Menu
Lectura del llibre de la Saviesa
Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra, i la plata no val més que el fang. L’aprecio més que la salut i que la boniquesa, i vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai. Juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns, duia les mans plenes de riqueses incomptables.
“La prefereixo a ceptres i trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra, i la plata no val més que el fang”.
Aquesta part del text podria ser signat per un filòsof grec no-creient.
Però l’interès del text va més enllà…
El llibre de la Saviesa posa en escena el rei Salomó; i per comprendre el que Salomó ens diu, cal recordar un episodi molt cèlebre de la seva vida:
El rei anà a oferir sacrificis a Gabaon… el Senyor es va aparèixer a Salomó en un somni, durant la nit. Déu li va dir: Demana’m què vols que et doni. Salomó li va respondre: Tu vas demostrar un gran amor al teu servent, el meu pare David… Ara, Senyor Déu meu, tu m’has fet rei a mi, servent teu, perquè succeeixi el meu pare David… Concedeix, doncs, al teu servent que tingui enteniment per a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal…Al Senyor li va plaure la súplica que Salomó li feia. Llavors Déu li digué: Ja que has demanat això, i no una llarga vida, o riqueses, o la mort dels teus enemics; ja que tan sols has demanat discerniment per a judicar, faré el que tu dius: et concedeixo saviesa i intel·ligència, tant, que ni abans ni després ningú no se’t podrà igualar. Però, a més, et concedeixo allò que no has demanat: tindràs riquesa i glòria, i, mentre visquis, cap rei no se’t podrà comparar (1R 3,4-13) (1).
Si el llibre de la Saviesa – escrit nou-cents anys més tard dels fets – recorda aquesta història, vol dir que hi ha quelcom d’important a dir als seus contemporanis.
“Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué”.
Hi podem veure aquí un avís a tots els polítics de tots els temps que tenen sempre tendència a creure que ells posseeixen la saviesa innata… i fins i tot, que en tenen el monopoli!
Aquest text ens ve a dir que inclús en els reis, i Salomó en va ser un de reputada saviesa, la saviesa no és congènita, la va rebre de Déu, i va tenir aquesta humilitat de demanar-la.
En els altres pobles, i a Egipte en particular, una creença fermament establerta deia que el rei era un ésser excepcional, dotat des del seu naixement d’una saviesa divina (evidentment, tots els rituals de la cort feien el màxim per mantenir aquesta creença!).
La Bíblia, al contrari, posa aquí en escena un rei fort i cèlebre, del que ningú no posa en dubte la seva grandesa, els seus èxits, la seva riquesa i ell mateix reconeix que és simplement un home (Sa 8, 21).
I el mateix rei Salomó precisa:
Jo també sóc un home mortal igual que els altres, descendent del primer home, que va ser modelat de la terra. El meu cos prengué forma en les entranyes maternes i fins al desè mes la sang de la mare li anà donant consistència.
Havia sortit de la semença d’un home entre els plaers de l’amor. En néixer, vaig aspirar l’aire que tothom respira i m’acollí la mateixa terra que acull tothom. Com un nadó qualsevol, vaig fer plorant el primer crit. Em vaig criar entre bolquers, envoltat d’atencions. Cap rei no ha començat a existir de manera diferent. Tothom entra així a la vida, tothom en surt igual (Sa 7, 1-6).
I continua el text que llegim avui.
En podem treure dues lliçons: primera, els reis són simples mortals; només Déu és Déu. I segona, tota Saviesa ve de Déu, és un do de Déu; ningú no pot pretendre posseir la saviesa per ell mateix.
Al final del capítol 7, hi trobem:
La Saviesa, que és única, ho pot tot; mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu (Sa 7, 27).
el que ve a dir que tota la humanitat té vocació de compartir la saviesa de Salomó.
(1) Un text també semblant a aquest el trobareu a (2 Cr 1,7-13)
Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies
per adquirir la saviesa del cor.
Calmeu-vos, Senyor, què espereu?
Sigueu pacient amb els vostres servents.
Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos
i ho celebrarem amb goig tota la vida.
Doneu-nos tants dies d’alegria
com ens n’heu donat d’aflicció,
tants anys de joia, com n’hem vist de penes.
Que puguem veure la vostra obra,
que els nostres fills vegin la vostra glòria.
Que l’amabilitat del Senyor, el nostre Déu,
reposi damunt els seus servents.
Doneu encert a l’obra de les nostres mans. R.
R. Que el vostre amor, Senyor, no trigui més a
saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida.
La súplica continguda en aquest salm és motivada per llargs anys de penosos sofriments.
En ella, la comunitat d’Israel prega al Senyor que li concedeixi una alegria comparable a les tribulacions viscudes fins al present.
Són els cinquanta anys d’exili a Babilònia, que el poble jueu ha viscut com un càstig a les seves mancances amb l’aliança amb Déu.
La conclusió del salmista és que la veritable saviesa consisteix a reconèixer la brevetat de la vida. És un salm de “súplica pels pecats”, oració “col·lectiva”: el salmista diu sempre “nosaltres”…
No prega, només ni sobretot, pels seus propis pecats, sinó pels de tot el seu poble.
Solidaritat admirable!
És un “eco” de la primera lectura; el salmista ens ve a donar una definició de la saviesa: senzillament la veritable mesura dels nostres dies… I ens fa meditar l’oposició entre Adam i Salomó; el primer inflat d’orgull, mentre que Salomó no va perdre de vista que era una creatura.
Els creients saben que només Déu coneix el bé i el mal i l’orgull d’Adam en el Jardí del Gènesi el va fer pretendre adquirir per ell mateix aquest coneixement.
Salomó sabia perfectament que la saviesa no és natural a l’home. Al començament del capítol 9 del llibre de la Saviesa, trobem una preciosa pregària:
“Pregària de Salomó per a obtenir la Saviesa Déu dels pares i Senyor misericordiós, que has fet l’univers amb la teva paraula. Amb la teva saviesa has format l’home perquè sotmeti les criatures que has portat a l’existència, perquè governi el món amb santedat i justícia i judiqui les causes amb rectitud de cor. Dóna’m la Saviesa que seu amb tu en el teu tron. No em tinguis per indigne de ser comptat entre els teus fills. Perquè jo sóc el teu servent, fill de la teva serventa, home feble i de curta durada, poc intel·ligent per a fer justícia i aplicar les lleis; 6 ja que, per molt madur que sigui un home, si li manca el do de la Saviesa que ve de tu, el tindran per no res” (Sa 9, 1 – 6).
Lectura de la carta als cristians hebreus
La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar
l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i els pensaments del
cor. A tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament; tot és nu i descobert davant els ulls
d’aquell a qui haurem de donar comptes.
Ningú no és profeta en el seu país; frase ben coneguda. Per què? Doncs perquè un profeta, molesta.
És cert que la Paraula de Déu molesta de vegades, perquè ens convida a convertir-nos.
Jeremies va passar la seva vida intentant obrir els ulls dels seus contemporanis, aparentment sense èxit…
En el capítol 36 del llibre de Jeremies (el trobareu en el document annex), hi ha el relat d’una història relativa a aquest fet.
La Paraula creadora era com una espasa per separar la llum de les tenebres (Gn 1,3); la Paraula alliberadora és com una espasa per tallar tot allò que a les nostres vides, ens empresona.
En el llibre del Deuteronomi trobem:
“No són paraules buides, són la vostra vida: gràcies a elles viureu molts anys en el país que posseireu, un cop passat el Jordà” (Dt 32, 47) .
Al llarg de la història d’Israel, la paraula dels profetes ha estat el bisturí involucrat en la lluita per la vida: els tumors que rosegaven Israel, i que encara roseguen tota la humanitat, s’anomenaven idolatria, injustícia, cerca del diner o del poder.
És una lluita per la vida, una lluita continuada per alliberar la humanitat de tots els seus falsos camins…
A l’evangeli de sant Joan trobem:
“Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s’han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu” (Jn 3, 17-21).
Jesús, que és aquesta Paraula feta carn, acompleix aquesta profecia donant-li tot el seu sentit.
Fixem-nos que Joan reprèn la imatge de la Paraula de Déu, que separa la llum de les
tenebres.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
Un dia que Jesús sortia de camí un home corregué, s’agenollà als seus peus i li preguntava: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?». Jesús li digué: Per què em tractes de bo? De bo només ho és Déu. Ja saps què diuen els manaments: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no declaris en fals contra un altre, no facis cap frau, honra el pare i la mare». Ell li respongué: «Mestre, tot això ja ho he complert des de jove». Jesús se’l mirà amb afecte i li digué: «Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi». Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà tot trist, perquè era molt ric. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als deixebles: «Per als qui són rics, que n’és, de difícil, d’entrar al Regne de Déu!». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n’és de difícil, d’entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Ells quedaren encara més sorpresos i deien entre ells: «I qui es podrà salvar?». Jesús se’ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot».
Llavors Pere es posà a dir-li: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós». Jesús respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna».
La pregunta que aquest home li fa a Jesús és plena de bona voluntat; però Jesús no és un mestre de doctrina, els manaments són tan sols una etapa…
Aquest home acaba de comprendre que està lligat a les seves riqueses; se’n va trist: aquesta tristesa ressona com una confessió… Jesús ha d’admetre que els homes prefereixen els seus comptes bancaris a l’amor que ell els proposa…
Els deixebles resten desconcertats: tradicionalment, en el món jueu, les riqueses eren considerades com un regal de Déu. Però Jesús insisteix:
“Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n’és de difícil, d’entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Ells quedaren encara més sorpresos…”
Potser perquè, massa sovint, són les riqueses les que ens posseeixen a nosaltres…
Potser perquè les nostres riqueses són allò que no hem compartit amb qui era més pobre que nosaltres.
Potser les riqueses ens ensenyen a ser autosuficients i a no estar en la posició de qui rep…
Jesús ens proposa un canvi de perspectiva: la salvació no es mereix; hom la rep de genolls tot donant gràcies. Però per això, cal ser lliure, cal saber abandonar tot allò que ens trava.
“Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa… no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u …i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna”
Els promet la vida eterna, però no com una recompensa sinó com un do…
L’Evangeli ens presenta, avui, Jesús en camí. Anant d’un lloc a un altre. La vida com a camí.
Però ens cal anar al pas que podem portar.
En el camí de la vida passem moments i situacions de tots tipus.
Jesús ens ensenya i ens fa avançar.
Aquell home tenia pressa. Pressa per arribar. No tant per caminar. I no capta la mirada.
Aquella mirada que, ella sola, comunica i captiva.
La mirada que obre l’horitzó i dóna llum.
Mirar amb estima. Amb molta estima.
Mirar des del cor…
I Jesús li respon. No les coses que ha de fer. Li respon sobre el SER.
Pots ser autèntic, i autènticament compassiu. Pots ser acollidor de la feblesa. La pròpia i la de l’altre. Acollir-la i no foragitar-la.
Aleshores, essent com ets, com vols ser, actuaràs en conseqüència. Faràs el que calgui. El teu fer sortirà d’allò que ets.
L’amor mou, empeny, actua. Allibera’t de tot el que t’ho impedeix. De tot el que et lliga. De tot el que t’encega. I deixa que la teva mirada sigui la mirada de Jesús.
El llibre de la Saviesa posa en escena el rei Salomó…
“…el Senyor es va aparèixer a Salomó en un somni, durant la nit. Déu li va dir: Demana’m què vols que et doni. Salomó li va respondre:… Concedeix, doncs, al teu servent que tingui enteniment per a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal…”
Aquest text ens ve a dir que inclús en els reis, i Salomó en va ser un de reputada saviesa, la saviesa no és congènita, la va rebre de Déu, i va tenir aquesta humilitat de demanar-la.
Hi podem veure aquí un avís a tots els polítics de tots els temps que tenen sempre tendència a creure que ells posseeixen la saviesa innata… i fins i tot, que en tenen el monopoli!
La conclusió del salmista és que la veritable saviesa consisteix a reconèixer la brevetat de la vida…. el salmista diu sempre “nosaltres”… No prega, només ni sobretot, pels seus propis pecats, sinó pels de tot el seu poble. Solidaritat admirable!
És un “eco” de la primera lectura; el salmista ens ve a donar una definició de la saviesa: senzillament la veritable mesura dels nostres dies… I ens fa meditar l’oposició entre Adam i Salomó; el primer inflat d’orgull, mentre que Salomó no va perdre de vista que era una creatura.
Jeremies va passar la seva vida intentant obrir els ulls dels seus contemporanis, aparentment sense èxit…
La Paraula creadora era com una espasa per separar la llum de les tenebres (Gn 1,3); la Paraula alliberadora és com una espasa per tallar tot allò que a les nostres vides, ens empresona.
Al llarg de la història d’Israel, la paraula dels profetes ha estat el bisturí involucrat en la lluita per la vida: els tumors que rosegaven Israel, i que encara roseguen tota la humanitat, s’anomenaven idolatria, injustícia, cerca del diner o del poder.
És una lluita per la vida, una lluita continuada per alliberar la humanitat de tots els seus falsos camins…
…Joan reprèn la imatge de la Paraula de Déu, que separa la llum de les tenebres.
…tradicionalment, en el món jueu, les riqueses eren considerades com un regal de Déu. Però Jesús insisteix…
Jesús ens proposa un canvi de perspectiva: la salvació no es mereix; hom la rep de genolls tot donant gràcies. Però per això, cal ser lliure, cal saber abandonar tot allò que ens trava.
Els promet la vida eterna, però no com una recompensa sinó com un do…
L’Evangeli ens presenta, avui, Jesús en camí. Anant d’un lloc a un altre. La vida com a camí.
Jesús ens ensenya i ens fa avançar.
Aquell home tenia pressa. Pressa per arribar. No tant per caminar. I no capta la mirada.
La mirada que obre l’horitzó i dóna llum.
Mirar des del cor…
1 Jo també sóc * un home mortal igual que els altres, descendent del primer home, que va ser modelat de la terra. * El meu cos prengué forma en les entranyes maternes 2 i fins al desè mes la sang de la mare li anà donant consistència. Havia sortit de la semença d’un home entre els plaers de l’amor. * 3 En néixer, vaig aspirar l’aire que tothom respira i m’acollí la mateixa terra que acull tothom. * Com un nadó qualsevol, vaig fer plorant el primer crit. 4 Em vaig criar entre bolquers, envoltat d’atencions. 5 Cap rei no ha començat a existir de manera diferent. 6 Tothom entra així a la vida, tothom en surt igual.
7 Per això vaig pregar a Déu, * i ell em donà l’enteniment, vaig invocar-lo i em vingué l’esperit de Saviesa. 8 La prefereixo a ceptres i trons, i al seu costat tinc la riquesa per no res. 9 Ni tan sols la puc comparar a les pedres precioses, perquè al seu davant tot l’or del món és un grapat de sorra, i la plata no valdria més que el fang. * 10 Me l’estimo més que la salut i la bellesa; he decidit que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai.
11 Amb ella m’han vingut tots aquests béns, ja que duia a les mans riqueses incomptables. 12 Jo gaudia de tots els béns que la Saviesa em portava, però encara no sabia que ella els havia engendrat. 13 El que he après sense engany, ho comunico sense recança: les seves riqueses, no les amago. 14 Ella és per als homes un tresor inestroncable: els qui el posseeixen s’atrauen l’amistat de Déu, ja que els dons que provenen de l’educació fan que els homes siguin agradables als seus ulls.
15 Que Déu em concedeixi de parlar assenyadament i pensar d’una manera digna dels dons que he rebut d’ell, ja que és ell qui guia cap a la Saviesa i qui fa tornar els savis al camí dret. 16 Nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i tota la destresa, estem a les seves mans. 17 Ell m’ha donat, doncs, el coneixement exacte de la realitat. M’ha ensenyat l’estructura de l’univers i les propietats dels elements, * 18 el principi, l’entremig i la fi del temps, el pas dels solsticis i el canvi de les estacions, 19 el curs de l’any i les posicions dels estels, 20 la natura de les bèsties i l’instint dels animals feréstecs, l’impuls violent dels esperits * i els pensaments dels homes, les classes de plantes i les virtuts medicinals de les arrels. 21 Tot ho sé: la cara oculta i la visible. 22 La Saviesa que organitza l’univers m’ho ha fet conèixer.
La Saviesa té un esperit * intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, 23 lliure d’impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila, un esperit que penetra tots els esperits, per més intel·ligents, purs i subtils que siguin. 24 Res no es mou tan fàcilment com la Saviesa: com que és pura, passa i penetra pertot arreu. 25 És una exhalació del poder de Déu, irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós, i per això cap brutícia no s’hi pot introduir. 26 És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat. * 27 La Saviesa, que és única, ho pot tot; mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu. 28 Déu estima només els qui conviuen amb la Saviesa.
29 És més radiant que el sol i supera tota l’estelada. I, comparada amb la llum del dia, la supera fora mida,
30 perquè el dia deixa pas a la nit, però la maldat no pot res contra la Saviesa.
Has estat el nostre recer al llarg de tots els segles *
1 Pregària. Referida a Moisès, * home de Déu. *
Senyor, has estat el nostre recer
al llarg de tots els segles.
2 Abans que naixessin les muntanyes,
abans que infantessis la terra i el món,
des de sempre i per sempre tu ets Déu.
3 Tu fas tornar els homes a la pols * dient-los:
«Torneu-vos-en, fills d’Adam.»
4 Mil anys als teus ulls
són com un dia que ja ha passat, *
com el relleu d’una guàrdia de nit.
5 T’emportes els homes com si fossin un son,
com l’herba que s’espiga al matí:
6 al matí s’espiga i floreix,
al vespre es marceix i s’asseca. *
7 Com ens ha consumit el teu rigor!
La teva fúria ens té trastornats.
8 Has estès al teu davant les nostres culpes,
els nostres secrets, a la llum de la teva mirada.
9 Els nostres dies s’esvaeixen sota el pes del teu
enuig
consumim els nostres anys com un sospir.
10 Ni que visquéssim setanta anys,
i els més forts fins als vuitanta,
al capdavall són de fatigues inútils, *
passen de pressa, i ens n’anem volant.
11 ¿Qui pot comprendre un rigor tan vehement?
És tan gran com la veneració que inspires! *
12 Ensenya’ns a comptar els nostres dies *
per obtenir la saviesa del cor.
13 Torna, Senyor, * fins quan esperaràs?
Tingues pietat dels teus servents.
14 Que cada matí ens saciï el teu amor,
i ho celebrarem amb goig tota la vida.
15 Dóna’ns tants dies d’alegria
com ens n’has donat d’aflicció,
tants anys de joia com n’hem vist de penes.
16 Que els teus servents puguin veure la teva obra,
i els seus fills, la teva glòria.
17 Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu,
reposi damunt nostre.
Referma l’obra de les nostres mans; *
a l’obra de les nostres mans, dóna-li fermesa!
1 La promesa d’entrar al lloc de repòs es manté; però no visquem refiats, no fos cas que algú de vosaltres es trobés que ha perdut l’ocasió d’entrar-hi. * 2 En efecte, nosaltres hem rebut l’anunci de l’evangeli igual com ells, però a ells la Paraula que escoltaven no els va servir de res, perquè no es van adherir per la fe a allò que escoltaven. * 3 Tan sols els qui hem cregut entrem al lloc de repòs, segons allò que ha estat dit:
Llavors, indignat, vaig jurar: «No entraran al meu lloc de repòs.» * I és cert que Déu havia realitzat les seves obres des del moment de la creació del món, 4 ja que, parlant del dia setè, l’Escriptura diu: Déu, el setè dia, reposà de totes les seves obres. * 5 Però en aquell text torna a dir: No entraran al meu lloc de repòs. * 6 És clar, doncs, que alguns tenen reservat d’entrar-hi. Però, ja que els primers a rebre l’anunci de l’evangeli no hi van entrar per la seva desobediència, * 7 Déu torna a fixar un dia, aquell «avui», quan, molt de temps més tard, diu per boca de David allò que hem citat: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cors. * 8 De fet, si Josuè els hagués deixat en el lloc de repòs, * ja no hi hauria motius per a parlar d’un altre dia. 9 Això vol dir que encara hi ha reservat un lloc de descans per al poble de Déu. 10 Només aquell qui ha entrat al seu lloc de repòs descansa ara ja de les seves obres, tal com Déu descansa de les seves. 11 Per tant, afanyem-nos a entrar en aquell lloc de repòs, perquè ningú no caigui arrossegat pel mateix exemple de desobediència.
12 La paraula de Déu és viva i eficaç. * És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. *
13 En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui hem de donar comptes. *
14 Així, doncs, mantinguem ferma la fe que professem, * ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que ha travessat els cels. *
15 No tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: * ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. * 16 Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, * perquè es compadeixi de nosaltres i ens concedeixi, quan sigui l’hora, la gràcia i l’ajuda que necessitem. *
1 L’any quart de Joiaquim, * fill de Josies, rei de Judà, Jeremies va rebre del Senyor aquesta paraula:
2 —Pren un rotlle i escriu-hi * totes les paraules que t’he comunicat sobre Israel, sobre Judà i sobre totes les nacions, des del dia que et vaig cridar, en temps de Josies, fins al dia d’avui. * 3 Qui sap si la gent de Judà, quan sentin les desgràcies que penso enviar-los, abandonaran cadascú el mal camí i els podré perdonar les culpes i pecats. 4 Jeremies va cridar Baruc, fill de Nerià, * i li anà dictant totes les paraules que el Senyor li havia comunicat; Baruc les va escriure en un rotlle. 5 Després Jeremies donà aquest encàrrec a Baruc: —A mi no m’és permès d’entrar al temple del Senyor. * 6 Entra-hi tu un dia de dejuni i llegeix al poble el rotlle on has escrit les paraules del Senyor que jo t’he dictat; llegeix-les de manera que les senti tota la gent de Judà, que hi acudeix des de les diverses poblacions. 7 Qui sap si llavors presentaran al Senyor la seva súplica i cadascú es convertirà del mal camí: * és gran l’enuig ardent amb què el Senyor amenaça aquest poble.
8 Baruc, fill de Nerià, complí tot el que li havia manat el profeta Jeremies i va anar al temple del Senyor a llegir-hi el rotlle que contenia les paraules del Senyor. 9 El mes novè de l’any cinquè de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà, havia estat proclamat un dejuni davant el Senyor per a tots els de Jerusalem i per a tota la gent que acudien a Jerusalem de les diverses poblacions de Judà. 10 Baruc va llegir a tot el poble les profecies de Jeremies en el temple del Senyor, a l’estança de Guemariahu, fill del canceller Xafan, a l’atri superior, tocant a l’entrada de la porta Nova del temple del Senyor. * 11 Quan Micàiehu, fill de Guemariahu, fill de Xafan, va sentir les paraules del Senyor escrites en aquell llibre, 12 va baixar al palau reial, a l’estança del canceller, on eren reunits tots els prohoms: el canceller Elixamà, Delaiahu, fill de Xemaiahu, Elnatan, * fill d’Acbor, Guemariahu, fill de Xafan, Sidquiahu, fill d’Hananiahu, i altres prohoms. 13 Micàiehu els va contar tot el que havia sentit mentre Baruc llegia el llibre al poble. 14 Llavors tots ells van enviar Jehudí, fill de Netaniahu, fill de Xelemiahu, fill de Cuixí, * que digués a Baruc: —Pren el rotlle que has llegit al poble i vine.
Baruc, fill de Nerià, va prendre el rotlle i anà al lloc on eren reunits. 15 Ells li van dir:
—Seu, si et plau, i llegeix-nos aquest rotlle.
Baruc els el va llegir. 16 Tot sentint aquelles paraules, es miraven esglaiats els uns als altres. * Després van dir a Baruc: —Hem de comunicar al rei totes aquestes profecies.
17 També li digueren:—Explica’ns com has recollit el que ell va dir.
18 Baruc respongué: —Ell mateix em dictava totes aquestes profecies i jo les anava escrivint amb tinta
directament en el rotlle. *
19 Llavors els prohoms digueren a Baruc:—Aneu a amagar-vos, tu i Jeremies, i que ningú no sàpiga on sou.
20 Després de deixar el rotlle a l’estança del canceller Elixamà, entraren a trobar el rei per la banda del pati i li van explicar tot l’afer. 21 El rei va enviar Jehudí a recollir el rotlle a l’estança del canceller Elixamà.
Jehudí el va llegir en presència del rei i de tots els prohoms que estaven drets envoltant-lo. 22 Era el mes novè: * el rei s’estava a la residència d’hivern i tenia el braser encès al seu davant. 23 Cada vegada que Jehudí acabava de llegir tres o quatre columnes del rotlle, el rei, amb el ganivet del canceller, tallava el bocí ja llegit i el tirava al foc del braser; d’aquesta manera tot el rotlle va quedar consumit pel foc. 24 Ni el rei ni els qui l’envoltaven no es van esglaiar ni s’esquinçaren els vestits en sentir tot allò. * 25 Elnatan, Delaiahu i Guemariahu pregaren al rei que no cremés el rotlle, però ell ni se’ls va escoltar. 26 A més, el rei va manar al seu fill Jerahmeel, a Seraiahu, fill d’Azriel, i a Xelemiahu, fill d’Abdeel, que detinguessin el secretari Baruc i el profeta Jeremies. Però el Senyor els va mantenir amagats.
27 Després que el rei hagué cremat el rotlle que Baruc havia escrit amb les profecies dictades per Jeremies, el Senyor va comunicar la seva paraula al profeta. Li digué:
28 —Pren un altre rotlle i escriu-hi totes aquelles profecies que contenia el rotlle cremat per Joiaquim, rei de Judà. * 29 I digues a Joiaquim, rei de Judà: “Això et fa saber el Senyor: Tu has cremat aquest rotlle tot dient: ‘Com t’atreveixes a escriure que vindrà el rei de Babilònia a devastar aquest país i en farà desaparèixer homes i bèsties?’ 30 Per tant, això fa saber el Senyor a Joiaquim, rei de Judà: Cap descendent seu no s’asseurà al tron de David. * Les seves despulles quedaran exposades a la calor del dia i al fred de la nit. * 31 A ell, als seus descendents i als seus prohoms, els demanaré comptes de la seva culpa i faré caure damunt d’ells, damunt els habitants de Jerusalem i damunt la gent de Judà, totes les desgràcies que els he anunciat i que ells no han volgut escoltar.” *
32 Jeremies va prendre un altre rotlle, el va donar al secretari Baruc, fill de Nerià, i li tornà a dictar totes les profecies que hi havia en el volum que Joiaquim, rei de Judà, havia tirat al foc. I encara n’hi va afegir moltes de semblants.
Tot i resseguir l’itinerari de la vida de Jesús, Marc no presenta els seus materials d’una manera estrictament biogràfica, sinó agrupant-los segons els continguts. Així, trobem un capítol dedicat a les paràboles (c. 4) i un altre capítol amb l’anomenat discurs escatològic (c. 13). En els inicis de l’evangeli observem també l’exemple d’una jornada típica de Jesús: un dia a Cafarnaüm, en el qual ell predica, guareix, prega i instrueix els deixebles (1,21-39).
Malgrat els casos citats, i deixant a part el relat de la passió i l’anunci de la resurrecció (cc. 14-16), Marc no presenta grans blocs, comparables, per exemple, al sermó de la muntanya de l’Evangeli segons Mateu (Mt 5-7), ni aporta reculls de paraules de Jesús comparables als que trobem en els evangelis segons Mateu i Lluc. Amb tot, Marc ofereix frases ben significatives de Jesús sobre el Regne de Déu (1,15; 9,1; 10,13-16.25), sobre Déu com a Pare (8,38; 11,25; 13,32; 14,36) o sobre la seva pròpia vinguda i missió (1,38; 2,17).
Una característica important de Marc és la manera com, en el decurs de tot l’evangeli, són anticipades la passió i la resurrecció. Per això, quan Jesús s’adreça als deixebles, els demana que portin amb ell la creu i comparteixin el seu sofriment (8,34-38;10,38-39). En un àmbit divers, l’ensenyament i l’activitat de Jesús motiven la decisió, per part de diversos grups, d’eliminar-lo ja als inicis del seu ministeri (3,6).
D’altra banda, Marc té interès a posar en relleu la humanitat de Jesús: menja i beu (2,16), es cansa i dorm (4,38), es gira per veure qui l’ha tocat (5,32), sent compassió (1,41; 6,34), s’indigna i s’entristeix (3,5), pren els infants en braços i els beneeix (10,16); mentre que en les hores difícils de Getsemaní sent esglai, abatiment i una tristor de mort (14,33-34).
Cal remarcar encara que, en l’Evangeli segons Marc, es revela progressivament la identitat de Jesús com a Fill de Déu (1,24: «Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!»; 15,39: «És veritat: aquest home era Fill de Déu»). Però, al mateix temps, Jesús prohibeix que es divulgui, per una part, el seu poder miraculós (1,44; 5,43; 7,36) i, per l’altra, la seva condició de Messies, reconeguda per Pere a Cesarea de Filip (8,30); igualment, després de la transfiguració, Jesús els mana que no expliquin a ningú allò que han vist, fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts (9,9). Aquestes ordres de silenci, que els estudiosos anomenen «secret messiànic», tenen com a finalitat protegir el camí de Jesús de falses interpretacions fins que aquest camí no culmini en la creu i la resurrecció.
