Menu
Lectura del llibre de Jesús fill de Sira(1)
És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats. Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis. L’home que s’irrita contra un altre home, com pot esperar que el Senyor li retorni la salut? No s’ha compadit d’un home com ell i ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats? Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia, qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat? Recorda la fi que t’espera i amainarà la teva enemistat; pensa en la mort, i guardaràs fidelment els manaments. Recorda’t dels manaments, i no seràs rancorós amb els altres; pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.
Ben Sira va viure durant el segon segle aC (vers 180): és a dir, poc abans de la vinguda de Jesús; i havia recollit tota la descoberta progressiva que va fer el poble d’Israel i que se’ns mostra a l’Antic Testament.
Perquè tota la Bíblia hom pot llegir-la com un pacient intent de Déu, a través dels seus profetes, d’extirpar la venjança del nostre cor. Al llarg de la història d’Israel, Déu sempre ha perdonat, malgrat les moltes infidelitats…
I Ben Sira és al final d’aquesta cadena i hi transcriu la darrera paraula de la descoberta d’Israel.
“…pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda”.
Perquè l’ofensa no la podem esborrar, no podem dir que no ha existit; però sí que podem passar “per damunt” podem tractar de sobreviure i renovar la relació que es va trencar per l’ofensa: Ben Sira ens dóna aquí una bona definició del que és el perdó…
Per-dó: el do perfecte, per damunt de l’ofensa. I com a tal, com a perfecte, no pot ser sinó l’obra de l’Esperit Sant en nosaltres.
(1)També conegut com a Siràcida o Eclesiàstic
Ben Sira… havia recollit tota la descoberta progressiva que va fer el poble d’Israel i que se’ns mostra a l’Antic Testament: Al llarg de la història d’Israel, Déu sempre ha perdonat, malgrat les moltes infidelitats…
Ben Sira ens dóna aquí una bona definició del que és el perdó…
Per-dó: el do perfecte, per damunt de l’ofensa.
I com a tal, com a perfecte, no pot ser sinó l’obra de l’Esperit Sant en nosaltres.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d’amor entranyable. R.
No sempre acusa,
ni guarda rancúnia sense fi;
no ens castiga els pecats com mereixeríem,
no ens paga com deuria les nostres culpes. R.
El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra;
llença les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’Orient és lluny de l’Occident. R.
R. El Senyor és compassiu i benigne, lent
per al càstig, ric en l’amor.
Fixem-nos en una característica d’aquest salm: el paral·lelisme. Cada verset està compost per dues línies que es responen com un ressò, com un eco. Potser l’havien compost per ser cantat per dos cors alternats.
Aquest paral·lelisme, aquest balanç, és molt freqüent a la Bíblia, en els textos poètics i fins i tot també en alguns en prosa.
Aquesta repetició d’una mateixa idea, ajuda a la seva comprensió, a precisar el pensament. Ens ajuda a comprendre millor els termes bíblics.
“Beneeix el Senyor, ànima meva, del fons del cor beneeix el seu sant nom”.
A la segona vegada, en comptes de dir “Senyor” diu “el seu sant nom”: el nom, a la Bíblia és la persona; aquesta és una de les raons per les quals els jueus no “s’autoritzen” a pronunciar el nom de Déu…
Recordem les famoses quatre lletres, el “Tetragrama”, YHVH: pronunciar-les seria pretendre conèixer Déu… Encara avui, les Bíblies escrites en hebreu, no transcriuen les vocals que permetrien pronunciar el nom, senzillament transcriuen les quatre consonants YHVH.
I quan el lector veu aquesta paraula, automàticament la canvia per un altre, Adonai, que significa “el Senyor” però que no pretén pas definir Déu…
A la nostra tradició cristiana trobem que els primers traductors de l’Antic Testament, i en particular Sant Jerònim, han traduït el Tetragrama per “Dominus”, és a dir, “Senyor”.
En els versets del salm que llegim avui, el perdó hi és present tothora:
“Ell et perdona les culpes… No ens castiga els pecats com mereixíem…”
Heus ací una de les grans descobertes de la Bíblia: Déu és amor i perdó. És en això que és diferent de nosaltres, tan sorprenent per nosaltres…
Caldria tenir al cap aquesta frase d’Isaïes:
“Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus”.
I cal tenir present el context en el qual va ser dita:
“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop. Que l’injust abandoni el mal camí, i el malèfic, les seves intencions! Que tornin al Senyor, que és compassiu, al nostre Déu, tan generós a perdonar. Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus. Ho dic jo, el Senyor” (Is 55, 6-8).
És precisament la misericòrdia inesgotable de Déu la que fa la diferència entre Déu i nosaltres (val a dir que aquest text va ser escrit cinc-cents anys abans de Crist…).
El perdó de Déu no és un acte puntual, un esdeveniment, és el mateix ésser seu.
Quan nosaltres fem el pas per entrar en el perdó de Déu, aquest perdó ja ha estat concedit a l’avançada…
Etimològicament, la paraula “per-dó”, és el do perfecte, el do més enllà de l’ofensa, més enllà de la ingratitud; és l’aliança oferta sempre malgrat la infidelitat. Perdonar qui ens ha fet mal, és continuar, malgrat això, de proposar-li una aliança, una relació d’amor o d’amistat.
I això no vol pas dir oblidar. Perdonar i oblidar són dues coses diferents.
Perdonar no és ni oblidar ni esborrar: el que està fet, fet està, res no l’esborrarà.
Així doncs, el perdó no esborra el passat… però obre l’avenir. Deixa anar les cadenes de la culpabilitat, aporta l’alliberament interior, hom pot continuar…
Quan els pares d’una jove assassinada perdonen a l’assassí, no vol dir que han oblidat l’acte comès; però és en el mateix dolor, potser, d’on ells treuen la misericòrdia necessària per perdonar; el perdó és llavors no un cop d’esborrador sinó un acte profundament alliberador.
El qui és perdonat no és un innocent, no ho serà mai, però podrà aixecar el cap…
Quan perdonem i quan som perdonats, deixem de mirar vers el passat i aixequem el cap envers l’avenir.
En la nostra relació amb Déu succeeix el mateix: cap de nosaltres no és un innocent però tots som pecadors perdonats.
… el nom, a la Bíblia és la persona; aquesta és una de les raons per les quals els jueus no “s’autoritzen” a pronunciar el nom de Déu…
En els versets del salm que llegim avui, el perdó hi és present tothora… Heus ací una de les grans descobertes de la Bíblia: Déu és amor i perdó.
El perdó de Déu no és un acte puntual, un esdeveniment, és el mateix ésser seu.
Etimològicament, la paraula “per-dó”, és el do perfecte, el do més enllà de l’ofensa, més enllà de la ingratitud; és l’aliança oferta sempre malgrat la infidelitat.
Perdonar i oblidar són dues coses diferents: Perdonar no és ni oblidar ni esborrar: el que està fet, fet està, res no l’esborrarà.
Així doncs, el perdó no esborra el passat… però obre l’avenir. Deixa anar les cadenes de la culpabilitat, aporta l’alliberament interior, hom pot continuar…
El qui és perdonat no és un innocent, no ho serà mai, però podrà aixecar el cap…
Quan perdonem i quan som perdonats, deixem de mirar vers el passat i aixequem el cap envers l’avenir.
En la nostra relació amb Déu succeeix el mateix: cap de nosaltres no és un innocent però tots som pecadors perdonats.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius.
La gran convicció de Pau, i no és pas de la seva invenció car és present a tota la Bíblia, és la solidaritat que ens uneix els uns als altres, en el temps i l’espai, i que és el projecte d’una humanitat en què tots serem un amb Jesucrist.
La primera part del projecte s’ha acomplert amb la mort i la resurrecció del Crist; i la seva continuació depèn de nosaltres: aquesta solidaritat no ha de permetre les nostres divisions amb els més propers.
Cal creure que aquest risc de divisió no era només hipotètic en el temps de Pau car ell hi dedica
tot el capítol 14!
El tema principal és: “teniu el risc de disputar per coses secundàries”.
“Qui ets tu per a judicar el criat d’un altre? Si es manté dret o si cau, és cosa del seu amo. I es mantindrà dret, perquè el Senyor té poder per a sostenir-lo! (Rm 14, 4)
“Acolliu els qui són febles en la fe i no critiqueu la seva manera de pensar… El qui menja de tot, que no menyspreï el qui no en menja; i el qui no menja de tot, que no jutgi el qui en menja, perquè també aquest ha estat acollit per Déu”.
En el temps de Pau, les divergències es manifestaven sobretot al voltant de les pràctiques alimentàries: els cristians d’origen jueu no entenien les llibertats que es prenien els cristians provinents del paganisme i els acusaven de laxitud; per contra, els qui tenien uns hàbits més suaus ridiculitzaven el rigor dels altres i hi veien escrúpols propis de persones febles.
Pau continua:
“Perquè el Regne de Déu no és qüestió de tal menjar o tal beguda, sinó de la justícia, la pau i el goig de l’Esperit Sant. El qui serveix el Crist d’aquesta manera, agrada a Déu i és reconegut pels homes Cerquem, doncs, allò que porta la pau i que edifica la comunitat” (Rm 14, 17-19).
L’objectiu és el de construir la comunitat, i el millor ciment per mantenir-la unida, és el respecte mutu i la tolerància…
En els nostres dies les divergències han canviat de naturalesa, però hi són… i és que en la pràctica de la nostra fe tenim el risc de ser agressius entre nosaltres negligint l’única realitat que compte: el nostre únic Baptisme!
… és el projecte d’una humanitat en què tots serem un amb Jesucrist.
La primera part del projecte s’ha acomplert amb la mort i la resurrecció del Crist; i la seva continuació depèn de nosaltres: aquesta solidaritat no ha de permetre les nostres divisions amb els més propers.
L’objectiu és el de construir la comunitat, i el millor ciment per mantenir-la unida, és el respecte mutu i la tolerància…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».
Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
Aquesta paràbola se’ns presenta com una història en tres actes: en el primer, el rei “passa comptes” amb un servidor seu; en el segon acte aquest mateix servidor, fa el contrari amb el seu deutor i el fa empresonar; en el tercer, el rei li retreu la seva duresa de cor.
És doncs una paràbola sobre la pietat de Déu: una pietat que ens hauria d’influir d’alguna manera en nosaltres, car som fets a imatge i semblança de Déu.
Que aquesta pietat no ens és natural ho prova la pregunta de Pere: “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?”
Cal reconèixer que la resposta de Pere és generosa: perdonar “set vegades” significa perdonar moltes vegades, ja que el número “set” implica una certa plenitud. Set són els dies de la setmana. Perdonar “set vegades” és com dir “perdonar cada dia”…
Però està lluny encara d’una condonació total del deute… Certament, aquest és un dels accents d’aquesta petita història: el càlcul no hi té entrada, no és admissible…
Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens fan ofès…
La pietat, per definició, és una emoció, és més forta que nosaltres i desborda els nostres càlculs mesquins…
I és per això que Jesús convida Pere a depassar tot càlcul, tot raonament… No set vegades sinó indefinidament!
Al llarg de la història bíblica, Déu convida a la humanitat a alliberar-se de l’espiral de violència que significa la venjança. Això va començar amb la llei del talió, que ja introduïa la proporcionalitat de la venjança respecte al mal ocasionat (un sol ull per un ull, una sola vida per una vida…).
Després, al llarg dels segles, i amb la descoberta del veritable Déu, el poble d’Israel aprèn, a poc a poc, a passar de la venjança al perdó.
Déu sap com ens és de difícil perdonar “i no tenir en compte l’ofensa rebuda” com ens diu Ben Sira a la primera lectura.
No és Déu qui cessa de perdonar, som nosaltres que esdevenim impermeables al seu perdó…
Però, què és realment el perdó? L’ofensa és una realitat, una força objectiva que ha causat una destrucció que cal remeiar. Per això, el perdó ha de ser quelcom més que intentar oblidar. L’ofensa ha de ser sanada i superada.
Déu només va poder superar la culpa i el sofriment dels homes intervenint personalment, patint Ell mateix en el seu Fill, que ha dut aquesta càrrega i l’ha superat mitjançant el lliurament de si mateix.
Quan creiem justificat venjar-nos d’algú, llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu…
En canvi, el perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell.
La satisfacció que produeix la venjança és brevíssima, i no és capaç de compensar els danys que haurà ocasionat en les relacions humanes.
Viure irritat és dolent: consumeix moltes energies i manté en un estrès permanent.
Entre companys (i tots som companys!), cal perdonar sempre. Millor: no ofendre’s mai…
Jesús va morir perdonant.
Sovint sembla com si portéssim càrrega elèctrica que fa saltar, a la més mínima, la guspira del nostre orgull ferit. Forma part de l’espectacle actual…
Comportar-se davant els altres com una “persona bona” no està de moda, però és la cosa més pràctica i saludable.
Pere… “Set vegades?”… aquest és un dels accents d’aquesta petita història: el càlcul no hi té entrada, no és admissible…
La pietat, per definició, és una emoció, és més forta que nosaltres i desborda els nostres càlculs mesquins…
Al llarg de la història bíblica, Déu convida a la humanitat a alliberar-se de l’espiral de violència que significa la venjança. Això va començar amb la llei del talió, que ja introduïa la proporcionalitat de la venjança respecte al mal ocasionat (un sol ull per un ull, una sola vida per una vida…).
Després, al llarg dels segles, i amb la descoberta del veritable Déu, el poble d’Israel aprèn, a poc a poc, a passar de la venjança al perdó.
Però, què és realment el perdó?… el perdó ha de ser quelcom més que intentar oblidar. L’ofensa ha de ser sanada i superada.
Déu només va poder superar la culpa i el sofriment dels homes intervenint personalment… mitjançant el lliurament de si mateix.
Quan creiem justificat venjar-nos d’algú, llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu…
En canvi, el perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell.
Jesús va morir perdonant
Comportar-se davant els altres com una “persona bona” no està de moda, però és la cosa més pràctica i saludable.
