beneït sigui el Déu vivent, el meu penyal.
Beneeixo el Senyor que em salva.
«Ha donat grans victòries al seu rei,
ha mostrat l’amor que té al seu Ungit». R.
R. Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu.
Recordem la història de David per comprendre millor el salm que llegim avui.
El rei d’Israel de l’època era Saül, el primer rei d’Israel, escollit per Déu i ungit amb oli pel profeta Samuel.
Però Saül no va escoltar el profeta, el va desobeir, va obrar malament. I llavors Samuel va triar David com a futur rei però mentrestant va continuar Saül sent el rei i va haver de veure com David va anar triomfant en tots els seus reptes; i el va voler eliminar, diverses vegades…
Cop rere cop, David va fugir de la persecució de Saül i en una d’elles, és en una caverna on David va trobar refugi…
“Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva”.
Però, certament, el veritable destinatari d’aquest salm no és un personatge concret, ni el rei David, sinó el poble sencer.
Quan amb gran sorpresa va saber que havia estat escollit futur rei, David sabia que podia comptar amb la protecció de Déu:
“Rodejat d’adversaris delirants, clamo al Senyor, crido auxili d’entre els enemics”.
Dir això no és més que manifestar que Ell és el nostre més gran suport!
En el segon llibre de Samuel, en el capítol 22 trobareu aquest salm. Hom diu que David va cantar aquest salm per agrair a Déu d’haver-lo deslliurat dels seus enemics, començant per Saül.
Recordem el relat de la lluita entre David i Goliat:
…El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David. Llavors, fixant-se en David, el va menysprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència. I li va dir: ¿Et penses que sóc un gos, que véns amb aquest bastó? El filisteu es posà a maleir David en nom dels seus déus. Després li digué: Vine, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs. David li va respondre: Tu véns contra mi amb l’espasa, la llança i la javelina, però jo vinc contra tu en nom del Senyor de l’univers, el Déu de les tropes d’Israel, que tu has insultat. Avi mateix el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap. Avui donaré les despulles de l’exèrcit filisteu als ocellots i als animals feréstecs, i tot el país sabrà que Israel té un Déu.Tots els qui són aquí veuran que el Senyor no dóna la victòria amb l’espasa o amb la llança. El Senyor és l’amo de la guerra i avui us farà caure a les nostres mans. Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. (1S, 41-50)
Quan el poble d’Israel canta aquest salm, recorda aquesta presència fidel que és a la vegada la font de la seva esperança.
En aquest salm, el rei expressa el seu reconeixement al Senyor per la victòria obtinguda. L’estil és altament poètic i les idees es van expressant amb un ampli ventall d’imatges.
Al començament, s’acumulen epítets que presenten el Senyor com un refugi inexpugnable per als seus fidels (vv. 2-3).
L’amenaça de l’enemic es descriu com una irrupció de les forces del caos i de la mort (vv. 5-6).
La intervenció del Senyor està descrita com una teofania, en la qual participen i se sotraguegen totes les forces de la naturalesa (vv. 8-16).
… el veritable destinatari d’aquest salm no és un personatge concret, ni el rei David, sinó el poble sencer.
David sabia que podia comptar amb la protecció de Déu… Ell és el nostre més gran suport!
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, ja sabeu el que fèiem per vosaltres mentre érem a la vostra ciutat. També vosaltres heu imitat el nostre exemple i el del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant. Així heu estat un model per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia, perquè, des de la vostra ciutat, s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor. I no solament a Macedònia i a Acaia, pertot arreu parlen de la vostra conversió de manera que no ens cal afegir-hi res: ells mateixos conten com va ser la nostra arribada entre vosaltres i com abandonàreu els ídols i us convertíreu a Déu per adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d’entre els morts i que ens salvarà de la pena en el judici que ha de venir.
“També vosaltres heu imitat el nostre exemple i el del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant”
Pau fa al·lusió a l’hostilitat de certs jueus a la predicació cristiana. D’altra banda, han resistit tal com va fer Jesús i els apòstols.
A més, la joia és un element important per acollir la Paraula… aquesta joia que és la “signatura” de l’Esperit Sant…
“… i com abandonàreu els ídols i us convertíreu a Déu per adorar només el Déu viu i veritable…”
Perquè ells, els tessalonicencs, han acceptat obrir el seu cor a la Paraula, han rebut la gràcia de la conversió (recordem que conversió vol dir girar, fer mitja volta: abandonar els ídols i estar amb Déu…)
Hi ha en tot el Nou Testament però molt particularment en Pau, un element important de la fe cristiana: l’espera, l’espera atenta i apassionada; la que ens fa dir cada dia: “sigui santificat el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre regne, facis la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel…”
I aquesta voluntat és que la Bona Nova de l’amor sigui proclamada i viscuda arreu i per tots…
Amb l’Antic Testament ja hem entès que la còlera de Déu no es refereix a l’home sinó al mal que enfonsa l’home. I és Jesús qui instaura definitivament el regne de l’amor a la terra…
…la joia és un element important per acollir la Paraula… aquesta joia que és la “signatura” de l’Esperit Sant…
… en Pau… un element important de la fe cristiana: l’espera, l’espera atenta i apassionada…
I aquesta voluntat és que la Bona Nova de l’amor sigui proclamada i viscuda arreu i per tots…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant:
Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d’aquests dos».
Parem atenció al context d’avui, és important:
A l’evangeli de Mateu estem a l’etapa final de la vida terrestre de Jesús: les discussions són entre el qui la gent ha reconegut com a Messies i les autoritats religioses, que es creuen amb l’autoritat per reconèixer, elles soles, el veritable Messies. L’evangeli de Mateu ens descriu el clima tens entre Jesús i els responsables religiosos.
Jesús ha explicat tres paràboles: la dels dos fills, la dels vinyaters homicides i la del banquet de noces. És el torn de les autoritats religioses de fer-li preguntes: el tribut al Cèsar, la resurrecció dels morts i la d’avui: quin és el gran manament?
Ells li preguntaven pel primer i més important dels Manaments; Jesús els respon el primer i el segon.
Afegeix el segon perquè aquest “segon manament” no és secundari, ja que és la semblança del primer.
A la llei jueva hi havia sis-cents tretze manaments i la resposta de Jesús els sorprèn: la porta fora de l’àmbit jurídic, defuig establir una jerarquia i cita dos manaments inscrits a la Llei d’Israel, la Torà, i els col·loca al mateix nivell: estimaràs el Senyor, estimaràs al teu proïsme.
“Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots”.
Està en el llibre del Deuteronomi, en el capítol 6, i forma part de la professió de fe jueva, el
“Shema Israel”…
Ningú pot mostrar que “estima Déu”, a qui no veu, si no estima els altres que veu:
“Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”. (1a carta de Joan 4,20).
El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”. Aquest està en el llibre del Levític (Lv 19,18). Jesús convida als seus interlocutors a sortir de l’esperit legalista: amb Déu cal oblidar el càlcul, hom està sota la sola llei de l’amor.
De vegades, estimar els altres voldrà dir acollir el seu amor. O sigui: deixar-nos estimar per ells. El vertader amor és humil; sap rebre.
Jesús vol fer comprendre als fariseus que en nom de la Llei poden arribar a oblidar el manament de l’amor…
Quan comentàvem la paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-37), el diumenge XV del cicle C (14.07.19), dèiem:
Fixem-nos que Jesús fa un canvi de perspectiva: a la pregunta “qui és el meu proïsme?, no respon, com hom podria esperar, dibuixant un cercle dels que nosaltres hauríem de considerar com els nostres proïsmes. Perquè un cercle, per gran que sigui, marca un límit.
Jesús evita donar una definició de proïsme (a la paraula definició hi ha el terme llatí “finis” que vol dir límit…); en fa una qüestió de cor i no d’intel·lecte…
A l’època antiga, el compromís de les accions hospitalàries d’una persona vers els altres, implicava l’existència de fronteres que delimitaven aquells amb qui aquesta persona podia comportar-se d’aquesta manera.
Jesús va ensenyar als fariseus que la relació més plenament humana que ell havia vingut a anunciar no era una relació esperada, necessària o deguda sinó que només podia ser una lliure creació entre dues persones. Aquesta relació només existeix perquè així ho han decidit. A això és el que Jesús anomena comportar-se com un proïsme.
Si les dimensions del cercle del nostre proïsme depenen de la nostra bona voluntat, si les consideracions de les categories socials i de conveniències han de cedir el pas a la pietat (sembla clar que és la lliçó d’aquesta paràbola), llavors només ens resta inventar l’amor sense fronteres!
Si aprofundim en aquesta reflexió, ens adonarem que avui, en els nostres dies, el concepte de proïsme està totalment desdibuixat.
Hem creat institucions perquè tinguin cura “del proïsme”…
A la llei jueva hi havia sis-cents tretze manaments i la resposta de Jesús els sorprèn… cita dos manaments inscrits a la Llei d’Israel, la Torà, i els col·loca al mateix nivell: estimaràs el Senyor, estimaràs al teu proïsme.
De vegades, estimar els altres voldrà dir acollir el seu amor. O sigui: deixar-nos estimar per ells. El vertader amor és humil; sap rebre.
Jesús va ensenyar als fariseus que la relació més plenament humana que ell havia vingut a anunciar no era una relació esperada, necessària o deguda sinó que només podia ser una lliure creació entre dues persones. Aquesta relació només existeix perquè així ho han decidit. A això és el que Jesús anomena comportar-se com un proïsme
… només ens resta inventar l’amor sense fronteres!
… en els nostres dies, el concepte de proïsme està totalment desdibuixat…. Hem creat institucions perquè tinguin cura “del proïsme”…
1 »Quan un lladre és sorprès de nit mentre forada la paret d’una casa * i el maten, el qui l’ha matat no és culpable d’homicidi. 2 Però si això passa quan ha sortit el sol, és culpable d’homicidi.
»Tot lladre ha de restituir: si no té res per a pagar, serà venut com a esclau. 3 Si ha robat un bou, un ase o una ovella i els troben encara vius en poder seu, ha de restituir el doble.
4 »Quan algú deixa que el seu bestiar pasturi en el camp o la vinya d’un altre, haurà d’indemnitzar l’amo amb el bo i millor del seu propi camp o de la seva pròpia vinya.
5 »Quan algú crema esbarzers i el foc s’estén a la propietat d’un altre i li crema les garbes, el sembrat madur o el que ja despunta, el qui ha encès el foc pagarà els perjudicis.
6 »Quan algú rep d’un altre diners o objectes en dipòsit i li són robats de casa seva, si es descobreix el lladre, aquest haurà de restituir el doble. 7 Però si no es descobreix el lladre, l’amo de la casa es presentarà davant de Déu i jurarà que no ha robat els béns del seu company. 8 En tots els casos de litigi sobre la propietat, sigui d’un bou, d’un ase, d’una ovella, d’un mantell o de qualsevol objecte perdut, els dos homes que pretenguin ser-ne els amos, presentaran el seu cas davant de Déu: aquell que Déu declararà culpable restituirà el doble al seu company.
9 »Quan algú confia al seu veí un ase, un bou, una ovella o qualsevol altre animal perquè els guardi, i la bèstia mor o pren mal o se l’enduen quan no ho veu, 10 el veí jurarà pel Senyor que ell no ha robat els béns de l’altre. L’amo de l’animal acceptarà aquest jurament i el veí no haurà de restituir. 11 Però si el veí ha vist com li robaven l’animal, haurà d’indemnitzar l’amo. 12 Si l’animal ha estat destrossat per una bèstia salvatge, el veí presentarà les restes com a prova, però no haurà d’indemnitzar.
13 »Quan algú manlleva un animal al seu veí i l’animal pren mal o mor en absència del seu amo, el qui l’havia manllevat l’haurà d’indemnitzar. 14 Però si l’amo hi era present, no l’haurà d’indemnitzar. Si l’animal era llogat, el preu de lloguer val com a indemnització.
15 »Quan algú sedueix una noia verge no unida per acord matrimonial i dorm amb ella, haurà de pagar el dot i casar-s’hi. 16 Però si el pare es nega a donar-la-hi per muller, el seductor haurà de pagar al pare el dot nupcial corresponent a una noia verge. *
17 »A la dona que practica la màgia, no li perdonis la vida. *
18 »Qui jegui amb una bèstia serà condemnat a mort * .
19 »Qui ofereixi sacrificis a altres déus fora del Senyor, * serà consagrat a l’extermini. *
20 »No explotis ni oprimeixis l’immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte.
21 »No maltractis cap viuda ni cap orfe: * 22 si els maltractes i clamen a mi, jo escoltaré el seu clam 23 i, encès d’indignació, us faré morir a la guerra; llavors quedaran viudes les vostres dones, i orfes els vostres fills. 24 »Si prestes diners a algú del meu poble, al pobre que viu amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis interessos. * 25 »Si et quedes com a penyora el mantell d’algú, torna-l’hi abans no es pongui el sol.
26 És tot el que té per a abrigar-se. Amb què dormiria? Si clamava a mi, jo l’escoltaria, perquè sóc misericordiós. *
27 »No blasfemis contra Déu * ni maleeixis el cap del teu poble. *
28 »No tardis a oferir-me les primícies de la collita i de la verema. »Consagra’m el teu primogènit. *
29 »Fes el mateix amb les primeres cries de les teves vaques, ovelles o cabres: que estiguin set dies amb la seva mare i ofereix-me-les el dia vuitè. *
30 »Comporteu-vos com un poble consagrat a mi: no mengeu la carn destrossada per una bèstia salvatge, llenceu-la als gossos.
1 Per al mestre de cor. Del recull de David, servent
del Senyor. Càntic que va dedicar al Senyor quan
l’hagué salvat del poder de tots els seus enemics i
de les mans de Saül.
David va dir:
2 T’estimo, Senyor, força meva; *
3 Senyor, ets roca i muralla que m’allibera.
Déu meu, penyal on m’emparo, escut i baluard,
força que em salva!
4 Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat: ell em
salva dels enemics.
5 M’envoltaven els llaços de la mort, sentia l’esglai
dels torrents de Belial;
6 m’estrenyia la mort amb els seus llaços, tenia
davant meu els seus paranys.
7 En veure’m en perill, vaig clamar al Senyor, vaig
cridar socors al meu Déu.
Des del seu palau, va escoltar el meu clam,
el meu crit li arribà al cor.
8 Llavors la terra s’estremí i tremolà, cruixiren els
fonaments de les muntanyes, trontollaren quan ell
es va indignar.
9 El seu respir treia glops de fum, li sortia de la
boca un foc devorador, tot ell llançava brases
ardents.
10 Decantà la volta del cel i baixà, tenia sota els
peus una negra nuvolada.
11 Endut sobre les ales dels vents, volava amb un
querubí per carrossa.
12 L’envoltava un pavelló de fosca, aigua tenebrosa
i espessa nuvolada;
13 els núvols, davant el seu esclat,
es tornaven brases roents i calamarsa.
14 El Senyor, dalt al cel, féu esclatar la tronada,
l’Altíssim féu retrunyir la seva veu, envià calamarsa
i brases roents;
15 dispersà els enemics disparant les seves fletxes,
se’n desféu llançant arreu els seus llamps.
16 Llavors va aparèixer el fons del mar,
els fonaments de la terra quedaren descoberts,
quan ressonà el reny del Senyor, el bufec terrible
del seu respir.
17 Des de dalt allargà la mà i m’agafà,
i em tragué fora de les aigües abismals;
18 em salvà d’enemics poderosos,
d’adversaris més forts que no pas jo.
19 Un mal dia es plantaren davant meu,
però el Senyor vingué a sostenir-me;
20 em féu sortir a camp obert, em salvà perquè
m’estimava.
21 El Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè tinc pures les mans,
22 perquè he guardat els seus camins, mai no m’he
allunyat del meu Déu.
23 Sempre tinc presents els seus preceptes, mai no
em desvio dels seus decrets;
24 em porto amb ell honradament i em guardo net
de tota culpa.
25 Així el Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè, als seus ulls, les meves mans
són pures.
26 Senyor, ets fidel amb qui és fidel; honrat, amb
l’home honrat;
27 ets sincer amb el sincer, però, amb el dolent, ets
sagaç.
28 Salves el poble humil i fas abaixar els ulls als
superbs.
29 Tu, Senyor, ets llum de la meva la llàntia, claror
en les meves nits, Déu meu.
30 Fiant-me de tu, escometo els adversaris,
fiant-me del meu Déu, assalto la muralla.
31 Els camins de Déu són justos, la paraula del
Senyor és de bona llei; és escut de tothom qui s’hi
empara.
32 Qui és Déu sinó el Senyor? Quina roca hi ha,
llevat del nostre Déu?
33 És ell qui m’ha armat de valentia i m’ha mostrat
el camí just.
34 Em dóna peus lleugers com els dels cérvols
i em manté invencible dalt dels cims. *
35 M’ensinistra les mans a combatre, i els braços, a
tensar la ballesta.
36 Em salves amb el teu escut, em sosté la teva
dreta, em fa gran el teu favor.
37 Eixamples els camins sota els meus peus, i els
meus passos no flaquegen.
38 Persegueixo els enemics fins que els atrapo, no
torno sense haver-los abatut;
39 els fereixo i no poden alçar-se, cauen sota els
meus peus.
40 M’has cenyit de valentia per al combat,
doblegues sota meu els adversaris,
41 fas fugir del meu davant els enemics,i jo anorre
o els qui em detesten.
42 Criden auxili, i ningú no els salva; clamen al
Senyor, i no els respon;
43 els desfaig com la pols al bat del vent, els
trepitjo com el fang dels carrers.
44 M’alliberes dels avalots del poble i em fas sobirà
d’altres nacions; un poble que no coneixia es posa
al meu servei.
45 Els estrangers, així que em senten, se’m
sotmeten i m’obeeixen;
46 desesmats i engrillonats, s’acosten fent tentines.
47 Viu el Senyor! Beneït sigui el meu penyal,
sigui enaltit el Déu que em salva!
48 Déu em concedeix de fer justícia i sotmet els
pobles al meu govern.
49 Tu m’alliberes de l’assalt dels enemics, em fas
triomfar dels qui s’alcen contra mi; em salves dels
homes violents.
50 Per això et lloaré entre les nacions, cantaré al
teu nom, Senyor:
51 «Ell dóna grans victòries al seu rei,
es mostra fidel al seu Ungit, a David i al seu
llinatge per sempre.»
La carta s’inicia amb la salutació (1,1) i una acció de gràcies a Déu per la fe, l’esperança i l’amor dels tessalonicencs (1,2-10).
A continuació, Pau recorda el temps en què va anunciar l’evangeli a Tessalònica. L’apòstol subratlla les relacions afectuoses que manté amb la comunitat (2,1-12) i fa un elogi de la fe dels tessalonicencs, que s’han mantingut ferms malgrat les persecucions que han patit de part dels propis compatriotes (2,13-16). Pau manifesta el seu desig d’anar a Tessalònica tan aviat com pugui i explica que, mentrestant, hi ha enviat Timoteu, que n’ha tornat i li ha dut bones notícies (2,17-3,13).
Pau dedica la segona part de la carta a respondre les preguntes sobre la vida futura i a donar orientacions sobre la vida present (4,1-5,22). Després de parlar sobre el comportament adequat per a plaure a Déu (4,1-12), l’apòstol tracta una qüestió que en aquells primers anys de cristianisme és motiu de preocupació per a molts: la data de la vinguda definitiva del Crist i el destí dels qui moren abans del seu retorn (4,13-5,11). Pau, que fa servir imatges manllevades de l’apocalíptica jueva i que apel·la també a l’ensenyament del mateix Senyor, respon amb paraules d’esperança i d’alerta.
Si Jesús morí i ressuscità, Déu també s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell. Ara bé, pel que fa al moment de la seva vinguda, recorda únicament que arribarà com un lladre en plena nit. Per tant, ningú no s’ha de preocupar per saber quan arribarà el Senyor; més aviat cal viure sempre en estat de vetlla, revestits amb la fe, l’esperança i l’amor. Pau completa aquests ensenyaments amb una exhortació referida a diversos aspectes de la vida cristiana (5,12-22). La carta s’acaba amb unes paraules de comiat (5,23-28).
La Primera carta als Tessalonicencs, de totes les que ens han arribat, és la primera que va escriure Pau, i és, ben segur, l’escrit més antic del Nou Testament. És una carta d’encoratjament, en la qual traspuen els sentiments que vinculen l’apòstol a una comunitat que ell havia començat a edificar (2,20). Encara que la carta no tracti grans qüestions teològiques, no és pas un escrit mancat de profunditat doctrinal. L’experiència que Pau ha viscut amb els tessalonicencs, tant durant el temps que va passar entre ells com posteriorment a través de les informacions que li han anat arribant, el porta a destacar l’origen, la raó de ser i la glòria del seu ministeri apostòlic.
En efecte, el fet que els tessalonicencs hagin canviat de manera de viure gràcies a la predicació de l’evangeli, mostra com la iniciativa amorosa de Déu, que havia fet d’Israel el seu poble, ara arriba a tots els homes: els pagans també es converteixen per la predicació de la paraula! Aquesta paraula, que Pau també anomena evangeli (2,4.9), no és poderosa per l’eloqüència de qui la pronuncia, ni es fa escoltar perquè miri de plaure als homes, ni és un discurs elevat i racional sobre Déu, sinó que es fa escoltar i és poderosa perquè és la paraula mateixa de Déu (2,13).
1 Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles.
Els digué: 2– Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava les noces del seu fill. 3Va enviar els seus servents a cridar els convidats, però ells no s’hi volgueren presentar. 4Llavors envià uns altres servents a dir-los: »– Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! 5»Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; 6i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar.
7El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
8Llavors va dir als seus servents:
»– El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; 9aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.
10»Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats.
11»Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, 12i li digué:
»– Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?
»Però ell va callar. 13Llavors el rei digué als qui servien:
»– Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
14»Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.
15Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora.
16I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li:
– Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. 17Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?
18Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:
– Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li portaren un denari.
20Jesús els preguntà:
– De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?
21Li responen: – Del Cèsar.
Llavors els diu: – Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
22En sentir aquesta resposta quedaren sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar.
23 Aquell dia, uns saduceus l’anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:
24– Mestre, Moisès va dir: Si un home mor sense fills, el seu germà s’ha de casar amb la viuda per donar descendència al germà difunt.
25 Doncs bé, hi havia entre nosaltres set germans. El primer es va casar i va morir, i com que no tenia descendència, el seu germà es va casar amb la viuda. 26El mateix va passar amb el segon, amb el tercer, i així fins al setè. 27Després de tots va morir la dona. 28Així, doncs, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots ells s’hi havien casat?
29Jesús els respongué:
– Aneu equivocats, perquè no coneixeu les Escriptures ni el poder de Déu. 30 Quan arribi la resurrecció, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel.
31 »I pel que fa a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit el que Déu us va dir: 32 Jo sóc el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob?
Ell no és Déu de morts, sinó de vius.
33 La gent, que ho va sentir, estava admirada de la seva doctrina.
34 Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, 35i un d’ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:
36– Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?
37 Jesús li digué:
– Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament.
38 Aquest manament és el més gran i el primer. 39El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.
40 Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’aquests dos.
41 Mentre els fariseus estaven reunits, Jesús els va fer aquesta pregunta:
42– Què en penseu, del Messies: de qui ha de ser fill?
Li responen:– De David. 43 Ell els diu: – ¿Com és, doncs, que David, mogut per l’Esperit, l’anomena “Senyor” quan diu:44 »El Senyor digué al meu Senyor:
Seu a la meva dreta,
mentre poso els enemics
sota els teus peus?
45»Per tant, si David l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?
46Ningú no va ser capaç de respondre-li res, ni es van atrevir des d’aquell dia a fer-li cap més pregunta.
