Menu
Lectura del llibre de Jeremies
Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran».
Jeremies, com tots els profetes, manté dos llenguatges: quan hi ha despreocupació i infidelitat a la llei, té paraules severes per convidar els compatriotes a la conversió. Amenaça, anuncia una catàstrofe imminent.
Però a l’hora de la desgràcia i de la deportació, té un llenguatge d’esperança.
El to del text que llegim avui, és quasi triomfal: però hem de saber llegir entre línies… I llavors ens adonem que el profeta prega en un context de desgràcia.
Perquè està al fons del pou, Jeremies gosa dir:
“Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions…” Jacob, és a dir, el poble d’Israel…
És precisament quan hom està a la nit quan convé creure fermament que la llum tornarà.
I com que anunciar aquest missatge d’esperança, quan tot va malament, es fa molt difícil, Jeremies utilitza una fórmula solemne: “Això diu el Senyor:”
No coneixem exactament les dates de Jeremies però pel context de què escriu, aquesta desgràcia és l’exili a Babilònia des del 587 al 538 aC.
Hi havia diferents posicionaments davant de la desfeta: ¿Quedar-se a Jerusalem tot sofrint la dominació babilònica i esperant temps millors? Calia exiliar-se a Egipte? O bé continuar una lluita armada contra els qui s’acomoden massa bé a la presència dels babilonis?
De fet, Jeremies no va ser deportat: ell es va quedar a Jerusalem i va intentar mantenir la moral dels que també s’hi van quedar.
El text que llegim avui està escrit per Jeremies quan es queda a Jerusalem i lluita contra la desesperació dels seus compatriotes.
Anuncia el retorn dels exiliats:
“Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra”.
Contraposa les condicions de la sortida -vençuts, febles…- amb les del retorn:
“Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien”
El que tornarà serà un poble lliure, segur d’ell mateix…
“Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran”.
La paternitat de Déu està clarament afirmada en aquest text: aquesta manera de parlar de Déu és molt recent i de fet, Jeremies és el primer a utilitzar la paraula “Pare” per referir-se a Déu.
Quan el Senyor renovà la vida de Sió
ho crèiem un somni,
la nostra boca s’omplí d’alegria,
de crits i de rialles.
Els altres pobles es deien:
«És magnífic el que el Senyor fa a favor d’ells».
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem! R.
Renoveu la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls,
criden de goig a la sega. R.
Sortien a sembrar tot plorant,
emportant-se la llavor;
i tornaran cantant d’alegria,
duent a coll les seves garbes. R.
R. És magnífic el que el Senyor fa a
favor nostre, amb quin goig ho celebrem!
“Quan el Senyor renovà la vida de Sió”
Quan Cir va guanyar la guerra als babilonis i es va convertir en el més poderós de la zona, va canviar radicalment de política: va reenviar als seus països d’origen a tots els desplaçats per Nabucodonosor (538 aC).
Aquest salm evoca l’emoció, la joia del retorn…
Aquest alliberament és pel poble una veritable resurrecció car amb l’exili a Babilònia, va estar pràcticament condemnat a la desaparició en tant que poble: per l’oblit de les seves arrels i tradicions, per la contaminació de la idolatria ambiental…
L’edicte de Cir (538 aC), que va autoritzar la tornada dels captius a la pàtria, havia provocat un inesperat canvi polític i era motiu de l’alegria més intensa.
Però alhora la restauració nacional es realitzava enmig de moltes dificultats, i els vaticinis profètics (Is 40-55) no acabaven de complir-se plenament.
Per això Israel demana al Senyor que “canviï la vida” de Sió (v. 4), perquè la fatigosa sembra es transformi en una joiosa collita (vv. 5-6).
El salmista evoca dues imatges molt estimades pel seu poble: la de l’aigua i la de la collita.
“Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb”.
El Nègueb és un desert, al sud de Jerusalem; però a la primavera, els torrents aporten l’aigua que fa créixer una gran munió de flors…
Lectura de la carta als cristians hebreus
Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.
Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat». I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre segons l’orde de Melquisedec».
Antic Testament-Nou Testament: En Jesucrist tot és nou i no obstant això, tot està en la línia de l’Antic Testament.
Avui, l’autor evoca tres punts; el primer: el gran sacerdot és un home com els altres i fa de pont entre Déu i els homes, ell és el “pontífex” (segon punt); tercer: la missió del gran sacerdot dimana d’una crida de Déu.
Diumenge passat vàrem comentar aquests dos primers punts. Recordem ara d’on venen aquests costums.
Entre les dotze tribus d’Israel, n’hi va haver una d’escollida i posada a part, la de Leví. Els descendents de Leví no posseïen un territori concret, estaven repartits arreu del territori i estaven dedicats al servei del temple. Els seus ingressos provenien de part de les ofrenes fetes al temple.
Amb el pas dels temps, hi van anar apareixent diferents classes de sacerdots, depenent de les tasques que havien de fer en el temple. Pensem que hi ha relats de cerimònies on se sacrificaven milers d’animals (imaginem el personal necessari!).
Moisès i el seu germà Aaron eren descendents de Leví; més endavant, hom va reservar el privilegi de ser gran sacerdot als descendents d’Aaron; calia doncs ser de la família d’Aaron per ser gran sacerdot.
Només aquest gran sacerdot, nomenat per a un any, tenia el privilegi d’entrar a la zona més sagrada del temple, el dia del Yom Kippur (dia del gran perdó). Aquestes eren les regles de funcionament de l’Antic Testament.
Anem a Jesús: ell no descendia de Leví ni d’Aaron; descendia de David per via paterna (no coneixem l’origen de Maria, però només comptava la línia paterna). Així doncs, Jesús no podia rebre el títol de gran sacerdot amb la lògica de l’Antic Testament.
A menys que sigui Déu mateix qui el crida:
“Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: Ets el meu Fill, avui t’he engendrat”.
La crida de Déu venia a través del naixement (levites); aquesta vegada ho va fer altrament:
Si el seu Fill s’ha fet home, és precisament per ser el mitjancer, el “pont” entre Déu i els homes; un cop més, la llibertat de Déu desborda tots els esquemes…
En el text llegim:
“I en un altre indret diu: Ets sacerdot per sempre segons l’orde de Melquisedec”.
Es refereix al salm 109, verset 4:
El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre segons l’orde de Melquisedec”.
Però, ¿qui era Melquisedec?
Som en temps d’Abraham (molt abans de la institució dels levites); Lot va caure en una emboscada i fet presoner. Abraham va anar a cercar-lo… I allà va trobar Melquisedec, personatge desconegut fins llavors a la Bíblia i introduït com a rei de Salem (potser la futura Jerusalem…);
més avall, i sense saber res de la seva ascendència, el text precisa: “era sacerdot del Déu Altíssim”. Això vol dir que hi pot haver un sacerdoci legítim fora de la descendència d’Aaron.
Aquest salm probablement va ser escrit per algú que era molt crític respecte al sacerdoci de Jerusalem, i s’imaginava un sacerdoci apartat dels lligams amb la família de Leví.
Entre els primers cristians, els qui esperaven un Messies-sacerdot, es referien a aquest salm que reconeixia el títol de gran sacerdot a Melquisedec.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi». Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat». A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
Fixem-nos en una cosa curiosa: Jesús no demana que guardin el secret d’aquest miracle (recordem que abans n’havia fet i sempre demanava que guardessin el secret…).
Aquesta vegada, ja a les portes de Jerusalem, al contrari, Jesús accepta ser reconegut com el Messies, fill de David. És la primera vegada que aquest títol apareix a l’evangeli de Marc.
Però Jesús precisa que això seria a la manera d’un servidor, no d’un mestre, tal com ho diu Isaïes del Servidor de Déu:
“Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres per la mà i t’he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions. Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós els qui vivien a la fosca” (Is 42,6-7).
Un home cec, al marge del camí, fora de la ciutat. No es pot guanyar la vida, no pot justificar la seva existència amb les pròpies forces… És improductiu. Depèn de la benvolença del qui entra o surt de Jericó. Ell sap què és viure el dia a dia, sense amples horitzons de futur…
Ja n’ha sentit a parlar de Jesús i el seu cor li diu que aquest fill de David portarà la salvació als que –com ell- són als marges.
Ha après a projectar la veu per a fer-se notar i el crida amb veu forta: -Fill de David, Jesús, tingues compassió de mi!
Jesús li diu que l’hi portin i allà comença tot. D’una revolada, llença el mantell, la carcassa de l’antiga llei, que l’oprimia i l’apartava de la misericòrdia del Sant. El llenguatge expressa valentia, decisió i fe.
Voler veure-hi demana valentia i generositat. No tothom s’atreveix a voler veure-hi.
D’un salt, atret pel Senyor, es posa en la seva presència invisible per escoltar de Jesús una pregunta tan necessària com òbvia:
“Què vols que et faci?”
Però l’evangelista posa aquesta pregunta en boca de Jesús amb tota la intenció. Per estrany que pugui semblar, són moltíssims els “cecs” que no hi volen veure…. Bartimeu hi vol veure.
Bartimeu personifica tots aquells que, al llarg de la Història, han optat per veure-hi.
Representa el centurió romà que “va veure” la manera com Jesús moria, i va “veure-hi” el fill de Déu:
“El centurió, que estava enfront d’ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: —És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39).
En un primer moment, els qui acompanyen Jesús volen fer callar al cec.
Ells “no hi veuen” la persona sinó un pobre infeliç inoportú.
Quan en una ciutat s’hi fan presents personatges o esdeveniments importants, es procura “netejar-la” de persones inoportunes. Fer-les “invisibles”.
Sortosament per Bartimeu, Jesús el veu i se’n compadeix. “Crideu-lo”. Bartimeu no li fa nosa.
Hi ha mirades que ens acompanyen i ens ajuden a ser.
Bartimeu és el primer a reconèixer públicament Jesús com a messies i mestre. Dels seus llavis sortiran les paraules que, al llarg dels segles, tants creients han fet seves: Kyirie, eleison!
Aquell cec captaire assegut a la vora del camí ens ensenya a pregar.
… hem de saber llegir entre línies… I llavors ens adonem que el profeta prega en un context de desgràcia.
És precisament quan hom està a la nit quan convé creure fermament que la llum tornarà.
El text que llegim avui està escrit per Jeremies quan es queda a Jerusalem i lluita contra la desesperació dels seus compatriotes.
L’edicte de Cir (538 aC), que va autoritzar la tornada dels captius a la pàtria, havia provocat un inesperat canvi polític i era motiu de l’alegria més intensa.
Però alhora la restauració nacional es realitzava enmig de moltes dificultats, i els vaticinis profètics (Is 40-55) no acabaven de complir-se plenament.
Per això Israel demana al Senyor que “canviï la vida” de Sió (v. 4), perquè la fatigosa sembra es transformi en una joiosa collita (vv. 5-6).
El salmista evoca dues imatges molt estimades pel seu poble: la de l’aigua i la de la collita.
En Jesucrist tot és nou i no obstant això, tot està en la línia de l’Antic Testament.
Jesús no podia rebre el títol de gran sacerdot amb la lògica de l’Antic Testament… A menys que sigui Déu mateix qui el crida:
“Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: Ets el meu Fill, avui t’he engendrat”.
Si el seu Fill s’ha fet home, és precisament per ser el mitjancer, el “pont” entre Déu i els homes; un cop més, la llibertat de Déu desborda tots els esquemes…
…Jesús precisa que això seria a la manera d’un servidor, no d’un mestre, tal com ho diu Isaïes del Servidor de Déu:
“Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres per la mà i t’he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions. Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós els qui vivien a la fosca” (Is 42,6-7).
Un home cec, al marge del camí… Ell sap què és viure el dia a dia, sense amples horitzons de futur…
… El llenguatge expressa valentia, decisió i fe.
Voler veure-hi demana valentia i generositat. No tothom s’atreveix a voler veure-hi.
En un primer moment, els qui acompanyen Jesús volen fer callar al cec…Ells “no hi veuen” la persona sinó un pobre infeliç inoportú.
Bartimeu… Dels seus llavis sortiran les paraules que, al llarg dels segles, tants creients han fet seves: Kyirie, eleison! Aquell cec captaire assegut a la vora del camí ens ensenya a pregar.
1 «En aquell temps seré Déu de tots els clans
d’Israel
i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor.
2 Això diu el Senyor:
En el desert ja em vaig complaure
en el poble escapat de l’espasa;
Israel caminarà cap al seu lloc de repòs.» *
3 El Senyor se m’aparegué de lluny, i em deia:
«T’estimo amb un amor etern;
per això t’he atret i et sóc fidel.
4 Et reedificaré i quedaràs reconstruïda,
nissaga d’Israel. *
Tornaràs a prendre els teus tambors
i sortiràs dansant d’alegria.
5 Tornaràs a plantar vinyes
per les muntanyes de Samaria;
les plantaran i en colliran la verema.
6 Vindrà un dia que, a la muntanya d’Efraïm,
els sentinelles cridaran:
“Anem, pugem a Sió,
a trobar el Senyor, el nostre Déu.” *
7 Això diu el Senyor:
Crideu d’alegria pel poble de Jacob,
celebreu la primera de les nacions, *
feu sentir l’aclamació dient:
“Salva, Senyor, * el teu poble,
la resta d’Israel!”
8 Jo els faré tornar del país del nord,
els aplegaré des de l’extrem de la terra. *
Entre ells hi haurà els cecs i els coixos,
l’embarassada i la partera:
tornarà una gran gentada.
9 Vindran tot plorant, *
suplicaran, * i jo els guiaré;
els conduiré als rierols d’aigua
per un camí pla on no ensopeguin. *
Perquè jo sóc un pare per a Israel,
i Efraïm és el meu primogènit.» *
10 Escolteu, nacions, la paraula del Senyor,
anuncieu-la als qui són lluny, a les illes:
«El qui havia dispersat Israel, de nou l’aplegarà,
i el guardarà com un pastor el seu ramat: *
11 el Senyor ha redimit el poble de Jacob,
l’allibera de les mans dels més forts.
12 Arriben a les altures de Sió cridant de goig,
a la llum de l’abundor del Senyor:
blat, vi i oli, i cries dels ramats.
Viuran com els horts amarats d’aigua,
no patiran mai més d’escassetat.
13 Llavors dansaran d’alegria les noies,
joves i vells dansaran junts: *
canviaré el dol en festa,
els consolaré de les penes i els alegraré. *
14 Satisfaré els sacerdots amb el bo i millor de les
ofrenes,
i l’abundor de casa meva saciarà el meu poble.
Ho dic jo, el Senyor.»
15 «Això diu el Senyor:
A Ramà se sent un crit,
un plany, un plor amarg:
és Raquel que plora els seus fills
i no vol que la consolin,
perquè els seus fills ja no hi són. *
16 Això diu el Senyor:
Deixa de plorar, eixuga’t les llàgrimes.
No perdràs la paga del teu treball, *
els teus fills tornaran del país enemic.
Ho dic jo, el Senyor.
17 El teu futur és d’esperança, *
els teus fills tornaran a la pàtria.
Ho dic jo, el Senyor.
18 »He sentit com Efraïm es lamentava dient:
“M’has castigat com un vedell indòmit
i he après la lliçó.
Però fes-me tornar a tu i tornaré, *
perquè tu ets el Senyor, el meu Déu.
19 M’havia desviat, però ara me’n penedeixo;
em dono cops al pit, * ara que ho he comprès.
Estic avergonyit i confós
per les coses deshonroses que he comès de jove.”
20 Efraïm és per a mi un fill preciós,
un infant que m’encisa.
Com és que, després de renyar-lo,
encara me’n recordo tant?
Per ell se’m commouen les entranyes,
me l’estimo amb tendresa. *
Ho dic jo, el Senyor.
21 »Dreça fites, poble d’Israel,
planta pilars,
mira bé quina ha estat la teva ruta,
el camí per on te’n vas anar,
i torna, nissaga d’Israel,
torna a les ciutats que són teves!
22 Fins quan donaràs tombs, filla rebel?
El Senyor crea una cosa nova * en aquest país:
serà la dona qui rondarà l’home. *
23 »Això diu el Senyor de l’univers, Déu d’Israel: Quan jo renovaré la vida d’aquest poble, en el país de Judà i per les seves ciutats encara tornaran a dir: “Que el Senyor et beneeixi, seu de justícia, muntanya santa!” 24 Al seu entorn hi habitaran els de Judà en les seves ciutats, els pagesos i els qui transhumen amb els ramats. 25 Saciaré tots els qui defalleixen, satisfaré els qui pateixen d’escassetat. 26 Davant d’això diran: “Em desvetllo i veig que és realitat el meu dolç somni.” 27 Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que en el casal d’Israel i el de Judà faré que creixi una sembrada d’homes i de bestiar. 28 I, tal com he vigilat per arrencar i enderrocar, per enrunar, per destruir i fer mal, també vigilaré per construir i plantar. * Ho dic jo, el Senyor.
29 Aquells dies ja no diran: “Els pares menjaven raïm verd, i als fills se’ls esmussen les dents.” * 30 Cadascú morirà per culpa d’ell mateix: a tothom qui mengi raïm verd, se li esmussaran les dents.» *
31 «Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà. 32 No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, * tot i que jo havia complert els meus compromisos com a senyor. * Sóc jo, el Senyor, qui ho diu. 33 L’aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel
després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. * Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. * Ho dic jo, el Senyor. 34 Ja no caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: “Coneixeu qui és el Senyor”, perquè des del més petit fins al més gran, tots em coneixeran. *
Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat. * Ho dic jo, el Senyor.
35 »Això diu el Senyor,
que ha posat el sol perquè il·lumini el dia,
i ha fixat * el curs de la lluna i els estels
perquè il·luminin la nit, *
que agita la mar i fa bramular les onades,
i que té per nom “Senyor de l’univers”:
36 “Si un dia les lleis que he fixat per a tots ells
arribaven a esborrar-se de davant meu,
només llavors el llinatge d’Israel deixaria de ser
la nació que sempre tinc al davant. *
Ho dic jo, el Senyor.
37 Això diu el Senyor:
Si algú arribés a amidar l’alçada del cel
i pogués escorcollar els fonaments pregons de la terra,
tan sols aleshores jo seria capaç de rebutjar tot el llinatge d’Israel,
per tot el que ha fet.
Ho dic jo, el Senyor.”
38 »Vénen dies que la ciutat del Senyor serà reconstruïda, des de la torre d’Hananel fins a la porta de l’Angle. * Ho dic jo, el Senyor. 39 La corda d’amidar s’estendrà encara fins al turó de Gareb i girarà després cap a Goà. * 40 La vall on llencen les restes dels animals sacrificats i la cendra de les víctimes, * tots els camps tocant al torrent de Cedró, fins a l’angle de la porta dels Cavalls, a l’orient, tot serà consagrat al
Senyor. Mai més la ciutat no serà arrencada ni enderrocada.» *
Quan el Senyor renovà la vida de Sió *
1 Càntic de pelegrinatge. *
Quan el Senyor renovà la vida de Sió, *
ho crèiem un somni.
2 La nostra boca s’omplí d’alegria, *
de crits de goig i de rialles.
Els altres pobles es deien:
«El Senyor obra en ells meravelles.»
3 El Senyor obra meravelles en nosaltres,
amb quin goig ho celebrem!
4 Renova la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. *
5 Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls
criden de goig a la sega.
6 Sortien a sembrar tot plorant,
carregats amb la llavor;
i tornaran cantant d’alegria,
duent a coll les seves garbes. *
1 Tot gran sacerdot, pres d’entre els homes, està destinat a oficiar a favor dels homes davant de Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats. * 2 I és capaç de ser indulgent amb els qui pequen per ignorància o per error, ja que ell mateix experimenta per totes bandes la feblesa. * 3 Per això ha d’oferir sacrificis pels seus propis pecats igual que pels pecats del poble. * 4 I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui el crida, tal com va cridar Aaron. * 5 Tampoc el Crist no es va atribuir a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que l’ha rebuda del qui li va dir: Tu ets el meu Fill; avui jo t’he engendrat. * 6 I també diu en un altre lloc: Ets sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec. * 7 El Crist durant la seva vida mortal * s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. I Déu l’escoltà per la seva submissió. * 8 Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, * 9 i, arribat a la plenitud, * s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen. * 10 Déu l’ha proclamat gran sacerdot segons l’ordre de Melquisedec. *
Exhortació: Aprofundir en la vida cristiana *
11 Encara tenim molt a dir sobre això, i l’explicació es presenta difícil, ja que us heu tornat indolents a l’hora d’escoltar. 12 Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat fins al punt que necessiteu llet en comptes d’aliment sòlid. * 13 I els qui s’alimenten de llet són incapaços de conèixer allò que és just, ja que només són uns infants. * 14 L’aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, * que, gràcies a l’experiència, tenen els sentits avesats a distingir el bé del mal. *
1 Jesús se’n va anar d’allí al territori de Judea, a l’altra banda del Jordà. * La gent tornà a reunir-se al seu voltant, i ell els instruïa, com tenia per costum.
2 Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. 3 Ell els va fer aquesta altra pregunta:
—Què us va ordenar Moisès?
4 Li respongueren:
—Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar. *
5 Jesús els digué:
—Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. 6 Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. * 7 Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, 8 i tots dos formen una sola carn. * Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. 9 Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi.
10 Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. 11 Jesús els diu:
—El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, * 12 i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.
13 Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, * però els deixebles els renyaven. 14 En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:
—Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. * 15 En veritat us ho dic: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas. *
16 I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans. *
17 Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà:
—Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
18 Jesús li digué:
—Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. 19 Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare. *
20 Ell li va dir:
—Mestre, tot això ho he complert des de jove.
21 Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué:
—Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. *
Després vine i segueix-me. *
22 En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut * i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns.
23 Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:
—Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!
24 Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:
—Fills meus, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu! 25 És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. *
26 Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres:
—Si és així, qui pot salvar-se? 27 Jesús se’ls mirà i digué:
—Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot. *
28 Llavors Pere li va dir:
—Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit. *
29 Jesús digué:
—En veritat us ho dic: tothom qui per mi i per l’evangeli * hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, * 30 rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, * i, en el món futur, la vida eterna. 31 Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers. *
32 Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n’estaven astorats: els qui el seguien tenien por. * Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir:
33 —Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l’home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort, el posaran en mans dels pagans, 34 l’escarniran, li escopiran, l’assotaran i el mataran; però al cap de tres dies ressuscitarà. *
35 Llavors Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, * s’acosten a Jesús i li diuen: *
—Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem.
36 Jesús els preguntà:
—Què voleu que faci per vosaltres?
37 Ells li respongueren:
—Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria * l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra. *
38 Jesús els contestà:
—No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat? *
39 Ells li respongueren:
—Sí que podem.
Jesús els digué:
—Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; 40 però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui ha estat preparat.
41 Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. 42 Jesús els cridà i els digué: —Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. 43 Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, * 44 i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots; * 45 com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom. *
46 Arribaren a Jericó. * Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut a la vora del camí. 47 Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:
—Fill de David, * Jesús, tingues pietat de mi! *
48 Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
—Fill de David, tingues pietat de mi!
49 Jesús s’aturà i digué:
—Crideu-lo.
Ells van cridar el cec dient-li:
—Coratge! Aixeca’t, que et crida.
50 Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. 51 Jesús li preguntà:
—Què vols que faci per tu?
El cec respongué:
— Rabuní, * fes que hi vegi. *
52 Jesús li digué:
—Vés, la teva fe t’ha salvat. *
A l’instant hi veié i el seguia camí enllà. *
