Menu
Lectura de la profecia d’Amós
Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre». El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan».
Amós és el primer profeta de qui posseïm un llibre que recull la seva predicació.
El profeta era originari del regne del Sud, de Judà, i allí treballava dedicat al cultiu d’arbres fruiters i a la cria de bestiar; però es va sentir cridat per Déu per a anar al regne del Nord, a Israel, a proclamar el missatge que el Senyor li comunicava. Durant el regnat de Jeroboam II (787-747 aC) fou quan Amós va predicar a Betel i a Samaria, uns quants anys abans que ho fes Osees.
La situació del país en aquells moments semblava immillorable: un afebliment del reialme arameu de Síria, amb capital a Damasc, havia fet possible eixamplar les fronteres del nord i de l’est fins als límits territorials del temps de David; la seguretat nacional restava garantida.
Però això no era més que una façana. En efecte, l’amenaça d’Assíria, l’imperi emergent, era cada cop més a prop; la riquesa del país només afavoria uns quants privilegiats mentre que la majoria vivia en la misèria; el culte era una cortina de fum que tapava la idolatria dels qui havien oblidat que el poble de Déu, sense la justícia i la solidaritat, fa burla de l’aliança amb el Senyor.
Amós, atent al que passava entre els seus germans del Nord i al moment polític internacional, desemmascara la situació en què viu Israel i la denuncia.
En resum, Amós parla d’un Déu que s’interessa pels homes, i d’una fe i una expressió d’aquesta fe que només tenen sentit si van acompanyades de la justícia i la solidaritat. El llibre és una invitació permanent a no deixar passar per alt cap injustícia, a denunciar tot allò que, amb l’excusa de la pàtria o de Déu, només serveix per a esclafar i oprimir. El llibre d’Amós és un crit esperançat envers Déu, l’únic que pot salvar.
“Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”: Els pobres no tenen cap altra solució per no morir de fam que vendre’s com esclaus.
“Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners!”
Nosaltres seguim els cicles del sol i no estem al cas dels cicles de la lluna. En canvi, a Palestina, en aquell temps, seguien els cicles lunars: el mes era de vint-i-vuit dies, el mes començava amb la lluna nova i era festa: cap activitat era permesa; era per excel·lència el dia del repòs i la gratuïtat, com el sabbat (cada dissabte). I aquest descans era per a l’home l’oportunitat de tenir en compte Déu i dedicar-s’hi.
Però tal com el profeta Amós ens fa veure, l’home té un altre mestre, els Diners. I llavors no té sentit aturar l’activitat i deixar-ne de guanyar: ”Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners!” Una bona manera de denunciar una situació… Que potser se’ns fa molt actual…
.La situació del país en aquells moments semblava immillorable.. Però això no era més que una façana.
…la riquesa del país només afavoria uns quants privilegiats mentre que la majoria vivia en la misèria; el culte era una cortina de fum que tapava la idolatria dels qui havien oblidat que el poble de Déu, sense la justícia i la solidaritat, fa burla de l’aliança amb el Senyor.
El llibre d’Amós és un crit esperançat envers Déu, l’únic que pot salvar.
Però tal com el profeta Amós ens fa veure, l’home té un altre mestre, els Diners…. Una bona manera de denunciar una situació… Que potser se’ns fa molt actual…
Servents del Senyor, lloeu-lo,
lloeu el nom del Senyor.
Sigui beneït el nom del Senyor,
ara i per tots els segles.
Des de la sortida fins a la posta del sol
lloeu el nom del Senyor.
El Senyor és excels als ulls de tots els pobles,
la seva glòria s’eleva més enllà del cel. R.
Qui és com el Senyor, el nostre Déu?
Té molt amunt el seu tron,
i des d’allí s’inclina
per veure el cel i la terra. R.
R. Lloeu el Senyor, que treu el pobre de
la cendra. O bé: Al·leluia.
Aquest salm és el primer dels que Jesús va recitar a la tarda del Dijous Sant. Quan sant Mateu ens conta en el seu evangeli que van anar a la Muntanya de les Oliveres després d’haver cantat els salms, en concret es tracta d’aquest salm.
En el text hebreu, comença i acaba amb la paraula “Al·leluia!” que literalment vol dir “lloeu Déu”.
Aquest breu himne proposa un doble motiu per a lloar Déu: la seva infinita grandesa, que transcendeix tots els límits de l’univers (v. 4), i la seva admirable condescendència, que el mou a “inclinar-se bondadosament” cap a la terra (vv. 5-6) per elevar els més pobres i desemparats (vv. 7-9).
Amb aquest salm s’inicia una col·lecció de sis poemes (Salms 112-117) que la tradició rabínica denomina “Hal·lel”, paraula hebrea vinculada amb l’exclamació litúrgica “Al·leluia! “.
Aquests salms eren cantats a les festes religioses més importants, sobretot durant la celebració del sopar pasqual (Mt 26,30).
La primera estrofa era cantada pels levites i és una invitació a cantar (es repeteix tres vegades el verb “lloar”). Les altres dues estrofes són la resposta de l’assemblea que aclama Déu per dos motius:
Déu és “gran”, Altíssim…
Ell mira i estima els “humils”…
Aquest “feble”, aquest “pobre” aixecat de la pols, és col·lectivament el poble d’Israel, alliberat per Déu de l’esclavatge d’Egipte. La dona estèril és Sara, a qui Déu va alegrar amb el seu fill Isaac… És Anna, la dona estèril, feliç mare de Samuel… És Sió, la mare estèril de l’exili, que té després una gran descendència (Is 49,21).
Salta a la vista el parentiu d’aquest salm amb el Magníficat de Maria: ella també “lloa el nom santíssim”… Ella canta al Déu que “omple de béns els pobres”… Ella és per excel·lència la dona feliç a qui Déu dóna una posteritat inesperada, ja que és verge, i per això les “generacions li diran benaurada”.
Aquest “feble”, aquest “pobre” aixecat de la pols, és col·lectivament el poble d’Israel, alliberat per Déu de l’esclavatge d’Egipte. La dona estèril és Sara, a qui Déu va alegrar amb el seu fill Isaac… És Anna, la dona estèril, feliç mare de Samuel… És Sió, la mare estèril de l’exili, que té després una gran descendència (Is 49,21).
Salta a la vista el parentiu d’aquest salm amb el Magníficat de Maria: ella també “lloa el nom santíssim”…
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu
Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.
“Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat”.
Hi trobem aquí un magnífic exemple de la pregària jueva, abans de la pregària cristiana: no ha calgut esperar al Nou Testament per fer pregària ni per entendre que el projecte de Déu implica la humanitat sencera, que és universal…
“Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat”
I què és la veritat? Doncs que Déu ens estima i està contínuament al nostre costat per omplir-nos del seu amor. Ser salvat és conèixer aquesta veritat, però no d’una manera intel·lectual, sinó conèixer-la a la manera bíblica, és a dir, viure-ho.
“Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions”.
I fins i tot la posició de les mans (“alçades”) no és un invent cristià. No podem entrar en el projecte d’amor de Déu amb el cor ple de còlera i rancúnia…
Hi trobem aquí un magnífic exemple de la pregària jueva, abans de la pregària cristiana…el projecte de Déu implica la humanitat sencera, és universal…
I què és la veritat? Doncs que Déu ens estima… Ser salvat és conèixer aquesta veritat, però no d’una manera intel·lectual, sinó conèixer-la a la manera bíblica, és a dir, viure-ho.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns”. L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració”.
I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli”. Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta”. A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat”. Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”».
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.
L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses».
Cal notar que el protagonista de la paràbola que hem llegit no és l’home ric sinó el seu administrador.
Així doncs, l’ensenyament que se’ns vol donar no és sobre ser o no ser ric sinó sobre com administrem les riqueses, siguin poques o moltes.
En aquesta paràbola les paraules de Jesús no van dirigides als rics sinó a tothom, perquè tots som administradors de dons rebuts i les administrem degudament quan els transformem en felicitat per tothom qui ens envolta.
La finalitat de la paràbola és posar en relleu l’astúcia de l’administrador perquè serveixi d’exemple als deixebles. És a dir: saber fer servir les riqueses que tenim o podríem tenir per fer amics que ens acullin quan les riqueses ja no ens serveixin atès que són “enganyoses”.
La primera cosa que sorprèn és la lloança que el Senyor fa de la manera tramposa de reaccionar de l’administrador. Diferents comentaristes “solucionen” aquesta qüestió explicant que, tal com funcionaven en aquell temps les relacions entre amo i administrador, la reacció del nostre protagonista no és pas tramposa.
Els administradors, en aquell temps, cobraven la seva feina amb comissions sobre el producte.
Com que ells mateixos les decidien, eren possibles tota classe d’abusos legals. En canvi en la paràbola, l’administrador, després de saber que se li ha acabat el “negoci”, procura guanyar-se amics precisament no cobrant-los la comissió amb què ell mateix havia gravat allò que devien al seu amo. És a dir: prefereix deixar de guanyar diners per poder guanyar amics, que més tard necessitarà. Hi ha una clara subordinació dels diners…
“Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s’hagi acabat, us rebin a les estances eternes”.
Al·lusió a la mort…
Aquest administrador és deshonest, està clar; ha sabut trobar una solució astuta per assegurar el seu futur. I aquí, l’astúcia, consisteix a utilitzar el Diner com un mitjà i no com fi en sí mateix.
Jesús no admira la deshonestedat sinó l’habilitat… Jesús voldria que el nostre ardor per la justícia i la pau ens fes així d’inventius!
El dia que dediquem tants esforços i tant de temps a inventar solucions de pau i de justícia com el que dediquem a guanyar diners, més dels necessaris, la faç del món canviarà!
Els diners molt fàcilment poden esdevenir un ídol, és a dir, esdevenir un fi i no pas un mitjà.
Les riqueses… Se’ns vol fer creure que ens asseguren la felicitat i a més que nosaltres en som els únics propietaris per al nostre ús exclusiu i egoista: Camí equivocat…
En si mateixes, les riqueses són enganyoses perquè no són amor; però si les compartim, ens permeten aprendre a estimar.
No som coherents. Diem que volem ser “servidors de Déu”, però de fet, en la pràctica, som més aviat “servidors del Diner”. Potser per això no acabem de trobar la pau interior: tenim el cor dividit…
Per gaudir del cel, cal haver après a estimar, com per gaudir d’un llibre cal haver après a llegir.
El missatge està resumit en la frase final: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. Les riqueses no són per servir-les sinó per servir-nos-en per aprendre a estimar (compartir).
…l’ensenyament que se’ns vol donar no és sobre ser o no ser ric sinó sobre com administrem les riqueses, siguin
poques o moltes.
En aquesta paràbola les paraules de Jesús no van dirigides als rics sinó a tothom, perquè tots som administradors de dons rebuts i les administrem degudament quan els transformem en felicitat per tothom qui ens envolta.
…Els administradors, en aquell temps, cobraven la seva feina amb comissions sobre el producte. Com que ells mateixos les decidien, eren possibles tota classe d’abusos legals…. l’administrador…prefereix deixar de guanyar diners per poder guanyar amics, que més tard necessitarà. Hi ha una clara subordinació dels diners…
Aquest administrador és deshonest, està clar; ha sabut trobar una solució astuta… l’astúcia, consisteix a utilitzar el Diner com un mitjà i no com fi en sí mateix.
Jesús no admira la deshonestedat sinó l’habilitat… Jesús voldria que el nostre ardor per la justícia i la pau ens fes així d’inventius!
En si mateixes, les riqueses són enganyoses…però si les compartim, ens permeten aprendre a estimar.
Les riqueses no són per servir-les sinó per servir-nos-en per aprendre a estimar (compartir).
1 El Senyor Déu em va fer veure una canya de
collir fruita d’estiu.
2 Em va demanar:
—Què veus, Amós?
Vaig respondre:
—Una collidora de fruita d’estiu.
Llavors el Senyor em va dir:
—Ha arribat la collita,
la fi d’Israel, el meu poble. *
Ja no li deixaré passar res més.
3 Aquell dia, els cants de palau *
es tornaran crits de dolor.
Pertot hi haurà cadàvers
i arreu s’imposarà el silenci.
Ho dic jo, el Senyor Déu.
4 »Escolteu això, els qui engoliu els pobres
fins al punt d’exterminar els desvalguts del país!
*
5 Vosaltres dieu:
“¿Quan haurà passat la festa de la lluna nova
per a poder vendre queviures?
¿Quan haurà passat el repòs del dissabte
per a poder obrir els graners? *
Vendrem amb mesures més petites
i pesarem les peces de plata amb pesos més
grossos,
farem trampa amb les balances. *
6 Vendrem el rebuig i tot!
Amb aquells diners comprarem esclaus,
o bé adquirirem un pobre per un parell de
sandàlies.” *
7 Jo, el Senyor, orgull de Jacob, *
juro que no oblidaré mai això que feu!
8 »En veure-ho, la terra tremolarà
i estaran de dol tots els seus habitants.
La terra creixerà, tota ella, com el Nil;
s’agitarà i s’abaixarà com el riu d’Egipte. *
9 »Aquell dia,
apagaré el sol al mig del cel,
en ple dia s’enfosquirà la terra. *
Ho dic jo, el Senyor Déu.
10 Canviaré en dol les vostres festes,
i en complantes els vostres cants.
Tothom es vestirà amb roba de sac
i es raparà el cap,
com per la mort d’un fill únic.
Aquest final serà un dia amarg. *
11 »Vénen dies que enviaré fam al país:
no fam de pa ni set d’aigua,
sinó fam d’escoltar la meva paraula.
Ho dic jo, el Senyor Déu.
12 Aniran errants del sud fins a ponent,
exploraran del nord fins a llevant,
cercant la paraula del Senyor,
però no la trobaran. *
13 »Aquell dia defalliran de set
les noies més boniques i els nois joves. *
14 Tots els qui juren per l’ídol de Samaria dient:
“Per la vida de Dan, el teu déu!”
o “Pel camí sagrat de Beerxeba!”, *
cauran, i no s’alçaran mai més.
Lloeu-lo, servents del Senyor *
1 Al·leluia!
Lloeu-lo, servents del Senyor,
lloeu el nom del Senyor. *
2 Sigui beneït el nom del Senyor
ara i per tots els segles.
3 Des de la sortida del sol fins a la posta
sigui lloat el nom del Senyor.
4 El Senyor és excels per damunt de tots els
pobles,
la seva glòria s’eleva més enllà del cel. *
5 Qui és com el Senyor, el nostre Déu? *
Té molt amunt el seu tron
6 i des d’allí s’inclina per veure el cel i la terra.
7 Aixeca de la pols el desvalgut, *
treu el pobre de la cendra,
8 per asseure’l entre els poderosos,
els poderosos del seu poble.
9 La qui vivia estèril a casa,
la fa mare feliç amb els fills. *
Al·leluia! *
1 Primer de tot, recomano que feu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes,
2 pels reis i per tots els qui ocupen un lloc elevat, * perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat * i a l’honestedat. 3 Això és bo i agradable a Déu, salvador nostre, * 4 que vol que tots els homes se salvin * i arribin al coneixement de la veritat. * 5 Hi ha un sol Déu; hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, 6 que es donà a si mateix en rescat per tothom: * aquest és el testimoni * donat en els temps fixats per Déu. * 7 I dic la veritat, i no menteixo: jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre dels pobles en la fe i en la veritat. *
8 Desitjo, doncs, que els homes preguin pertot arreu i que alcin unes mans * pures, evitant violències i discussions.
9 Igualment, desitjo que les dones * es presentin amb decència, que s’arreglin amb modèstia i discreció, no amb pentinats complicats, ni amb joies d’or o perles o vestits luxosos, 10 sinó amb bones obres, com escau a dones que s’han compromès a adorar Déu. * 11 A l’hora de la instrucció, les dones casades s’han de mantenir en silenci i submises. * 12 No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin els seus marits, * sinó que han d’estar en silenci. 13 Perquè primer va ser format Adam i després Eva. 14 I no fou enganyat Adam, sinó la seva dona, la qual, enganyada, va caure en la transgressió. * 15 Tanmateix, la dona serà salvada gràcies a la maternitat, a condició que perseveri amb tota discreció en la fe, la santedat i l’amor.
1 Jesús deia també als seus deixebles: *
—Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. 2 Ell el cridà i li digué:
»—Què és això que sento a dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració, perquè d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.
3 »L’administrador va pensar: “Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m’hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. 4 Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l’administració.”
5 »Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué:»—Quant deus al meu amo? 6 »Li respongué: »—Cent gerres * d’oli. »Ell li digué:»—Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta. 7 »A un altre li digué: »—I tu, quant deus? »Li respongué: »—Cent sacs * de blat. »Ell li diu: »—Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta.
8 I el Senyor * va lloar l’administrador del diner, que és enganyós, * perquè havia actuat amb astúcia: *
—Els fills d’aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum. 9 I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, * que és enganyós, perquè, quan tot s’hagi acabat, us rebin a les estances eternes. * 10 Qui és fidel en una cosa molt petita, també és fidel en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. * 11 Per tant, si no heu estat fidels en l’administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? 12 I si no heu estat fidels en les coses que són d’un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? * 13 Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner. *
14 Els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això * i es reien de Jesús. 15 Ell els digué:
—Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, * però Déu coneix els vostres cors: * allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu. *
16 »La Llei i els Profetes arriben fins a Joan; * des d’aleshores és anunciada la bona nova del Regne de Déu, i tothom s’esforça per entrar-hi. * 17 Però és més fàcil que passin el cel i la terra que no pas que caigui una sola coma * de la Llei.
18 »Tothom qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri, i qui es casa amb una repudiada * comet adulteri. *
19 »Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. 20 Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, 21 desitjant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
22 »El pobre va morir, i els àngels el portaren al si d’Abraham. * El ric també morí i el van sepultar.
23 »Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. 24 Llavors va exclamar:
»—Abraham, pare meu, * tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d’aquestes flames.
25 »Abraham li respongué:
»—Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. 26 A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d’aquí on som cap a vosaltres, ni d’on sou vosaltres cap aquí.
27 »El ric va insistir:
»—Llavors, pare, t’ho prego: envia’l a casa del meu pare, 28 on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments.
29 »Abraham li respongué:
»—Ja tenen Moisès i els Profetes: * que els escoltin.
30 »El ric insistí encara:
»—No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran. *
31 »Abraham li digué:
»—Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti. *
