Menu
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira
El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.
El Fill de Sira és l’últim dels savis d’Israel i el primer dels seus mestres de la Llei. Segons el pròleg del llibre, el seu autor es va dedicar a l’estudi de la Llei, dels Profetes i dels altres Escrits dels seus avantpassats.
La seva obra es presenta, doncs, com un compendi de reflexions i ensenyaments dedicats als joves de les famílies benestants de Jerusalem: els preparava per a afrontar la vida i per a les futures responsabilitats en la societat.
El Siràcida fou un savi dedicat professionalment a la instrucció, enamorat de la Llei i de la saviesa, que se sentí cridat a transmetre el patrimoni religiós d’Israel a les noves generacions atretes sens dubte pel món grec i la seva cultura.
Ben Sira, que es deia també Jesús, va viure en una època en què el país dels jueus estava sota la dominació dels grecs des que Alexandre va conquerir el territori en 332 aC. Va escriure el llibre al voltant del 180 aC, en una atmosfera de pau: el poder respectava els costums i la religió jueva.
Nogensmenys, cal esmentar que després va venir l’època d’Antíoc Epífanes, vers el 165 aC, en què aquest va promoure l’adopció dels costums grecs i fins i tot en matèria de religió. Això va portar a larevolta dels Macabeus (vegeu el llibre dels Macabeus).
Aquest liberalisme ambiental, aquesta aparent pau amaga un perill: barrejar-ho tot; la religió jueva i la filosofia i mitologia gregues. I és això el que empeny Ben Sira a escriure el seu llibre.
Nosaltres també estem vivint un ambient de tolerància que ens porta a una mena d’indiferència religiosa: Tot succeeix com si hi hagués un servei lliure d’idees i valors i cadascú de nosaltres triés els que més li convenen en aquest supermercat…
La reflexió de Ben Sira ve al final de la llarga evolució de la fe d’Israel. La fe jueva no és una especulació filosòfica sinó l’experiència d’una aliança amb el Déu vivent.
“…el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme”. Una pregària que no reposa mai… Recordem la setmana passada: insistència i perseverança de la pregària…
“El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes”.
És el tema del passatge d’avui: Déu no judica segons les aparences…
Sembla un eco del que deia el profeta Samuel a Jessé, el pare del petit pastor David:
“ Però el Senyor digué a Samuel: —No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. L’he descartat. El que val no és allò que l’home veu: l’home veu l’aparença, el Senyor veu el fons del cor” (1Samuel 16,7).
El pobre, l’oprimit, l’orfe, la viuda: les quatre situacions tipus de pobresa de la societat de l’Antic Testament.
Quan hom es troba en una situació de pobresa, de necessitat, quan hom no té altre recurs que la pregària, és quan hom està completament davant de Déu i llavors el cor s’obre i ell hi pot entrar…
El mot “pregària” i el mot “precarietat” són de la mateixa família: és aquesta, potser, la clau de la pregària; hom només prega veritablement quan ha pres consciència de la seva pobresa i precarietat.
…Estem vivint un ambient de tolerància que ens porta a una mena d’indiferència religiosa: Tot succeeix com si hi hagués un servei lliure d’idees i valors i cadascú de nosaltres triés els que més li convenen en aquest supermercat…
La fe jueva no és una especulació filosòfica sinó l’experiència d’una aliança amb el Déu vivent.
… El tema del passatge d’avui: Déu no judica segons les aparences…
El pobre, l’oprimit, l’orfe, la viuda: les quatre situacions tipus de pobresa de la societat de l’Antic Testament.
Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.
Els ulls del Senyor vetllen pels justos,
escolta quan criden auxili.
Així que criden, el Senyor els escolta
i els treu de tots els perills. R.
El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes que se senten desfets.
El Senyor rescata de la mort els seus servents,
i no acusarà els qui es refugien en ell. R.
R. Quan els pobres invoquen el Senyor,
ell els escolta.
Aquest salm és un eco perfecte de la nostra primera lectura d’avui, del llibre de Ben Sira; perquè l’objectiu d’aquest llibre era el d’estimular la fe dels jueus del segle segon, temptats de vegades d’escoltar les veus de la saviesa grega.
“El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets”.
Certament la descoberta d’un Déu proper a l’home i, en particular, de l’home que pateix, és una de les grans aportacions noves de la Bíblia.
Dels pobles de la regió, hom no podria imaginar-se que cap tingués la idea d’un Déu bondadós…
Mesopotàmia, la terra d’origen d’Abraham, tenia la imatge d’una munió de déus, rivals entre ells i sobretot, gelosos dels homes…
El salm 33 és un cant d’acció de gràcies. Són molts els beneficis que el salmista ha rebut del Senyor i es veu en la necessitat d’agrair-los.
Enmig de les proves de la vida, ha vist tantes vegades la mà bondadosa de Déu, la seva fidelitat, la seva sol·licitud, que ara vol expressar amb un cant formidable tota la seva gratitud al Déu provident d’Israel.
I com a salm d’acció de gràcies, està compost per vint-i-dos versets, el número de les lletres de l’alfabet hebreu, on cada verset comença amb la lletra correlativa (acròstic).
El salmista té experiència d’aquesta protecció i sol·licitud de Déu, i per això agraeix la seva bondat i alhora comunica als altres la seva vivència, tot exhortant-los a la fidelitat i a la confiança, convidant-los fins i tot a tenir ells mateixos aquesta experiència de la providència i la proximitat de Déu.
De qui parla aquest salm? Quin estament és convidat a donar gràcies? Els “pobres”, els “anawim”.
“Que ho sentin i s’alegrin els humils”.
Sí, els “desgraciats”, els “humils”, els “cors que sofreixen”, són proclamats “feliços”, mentre que els rics són titllats de “desproveïts”!
“Benaurats els pobres, perquè el Regne del cel és per a ells”.
Salms com aquest ens ajuden a comprendre millor fins a quin punt Jesús estava impregnat de l’oració del seu poble…
Com Maria, de qui reconeixem aquí el “Magnificat”. L’acció de gràcies, la lloança, era el clima dominant de l’ànima de Jesús. Una de les seves pregàries té el mateix to que aquest salm: “Pare, us dono gràcies perquè heu revelat als pobres i als senzills això que heu amagat als savis i als entesos” (Lc 10,21).
Promesa de felicitat. Qui vol ser feliç ha de “fugir del mal”, “practicar el bé”, adorar Déu”, “cercar Déu”. Ingenuïtat!, diran certs esperits forts…
I si és veritat? I si els únics feliços són aquells de qui parla el salm? Fem-ne l’experiència…
“El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets”.
Certament la descoberta d’un Déu proper a l’home i, en particular, de l’home que pateix, és una de les grans aportacions noves de la Bíblia.
Dels pobles de la regió, hom no podria imaginar-se que cap tingués la idea d’un Déu bondadós…
“Benaurats els pobres, perquè el Regne del cel és per a ells”: Salms com aquest ens ajuden a comprendre millor fins a quin punt Jesús estava impregnat de l’oració del seu poble…
Promesa de felicitat. Qui vol ser feliç ha de “fugir del mal”, “practicar el bé”, adorar Déu”, “cercar Déu”.
Ingenuïtat!, diran certs esperits forts…
I si és veritat? I si els únics feliços són aquells de qui parla el salm? Fem-ne l’experiència…
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu
Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Hi ha força raons per suposar que les cartes a Timoteu no han estat escrites per Pau sinó per un deixeble seu anys més tard; però tothom està d’acord que el text que avui llegim, és el testament de Pau, el seu adéu a Timoteu.
Pau està a la presó a Roma i sap que l’executaran: l’hora de la partença ha arribat; sap que s’ha de presentar davant Déu i fa el seu balanç. La vida d’un apòstol és com una cursa de fons…
“Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat” A aquesta corona tots els apòstols, tots els cristians, tots els corredors, hi tenen dret. Ben Sira, a la primera lectura ens ho ha dit: que Déu no fa diferències entre els homes, que ell mira el cor…
“Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans”.
La força per córrer ve de Déu així com la recompensa a tots els corredors també vindrà d’ell.
No és una cursa de competició: cadascú al seu lloc, amb el seu ritme i tots desitjant amb amor la manifestació del Crist: “El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació”.
Pau ho esperava tot de Déu, i aparentment, no podia esperar gran cosa dels homes:
“Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni”.
Pau perdona. Com el Crist a la creu.
I és en aquest abandonament on ell experimenta la presència, la força del seu Senyor.
Se sent com el pobre de qui parlava Ben Sira, aquest pobre que Déu comprèn, “les llàgrimes del qual rellisquen per les galtes de Déu…” (Sr 35.18)
“I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial”.
Pau parla d’un altre perill que no és el de la mort física i del qual Déu l’ha preservat: Rendir-se, abandonar la cursa…
Aquest és el veritable perill! I no es vanta de no caure-hi perquè la seva fidelitat i la seva força els hi ha donat el Senyor…
Pau està a la presó a Roma i sap que l’executaran: l’hora de la partença ha arribat… La vida d’un apòstol és com una cursa de fons…
A aquesta corona tots els apòstols, tots els cristians, tots els corredors, hi tenen dret. Ben Sira, a la primera lectura ens ho ha dit: que Déu no fa diferències entre els homes, que ell mira el cor…
La força per córrer ve de Déu així com la recompensa a tots els corredors també vindrà d’ell. No és una cursa de competició…
Pau parla d’un altre perill que no és el de la mort física i del qual Déu l’ha preservat: Rendir-se, abandonar la cursa…
Aquest és el veritable perill! I no es vanta de no caure-hi perquè la seva fidelitat i la seva força els hi ha donat el Senyor…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».
En aquest passatge, Lluc ens està relatant una paràbola; ni tots els publicans són com el del text ni tampoc tots els fariseus ho són: Jesús ens descriu dues actituds diferents, molt tipificades i esquematitzades per fer ressaltar l’ensenyança que se’n desprèn.
Els publicans estaven al servei dels ocupants, cobraven els impostos: tenien molt mala reputació… Potser era aquesta la seva “pobresa”, encara que tenia les butxaques plenes (pensem en la paràbola de la viuda pobra i el jutge cínic, del text de la setmana passada).
Per contra, els fariseus gaudien d’una bona reputació: se’ls considerava gent de bé, complidors dels preceptes…
Analitzem el que diu el cobrador d’impostos:
Només estan Déu i ell
Es queda “un tros lluny” (no s’atreveix a ocupar els primers llocs; humilitat envers els homes),
“No gosava aixecar els ulls al cel” (humilitat envers Déu) i
“es donava cops al pit” (penediment: humilitat envers ell mateix).
“Sóc un pecador” davant la bonesa i santedat de Déu.
“Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador”: Potser el que diu el publicà és només l’estricta veritat…
També el que diu el fariseu en el temple és veritat, potser no s’inventa res; el que passa és que ell no prega sinó que ell simplement fa una contemplació de si mateix, una contemplació satisfeta.
El primer presenta “els seus demèrits”; el segon “els seus mèrits”. Tots dos van pujar al temple a pregar, però un va pregar i l’altre no.
Ara anem a la primera frase del text:
“Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”.
I a l’última:
“…perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.
Una vegada més Jesús posa de manifest que la justícia de Déu és diferent de la nostra. Nosaltres mirem les obres (l’única cosa que podem veure); però Déu mira el cor, i veu si és obert o tancat. Un cor obert pot rebre fins i tot el perdó. En canvi, un cor tancat no pot rebre ni donar res: està endurit; no és humà.
Com que nosaltres no veiem el cor, podem estalviar-nos una feina ben desagradable: judicar els altres.
Recordem el que dèiem en els comentaris de la primera lectura d’avui:
“És el tema del passatge d’avui: Déu no judica segons les aparences…”
Els homes certament amb els seus judicis s’aturen a la superfície, mentre que el Pare mira l’interior. Si en fan de mal les paraules quan estan motivades per sentiments de gelosia i enveja!
No judicar i no condemnar significa, en positiu, saber percebre el que de bo hi ha en cada persona i no permetre que hagi de patir pel nostre judici parcial i per la nostra presumpció de saber-ho tot.
Jesús ens descriu dues actituds diferents, molt tipificades i esquematitzades per fer ressaltar l’ensenyança que se’n desprèn.
Els publicans estaven al servei dels ocupants…, els fariseus gaudien d’una bona reputació: se’ls considerava gent de bé, complidors dels preceptes…
Analitzem el que diu el cobrador d’impostos:
Només estan Déu i ell Es queda “un tros lluny” (no s’atreveix a ocupar els primers llocs; humilitat envers els homes) “No gosava aixecar els ulls al cel” (humilitat envers Déu) i
“es donava cops al pit” (penediment: humilitat envers ell mateix). “Sóc un pecador” davant la bonesa i santedat de Déu.
“Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador”: Potser el que diu el publicà és només l’estricta veritat… També el que diu el fariseu en el temple és veritat, potser no s’inventa res; el que passa és que ell no prega sinó que ell simplement fa una contemplació de si mateix, una contemplació satisfeta.
El primer presenta “els seus demèrits”; el segon “els seus mèrits”. Tots dos van pujar al temple a pregar, però un va pregar i l’altre no.
Nosaltres mirem les obres (l’única cosa que podem veure); però Déu mira el cor, i veu si és obert o tancat.
Com que nosaltres no veiem el cor, podem estalviar-nos una feina ben desagradable: judicar els altres.
1 Seguir la Llei de Déu val tant com presentar
moltes ofrenes. *
2 Obeir els manaments és com oferir un sacrifici
de comunió. *
3 Ser agraït és com una ofrena de flor de farina,
4 i fer almoina als pobres és com oferir un
sacrifici de lloança. *
5 Apartar-se del mal és agradable al Senyor,
apartar-se de la injustícia val tant com un
sacrifici expiatori.
6 Però no et presentis davant el Senyor amb les
mans buides,
7 ja que ell mateix ha prescrit tots aquests
sacrificis. *
8 L’ofrena del just és com una ofrena de greix
damunt l’altar, *
la seva olor agradable arriba fins a l’Altíssim.
9 El sacrifici que ofereix l’home just plau al Senyor,
i el Senyor no l’oblidarà mai.
10 Sigues generós quan donis glòria al Senyor
i no li escatimis les primícies del teu treball.
11 Presenta les ofrenes amb la cara alegre,
ofereix com a cosa santa el teu delme amb alegria.
12 Dóna a l’Altíssim segons el que ell t’ha donat;
fes-ho amb cor generós, en la mesura que
puguis,
13 perquè el Senyor sap recompensar
i et tornarà set vegades el que li hauràs donat.
14 No provis de subornar Déu amb els teus
presents, que no els acceptarà; *
15 no comptis d’oferir un bé adquirit injustament,
perquè el Senyor és un jutge
per al qual el prestigi de les persones no compta.
16 Déu no fa distinció de persones en perjudici del
pobre,
sinó que escolta la pregària del qui pateix la
injustícia.
17 Ell no menysprea l’orfe que suplica
ni la viuda que es desfoga plorant. *
18 ¿No és cert que les llàgrimes de la viuda
corren galtes avall
19 i que ella aixeca el seu clam contra el qui la
fa plorar?
20 El qui adora el Senyor tal com ell vol és ben
acollit,
i la seva pregària arriba fins al cel. *
21 També la pregària dels humils travessa els
núvols
i no troba consol fins que arriba a terme,
no es retira fins que l’Altíssim l’atén
22 i fa justícia a favor dels innocents.
El Senyor no trigarà;
no tindrà més paciència amb els opressors del seu
poble, *
fins que haurà masegat l’esquena dels qui no tenen
cor
23 i haurà castigat les altres nacions;
fins que haurà exterminat tots els orgullosos
i haurà trossejat els ceptres dels injustos;
24 fins que haurà donat a cadascú el que
mereixen els seus actes
i haurà judicat les seves obres segons les seves
intencions;
25 fins que haurà fet justícia al seu poble
i, ple d’amor per ells, els haurà omplert d’alegria.
26 La misericòrdia de Déu en temps de tribulació
és tan oportuna com els núvols de pluja en
temps de secada. *
Beneiré el Senyor en tot moment *
1 Del recull de David. De quan canvià de pensar
en presència d’Abimèlec, i aquest se’l va treure del
davant i ell se n’anà. *
Àlef
2 Beneiré * el Senyor en tot moment, *
tindré sempre als llavis la seva lloança.
Bet
3 La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.
Guímel
4 Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.
Dàlet
5 He cercat el Senyor i ell m’ha respost,
m’ha alliberat de l’angoixa que tenia.
He
6 Alceu vers ell la mirada i us omplirà de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls, avergonyits.
Zain
7 El Senyor escolta el pobre que l’invoca,
i el salva de tots els perills.
Het
8 Acampa l’àngel del Senyor *
entorn dels seus fidels i els allibera.
Tet
9 Tasteu i veureu que n’és, de bo, el Senyor;
*
feliç l’home que s’hi refugia. *
Iod
10 Sants del Senyor, venereu-lo;
venereu-lo i no us mancarà res. *
Caf
11 Els rics * s’empobreixen, passen fam,
però als qui cerquen el Senyor no els faltarà
cap bé.
Làmed
12 Veniu, fills meus, escolteu-me;
us ensenyaré * de venerar el Senyor.
Mem
13 Qui és l’home que estima la vida,
que vol viure temps i fruir de benestar?
Nun
14 Guarda’t la llengua del mal,
que no diguin res de fals els teus llavis.
Sàmec
15 Decanta’t del mal i fes el bé, *
busca la pau, procura aconseguir-la.
Ain
16 Els ulls del Senyor vetllen pels justos, *
els escolta quan criden auxili.
Pe
17 El Senyor es gira contra els malfactors *
per esborrar de la terra el seu record.
Sade
18 Als qui clamen al Senyor, ell els escolta
i els allibera de tots els perills. *
Cof
19 El Senyor és a prop dels cors que
sofreixen,
salva els homes abatuts d’esperit. *
Reix
20 El just pateix molts mals,
però el Senyor sempre l’allibera;
Xin
21 vetlla per cada un dels seus ossos,
no en trencaran cap ni un. *
Tau
22 La malícia duu el malvat a la mort,
els qui detesten el just pagaran la seva
culpa. *
23 El Senyor rescata * la vida dels seus
servents;
quedaran nets de culpa els qui en ell es
refugien.
1 Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, * et conjuro, per la seva manifestació * i pel seu Regne: 2 proclama la Paraula, * insisteix quan és oportú i quan és inoportú, * reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar. 3 Perquè vindrà un temps que alguns no suportaran la sana doctrina. * Seguint els propis desigs i buscant qui els afalagui les orelles, s’envoltaran d’un munt de mestres, 4 es negaran a escoltar més la veritat i es desviaran cap a les faules. * 5 Tu, però, sigues sobri en tot, suporta els sofriments, fes obra d’evangelitzador, * compleix bé el teu ministeri.
6 Pel que fa a mi, ja estic a punt d’oferir la meva vida com una libació; ha arribat l’hora de la meva partença. * 7 He lliurat un bon combat, * he acabat la cursa, he conservat la fe. 8 I des d’ara tinc reservada la corona de la justícia * que el darrer dia em donarà el Senyor, jutge just; i no tan sols a mi, sinó a tots els qui hauran esperat amb amor la seva manifestació. *
9 Afanya’t a venir a trobar-me aviat. 10 Per amor d’aquest món, Demes * m’ha abandonat i se n’ha anat a Tessalònica. Crescent se n’ha anat a Galàcia, i Titus, * a Dalmàcia. 11 Lluc * és l’únic que s’ha quedat amb mi. Pren Marc * i porta’l amb tu, que m’és útil en el ministeri. 12 He enviat Tíquic * a Efes. 13 Quan vinguis, porta’m el mantell que em vaig deixar a Tròada, * a casa de Carp; porta’m també els llibres, sobretot els de pergamí. 14 Alexandre, * el calderer, m’ha fet molt de mal; el Senyor li pagarà el que mereixen les seves obres. * 15 Tu també guarda-te’n, perquè s’ha oposat fortament a la nostra predicació.
16 En la meva primera defensa davant el tribunal, ningú no em va fer costat, tots em van abandonar. * Que no els sigui tingut en compte! 17 Però el Senyor estigué vora meu * i em va donar forces perquè acabés de predicar el missatge * i poguessin escoltar-lo tots els pagans. * Ell m’ha alliberat de la gola del lleó! * 18 El Senyor m’alliberarà de totes les insídies i em salvarà per dur-me al seu Regne celestial. A ell la glòria pels segles dels segles. Amén.
19 Saluda Prisca i Àquila * i els de la casa d’Onesífor. * 20 Erast * s’ha quedat a Corint; a Tròfim * el vaig deixar malalt a Milet. 21 Afanya’t a venir abans de l’hivern. Et saluden Eubul, Púdens, Linus, Clàudia i tots els germans. 22 Que el Senyor sigui amb el teu esperit. Que la gràcia sigui amb vosaltres. *
1 Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: *
2 —En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. 3 A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia:
»—Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. *
4 »Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, 5 però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” *
6 I el Senyor va afegir:
—Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. 7 ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? 8 Us asseguro que els farà justícia molt aviat. * Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra? *
9 Jesús proposà una altra paràbola a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres:
10 —Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. *
11 »El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12 Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tot el que guanyo o adquireixo.” *
13 »Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.” *
14 »Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; * perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. *
15 Alguns presentaven a Jesús uns infants molt petits perquè els acaronés; * però els deixebles, en veure-ho, els renyaven. 16 Jesús féu acostar els infants i digué:
—Deixeu que els infants vinguin a mi: no els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. * 17 En veritat us ho dic: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas. *
18 Un home important li va preguntar:
—Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna? 19 Jesús li digué:
—Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. 20 Ja saps els manaments: No cometis adulteri, no matis, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare. * 21 Ell va dir:
—Tot això ho he complert des de jove.
22 Jesús, en sentir-ho, li digué: —Encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, * i tindràs un tresor al cel. * Després vine i segueix-me. *
23 Quan va sentir això, aquell home es posà tot trist, perquè era molt ric.
24 Jesús, en veure’l entristit, digué:
—Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! 25 És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. *
26 Els qui escoltaven van dir: —Si és així, qui pot salvar-se?
27 Ell respongué: —Allò que és impossible als homes, és possible a Déu. *
28 Llavors Pere va dir: —Mira, nosaltres hem deixat el que teníem i t’hem seguit. *
29 Jesús els digué: —En veritat us dic que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, * 30 rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, la vida eterna.
31 Després Jesús va prendre a part els Dotze i els digué: —Ara pugem a Jerusalem, i es complirà tot allò que els profetes van escriure del Fill de l’home: * 32 serà posat en mans dels pagans, l’escarniran, l’insultaran, li escopiran, 33 l’assotaran i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà. *
34 Ells no van comprendre res d’això: el sentit d’aquell llenguatge els resultava amagat i no entenien què volia dir. *
35 Quan Jesús arribava prop de Jericó, * hi havia un cec assegut a la vora del camí, demanant caritat. 36 En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. 37 Li feren saber que passava Jesús de Natzaret. 38 Llavors començà a cridar: —Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi! *
39 La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: —Fill de David, tingues pietat de mi!
40 Jesús s’aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: 41 —Què vols que faci per tu? Ell respongué: —Senyor, fes que hi vegi. *
42 Jesús li digué: —Recobra la vista; la teva fe t’ha salvat. *
43 A l’instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, donava lloança a Déu.
