Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes.
El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes.
Jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo soc el Senyor. No n’hi ha d’altre».
Quan Isaïes escriu aquest text, els jueus estan exiliats a Babilònia des de ja fa quasi cinquanta anys.
I en el seu entorn comença a prendre força la idea que l’emperador Cir es farà amo de tot el territori; i que contràriament als altres sobirans del seu temps, practica una política humanitària…
I és en aquest context que Isaïes escriu el text d’avui:
“El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit…”
Però ell no parla pas directament a Cir; el missatge va adreçat als exiliats, per donar-los esperança.
Aquesta esperança ve fonamentada en dues conviccions:
La primera: Déu es manté fidel a la seva Aliança, no abandona el seu poble elegit. Tinguem en compte que aquesta frase la pronuncia el profeta en un moment en què el dubte estava en el seu moment més àlgid…
La segona: Déu és qui comanda els esdeveniments, qui porta la iniciativa.
“Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu”.
I és precisament quan Cir va de victòria en victòria que Isaïes recorda al seu poble que el Senyor és l’únic Déu veritable (recordem que el perill de la idolatria era tothora present i calia estar amatent). I
Ell sabrà com aprofitar l’èxit d’un rei pagà en benefici del seu poble elegit…
I el futur va donar la raó a Isaïes: Cir va conquerir Babilònia el 539 aC, els va deixar tornar al seu país i els donà els mitjans per poder-lo reconstruir, també el temple…
Dos comentaris més:
Cir és anomenat “ungit” perquè ha estat escollit per Déu per alliberar el seu poble; no era ni rei, ni sacerdot, ni profeta a Israel… però el més important és el que ell va aconseguir… Per extensió podem dir que cada vegada que algú treballa en el sentit d’un alliberament veritable dels homes, acompleix l’obra de Déu.
“Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre”. De gran actualitat: tenim innombrables temptacions de falses pistes…
… Déu és qui comanda els esdeveniments, qui porta la iniciativa.
Cir és anomenat “ungit” perquè ha estat escollit per Déu per alliberar el seu poblel… però el més important és el que ell va aconseguir… podem dir que cada vegada que algú treballa en el sentit d’un alliberament veritable dels homes, acompleix l’obra de Déu.
Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor, arreu de la terra.
Conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis.
El Senyor és gran, és digne d’ésser lloat,
és més temible que tots els déus;
perquè els déus dels pobles són no-res,
però el Senyor ha fet el cel. R.
Doneu al Senyor, famílies dels pobles,
doneu al Senyor honor i majestat,
tributeu al Senyor l’honor del seu nom.
Entreu als seus atris, portant-li ofrenes. R.
Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat.
Que tremoli davant d’ell tota la terra.
Digueu a tots els pobles: «El Senyor és rei!»
Sentencia amb raó les causes dels pobles. R.
R. Doneu al Senyor honor i majestat.
Aquesta invitació a cantar la glòria de Déu, és una cosa habitual en Israel, car no deixen mai de “fer memòria” de l’obra de Déu al llarg dels segles.
Dia rere dia, Israel recorda que Déu el va alliberar d’Egipte i després, de tota classe d’esclavatges; sobretot, del més terrible de tots, el dels ídols…
“Digueu a tots els pobles: “El Senyor és rei!”
Aquest és el missatge que llença Israel al món.
Les “nacions”, en llenguatge bíblic, és el conjunt dels altres pobles, és a dir, la resta de la humanitat.
Durant la primera etapa de la pedagogia bíblica, on el poble escollit havia de descobrir la veritable cara del Déu únic, calia evitar el contacte amb les “nacions” que van ser durant molt de temps un risc de contagi de la idolatria.
Tanmateix, en aquest salm, la paraula “nacions” no és pejorativa: representa tots els qui no formen part del poble d’Israel i als quals també està destinada la Bona Nova de la salvació de Déu.
“conteu a les nacions la seva glòria, conteu a tots els pobles els seus prodigis”.
Que aquest salm parli d’una manera tan positiva vol dir que hauria estat compost relativament tardanament, probablement després de l’exili a Babilònia, ja que l’autor pot imaginar que un dia, els altres pobles, a part d’Israel, també podran beneficiar-se de la salvació de Déu.
I és que precisament és durant el període de la deportació a Babilònia quan els homes de la Bíblia han comprès definitivament que Déu és realment únic, que és el Déu de tot l’univers i de tota la humanitat i que, per tant, la seva salvació, la seva obra, les seves meravelles no poden pas estar reservades a Israel.
… és durant el període de la deportació a Babilònia quan els homes de la Bíblia han comprès definitivament que
Déu és realment únic, que és el Déu de tot l’univers i de tota la humanitat i que, per tant, la seva salvació, la seva obra, les seves meravelles no poden pas estar reservades a Israel.
No deixem mai de recordar la vostra fe, la vostra caritat, la vostra esperança
Comença la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.
Heus aquí el primer escrit cristià! Tenim tan arrelat el costum de veure els evangelis figurant al cap del Nou Testament que ens arrisquem a oblidar que són posteriors a les cartes de sant Pau…
Tessalònica era la capital de la província romana de Macedònia. La ciutat s’havia convertit en un gran centre comercial que atreia molts estrangers, i també s’hi havia instal·lat una nombrosa colònia jueva.
Fixem-nos que l’evangeli ja s’anuncia ben lluny de Jerusalem! Estem als voltants de l’any 50, a només vint anys de la Resurrecció de Jesús…
Macedònia està a Europa, al nord de Grècia, i Pau ja venia de fundar comunitats cristianes en el sud, centre i oest de l’actual Turquia!.
Segons el relat del llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 17,1-10), Pau va arribar a Tessalònica després dels incidents de Filips (ho hem llegit recentment), acompanyat de Siles i Timoteu. Va començar predicant a la sinagoga, tal com acostumava a fer. La seva estada a la ciutat es devia prolongar un cert temps, si tenim en compte que va alternar la predicació de l’evangeli amb un treball manual. De tota manera, hagué de fugir precipitadament a causa d’un avalot provocat per alguns jueus, gelosos de l’èxit que Pau tenia amb els pagans (i també amb alguns jueus que es van deixar convèncer).
Així doncs, Pau va abandonar aquesta nova comunitat molt de pressa i va quedar inquiet; quan escriu la carta que encetem avui, acaba de tenir bones notícies per part de Siles i Timoteu (que s’havien quedat a Tessalònica i per tant havien seguit el fil dels esdeveniments): Això explica el to alegre del començament de la carta.
“Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor.
Us desitgem la gràcia i la pau”.
Aquesta solemnitat i aquest respecte són propis de totes les cartes de Pau encara que estiguin adreçades a comunitats ben petites…
“la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció”.
Fixem-nos que en aquest petit text hi ha grans afirmacions teològiques:
Anomena a Jesús “el nostre Senyor”, títol reservat a Déu a l’Antic Testament.
Pau ha pregat però és l’Esperit Sant el qui ha obrat: “amb dons de l’Esperit Sant”…
Quan els creients es mostren disponibles a la Paraula i es deixen transformar per ella, és a l’Esperit de Déu a qui ho deuen.
Tessalònica era la capital de la província romana de Macedònia… Fixem-nos que l’evangeli ja s’anuncia ben lluny de Jerusalem!
En aquest petit text hi ha grans afirmacions teològiques:
Anomena a Jesús “el nostre Senyor”, títol reservat a Déu a l’Antic Testament.
Pau ha pregat però és l’Esperit Sant el qui ha obrat: “amb dons de l’Esperit Sant”…
Quan els creients es mostren disponibles a la Paraula i es deixen transformar per ella, és a l’Esperit de Déu a qui ho deuen.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon:
«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».
El text reflecteix els darrers moments viscuts per Jesús a Jerusalem. La Passió ja es podia percebre a l’horitzó…
Quan Jesús va fer la seva entrada messiànica a Jerusalem i va purificar el temple, les autoritats religioses li van preguntar amb quina autoritat feia tot allò.
Jesús no els va respondre la pregunta, però els va fer descobrir quina era la situació, explicant-los les paràboles que hem vist els diumenges passats. I també amb diverses situacions comprometedores (les trobareu en el capítol 22, annex a aquests comentaris):
El tribut al Cèsar (Mt 22, 15-22), que el llegim avui
Els saduceus i la resurrecció (Mt 22, 23-33)
El primer manament (Mt 22, 34-46) que el llegirem diumenge vinent.
El resultat va ser que les autoritats religioses i socials van decidir eliminar-lo.
Anem al text d’avui:
“Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m?”
Jesús veu el parany que li estan parant…
La inscripció que hi havia a les monedes romanes tractava explícitament el Cèsar de “diví”. Pagar-li tribut era com donar-li culte. I a l’època en què Mateu va escriure el seu evangeli, això era una exposició a la idolatria: hi va haver molts màrtirs per no voler donar culte a l’emperador romà…
A més, el tribut al Cèsar era l’expressió més clara, odiosa i humiliant de la subjecció d’Israel a un poder estranger.
El parany estava ben parat… I no respon amb un altre parany: Ell il·lumina i dóna claror a tots, bons i dolents…
Amb la perspectiva de l’Antic Testament, hom considerava que tot poder venia de Déu. Jesús mateix, a la seva Passió, dirà a Pilat: “No tindries cap poder sobre mi si no l’haguessis rebut de dalt. Per això el qui m’ha entregat a tu ha comès un pecat més gran” (Jn 19,11).
I avui hem llegit a la primera lectura un text d’Isaïes, que els fariseus que li van fer la pregunta coneixien de segur força bé, i sabien que tot poder, inclús pagà, està a les mans de Déu.
D’aquest evangeli en podem extreure una lliçó: els regnes humans són passatgers, efímers; el Regne de Déu és d’un altre ordre…
I és en el si dels regnes de la terra que tota obra d’amor i fraternitat fa créixer l’únic veritable, el Regne de Déu.
El projecte de Déu és la Vida. El projecte de Déu és la Llibertat.
Si ens fem ciutadans del Regne de Déu, assumirem uns “altres valors” que ens permetran relativitzar de tal manera els “valors del Cèsar” que ja no ens privaran de la Llibertat ni de l’autèntica Vida:
“I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern” (Mt 10,28).
De vegades s’ha volgut veure en les paraules de Jesús un criteri per dilucidar què pertany al Cèsar (al poder civil) i què pertany a Déu (al poder eclesiàstic)…
No és missió de l’Església ser un contrapoder. L’Església és servei. Només servei: des de l’amor, des de la llibertat que permet donar també la túnica a qui ens reclami el mantell (Lluc 6,29).
Abans de predicar l’evangeli amb tota convicció –com diu Sant Pau-, cal realitzar-lo amb obres i en dóna exemple quan diu que es feia “jueu amb els jueus,… grec amb els grecs,… feble amb els febles,…”
(1ª Corintis 9,19-23). D’aquesta manera les paraules vénen a reblar el que els fets ja havien dit amb eficàcia…
La inscripció que hi havia a les monedes romanes tractava explícitament el Cèsar de “diví”… això era una exposició a la idolatria: hi va haver molts màrtirs per no voler donar culte a l’emperador romà…
El parany estava ben parat… I Jesús no respon amb un altre parany: Ell il·lumina i dóna claror a tots, bons i dolents…
Amb la perspectiva de l’Antic Testament, hom considerava que tot poder venia de Déu.
I és en el si dels regnes de la terra que tota obra d’amor i fraternitat fa créixer l’únic veritable, el Regne de Déu.
El projecte de Déu és la Vida. El projecte de Déu és la Llibertat.
No és missió de l’Església ser un contrapoder. L’Església és servei.
Només servei: des de l’amor, des de la llibertat que permet donar també la túnica a qui ens reclami el mantell (Lluc 6,29).
1 Això diu el Senyor a Cir, el seu ungit, *
a qui ha donat la mà,
per sotmetre-li les nacions
i desarmar els reis,
per obrir davant d’ell les portes de les ciutats,
les portes que no es tancaran:
2 «Jo mateix aniré davant teu
per aplanar-te les collades,
per esbotzar les portes de bronze
i partir els forrellats d’acer.
3 Et donaré tresors secrets, riqueses amagades;
així sabràs que jo sóc el Senyor,
el Déu d’Israel, que et crida pel teu nom.
4 Per amor del meu servent, el poble de Jacob,
d’Israel, el meu elegit,
et crido pel teu nom.
T’he fet aquest honor, a tu que no em coneixes.
5 Jo sóc el Senyor, i no n’hi ha d’altre.
Fora de mi no hi ha cap Déu. * T’he fet
prendre les armes, a tu que no em coneixes,
6 perquè tothom sàpiga, de llevant fins a ponent,
que fora de mi no hi ha ningú.
Jo sóc el Senyor, i no n’hi ha d’altre.
7 Jo formo la llum i creo la tenebra,
dono la felicitat i creo la desgràcia.
Jo, el Senyor, faig tot això. *
8 »Cel, deixa caure la rosada,
i que els núvols facin ploure la justícia.
Que la terra s’obri
per fer néixer la salvació *
i que la justícia germini alhora.
Jo, el Senyor, he creat tot això.»
9 Ai de l’home, pobra gerra de terrissa, *
que gosa discutir amb el qui l’ha format!
¿És que l’argila pot dir al terrisser: «Què fas!
Has esguerrat la teva obra!»? *
10 Ai del qui diu al pare: «Què has engendrat?»,
o a la seva mare: «Què has infantat?»
11 Això diu el Senyor,
el Sant d’Israel, el qui l’ha format:
«Pregunteu-me què passarà,
però deixeu que m’ocupi dels meus fills
i de l’obra que fan les meves mans.
12 Jo he fet la terra
i he creat els homes que l’habiten.
He desplegat el cel amb les meves pròpies mans
i dono ordres a tot l’estol dels astres.
13 He suscitat amb benvolença aquell home *
i li aplano tots els camins.
Ell reconstruirà la meva ciutat,
i deixarà lliures els deportats del meu poble
sense que paguin cap preu ni presentin cap
obsequi.
Ho dic jo, el Senyor de l’univers.»
14 Això diu el Senyor:
«El fruit de les suors d’Egipte,
els guanys del comerç d’Etiòpia
i dels sebaïtes, * homes alts d’estatura,
tot arribarà a tu, Jerusalem, tot serà per a tu!
Aquells homes et seguiran encadenats,
es prosternaran al teu davant
i et diran amb veneració: “Només en tu hi ha
Déu, no hi ha cap Déu sinó en tu.”»
15 Realment ets un Déu que s’amaga, *
Déu d’Israel, salvador. *
16 Tots els qui fabriquen ídols queden
defraudats i avergonyits;
se’n van plegats amb el cap baix.
17 Però el Senyor salva Israel,
el salva per sempre més.
Mai més no us veureu defraudats ni
avergonyits.
18 Això diu el Senyor, creador del cel,
ell que és Déu,
que ha fet la terra i l’ha formada,
ell que li dóna solidesa
i no l’ha creada caòtica
sinó bona per a habitar: *
«Jo sóc el Senyor, i no n’hi ha d’altre.
19 No he parlat en un lloc amagat,
en un indret d’un país tenebrós.
No he dit pas als descendents de Jacob:
“Busqueu-me en el caos.”
Jo, el Senyor, dic la veritat
i anuncio allò que és recte.» *
20 «Reuniu-vos, veniu aquí,
acosteu-vos plegats,
supervivents de les nacions.
»Són uns insensats
els qui passegen en processó els seus ídols de fusta
i preguen a déus
incapaços de salvar. *
21 »Presenteu proves, aporteu-les,
deliberem tots plegats!
Qui ho havia fet saber en altre temps?
Qui ho havia anunciat per endavant?
¿No he estat jo, el Senyor?
Ningú no és Déu fora de mi. *
De Déu just i que salvi
no n’hi ha cap sinó jo. *
22 Torneu a mi d’arreu de la terra
i jo us salvaré,
que jo sóc Déu, i ningú més.
23 Ho juro per mi mateix
i és veritat el que diuen els meus llavis,
és una paraula irrevocable:
Davant meu s’agenollarà tothom,
per mi jurarà tota llengua. *
24 Tothom dirà de mi:
“La força i el triomf només són del Senyor.”
Se li acosten avergonyits
els qui estaven furiosos contra ell;
25 i tota la descendència d’Israel
se sent triomfant i gloriosa gràcies al Senyor.»
1 Canteu al Senyor un càntic nou, *
canteu al Senyor arreu de la terra,
2 canteu al Senyor, beneïu el seu nom,
anuncieu de dia en dia que ens ha salvat.
3 Conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis.
4 És gran el Senyor i digne de tota lloança, *
és més temible que tots els déus;
5 perquè els déus * dels pobles no són res,
però el Senyor ha fet el cel.
6 Honor i majestat s’estan al davant d’ell,
poder i esplendor * l’assisteixen al seu temple.
7 Doneu al Senyor, famílies dels pobles,
doneu al Senyor glòria i poder,
8 doneu al Senyor la glòria del seu nom,
entreu als seus atris portant-li ofrenes. *
9 Adoreu el Senyor: s’apareix la seva
santedat. *
Que tremoli davant d’ell tota la terra! *
10 Digueu a les nacions: «El Senyor és rei!» *
Sentencia amb rectitud les causes dels pobles.
El món es manté ferm, incommovible.
11 El cel se n’alegra, la terra ho celebra,
bramula el mar amb tot el que s’hi mou,
12 jubilen els camps amb tot el que s’hi troba.
Criden de goig tots els arbres del bosc, *
13 en veure que ve el Senyor,
que ve a judicar la terra.
Judicarà tot el món amb justícia, *
tots els pobles amb la seva veritat. *
1 Pau, Siles i Timoteu, * a l’església dels tessalonicencs, que viu en Déu Pare i en Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
2 Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres * i us tenim presents en les nostres pregàries. * Contínuament 3 recordem davant de Déu, el nostre Pare, la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en nostre Senyor Jesucrist. * 4 Sabem, germans estimats de Déu, que ell us ha escollit, 5 perquè el nostre evangeli s’ha difós entre vosaltres no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l’Esperit Sant; * i prou sabeu el que vam fer per vosaltres quan érem enmig vostre. 6 Però també vosaltres us heu fet imitadors nostres i del Senyor, * acollint la Paraula enmig de moltes tribulacions, * plens del goig de l’Esperit Sant. 7 Així heu estat un model per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia, * 8 ja que gràcies a vosaltres ha ressonat la paraula del Senyor; i no solament a Macedònia i Acaia, sinó que la fama de la vostra fe en Déu ha arribat a tot arreu, * de manera que no cal que en diguem res més. 9 Tots ells expliquen com va ser la nostra estada entre vosaltres i com us apartàreu dels ídols i us convertíreu a Déu, * per servir només el Déu viu i veritable 10 i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d’entre els morts i que ens allibera de la indignació divina que ha de venir. *
1 Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles.
Els digué:
2– Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava les noces del seu fill. 3Va enviar els seus servents a cridar els convidats, però ells no s’hi volgueren presentar. 4Llavors envià uns altres servents a dirlos:
»– Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!
5»Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; 6i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar.
7El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
8Llavors va dir als seus servents:
»– El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; 9aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.
10»Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats.
11»Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, 12i li digué:
»– Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?
»Però ell va callar. 13Llavors el rei digué als qui servien:
»– Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
14»Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.
15 Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora.
16 I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li:
– Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. 17Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?
18Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:
– Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li portaren un denari.
20Jesús els preguntà:
– De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?
21Li responen:
– Del Cèsar.
Llavors els diu:
– Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
22 En sentir aquesta resposta quedaren sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar.
23 Aquell dia, uns saduceus l’anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:
24– Mestre, Moisès va dir: Si un home mor sense fills, el seu germà s’ha de casar amb la viuda per donar descendència al germà difunt.
25 Doncs bé, hi havia entre nosaltres set germans. El primer es va casar i va morir, i com que no tenia descendència, el seu germà es va casar amb la viuda. 26El mateix va passar amb el segon, amb el tercer, i així fins al setè. 27Després de tots va morir la dona. 28Així, doncs, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots ells s’hi havien casat?
29Jesús els respongué:
– Aneu equivocats, perquè no coneixeu les Escriptures ni el poder de Déu. 30 Quan arribi la resurrecció, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel.
31 »I pel que fa a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit el que Déu us va dir: 32 Jo sóc el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob?
Ell no és Déu de morts, sinó de vius.
33 La gent, que ho va sentir, estava admirada de la seva doctrina.
34 Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, 35i un d’ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:
36– Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?
37 Jesús li digué:
– Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament.
38 Aquest manament és el més gran i el primer. 39El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.
40 Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’aquests dos.
41 Mentre els fariseus estaven reunits, Jesús els va fer aquesta pregunta:
42– Què en penseu, del Messies: de qui ha de ser fill?
Li responen:– De David.
43 Ell els diu: – ¿Com és, doncs, que David, mogut per l’Esperit, l’anomena “Senyor” quan diu:
44 »El Senyor digué al meu Senyor:
Seu a la meva dreta,
mentre poso els enemics
sota els teus peus?
45 »Per tant, si David l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?
46Ningú no va ser capaç de respondre-li res, ni es van atrevir des d’aquell dia a fer-li cap més pregunta.
