Menu
Lectura del llibre del Gènesi
El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi». El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudarlo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs». Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola carn.
En llegir aquest text, hem de tenir present el tipus de gènere literari en què ha estat escrit. Els primers capítols del Gènesi són escrits dels anomenats de “saviesa”, és a dir, no d’història sinó de reflexió.
Ens hem de situar en el segle X aC, probablement a la cort del rei Salomó on un teòleg es fa preguntes: per què la mort? per què…? I per respondre, ell conta una història de la mateixa manera que Jesús contava paràboles… No és un científic; és un creient que tan sols vol explicar el sentit, el projecte de Déu…
I en el passatge que llegim avui, vol situar la relació conjugal en el pla de Déu. I omple el relat de moltes imatges: jardí, somni, la costella…
Parla de l’home i de la dona en general i no pas de la hipotètica primera parella de la humanitat.
Quatre punts sustenten el relat:
“No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi”
Déu cerca la felicitat de l’home: no és pas estant sol que la pot aconseguir…
En la cultura hebrea el nom fa la cosa. El nom és molt important. Per això, quan algú rep una missió que canviarà la seva vida en relació als altres, se li dóna un nou nom.
Dit això, ara cal que ens aturem una mica en el tema dels noms. A la nostra llengua, els mots home i dona són de diferents famílies i en canvi, en hebreu “ish”, home, té un feminí que és “ishshah”. Noms molt propers, de la mateixa família però no idèntics. Quan Adam dóna noms als animals, a cap li posa un nom derivat del seu, perquè tenia molt clara la distància que hi havia entre ell i els animals.
“No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat” (2)…
En canvi, reconeix la dona com la més propera, la rep de Déu com un regal. Fixem-nos que el text és de gran delicadesa:
“Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit…”
És Déu qui fa, l’home dorm… Aquesta imatge del somni el trobem força vegades a la Bíblia: L’acció de Déu és tan potent, tan solemne que a l’home se li escapa, no en pot ser testimoni i per això…
dorm. Recordem el cas d’Abraham, quan Déu fa l’aliança amb ell…
(1 i 2) Fixeu-vos que els textos són els que consten en el capítol 2 del llibre del Gènesi, com a document annex a aquests comentaris. I hi ha una lleugera diferència amb el que proposa la litúrgia d’avui (text que llegim).
Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort.
La teva esposa fruitarà com una parra,
dins la intimitat de casa teva;
veuràs els fills com plançons d’olivera
al voltant de la taula. R.
És així com els fidels del Senyor seran beneïts.
Que el Senyor et beneeixi des de Sió.
Que tota la vida puguis veure
prosperar Jerusalem. R.
Que puguis veure els fills dels teus fills.
Pau a Israel! R.
R. Que el Senyor ens beneeixi tota la vida.
La felicitat dels justos –forjada amb els petits plaers de la vida familiar– és el tema central d’aquest bell poema.
Al final del salm l’horitzó s’amplia, i la felicitat personal apareix estretament vinculada amb la prosperitat de Jerusalem, centre de la vida nacional i font de benedicció per a tot Israel.
“Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem”
Tenim en aquest salm un idil·li encantador de senzillesa i frescor. És el quadre de la “felicitat en família”, d’una família modesta.
Aquest salm, juntament amb els salms 119 a 133, porta un subtítol: “Càntic de pelegrinatge”. I és que van ser escrits per ser cantats quan “pujaven” en pelegrinatge a Jerusalem (la ruta de Jericó a Jerusalem fa molta pujada).
Podríem pensar en un diàleg entre els sacerdots i els pelegrins: a la primera part, els sacerdots acullen els pelegrins i els fan una darrera catequesi:
“Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins”.
A la segona part, un cor o el conjunt dels pelegrins respon:
“És així com els fidels del Senyor seran beneïts”.
Com a tercera part, la benedicció per part dels sacerdots:
“Que el Senyor et beneeixi des de Sió. Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem”.
A Israel, era clàssic pensar que l’home “virtuós” i “just” havia de ser feliç, i ser recompensat ja aquí baix amb l’èxit humà.
Sovint, Jesús digué: “Feliços… feliços… feliços…” Són les Benaurances.
La paraula “feliços” apareix molt sovint a la Bíblia; tan sovint que li podríem reprotxar que està lluny de les nostres realitats concretes! Hi ha el risc que ho trobem fins i tot irònic. Com si les persones justes i honestes tinguessin assegurada la felicitat… i de vegades veiem tot el contrari!
Aprofundim una mica en la paraula “feliç”…
Anant a la paraula original hebrea potser trobarem més llum. André Chouraqui (3), en traduir-la al francès, la va traduir per “endavant!”, en el sentit de “estem en el bon camí, coratge!” De fet vol ser un estímul…
Aquest és el sentit de totes les benaurances que trobem a l’Antic Testament i les que Jesús va dir en el seu discurs de la Muntanya:
“En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient:
Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel. Feliços els qui ploren, perquè seran consolats. Feliços els humils, perquè posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats. Feliços els compassius, perquè seran compadits. Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu. Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies.
Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel “(Lc 6,20-26).
Fixem-nos que totes aquestes afirmacions no són sinó estímuls: heu escollit el bon camí, endavant!
(3) Nathan André Chouraqui (Argelia francesa 1917, Jerusalem 2007) advocat, pensador, escriptor y polític franco-israelià conegut per una traducció de la Bíblia en llengua francesa, dels anys 1970, que publicaria en 1987. També va fer una traducció de l’Alcorà publicada en 1990.
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.
En aquest text hi trobem tres punts:
Primer, Jesús és a la vegada Déu i home. Segon, ell és el Salvador, el Messies que esperàvem.
Tercer, és a través de la seva mort a la creu que aporta la salvació a la humanitat.
Tot això era impensable, inclús escandalós, pels homes de la seva època; ha calgut molta reflexió i molta inspiració de l’Esperit Sant, certament!
“Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare…”
Per una persona de l’Antic Testament, només Déu és Sant i només ell sol pot santificar. Per a l’home bíblic, és una evidència que hi ha un abisme entre Déu i l’home.
Estem aquí en el punt més insalvable entre els jueus i els cristians: és tot el misteri de l’Encarnació…
L’abisme entre Déu i la humanitat està definitivament aplanat; és això el que en diem la salvació.
“Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels…”
A ell se li aplica el famós salm 8 que diu de la grandesa de l’home tal com Déu l’ha concebut. A sota uns quants versets (sencer el trobareu en el document annex):
“Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo em dic: «Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Gairebé l’has igualat als àngels, l’has coronat de glòria i dignitat, has fet que dominés la teva creació, tot ho has posat sota els seus peus…”
Qui va compondre aquest salm només rellegia el llibre del Gènesi i es meravellava de la vocació de l’home (no hauria pas sabut pensar en Jesús ni anomenar-lo…).
A l’època de Jesús, atès que l’home semblava incapaç de realitzar aquesta vocació, hom havia agafat el costum d’aplicar aquest salm 8 al Messies. És el que fa l’autor d’aquesta carta als cristians hebreus.
Anem ara al tercer punt: No només la creu del Crist és inseparable de la seva glòria sinó que el camí de la glòria passa per la creu.
Ens trobem davant del misteri de la intenció de Déu, del seu projecte… El podem intentar explicar de la següent manera:
La humanitat serà salvada quan ella coneixerà plenament el seu Déu i podrà entrar en diàleg amb ell.
Perquè la humanitat conegui plenament el seu Déu, cal que sàpiga que Ell és amor. I la més gran prova d’amor, és la de donar la seva vida per als qui estima. Llavors sí, està molt clar, la revelació de Déu passava per la creu…
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar».
Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri».
La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas». I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.
Cal creure que el divorci era ja tema de conversació! Hi devia haver els “rigoristes” i els més “liberals”… Marc no ho diu, però sembla que la intenció dels fariseus era posar a prova Jesús. I Jesús no els dóna cap resposta concreta, això sí, els ajuda a cercar els elements de la resposta.
Per començar, els porta a la llei de Moisès:
“Què us va ordenar Moisès?”
De fet, Moisès no va prescriure res referent a aquest capítol. Les lleis donades al Sinaí, no parlen pas de divorci.
I ni una sola vegada a l’Antic Testament trobem el que hom podria dir un codi del casament definint les condicions a respectar en cas de divorci.
L’única cosa que podem trobar és un passatge del Deuteronomi:
“Suposem que un home s’ha casat amb una dona i ha conviscut amb ella, però un dia ja no se la mira amb bons ulls, perquè troba en ella alguna cosa censurable, i llavors escriu un document de divorci, l’hi dóna i la treu de casa” (Dt 24,1).
Aquí no hi ha ni prescripció, ni permís, ni condicions de divorci sinó només la constatació de l’acte de repudi. El divorci existia i el costum de l’acte de repudi estava establert.
Potser era aquesta la trampa dels fariseus?
Jesús cerca la resposta en un altre terreny ben allunyat: es refereix al projecte de Déu:
“Però al principi, Déu creà l’home i la dona”. I a la Bíblia “al principi” no té un sentit cronològic sinó que es refereix al projecte original.
Aquesta frase pertany al primer relat de la Creació (Gn 1, 27) però tot seguit Jesús afegeix una segona referència, presa aquesta del segon relat de la creació (Gn 2,24). I el llibre del Gènesi parla de la humanitat en general, no d’un home i una dona concrets.
Jesús continua: “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”. És a dir, allò que Déu ha concebut com una unitat, que l’home no ho separi.
Perquè és només dintre d’aquesta relació de diàleg fet a la vegada de distància i de profunda intimitat que la humanitat realitza la seva vocació de ser imatge de Déu.
Estem en el cor del misteri del projecte de Déu; és més que una qüestió de propietaris, com la dels fariseus: puc repudiar-la?
L’home a imatge de Déu és un home lliure que abandona la seguretat de la llar paterna per anar a unir-se a la seva dona per fundar una nova llar tan sòlida com la precedent.
Jesús els ha conduït al nivell del misteri i del projecte de Déu. I per pujar al nivell del misteri ens cal la gràcia de Déu.
Deixats a la mà de les nostres forces, el que Jesús en diu “durs de cor”, nosaltres no podem respondre a la intenció del creador.
La Llei era una etapa de la pedagogia de Déu; quan serem en el regne, només coneixerem una llei, la de l’amor…
Parla de l’home i de la dona en general i no pas de la hipotètica primera parella de la humanitat.
El projecte de Déu és la felicitat de l’home. …no és pas estant sol que la pot aconseguir…
L’ideal proposat a la parella humana no és la dominació d’un sobre l’altre sinó la igualtat en el diàleg.
En la cultura hebrea el nom fa la cosa. …Adam… tenia molt clara la distància que hi havia entre ell i els animals.
“Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit…”
És Déu qui fa, l’home dorm… Aquesta imatge del somni el trobem força vegades a la Bíblia: L’acció de Déu és tan potent, tan solemne que a l’home se li escapa, no en pot ser testimoni i per això… dorm.
A Israel, era clàssic pensar que l’home “virtuós” i “just” havia de ser feliç, i ser recompensat ja aquí baix amb l’èxit humà.
Sovint, Jesús digué: “Feliços… feliços… feliços…” Són les Benaurances. La paraula “feliços” apareix molt sovint a la Bíblia; tan sovint que li podríem reprotxar que està lluny de les nostres realitats concretes!
Anant a la paraula original hebrea…la podem traduir per “endavant!”, en el sentit de “estem en el bon camí, coratge!” De fet vol ser un estímul…
Aquest és el sentit de totes les benaurances que trobem a l’Antic Testament i les que Jesús va dir en el seu discurs de la Muntanya… totes aquestes afirmacions no són sinó estímuls: heu escollit el bon camí, endavant!
Jesús és a la vegada Déu i home. Segon, ell és el Salvador, el Messies que esperàvem. Tercer, és a través de la seva mort a la creu que aporta la salvació a la humanitat.
Tot això era impensable, inclús escandalós, pels homes de la seva època; ha calgut molta reflexió i molta inspiració de l’Esperit Sant, certament!
No només la creu del Crist és inseparable de la seva glòria sinó que el camí de la glòria passa per la creu.
La humanitat serà salvada quan ella coneixerà plenament el seu Déu i podrà entrar en diàleg amb ell. Perquè la humanitat conegui plenament el seu Déu, cal que sàpiga que Ell és amor. I la més gran prova d’amor, és la de donar la seva vida per als qui estima. Llavors sí, està molt clar, la revelació de Déu passava per la creu…
Cal creure que el divorci era ja tema de conversació! Hi devia haver els “rigoristes” i els més “liberals”… Marc no ho diu, però sembla que la intenció dels fariseus era posar a prova Jesús. I Jesús no els dóna cap resposta concreta, això sí, els ajuda a cercar els elements de la resposta.
Estem en el cor del misteri del projecte de Déu; és més que una qüestió de propietaris, com la dels fariseus: puc repudiar-la?
L’home a imatge de Déu és un home lliure que abandona la seguretat de la llar paterna per anar a unir-se a la seva dona per fundar una nova llar tan sòlida com la precedent.
Jesús els ha conduït al nivell del misteri i del projecte de Déu. I per pujar al nivell del misteri ens cal la gràcia de Déu.
1 Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. * 2 El setè dia, * Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. 3 Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora. *
4 Així foren els orígens * del cel i de la terra quan van ser creats.
Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel 5 no hi havia cap matoll ni havia nascut l’herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. * 6 Però de dintre la terra pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió.
7 Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. * 8 Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l’Edèn, a la regió d’orient, * i va posarhi l’home que havia modelat. 9 El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. *
10 De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: 11 el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, 12 i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel·li i la pedra d’ònix. 13 El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. 14 El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates. *
15 El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. * 16 I li va donar aquest manament:
—Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. 17 Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs. *
18 Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.»
19 El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés. 20 L’home donà un nom * a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar * una ajuda que li fes costat.
21 Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. 22 De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.
23 L’home exclamà:
—Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! * El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. * 24 Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn. *
25 Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien. *
Feliç tu, fidel del Senyor *
1 Càntic de pelegrinatge. *
Feliç tu, fidel del Senyor, *
que vius seguint els seus camins. *
2 Menjaràs del fruit del teu treball, *
seràs feliç i tindràs sort.
3 La teva esposa fruitarà com una parra,
dins la intimitat de casa teva;
els teus fills seran com plançons d’olivera *
al voltant de la taula.
4 És així com serà beneït
l’home fidel al Senyor.
5 Que el Senyor et beneeixi des de Sió. *
Que tota la vida puguis veure
prosperar Jerusalem. *
6 Que puguis veure els fills dels teus fills.
Pau a Israel! *
Senyor, sobirà nostre *
1 Per al mestre de cor: a la tonada de
«Haguitit». * Salm del recull de David.
2 Senyor, sobirà nostre, que n’és, de gloriós,
el teu nom per tota la terra!
En el cel tens posada la teva majestat. *
3 Amb la paraula dels infants i dels nadons
has assentat els fonaments d’un baluard
contra els teus adversaris,
per fer callar el rebel i l’enemic.
4 Quan miro el cel que han creat les
teves mans,
la lluna i els estels que hi has posat,
5 jo em dic:”Què és l’home, perquè te’n
recordis?
Què és un mortal, perquè el tinguis present?»
6 Gairebé l’has igualat als àngels, *
l’has coronat de glòria i dignitat,
7 has fet que dominés * la teva creació,
tot ho has posat sota els seus peus: *
8 ramades de vedells i d’ovelles,
fins i tot els animals de la selva,
9 l’ocell que va pel cel i els peixos de la mar,
i tot el que segueix els camins dels oceans.
10 Senyor, sobirà nostre, que n’és, de
gloriós, el teu nom per tota la terra! *
1 Per això cal que ens prenguem més seriosament els ensenyaments rebuts, si no volem anar a la deriva.
2 Perquè la Llei, promulgada per mitjà d’àngels, obligava tant, que els qui la transgredien i desobeïen eren castigats merescudament. * 3 Nosaltres, doncs, com ens podrem escapar del càstig si negligim una salvació tan gran? * Aquesta salvació, anunciada primerament pel Senyor mateix, ens ha estat després confirmada pels qui la van escoltar: * 4 Déu l’avala amb senyals i prodigis, amb tota mena de miracles, i amb dons de l’Esperit Sant, que distribueix com vol. *
5 Perquè no és pas als àngels que Déu ha sotmès el món renovat * de què ara parlem. 6 En les Escriptures, algú en dóna testimoni dient: Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present? 7 L’has posat un moment per sota dels àngels, l’has coronat de glòria i dignitat, 8 tot ho has sotmès sota els seus peus. * Per tant, si Déu ho ha sotmès tot a ell, vol dir que no ha deixat res fora del seu domini. De fet, encara no veiem que tot li estigui sotmès, 9 però contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort. * Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom.
10 Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el capdavanter de la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments. * 11 Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix origen; * per aquesta raó, ell no s’avergonyeix d’anomenar-los germans, 12 i diu: Anunciaré el teu nom als meus germans, enmig de l’assemblea et lloaré. * 13 I encara: En ell tinc posada la meva confiança. * I també: Aquí ens teniu, a mi i els fills que Déu m’ha donat. * 14 Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, * també Jesús va compartir aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, * 15 i per alliberar els qui, per por de la mort, estaven condemnats a ser esclaus tota la vida. * 16 Ell, de fet, no ha vingut a tenir cura dels àngels, sinó dels descendents d’Abraham. *
17 Per això calia que es fes en tot semblant als germans * i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. * 18 I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats. *
1 Jesús se’n va anar d’allí al territori de Judea, a l’altra banda del Jordà. * La gent tornà a reunir-se al seu voltant, i ell els instruïa, com tenia per costum.
2 Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. 3 Ell els va fer aquesta altra pregunta:
—Què us va ordenar Moisès?
4 Li respongueren:
—Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar. *
5 Jesús els digué:
—Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. 6 Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. * 7 Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, 8 i tots dos formen una sola carn. * Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. 9 Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi.
10 Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. 11 Jesús els diu:
—El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, * 12 i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.
13 Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, * però els deixebles els renyaven. 14 En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:
—Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. * 15 En veritat us ho dic: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas. *
16 I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans. *
17 Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà:
—Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
18 Jesús li digué:
—Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. 19 Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare. *
20 Ell li va dir: —Mestre, tot això ho he complert des de jove.
21 Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué: —Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. * Després vine i segueix-me. *
22 En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut * i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns.
23 Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:
—Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!
24 Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:
—Fills meus, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu! 25 És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. *
26 Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: —Si és així, qui pot salvar-se?
27 Jesús se’ls mirà i digué: —Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot. *
28 Llavors Pere li va dir: —Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit. *
29 Jesús digué: —En veritat us ho dic: tothom qui per mi i per l’evangeli * hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, * 30 rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, * i, en el món futur, la vida eterna. 31 Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers. *
32 Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n’estaven astorats: els qui el seguien tenien por. * Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir:
33 —Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l’home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort, el posaran en mans dels pagans, 34 l’escarniran, li escopiran, l’assotaran i el mataran; però al cap de tres dies ressuscitarà. *
35 Llavors Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, * s’acosten a Jesús i li diuen: *
—Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem.
36 Jesús els preguntà:—Què voleu que faci per vosaltres?
37 Ells li respongueren: —Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria * l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra. *
38 Jesús els contestà:—No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat? *
39 Ells li respongueren:—Sí que podem. Jesús els digué:—Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; 40 però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui ha estat preparat.
41 Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. 42 Jesús els cridà i els digué:
—Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. 43 Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, * 44 i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots; * 45 com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom. *
46 Arribaren a Jericó. * Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut a la vora del camí. 47 Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:—Fill de David, * Jesús, tingues pietat de mi! *
48 Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: —Fill de David, tingues pietat de mi!
49 Jesús s’aturà i digué: —Crideu-lo. Ells van cridar el cec dient-li: —Coratge! Aixeca’t, que et crida.
50 Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. 51 Jesús li preguntà:
—Què vols que faci per tu? El cec respongué: — Rabuní, * fes que hi vegi. * 52 Jesús li digué:
—Vés, la teva fe t’ha salvat. * A l’instant hi veié i el seguia camí enllà. *
