Menu
Lectura del llibre de la Saviesa
Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.
El llibre de la Saviesa és un escrit recent: la data de la seva composició ha de ser situada entre els anys 50-30 aC. El llibre va ser escrit en grec, molt probablement a Alexandria (Egipte).
Aquesta relació entre els dos mons (el jueu i el grec), que determina tota aquella època, es pasta en circumstàncies complexes: grans avenços científics, ambient cosmopolita, diversitat de sistemes de pensament, recerca constant del sentit del món…
El llibre de la Saviesa ha exercit un influx notable en el cristianisme naixent, visible especialment en l’Evangeli segons Joan i en les cartes apostòliques (Jn 1; Rm 1,20-23; Col 1,12.15.17; He 1,2-3).
També ha influït poderosament en els Pares de l’Església.
La saviesa, en el sentit bíblic, és el coneixement de què et fa feliç o desgraciat, d’alguna manera és l’art de viure.
I se sosté sobre dos punts importants; el primer, que només Déu coneix els secrets de la felicitat de la humanitat i quan l’home pretén conèixer-los pel seu compte, troba pistes falses:
Adam i el jardí de l’Edèn. I el segon, que Déu ha revelat el secret de la felicitat, primer al seu poble escollit, per a després estendre-ho a tota la humanitat.
Aquest és el sentit del text d’avui on trobem un missatge molt important: cal ser humil, nosaltres no tenim ni idea del que Déu pensa…
L’autor ens assenyala ben clarament els límits del saber humà:
“Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions…”
“Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel…”
Vós feu tornar els homes a la pols
dient-los: «Torneu-vos-en, fills d’Adam».
Mil anys als vostres ulls
són com un dia que ja ha passat,
com el relleu d’una guàrdia de nit.
Quan preneu els homes,
són com un somni en fer-se dia,
són com l’herba que s’espiga:
ha tret florida al matí,
al vespre es marceix i s’asseca. R.
Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies
per adquirir la saviesa del cor.
Calmeu-vos, Senyor, què espereu?
Sigueu pacient amb els vostres servents. R.
Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos
i ho celebrarem amb goig tota la vida.
Que l’amabilitat del Senyor
reposi damunt els seus servents.
Doneu encert a l’obra de les nostres mans. R.
R. Al llarg de tots els segles, Senyor, heu
estat sempre la nostra muralla. O bé: Al·leluia.
La súplica continguda en aquest salm és motivada per llargs anys de penosos sofriments.
En ella, la comunitat d’Israel prega al Senyor que li concedeixi una alegria comparable a les tribulacions viscudes fins al present.
Són els cinquanta anys d’exili a Babilònia, que el poble jueu ha viscut com un càstig a les seves mancances amb l’aliança amb Déu.
La conclusió del salmista és que la veritable saviesa consisteix a reconèixer la brevetat de la vida.
És un salm de “súplica pels pecats”, oració “col·lectiva”: el salmista diu sempre “nosaltres”… No prega, només ni sobretot, pels seus propis pecats, sinó pels de tot el seu poble. Solidaritat admirable!
És un “eco” de la primera lectura; el salmista ens ve a donar una definició de la saviesa: senzillament la veritable mesura dels nostres dies… I ens fa meditar l’oposició entre Adam i Salomó; el primer inflat d’orgull, mentre que Salomó no va perdre de vista que era una creatura.
Els creients saben que només Déu coneix el bé i el mal i l’orgull d’Adam en el Jardí del Gènesi el va fer pretendre adquirir per ell mateix aquest coneixement.
Salomó sabia perfectament que la saviesa no és natural a l’home. Al començament del capítol 9 del llibre de la Saviesa, hi ha una preciosa pregària, que està inclosa en el llibre de la Litúrgia de les Hores; encara que la trobareu en el document annex, la transcric a continuació:
“Pregària de Salomó per a obtenir la Saviesa”
Déu dels pares i Senyor misericordiós, que has fet l’univers amb la teva paraula. Amb la teva saviesa has format l’home perquè sotmeti les criatures que has portat a l’existència, perquè governi el món amb santedat i justícia i judiqui les causes amb rectitud de cor. Dóna’m la Saviesa que seu amb tu en el teu tron. No em tinguis per indigne de ser comptat entre els teus fills. Perquè jo sóc el teu servent, fill de la teva serventa, home feble i de curta durada, poc intel·ligent per a fer justícia i aplicar les lleis; 6 ja que, per molt madur que sigui un home, si li manca el do de la Saviesa que ve de tu, el tindran per no res.
Amb tu hi ha la Saviesa, que coneix les teves obres i era present quan creaves el món: ella sap què és plaent als teus ulls i què és conforme als teus manaments. Envia-la des de les altures santes del cel, fes-la baixar del teu tron gloriós, perquè treballi amb mi i em faci costat i jo pugui conèixer allò que et plau. Ella, que ho sap tot i ho comprèn tot, em guiarà assenyadament en les meves empreses i em guardarà amb la seva presència gloriosa (Sa 9, 1-6, 9-11)
Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon
Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.
Durant alguns diumenges hem estat llegint alguns extractes de les cartes de Sant Pau a cristians de la ciutat turca de Colosses.
La carta més curta de Pau s’adreça a una persona concreta i tracta d’una qüestió particular.
Amb tot, tant al començament com al final, les salutacions són col·lectives, potser perquè en una comunitat cristiana allò que afecta un membre afecta tot el cos.
Per les dades de la mateixa carta (vv. 1.2.23.24) i les de la Carta als Colossencs (4,7-14), sembla que Filèmon pertany a l’església de Colosses.
Pau li hauria adreçat l’escrit des de la presó: des d’Efes (anys 56/57; 2Co 1,8-9), Cesarea (anys 58-60; Ac 23,23-24,27) o Roma (anys 61-63; Ac 28,30-31). Pau, estant a la presó, ha “engendrat en la fe” Onèsim, un esclau de Filèmon que s’havia escapat de casa del seu amo, segurament després d’algun incident.
Si Onèsim es queda amb Pau, aquest pot ser acusat d’encobrir un fugitiu…
Pau tria la seva postura: reenvia Onèssim al seu amo proveït d’una carta seva amb petició de perdó, per tal que no apliqui les mesures legals al seu abast…
Sant Pau li demana a Filèmon que actuï de manera diferent a la pràctica de l’esclavatge a l’ús en aquella època.
Pau no vol imposar res, però demana i suplica des de l’amistat i des de l’autoritat. Només pretén de resoldre un cas particular, però obre el camí per a un canvi d’estructures.
No qüestiona que hi hagi esclaus, si bé afirma amb energia la dignitat que tenen.
Encara que no ataca directament la institució de l’esclavitud, de fet posa les bases per a la seva abolició: per a Filèmon, Onèsim ha de ser un germà, no sols en el Senyor, sinó també humanament (Flm 16).
La interpretació d’aquesta epístola va ser causa de debat, a Gran Bretanya i després als Estats Units, entre partidaris i detractors, de l’abolició de l’esclavisme.
Sant Pau ho mira des de la perspectiva de la nova creació…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.
Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar”. Si un rei vol anar a combatre amb un altre, no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té».
Cal reconèixer que avui ens costa molt d’acceptar les paraules que els Evangelis posen en boca de Jesús.
Bona part del nostre problema ve del fet que estem acostumats a llegir els evangelis com si fossin biografies de Jesús. Però no ho són.
Els discursos o altres paraules que posen en boca de Jesús són discursos i paraules construïts pels mateixos evangelistes a fi “d’escenificar” el significat que Jesús de Natzaret pot tenir per a tots els humans.
No miren enrere (els fets passats de la vida particular de Jesús) sinó endavant (un nou horitzó per a la humanitat)
Lluc posa en boca de Jesús un llenguatge pedagògicament provocatiu per advertir-nos que si algú no s’atreveix a estimar Jesús per sobre de tot, val més que no pretengui anomenar-se deixeble seu.
Per ser cristià, el càlcul veritable, la veritable saviesa, és no comptar amb cap de les seguretats de la terra…
A la primera lectura, ja ens diu que la saviesa de Déu no és la dels homes… El que semblaria una follia als ulls dels homes, és l’única saviesa als ulls de Déu.
És la lògica del gra de blat: accepta ser enterrat, és aquest el preu per germinar i donar fruit…
No podem fer memòria de Jesús restant instal·lats en el nostre propi jo. El cristià és pelegrí, caminant. Jesús ens digué que Ell és el Camí i, per a romandre en un Camí, cal caminar-lo. No “s’hi roman” restant parat…
Com és que ens sentim encara tan lluny de l’ideal que ens proposa Jesús?
L’evangeli d’avui deixa ben clar que a l’hora de prendre la decisió, allò que ha de passar per damunt de tot, ha de ser Jesús. No hi ha d’haver res que estigui per damunt d’aquesta fidelitat. Res.
Renunciar per Jesús, no és empobrir-se, sinó enriquir-se.
Benaurats, doncs, els que saben deslliurar-se de falses precaucions…
Si fem memòria, recordarem l’evangeli de fa dos diumenges: cal passar per la porta estreta i per aconseguir-ho, cal no portar motxilles massa pesants…
Sembla que, davant el perill de perdre importància sociològica, algunes comunitats es dediquen sobretot a afirmar-se a si mateixes.
L’important no és mantenir-se sinó ser fidels a Jesús. ¿O és que ja hem descuidat l’eficàcia de la mort (desaparició) de Jesús? ¿Hem descuidat que tot va començar al Calvari? És a dir: ¿hem deixat de creure en la força resurreccional de la mort per amor?
És urgent de fer-nos conscients del problema de llenguatge que avui tenim els cristians. El nostre llenguatge ha esdevingut no significatiu, tant per als altres com per a nosaltres mateixos.
Molts cristians viuen la seva fe sense aquell mínim de comprensió que els permetria tenir una fe adulta, apta per ser gaudida, i comunicada a la gent del nostre món (que la necessita urgentment).
Ens cal crear un llenguatge connectat a la vida que ens permeti entendre i comunicar la Bona Nova.
Cal que el poble cristià recuperi la capacitat de pensar, entendre i expressar la seva fe; que les comunitats siguin vives i adultes perquè hi hagi llenguatge; i els mestres sorgiran de les mateixes comunitats, com un do (carisma) entre altres dons.
En la nostra societat laica, perduren celebracions religioses socials (casaments, enterraments, misses de Festa Major, misses televisades o radiades…) on molts “participants” o simples “oients” ja no coneixen el simbolisme necessari per entendre adequadament allò que s’hi celebra.
Aquest llenguatge no pot ser obra sobretot de savis i entesos sinó del poble; a Lluc 10, 21, trobem:
En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant, digué: —T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer ho” (exactament el mateix ho trobem a Mt 11, 25-27).
La saviesa, en el sentit bíblic, és el coneixement de què et fa feliç o desgraciat, d’alguna manera és l’art de viure.
…dos punts importants; el primer, que només Déu coneix els secrets de la felicitat de la humanitat i quan l’home pretén conèixer-los pel seu compte, troba pistes falses: Adam i el jardí de l’Edèn. I el segon, que Déu ha revelat el secret de la felicitat, primer al seu poble escollit, per a després estendre-ho a tota la humanitat.
És un “eco” de la primera lectura; el salmista ens ve a donar una definició de la saviesa: senzillament la veritable mesura dels nostres dies… I ens fa meditar l’oposició entre Adam i Salomó; el primer inflat d’orgull, mentre que Salomó no va perdre de vista que era una creatura.
Salomó sabia perfectament que la saviesa no és natural a l’home
“Pregària de Salomó per a obtenir la Saviesa”…
Pau, estant a la presó, ha “engendrat en la fe” Onèsim, un esclau de Filèmon que s’havia escapat de casa del seu amo, segurament després d’algun incident.
Sant Pau li demana a Filèmon que actuï de manera diferent a la pràctica de l’esclavatge a l’ús en aquella època….
Només pretén de resoldre un cas particular, però obre el camí per a un canvi d’estructures.
Per ser cristià, el càlcul veritable, la veritable saviesa, és no comptar amb cap de les seguretats de la terra…
A la primera lectura, ja ens diu que la saviesa de Déu no és la dels homes…
El cristià és pelegrí, caminant. Jesús ens digué que Ell és el Camí i, per a romandre en un Camí, cal caminar-lo.
No “s’hi roman” restant parat…
Ens cal crear un llenguatge connectat a la vida que ens permeti entendre i comunicar la Bona Nova.
… que les comunitats siguin vives i adultes perquè hi hagi llenguatge; i els mestres sorgiran de les mateixes comunitats, com un do (carisma) entre altres dons.
Pregària de Salomó per a obtenir la Saviesa *
1 «Déu dels pares i Senyor misericordiós, que has fet l’univers amb la teva paraula. 2 Amb la teva saviesa has format l’home perquè sotmeti les criatures que has portat a l’existència, * 3 perquè governi el món amb santedat i justícia i judiqui les causes amb rectitud de cor. 4 Dóna’m la Saviesa que seu amb tu en el teu tron. No em tinguis per indigne de ser comptat entre els teus fills. 5 Perquè jo sóc el teu servent, fill de la teva serventa, * home feble i de curta durada, poc intel·ligent per a fer justícia i aplicar les lleis; 6 ja que, per molt madur que sigui un home, si li manca el do de la Saviesa que ve de tu, el tindran per no res. 7 Tu m’has escollit per a rei del teu poble, * per a jutge dels teus fills i de les teves filles. * 8 Tu m’has ordenat que t’edifiqui un temple a la teva muntanya santa, * un altar a la ciutat on has posat el teu tabernacle, fet segons el model del tabernacle sant * que havies preparat des d’un principi.
9 »Amb tu hi ha la Saviesa, * que coneix les teves obres i era present quan creaves el món: ella sap què és plaent als teus ulls i què és conforme als teus manaments. 10 Envia-la des de les altures santes del cel, fes-la baixar del teu tron gloriós, perquè treballi amb mi i em faci costat i jo pugui conèixer allò que et plau.
11 Ella, que ho sap tot i ho comprèn tot, em guiarà assenyadament en les meves empreses i em guardarà amb la seva presència gloriosa. 12 Així seran agradables les meves obres, governaré amb justícia el teu poble i seré digne d’ocupar el tron del meu pare.
13 »Quin home podria conèixer els designis de Déu? Qui podria saber què vol el Senyor? * 14 Els nostres pensaments són insegurs, són precàries les nostres reflexions. 15 El cos, sotmès a la corrupció, afeixuga l’ànima; * aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit que s’endinsa en la reflexió. * 16 Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir el que tenim al nostre abast, qui podria trobar el rastre de les coses celestials? 17 Qui hauria conegut mai els teus designis si tu mateix no li haguessis donat la Saviesa, si no li haguessis enviat des de dalt el teu Esperit Sant? 18 Així els habitants de la terra han trobat el camí dret, els homes han après allò que et plau. La Saviesa els ha salvat.»
Has estat el nostre recer al llarg de tots els segles *
1 Pregària. Referida a Moisès, * home de Déu. *
Senyor, has estat el nostre recer
al llarg de tots els segles.
2 Abans que naixessin les muntanyes,
abans que infantessis la terra i el món,
des de sempre i per sempre tu ets Déu.
3 Tu fas tornar els homes a la pols * dient-los:
«Torneu-vos-en, fills d’Adam.»
4 Mil anys als teus ulls
són com un dia que ja ha passat, *
com el relleu d’una guàrdia de nit.
5 T’emportes els homes com si fossin un son, *
com l’herba que s’espiga al matí:
6 al matí s’espiga i floreix,
al vespre es marceix i s’asseca. *
7 Com ens ha consumit el teu rigor!
La teva fúria ens té trastornats.
8 Has estès al teu davant les nostres culpes,
els nostres secrets, a la llum de la teva mirada. *
9 Els nostres dies s’esvaeixen sota el pes del teu enuig,
consumim els nostres anys com un sospir.
10 Ni que visquéssim setanta anys,
i els més forts fins als vuitanta,
al capdavall són de fatigues inútils, *
passen de pressa, i ens n’anem volant.
11 ¿Qui pot comprendre un rigor tan vehement?
És tan gran com la veneració que inspires! *
12 Ensenya’ns a comptar els nostres dies *
per obtenir la saviesa del cor.
13 Torna, Senyor, * fins quan esperaràs?
Tingues pietat dels teus servents.
14 Que cada matí ens saciï el teu amor,
i ho celebrarem amb goig tota la vida.
15 Dóna’ns tants dies d’alegria
com ens n’has donat d’aflicció,
tants anys de joia com n’hem vist de penes.
16 Que els teus servents puguin veure la teva obra,
i els seus fills, la teva glòria.
17 Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu,
reposi damunt nostre.
Referma l’obra de les nostres mans; *
a l’obra de les nostres mans, dóna-li fermesa!
1 Pau, presoner per causa de Jesucrist, * i el germà Timoteu, * a Filèmon, el nostre estimat col·laborador, 2 a la germana Àpfia, a Arquip, * company nostre en el combat, * i a l’església que es reuneix a casa teva. * 3 Us desitgem la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. *
4 Dono gràcies al meu Déu i sempre faig memòria de tu en les meves pregàries, * 5 ja que sento parlar de l’amor i de la fe que tens per Jesús, el Senyor, i a favor de tot el poble sant. * 6 Demano que la generositat de la teva fe sigui prou eficaç perquè donis a conèixer tot el bé que podem fer pel Crist. 7 Germà, he tingut una gran alegria i un gran consol quan he sabut que el teu amor ha alleujat els cors dels sants fidels. *
8 Per això, encara que tindria en el Crist tota la llibertat de manar-te el que has de fer, 9 prefereixo demanar-t’ho en nom de l’amor. * Jo, Pau, ancià com sóc, i ara, a més, presoner per causa de Jesucrist, *
10 et faig una súplica a favor d’Onèsim, el meu fill, que he engendrat en la fe estant a la presó. * 11 En altre temps ell et va ser inútil, * però ara ens és ben útil a tu i a mi. * 12 Te’l torno a enviar, com si t’enviés el meu propi cor. 13 M’hauria agradat de retenir-lo al meu costat, perquè em servís en lloc teu mentre sóc a la presó per causa de l’evangeli, 14 però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no desitjaria que fessis aquest favor per força, sinó de bon grat. *
15 Qui sap si Onèsim es va separar un moment de tu perquè ara el recobris per sempre! 16 I no ja com un esclau, sinó molt més que un esclau: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, i molt més ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. *
17 Per tant, si em tens per company en la fe, rep-lo com si fos jo mateix. 18 I si t’ha perjudicat o et deu alguna cosa, carrega-ho al meu compte. 19 Jo, Pau, t’escric ara amb la meva pròpia mà: * t’ho pagaré jo mateix, tot i que podria recordar-te el deute que tens amb mi, i que és la teva mateixa persona. * 20 Sí, germà, fes que en el Senyor pugui rebre de tu aquest benefici. * Per amor de Crist, dóna al meu cor aquest descans!
21 T’escric confiant en la teva obediència, segur que faràs encara més del que et demano. 22 D’altra banda, prepara’m allotjament, perquè espero que les vostres oracions obtindran que us sigui retornat.
23 Et saluden Èpafres, * company meu de presó en Jesucrist, 24 Marc, Aristarc, Demes i Lluc, * els meus col·laboradors.
25 Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, sigui amb el vostre esperit. *
La figura de Jesús constitueix per a Lluc el centre de la història, i d’una història en la qual es manifesta la salvació de Déu. Jesús és el Salvador, el Messies, el Senyor (2,11). A l’inici del seu ministeri, en el baptisme, Jesús es manifesta com el qui té en ell l’Esperit, i això és un indici clar que és el Messies anunciat (4,18.43). Paral·lelament, l’efusió de l’Esperit als deixebles (Ac 2) constitueix un signe de continuïtat entre la vida de Jesús i la vida de l’Església, lloc on ara es fa present la salvació de Déu. De moltes maneres, Lluc fa ressaltar el designi salvador de Déu (1,47; 3,6) i subratlla que en Jesús hi ha la salvació (1,69.71.77; 2,30; 19,9). Tots els pobles són cridats a participar-ne (2,30-32; 13,29-30). Això serà explicat amb detall en el llibre dels Fets dels Apòstols.
Un aspecte notable de la concepció teològica de Lluc és el fet que la missió de l’Església, guiada per l’Esperit, ocupa el llarg espai dels «darrers dies», és a dir, el període final de la història que ha començat amb el ministeri de Jesús, el Messies. Per això, per a Lluc el temps de l’Església és el temps de la salvació present ara i aquí. Lluc insisteix a donar tota la importància al moment actual (6,20-26; 9,23; 12,52; 21,19), moment en què es desplega la vida cristiana.
Seguint els temes predilectes de l’evangelista, l’existència cristiana es caracteritza per la misericòrdia (6,27-36), la renúncia a tot per seguir Jesús (5,11.28; 9,23.62; 12,33; 14,33), la pobresa (4,18; 6,20; 7,22; 12,13-21; 16,9.14.19-31; 18,22; 21,4), l’alegria (15,7.10.32; 19,6; 24,41.52) i, finalment, la pregària: en diversos passatges, Jesús és presentat pregant (3,21; 5,16; 6,12; 9,18.28-29; 11,1) i exhortant a pregar (18,1; 21,36; 22,46).
Convé de remarcar encara l’atenció donada per Lluc als personatges que envolten la figura del Salvador. Entre ells sobresurt la figura de Maria, la mare de Jesús, la que ho guardava tot en el seu cor (2,19.51). De manera semblant, Lluc s’atura amb afecte en els personatges que surten al pas de Jesús: Marta i Maria (10,38-42), la dona pecadora (7,36-50), Zaqueu (19,1-10).
L’interès per aquests personatges mostra fins a quin punt a Lluc li agrada de presentar la vida cristiana amb exemples viscuts.
Obra d’una profunda humanitat, l’Evangeli segons Lluc aporta a l’Església naixent i creixent, sota el guiatge de l’Esperit Sant, una exposició plena de matisos sobre la figura de Jesús i la seva funció en el pla salvador de Déu. Ho fa amb els criteris d’un historiador de l’època i amb la sensibilitat d’un home de fe.
