52

A

Diumenge XXVIII

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Is 25,6-9
El Senyor prepararà un convit i eixugarà les llàgrimes de tots els homes

Lectura del llibre d’Isaïes
En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort.
El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegremnos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.

Comentaris

Aquest text forma part del que s’anomena ”Apocalipsi d’Isaïes” (capítols 24-27), quatre capítols que són com una visió de la fi del món: l’autor ens “desvela”, ens treu el vel, revela (aquest és el significat de la paraula Apocalipsi) els esdeveniments de la fi de la història.

El capítol 25, d’on s’ha tret el text que llegim avui, comença amb una acció de gràcies:

“Senyor, tu ets el meu Déu. T’exalçaré i proclamaré el teu nom: has dut a terme plans admirables, ferms i segurs, decidits fa molt de temps” (Is 25,1).

El profeta ens parla en passat, com si ja haguéssim arribat a la fi de la història amb uns plans admirables, uns projectes que els coneixem bé: una humanitat unida, pacífica, compartint el mateix menjar:
“En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis…”

Està clar que es tracta d’un llenguatge poètic…
“Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort”.

De quina mort parla Isaïes? Evidentment no tenia en el cap la idea de la resurrecció tal com avui l’entenem els cristians: el poble d’Israel va anar descobrint la fe en la resurrecció tardanament, no pas a l’època quan va ser escrit el llibre d’Isaïes…

Pel creient d’aquella època, viure plenament era viure a la terra (la vida terrenal era l’horitzó total de la vida d’una persona), en aliança amb Déu (avui en diríem en comunió amb Déu). I el que anomena mort, és la ruptura de l’Aliança amb Déu.

No sabem exactament quan va ser escrit aquest llibre però de segur que va ser durant un temps difícil! La frase central del text és: “Ha parlat el Senyor….”

El profeta és qui ha experimentat personalment l’obra continuada de Déu per alliberar el seu poble.

Aquest text forma part del que s’anomena ”Apocalipsi d’Isaïes” (capítols 24-27)… l’autor ens “desvela”, ens treu el vel, revela (aquest és el significat de la paraula Apocalipsi) els esdeveniments de la fi de la història.
El profeta ens parla en passat, com si ja haguéssim arribat a la fi de la història amb uns plans admirables…
Està clar que es tracta d’un llenguatge poètic…
Pel creient d’aquella època, viure plenament era viure a la terra… en aliança amb Déu (avui en diríem en comunió amb Déu). I el que anomena mort, és la ruptura de l’Aliança amb Déu.

Salm responsorial 22,1-3.4.5.6 (R.: 6cd)

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor
m’asserena i em conforta. R.
Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa. R.
Oh sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor. R.
R. Viuré sempre a la casa del Senyor.

Comentaris

Aquest salm té un cert aire bucòlic que ens pot desviar del seu pregon missatge car ens parla de la vida i la mort, de la por als enemics i de la fe en Déu que és més forta que totes les amenaces.
I l’hem de llegir prenent-lo com un ressò de la primera lectura d’Isaïes: només parla de la Vida en l’Aliança amb Déu; la ruptura comporta la Mort…

Per a fer notar la felicitat del creient, el nostre salm fa referència a dues experiències: la d’un levita i la d’un peregrí.
Fem memòria de qui eren els levites…Anem al llibre del Gènesi:

Levi era un dels dotze fills de Jacob, els mateixos que han donat nom a les dotze tribus d’Israel; però la tribu de Levi des del bon començament es va dedicar al culte diví i no va tenir cap territori propi sinó que van viure dispersats en els territoris de les altres tribus i vivien de les almoines que els donaven. A Jerusalem estaven consagrats al servei del temple (“la casa del Senyor”).
Aquí, el nostre levita canta:

“Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor”.

Quan el peregrí anava al temple a oferir un sacrifici d’acció de gràcies, se sentia com una ovella en un ramat: el seu pastor era Déu…

“El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos”

Un fet distintiu d’Israel és que hom afirmava que el seu veritable rei era Déu; de la mateixa manera que el veritable pastor d’Israel era també Déu…

De vegades el pelegrinatge podia ser perillós:

“Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”

En arribar al temple, el peregrí acomplia el sacrifici d’acció de gràcies i després feia l’àpat ritual:

“Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa”.

Tal com els levites tenien un rol particular dins del poble d’Israel, també Israel tenia un paper particular enmig de les nacions del món.

I aquest poble escollit lliurement per Déu, que ha tingut el privilegi de ser el primer en entrar en intimitat amb Déu, el té per obrir les portes als altres, no pas per utilitzar-ho egoistament:
“el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit… (Is 25,6).
“Davant meu pareu taula vós mateix,”

El festí del qual ens parla Isaïes, no és més que un avançament promès per a la fi dels temps…
“…la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”.

La imatge del pastor és molt present en tota la Bíblia: la confiança del seu ajut durant les difícils proves que el pobles d’Israel, el ramat, ha anat sofrint…

Aquest salm és d’una densitat tal que no és gens estrany que els primers cristians el prenguessin com a salm privilegiat per a la nit pasqual: els nou batejats el cantaven mentre anaven al lloc de la seva
Confirmació i la seva primera Eucaristia. Hom l’ha anomenat el “salm de la iniciació cristiana”…

El mateix Jesús és el veritable pastor (Jn 10) el qual mitjançant el baptisme ens treu de l’abisme de la mort.

La taula preparada i la copa plena a vessar: el menjar eucarístic i el perfum en el cap, la confirmació…
Una vegada més, els cristians descobrim com Jesús no anul·la l’experiència creient del seu poble sinó que li dóna tota la seva dimensió!

Nosaltres cantem aquest salm perquè Jesús es va presentar ell mateix com el pastor de les ovelles perdudes; ell ens convida a fer confiança en la tendresa de Déu-pastor.

El pastor-guia i defensor del seu ramat el trobem sovint en els salms, en particular en el salm 94 que és la pregària de cada matí en la litúrgia de les Hores:

“i nosaltres som el poble que ell pastura, el ramat que ell mateix guia”

En un moment en què tants homes passen per dies de boira i foscor, se’ns convida a contemplar la imatge del bon Pastor, per comportar-nos com imitadors del Pare i en continuadors del Fill.

Aquest salm… ens parla de la vida i la mort, de la por als enemics i de la fe en Déu que és més forta que totes les amenaces.
Quan el peregrí anava al temple a oferir un sacrifici d’acció de gràcies, se sentia com una ovella en un ramat: el seu pastor era Déu…
Un fet distintiu d’Israel és que hom afirmava que el seu veritable rei era Déu; de la mateixa manera que el veritable pastor d’Israel era també Déu…
Nosaltres cantem aquest salm perquè Jesús es va presentar ell mateix com el pastor de les ovelles perdudes; ell ens convida a fer confiança en la tendresa de Déu-pastor.

Lectura segona Fl 4,12-14.19-20
Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Comentaris

En aquest text Pau ens parla dels problemes dels diners i ens dóna una lliçó de llibertat amb relació als béns materials.

És des de la presó, probablement a Efes, cap als anys 50, que Pau escriu als cristians de Filips, que acaben de fer-li arribar una ajuda financera i Pau els ho agraeix.
“Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito”.

Pau no té una falsa vergonya per acceptar una ajuda molt benvinguda ni un fals pudor per parlar de diners!

La veritable llibertat respecte als diners no consisteix a fer veure que no n’hi ha necessitat o ganes de tenir-ne; seria indecent front de tots els pobres vantar-se de la indiferència pels béns materials quan hom té la possibilitat d’evitar-ne la carència.

Les riqueses són una sort: Cap autor bíblic ha dit mai que les riqueses siguin dolentes per elles mateixes; al contrari, la prosperitat és reconeguda com un do de Déu.

En canvi sí que trobem en tots els profetes un rebuig contra l’acumulació de riqueses quan esdevenen un fi per elles mateixes.

A més, la riquesa acumulada per uns engendra la pobresa dels altres; això ho sabem força bé…

Contràriament a les aparences, nosaltres no som propietaris de les nostres riqueses, només en som administradors, per a nosaltres i per als altres.

Sant Pau ens demana compartir, no arruïnar-nos:

“No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d’haver igualtat. En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s’arribarà a la igualtat…” (2Co 8, 13-14)

Pau no té una falsa vergonya per acceptar una ajuda molt benvinguda ni un fals pudor per parlar de diners!
La veritable llibertat respecte als diners no consisteix a fer veure que no n’hi ha necessitat o ganes de tenirne…
… Trobem en tots els profetes un rebuig contra l’acumulació de riqueses quan esdevenen un fi per elles mateixes.
Sant Pau ens demana compartir, no arruïnar-nos…

Evangeli Mt 22,1-14
Convideu a la festa tothom que trobeu

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.
Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

Comentaris

Heus ací dues paràboles juntes i que no s’assemblen gens! La primera, el convit a les bodes del fill i la segona, l’expulsió del qui no portava “el vestit adient”…

El llenguatge de les “noces” ha servit sovint als profetes per designar l’Aliança de Déu amb el poble elegit.

En aquell temps, a Israel, d’alguna manera el baró “salvava la dona” en acceptar-la com a esposa, i mare dels seus fills. La dona anomenava “senyor” al marit, i havia de guardar-li fidelitat i obediència.

Evidentment això no excloïa l’amor ni la intimitat entre els dos.

Així com la l’esposa era la dona que havia estat escollida per a ser estimada, honorada i defensada (donat que sola, era molt dèbil) per un home, així Déu havia escollit el Poble d’Israel per estimar-lo, honorar-lo i defensar-lo (donat que era només un petit poble, dèbil i esclavitzat (Èxode 3,7).

“Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill”: ens suggereix que es tracta de l’aliança entre Déu i la humanitat, Aliança que s’acompleix en Jesucrist. L’aliança entre Déu i la humanitat té semblança a unes noces….

Les noces del fill: És un matís propi de Mateu. És una al·lusió clara al mateix Jesús.

Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu 1,1), personifica en si mateix l’aliança entre Déu i el poble elegit.
Tanmateix, el rebuig dels “convidats” a participar en aquestes “noces”, serà l’ocasió d’estendre a tota la humanitat l’aliança de Déu. Jesús personifica una nova aliança. “Convideu a la festa tothom que trobeu”.

Si continuem amb la comparança a les noces, podem dir que els jueus van ser els primers convidats a la boda… però la gran majoria dels jueus van refusar reconèixer en Jesús el Messies. A la paràbola, estan representats per aquests convidats que refusen venir a la boda i que fins i tot maltracten els servents que els venien a buscar.

A la paràbola, els servents finalment omplen la sala del banquet amb convidats…

Si Israel, per obra dels seus representants, abandona l’Aliança de Déu (no accepta la invitació al convit de noces), queda sol, abandonat i a mercè dels seus enemics. La seva renúncia a participar en el banquet de noces és un menyspreu de l’elecció i de l’amor de Déu.

L’evangeli de Mateu va ser escrit després de la destrucció de Jerusalem, amb el seu temple, l’any 70.
És possible que aquí es faci al·lusió a aquesta ruïna total, suggerint, en la línia dels profetes, que és la conseqüència directa d’haver abandonat l’Aliança amb Déu.

Tothom és invitat a la festa (literalment: invitat a les noces). Però per anar a una festa cal estar disposat a gaudir de l’alegria comuna; pensar en els altres. El “vestit de festa” no és una “qüestió d’etiqueta” sinó de solidaritat.

Acceptar una invitació i no participar en la festa és enganyar tothom. Per anar-hi així, és millor no anar-hi; “quedar-se fora”.

Resulta sorprenent: l’home que no portava el vestit de festa: “Traieu-lo fora: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

És una expressió repetida en l’evangeli de Mateu. Segurament manifesta la situació de qui s’adona d’allò que ha perdut estúpidament. És una barreja de ràbia, enveja i frustració que ens envaeix quan comprovem que d’altres gaudeixen d’un Bé destinat també a nosaltres, i que hem perdut per haver-lo menyspreat.

Els primers convidats que declinen la invitació, qui són? Si anem als Fets dels Apòstols, veiem que
Pau inicialment va a les sinagogues… i quan comença a tenir èxit amb els pagans i aquests esdevenen cristians, els jueus que no s’han deixat convèncer, el persegueixen…

A la carta als cristians de Roma, sant Pau comenta que aquest refús d’Israel no solament no va ser obstacle per a la boda sinó que fins i tot va afavorir l’entrada de tots els pobles a la sala del banquet…

Així doncs, el refús d’Israel no va ser definitivament un obstacle al projecte de Déu; quan Mateu escrivia el seu evangeli, els pagans entraven en massa a l’Església gràcies al refús dels jueus: D’un mal, Déu sempre fa sortir un bé…

La Vida és una festa, a la qual estem convidats.

No existeix una altra alternativa. Només Déu és “font de la Vida”, d’una vida que ens és oferta com un do festiu. Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al no-res…

“Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill”: ens suggereix que es tracta de l’aliança entre Déu i la humanitat, Aliança que s’acompleix en Jesucrist.
Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu 1,1), personifica en si mateix l’aliança entre Déu i el poble elegit.
… Jesús personifica una nova aliança. “Convideu a la festa tothom que trobeu”.
… podem dir que els jueus van ser els primers convidats a la boda… però la gran majoria dels jueus van refusar reconèixer en Jesús el Messies. A la paràbola, estan representats per aquests convidats que refusen venir a la boda i que fins i tot maltracten els servents que els venien a buscar.
Però per anar a una festa cal estar disposat a gaudir de l’alegria comuna; pensar en els altres. El “vestit de festa” no és una “qüestió d’etiqueta” sinó de solidaritat.
… sant Pau comenta que aquest refús d’Israel no solament no va ser obstacle per a la boda sinó que fins i tot va afavorir l’entrada de tots els pobles a la sala del banquet…
La Vida és una festa, a la qual estem convidats. Només Déu és “font de la Vida”, d’una vida que ens és oferta com un do festiu. Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al no-res…

Llibre d’Isaïes – Capítol 25

El Senyor, refugi dels pobres

1 Senyor, tu ets el meu Déu. *
T’exalçaré i proclamaré el teu nom:
has dut a terme plans admirables, *
ferms i segurs, decidits fa molt de temps.
2 De la gran ciutat, n’has fet un enderroc,
de la muralla inexpugnable, una ruïna.
La fortalesa estrangera ja no és ciutat,
i mai més no serà reconstruïda. *
3 Per això un poble fort reconeix la teva glòria,
et tem la capital dels pobles tirans, *
4 perquè has estat el refugi dels febles,
el refugi dels pobres en l’infortuni,
l’aixopluc en els aiguats, l’ombra enmig de la
calor. *
La fúria dels tirans
és com l’embat de la tempesta contra una
muralla,
5 com l’ardor del sol contra una terra eixarreïda.
Però tu ofegues l’avalot dels estrangers,
com l’ombra d’un núvol ofega el sol ardent.
Els cants triomfals dels tirans emmudiran.

Un banquet per a tots els pobles

6 En aquesta muntanya, *
el Senyor de l’univers oferirà a tots els pobles *
un banquet * de plats gustosos
i de vins selectes:
de plats gustosos i suculents,
de vins selectes i clarificats.

7 Farà desaparèixer en aquesta muntanya
el vel de dol que cobreix tots els pobles,
el sudari que amortalla les nacions;
8 engolirà per sempre la mort. *
El Senyor Déu
eixugarà totes les llàgrimes *
i esborrarà arreu de la terra la humiliació del
seu poble.
El Senyor mateix ho afirma.
9 Aquell dia diran:
«Aquí teniu el vostre Déu!
Havíem posat en ell l’esperança i ens ha
alliberat.
És el Senyor, en qui teníem posada l’esperança!
Alegrem-nos i celebrem
que ens hagi salvat.»

La fi de Moab *

10 La mà del Senyor reposarà
sobre aquesta muntanya,
però Moab serà trepitjat allà on és,
com es trepitja la palla a la bassa del femer.
11 Allí mourà els braços
com si volgués nedar,
però el Senyor vinclarà la seva arrogància *
i l’esforç dels seus braços.
12 Abatrà els bastions inaccessibles
de les teves muralles, Moab;
els derrocarà,
els farà caure a terra, a la pols.

Salm 22

El Senyor és el meu pastor *

1 Salm del recull de David.
El Senyor és el meu pastor: *
no em manca res. *
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
3 i allí em retorna. *

Em guia per camins segurs, *
per amor del seu nom.
4 Ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal. *

Perquè tu, Senyor, ets vora meu:

 

la teva vara i el teu bastó *
em donen confiança.

5 Davant meu pares taula tu mateix, *
i els adversaris ho veuen;
m’has ungit el cap amb perfums, *
omples a vessar la meva copa.

6 N’estic cert, tota la vida m’acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré * anys i més anys
a la casa del Senyor. *

Carta de sant Pau al Filipencs – Introducció A

Cap a l’any 50, acompanyat de Siles i Timoteu, Pau va arribar a la ciutat de Filips, que era una colònia militar romana. Hi arribaven per la via Egnàcia, que unia Bizanci (la futura Constantinoble) amb el mar Adriàtic.

Eren els primers passos dels tres missioners per terres d’Europa, durant el segon viatge apostòlic de Pau.

Els habitants de Filips eren majoritàriament pagans, com ho mostren els noms que coneixem a través de Pau: Lídia, Epafrodit, Evòdia, Síntique, Sízig, Climent. Però també hi havia una petita colònia de jueus, que no tenien sinagoga però es reunien als afores de la ciutat. El llibre dels Fets dels Apòstols explica el primer contacte de Pau i els missioners amb alguns d’aquests jueus (Ac 16,12-40). Com és habitual, Pau comença predicant l’evangeli als jueus, per tal d’arribar després als pagans.

A Filips, l’apòstol es presenta com un enviat de Déu que anuncia la salvació. Els signes prodigiosos acompanyen la paraula profètica. Un esperit maligne és vençut espectacularment per Pau, i la persecució posterior que han de sofrir els missioners contribueix encara més a escampar la bona nova i a mostrar la protecció donada per Déu als seus enviats. Ni les autoritats ni la presó no podran disminuir la força i la llibertat amb què Pau i els seus acompanyants anuncien la salvació de Déu.
La ciutat de Filips i tot Macedònia seran les primícies de l’evangeli a Europa.

Ocasió i contingut de la carta
La Carta als Filipencs era inclosa tradicionalment en el grup de cartes escrites per Pau des del seu captiveri a Roma (anys 61-63) o fins i tot Cesarea (anys 58-60). Però amb el temps ha anat guanyant força l’opinió que la carta va ser escrita des d’Efes entre els anys 56/57 o potser una mica abans.

Certament, l’apòstol escriu la carta des de la presó. Ha estat a un pas de la mort. En aquella circumstància extrema ha vist clara la seva situació personal, ha tingut temps de reflexionar sobre la tasca d’anunciar l’evangeli i ha experimentat l’ajuda dels amics vertaders.

De Filips a Efes hi ha una setmana de viatge. D’allà ha rebut un donatiu que li envien per mà d’Epafrodit. Pau no admetia ajudes econòmiques, ja que se sostenia amb el treball de les seves mans. Però ara fa una excepció. Accepta el donatiu, i quan Epafrodit, que estava malalt, es posa bo, Pau el torna a enviar a Filips amb la carta que l’apòstol acaba d’escriure. Aquesta serà la millor manera d’agrair el gest generós dels filipencs.

Evangeli segons sant Mateu – Capítol 22

Paràbola del banquet de noces
(Lc 14,15-24)

1 Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles.
Els digué:
2– Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava les noces del seu fill. 3Va enviar els seus servents a cridar els convidats, però ells no s’hi volgueren presentar. 4Llavors envià uns altres servents a dirlos:
»– Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!
5»Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; 6i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar.
7El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
8Llavors va dir als seus servents:
»– El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; 9aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.
10»Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats.
11»Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de
noces, 12i li digué:
»– Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?
»Però ell va callar. 13Llavors el rei digué als qui servien:
»– Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
14»Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.

El tribut al Cèsar
(Mc 12,13-17; Lc 20,20-26)

15Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora.
16I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li:
– Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. 17Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?
18Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:
– Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li portaren un denari.
20Jesús els preguntà:
– De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?
21Li responen:
– Del Cèsar.
Llavors els diu:
– Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
22En sentir aquesta resposta quedaren sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar.

Els saduceus i la resurrecció
(Mc 12,18-27; Lc 20,27-38)

23Aquell dia, uns saduceus l’anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:
24– Mestre, Moisès va dir: Si un home mor sense fills, el seu germà s’ha de casar amb la viuda per donar descendència al germà difunt.
25Doncs bé, hi havia entre nosaltres set germans. El primer es va casar i va morir, i com que no tenia descendència, el seu germà es va casar amb la viuda. 26El mateix va passar amb el segon, amb el tercer, i així fins al setè. 27Després de tots va morir la dona. 28Així, doncs, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots ells s’hi havien casat?
29Jesús els respongué:
– Aneu equivocats, perquè no coneixeu les Escriptures ni el poder de Déu. 30Quan arribi la resurrecció, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel.
31»I pel que fa a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit el que Déu us va dir: 32Jo sóc el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob?
Ell no és Déu de morts, sinó de vius.
33La gent, que ho va sentir, estava admirada de la seva doctrina.

El primer manament
(Mc 12,28-34; Lc 10,25-28)

34Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, 35i un d’ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:
36– Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?
37Jesús li digué:
– Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament.
38Aquest manament és el més gran i el primer. 39El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.
40Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’aquests dos.

El Messies, fill de David
(Mc 12,35-37; Lc 20,41-44)

41Mentre els fariseus estaven reunits, Jesús els va fer aquesta pregunta:
42– Què en penseu, del Messies: de qui ha de ser fill?
Li responen:
– De David.
43Ell els diu:
– ¿Com és, doncs, que David, mogut per l’Esperit, l’anomena “Senyor” quan diu:
44 »El Senyor digué al meu Senyor:
Seu a la meva dreta,
mentre poso els enemics
sota els teus peus?
45»Per tant, si David l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?
46Ningú no va ser capaç de respondre-li res, ni es van atrevir des d’aquell dia a fer-li cap més pregunta.