Menu
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà». Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aharon i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aharon i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.
Quan l’Èxode vol narrar l’experiència fonamental que han viscut els hebreus, l’estructura en un seguit de grans cicles. I el text que llegim avui, està en el cicle següent:
Un cop Israel ha sortit d’Egipte, comença la marxa pel desert cap a la muntanya del Sinaí (15,22-18,27). Diversos episodis marquen la narració del recorregut que va del pas del mar fins a l’arribada a la muntanya de Déu: l’aigua de Marà, que el Senyor fa tornar dolça; el mannà i les guatlles; la revolta del poble a Massà i Meribà; la batalla contra els amalequites; i, finalment, el moment en què Moisès escull homes de vàlua i els nomena jutges, aconsellat pel seu sogre Jetró, sacerdot de Madian (c. 18).
Els amalequites eren tribus que vivien en el desert de Neguev. Amalec, el cap de la tribu era el nét d’Esaú (també anomenat Edom), el germà bessó de Jacob; entre els dos, Esaú i Jacob hi havia una gran rivalitat, transmesa de generació en generació.
“En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel”: l’autor no dóna massa detalls de com va anar la batalla. En el Deuteronomi hi trobem:
“Recorda el que et van fer els amalequites mentre seguíeu el vostre camí, després de la sortida d’Egipte. Sense cap temor de Déu, et van sortir al pas quan estaves cansat i rendit, i atacaven pel darrere els qui no podien seguir” (Dt 25, 17-18).
Els amalequites arriben per sorpresa i els ataquen: es tracta, doncs, de legítima defensa. El relat se centra en la relació entre el poble i el seu Déu en ocasió d’aquesta primera batalla. És una prova de la fe d’Israel: va combatre per sobreviure i el seu Déu va estar amb ell…
Estem a Rafidim i és aquí on passa l’episodi de Meribà i Massà: El poble es revolta contra Moisès perquè no tenien aigua (ho vàrem comentar amb el salm 94):
“…Jo (el Senyor) estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure. Moisès ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor (Ex 17, 6-7).
El poble va dubtar greument de Déu…
I ara, en el mateix lloc, han de lluitar per sobreviure: el seu Déu està amb ells. Moisès no ho dubta gens:
“Moisès digué a Josuè: Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà”.
Aquesta vara aixecada a la seva mà és un símbol: recorda a tothom que és Déu qui està actuant!
L’autor no dóna detalls de la batalla però sí que deixa clar que és la presència de Déu que acompanya el seu poble.
Moisès prega i mentre ho fa, Josuè és fort i guanya; no es pot pas dir més clarament que és Déu qui actua!
L’essencial és la presència de Déu que acompanya el seu poble
Josuè lluita amb totes les seves forces ensems que Moisès resa amb tota la seva ànima. Qui combat i qui resa es complementen.
Les mans aixecades de Moisès són un símbol de tota la pregària humana.
Estem a Rafidim i és aquí on passa l’episodi de Meribà i Massà: El poble es revolta contra Moisès perquè no tenien aigua…
…i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor (Ex 17, 6-7). El poble va dubtar greument de Déu…
I ara, en el mateix lloc, han de lluitar per sobreviure: el seu Déu està amb ells. Moisès no ho dubta gens.
Aquesta vara aixecada a la seva mà és un símbol: recorda a tothom que és Déu qui està actuant!
…deixa clar que és la presència de Déu que acompanya el seu poble.
Qui combat i qui resa es complementen.
Les mans aixecades de Moisès són un símbol de tota la pregària humana…
Alço els ulls a les muntanyes:
d’on em vindrà l’ajuda?
L’ajuda em vindrà del Senyor,
del Senyor que ha fet cel i terra.
Que no deixi relliscar el teu peu,
ni s’adormi el qui et guarda.
El guardià d’Israel mai no s’adorm,
sempre vigila. R.
És el Senyor qui et guarda,
el Senyor t’empara al teu costat mateix.
De dia el sol no et farà mal,
ni la lluna de nit. R.
El Senyor et guarda en tota desgràcia,
et guarda la vida.
El Senyor guarda tots els teus passos
ara i per tots els segles. R.
R. L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet
el cel i la terra. O bé: Al·leluia.
Quinze són els salms que van ser compostos per acompanyar aquests pelegrinatges vers Jerusalem; del 120 al 134.
Aquests quinze salms tenen alguns trets en comú: comparen la història del poble d’Israel a un llarg pelegrinatge, fan continues al·lusions a la realitat concreta del pelegrí (cansament i fatiga, pregària…)
i també perills que troben en el llarg camí com per exemple camins difícils, bandolers…
Recordem la paràbola del bon samarità: Jesús fa referència a aquest tipus de situacions…
L’estructura dialogada d’aquest salm sembla indicar que els pelegrins el cantaven en forma coral, durant la marxa cap a Jerusalem. Fa pensar en un segon cor que respon, fent eco, a les paraules del primer cor. Procediment poètic literari…
Un to de serena confiança travessa tot el poema. S’hi descriu el Senyor com un sentinella, que està alerta al seu lloc de guàrdia per protegir els seus fidels.
El bellíssim vers inicial s’inspira probablement en l’actitud dels pelegrins, que avançaven amb la mirada fixa en les muntanyes, esperant albirar l’altura on s’elevava el temple de Sió.
Totes les imatges s’inspiren en el tema de la peregrinació: a la sortida, s’explora l’horitzó per a orientar-se en bona direcció, cap a “la muntanya de Sió”, lloc alt on s’ha construït el temple… Després s’inicia la marxa, fent vots perquè ningú no rellisqui amb les pedres del camí… Finalment, no n’hi havia prou amb arribar a la meta, era necessari tornar al país d’origen, d’on ve l’al·lusió al viatge d'”anada i tornada”.
El sentiment dominant d’aquest salm, la confiança en un Déu que té cura dels seus fidels, és una de les actituds que Jesús va tractar d’inculcar en els seus oients
“No tinguis por, petit ramat, que ha plagut al vostre Pare de donar-vos el regne” (Lc 12,32).
“De vosaltres, fins els cabells són tots comptats” (Mt 10,30).
Déu no deixa de mantenir la seva obra. “Déu no dorm!” El salm 120 ens presenta un Déu vigilant, un Déu amant, un Déu sempre en acció, un Déu sempre disposat al servei…
Aquests quinze salms comparen la història del poble d’Israel a un llarg pelegrinatge…. cansament i fatiga, pregària… i també perills que troben en el llarg camí… camins difícils, bandolers…
Recordem la paràbola del bon samarità: Jesús fa referència a aquest tipus de situacions…
…no n’hi havia prou amb arribar a la meta, era necessari tornar al país d’origen, d’on ve l’al·lusió al viatge d'”anada i tornada”.
El sentiment dominant d’aquest salm, la confiança en un Déu que té cura dels seus fidels…
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu
Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona. Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.
Les primeres frases del text que llegim avui
“Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada” donen a entendre que hi ha qui no era fidel a l’ensenyament rebut i descarrilaven els altres.
“Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé…”
El que sant Pau anomena Escriptura, avui en diem Antic Testament. Ja diverses vegades hem intuït un conflicte persistent a la comunitat d’Efes, de la qual Timoteu en formava part i per la qual cosa Pau li va demanar de quedar-s’hi: calia comptar amb fidels guardians de la Paraula.
Podríem resumir el passatge d’avui en tres frases: Primer, cal beure a la font de les Escriptures.
Segon, cal proclamar la Paraula. I tercer, aquesta proclamació s’ha de fer amb l’afany de construir la comunitat.
Timoteu ha begut de les Sagrades Escriptures des que era un infant: el seu pare era grec i pagà però la seva mare Eunice i l’àvia materna, jueves, el van introduir en el coneixement de l’Antic Testament. Quan la seva mare es convertí al cristianisme, de segur que ella no va deixar de freqüentar l’Escriptura.
“…des de menut coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist”: L’Antic Testament porta directament a Jesucrist…
Pau insisteix en l’aspecte comunitari de l’accés a les Escriptures i un cop més en el tema de la transmissió de la fe, el que anomenem la “Tradició” (tradere en llatí vol dir transmetre…). Ningú de nosaltres no és un fundador, un innovador; som les baules d’una cadena: és vital que aquesta transmissió sigui fidel!
“…t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és…”
Cal coratge per proclamar la Paraula, cal acceptar el fet de ser mal rebut…
“…mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar…”
Però el clima ha de ser de paciència i amb afany d’instruir. I aquí retrobem una insistència força present en Pau, la cura de qui està bastint la comunitat; és l’única cosa que compta…
Per transmetre, cal proclamar la Paraula. Amb paciència.
…hi ha qui no era fidel a l’ensenyament rebut i descarrilaven els altres.
L’Antic Testament porta directament a Jesucrist…
Pau insisteix… en el tema de la transmissió de la fe, el que anomenem la “Tradició” (tradere en llatí vol dir transmetre…). Ningú de nosaltres no és un fundador, un innovador; som les baules d’una cadena: és vital que aquesta transmissió sigui fidel!
Cal coratge per proclamar la Paraula, cal acceptar el fet de ser mal rebut…
Per transmetre, cal proclamar la Paraula. Amb paciència…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi”. El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”».
I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?».
“…per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança…”
L’exemple d’aquesta pobra viuda ve a tom: nosaltres som tan desvalguts com ella; procurem ser també tan obstinats com ella ho fou!
“A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia…”
Aquesta viuda està convençuda que la seva causa és justa i no s’ensorra, ans al contrari, és perseverant. Ho necessita. És pobre.
Hi podem veure una relació amb la primera lectura d’avui: Moisès pregava dalt del toçà, sense defallir, amb tota la força que li donava el convenciment que Déu salvaria el seu poble…
Avui, Jesús ens parla de la necessitat de la pregària…
Avui Jesús m’ofereix i em regala la pregària.
Necessito pregar sempre.
Sense perdre mai l’esperança.
Perquè Ell hi és.
…nosaltres som tan desvalguts com ella; procurem ser també tan obstinats com ella ho fou!
Aquesta viuda està convençuda que la seva causa és justa i no s’ensorra, ans al contrari, és perseverant. Ho necessita. És pobre…
La necessitat de la pregària…
Potser ens cal aprendre a viure … I la pregària sigui un dels elements importants d’aquest aprenentatge
Necessitem veure més enllà del que immediatament tenim davant.
Pregar sempre. Perquè sempre hi ha motiu. Molt més enllà de les necessitats.
Necessito acceptar el misteri que em sobrepassa.
També necessito captar la bellesa. L’harmonia. La vida que empeny i s’obre pas.
Necessito mirar-lo per aprendre a estimar, a servir, a donar-me com Ell.
Avui Jesús m’ofereix i em regala la pregària.
Necessito pregar sempre. Sense perdre mai l’esperança. Perquè Ell hi és.
