Menu
Lectura del llibre dels Nombres
En aquells dies, el Senyor baixà en el núvol i parlava amb Moisès. Llavors prengué de l’Esperit que Moisès tenia i el donà als setanta ancians. Quan l’Esperit es posà damunt d’ells entraren en estat d’exaltació profètica i no paraven.
En el campament havien quedat dos homes, Eldad i Medad, inscrits entre els setanta però que no s’havien presentat davant el tabernacle. L’Esperit també es posà damunt d’ells i, allà mateix, al campament, entraren en aquell estat d’exaltació profètica. Un jove anà corrents a fer-ho saber a Moisès. Josuè, fill de Nun, que des de jove era l’ajudant de Moisès, digué: «Moisès, senyor meu, prohibiu-los-ho». Però Moisès li respongué: «Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!»
Els deu primers capítols del llibre dels Nombres expliquen l’organització del poble durant la seva vida en el desert del Sinaí.
El capítol 11 relata dues coses: l’enorme crisi que ha sacsejat el poble i després l’onada de desànim que va estar a punt de fer defallir Moisès.
Si llegim el començament del capítol 11, abans dels paràgrafs que tenim a la primera lectura, trobarem:
“Com recordem el peix que per no res menjàvem a Egipte, i els cogombres, els melons, els porros, les cebes i els alls! Però ara estem decaiguts; aquí no hi ha res, no veiem més que el mannà” (Nb 11, 5-6).
“Moisès va sentir que el poble es planyia… El Senyor es va indignar molt, però Moisès es disgustà i digué al Senyor: —Jo sóc el teu servent: per què em maltractes? Per què no em concedeixes el teu favor i em carregues amb el pes de tot aquest poble?… D’on trauré carn per a repartir-la a tot aquest poble que em ve planyent-se i exigint-me que li’n doni per menjar? Jo no puc portar tot sol la càrrega de tot aquest poble… més val que em facis morir. Concedeix-me aquest favor i no hauré de veure més la meva dissort” (Nb 11, 10-15).
La resposta del Senyor és doble: promet donar-li col·laboradors (text que llegim avui) i li promet que els donarà carn per a tot el poble.
Però Moisès estava veritablement enfonsat…
“El Senyor contestà a Moisès: ¿Tu creus que la mà del Senyor és incapaç de fer-ho? Aviat veuràs si es compleix o no la meva paraula” (Nb 11, 23).
Dels setanta homes triats per Moisès, només seixanta-vuit es presentaren al lloc de trobada. Eldad i Medad es quedaren en el campament: l’autor no diu si va ser per mala voluntat i per una reticència respecte a Moisès.
“Llavors prengué de l’Esperit que Moisès tenia i el donà als setanta ancians”.
Una bonica imatge per fer notar que a partir de llavors els ancians són en missió amb Moisès i l’Esperit de Déu els acompanya; fins i tot aquells dos que no es van presentar al lloc de trobada i que havia escollit Moisès…
El comportament d’Eldad i Medad no va agradar tothom:
“Josuè, fill de Nun, que des de jove era l’ajudant de Moisès, digué: «Moisès, senyor meu, prohibiu-losho”.
Però Moisès resta fidel a l’elecció que havia fet…
“Però Moisès li respongué: «Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!”.
Alguns versets més endavant, en el mateix llibre dels Nombres, trobem:
“De fet, Moisès era l’home més humil de tota la terra” (Nb 12, 3).
Desitjar que tot el poble esdevingui profeta, és dir la darrera paraula del projecte de Déu.
Decididament, la Pentecosta ja es perfilava en el Sinaí…
És perfecta la llei del Senyor,
i l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna seny als ignorants.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims. R.
El vostre servent està prompte
a guardar-los amatent;
però, qui s’adona de les pròpies errades?
Disculpeu el que em passa inadvertit. R.
Preserveu-me, Senyor, de l’orgull,
que no s’apoderi de mi;
així seré irreprensible,i net d’una gran culpa. R.
R. Els preceptes del Senyor omplen el cor de goig.
Per a un jueu fervorós, la llei, lluny de ser una trava minuciosa, és un vertader “do de Déu”.
En revelar a l’home la llei del seu ésser, Déu fa aliança amb ell, per ajudar-lo en els seus comportaments vitals: com el sol que “es casa amb la terra” per donar-li vida, en el do de la llei hi ha quelcom semblant a l’alegria de les núpcies, és un misteri nupcial!
Aquest salm és una curiosa lletania en honor de la llei:
“És perfecta la llei del senyor,”
Déu, que ha fet sortir el seu poble de les cadenes de l’esclavatge, el farà sortir de totes les altres cadenes que impedeixen l’home ser feliç. Això és l’Aliança eterna…
La llei de Déu. Nosaltres, homes moderns, ¿no hauríem de redescobrir què és una “llei”? L’autor d’aquest salm proclama joiosament que té una “llei”. No fa pas la impressió que estigui pressionat, forçat per ella, com si aquesta llei li fos imposada des de fora…
“Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig… són més desitjables que l’or fi… són més dolços que la mel”.
Al llarg de la història bíblica, ha quedat palesa la voluntat de Déu que l’home sigui feliç i que per tal d’aconseguir-ho, li dóna un instrument: escoltar la Paraula de Déu inscrita en la llei.
La llei ens ensenya en el quefer diari: l’arrel de la paraula “Torà” en hebreu significa “ensenyar”…
L’Èxode era el camí vers la Terra promesa; l’obediència a la Llei és el recorregut, la trajectòria vers la
veritable Terra Promesa, la Pàtria futura de la humanitat.
La llei és comparable al camí del qual cal no apartar-se’n mai…
“Sigues, doncs, ben ferm i decidit, i mira de posar en pràctica tota la Llei que el meu servent Moisès et va manar, sense desviar-te’n ni a dreta ni a esquerra. Així et sortirà bé tot el que emprenguis. Tingues sempre als llavis aquest llibre de la Llei: repassa-la de nit i de dia, per complir tot el que hi ha escrit. Així duràs a bon terme tot el que emprenguis; tot et sortirà bé” (Josué 1, 7 – 8).
i és perquè és l’únic camí que mena a la felicitat.
La gran certesa que emergeix de la Bíblia és que Déu vol l’home feliç i li dóna el mitjà, ben simple: n’hi ha prou que escolti la Paraula de Déu inscrita a la Llei.
“és ferm el que el Senyor disposa, dóna saviesa als senzills”.
Els senzills són els que accepten humilment deixar-se ensenyar per ell.
“Preserva’m de l’orgull, que no s’apoderi del teu servent”.
Els orgullosos, els que s’allunyen dels manaments. En llenguatge bíblic, els que volen traçar el seu camí tots sols, els que volen determinar tots sols on és la felicitat i on la infelicitat…
Llavors podem comprendre millor el què és el pecat: si les nostres mancances a la Llei són greus, és perquè comprometen la nostra felicitat i la dels altres; perquè la nostra felicitat és l’única preocupació de Déu.
Lectura de la carta de sant Jaume
Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics. Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses s’han podrit, s’han arnat els vostres vestits, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà les carns. Heu amuntegat riqueses precisament aquests dies, que són els darrers. El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres, i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança. Heu condemnat el just, l’heu assassinat i ell no s’ha resistit.
En aquest text, sant Jaume clama contra el no ús o mal ús de les riqueses i col·loca els rics enfront de les seves responsabilitats. Ens diu tres coses:
Primera, Déu és un Déu de justícia, sent el plor dels desgraciats. Així com Déu va escoltar el crit dels fills d’Israel reduïts a l’esclavatge pels egipcis, escolta en tota la superfície de la terra el crit de tots els oprimits i desafavorits:
“i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers”.
I nosaltres que estem fets a la imatge de Déu, també estem fets per escoltar els crits dels pobres i dels desgraciats.
Segona, hi ha males maneres d’esdevenir ric:
“El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres…”
A l’Antic Testament hi trobem textos que ho remarquen:
“No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat” (Dt 24,14-15).
Fent trampes en les operacions comercials:
“No duguis a la bossa pesos desiguals, un de més gros i un de més petit. No tinguis a casa mesures desiguals, una de més gran i una de més petita. Tingues pesos exactes i justos, mesures exactes i justes. Així tindràs una llarga vida en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna, perquè el Senyor, el teu Déu, detesta tota mena d’estafadors, tots els qui cometen injustícies” (Dt 25, 13-16).
Tercera: Les riqueses estan fetes per servir a tots; la riquesa ens dóna responsabilitats enfront dels altres, ens fa intendents i Déu ens dóna suficient confiança per a això. Les riqueses són un mitjà i no pas un fi en elles mateixes.
Tornem a l’Antic Testament; al llibre de Ben Sira hi trobem:
“Per un germà i per un amic, accepta de perdre els diners, abans de perdre’ls deixant-los fer malbé sota una pedra” (Si 29,10).
“Les vostres riqueses s’han podrit…”
Aquí fa al·lusió al mannà del desert:
“Amb tot, alguns no van fer cas de Moisès i en guardaren per a l’endemà, però es va omplir de cucs i es va podrir. Moisès s’indignà contra ells” (Ex 16, 20).
En aquest punt, així com en molts d’altres, la vida al desert havia estat un temps d’aprenentatge:
és inútil amuntegar béns per a un mateix…
Això fa pensar en la frase de Jesús:
“No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben” (Mt 6,19-20).
No són pas les riqueses que són dolentes per elles mateixes sinó que tot depèn de l’ús que en
fem. El diner pot contribuir a la felicitat de tots; és això el que Déu espera dels rics.
En el verset anterior al text que llegim avui, Jaume ens diu molt fermament:
“Així, doncs, el qui sap com fer el bé i no el fa, és culpable d’haver pecat” (Jc 4, 17) .
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Jesús respongué: «Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Però a aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, i no que vagis amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern, on el corc no mor mai i el foc no s’apaga».
Joan té exactament la mateixa reacció de Josuè que trobem a la primera lectura, una reacció d’exclusió. I recordem que Moisès n’estava content de què havia fet i havia reprotxat a Josuè aquesta forma de gelosia.
Ara veiem que Jesús prohibeix als dotze aquest esperit d’exclusivitat.
“Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres”
“Jesús respongué: «Deixeu-lo fer…”
D’alguna manera, la seva missió el supera, la comparteix amb persones que ni coneix…
“Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres”
Potser tenim aquí una il·lustració d’altres frases de Jesús:
“Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu” (Mt 7, 20).
“Si planteu un arbre bo, dóna bon fruit, i si el planteu dolent, dóna un fruit dolent, perquè l’arbre es coneix pel fruit” (Mt 12, 33).
“Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc” (Mt 7, 19).
Curiosament, aquesta comparació no la trobem a l’evangeli de Marc, però el nostre text d’avui diu exactament la mateixa cosa. I així, comprenem la relació que hi ha entre les diferents declaracions dispars de Jesús.
“…que no pas ser llençat a l’infern… ”…
“Infern” tradueix la paraula “Gehenna”. La Gehenna era el nom d’una vall fonda al sud-est de Jerusalem, fora muralla, de tristos i pèssims records en la memòria col·lectiva de la ciutat. Per això servia com a símbol d’un lloc maleït, abandonat, on s’hi llençaven les coses inútils o molestes. El més semblant als nostres dies serien els abocadors d’escombraries “on el corc no mor i el foc no s’apaga”.
De primer trobem que hi ha arbres bons fora de la comunitat:
“Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa”
A la inversa, també hi ha fruits dolents a l’interior com a l’exterior de la comunitat: així com cal tallar l’arbre malalt, cal també suprimir tot allò que pugui ser causa de perill per la vida de la comunitat.
Està clar que Jesús no aconsella a ningú de mutilar-se: per aquestes frases tan radicals, ens vol fer descobrir la gravetat d’allò que està en joc aquí, que és la cohesió de la comunitat.
I així, Jesús aparta de cop als seus deixebles d’allò que al començament d’aquest discurs era llur màxima preocupació: qui era el més gran… I els porta cap a compartir la mateixa passió pel Regne, que els permetrà viure amb pau els uns amb els altres…
I al final del capítol trobem: “…i viviu en pau entre vosaltres”.
…a partir de llavors els ancians són en missió amb Moisès i l’Esperit de Déu els acompanya; fins i tot aquells dos que no es van presentar al lloc de trobada i que havia escollit Moisès…
El comportament d’Eldad i Medad no va agradar tothom… Però Moisès resta fidel a l’elecció que havia fet…
Per a un jueu fervorós, la llei, lluny de ser una trava minuciosa, és un vertader “do de Déu”.
…Déu fa aliança amb ell, per ajudar-lo en els seus comportaments vitals…
Aquest salm és una curiosa lletania en honor de la llei…
Al llarg de la història bíblica, ha quedat palesa la voluntat de Déu que l’home sigui feliç…
Els senzills són els que accepten humilment deixar-se ensenyar per ell. Els orgullosos, els que s’allunyen dels manaments. En llenguatge bíblic, els que volen traçar el seu camí tots sols, els que volen determinar tots sols on és la felicitat i on la infelicitat…
Déu és un Déu de justícia, sent el plor dels desgraciats…escolta en tota la superfície de la terra el crit de tots els oprimits i desafavorits. I nosaltres que estem fets a la imatge de Déu, també estem fets per escoltar els crits dels pobres i dels desgraciats.
…hi ha males maneres d’esdevenir ric…
Les riqueses estan fetes per servir a tots; són un mitjà i no pas un fi en elles mateixes.
…la vida al desert havia estat un temps d’aprenentatge: és inútil amuntegar béns per a un mateix…
No són pas les riqueses que són dolentes per elles mateixes sinó que tot depèn de l’ús que en fem. El diner pot contribuir a la felicitat de tots; és això el que Déu espera dels rics.
Joan té exactament la mateixa reacció de Josuè que trobem a la primera lectura, una reacció d’exclusió. I recordem que Moisès n’estava content de què havia fet i havia reprotxat a Josuè aquesta forma de gelosia.
Ara veiem que Jesús prohibeix als dotze aquest esperit d’exclusivitat…
…trobem que hi ha arbres bons fora de la comunitat:
“Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa”
…també hi ha fruits dolents tant a l’interior com a l’exterior de la comunitat…
I al final del capítol trobem: “…i viviu en pau entre vosaltres”.
1 El poble començà a queixar-se amargament al Senyor de les seves penalitats. Ell ho va sentir i s’abrandà la seva indignació; llavors els envià un gran foc * que va incendiar i consumir un dels extrems del campament. 2 El poble va clamar a Moisès, que pregà al Senyor pel poble, * i el foc es va apagar. 3 Aquell lloc fou designat amb el nom de Taberà (que vol dir «incendi»), * perquè allí el Senyor va incendiar el campament.
4 La munió de gent que anava amb els israelites * desitjava més menjar; també els israelites es planyien amb ells i deien: «Qui ens pogués donar carn! 5 Com recordem el peix que per no res menjàvem a Egipte, i els cogombres, els melons, els porros, les cebes i els alls! 6 Però ara estem decaiguts; aquí no hi ha res, no veiem més que el mannà.» *
7 El mannà era semblant a les llavors de coriandre i tenia l’aspecte de la resina de bdel·li. * 8 El poble es dispersava per recollir-lo; després el molien o el picaven al morter, el coïen a l’olla o en feien coques que tenien gust de coques pastades amb oli. 9 A la nit, quan queia la rosada sobre el campament, hi queia també el mannà.
10 Moisès va sentir que el poble es planyia, família per família, cadascú a l’entrada de la seva tenda. El Senyor es va indignar molt, però Moisès es disgustà 11 i digué al Senyor: —Jo sóc el teu servent: per què em maltractes? Per què no em concedeixes el teu favor i em carregues amb el pes de tot aquest poble? 12 Que potser sóc jo qui l’he concebut o l’he infantat, perquè em diguis: “Porta’l al pit, com una dida la criatura, cap al país que vaig prometre als seus pares”? 13 D’on trauré carn per a repartir-la a tot aquest poble que em ve planyent-se i exigint-me que li’n doni per menjar? 14 Jo no puc portar tot sol la càrrega de tot aquest poble: és superior a les meves forces. 15 Si m’has de tractar d’aquesta manera, més val que em facis morir. Concedeix-me aquest favor i no hauré de veure més la meva dissort.
16 El Senyor respongué a Moisès:
—Reuneix-me setanta homes dels ancians d’Israel que tinguis realment com a ancians i capdavanters del poble; porta’ls a la tenda del trobament i que es quedin allí amb tu. 17 Jo baixaré i parlaré amb tu, i els infondré una part de l’esperit que tu tens. * Ells podran ajudar-te a portar la càrrega del poble i no l’hauràs de portar tu tot sol. * 18 I al poble, digues-li: “Purifiqueu-vos per a demà, * i així demà podreu menjar carn. El Senyor ha sentit que us planyíeu dient: ‘Qui ens pogués donar carn! Estàvem millor a Egipte!’ Doncs bé, ell us donarà carn i en menjareu. 19 No un dia, ni dos, ni cinc, ni deu, ni vint, 20 sinó tot un mes, fins que us surti pel nas i l’arribeu a avorrir, de fàstic que us farà. Això us passarà perquè heu menyspreat el Senyor, que és enmig vostre, i us heu planyut davant d’ell dient: ‘Per què vam sortir d’Egipte?’ ”
21 Moisès va replicar:
—Jo em trobo enmig d’un poble que pot posar sis-cents mil homes en peu de guerra, ¿i tu dius que els donaràs carn perquè en mengin tot un mes? 22 Ni degollant ramats sencers de vaques i d’ovelles no en tindrien prou; ni pescant tots el peixos del mar no els bastaria.
23 El Senyor contestà a Moisès:
—¿Tu creus que la mà del Senyor és incapaç de fer-ho? Aviat veuràs si es compleix o no la meva paraula.
24 Moisès sortí a comunicar al poble el que el Senyor li havia dit. Després va reunir setanta homes d’entre els ancians del poble entorn de la tenda. 25 El Senyor va baixar enmig d’un núvol, parlà amb Moisès i infongué als setanta ancians una part de l’esperit que Moisès tenia. Tan bon punt l’esperit va reposar damunt d’ells, es posaren a parlar com els profetes; * però això no es va repetir més.
26 Entre els ancians inscrits, n’hi hagué dos que no van anar a la tenda, sinó que es quedaren al campament. L’un es deia Eldad i l’altre Medad. Però l’esperit també va reposar damunt d’ells, i dins el campament mateix es posaren a parlar com els profetes. 27 Un jove corregué a comunicar-ho a Moisès:
—Eldad i Medad parlen en el campament com els profetes.
28 Josuè, fill de Nun, ajudant de Moisès des de la seva joventut, va exclamar:
—Senyor meu, Moisès, no ho permetis!
29 Moisès li respongué:
—Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit! *
30 Després Moisès i els ancians d’Israel es van retirar al campament.
31 Llavors el Senyor va aixecar un vent de la mar, que portà guatlles * i les va fer caure sobre el campament i per tot el seu voltant en una extensió d’una jornada de camí i en un gruix d’un metre. * 32 El poble va passar arreplegant guatlles tot aquell dia, tota la nit i tot l’endemà. El qui menys, n’arreplegà deu sacs; * després les estengueren a assecar entorn del campament. 33 Encara tenien la carn entre les dents, sense haver començat a mastegar-la, que el Senyor va mostrar la seva indignació contra el poble i el colpí amb una gran mortaldat. 34 Per això van donar a aquell lloc el nom de Quibrot-Ataavà (que vol dir «sepulcres del desig»), * perquè allí van enterrar els qui havien desitjat més menjar.
35 Des d’allí els israelites es van posar en camí cap a Hasserot i s’hi van quedar.
El cel parla de la glòria de Déu *
1 Per al mestre de cor. Salm del recull de David.
2 El cel parla de la glòria de Déu, *
l’estelada anuncia el que han fet les seves mans.
3 Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula,
l’una a l’altra se la revelen les nits.
4 Silenciosament, sense dir res,
sense que ningú els senti la veu,
5 el seu anunci s’escampa a tota la terra,
arriba el seu llenguatge fins als límits del món.
En el cel * hi ha posat un pavelló per al sol,
6 i el sol en surt com un espòs de la cambra,
radiant com un atleta que es llança a la cursa.
7 Surt d’un extrem del cel i volta fins a l’altre:
res no s’escapa de la seva escalfor.
8 És perfecta la llei del Senyor, *
l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna saviesa als senzills.
9 Els preceptes del Senyor són dreturers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls.
10 Venerar el Senyor és cosa santa,
dura per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos, *
tots són justíssims. *
11 Són més desitjables que l’or fi, *
més que l’or a mans plenes;
són més dolços que la mel *
regalimant de la bresca.
12 El teu servent * hi troba la claror,
és molt profitós d’observar-los.
13 Però qui s’adona d’una falta involuntària?
Purifica’m del que em passa inadvertit. *
14 Preserva’m de l’orgull,
que no s’apoderi del teu servent. *
Així seré irreprensible,
i net d’una gran culpa.
15 Que et complaguin les paraules dels meus llavis
i es mantinguin davant teu els pensaments del meu
cor, *
Senyor, penyal meu, redemptor meu!
1 I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt! * 2 Les vostres riqueses són podrides, s’han arnat els vostres vestits. * 3 El vostre or i la vostra plata s’han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i us menjarà la carn com un foc. * És això el que heu acumulat per a la fi dels temps! 4 El sou que heu defraudat als treballadors que us segaven els camps clama al cel; * i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l’univers. * 5 Heu viscut aquí a la terra una vida de plaers i de disbauxa, us heu anat engreixant per al dia de la matança. * 6 Heu condemnat el just, l’heu assassinat, i ell no us ha oposat resistència.
7 Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el camperol espera el fruit preciós de la terra, prenent paciència fins que li arriben les pluges de tardor i de primavera. * 8 Igualment vosaltres, tingueu paciència, enfortiu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop. * 9 Germans, no us queixeu els uns dels altres, perquè no hàgiu de ser judicats; penseu que el jutge ja és a les portes. * 10 Com a model de paciència en els sofriments, preneu els profetes que van parlar en nom del Senyor. 11 Mireu com proclamem feliços els qui es van mantenir ferms. * Heu sentit parlar de la paciència de Job, * i ja sabeu quin final li va concedir el Senyor, * perquè el Senyor és misericordiós i benigne. *
12 Sobretot, germans meus, no jureu, ni pel cel, ni per la terra, ni amb cap altra mena de jurament.
Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. Així no caureu sota cap mena de judici. *
13 Si algú de vosaltres sofreix, que pregui. Si està content, que canti lloances a Déu. 14 Si entre vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat * perquè l’ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. * 15 Aquesta pregària, feta amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi pogut cometre. * 16 Confesseu els uns als altres els vostres pecats, i pregueu els uns pels altres, perquè sigueu guarits. * La pregària insistent d’un just és molt poderosa: 17 Elies, que era un home com nosaltres, va pregar amb insistència perquè no plogués, i no va ploure damunt la terra durant tres anys i sis mesos. * 18 I quan després tornà a pregar, el cel va donar la pluja, i la terra va produir el seu fruit. *
19 Germans meus, * si algú de vosaltres s’esgarriava lluny de la veritat * i un altre el feia retornar, 20 sapigueu que el qui faci tornar un pecador del camí esgarriat, el salvarà de la mort i cobrirà una multitud de pecats
El títol del començament de Marc (1,1) dóna la primera indicació sobre l’obra que segueix: és l’evangeli, és a dir, la bona nova de Jesús, el Messies, el Fill de Déu.
El tema dominant és la persona de Jesús i la seva activitat, que es desplega bàsicament en tres grans àrees geogràfiques: Galilea (1,14-8,26), el camí cap a Jerusalem (8,27-10,52) i Jerusalem mateix (11,1-16,8).
Després de fer-se batejar per Joan, Jesús torna a Galilea i comença a anunciar-hi la bona nova de Déu (1,14). El període de Galilea està format per tres seccions (1,14-3,6; 3,7-6,6a; 6,6b-8,26). Cada una d’aquestes seccions alterna, de manera regular, un resum de l’activitat de Jesús (1,14-15; 3,7-12; 6,6b), una escena referida als deixebles (1,16-20; 3,13-19; 6,7-13), diversos episodis relacionats amb ensenyaments i actuacions de Jesús (1,21-3,5; 3,20-5,43; 6,14-8,13) i la presència d’actituds o bé contràries a Jesús –per part dels adversaris, de la gent del seu poble i de familiars seus (3,6; 6,1-6a)– o bé mancades de comprensió –per part dels deixebles (8,14-21). Al centre de l’evangeli, hi trobem l’anomenada confessió de Cesarea de Filip (8,27-30), en la qual Pere reconeix Jesús com a Messies.
La segona gran etapa del ministeri de Jesús, tal com Marc ens la presenta, es desenrotlla en el camí cap a Jerusalem i a la mateixa ciutat (8,27-16,8). Aquesta part significa un aprofundiment de la primera. En una primera secció (8,27-10,52), Jesús, ja reconegut pels deixebles com a Messies (8,27-30), manifesta en els tres anuncis de la passió, mort i resurrecció (8,31; 9,31; 10,32-34) quin és el seu camí com a Fill de l’home. Malgrat la dificultat dels deixebles per a comprendre el camí de Jesús (8,32-33; 9,32-34; 10,35-37), ell continua instruint-los (8,34-38; 9,35-50; 10,38-45). La segona secció té lloc a Jerusalem mateix (11,1-13,37), on Jesús duu a terme el seu ministeri mitjançant algunes actuacions al temple (11,11.15-19) i amb ensenyaments diversos (11,27-13,37). Finalment, l’evangeli arriba al seu punt culminant en el relat de la passió (cc. 14-15) i l’anunci de la resurrecció (16,1-8).
En 16,8 s’acaba, de manera sobtada, l’Evangeli segons Marc i segueixen uns quants versets (16,9-20) que contenen relats d’aparicions de Jesús. Aquest apèndix, inspirat en els evangelis de Lluc i de Joan, va ser escrit, probablement, en el primer terç del segle II dC. Pel que fa al final primitiu de l’evangeli (16,8), es tracta d’un final obert a la resposta activa dels lectors. Hi ha un clar missatge de l’àngel («Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí», 16,6), que conté una invitació als deixebles a reunir-se amb Jesús a Galilea, on ell ara novament els precedeix («allà el veureu, tal com us va dir», 16,7). Allà, enfortits amb la llum de la resurrecció, seguiran de nou el Senyor.
