Menu
Lectura de la profecia d’Ezequiel
El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida».
Ezequiel era sacerdot a Jerusalem en el segle sisè aC i va ser deportat a Babilònia en el decurs de la primera deportació, el 597 aC. I va ser allà, a la riba del riu Kebar, en un poble anomenat Tel-Aviv, on va saber de les desgràcies que es van abatre sobre la ciutat santa: el 587 aC va ser arrasada!
I ell va continuar la seva missió durant deu anys més i malgrat aquestes tràgiques notícies, Ezequiel va canalitzar totes les seves forces en mantenir l’esperança del seu poble.
Per cert, la capital de l’Israel modern porta el nom de Tel-Aviv (que vol dir “turó de la primavera”) en record seu…
Déu va fixar l’objectiu de la nova missió del profeta:
“El Senyor em digué: Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel”.
I en els versets que precedeixen el text que llegim avui, hi trobem:
“Fill d’home, parla als del teu poble. Digues-los de part meva: Suposem que jo, el Senyor, faig venir l’espasa de l’enemic contra un país, i la gent del poble en pren un dels seus i el posa de sentinella. Quan aquest veurà que l’espasa de l’enemic s’acosta al país, tocarà el corn per advertir el poble. Si hi ha algú que sent ben clar el toc de corn però no en fa cas i es deixa sorprendre per l’espasa, serà culpable de la seva mort. Morirà per culpa seva, perquè no ha fet cas del toc d’alarma. Però el qui en faci cas salvarà la vida. Suposem, en canvi, que el sentinella veu que s’acosta l’espasa de l’enemic però no toca el corn i la gent no està alerta. Si algú és sorprès i el maten, ni que ell sigui culpable, jo demanaré comptes d’aquella sang al sentinella” (Ez 33, 2-6).
El paral·lelisme amb l’evangeli d’avui és força clarificador; fixem-nos en la missió que Jesús encarrega als seus deixebles: en nom de l’amor fraternal, els demana de vetllar els uns pels altres… I que la crítica positiva per amor fa créixer…
… Ezequiel va canalitzar totes les seves forces en mantenir l’esperança del seu poble.
… l’evangeli d’avui… fixem-nos en la missió que Jesús encarrega als seus deixebles: en nom de l’amor fraternal, els demana de vetllar els uns pels altres… I que la crítica positiva per amor fa créixer…
Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la Roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants.
Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant del Senyor, que ens ha creat
ell és el nostre Déu
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia. R.
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
«No enduriu els vostres cors com a Meribà,
com el dia de Massà, en el desert,
quan van posar-me a prova els vostres pares,
i em temptaren, tot i haver vist les meves obres».
R. Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor:
«No enduriu els vostres cors».
Les dues parts que componen aquest salm corresponen a altres tants moments d’una solemne acció litúrgica.
La primera (vv. 1-7) és un cant processional adreçat a la comunitat per convidar-la a entrar joiosament a la casa del Senyor.
En la segona part (vv. 8-11) s’escolta un oracle del Senyor, que exhorta Israel a no imitar la incredulitat i la rebel·lia dels seus avantpassats al desert.
Aquest salm era utilitzat pels jueus en les cerimònies de renovació de l’Aliança. Mitjançant dues exhortacions, els levites, organitzadors del culte al temple, conviden l’assemblea a participar activament en la celebració: «veniu, celebrem amb crits, aclamem, presentem-nos, prosternem-nos…»
Aquest salm està tot ell impregnat de l’experiència de Meribà i Massà en el desert:
“Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín, seguint les etapes indicades pel Senyor. Van acampar a Refidim, però no hi van trobar aigua per a beure. Llavors el poble es posà a discutir amb Moisès i li deia: Dóna’ns aigua per a beure. Moisès els va replicar: Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor? Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia: Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el nostre bestiar? Moisès va clamar al Senyor: Què haig de fer per aquest poble? Acabaran apedregant-me. El Senyor respongué a Moisès: Passa al davant del poble i fes-te acompanyar d’alguns ancians d’Israel; pren el bastó amb què donaves cops al Nil, i camina. Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure.
Moisès ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova»
i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?” (Ex 17, 1-7).
Com van poder dubtar de les intencions de Déu, després de com els va ajudar per sortir d’Egipte? En endavant, quan sortia el tema de Meribà i Massà, apareixia la vergonya…
En aquesta estrofa queda resumida tota l’aventura de la nostra vida de fe, personal i comunitària:
“No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres”
Durant el seu camí pel desert, a cada dificultat, apareixia la qüestió a la confiança…
I és que la Bíblia diu que la fe és, senzillament, confiança!
“… aclamem la Roca que ens salva…” Déu va fer brollar aigua de la roca: en el futur, hom recordarà aquest episodi dient de Déu que és la Roca d’Israel.
Jesús va voler reviure el temps del desert, lloc de la prova, lloc de la temptació i del desafiament a Déu (“Meribà i Massà”, Ex 17,1-7; Nm 20,1 -13). Durant quaranta dies, evocant els quaranta anys de la llarga peregrinació pel desert, Jesús va ser temptat.
I les tres formes concretes d’aquesta temptació eren precisament les mateixes del poble d’Israel: la temptació de la fam, la temptació dels ídols, la temptació dels signes miraculosos. Un dia o un altre, són les temptacions de qualsevol persona.
L’Església ens proposa de recitar aquest salm cada matí, això no és mera casualitat. La invitació a l’alegre lloança del començament és una invitació diària. L’advertiment sever a resistir la temptació és també una invitació positiva: Avui… tot és possible. El passat és passat… El mal d’ahir es va acabar.
Una nova jornada comença.
Cada dia podem tornar a aprendre a “escoltar”, a “fer confiança”: és per això que el salm 94 és el primer cada matí a la litúrgia de les hores
Jesús va voler reviure el temps del desert, lloc de la prova, lloc de la temptació i del desafiament a Déu (“Meribà i Massà”, Ex 17,1-7; Nm 20,1 -13). Durant quaranta dies, evocant els quaranta anys de la llarga peregrinació pel desert, Jesús va ser temptat.
… la Bíblia diu que la fe és, senzillament, confiança!
Cada dia podem tornar a aprendre a “escoltar”, a “fer confiança”: és per això que el salm 94 és el primer cada matí a la litúrgia de les hores…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix.
Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.
Cal col·locar el text en el seu context: Pau dóna consells als cristians de com viure concretament en cristià en un món que no ho era.
Viure en cristià és fer de la nostra vida quotidiana un veritable homenatge a Déu, “un sacrifici sant, una cosa sagrada”. Això llegíem en el text de Pau del darrer diumenge.
Si llegim tot el capítol sencer, ens sorprendran fins i tot les precisions que Pau fa sobre les obligacions dels ciutadans. Per resumir, podríem dir: un cristià ha de ser un bon ciutadà!.
Tanmateix hem de tenir en compte alguns punts:
“…Estima els altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei”.
Pau els diu que no utilitzin el pretext de ser cristians per fugir de les seves obligacions com a ciutadans.
I també els diu que per acomplir la llei de Moisès, no n’hi haurà prou en no fer el mal, caldrà anar més lluny, caldrà sobretot, estimar…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d’ells».
A la segona lectura, sant Pau ens deia: “Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”.
I tot el capítol 18 de l’evangeli de sant Mateu tracta de l’acompliment d’aquest amor dintre de la comunitat, vist des de diferents angles.
Concretament aborda dos temes: la prioritat que cal donar als petits i als febles i el perdó mutu.
L’evangeli d’avui és el final d’un breu discurs amb què Jesús respon una pregunta dels deixebles: “Qui és el més important en el Regne del cel?”.
“En aquella ocasió, els deixebles preguntaren a Jesús: —Qui és el més important en el Regne del cel? Jesús va cridar un infant, el posà enmig d’ells i digué: —En veritat us ho dic: si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, a mi m’acull”. (Mt 18,1-5 i també Mc 9,33-37; Lc 9,46-48)
La característica del nen és que no té res a donar, només pot rebre.
No demana una cosa als pares perquè se l’ha guanyat, sinó només perquè sap que és estimat.
Accepta la gratuïtat…
El discurs continua insistint en la importància dels més petits i de com cal respectar-los. En aquest context s’han d’entendre les paraules que hem llegit.
Just abans del text que hem llegit avui, Jesús ens explica la paràbola de l’ovella perduda. Tinguem en compte que a l’Israel d’aquella època, la imatge del pastor i les ovelles, estava a l’imaginari col·lectiu. El poble d’Israel era el ramat i Déu el pastor…
D’aquí la consigna de vigilància que dóna Jesús: “no deixeu que els vostres germans s’extraviïn“.
I aquest deure de vigilància pertoca als responsables de la comunitat:
“Fill d’home, profetitza contra els pastors, profetitza i digues-los: Això us fa saber el Senyor Déu: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres, en canvi, us alimenteu de la seva llet, us vestiu amb la seva llana, mateu les ovelles més grasses, però no pastureu el ramat. En comptes d’enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s’han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s’han perdut, domineu les ovelles amb violència i amb brutalitat. Sense pastor, les ovelles s’han dispersat i han estat devorades per animals feréstecs de tota mena. Sí, s’han dispersat! Les meves ovelles han errat per totes les muntanyes i els turons elevats; el meu ramat s’ha escampat per tot el país, sense que ningú se n’ocupés, sense que ningú anés a buscar-lo. (Ez 34, 2-6).
Però també ha d’existir a l’interior de la comunitat: les ovelles han de ser responsables les unes de les altres…
“Vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si et fa cas, t’hauràs guanyat el germà”.
És l’actitud que ens inculca Jesús: el diàleg sincer, amistós. Sobretot amb les persones més properes: ni criticar-les, ni desentendre-se’n.
L’objectiu, ha dit Jesús, és guanyar-se el germà. Guanyar-se’l. No humiliar-lo, ni enfonsar-lo, perquè això desuneix i separa.
“Fer comunitat” és un servei. Per això, quan un germà peca, cal anar-lo a trobar amb actitud de servei, i no esperar que primer torni ell.
El nen….
no té res a donar, només pot rebre.
No demana una cosa als pares perquè se l’ha guanyat, sinó només perquè sap que és estimat.
Accepta la gratuïtat…
El discurs de Jesús insisteix en la importància dels més petits i de com cal respectar-los.
… el deure de vigilància pertoca als responsables de la comunitat… Però també ha d’existir a l’interior de la comunitat: les ovelles han de ser responsables les unes de les altres…
És l’actitud que ens inculca Jesús: el diàleg sincer, amistós. Sobretot amb les persones més properes: ni criticar-les, ni desentendre-se’n.
L’objectiu, ha dit Jesús, és guanyar-se el germà.
Guanyar-se’l.
No humiliar-lo, ni enfonsar-lo, perquè això desuneix i separa.
“Fer comunitat” és un servei.
1 El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
2 —Fill d’home, parla als del teu poble. Digues-los de part meva: “Suposem que jo, el Senyor, faig venir l’espasa de l’enemic contra un país, i la gent del poble en pren un dels seus i el posa de sentinella. 3 Quan aquest veurà que l’espasa de l’enemic s’acosta al país, tocarà el corn per advertir el poble. 4 Si hi ha algú que sent ben clar el toc de corn però no en fa cas i es deixa sorprendre per l’espasa, serà culpable de la seva mort. 5 Morirà per culpa seva, perquè no ha fet cas del toc d’alarma. Però el qui en faci cas salvarà la vida. 6 Suposem, en canvi, que el sentinella veu que s’acosta l’espasa de l’enemic però no toca el corn i la gent no està alerta. Si algú és sorprès i el maten, ni que ell sigui culpable, jo demanaré comptes d’aquella sang al sentinella.” *
7 »A tu, doncs, fill d’home, t’he fet sentinella del poble d’Israel. Quan sentis un crit d’alerta de la meva boca, adverteix-los de part meva. 8 Si jo amenaço el malvat dient-li: “Malvat, segur que moriràs”, i tu no l’adverteixes ni li dius res perquè s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però a tu, et demanaré comptes de la seva sang. 9 Si tu, en canvi, l’adverteixes que s’aparti del mal camí i ell no ho fa, morirà per culpa seva, però tu hauràs salvat la vida.
10 »Tu, fill d’home, digues al poble d’Israel: “Vosaltres aneu dient: ‘Portem el pes de les nostres culpes i pecats, que ens van corsecant. Com podem viure?’ ” * 11 Digues-los, doncs, de part meva: “Jo, el Senyor Déu, afirmo, tan cert com visc, que no desitjo la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui. * Convertiu-vos, deixeu de seguir els mals camins! Per què heu de voler morir, poble d’Israel?”
12 »Tu, fill d’home, digues també això als del teu poble: “El bé que un home just havia fet no el salvarà si un dia es torna infidel. El mal que el malvat havia comès no causarà la seva perdició si un dia renuncia a la seva maldat. Però tampoc no podrà viure el just perquè fins aleshores ha estat just, si un dia peca. * 13 Suposem que jo dic al just que certament viurà, però ell, refiat que és just, es torna culpable: tot el seu bon comportament no li servirà de res, i morirà per les culpes comeses. 14 En canvi, si jo dic al malvat: ‘Segur que moriràs’, però ell renuncia a la seva vida pecadora, viu rectament i obra el bé, 15 si torna les penyores i restitueix el que havia robat, segueix els preceptes que donen vida i ja no comet res de mal, ben cert que viurà, no morirà. * 16 Cap dels pecats que havia comès no li serà tingut en compte. És ben cert que viurà si ha viscut rectament i ha obrat el bé.”
17 »Però els del teu poble diran: “La manera d’obrar del Senyor no va ben encaminada”, quan és la seva manera d’obrar la que va desencaminada. 18 Si el just deixa de fer el bé i comet el mal, morirà per culpa d’això. 19 Però si el malvat deixa de cometre el mal, viu rectament i obra el bé, viurà gràcies a això. 20 I encara diran que la manera d’obrar del Senyor és desencaminada! Sapigueu, poble d’Israel, que jutjaré cada un de vosaltres segons la seva conducta. *
21 L’any dotze de la nostra deportació, el dia cinc del mes desè, * se’m va presentar un fugitiu que venia de Jerusalem i em digué:
—La ciutat ha estat destruïda!
22 Però la tarda abans de l’arribada del fugitiu, la mà del Senyor * s’havia apoderat de mi i m’havia tornat l’ús de la paraula. * Quan l’escàpol se’m va presentar al matí, jo ja podia parlar i no vaig tornar més a ser mut. *
23 Llavors el Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
24 —Fill d’home, escolta. Els qui viuen en aquelles ruïnes de la terra d’Israel van dient: “Si Abraham, que era un de sol, va obtenir la possessió del país, amb més raó a nosaltres, que som molts, el Senyor ens dóna el país perquè el posseïm.” * 25 Doncs bé, tu digues-los: “Això us fa saber el Senyor Déu: Vosaltres, que preneu part en els àpats idolàtrics que se celebren dalt de les muntanyes, * que poseu la confiança en els vostres ídols repugnants i cometeu crims de sang, ¿vosaltres preteneu tenir el país en possessió? 26 Vosaltres, que confieu tan sols en les vostres espases, que cometeu coses abominables i deshonreu cada un la dona del veí, ¿vosaltres preteneu tenir el país en possessió?” 27 Digues-los de part meva: “Això us fa saber el Senyor Déu: Tan cert com jo visc, juro que els qui han quedat a les ciutats en ruïnes cauran per l’espasa; als qui són fora poblat els donaré a les bèsties perquè els devorin, i els qui s’han refugiat en llocs escarpats o a les coves moriran de pesta. * 28 Devastaré el país i el convertiré en un desert, i quedarà abatut el seu poder arrogant. Les muntanyes d’Israel quedaran desolades, no hi passarà ningú.” 29 Quan hauré convertit el país d’Israel en un desert desolat per culpa de totes les abominacions que han comès, sabran que jo sóc el Senyor.
30 »Tu, fill d’home, escolta. Els del teu poble xerren de tu darrere els murs i a les portes de les cases.
Parlen l’un amb l’altre, cadascú amb el del seu costat, i diuen: “Veniu a escoltar quina paraula ve del Senyor.”
31 Llavors s’acosten a tu com si es tractés d’una assemblea, els del meu poble s’asseuen al teu davant.
Escolten les teves paraules, però ningú no les compleix, perquè tenen als llavis un parlar d’enamorats, mentre el cor se’ls en va darrere els seus propis desigs. 32 Mira, et tenen per un cantor d’amors, un cantor de veu deliciosa, un mestre en l’art de tocar acompanyaments. Escolten de gust el teu missatge, però ningú d’ells no el posa en pràctica. * 33 Ara bé, quan es complirà el que tu has dit —i ja està a punt de complir-se —, llavors sabran que hi havia un profeta enmig d’ells. *
1 Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
2 presentem-nos davant seu * a lloar-lo,
aclamem-lo amb cants de goig.
3 El Senyor és el gran Déu,
el gran rei per damunt de tots els déus.
4 Té a la mà les entranyes de la terra
són d’ell els cims de les muntanyes.
5 La mar és d’ell, perquè ell l’ha feta,
les seves mans han modelat la terra ferma.
6 Veniu, * prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor que ens ha
creat.
7 Ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura, el
ramat que ell mateix guia. *
Tant de bo que avui escolteu la seva veu:
8 «No enduriu els cors * com a Meribà,
com el dia de Massà, * en el desert,
9 quan van posar-me a prova els vostres pares,
quan em temptaren, tot i haver vist les meves
obres.
10 »Disgustat durant quaranta anys,
vaig dir d’aquella generació:
“És un poble de cor esgarriat, *
que desconeix els meus camins.”
11 Per això, indignat, vaig jurar:
“No entraran al meu lloc de repòs.”» *
1 Que tothom se sotmeti a les autoritats que exerceixen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les que de fet tenim han estat establertes per ell. * 2 Per tant, el qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu, i els rebels es busquen la pròpia condemna. 3 Els governants no són de témer quan es fa el bé, sinó quan es fa el mal. * Per tant, si no vols haver de témer l’autoritat, fes el bé, i en rebràs l’elogi, 4 ja que està al servei de Déu per a conduir-te al bé. En canvi, si fas el mal, tem, perquè no és endebades que porta l’espasa: està al servei de Déu per a fer justícia i castigar els qui fan el mal. 5 Per això, cal sotmetre’s, no solament per por del càstig, sinó també per motius de consciència. 6 Igualment per aquesta raó, pagueu els impostos: els qui s’ocupen de recaptar-los són funcionaris al servei de Déu. 7 Doneu a cadascú allò que li deveu: pagueu impostos i tributs als qui els recapten, reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar. *
8 No tingueu cap deute amb ningú, si no és l’amor que us deveu els uns als altres. * Qui estima els altres ha complert plenament la Llei. * 9 En efecte, no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, * i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. * 10 Qui estima, no fa cap mal als altres. L’amor és la plenitud de la Llei. *
11 Més encara, vosaltres sabeu prou en quin temps vivim: ja és hora que us desvetlleu! * Ara tenim la salvació més a prop que quan vam abraçar la fe. 12 La nit és avançada i el dia ja s’acosta. * Despullem-nos, doncs, de les obres de la fosca * i revestim-nos de l’armadura de la llum. 13 Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, * sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges. 14 Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, * i no us ocupeu de satisfer els desigs terrenals
1 En aquella ocasió, els deixebles preguntaren a Jesús:
—Qui és el més important en el Regne del cel? *
2 Jesús va cridar un infant, el posà enmig d’ells 3 i digué:
—En veritat us ho dic: si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. * 4 Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. * 5 I qui acull un infant com aquest en nom meu, a mi m’acull. *
6 »Però al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, * més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí * i l’enfonsessin al mig del mar.
7 »Ai del món * per causa dels escàndols! L’escàndol no es pot evitar, però ai d’aquell pel qual ve l’escàndol! * 8 Si la mà o el peu et fan caure en pecat, talla-te’ls i llença’ls. Val més que entris a la vida * sense mà o sense peu, que no pas que siguis llançat amb totes dues mans o amb tots dos peus al foc etern.
9 »I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l. Val més que entris a la vida amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls al foc de l’infern. *
10 »Mireu de no menysprear cap d’aquests petits, * perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial. * 11 (11) * 12 Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n’esgarria * una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l’esgarriada? 13 I si l’arriba a trobar, en veritat us dic que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s’havien esgarriat. 14 Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d’aquests petits. *
15 »Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. * 16 Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. * 17 Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. * I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. * 18 En veritat us ho dic:
tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.
*
19 »Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; * 20 perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. *
21 Aleshores Pere preguntà a Jesús:
—Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?
22 Jesús li respon:
—No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. *
23 »Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. 24 Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. * 25 Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. 26 Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:
»—Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot.
27 »Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
28 »Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. *
L’agafà i l’escanyava dient:
»—Paga’m el que em deus.
29 »El company se li va llançar als peus i li suplicava:
»—Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré.
30 »Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
31 »Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. 32 El senyor va fer cridar aquell home i li digué:
»—Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. 33 ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?
34 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.
35 »Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
