Menu
Lectura de la profecia d’Habacuc
Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.
El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada.
L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut».
Probablement cal situar l’obra o bé poc abans de la caiguda de Nínive, l’any 612 aC, o bé entre el 605 i el 597, any del primer setge de Jerusalem. D’aquesta manera, Habacuc hauria viscut poc temps després de Nahum i seria contemporani de Jeremies.
El Senyor comunicarà un missatge important, i per això cal gravar-lo sobre unes tauletes: la fi dels caldeus s’acosta perquè s’han emparat en el propi orgull. Tanmateix, Israel només podrà mantenir-se si conserva la fidelitat a Déu.
El missatge del llibre d’Habacuc fa referència a la relació entre Déu i el seu poble, en el context de les circumstàncies nacionals i internacionals que es viuen en aquell moment. El profeta no entén la manera com Déu actua. Però no es queda en la lamentació, el desengany i la desesperació: Habacuc gosa interrogar el mateix Senyor…
Aquesta petita obra mestra (només tres capítols) ha servit per a retrobar una visió creient de la història.
Encara que el profeta Habacuc no sigui conegut avui en dia, si anem al seu verset (Ha 3, 18):
Però jo celebraré el Senyor,
feliç de veure que Déu em salva
el trobarem en el Magnificat de la Verge Maria alguns segles més tard!
“Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu?”
Aquests primers versets recorden el llibre de Job…
És el crit del desemparament suprem, el del silenci de Déu. I aquest crit és tan actual!
A la Bíblia podem llegir episodis on el creient fa crits de desesperació, d’impaciència, de retrets a Déu fins i tot. Ho podem llegir en els salms, en el llibre de Job. La Bíblia ens ensenya que hi tenim dret…
Tanmateix, tornem a la darrera frase del text d’avui:“…però el just viurà perquè ha cregut”.
L’únic camí pel creient és la confiança en Déu: acceptar sense comprendre; però no acusar Déu…
També per sant Pau és molt important aquesta frase: la trobem a Rm 1,17; Ga 3,18:
“Viurà el qui és just per la fe”
Si llegim els capítols sencers en el document annex, quan Habacuc parla de Babilònia, diu “els caldeus” (l’Iraq dels nostres dies), i es refereix a l’exèrcit de Nabucodonosor.
Tinguem en compte que quan Habacuc escriu el seu llibre, vers el 600 aC, feia poc temps que l’enemic número u eren els assiris de Nínive.
I recordem també que Abraham era caldeu… i qualificat de just per la confiança que va manifestar envers Déu. I ara els caldeus, uns quants segles més tard, són qualificats d’insolents…
En podem deduir de tot això que la justícia no és un tema d’origen, de raça, de religió…sinó tan sols una actitud del cor. Faríem bé de tenir això present quan trobem creients d’altres religions…
El missatge del llibre d’Habacuc fa referència a la relació entre Déu i el seu poble…El profeta no entén la manera com Déu actua. Però no es queda en la lamentació, el desengany i la desesperació: Habacuc gosa interrogar el mateix Senyor…
…“…però el just viurà perquè ha cregut”.
L’únic camí pel creient és la confiança en Déu: acceptar sense comprendre; però no acusar Déu…
També per sant Pau és molt important aquesta frase: la trobem a Rm 1,17; Ga 3,18:
“Viurà el qui és just per la fe”
Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la Roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants.
Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor, que ens ha
creat,
ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia. R.
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
«No enduriu els cors com a Meribà,
com el dia de Massà, en el desert,
quan van posar-me a prova els vostres pares,
i em temptaren, tot i haver vist les meves
obres». R.
R. Tant de bo que avui sentíssiu la veu
del Senyor: «No enduriu els vostres
cors». O bé: Al·leluia.
Les dues parts que componen aquest salm corresponen a altres tants moments d’una solemne acció litúrgica.
La primera (vv. 1-7) és un cant processional adreçat a la comunitat per convidar-la a entrar joiosament a la casa del Senyor.
En la segona part (vv. 8-11) s’escolta un oracle del Senyor, que exhorta Israel a no imitar la incredulitat i la rebel·lia dels seus avantpassats al desert.
Aquest salm era utilitzat pels jueus en les cerimònies de renovació de l’Aliança. Mitjançant dues exhortacions, els levites, organitzadors del culte al temple, conviden l’assemblea a participar activament en la celebració: «veniu, celebrem amb crits, aclamem, presentem-nos, prosternemnos…»
Comentant la primera lectura, dèiem “L’únic camí pel creient és la confiança en Déu”; i ara en trobem un ressò:
“Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu…”
Perquè no sempre Israel ha escoltat dòcilment els seus profetes…
Aquest salm està tot ell impregnat de l’experiència de Meribà i Massà en el desert:
“Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín, seguint les etapes indicades pel Senyor. Van acampar a Refidim, però no hi van trobar aigua per a beure. Llavors el poble es posà a discutir amb Moisès i li deia: Dóna’ns aigua per a beure. Moisès els va replicar: Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor? Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia: Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el nostre bestiar? Moisès va clamar al Senyor: Què haig de fer per aquest poble? Acabaran apedregant-me. El Senyor respongué a Moisès: Passa al davant del poble i fes-te acompanyar d’alguns ancians d’Israel; pren el bastó amb què donaves cops al Nil, i camina. Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure.
Moisès ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?” (Ex 17, 1-7).
Com van poder dubtar de les intencions de Déu, després de com els va ajudar per sortir d’Egipte?
En endavant, quan sortia el tema de Meribà i Massà, apareixia la vergonya…
En aquesta estrofa queda resumida tota l’aventura de la nostra vida de fe, personal i comunitària:
“No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres”
Durant el seu camí pel desert, a cada dificultat, apareixia la qüestió a la confiança… I és que la Bíblia diu que la fe és, senzillament, confiança!
“… aclamem la Roca que ens salva…” Déu va fer brollar aigua de la roca: en el futur, hom recordarà aquest episodi dient de Déu que és la Roca d’Israel.
Jesús va voler reviure el temps del desert, lloc de la prova, lloc de la temptació i del desafiament a Déu (“Meribà i Massà”, Ex 17,1-7; Nm 20,1 -13). Durant quaranta dies, evocant els quaranta anys de la llarga peregrinació pel desert, Jesús va ser temptat.
I les tres formes concretes d’aquesta temptació eren precisament les mateixes del poble d’Israel: la temptació de la fam, la temptació dels ídols, la temptació dels signes miraculosos. Un dia o un altre, són les temptacions de qualsevol persona.
L’Església ens proposa de recitar aquest salm cada matí, això no és mera casualitat. La invitació a l’alegre lloança del començament és una invitació diària. L’advertiment sever a resistir la temptació és també una invitació positiva: Avui… tot és possible. El passat és passat… El mal d’ahir es va acabar. Una nova jornada comença.
Cada dia podem tornar a aprendre a “escoltar”, a “fer confiança”: és per això que el salm 94 és el primer cada matí a la litúrgia de les hores…
Comentant la primera lectura, dèiem “L’únic camí pel creient és la confiança en Déu”; i ara en trobem un ressò:
“Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu…”
Perquè no sempre Israel ha escoltat dòcilment els seus profetes…
… la Bíblia diu que la fe és, senzillament, confiança!
Jesús va voler reviure el temps del desert, lloc de la prova, lloc de la temptació i del desafiament a Déu…
Durant quaranta dies, evocant els quaranta anys de la llarga peregrinació pel desert, Jesús va ser temptat.
I les tres formes concretes d’aquesta temptació eren precisament les mateixes del poble d’Israel: la temptació de la fam, la temptació dels ídols, la temptació dels signes miraculosos. Un dia o un altre, són les temptacions de qualsevol persona…
Cada dia podem tornar a aprendre a “escoltar”, a “fer confiança”: és per això que el salm 94 és el primer cada matí a la litúrgia de les hores…
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu
Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres.
Quan Pau escriu aquesta segona carta a Timoteu està a la presó a Roma, poc abans de la seva execució: ell sap que no té gaire temps i se sent sol. Aquesta carta és com un testament de sant Pau i atès que Timoteu ha de prendre el seu relleu, li fa les recomanacions corresponents.
“Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans”: Aquesta és la primera recomanació; des del començament de l’Església, el gest de la imposició de les mans significava el do de l’Esperit.
“Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist”. Estem davant un tema molt important per a Pau: el de la transmissió de la fe; ell ha transmès aquest preciós dipòsit a Timoteu i aquest, al seu torn, l’ha de transmetre als seus seguidors.
“Tingues com a norma…”: aquest dipòsit de la fe s’expressa de diferents maneres al llarg del temps; amb aquesta expressió, el que vol Pau és deixar clara la possibilitat de formulacions noves però fidels al dipòsit rebut.
La fe és un art de viure en presència de Déu, dins la confiança.
“Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres”: L’Esperit Sant és el garant suprem del dipòsit de la fe.
Avui, ¿com podem estar segurs d’arribar al Jesús a través dels segles?
Si l’home fos un individu aïllat, si partíssim només del “jo” individual, que cerca en si mateix la seguretat del coneixement, aquesta certesa seria impossible.
No puc veure per mi mateix allò que ha passat en una època tan llunyana de la meva. Però aquesta no és l’única manera que té l’home de conèixer.
La persona viu sempre en relació. És impossible creure cadascú pel seu compte. La fe, per la seva mateixa naturalesa, s’obra al “nosaltres”, es dóna sempre dins de la comunió de l’Església.
És possible respondre en primera persona, “crec”, solament perquè hom forma part d’una gran comunió, perquè també es diu “creiem”.
Aquesta carta és com un testament de sant Pau…
… des del començament de l’Església, el gest de la imposició de les mans significava el do de l’Esperit.
La fe és un art de viure en presència de Déu, dins la confiança.
“Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres”: L’Esperit Sant és el garant suprem del dipòsit de la fe.
La persona viu sempre en relació. És impossible creure cadascú pel seu compte. La fe, per la seva mateixa naturalesa, s’obra al “nosaltres”…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe». El Senyor els contestà:
«Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.
Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”».
Sembla que hi ha dues parts en aquest text: a la primera, un diàleg de Jesús amb els apòstols; a la segona una espècie de paràbola del servidor.
La paraula “apòstol” significa “enviat”: així doncs, és un diàleg entre Jesús i els seus enviats; estem en el procés d’evangelització…
“Doneu-nos més fe”: ¿Aquesta pregària no l’emprem també nosaltres quan ens veiem impotents davant d’una situació o bé quan prenem consciència de la nostra feblesa? Amb més fe, pensem, podríem, potser, ser més eficients…
Es tracta, però, de comptar amb el poder de Déu.
Jesús ens ve a dir: quan actueu en nom de l’evangeli, recordeu que no hi ha res impossible a Déu!.
Si Déu ens té com a servidors, és que vol tenir necessitat de nosaltres: Ell ens demana que siguem els seus servidors; nosaltres som només subalterns, el responsable és Ell…
De vegades, en emprendre una acció, ens sentim incapaços, impotents. Normal… Només amb una mica de fe que tinguem, Déu farà la resta!
Només ens hem de posar al seu servei, ser els seus servidors.
La fe és vital. L’autèntica fe no es té, sinó que es viu! La pregunta, per tant, pertinent seria, quan es pregunta per la fe, no és si tens fe, sinó, si vius la fe.
La fe és el fruit de la presència activa de l’Esperit, que Jesús ens va prometre, quan ens va dir
que no ens deixaria sols.
Es tracta de comptar amb el poder de Déu.
Si Déu ens té com a servidors, és que vol tenir necessitat de nosaltres: Ell ens demana que siguem els seus servidors; nosaltres som només subalterns, el responsable és Ell…
…Només amb una mica de fe que tinguem, Déu farà la resta!
…Només ens hem de posar al seu servei, ser els seus servidors.
La fe és vital. L’autèntica fe no es té, sinó que es viu! La pregunta, per tant, pertinent seria, quan es pregunta per la fe, no és si tens fe, sinó, si vius la fe.
La fe és el fruit de la presència activa de l’Esperit…
