Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor. Quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres després de prendre damunt seu les culpes d’ells.
Intentem analitzar el text sense pensar de seguida en Jesucrist: el profeta Isaïes escrivia per als seus contemporanis, sinó, qui l’escoltaria? Cal cercar què els volia dir quan predicava…
Una cosa és evident en el tros que llegim avui i és que estem en un context de persecució: un “Servidor” és triturat pel sofriment. Atès que aquest passatge està inscrit en el llibre del segon Isaïes (és a dir, els capítols 40 a 55 d’Isaïes), podem pensar que es tracta de l’exili a Babilònia, on el poble ho ha perdut tot.
I pensa que fins i tot Déu els ha abandonat; aquest és el sofriment. I llavors el profeta els vol donar motius per viure i per esperar, motius per aguantar el cop, malgrat tot. Els ve a dir: el vostre sofriment no és inútil, té un sentit, vosaltres li’n podeu donar un de sentit…
Però, qui és aquest “Servidor”? Aquest mateix títol torna amb insistència en els quatre textos que justament s’anomenen “els cants del Servidor” en el segon Isaïes.
Doncs probablement es tracta del mateix poble exiliat, o el que en resta: el petit nucli que intenta, costi el que costi, mantenir-se com a servidor de Déu.
En el seu sofriment, el servidor és convidat a adoptar una actitud que Déu pot acceptar com una obra de reparació, d’absolució.
Això vol dir que el servidor pot transformar el seu sofriment en una obra de salvació. Hom pot reaccionar amb l’enduriment (odi per odi) o amb l’amor i el perdó. És doncs en el sí mateix del seu sofriment que el servidor pot albirar un camí de llum:
“Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum…”
Però aquest servidor sofrent igualment pot contribuir a la salvació dels altres. És el segon missatge d’Isaïes: d’aquest sofriment que els homes us han infligit, en podeu fer un mitjà de salvació per a ells…
I ara el missatge més important de la profecia d’Isaïes:
“…i per ell (pel servidor) el designi del Senyor arribarà a bon terme”.
Aquest designi del Senyor, aquesta intenció, aquesta voluntat de Déu, és el de salvar la humanitat, d’alliberar-la de totes les seves cadenes; i la pitjor de les cadenes, és l’odi, la violència, la gelosia que roseguen el nostre cor.
És a dir, que la humanitat simplement redescobreixi la pau…
La paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot el que fa;
estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.
Tenim posada l’esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós.
R.R. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi
mai;aquesta és l’esperança que posem en vós.
Si llegim aquest salm tot sencer, ens adonarem que és curull d’alegria!
Conté vint-i-dos versets, la mateixa quantitat que lletres té l’alfabet hebreu; un salm d’aquest tipus alfabètic, sempre el trobarem consagrat a l’Aliança que Déu va proposar al seu poble per anunciar el seu projecte al món i per realitzar-lo.
Manera simbòlica d’anunciar la perfecció del projecte de Déu, que ho és tot en la nostra vida, “de l’A a la Z”.
“La paraula del Senyor és sincera…”
El Déu inaccessible parla a l’home; parla per crear, parla per proposar la seva Aliança, parla per guiar el camí del seu poble, i amb ell, el de tota la humanitat, al llarg dels segles.
“es manté fidel en tot el que fa”
En l’home, la paraula i l’acció no són pas sempre coherents… Però en Déu, la seva paraula és acte. Recordem el Gènesi: “Déu digué:—Que existeixi la llum. I la llum va existir” (Gn 1,3).
“estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor”.
Tota la Creació té vocació d’esdevenir el lloc de l’amor, del dret i de la justícia. La Llei és la que educa a poc a poc aquest poble i promou el dret i la justícia tal com Déu les entén.
En tots els pobles del món, la llei està feta per garantir i desenvolupar els valors preponderants de la societat; la particularitat a Israel és que la Llei la va donar Déu mateix i per tant defensa els valors de Déu: l’amor, la llibertat, el respecte mutu, la solidaritat; els manaments tendeixen tots a educar el poble en aquest sentit.
“ell els allibera de la mort…”
Per a tots, creients i no-creients, la mort és quelcom ineluctable i en l’època en què va ser escrit aquest salm, ningú no havia ressuscitat encara.
“Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.
Aquest darrer verset és un bonic resum de l’Aliança, una expressió de confiança extraordinària.
En els moments de descoratjament, ens hauríem de repetir aquesta frase!
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu. Perquè el gran sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem.
És com si assistíssim a una discussió sobre el tema de la religió; ens trobem amb dos grups: d’una banda els jueus, molt compromesos amb el culte del temple i a la institució sacerdotal. I i de l’altra banda, els cristians, que han trobat en Jesucrist, mort i ressuscitat, la salvació que la humanitat esperava.
Pels jueus, el paper dels sacerdots en general i del gran sacerdot en particular, és el de fer de pont entre el Déu inaccessible i el poble.
Per transmetre a Déu les nostres pregàries, cal un mitjancer, un intermediari, algú que faci el pont (d’aquí ve la paraula “pontífex”).
Aquest algú no pot ser un home ordinari, un que pertany al món profà. D’aquí ve tot el ritual de la consagració del gran sacerdot. La paraula consagració vol dir separació, posar a part…
Tanmateix, sabem que ja l’Antic Testament havia descobert, i meravellosament, el Déu proper; però el camí era d’un sol sentit: Déu travessava l’abisme que ens separa d’ell, però per a l’home, això era impossible. D’aquí la necessitat del sacerdot.
Amb aquella lògica, és evident que Jesús no complia cap de les condicions del sacerdoci: primer, no era de la tribu dels sacerdots (la tribu de Leví), ja que descendia de David (de la tribu de Judà) i per tant no va ser consagrat com a gran sacerdot, amb raó!
I el que és pitjor, va morir com un maleït: la mort de Jesús no va ser un acte culte, al contrari, va ser l’execució d’un condemnat. Al contrari, tot matant-lo, van acomplir un acte religiós, suprimint un blasfem que només feia que desviar el seu poble…
Per als cristians, al contrari, tot descansa en el misteri de l’Encarnació: Déu s’ha fet home; en Jesucrist, home i Déu en fan només un.
Heus ací, qui, realment i eficaçment, fa el pont. En ell, Déu ha vingut cap a la humanitat, Déu ha travessat l’abisme que ens separa d’ell. El nostre text diu:
“…tenim el gran sacerdot que, travessant els cels…”
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanarem». Jesús els preguntà: «Què voleu que faci?».
Ells li digueren: «Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra». Jesús els respongué: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?». Ells li digueren: «Sí que podem». Jesús els respongué: «És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat». Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes».
Comencem per la darrera frase del text que llegim avui:
“…i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”.
La paraula rescat significa el muntant de la suma a pagar; en el temps de Jesús, però, la paraula rescat significava l’alliberament.
Tota la Bíblia relata la llarga empresa de Déu per alliberar el seu poble, primer, i després tota la humanitat, de tota mena d’esclavatges. Déu és el Déu alliberador, és el primer credo d’Israel.
La vida de Jesús rescata els humans mostrant l’autèntica naturalesa de la vida humana a tothom qui ho vulgui veure:
“coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Jn 8,32).
Sabem que tots els profetes van lluitar contra l’horrible pràctica dels sacrificis humans. Així doncs, quan els deixebles senten dir aquesta frase a Jesús, no els passa pel cap la idea que Déu pugui exigir l’execució del seu Fill per apaivagar la seva ira: ells sabien des de feia molt temps que Déu no tenia cap rancúnia cap a la humanitat i que no volia pas cap sacrifici humà.
D’altra banda, ells esperaven un alliberament; primerament, de l’ocupant romà, i el malentès va durar força temps per alguns d’entre ells, inclòs Judes, probablement.
Però ells eren creients, i en pla més pregó, esperaven també l’alliberament definitiu de la humanitat de tots els mals que la roseguen, d’ordre físic, moral, espiritual.
I Jesús els diu que aquesta obra d’alliberament de la humanitat passa per la conversió del cor de l’home; i això li anava a costar la vida, ell ho sabia.
I per tercera vegada anuncia als seus deixebles la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció; i això no fa sinó augmentar les seves pors… I ells només es queden amb una idea: ja que nosaltres anem a Jerusalem amb tu a enfrontar-nos, digues-nos que després, nosaltres tindrem part de la glòria…
Els deixebles de Jesús no entenen. Segueixen en el seu pensament: buscar els primers llocs. Buscar els reconeixements.
I Jesús –quina paciència!!- els ensenya i els instrueix. Segueix confiant en ells.
Això és el que Jesús fa amb nosaltres. Necessitem de la seva paraula. Del seu ensenyament.
Necessitem aturar-nos a escoltar. Necessitem adherir-nos al projecte de Jesús. Sortir dels nostres somnis i esquemes. Escoltar-lo a Ell. No els nostres deliris.
Jesús no es presenta com un rei triomfant sinó com el servidor d’Isaïes, del qual en tenim un retrat a la primera lectura.
La no-violència, el perdó, el servei, la humilitat són el mitjà per canviar el cor de l’home.
“Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor…”
Vosaltres, deixebles meus, que sou el ferment de la nova humanitat, feu-vos servidors…
Donar raó de l’esperança i explicitar la fe que dóna sentit a la pròpia vida pot donar llum, i fer ressonar la fe en el cor dels altres.
Ningú no és tan pobre que no pugui donar el que té, i abans, fins i tot, el que és. Ningú no hauria de pensar que no té res a aportar o que no li fa falta res a ningú.
…És doncs en el sí mateix del seu sofriment que el servidor pot albirar un camí de llum:
“Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum…”
…aquesta voluntat de Déu, és el de salvar la humanitat, d’alliberar-la de totes les seves cadenes; i la pitjor de les cadenes, és l’odi, la violència, la gelosia que roseguen el nostre cor.
És a dir, que la humanitat simplement redescobreixi la pau…
En tots els pobles del món, la llei està feta per garantir i desenvolupar els valors preponderants de la societat; la particularitat a Israel és que la Llei la va donar Déu mateix i per tant defensa els valors de Déu: l’amor, la llibertat, el respecte mutu, la solidaritat; els manaments tendeixen tots a educar el poble en aquest sentit.
“Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.
Aquest darrer verset és un bonic resum de l’Aliança, una expressió de confiança extraordinària.
En els moments de descoratjament, ens hauríem de repetir aquesta frase!
Pels jueus, el paper dels sacerdots en general i del gran sacerdot en particular, és el de fer de pont entre el Déu inaccessible i el poble.
Per transmetre a Déu les nostres pregàries, cal un mitjancer, un intermediari, algú que faci el pont (d’aquí ve la paraula “pontífex”).
Déu travessava l’abisme que ens separa d’ell, però per a l’home, això era impossible. D’aquí la necessitat del sacerdot.…Jesús no complia cap de les condicions del sacerdoci.
…la mort de Jesús…va ser l’execució d’un condemnat.
Per als cristians tot descansa en el misteri de l’Encarnació: Déu s’ha fet home; en Jesucrist, home i Déu en fan només un.
Heus ací, qui, realment i eficaçment, fa el pont.
…en el temps de Jesús, però, la paraula rescat significava l’alliberament.
Però ells eren creients, i en pla més pregó, esperaven també l’alliberament definitiu de la humanitat de tots els mals que la roseguen, d’ordre físic, moral, espiritual.
I Jesús els diu que aquesta obra d’alliberament de la humanitat passa per la conversió del cor de l’home; i això li anava a costar la vida, ell ho sabia.
Els deixebles de Jesús no entenen… I Jesús els ensenya i els instrueix. Segueix confiant en ells.
…nosaltres necessitem de la seva paraula. Del seu ensenyament. Necessitem aturar-nos a escoltar.
Necessitem adherir-nos al projecte de Jesús…
Jesús no es presenta com un rei triomfant sinó com el servidor d’Isaïes,
Donar raó de l’esperança i explicitar la fe que dóna sentit a la pròpia vida pot donar llum, i fer ressonar la fe en el cor dels altres.
Ningú no és tan pobre que no pugui donar el que té, i abans, fins i tot, el que és.
1 Qui pot creure allò que hem sentit?
A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor?
2 El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot,
com una soca que reviu en terra eixuta. *
No tenia figura ni bellesa que es fes admirar,
ni una presència que el fes atractiu.
3 Era menyspreat, rebuig entre els homes, *
home fet al dolor i acostumat a la malaltia.
Semblant a aquells que ens repugna de mirar,
el menyspreàvem i el teníem per no res. *
4 De fet, ell portava les nostres malalties
i havia pres damunt seu els nostres dolors. *
Nosaltres el teníem per un home castigat
que Déu assota i humilia.
5 Però ell era malferit * per les nostres faltes,
triturat per les nostres culpes:
rebia la correcció que ens salva,
les seves ferides ens curaven. *
6 Tots anàvem com ovelles disperses,
cadascú seguia el seu camí; *
però el Senyor ha carregat damunt d’ell
les culpes de tots nosaltres. *
7 Quan era maltractat,
s’humiliava i no obria la boca.
Com els anyells portats a matar
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava i ni tan sols obria la boca.
8 L’han empresonat i condemnat, se l’han endut.
I qui es preocupa de la seva sort?
L’han arrencat de la terra dels vivents, * l’han
ferit de mort per les infidelitats del meu poble.
9 L’han sepultat amb els malfactors,
l’han enterrat entre els opulents, *
a ell que no obrava amb violència
ni tenia mai als llavis la perfídia. *
10 El Senyor s’ha complagut
en el qui ell havia triturat i afligit. Quan haurà
ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes, *
veurà una descendència, viurà llargament:
per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. *
11 «El meu servent, * després del que ha sofert
la seva ànima,
veurà la llum i se’n saciarà;
ell, que és just, farà justos tots els altres,
perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells. *
12 Per això els hi dono tots en possessió,
i tindrà per botí una multitud, * perquè s’ha
despullat de la pròpia vida fins a la mort
i ha estat comptat entre els malfactors. *
Ell ha portat damunt seu els pecats de tots *
i ha intercedit per les seves infidelitats.» *
Justos, aclameu el Senyor *
1 Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes. *
2 Celebreu el Senyor amb la lira,
canteu-li amb l’arpa de deu cordes; *
3 dediqueu-li un càntic nou, *
toqueu acompanyant l’aclamació.
4 Perquè la paraula del Senyor és certa,
es manté fidel en tot el que fa.
5 Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor. *
6 Amb la paraula el Senyor ha fet el cel, *
amb l’alè de la boca ha creat l’estelada.
7 Com dins un odre, recull l’aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
8 Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món. *
9 A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d’ell, tot existí. *
10 El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles; *
11 però els plans del Senyor persisteixen, *
manté per sempre els propòsits del seu cor.
12 Feliç la nació que té el Senyor per Déu, *
el poble que ell ha escollit per heretat. *
13 El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes. *
14 Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
15 ell, que ha modelat un per un tots els cors, *
penetra totes les seves accions. *
16 No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni tenir molta força allibera el valent;
17 els cavalls no valen res per a guanyar una victòria,
la seva envestida no salva ningú. *
18 Els ulls del Senyor vetllen * els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
19 ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
20 La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix. *
21 És l’alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dóna confiança.
22 Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu.
La Carta als Hebreus és un escrit singular dins el conjunt del Nou Testament. L’estil és original, i el pensament, penetrant i no gaire fàcil d’entendre. Ja el seu lloc en el Nou Testament és sorprenent: malgrat ser un text llarg i dens, es troba al final de l’obra paulina, després de les cartes Pastorals i de la Carta a Filèmon, escrits curts i circumstancials.
El lloc que ocupa la Carta als Hebreus en el conjunt del Nou Testament respon exactament a l’opinió, avui majoritària entre els estudiosos, sobre el seu origen.
D’una banda, sembla clar que no és un escrit de l’apòstol Pau. Per a justificar aquesta afirmació, només cal tenir en compte l’estil literari (composició molt ordenada, pensament reflexiu, personalitat amagada pel mateix autor) i les categories teològiques (interpretació sacerdotal de la persona de Jesucrist, ignorada en els escrits paulins i en la resta del Nou Testament, poca atenció al paper de l’Esperit, absència de les formulacions tradicionals sobre la mort i resurrecció de Jesús). És cert que la tradició de les esglésies orientals va atribuir sempre a Pau aquest escrit, malgrat algunes reticències (Climent d’Alexandria, Orígenes). Però les esglésies occidentals, més sensibles a les diferències amb les cartes de Pau, no van inscriure’l fins al segle IV en les llistes del cànon de les Escriptures al costat dels escrits paulins.
D’altra banda, no es pot negar que, en el conjunt del Nou Testament, la Carta als Hebreus és propera més aviat al món teològic de Pau. Hi ha temes importants que són clarament paral·lels; per exemple, la comprensió de la passió de Jesucrist com a obediència voluntària al Pare (compareu He 5,8; 10,9 amb Rm 5,19; Fl 2,8), la ineficàcia de la Llei antiga (compareu He 7,11-19; 10,1-10 amb Rm 4,14-15; 5,20 i Ga 3,21-25) i especialment el tema del caràcter sacrificial de la mort de Jesucrist (compareu He 5,7-10; 9,11-14 amb Rm 3,25; 1Co 5,7 i Ef 5,2).
Encara que l’obra no en doni dades explícites, es pot fer un dibuix espiritual del seu autor: és un cristià de la segona generació (2,3), probablement de procedència jueva, format en la cultura grega, profund coneixedor de l’Escriptura, d’una penetració teològica excepcional i alhora pastor sol·lícit, preocupat per la situació espiritual dels seus fidels.
Tanmateix, el seu nom és desconegut, i això ha estat objecte de moltes conjectures (s’ha pensat, entre altres, en Lluc, Climent de Roma, Bernabé i Apol·ló). Encara avui és vàlida l’afirmació d’Orígenes: només Déu sap qui és l’autor de la Carta als Hebreus.
Tampoc no es pot conèixer amb exactitud la comunitat a la qual l’autor s’adreça. Tenim testimonis del títol «(Carta) als Hebreus» des de finals del segle II. Tanmateix, aquest títol reflecteix una tradició més antiga, segons la qual els destinataris de l’escrit eren cristians d’origen jueu, o d’origen prosèlit, és a dir, pagans convertits, en tot o en part, al judaisme.
És evident que l’escrit pressuposa un coneixement profund de l’Antic Testament.
L’Evangeli segons Marc dedica una atenció molt gran a la persona de Jesús. De moltes maneres, en efecte, Marc caracteritza la persona i la funció de Jesús, el Messies. Pel fet que l’expressió «Messies» podia donar lloc a malentesos, Marc aporta una gran quantitat d’indicis que ajuden a interpretar-la, sigui a través de la mateixa activitat de Jesús i la seva relació amb el Regne de Déu (4,11; 14,25), sigui per les maneres com Jesús entén la seva missió.
L’autoritat de Jesús, sovint anomenat Mestre (4,38; 5,35; 10,17; 12,14), és remarcada en el seu ensenyament (1,22.27). La denominació de Fill de l’home és una de les que més caracteritza els múltiples aspectes de la missió de Jesús: a la terra (2,10.28), en el seu camí de passió (8,31), en la majestat de la seva vinguda futura (14,61-62). També quan és anomenat Senyor queda remarcat un aspecte important de la figura del Messies, de vegades relacionat amb el seu poder d’obrar guaricions (5,19; 7,28; 11,3). Però, per a Marc, la denominació que les engloba totes és la de Fill de Déu: amb ella comença l’evangeli (1,1), i amb ella, per boca del centurió, s’anticipa l’anunci de la resurrecció i la missió als pagans (15,39; vegeu també 1,11; 9,7; 14,61-62).
Un tema que interessa a Marc és el de la relació amb els dirigents del poble, una relació sovint polèmica, manifestada en un bon nombre de controvèrsies (2,1-3,6; 7,1-23; 12,13-37). En alguna d’aquestes polèmiques s’hi entreveu un intent de convèncer alguns fariseus. Però les classes sacerdotals i el temple són vistos com una realitat antiga: primer en són expulsats els venedors (11,15-19); i, després de la mort de Jesús, la cortina del santuari s’esquinça en dos trossos de dalt a baix (15,38).
Per a Marc, els portadors de la bona nova són els Dotze i els altres deixebles, que acompanyen Jesús des dels mateixos inicis de la seva activitat. Els episodis del començament de l’evangeli es caracteritzen per les crides de Jesús als primers deixebles a seguir-lo (1,16-20). Els Dotze són formats per a la missió (6,8-11), però ja abans s’estan amb Jesús com els seus acompanyants permanents (3,13-19). Els deixebles seran instruïts i enviats a la missió, però alhora mostraran la seva manca de comprensió i fins i tot abandonaran el Mestre en el moment de la passió. En qualsevol cas, és cert que la missió que arribarà després de Pasqua és anticipada a Galilea dins el ministeri de Jesús (6,7-13). Després de la resurrecció, els deixebles seran convocats a Galilea, lloc primer del missatge evangèlic, per aquell Jesús, crucificat i ressuscitat, que dóna la seva vida «en rescat per tothom» (10,45).
