Menu
Lectura del llibre del Deuteronomi
En aquells dies, Moisès digué al poble: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono, tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor ho va prometre als teus pares. Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono».
Heus ací, un dels grans textos de l’Antic Testament! El llibre del Deuteronomi, malgrat estar entre els primers de la nostra Bíblia, és un llibre tardà; és el resultat de la reflexió de diversos segles després de la sortida d’Egipte. El nom d’aquest llibre ve del grec i vol dir “Segona llei”, ja que és, d’alguna manera, una segona expressió dels ensenyaments de Moisès.
Per entrar en el text d’avui, millor que fem una mica d’història d’aquest llibre.
Amb Moisès i la sortida d’Egipte, som vers l’any 1.250 aC i la instal·lació a la terra promesa transcorre vers el 1.200 aC.
Les dotze tribus es reparteixen el territori i el conquereixen; cadascuna pel seu compte, però mantenint una fe comuna en Déu que els ha alliberat d’Egipte.
Moisès no escriu res en vida: només tenim les dues taules de la Llei en pedra. Però es respecten els ensenyaments i es transmeten durant moltes generacions.
En passar els anys, hom va trobar la necessitat de posar-los per escrit: el que es va escriure durant el regnat del rei Salomó al segle X aC té altres accents que el que hom va escriure dos-cents anys més tard, en el Regne del Nord.
Quan la devastació del Regne del Nord pels assiris, els levites del Nord es van refugiar a Jerusalem i es van endur el que tenien més preciós: els rotlles que contenien els ensenyaments de Moisès. I ben aviat, hi van afegir les lliçons apreses a la tragèdia que van viure amb els assiris…
Aquests documents van viure encara més aventures: amagats en el temple de Jerusalem sota el regnat d’un rei sacríleg, van ser trobats en 622 aC, quasi per casualitat; va ser durant el regnat del rei Jossies. Aquest rei va aprofitar-los per endegar una gran reforma religiosa.
Més tard, quan Jerusalem va ser conquerida per Nabucodonosor en 587 aC, s’hi van haver d’afegir moltes “lliçons” apreses durant l’exili i en el seu retorn. D’aquí la molta insistència de la paraula “escoltar” en aquest llibre, a manera d’”alarma”.
Ara ja estem en situació de comprendre el text d’avui i notar que es tracta d’una relectura de l’Èxode i dels ensenyaments de Moisès:
“Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor ho va prometre als teus pares”.
Tot el destí d’Israel, potser, està en la juxtaposició de les dues paraules “escolta” i “Israel”.
El nom del poble escollit, Israel, ve d’un combat memorable:
“…Jacob…i travessà el gual del Jaboc… es va quedar sol. Llavors un desconegut va lluitar amb ell fins a trenc d’alba. Veient que no podia vèncer Jacob, tot lluitant li va donar un cop a l’articulació de la cuixa i la hi va desllorigar. Després digué a Jacob:—Deixa’m anar, que despunta l’alba. Jacob va respondre: —No et deixaré anar que no m’hagis beneït. L’altre li va demanar:—Com et dius? Ell respongué: —Jacob. Li diu:—D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut.” (Gn 32, 23-29).
Aquesta frase “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic” ha esdevingut la pregària quotidiana dels jueus; és el famós “shema Israel”, que hom recita cada dia, matí i vespre.
“compleix durant tota la vida els manaments que et dono, tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills”.
Podem notar la importància de la transmissió familiar de la fe. Aquest és un dels secrets de la supervivència de la fe jueva al llarg de la història.
Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu,
roca i muralla que em deslliura.
Déu meu, penyal on m’emparo,
escut i força que em salva.
Rodejat d’adversaris delirants, clamo el Senyor,
crido auxili d’entre els enemics. R.
Beneït sigui el Déu vivent, el meu penyal.
Beneeixo el Senyor que em salva.
Ha donat grans victòries al seu rei,
ha mostrat l’amor que té al seu Ungit. R.
R. Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu.
Recordem la història de David per comprendre millor el salm que llegim avui.
El rei d’Israel de l’època era Saül, el primer rei d’Israel, escollit per Déu i ungit amb oli pel profeta Samuel.
Però Saül no va escoltar el profeta, el va desobeir, va obrar malament. I llavors Samuel va triar David com a futur rei, però mentrestant va continuar Saül sent el rei i va haver de veure com David va anar triomfant en tots els seus reptes; i el va voler eliminar, diverses vegades…
Cop rere cop, David va fugir de la persecució de Saül i en una d’elles, és en una caverna on David va trobar refugi…
“Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva”.
Però, certament, el veritable destinatari d’aquest salm no és un personatge concret, ni el rei David, sinó el poble sencer.
Quan amb gran sorpresa va saber que havia estat escollit futur rei, David sabia que podia comptar amb la protecció de Déu:
“Rodejat d’adversaris delirants, clamo al Senyor, crido auxili d’entre els enemics”.
Dir això no és més que manifestar que Ell és el nostre més gran suport!
Quan el poble d’Israel canta aquest salm, recorda aquesta presència fidel que és a la vegada la font de la seva esperança.
Perquè així com va fer David, aquest poble espera les promeses del Déu fidel, la vinguda del Messies que alliberarà definitivament la humanitat…
“Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu, roca i muralla que em deslliura.
Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva…
crido auxili d’entre els enemics….Beneït sigui el Déu vivent, el meu penyal”.
La roca, el penyal, per Israel és un tema recurrent… Recordem el relat de Massà i Meribà, on, més que una revolta, és la bondat de Déu el queda palesa. Recordem-lo:
Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia: Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el nostre bestiar? Moisès va clamar al Senyor: Què haig de fer per aquest poble? Acabaran apedregantme. El Senyor respongué a Moisès: Passa al davant del poble i fes-te acompanyar d’alguns ancians d’Israel; pren el bastó amb què donaves cops al Nil, i camina. Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure.
Moisès ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: «El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?» (Ex 17, 3-7)
En el segon llibre de Samuel, en el capítol 22 trobareu aquest salm. Hom diu que David va cantar aquest salm per agrair a Déu d’haver-lo deslliurat dels seus enemics, començant per Saül.
Recordem ara el relat de la lluita entre David i Goliat:
…El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David. Llavors, fixant-se en David, el va menysprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència. I li va dir: ¿Et penses que sóc un gos, que véns amb aquest bastó? El filisteu es posà a maleir David en nom dels seus déus. Després li digué: Vine, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs. David li va respondre: Tu véns contra mi amb l’espasa, la llança i la javelina, però jo vinc contra tu en nom del Senyor de l’univers, el Déu de les tropes d’Israel, que tu has insultat. Avi mateix el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap. Avui donaré les despulles de l’exèrcit filisteu als ocellots i als animals feréstecs, i tot el país sabrà que Israel té un Déu.Tots els qui són aquí veuran que el Senyor no dóna la victòria amb l’espasa o amb la llança. El Senyor és l’amo de la guerra i avui us farà caure a les nostres mans. Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. (1S, 41-50)
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions. Però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú les funcions sacerdotals. Per això té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells. Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca; per això va ser tret d’enmig dels pecadors i enlairat més amunt del cel. Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble: es va oferir a si mateix una sola vegada. La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses, però els termes del jurament que ha substituït la Llei han consagrat el Fill, que serà per sempre un sacerdot perfecte.
La carta als cristians hebreus va ser escrita probablement per un jueu esdevingut cristià i va adreçada a altres cristians com ell, provinents del judaisme. L’estil, per tant, era habitual per a ells.
Tanmateix, per a nosaltres és una mica sorprenent perquè utilitza moltes antítesis; totes elles, però, es poden reduir a una sola: la diferència entre la primera Aliança -inacabada, imperfecta- i la nova Aliança -perfecta, acabada.
“els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions. Però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú les funcions sacerdotals”.
Referència a la Resurrecció…
“es va oferir a si mateix una sola vegada”
I a l’Eucaristia…I ens fa recordar un text de l’evangeli de Lluc:
“I, havent sopat, féu igualment amb la copa, tot dient:—Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres (Lc 22, 20).
Anem a la darrera frase del text d’avui:
“La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses, però els termes del jurament que ha substituït la Llei han consagrat el Fill, que serà per sempre un sacerdot perfecte”.
És una referència al salm 109 que tenia certament molta importància tant per als jueus com per als cristians i és citat moltes vegades en el Nou Testament; la nostra carta als cristians hebreus ho fa sovint, com en aquest cas, en el capítol 7.
Diumenge passat, a la segona lectura, vàrem llegir un relat del capítol 5 d’aquesta carta i també comentàvem la relació amb el salm 109 (i el sacerdot Melquisedec…).
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». Jesús li respongué: «El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquest». El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora d’ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar». Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del Regne de Déu». I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.
Jesús, seguint el seu camí, ha arribat a Jerusalem on s’ha hagut d’enfrontar a tot el sistema de poder politicoreligiós; i l’enfrontament ha estat radical: per part de Jesús, l’expulsió dels “mercaders” del Temple; per part dels grans sacerdots i mestres de la Llei: decisió de matar Jesús (Marc 11,15ss).
I precisament en aquest ambient tan tens, l’evangelista ens presenta un mestre de la Llei que fa a Jesús, sense segones intencions, una pregunta clau: “Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?”
Com sempre, Jesús respon tot referint-se a textos de les Escriptures.
El primer és el “Shema Israel”, el Credo jueu en certa manera:
“Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”.
Quant al segon manament, Jesús diu:
“El segon és: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap altre manament més gran que aquest…”
I en un passatge del Levític, ben conegut per les autoritats religioses jueves, trobem:
“El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué: —Comunica això a tota la comunitat dels israelites: Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant…
No covis odi contra el teu germà, però corregeix, si cal, el teu proïsme; així no et faràs responsable del seu pecat. No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor” (Lv 19, 1-2, 17-18).
Així, doncs, veiem que ja abans de Jesús, dins de l’ideal d’Israel, els dos amors de Déu i del proïsme en feien un.
Però, l’amor es pot ordenar? L’impuls, no, però la fidelitat, sí; és d’això de què es tracta aquí: fer de l’amor una llei, és relativitzar qualsevol altra llei. En endavant, la llei sigui quina sigui, està al servei de l’amor de Déu.
La sintonia entre Jesús i el mestre de la Llei és total, i Jesús en deixa constància: conclou amb una fórmula semblant a una “benaurança” (en el sentit de “ets feliç de…”):
“No ets lluny del Regne de Déu”.
Que l’evangeli de Marc posi de manifest aquesta sintonia en un moment de gran tensió entre Jesús i els mestres de la Llei és molt significatiu. Vol dir que Jesús no s’oposa als mestres de la Llei com a col·lectiu.
Pertànyer al grup dels mestres de la Llei no comporta automàticament estar enfrontat a Jesús.
Depèn de la decisió de cadascú. Els evangelis ens presenten “bones persones” pertanyents a col·lectius adversos; com també “males persones” pertanyents a col·lectius favorables.
Així ens presenta la bondat d’aquest mestre de la Llei; o de Josep d’Arimatea, membre destacat del Sanedrí (Marc 15,43); o del Centurió romà que acaba confessant la divinitat de Jesús (Marc 15,39). Per contra, també diu explícitament que el traïdor era un dels Dotze (Marc 14,34).
“Però sapigueu que la mà del qui em traeix és a prop meu en aquesta taula” (Lluc 22,21)
Ens cal valorar cada persona anant més enllà del col·lectiu a què pertany o en què l’incloem. De fet, potser és precisament això el que vol significar la paraula “proïsme”.
La “proximitat” consisteix a mirar la persona en si mateixa, retallant-la, com si diguéssim, del marc en què prèviament l’havíem posat o que ell mateix fa servir per definir-se.
…Més tard, s’hi van haver d’afegir moltes “lliçons” apreses durant l’exili i en el seu retorn. D’aquí la molta insistència de la paraula “escoltar” en aquest llibre, a manera d’”alarma”.
…notar que es tracta d’una relectura de l’Èxode i dels ensenyaments de Moisès.
Aquesta frase “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic” ha esdevingut la pregària quotidiana dels jueus; és el famós “shema Israel”, que hom recita cada dia, matí i vespre.
…el veritable destinatari d’aquest salm no és un personatge concret, ni el rei David, sinó el poble sencer.
Perquè així com va fer David, aquest poble espera les promeses del Déu fidel, la vinguda del Messies que alliberarà definitivament la humanitat…
La carta als cristians hebreus… va ser escrita probablement per un jueu esdevingut cristià i va adreçada a altres cristians com ell, provinents del judaisme. L’estil, per tant, era habitual per a ells.
…utilitza moltes antítesis; totes elles, però, es poden reduir a una sola: la diferència entre la primera Aliança -inacabada, imperfecta- i la nova Aliança -perfecta, acabada.
…Jesús no s’oposa als mestres de la Llei com a col·lectiu.
…ens presenta la bondat d’aquest mestre de la Llei; o de Josep d’Arimatea, membre destacat del Sanedrí (Marc 15,43); o del Centurió romà que acaba confessant la divinitat de Jesús (Marc 15,39). Per contra, també diu explícitament que el traïdor era un dels Dotze (Marc 14,34). “Però sapigueu que la mà del qui em traeix és a prop meu en aquesta taula” (Lluc 22,21).
Ens cal valorar cada persona anant més enllà del col·lectiu a què pertany o en què l’incloem. De fet, potser és precisament això el que vol significar la paraula “proïsme”.
La “proximitat” consisteix a mirar la persona en si mateixa, retallant-la, com si diguéssim, del marc en què prèviament l’havíem posat o que ell mateix fa servir per definir-se.
1 »Aquests són els manaments, els decrets i les prescripcions que el Senyor, el vostre Déu, m’ha encomanat d’ensenyar-vos perquè els compliu en el país on entrareu per prendre’n possessió. 2 Venera el Senyor, el teu Déu, guardant durant tota la vida els seus decrets i preceptes que jo et dono, tant tu com els teus descendents. * Així gaudiràs de llarga vida. 3 Escolta, Israel, i mira de posar-los en pràctica; així seràs un poble feliç i molt nombrós en un país que regalima llet i mel, * tal com el Senyor, Déu dels teus pares, et va prometre.
4 »ESCOLTA, Israel: * el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’ÚNIC. * 5 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. * 6 Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. * 7 Inculca-les als teus fills; parla’n a casa i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. 8 Lliga-te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. * 9 Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat.
10 »El Senyor, el teu Déu, et farà entrar al país que havia promès als teus pares, Abraham, Isaac i Jacob. * Hi trobaràs ciutats grans i pròsperes que tu no has construït, 11 cases plenes de tota mena de béns que tu no hi has posat, cisternes dintre roques que tu no has tallat, vinyes i oliverars que tu no has plantat i que et donaran perquè mengis fins a saciar-te. 12 Llavors, guarda’t d’oblidar el Senyor * que t’ha fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau. * 13 Reverencia el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell i jura tan sols pel seu nom. * 14 No aneu darrere altres déus, déus de les nacions veïnes, 15 perquè el Senyor, el teu Déu, que és enmig teu, és el Déu-gelós. * Mira de no enutjar-lo, que et podria fer desaparèixer de la terra. 16 No poseu a prova el Senyor, el vostre Déu, com vau fer a Massà. * 17 Compliu fidelment els manaments del Senyor, el vostre Déu, les normes i els decrets que us ha donat. 18 Fes allò que agrada i plau al Senyor. Així seràs feliç i entraràs a prendre possessió del país fèrtil que el Senyor va prometre als teus pares. 19 El Senyor apartarà els enemics del teu davant, tal com t’ha promès.
20 »Quan el dia de demà el teu fill et pregunti: “Què volen dir aquestes normes, aquests decrets i aquestes prescripcions que el Senyor, el nostre Déu, us ha manat?”, 21 tu li respondràs: “Érem esclaus del faraó a Egipte i amb mà forta el Senyor ens va fer sortir d’aquell país. * 22 Nosaltres mateixos vam veure els senyals i prodigis grandiosos i terribles que el Senyor envià contra Egipte, contra el faraó i tota la seva família. 23 I a nosaltres ens va fer sortir d’Egipte per conduir-nos al país que ara ens dóna i que ja havia promès als nostres pares. 24 El Senyor, doncs, ens ha manat de complir tots aquests decrets i de venerar-lo a ell, el nostre Déu; * així serem feliços per sempre i ell ens conservarà la vida, com ha fet fins avui. * 25 Ell serà bondadós amb nosaltres, * si mirem de posar en pràctica tots aquests manaments a la seva presència, tal com ell, el Senyor, el nostre Déu, ens ha manat.”
T’estimo, Senyor, força meva
1 Per al mestre de cor. Del recull de David, servent del
Senyor. Càntic que va dedicar al Senyor quan l’hagué salvat
del poder de tots els seus enemics i de les mans de Saül.
David va dir:
2 T’estimo, Senyor, força meva; *
3 Senyor, ets roca i muralla que m’allibera.
Déu meu, penyal on m’emparo, escut i baluard, força que
em salva!
4 Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat: ell em salva
dels enemics.
5 M’envoltaven els llaços de la mort, sentia l’esglai dels
torrents de Belial;
6 m’estrenyia la mort amb els seus llaços, tenia davant
meu els seus paranys.
7 En veure’m en perill, vaig clamar al Senyor, vaig cridar
socors al meu Déu.
Des del seu palau, va escoltar el meu clam,
el meu crit li arribà al cor.
8 Llavors la terra s’estremí i tremolà, cruixiren els fonaments
de les muntanyes, trontollaren quan ell es va indignar.
9 El seu respir treia glops de fum, li sortia de la boca un foc
devorador, tot ell llançava brases ardents.
10 Decantà la volta del cel i baixà, tenia sota els peus una
negra nuvolada.
11 Endut sobre les ales dels vents, volava amb un querubí
per carrossa.
12 L’envoltava un pavelló de fosca, aigua tenebrosa i
espessa nuvolada;
13 els núvols, davant el seu esclat,
es tornaven brases roents i calamarsa.
14 El Senyor, dalt al cel, féu esclatar la tronada,
l’Altíssim féu retrunyir la seva veu, envià calamarsa i brases
roents;
15 dispersà els enemics disparant les seves fletxes,
se’n desféu llançant arreu els seus llamps.
16 Llavors va aparèixer el fons del mar,
els fonaments de la terra quedaren descoberts,
quan ressonà el reny del Senyor, el bufec terrible del seu
respir.
17 Des de dalt allargà la mà i m’agafà,
i em tragué fora de les aigües abismals;
18 em salvà d’enemics poderosos,
d’adversaris més forts que no pas jo.
19 Un mal dia es plantaren davant meu,
però el Senyor vingué a sostenir-me;
20 em féu sortir a camp obert, em salvà perquè m’estimava.
21 El Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè tinc pures les mans,
22 perquè he guardat els seus camins, mai no m’he allunyat
del meu Déu.
23 Sempre tinc presents els seus preceptes, mai no em
desvio dels seus decrets;
24 em porto amb ell honradament i em guardo net de tota
culpa.
25 Així el Senyor recompensa la meva innocència, em
premia perquè, als seus ulls, les meves mans són pures.
26 Senyor, ets fidel amb qui és fidel; honrat, amb l’home
honrat;
27 ets sincer amb el sincer, però, amb el dolent, ets sagaç.
28 Salves el poble humil i fas abaixar els ulls als superbs.
29 Tu, Senyor, ets llum de la meva la llàntia, claror en les
meves nits, Déu meu.
30 Fiant-me de tu, escometo els adversaris,
fiant-me del meu Déu, assalto la muralla.
31 Els camins de Déu són justos, la paraula del Senyor és de
bona llei; és escut de tothom qui s’hi empara.
32 Qui és Déu sinó el Senyor? Quina roca hi ha, llevat del
nostre Déu?
33 És ell qui m’ha armat de valentia i m’ha mostrat el camí
just.
34 Em dóna peus lleugers com els dels cérvols
i em manté invencible dalt dels cims. *
35 M’ensinistra les mans a combatre, i els braços, a tensar la
ballesta.
36 Em salves amb el teu escut, em sosté la teva dreta, em fa
gran el teu favor.
37 Eixamples els camins sota els meus peus, i els meus
passos no flaquegen.
38 Persegueixo els enemics fins que els atrapo, no torno
sense haver-los abatut;
39 els fereixo i no poden alçar-se, cauen sota els meus peus.
40 M’has cenyit de valentia per al combat, doblegues sota
meu els adversaris,
41 fas fugir del meu davant els enemics,i jo anorre o els qui
em detesten.
42 Criden auxili, i ningú no els salva; clamen al Senyor, i no
els respon;
43 els desfaig com la pols al bat del vent, els trepitjo com el
fang dels carrers.
44 M’alliberes dels avalots del poble i em fas sobirà d’altres
nacions; un poble que no coneixia es posa al meu servei.
45 Els estrangers, així que em senten, se’m sotmeten i
m’obeeixen;
46 desesmats i engrillonats, s’acosten fent tentines.
47 Viu el Senyor! Beneït sigui el meu penyal,
sigui enaltit el Déu que em salva!
48 Déu em concedeix de fer justícia i sotmet els pobles al
meu govern.
49 Tu m’alliberes de l’assalt dels enemics, em fas triomfar
dels qui s’alcen contra mi; em salves dels homes violents.
50 Per això et lloaré entre les nacions, cantaré al teu nom,
Senyor:
51 «Ell dóna grans victòries al seu rei,
es mostra fidel al seu Ungit, a David i al seu llinatge per
sempre.»
1 Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; 2 i Abraham li va donar la desena part de tot el botí. * Melquisedec, si traduïm el seu nom, era «rei de justícia»; i era també rei de Salem, és a dir, «rei de pau». 3 L’Escriptura no diu que tingués pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seva vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre.
4 Contempleu la grandesa d’aquest personatge, a qui Abraham, que era el patriarca, va donar el delme de la millor part del botí. * 5 De fet, els descendents de Leví que reben el sacerdoci tenen manat per llei de recollir el delme del poble, és a dir, dels seus germans, * si bé aquests també han sortit, com ells, de les entranyes d’Abraham. 6 En canvi, Melquisedec, que no figura en les genealogies levítiques, va recollir el delme d’Abraham i el va beneir, a ell que tenia les promeses; 7 i no es pot negar que l’inferior és beneït pel qui és superior. 8 D’altra banda, en el cas dels descendents de Leví, els qui reben el delme són homes mortals, mentre que, de Melquisedec, l’Escriptura fa constar que viu. 9 Més encara: per dir-ho així, en la persona d’Abraham, també Leví, que recull els delmes, * va pagar el delme, 10 perquè el dia que Melquisedec anà a trobar Abraham el patriarca encara duia Leví a les entranyes. *
11 La legislació del poble d’Israel es basava en el sacerdoci levític. Però si aquest hagués portat a la plenitud, per què calia encara establir un altre sacerdot segons l’ordre de Melquisedec, com diu l’Escriptura, * en comptes de designar-ne un segons l’ordre d’Aaron? 12 De fet, un canvi de sacerdoci comporta necessàriament un canvi de llei. * 13 Jesús, a qui es refereixen aquelles paraules de l’Escriptura, era d’una altra tribu, i cap dels seus membres no ha servit mai l’altar. 14 És sabut, efectivament, que nostre Senyor ha sortit de la tribu de Judà, * a la qual Moisès no atribuí cap funció sacerdotal. 15 Tot això és encara més clar si tenim present que aquest altre gran sacerdot ha estat establert a imatge de Melquisedec 16 i que ha arribat al sacerdoci no en virtut d’una llei de descendència humana sinó pel poder d’una vida indestructible. * 17 Així ho afirma el testimoni de l’Escriptura: Ets sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec. * 18 En conseqüència, d’una banda, queda abolida la legislació anterior per deficient i inútil, 19 ja que la Llei no ha portat res a la plenitud; * d’altra banda, és introduïda una esperança millor per la qual ens acostem a Déu. *
20 Tot això no s’ha pas realitzat sense jurament. Perquè, mentre que aquells sacerdots eren instituïts sense cap jurament,
21 Jesús ho ha estat amb el jurament d’aquell qui li va dir: El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre. * 22 Per tant, ara Jesús garanteix una aliança millor. * 23 A més, els qui eren instituïts sacerdots van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions; 24 però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú el seu sacerdoci. 25 Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s’acosten a Déu, * ja que viu per sempre * intercedint a favor d’ells. *
26 Aquest és realment el gran sacerdot que ens calia: * sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, * enaltit més amunt dels cels. * 27 Ell no necessita, com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: * això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix. 28 La Llei destina a ser grans sacerdots uns homes plens de febleses, * però la paraula del jurament que substitueix la Llei fa gran sacerdot el Fill, que ha arribat a la plenitud per sempre. *
1 Jesús es posà a parlar-los en paràboles: —Un home va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. * Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny. 2 Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre’n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; 3 però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. 4 Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. 5 Els en va enviar encara un altre, i a aquest el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d’altres els mataven. 6 Li quedava encara el seu fill estimat, i els l’envià en darrer lloc, tot dient-se: “Al meu fill, el respectaran.” * 7 Però aquells vinyaters es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu: vinga, matem-lo i l’heretat serà nostra.” *
8 L’agafaren, el van matar i el van llençar fora de la vinya. 9 »Què farà, doncs, l’amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres. * 10 ¿No heu llegit allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. * 11 És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen? 12 Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, * i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. * Llavors el van deixar estar i se n’anaren.
13 Aleshores van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d’Herodes * per sorprendre’l en alguna paraula comprometedora. * 14 Hi van, doncs, i li diuen: —Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes realment el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L’hem de pagar o no l’hem de pagar? 15 Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué:—Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari * i deixeu-me’l veure. 16 Ells l’hi portaren. Jesús els preguntà:—De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? Ells li respongueren: —Del Cèsar. 17 Jesús els digué:—Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. I quedaren sorpresos de la seva resposta.
18 Després uns saduceus l’anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; * per això li van plantejar aquesta dificultat: 19 —Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home mor i deixa muller, però no ha tingut fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. * 20 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense tenir descendència. 21 El segon es va casar amb la dona del difunt, i morí sense tenir-ne descendència. Igualment el tercer. 22 Cap dels set no va tenir descendència. Després de tots va morir també la dona. 23 Així, doncs, quan arribi la resurrecció i tots ells * ressuscitin, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat? 24 Jesús els respongué: —Aneu equivocats precisament perquè no coneixeu les Escriptures ni el poder de Déu. 25 Quan tots ells ressuscitin d’entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel. 26 »I sobre el fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, com Déu li va dir: Jo sóc el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob? * 27 Ell no és Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats!
28 Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: —Quin és el primer de tots els manaments? 29 Jesús va respondre: —El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. * 31 El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. * No hi ha cap manament més gran que aquests.
32 Llavors el mestre de la Llei li digué: —És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, * 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. *
34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:
—No ets pas lluny del Regne de Déu. I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.
35 Jesús prengué la paraula i ensenyava en el temple * dient: —Com poden dir els mestres de la Llei que el Messies ha de ser fill de David? 36 David mateix, mogut per l’Esperit Sant, va dir: » El Senyor digué al meu Senyor: Seu a la meva dreta, mentre poso els enemics sota els teus peus. 37 »Per tant, si David mateix l’anomena Senyor, com pot ser fill seu? La gran gentada que hi havia l’escoltava de bon grat.
38 Jesús, instruint la gent, deia: —Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. * 40 Devoren els béns de les viudes * i fan veure que preguen llargament. * Per això aquests seran judicats amb més rigor.
41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. * 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. * 43 Jesús va cridar els seus deixebles i elsdigué:—En veritat us dic que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.
