Menu
Lectura del primer llibre dels Reis
En aquell temps el profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure». Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa».
Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després morirem de fam». Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius, però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la pluja al país». Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies, tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la farina ni
s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.
Per què el profeta Elies és tan lluny del seu país? Ell era profeta del Regne del Nord i això passa a Sarepta, una ciutat de la costa fenícia, una regió que a l’època formava part del regne de Sidó, no d’Israel.
Una mica d’història: som al segle IX aC, sota el regnat del rei Acab i la reina Jezabel (vers 870). Jezabel era filla del rei de Sidó, pagana. Va portar de Sidó quatre-cents sacerdots del déu Baal, que s’exhibien per palau… El rei Acab, feble, apostata i fins i tot va fer construir
un temple per Baal a la capital, Samaria.
I ara anem al començament del capítol, just abans del text que llegim avui:
“Elies, el tixbita, de Tixbé de Galaad, va dir a Acab: —Per la vida del Senyor, Déu d’Israel, a qui jo serveixo, et juro que no hi haurà rosada ni pluja en tots aquests anys fins que jo no ho digui. El Senyor va comunicar la seva paraula a Elies. Li digué: —Vés-te’n d’aquí cap a l’orient i amaga’t al torrent de Querit, a l’altra banda del Jordà. Beu aigua del torrent. Jo he ordenat als corbs que t’alimentin. Ell va fer tal com el Senyor li havia dit: se’n va anar a viure al torrent de Querit, a l’altra banda del Jordà. Els corbs li portaven pa i carn cada matí i cada vespre, i bevia aigua del torrent. Al cap d’un quant temps, el torrent es va assecar, perquè no plovia al país. Llavors el Senyor va comunicar la seva paraula a Elies. Li digué: Vés a Sarepta de Sidó i queda-t’hi. He disposat que et mantingui una viuda d’aquella ciutat” (1R 17, 1-9).
Va aparèixer llavors una gran sequera a Israel: som en aquest moment. I heus ací el nostre profeta mendicant… I comença el text que llegim avui:
“…Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa». Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli…”
I continua la viuda:
“…Ens el menjarem i després morirem de fam”.
Una vídua pagana es juga la vida (ella dóna tot el pa que li resta…) per la paraula del Déu d’Israel.
La intenció de l’autor del text és molt clara: el poble beneficiari de totes les atencions de Déu faria bé a prendre exemple de certs pagans! Alguns pagans poden beneficiar-se de la generositat de Déu només perquè tenen fe.
Ens caldrà evitar la temptació d’una inèrcia regressiva que ens tanca sobre nosaltres mateixos en nom de la supervivència. Elies ens proposa vèncer aquesta inèrcia des del que essencialment som: un do rebut, un do per lliurar.
Més tard, Jesús no va donar cap alegria als seus compatriotes quan els va recordar aquest episodi:
“Més encara, us asseguro que en temps d’Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s’estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó” (Lc 4, 25-26).
La gran lliçó d’aquest passatge és la gran sol·licitud de Déu per tothom qui li fa confiança.
Senyor, que es manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos.
El Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els vençuts.
El Senyor estima els justos;
el Senyor guarda els forasters. R.
Manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre,
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.
R. Lloa el Senyor, ànima meva. O bé: Al·leluia.
Tot aquest salm és un cant de lloança i reconeixement. Està impregnat de l’alegria del retorn al seu país després de l’exili a Babilònia (recordem: 587 aC, el Temple va ser destruït pels babilonis i els jueus deportats com esclaus a Babilònia; cinquanta anys més tard, 538 aC, el rei persa Cir, els permet de tornar a Jerusalem i reconstruir el Temple).
Un cop més, Déu ha provat la seva fidelitat a la seva Aliança. Recordem la sortida d’Egipte, l’Èxode, quaranta anys de travessa del desert… Déu els dóna el mannà i les guatlles per menjar.
I és així com a poc a poc, hom descobreix aquest Déu que sistemàticament pren partit pels desvalguts de tota mena:
“El Senyor fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos”.
La lloança expressada en aquest salm es fonamenta en el poder creador del Senyor:
“que ha fet el cel i la terra, el mar i tot el que s’hi mou”.
i en la seva bondat envers els pobres i oprimits:
“fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos”.
És un “himne” del regne de Déu. A partir del salm 145, fins a l’últim, el 150, tenim una sèrie que es diu l‘”últim Hal·lel”, perquè cada un d’aquests sis salms comença i acaba amb “Al·leluia”. D’aquesta forma, el salteri acaba en una mena de ramell de lloança. Recordem que la paraula “Al·leluia” significa, en hebreu, “lloeu el Senyor”, “lloeu Déu”.
Igual que el salm, Jesús va pronunciar també “benaurances”: “Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob… Feliç el qui escolta la paraula de Déu…” I a aquestes benaurances correspon una “maledicció” igual que en el salm: “deixa extraviar els malvats”…
“Ai de vosaltres els rics, perquè heu rebut el vostre consol” (Lc 6,24).
Hi ha altres cadenes que les de les presons: les cadenes de l’odi, de l’orgull, de l’enveja… però el creient pot verificar que Déu, a poc a poc, el va deslliurant del seu cor de pedra.
“El Senyor deslliura els presos”.
Jesús va repetir sovint, amb aquest salm, que la vida materialista condueix al no-res.
Lectura de la carta als cristians hebreus
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Aquesta carta ja l’hem llegida en aquests últims diumenges de l’Any B. Ens presenta Jesús com a gran i etern sacerdot.
Entre els primers cristians n’hi havia que enyoraven el temple i els sacrificis que hi oferien els sacerdots. És a aquests cristians que va dirigida la carta als hebreus.
La carta fa un raonament que es podria resumir així:
“Germans: atès que encara “necessiteu” temples, sacerdots i sacrificis, sapigueu que en Jesucrist hi tenim un sacerdot que, tot i ser totalment diferent dels sacerdots normals, és tan perfecte que el seu culte ja no necessita ser continuat ni completat”.
Pau oposa el sacrifici de Crist a l’ofert pel gran sacerdot d’Israel, cada any el dia de Yom Kippur (literalment “Dia del perdó”): aquell dia, el gran sacerdot entrava sol al Sant dels Sants, pronunciava el Sant Nom (YHVH), vessava la sang d’un brau (per a les seves pròpies
faltes) i la d’un boc (per les faltes del poble) i renovava solemnement l’Aliança amb Déu.
Quan sortia el gran sacerdot del Sant dels Sants, la gent reunida a fora sabia que els seus pecats estaven perdonats. Però aquesta renovació de l’Aliança era precària, i s’havia de repetir cada any:
“Cada any entrava el gran sacerdot al santuari, oferint sang que no era seva”.
“Ni necessita temples, perquè ell està ja directament davant Déu, al cel. I com que, un cop ressuscitat, ja no mor més, tampoc no necessita que altres sacerdots continuïn la seva ofrena, que ja és perfecta, feta una vegada per sempre.
Així doncs, germans: vigileu que la vostra enyorança de l’antic culte i de temples, no es converteixi en una falta de fe en Jesucrist, que és el vertader camí per arribar a Déu.”
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament».
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia».
Seguint el seu camí, Jesús, amb els deixebles, ha arribat a Jerusalem.
Per als deixebles és el final del camí. També serà el moment de la gran decepció, com explícitament farà constar Lluc:
“Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel” (Lluc 24,21).
“No us fieu dels mestres de la Llei…”
Ens pot sorprendre aquesta vehemència de Jesús: quantes vegades hem vist com els profetes utilitzen un llenguatge molt violent per estigmatitzar determinades actituds; tanmateix, no li correspon a Jesús judicar tots els escribes en bloc.
Precisament en el mateix capítol 12 de l’evangeli de Marc, trobem un episodi amb un mestre de la Llei, on queda palès que Jesús en troba de bons… (el vàrem llegir i comentar diumenge proppassat).
Els escribes eren molt considerats en els temps de Jesús. Qui eren? Laics que havien estudiat la Llei de Moisès en escoles especialitzades. Tenien dret a comentar les Escriptures i a predicar.
S’asseien al Sanedrí, el tribunal permanent de Jerusalem que es reunia al temple dues vegades per setmana.
El llibre de Ben Sira dedica una pàgina sencera (Si 38,34 – 39,11) a l’elogi de l’escriba…
Els “dies” de l’estada a Jerusalem han de ser entesos en sentit teològic, i no pas cronològic.
Simbòlicament constitueixen una setmana, que pren el seu significat de la Setmana de la Creació, en la qual el “dia sisè” és el de la creació de l’home (Gènesi 1:1-31).
Els evangelis, posant la mort de Jesús (“vida donada”) al “dia sisè” (divendres), volen explicitar el “compliment” la plenitud de l’home, creat a imatge de Déu.
L’evangeli d’avui recull dos episodis diferents, però molt lligats entre ells.
En el primer, Jesús expressa un judici sobre els mestres de la Llei. Ells, com els vinyaters criminals de la paràbola (Marc 12,7), s’han apoderat del temple o de la vinya del Senyor.
Pretenen ser tinguts per persones pietoses, però “…devoren els béns de les viudes”. Jesús no amaga que seran jutjats severament.
En el segon, se’ns presenta el contrast: la viuda pobra i explotada. L’escena és sorprenent:
Jesús assegut davant la Sala del Tresor. “Assegut” és la posició pròpia del mestre, i també del jutge. Jesús observa. Molts rics hi tiren molt, d’allò que els sobra.
Una viuda pobra hi tira poquíssim, però és tot el que té. Jesús-mestre crida els deixebles per donar-los un ensenyament important: la viuda pobra hi tira més que tots els rics.
Jesús que veu molt endintre: ha vist el “valor”, no el “preu”, la “qualitat”, no la “quantitat”. Nosaltres ens hem malacostumat a veure per la marca, pel preu. És la cultura de l’aparença, valorar pel “preu”, no pel “valor”.
Jesús exclama (i nosaltres amb ell): “encara es pot creure en les persones”! I sap descobrir viudes pobres arreu. Sap valorar la gent pel “ser” (no pel “tenir”!). No per l’orgull de “tenir”, sinó per la dignitat de “ser”. I nosaltres demanem aquesta sensibilitat.
Donant tot el que tenia per viure, aquesta viuda pobra esdevé anunci i intèrpret de la donació total de Jesús a la Creu.
Nota: “Filactèries”. Són unes cintes per aguantar unes petites capsetes dintre les quals hi ha uns trossets de pergamí o de paper amb les primeres paraules dels Deu Manaments. Sovint es portaven lligades al braç i o al cap per complir literalment el que indicava la Llei:
“Lliga-te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls” (Dt 6,8).
Es porten durant la pregària; però, en temps de Jesús, alguns les portaven tot el dia, fent-ne ostentació.
Una vídua pagana… dóna tot el pa que li resta… per la paraula del Déu d’Israel.
La intenció de l’autor del text és molt clara: el poble beneficiari de totes les atencions de Déu faria bé a prendre exemple de certs pagans! Alguns pagans poden beneficiar-se de la generositat de Déu només perquè tenen fe.
Ens caldrà evitar la temptació d’una inèrcia regressiva que ens tanca sobre nosaltres mateixos en nom de la supervivència. Elies ens proposa vèncer aquesta inèrcia des del que essencialment som: un do rebut, un do per lliurar.
Hi ha altres cadenes que les de les presons: les cadenes de l’odi, de l’orgull, de l’enveja… però el creient pot verificar que Déu, a poc a poc, el va deslliurant del seu cor de pedra.
“El Senyor deslliura els presos”.
Jesús va repetir sovint, amb aquest salm, que la vida materialista condueix al no-res.
Entre els primers cristians n’hi havia que enyoraven el temple i els sacrificis que hi oferien els sacerdots.
És a aquests cristians que va dirigida la carta als hebreus.
Així doncs, germans: vigileu que la vostra enyorança de l’antic culte i de temples, no es converteixi en una falta de fe en Jesucrist, que és el vertader camí per arribar a Déu.”
Seguint el seu camí, Jesús, amb els deixebles, ha arribat a Jerusalem.
Per als deixebles és el final del camí. També serà el moment de la gran decepció, com explícitament farà constar Lluc:
“Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel” (Lluc 24,21).
Els “dies” de l’estada a Jerusalem han de ser entesos en sentit teològic, i no pas cronològic. Simbòlicament constitueixen una setmana, que pren el seu significat de la Setmana de la Creació, en la qual el “dia sisè” és el de la creació de l’home (Gènesi 1:1-31).
Els evangelis, posant la mort de Jesús (“vida donada”) al “dia sisè” (divendres), volen explicitar el “compliment” la plenitud de l’home, creat a imatge de Déu.
Jesús que veu molt endintre: ha vist el “valor”, no el “preu”, la “qualitat”, no la “quantitat”. Nosaltres ens hem malacostumat a veure per la marca, pel preu. És la cultura de l’aparença, valorar pel “preu”, no pel “valor”.
Jesús exclama (i nosaltres amb ell): “encara es pot creure en les persones”! I sap descobrir viudes pobres arreu. Sap valorar la gent pel “ser” (no pel “tenir”!). No per l’orgull de “tenir”, sinó per la dignitat de “ser”. I nosaltres demanem aquesta sensibilitat.
Donant tot el que tenia per viure, aquesta viuda pobra esdevé anunci i intèrpret de la donació total de Jesús a la Creu.
1 Elies, * el tixbita, de Tixbé de Galaad, * va dir a Acab:
—Per la vida del Senyor, Déu d’Israel, a qui jo serveixo, et juro que no hi haurà rosada ni pluja en tots aquests anys fins que jo no ho digui. *
2 El Senyor va comunicar la seva paraula a Elies. Li digué:
3 —Vés-te’n d’aquí cap a l’orient i amaga’t al torrent de Querit, a l’altra banda del Jordà. 4 Beu aigua del torrent. Jo he ordenat als corbs * que t’alimentin.
5 Ell va fer tal com el Senyor li havia dit: se’n va anar a viure al torrent de Querit, a l’altra banda del Jordà. 6 Els corbs li portaven pa i carn cada matí i cada vespre, * i bevia aigua del torrent.
7 Al cap d’un quant temps, el torrent es va assecar, perquè no plovia al país. 8 Llavors el Senyor va comunicar la seva paraula a Elies. Li digué:
9 —Vés a Sarepta de Sidó * i queda-t’hi. He disposat que et mantingui una viuda d’aquella ciutat.
10 Ell se’n va anar a Sarepta. Arribat a la porta de la ciutat, veié una viuda que recollia llenya. La va cridar i li digué:
—Porta’m, si et plau, una mica d’aigua en un gerro, que vull beure.
11 Quan anava a portar-la-hi, Elies la va cridar de lluny estant i li digué:
—Porta’m també, si et plau, un tros de pa.
12 Ella va respondre:
—Et juro per la vida del Senyor, el teu Déu, que no tinc gens de pa. Només em queda al pot un grapat de farina i una mica d’oli a la gerra. Ara recollia unes branques per coure-ho per a mi i per al meu fill. Ens ho menjarem i després morirem. *
13 Llavors Elies li va dir:
—No tinguis por. Vés i fes tal com has dit; però, amb la farina que tens, cou-me primer un panet i portame’l. Després ja en couràs per a tu i per al teu fill, 14 perquè això diu el Senyor, Déu d’Israel: “El pot de farina no es buidarà ni la gerra d’oli s’acabarà, fins al dia que el Senyor enviarà la pluja a la terra.”
15 Ella se’n va anar i va fer tal com Elies li havia dit. I en van menjar ell i ella amb tota la seva família, durant dies i dies. 16 El pot de farina no va buidar-se ni l’oli de la gerra s’acabà, tal com el Senyor havia anunciat per boca d’Elies.
17 Un quant temps després d’això, el fill d’aquella dona, la mestressa de la casa, es va posar malalt, i la malaltia era tan greu que el noi es va morir. 18 Ella va dir a Elies:
—Deixa’m estar, * home de Déu! ¿Has vingut a casa per recordar a Déu les meves faltes * i fer morir el meu fill?
19 Ell li va respondre:
—Dóna’m el teu fill.
Elies el va rebre dels braços d’aquella dona, el va pujar a la cambra de dalt, on vivia, i l’ajagué al seu propi llit. 20 Després va invocar el Senyor dient:
—Senyor, Déu meu! ¿Fins i tot a aquesta viuda que m’hostatja vols mal, que fas morir el seu fill?
21 Llavors s’estirà tres vegades sobre el nen i va invocar encara el Senyor dient:
—Senyor, Déu meu! Fes que la vida torni a dins d’aquest infant! *
22 El Senyor va escoltar el crit d’Elies, la vida tornà a entrar dintre l’infant, i l’infant va reviure. 23 Elies va prendre el nen i el baixà de la cambra de dalt. El retornà a la seva mare i li digué:
—Mira, el teu fill és viu!
24 La dona va dir a Elies:
—Ara veig que ets un home de Déu i que la paraula del Senyor que tu pronuncies es compleix fidelment.
Tau
Lloa el Senyor, ànima meva *
1 Al·leluia!
Lloa el Senyor, ànima meva.
2 Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
3 No us fieu dels poderosos,
homes mortals, incapaços de salvar. *
4 Exhalen l’esperit i tornen a la terra,
i aquell dia es desfan els seus plans. *
5 Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob,
el qui espera en el Senyor, el seu Déu,
6 que ha fet el cel i la terra,
el mar i tot el que s’hi mou. *
Ell es manté fidel per sempre,
7 fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor allibera els presos,
8 el Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els qui han ensopegat,
el Senyor estima els justos;
9 el Senyor guarda els forasters,
sosté les viudes i els orfes, *
però capgira els camins dels injustos. *
10 El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles.
Al·leluia!
1 Certament, la primera aliança tenia un ritual per al culte i un santuari terrenal. 2 El tabernacle que es va construir tenia una primera estança, anomenada «el lloc sant», on hi havia el canelobre, la taula i els pans d’ofrena. * 3 Passada la segona cortina, hi havia l’altra estança del tabernacle, anomenada «el lloc santíssim», * 4 que contenia un altar d’or, per a cremar-hi l’encens, * i l’arca de l’aliança, tota recoberta d’or.
* Dins l’arca hi havia una gerra d’or plena de mannà, la vara d’Aaron que havia florit i les taules de l’aliança.
* 5 Damunt l’arca hi havia els querubins que assenyalaven la presència gloriosa de Déu i que amb les ales feien ombra sobre la coberta del perdó. * Però ara no és el moment de parlar-ne en detall.
6 Disposat tot tal com hem dit, els sacerdots entren * sempre que cal a la primera estança del tabernacle per dur-hi a terme les funcions del culte, * 7 però a la segona tan sols hi entra el gran sacerdot una vegada l’any, i no deixa mai d’oferir la sang pels seus propis pecats i pels pecats del poble. * 8 Amb això l’Esperit Sant ha volgut fer comprendre que, mentre subsisteix el primer tabernacle, encara no s’ha manifestat el camí d’accés al santuari. * 9 El primer tabernacle és, doncs, un símbol referit al temps present; allí s’ofereixen dons i sacrificis incapaços de portar a la plenitud la consciència dels qui tributen aquell culte. *
10 Els seus ritus terrenals, basats en menjars, begudes i purificacions diverses, han estat imposats fins al moment de la renovació. *
11 Però Crist ha vingut com a gran sacerdot dels béns que ara comencen i ha entrat al santuari a través del tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’home, ja que no pertany al món creat. * 12 Hi ha entrat una vegada per sempre, * sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, * sinó valent-se de la seva pròpia sang; * així ens ha redimit per sempre més. * 13 La sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui són impurs, els santifica i purifica corporalment. * 14 Però la sang de Crist, que per l’Esperit etern s’ha ofert ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, * amb molta més raó purificarà la nostra consciència * de les obres mortes, * i podrem donar culte al Déu viu.
15 Així, doncs, el Crist és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat dels pecats comesos sota la primera; així els qui són cridats reben l’herència eterna que els havia estat promesa. * 16 En efecte, perquè un testament entri en vigor, ha de constar la mort del testador; 17 un testament sols és efectiu si el testador ha mort, ja que, mentre viu, el testament no val. *
18 Per això, ni tan sols la primera aliança va ser inaugurada sense vessament de sang. 19 Quan Moisès hagué promulgat a tot el poble cada un dels manaments de la Llei, prengué la sang dels vedells i dels bocs, juntament amb aigua, i aspergí amb llana escarlata i amb hisop tant el llibre com tot el poble, * 20 dient: Això és la sang de l’aliança que Déu ha prescrit per a vosaltres; * 21 igualment, aspergí amb aquella sang el tabernacle i tots els objectes del culte. * 22 Segons la Llei, gairebé tot s’ha de purificar amb sang, i sense vessament de sang no hi ha perdó. * 23 Per tant, si allò que és imitació de les realitats celestials s’ha de purificar d’aquesta manera, és clar que les mateixes realitats celestials exigeixen sacrificis més excel·lents que aquells. *
24 Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, * i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres. * 25 El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. * Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades; 26 si fos així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s’ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici. * 27 Als homes ens toca de morir una sola vegada, i després de la mort ve el judici; 28 semblantment, Crist, que es va oferir una sola vegada i prengué damunt seu els pecats de tots, * apareixerà per segona vegada, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar els qui viuen esperant-lo. *
1 Jesús es posà a parlar-los en paràboles: *
—Un home va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. * Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny. 2 Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre’n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; 3 però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. 4 Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. 5 Els en va enviar encara un altre, i a aquest el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d’altres els mataven. 6 Li quedava encara el seu fill estimat, i els l’envià en darrer lloc, tot dient-se: “Al meu fill, el respectaran.” * 7 Però aquells vinyaters es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu: vinga, matem-lo i l’heretat serà nostra.” * 8 L’agafaren, el van matar i el van llençar fora de la vinya.
9 »Què farà, doncs, l’amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres.
* 10 ¿No heu llegit allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal.
* 11 És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen? *
12 Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, * i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. * Llavors el van deixar estar i se n’anaren.
13 Aleshores van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d’Herodes * per sorprendre’l en alguna paraula comprometedora. * 14 Hi van, doncs, i li diuen:
—Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes realment el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L’hem de pagar o no l’hem de pagar? *
15 Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué:
—Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari * i deixeu-me’l veure.
16 Ells l’hi portaren. Jesús els preguntà:
—De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? *
Ells li respongueren:
—Del Cèsar.
17 Jesús els digué:
—Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. *
I quedaren sorpresos de la seva resposta.
18 Després uns saduceus l’anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; * per això li van plantejar aquesta dificultat:
19 —Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home mor i deixa muller, però no ha tingut fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. * 20 Doncs bé, hi havia set germans.
El primer es va casar, i va morir sense tenir descendència. 21 El segon es va casar amb la dona del difunt, i morí sense tenir-ne descendència. Igualment el tercer. 22 Cap dels set no va tenir descendència. Després de tots va morir també la dona. 23 Així, doncs, quan arribi la resurrecció i tots ells * ressuscitin, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?
24 Jesús els respongué:
—Aneu equivocats precisament perquè no coneixeu les Escriptures ni el poder de Déu. 25 Quan tots ells ressuscitin d’entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel.
26 »I sobre el fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, com Déu li va dir: Jo sóc el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob? * 27 Ell no és Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats!
28 Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:
—Quin és el primer de tots els manaments?
29 Jesús va respondre:
—El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. * 31 El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. * No hi ha cap manament més gran que aquests.
32 Llavors el mestre de la Llei li digué:
—És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, * 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. *
34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:
—No ets pas lluny del Regne de Déu.
I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.
35 Jesús prengué la paraula i ensenyava en el temple * dient:
—Com poden dir els mestres de la Llei que el Messies ha de ser fill de David? 36 David mateix, mogut per l’Esperit Sant, va dir: *
» El Senyor digué al meu Senyor:
Seu a la meva dreta,
mentre poso els enemics
sota els teus peus. *
37 »Per tant, si David mateix l’anomena Senyor, com pot ser fill seu? *
La gran gentada que hi havia l’escoltava de bon grat.
38 Jesús, instruint la gent, deia:
—Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. * 40 Devoren els béns de les viudes * i fan veure que preguen llargament. * Per això aquests seran judicats amb més rigor.
41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. * 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. * 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:
—En veritat us dic que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure. *
