Menu
El text d’aquesta lectura el trobareu al començament del document annex 47C Èxode C32-Salm 50-1Timoteu C1-Lluc C15 110922. A continuació, i com és habitual, hi podreu llegir els capítols sencers de les lectures d’avui.
El motiu és que són molt llargs els comentaris de l’Evangeli… Demano disculpes!
La narració se centra en la infidelitat del poble, manifestada en l’episodi del vedell d’or.
Amb la seva intercessió, Moisès obté que el Senyor no extermini el poble i que li perdoni part del càstig que havia merescut pel seu pecat. El Senyor accedeix a acompanyar ell mateix el poble i, de fet, renova la seva aliança amb Israel.
Fem una passada ràpida pel context:
Tot això passa durant l’Èxode, és a dir, el camí del poble hebreu en el desert després de la sortida d’Egipte amb el guiatge de Moisès i la protecció miraculosa de Déu (capítol 15 del llibre de l’Èxode).
Després, unes severes proves de resistència pel poble en el desert (no hi estava acostumat); a cada nova prova, una nova revolta contra Moisès per haver-los involucrat en aquesta aventura de follia i també contra Déu qui va prometre la seva protecció però que de vegades semblava haver-se’n oblidat.
Aquest Déu de Moisès tan proper i a la vegada tan inabastable….
Tres mesos després de la sortida d’Egipte, Déu va proposar l’Aliança a Moisès i al seu poble; el poble, unànimement, la va acceptar:
Moisès, seguint l’ordre de Déu, va pujar a la muntanya del Sinaí i el poble va assistir, meravellat i també espantat, a una extraordinària manifestació de Déu: llamps i trons, el foc i el núvol… Quan Moisès va baixar de la muntanya, el poble va escoltar la proclamació dels manaments i va segellar solemnement l’Aliança amb Déu.
Al peu de la muntanya, Moisès va construir un altar i va oferir sacrificis. I novament, el poble s´hi va involucrar:
”Totes les paraules que Déu ha dit, les posarem en pràctica”.
Després, Moisès va pujar a la muntanya per rebre les taules de la Llei.
L’episodi del vedell d’or se situa en aquest moment: Moisès triga molt a baixar…
Després de viure una experiència religiosa tan extraordinària, el poble torna a la quotidianitat: no passa res, no se sent res… On és Déu? On és Moisès?
La temptació era molt forta: van demanar a Aaron que els fabriqués una estàtua. Quan Moisès baixa de la muntanya amb les taules de la Llei a la mà, és rebut amb càntics a l’estàtua!
Clarament, aquesta fabricació d’una estàtua va ser considerada per Déu i per Moisès com una falta molt greu.
Aquesta prohibició era molt nova per a un poble vingut d’Egipte, on hi havia una gran munió d’estàtues de tota mena de déus representats sota formes d’animals. I el poble va desobeir.
Era tan reconfortant poder veure, tocar Déu… Però també poder-s’en allunyar, amagar-s’en…
La prohibició de fabricar ídols formava part de l’empresa de l’alliberament del poble de Déu.
La nostra autèntica llibertat ens exigeix d’acceptar-ho…
A l’època de la sortida d’Egipte, hom imaginava un Déu que tenia força trets humans, amb sentiments i capteniments també humans. Han hagut de passar molts d’anys per adonar-nos que això no era així…
Semblant cosa passa amb el perdó: en el text veiem com el poble fa l’experiència del perdó de Déu, que persisteix incansablement a proposar la seva Aliança després de cadascuna de les repetides infidelitats del seu
poble.
Després de viure una experiència religiosa tan extraordinària, el poble torna a la quotidianitat: no passa res, no se sent res… On és Déu? On és Moisès?
La temptació era molt forta: van demanar a Aaron que els fabriqués una estàtua… Era tan reconfortant poder veure, tocar Déu… Però també poder-s’en allunyar, amagar-s’en…
A l’època de la sortida d’Egipte, hom imaginava un Déu que tenia força trets humans, amb sentiments i capteniments també humans. Han hagut de passar molts d’anys per adonar-nos que això no era així…
El text d’aquesta lectura el trobareu al començament del document annex 47C Èxode C32-Salm 50-1Timoteu C1-Lluc C15 110922. A continuació, i com és habitual, hi podreu llegir els capítols sencers de les lectures d’avui. El motiu és que són molt llargs els comentaris de l’Evangeli… Demano disculpes!
Aquest salm —designat tradicionalment amb el nom de Miserere— és la súplica penitencial per excel·lència.
El salmista és conscient de la seva profunda misèria (v. 7) i experimenta la necessitat d’una total transformació interior, per no deixar-se arrossegar per la seva tendència al pecat.
Per això, a més de reconèixer les seves faltes i d’implorar el perdó diví, suplica al Senyor que el renovi íntegrament:
“creant” en el seu interior “un cor pur”.
S’hi troba, a més, el germen de la doctrina paulina sobre “l’home nou”:
“i us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement” (Col 3,10);
“i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4,24).
El crit de penediment que s’expressa aquí és d’una puresa admirable: aquest pecador se sent desgraciat únicament pel seu pecat… Aquest pecat és l’ofensa de Déu.
El pecador no està abandonat als seus remordiments, està “davant d’Algú” que se l’estima.
Per tal de fer comprendre la meravella del perdó de Déu, Jesús va inventar la paràbola del “Pare misericordiós” (que llegim avui), i espontàniament va utilitzar expressions del salm 50: “He pecat contra el cel i contra vós”…
Com el salmista, va expressar el perdó mitjançant “cants festius” i “danses”…
Aquest “compadiu-vos de mi…” és un “jo” col·lectiu: en realitat és el poble d’Israel tot sencer!
I pot dir per la seva pròpia experiència:
“…per la vostra gran misericòrdia…”
Quan els profetes parlen del pecat d’Israel, no ens enganyem, parlen de la idolatria, el que els profetes anomenen “l’adulteri d’Israel”.
“renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats”
Cal retornar a la font d’aigua viva, de capbussar-s’hi, per ser renovats de cap a peus…
Ens cal aprendre a creure que a Déu li sap greu les nostres faltes només perquè ens fan mal a nosaltres…
Per tal que no ens fem més mal, cal que Déu ens transformi, que renovi una vegada i una altra vegada l’aliança a la qual ens costa tant de ser-hi fidels!
El creient reconeix que només l’obra de Déu pot acomplir aquesta renovació del cor de l’home.
Ens cal aprendre a creure que a Déu li sap greu les nostres faltes només perquè ens fan mal a nosaltres…
Per tal que no ens fem més mal, cal que Déu ens transformi, que renovi una vegada i una altra vegada l’aliança a la qual ens costa tant de ser-hi fidels!
El creient reconeix que només l’obra de Déu pot acomplir aquesta renovació del cor de l’home.
El text d’aquesta lectura el trobareu al començament del document annex 47C Èxode C32-Salm 50-1Timoteu C1-Lluc C15 110922. A continuació, i com és habitual, hi podreu llegir els capítols sencers de les lectures d’avui. El motiu és que són molt llargs els comentaris de l’Evangeli… Demano disculpes!
Aquest text és una magnífica celebració penitencial de Pau: la confessió, el penediment, la proclamació de l’amor i el perdó de Déu i finalment l’inici de la seva missió per anunciar al món la misericòrdia de Déu.
“Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor”.
El que és increïble de l’amor de Déu és que no hagi esperat que Pau hagi donat proves per confiar-li un ministeri:
Ell li ha fet confiança. I és aquesta confiança la que ha convertit Pau i que l’ha sadollat d’agraïment i d’energia per desenvolupar la seva missió.
Déu és misericòrdia: sigui quin sigui el nostre passat, és sempre possible rebre el seu perdó; a cada instant ens fa confiança…
Déu no espera la nostra confessió i el nostre penediment per perdonar-nos!
Una lliçó més de Pau: no és ell qui és el centre. És Crist qui li ha fet confiança, qui el perdona, qui li dóna la força per anunciar al món la generositat de Déu…
Ell (Déu) li ha fet (a Pau) confiança. I és aquesta confiança la que ha convertit Pau i que l’ha sadollat d’agraïment i d’energia per desenvolupar la seva missió.
Déu és misericòrdia: sigui quin sigui el nostre passat, és sempre possible rebre el seu perdó; a cada instant ens fa confiança…
Déu no espera la nostra confessió i el nostre penediment per perdonar-nos!
El text d’aquesta lectura el trobareu al començament del document annex 47C Èxode C32-Salm 50-1Timoteu C1-Lluc C15 110922. A continuació, i com és habitual, hi podreu llegir els capítols sencers de les lectures d’avui. El motiu és que són molt llargs els comentaris de l’Evangeli… Demano disculpes!
Venien a Jesús dues classes d’oients: “veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo”. És a dir, pecadors.
I d’altra banda, persones honestes, escribes i fariseus, que estaven horroritzats de veure com es comportava
Jesús: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”
I és que aquests darrers eren conscients de la santedat de Déu i per tant, als seus ulls, no era compatible la relació de Déu amb els pecadors; i si Jesús era de Déu, no podia pas freqüentar els pecadors…
Tradicionalment, aquesta historieta exemplar que hem llegit és coneguda com la Paràbola del Fill Pròdig. Però recentment, els comentaristes ens inviten a dir-ne la Paràbola del Pare misericordiós, imatge de Déu. És un canvi convenient. I encara millor: “del pare incomprensiblement bondadós”. Dir-ne “del Fill Pròdig” posa el protagonisme en el fill petit i deixa en la penombra el comportament del pare. (la vàrem llegir i comentar el diumenge quart de quaresma).
Humanament parlant, la majoria dels oients de Jesús se sentirien més identificats amb el germà gran que no pas amb el pare, un pare sense autoritat que, cedint als capricis del seu fill petit, posa en risc l’honor i el futur de tota la família.
El comportament del pare es fa encara més incomprensible quan torna el fill indigne. Li ofereix el perdó abans que es declari culpable, el restableix en el seu honor de fill sense res a canvi, li fa una inserció social organitzant una gran festa.
Enfront del pecat, l’home imperfecte s’indigna molt més que no pas Déu, un Déu escandalosament clement…
El que la paràbola vol destacar és precisament la reacció del pare envers els dos fills; sobretot del fill gran, el qual representa aquells per a qui Jesús diu aquesta paràbola: els fariseus i mestres de la Llei.
Recordem-ho: el context ve donat per la crítica que els fariseus i escribes fan a Jesús perquè acull pecadors i menja amb ells. Als qui li fan aquesta crítica, Jesús els respon amb tres paràboles, exclusives de l’evangeli de Lluc i que llegim avui: la del pastor que ha perdut una de cent ovelles, i la de la dona que ha perdut una de deu monedes. Retrobar l’ovella perduda és causa d’alegria per a ell i tots els companys. Ho és també retrobar la moneda.
Notem que a la paràbola del pare misericordiós, el pare no va a cercar el seu fill i el fa tornar a la força;
respecta massa la seva llibertat…
Les tres paràboles ens parlen d’alegria per tothom. Només el fill gran es retreu de l’alegria i de la festa compartida.
Tanmateix, el personatge principal en aquesta història és el pare, el Pare en majúscula… Aquest Pare que té dos fills i que de manera sorprenent, al cap i la fi, es comporten d’una manera semblant: contemplen la relació amb el seu pare en termes de comptabilitat…
Aquests fills, que pensen en ell més com a amo i senyor, que no pas com a pare…
El Pare, està ben lluny dels càlculs; no vol sentir parlar de mèrits, ni en un sentit ni en un altre. Ell estima els seus fills, això és tot!
No hi ha res per comptabilitzar: “tot el que és meu és teu”.
Quan el fill petit torna a casa, el pare ni tan sols li deixa temps per expressar el seu penediment: li surt a l’encontre i l’abraça!
Només el veu com a fill. Només pot ser acollit com a fill. No queda cap altra alternativa. És la tendra “duresa” del pare!
El fill gran diu:
“Tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments”.
I és que ha viscut a casa sense assumir que era fill….
“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu”.
Ha obeït com a servent sense tenir en compte que era fill, i per tant germà.
La lliçó d’aquesta paràbola: amb Déu no hi cap el càlcul ni els mèrits; amb ell només es tracta d’amor gratuït…
Ens podem preguntar si potser per a nosaltres en realitat Déu és algú llunyà, distant, impassible, implacable, jutge que fa por…
Si és així, l’evangeli d’avui ens convida que deixem que aquesta icona de l’ancià corredor emocionat i joiós entri en el nostre cor.
Però ser fill no es tria: és un regal dels pares i, alhora, un regal de Déu. El seu pare, en veure tornar el petit, es commou, corre, l’abraça, el petoneja, li dóna el millor vestit, un anell i calçat.
Va caldre que el petit posés a prova la misericòrdia del pare per escoltar el que era evident:
“tu sempre has estat al meu costat” “tot el que és meu és teu”.
El pare li fa veure aleshores la dignitat de què no havia estat mai conscient. Tan d’esma vivia!
Aquest “fill gran” representa les persones “bones” que fan de la seva bondat un mèrit davant dels altres.
Segurament hi haurà qui entrarà a la festa (és a dir: es convertirà) i qui no voldrà entrar-hi. Amb tot, la resposta que ens proposa i ens demana el pare és precisament entrar a la festa.
La paraula grega usada en aquesta paràbola per a designar l’herència malbaratada significa, en el llenguatge dels filòsofs grecs, “substància”, naturalesa. El fill perdut malmet la seva “naturalesa”, es desaprofita a si mateix.
El fill marxa “a un país llunyà”. Això representa l’allunyament interior del món de Déu, la separació del que és propi i d’allò que és autèntic. Ell malbarata la seva herència. Solament vol gaudir.
Al final, ho ha gastat tot. L’home que entén la llibertat com a pur arbitri viu en la mentida, ja que per la seva pròpia naturalesa forma part d’una reciprocitat, la seva llibertat és una llibertat que ha de compartir amb els altres.
Una falsa autonomia condueix a l’esclavatge: el que era “totalment” lliure esdevé un esclau miserable.
Nosaltres, fills de Déu, per gràcia de Jesucrist, ens podem deixar seduir per una vida sense Déu, com el fill petit. O, com el fill gran, adormir-nos en una vida inconscient del regal quotidià.
Podem pensar quants menyspreus o sospites tenim amb determinats col·lectius de persones, sigui pel seu aspecte, per les seves conviccions, pel seu origen, per la seva manera d’estimar, per la seva condició econòmica,
per la seva religió, fins i tot pel seu passat… Caiem nosaltres, potser, en la temptació del germà gran i
complidor, però incapaç d’acollir de la manera que fa el Pare?
Avui se’ns presenta un altre aspecte: la festa del retrobament…
Cadascú ha de veure què té del fill petit i què té del fill gran.
Els dos s’han de convertir, encara que de manera diferent. Per a tots dos el Pare fa la festa. Per a tots dos, entrar a la festa comporta acceptar l’altre com a germà.
Quan diem “conversió” no volem dir canviar de religió sinó canviar de direcció, fer mitja volta: de girar l’esquena a Déu, a retornar vers Ell.
El pare i el fill gran, tots dos tenen “raons vàlides” per portar-se com es porten. Per tant la “solució” no està a saber qui té raó.
Humanament parlant, la majoria dels oients de Jesús se sentirien més identificats amb el germà gran que no pas amb el pare, un pare sense autoritat que, cedint als capricis del seu fill petit, posa en risc l’honor i el futur de tota la família.
El comportament del pare es fa encara més incomprensible quan torna el fill indigne. Li ofereix el perdó abans que es declari culpable, el restableix en el seu honor de fill sense res a canvi, li fa una inserció social organitzant una gran festa.
El Pare, està ben lluny dels càlculs; no vol sentir parlar de mèrits, ni en un sentit ni en un altre. Ell estima els seus fills, això és tot!
No hi ha res per comptabilitzar: “tot el que és meu és teu”.
Quan el fill petit torna a casa, el pare ni tan sols li deixa temps per expressar el seu penediment: li surt a l’encontre i l’abraça!
Aquest “fill gran” representa les persones “bones” que fan de la seva bondat un mèrit davant dels altres.
Segurament hi haurà qui entrarà a la festa (és a dir: es convertirà) i qui no voldrà entrar-hi. Amb tot, la resposta que ens proposa i ens demana el pare és precisament entrar a la festa.
Caiem nosaltres, potser, en la temptació del germà gran i complidor, però incapaç d’acollir de la manera que fa el Pare? Cadascú ha de veure què té del fill petit i què té del fill gran…
Els dos s’han de convertir, encara que de manera diferent. Per a tots dos el Pare fa la festa. Per a tots dos, entrar a la festa comporta acceptar l’altre com a germà.
El pare i el fill gran, tots dos tenen “raons vàlides” per portar-se com es porten. Per tant la “solució” no està a saber qui té raó.
La paràbola no ens diu si el fill gran va entrar o no a la festa…
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”. Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble».
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”».
Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.
Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant;
per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves
faltes;
renteu-me ben bé de les culpes,
purifiqueu-me dels pecats.
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm.No em llenceu de la
vostra presència,
ni em prengueu el vostre esperit sant. R.
Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança.
La víctima que ofereixo és un cor penedit;
un esperit que es penedeix,
vós, Déu meu, no el menyspreeu. R.
R. Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he
pecat. O bé: Al·leluia.
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu
Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna. Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria mb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit».
I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».
1 El poble, veient que Moisès trigava a baixar de la muntanya, es va aplegar al voltant d’Aaron i li digué:
—Fes-nos uns déus que vagin davant nostre, perquè d’aquest Moisès que ens ha tret del país d’Egipte no sabem què se n’ha fet.
2 Aaron els respongué:
—Traieu les arracades d’or de les orelles de les vostres dones, dels vostres fills i de les vostres filles i porteu-me les.
3 Aleshores tot el poble es va treure les arracades d’or de les orelles i les van portar a Aaron. 4 Ell va recollir l’or que li presentaven i en va fer un vedell de fosa, que modelà amb el cisell. * Ells exclamaren:
—Aquests són els teus déus, Israel, que t’han tret del país d’Egipte! *
5 Aaron, veient això, va aixecar un altar davant l’estàtua i proclamà:
—Demà serà dia de festa en honor del Senyor!
6 L’endemà, doncs, el poble es va llevar de bon matí, oferí holocaustos i va immolar víctimes com a sacrificis de comunió. Després es van asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se. *
7 El Senyor digué a Moisès:
—Baixa de pressa, perquè el teu poble, que tu havies tret del país d’Egipte, s’ha pervertit. 8 De seguida s’han desviat del camí que jo els indicava. S’han fabricat un vedell de fosa i es prosternen al seu davant, li ofereixen sacrificis i diuen: “Aquests són els teus déus, Israel, que t’han tret del país d’Egipte!”
9 El Senyor va afegir:
—Veig com és aquest poble: sempre va a la seva. * 10 Ara, doncs, deixa’m que s’encengui contra ells la meva indignació i els extermini. Després faré de tu un gran poble. *
11 Però Moisès apaivagava el Senyor, * el seu Déu, dient:
—Senyor, per què s’ha d’encendre el teu enuig contra el teu poble, que tu has fet sortir del país d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? 12 ¿Permetràs que els egipcis diguin: “Els va fer sortir amb mala intenció, per matar-los a les muntanyes i fer-los desaparèixer de la terra”? Fes-te enrere de la teva indignació, renuncia a fer mal al teu poble. 13 Recorda’t d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els teus servents, als quals vas jurar per tu mateix dient: “Multiplicaré la vostra descendència com les estrelles del cel, donaré tot aquest país als vostres descendents i el posseiran per sempre més.”
14 Llavors el Senyor es va desdir del mal amb què havia amenaçat el seu poble.
15 Moisès va baixar de la muntanya amb les dues taules de l’aliança * a les mans. Estaven escrites per tots dos costats. 16 Les taules eren obra de Déu, i també era de Déu l’escriptura gravada a les taules. 17 Quan Josuè va sentir l’aldarull del poble, digué a Moisès:
—Crits de guerra al campament!
18 Ell va respondre: —No són crits de victòria ni són crits de derrota, sinó cants de festa, el que jo sento.
19 Quan Moisès es va acostar al campament i veié el vedell i la gent que ballava, es va indignar; llançà les taules que duia a la mà i les trencà al peu de la muntanya. 20 Després va agafar el vedell que s’havien fabricat, el va cremar i el va moldre fins a fer-ne pols, tirà la pols dintre l’aigua i la va fer beure als israelites.
21 Moisès va dir a Aaron: —Què t’ha fet aquest poble perquè li hagis carregat un pecat tan gran?
22 Aaron respongué: —Que el meu senyor no s’indigni. Tu ja saps que aquest poble és inclinat al mal. 23 Ells em van dir: “Fes-nos uns déus que vagin davant nostre, perquè d’aquest Moisès que ens ha tret del país d’Egipte no sabem què se n’ha fet.” * 24 Llavors els vaig dir: “Qui porti or, que se’l tregui i me’l doni.” Jo el vaig tirar al foc i en va sortir aquest vedell.
25 Moisès va veure que el poble estava abandonat i que Aaron l’havia deixat a mercè dels adversaris. 26 Llavors es va plantar a l’entrada del campament i cridà: —Qui estigui amb el Senyor, que vingui cap a mi!
Tots els levites es van reunir al seu voltant. 27 Ell els digué:—Això diu el Senyor, Déu d’Israel: “Que cadascú prengui la seva espasa; passeu i repasseu el campament d’un cap a l’altre i mateu germans, amics i veïns.” *
28 Els levites van fer el que els deia Moisès i aquell dia van caure uns tres mil homes del poble. 29 Després Moisès digué:—Avui heu rebut la consagració com a sacerdots del Senyor, * matant fins i tot els vostres fills i els vostres germans: ell us dóna avui la seva benedicció.
30 L’endemà, Moisès va dir al poble:—Heu fet un gran pecat. Però ara pujaré cap al Senyor i potser obtindré el perdó del pecat que heu comès.
31 Moisès va tornar cap al Senyor i li digué: —Aquest poble ha comès un gran pecat; s’han fet uns déus d’or. 32
Però ara vulgues perdonar el seu pecat; i si no, esborra’m del llibre que tens escrit. *
33 El Senyor respongué a Moisès: —El qui ha pecat contra mi és el qui jo esborraré del meu llibre. 34 I ara vés, condueix el poble cap al lloc que t’he indicat. El meu àngel t’anirà al davant. Però vindrà un dia que els tindré en compte el seu pecat.
35 El Senyor va castigar el poble, perquè havien demanat a Aaron que els fes aquell vedell.
Compadeix-te de mi, Déu meu *
1 Per al mestre de cor. Salm del recull de David.
2 De quan el profeta Natan anà a trobar-lo després que
David hagués tingut relacions amb Betsabé. *
3 Compadeix-te de mi, Déu meu, pel teu amor;
per la teva gran misericòrdia, esborra’m les faltes.
4 Renta’m ben bé de les culpes,
purifica’m dels pecats. *
5 Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
6 Contra tu, contra tu sol he pecat;
el que és dolent als teus ulls, jo ho he fet.
Per això ets just quan dónes la sentència,
irreprensible en el teu veredicte. *
7 Tu saps que he nascut en la culpa
i que la mare m’engendrà pecador. *
8 Tu que estimes la veritat al fons del cor,
em fas conèixer dintre meu la saviesa.
9 Aspergeix-me amb hisop, que quedi pur;
renta’m, i seré més blanc que la neu. *
10 Fes que torni a sentir els crits de festa, *
que exultin els ossos que havies humiliat.
11 Aparta la mirada dels meus pecats,
esborra les meves culpes.
12 Déu meu, crea en mi un cor ben pur,
fes renéixer en mi un esperit ferm. *
13 No em llancis fora de la teva presència,
no em prenguis el teu esperit sant.
14 Torna’m el goig de la teva salvació,
que em sostingui un esperit magnànim. *
15 Ensenyaré els teus camins als pecadors
i tornaran a tu els qui t’han abandonat.
16 No em demanis compte de la sang que he vessat,
Déu meu, Déu que em salves,
i celebraré que ets just i que ets bo.
17 Senyor, obre els meus llavis,
i proclamaré la teva lloança.
18 Les víctimes no et satisfan;
si t’oferia un holocaust, no me’l voldries. *
19 La víctima que ofereixo és un esperit que es
penedeix;
un cor penedit i humiliat, *
tu, Déu meu, no el menysprees.
20 Afavoreix Sió * amb la teva benvolença,
reconstrueix les muralles de Jerusalem. *
21 Llavors acceptaràs els sacrificis, *
l’ofrena sencera i els holocaustos; *
llavors * oferiran vedells al teu altar.
1 Pau, apòstol de Jesucrist per decisió de Déu, * el nostre salvador, * i de Jesucrist, que és la nostra esperança, 2 a Timoteu, veritable fill en la fe. * Et desitjo la gràcia, la misericòrdia i la pau * de part de Déu Pare i de Jesucrist,
Senyor nostre.
3 Quan vaig anar-me’n cap a Macedònia, * et vaig demanar que et quedessis a Efes, perquè exhortessis alguns a no ensenyar doctrines incorrectes, * 4 i a no dedicar-se a faules i a genealogies inacabables * que fomenten discussions * en comptes de servir el pla salvador de Déu que es manifesta en la fe. 5 Tota la teva exhortació ha de conduir a l’amor que neix d’un cor net, d’una consciència recta i d’una fe sincera. 6 Alguns han abandonat aquests principis i s’han desviat cap a xerrameques sense sentit. 7 Volen ser doctors de la Llei, * però no saben ni el que diuen ni el que afirmen amb tanta certesa.
8 Sabem que la Llei és bona * si es fa servir com a Llei. 9 És a dir, si es comprèn que no va destinada als justos, sinó als injustos i als rebels, als impius i als pecadors, als profanadors i als sacrílegs, als qui maten pare o mare, als assassins, 10 als libidinosos, * als qui tenen relacions sexuals amb altres homes, * als qui trafiquen amb esclaus, als mentiders, als perjurs i a qualsevol altre que s’oposi a la sana doctrina. * 11 Aquesta doctrina, que m’ha estat confiada, és el gloriós evangeli del Déu benaurat.
12 Dono gràcies a aquell qui m’ha fet fort, Jesucrist, Senyor nostre, ja que s’ha fiat de mi i ha volgut donar-me aquest ministeri, * 13 tot i que primer jo blasfemava contra ell, el perseguia i l’injuriava. * Però Déu es va apiadar de mi perquè obrava amb ignorància, ja que encara no tenia fe. 14 I la gràcia de nostre Senyor ha estat molt abundosa, juntament amb la fe i l’amor que hi ha en Jesucrist. 15 Això que ara et diré és digne de fe i mereix tota confiança: *
Jesucrist va venir al món a salvar els pecadors, dels quals jo sóc el primer. * 16 Però Déu s’apiadà de mi perquè Jesucrist demostrés primerament en mi tota la seva paciència, convertint-me en un exemple dels qui creurien en ell i tindrien així vida eterna.
17 Al rei dels segles, Déu únic, immortal i invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén. *
18 Timoteu, fill meu, aquesta és la recomanació que t’adreço d’acord amb les paraules profètiques que van ser pronunciades sobre teu: * sostingut per aquestes paraules, lliura el bon combat, 19 amb fe i amb consciència recta.
Alguns, que s’havien apartat de la consciència, han naufragat en la fe. 20 Entre ells hi ha Himeneu i Alexandre, * a qui vaig posar en mans de Satanàs * perquè aprenguessin a no blasfemar.
1 Els publicans i els altres pecadors * s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2 Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
—Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. *
3 Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4 —¿Quin home * d’entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? 5 I quan l’ha trobada, se la posa a les espatlles ple d’alegria 6 i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut.” *
7 »Jo us dic que, igualment, hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix * que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. *
8 »O bé, ¿quina dona, * si té deu monedes de plata * i en perd una, no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? * 9 I quan l’ha trobada, convida les amigues i veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut.”
10 »Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu * per un sol pecador que es
converteix.
11 I digué encara: —Un home tenia dos fills. 12 Un dia, el més jove digué al pare:
»—Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. »Ell els va repartir els béns. * 13 Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà.
»Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14 Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. 15 Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. * 16 Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. 17 Llavors entrà dintre d’ell i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m’estic aquí morint de fam! 18 M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel * i contra tu. 19 Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” 20 I se n’anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21 El fill li digué: »—
Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
22 »Però el pare digué als seus criats:
»—De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; * 23 porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24 perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. *
»I es posaren a celebrar-ho.
25 »Mentrestant, el fill gran era al camp. * Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26 i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27 Ell li digué:
»—El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.
28 »El fill gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. 29 Però ell li respongué:
»—Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. 30 En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. *
31 »El pare li contestà: »—Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32 Però calia celebrar-ho i alegrarse, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.
