Menu
Lectura del llibre de Jeremies
M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertintse a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.
Jeremies ens descriu aquí l’experiència espiritual de persecució i d’esquinçament interior que ha viscut tota la seva vida. Molts altres profetes i, més tard, Jesús mateix, han afrontat la mateixa situació.
(Hem llegit un text de Jeremies el diumenge XII proppassat)
Digué Jeremies: «Sento com parla la gent, em veig amenaçat de tots costats; diuen: Vosaltres que teniu amb ell un pacte d’amistat, denuncieu-nos-el, perquè el puguem denunciar; seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar; llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell. Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible; per això els qui em persegueixen cauran, no podran apoderar-se de mi, quedaran tan confosos del seu fracàs, que ningú no oblidarà mai més la seva vergonya.
Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos, que penetreu tot l’interior dels homes: feu-me veure com feu justícia, ja que és a vós que jo he confiat la meva causa.
Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal».
Per Jeremies la Paraula de Déu representa la seva joia més pregona, la seva raó de viure i alhora la font de tots els seus sofriments. Tota una paradoxa.
Què se li reprotxava? Doncs senzillament de tenir el coratge de dir la veritat…
Va escriure el llibre durant quaranta anys, del 627 al 587 aC; durant aquests anys hi va haver diferents reis a
Jerusalem, però cap d’ells va escoltar el que ell els deia…
Jeremies contínuament denuncia la corrupció existent i l’amor pels diners que ha gangrenat tota la societat; la religió no és sinó una façana…
En l’àmbit polític els vol fer veure el perill que representa el rei babiloni Nabucodonosor. Però ell ja veu que no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar…
“…seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar; llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell…”
Però Jeremies confia que Déu li donarà sempre les forces necessàries per acomplir la seva missió.
“Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible; per això els qui em persegueixen cauran, no podran apoderarse de mi…”
“feu-me veure com feu justícia, ja que és a vós que jo he confiat la meva causa”.
Jeremies demana justícia i que sigui Déu qui se n’encarregui, no demana la revenja directa: això ja representa un pas endavant. El perdó de totes les ofenses, no apareix a Israel fins més tard, amb Isaïes…
El que sí que queda clar que demana Jeremies és el triomf de la veritat.
I com a bon profeta que és, ell sap que l’amor de Déu serà més fort que tot, i que arribarà un dia que suprimirà el mal sobre la terra: és el que ell anomena “la revenja” de Déu.
Anem a comentar el text que llegim avui:
Cal recordar el context de la seva predicació: va exercir el seu ministeri durant els quaranta anys que van precedir el desastre de Jerusalem del 587 aC i la deportació a Babilònia…
Quaranta anys de decadència espiritual que ell va anar denunciant…
I és dintre d’aquest context que fa les seves “confessions”: magnífiques, plenes de dolor però encara més, farcides de fe i de passió per la causa del seu Déu.
“A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.”
Esquinzat entre dues forces oposades: la crida de Déu que l’impel·lia a parlar i la saviesa humana que l’empenyia a callar…
Els pensaments de Déu no són pas els dels homes, com deia Isaïes; un veritable profeta és inevitablement molest per a les idees de moda:
“Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles”. I pocs versets després dels que hem llegit trobem:
“En sento molts que mormolen: Aquest és “Terror de tot arreu”. Denuncieu-lo, i nosaltres també el denunciarem” (Jr 20,10) .
Els versets que precedeixen el text que hem llegit, ens descriuen un episodi particularment difícil de la vida del profeta:
“ El sacerdot Paixhur, fill d’Immer, s’encarregava de la vigilància al temple del Senyor. Quan va sentir que Jeremies profetitzava tot això, va fer apallissar el profeta i el va lligar al cep que hi havia a la porta superior de Benjamí, la del temple del Senyor. L’endemà, quan Paixhur va treure Jeremies del cep, aquest li va dir:
—El Senyor ja no t’anomena Paixhur, sinó Magor-Missabib (que vol dir “terror de tot arreu”)”…
És a dir, que Jeremies continua amb els seus tretze!
“M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat,…”
Jeremies es queixa, sí, però ell continua amb la seva tasca, no donaria el seu lloc a ningú!
Per Jeremies la Paraula de Déu representa la seva joia més pregona, la seva raó de viure i alhora la font de tots els seus sofriments. Tota una paradoxa.
Què se li reprotxava? Doncs senzillament de tenir el coratge de dir la veritat…
Jeremies contínuament denuncia la corrupció existent i l’amor pels diners que ha gangrenat tota la societat; la religió no és sinó una façana…
Jeremies… Esquinzat entre dues forces oposades: la crida de Déu que l’impel·lia a parlar i la saviesa humana que l’empenyia a callar…
Els pensaments de Déu no són pas els dels homes, com deia Isaïes; un veritable profeta és inevitablement molest per a les idees de moda
Vós, Senyor, sou el meu Déu; de bon matí jo us cerco.
Tot jo tinc set de vós,
per vós es desviu el meu cor,
com terra eixuta sense una gota d’aigua.
Jo us contemplava al vostre santuari
quan us veia gloriós i poderós.
L’amor que em teniu val més que la vida;
per això els meus llavis us lloaran. R.
Que tota la vida us pugui beneir
i alçar les mans lloant el vostre nom.
Saciat del bo i millor,
us lloaré amb el goig als llavis. R.
Perquè vós m’heu ajudat,
i soc feliç sota les vostres ales.
La meva ànima s’ha enamorat de vós,
em sosté la vostra mà. R.
R. Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu.
En el que llegim del salm ens manca el primer verset:
“ Salm del recull de David. De quan era al desert de Judà”.
Seria doncs aquest salm una pregària del rei David quan ell s’havia refugiat en el desert de Judà?
L’Antic Testament relata almenys tres episodis en el decurs dels quals David es va haver de refugiar en el desert: les dues primeres, per escapar de Saül, el seu predecessor (1 S 22,5; 23,14) que el volia matar.
La situació encara va ser més dramàtica a la tercera vegada: va haver de fugir de la persecució d’Absaló, el seu fill, quan aquest estava a punt de conquerir Jerusalem. David va fugir a peu, Absaló el va perseguir a cavall (2 S 15, 23-28)…
Els autors bíblics fan notar que David no va tenir una paraula d’odi i que va respectar Saül fins al darrer dia per la senzilla raó que era el rei consagrat per Déu; a més, David va plorar amargament la mort del seu fill Absaló…
L’autor d’aquest salm podria ser un levita desterrat, que recorda el temps en què vivia al costat del santuari, gaudint de la intimitat amb el Senyor. En el silenci de la nit rememora aquelles hores felices, i aquest record li serveix de consol (vv. 7-9).
Un país situat en un territori de dures sequeres:
“Vós, Senyor, sou el meu Déu; de bon matí jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua…”
Un profund anhel de Déu –bellament expressat amb la imatge de la terra assedegada (v. 2)– és el sentiment que domina tot aquest salm.
“Perquè vós m’heu ajudat, i sóc feliç sota les vostres ales”.
Fent referència a les ales dels querubins de l’Arca de l’Aliança o potser també les ales de la gran àliga del desert que protegeix la seva niuada: Moisès va utilitzar aquesta imatge de protecció quan Déu va protegir el seu poble (Ex 19,4; Dt 32, 10-11):
“Vosaltres heu vist com he tractat els egipcis, com us he portat igual que l’àguila porta els aguilons sobre les ales i us he conduït fins a mi” (Ex 19,4).
“L’amor que em teniu val més que la vida;…”
Aquest verset és molt adient avui car llegim a l’evangeli que Jesús ens diu: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”.
Aquest salm 62 expressa l’oració d’un home molt avançat en el camí de la pregària. Les seves actituds religioses són de tal sublimitat i intensitat mística… que, en fer-les nostres, ens sentim poc sincers:
Qui de nosaltres pot dir lleialment: “Passo hores senceres parlant amb vós, Déu meu!” O això altre: “Us busco a trenc d’alba… La meva ànima té set de vós!”… quan oblidem per qualsevol cosa la nostra “oració del matí”, i ens deixem arrossegar per la indiferència.
Un país situat en un territori de dures sequeres:
“Vós, Senyor, sou el meu Déu; de bon matí jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua…”
“L’amor que em teniu val més que la vida;…”
Aquest verset és molt adient avui car llegim a l’evangeli que Jesús ens diu: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.
Els onze primers capítols de la carta de Pau als cristians de Roma han tractat aparentment de qüestions doctrinals, però tot plegat es refon en un tema únic: la tendresa de Déu…
“Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable”.
Una altra possible traducció podria ser: “…us demano que li oferiu la vostra persona i la vostra vida, en sacrifici sant, capaç de plaure a Déu” (sacrificar = tornar sagrat, fer que sigui sagrat…).
Davant d’un Déu sorprenent per la seva capacitat inaudita de perdó, de la seva voluntat de salvar tota la humanitat, només una resposta és possible: la de l’abandó i la confiança.
“Això ha de ser el vostre culte veritable”.
Si aprofundim en el significat de la paraula veritable, trobarem que aquesta és la traducció de la paraula grega “logikos”: és lògic de comportar-vos així, ens diu Pau, després del que Déu ha fet per vosaltres, és una actitud nostra com a resposta a la tendresa de Déu…
Pau es dedicarà durant la resta de la seva carta a presentar la naturalesa del compromís cristià: cadascú, en funció dels seus dons i qualitats, és convidat a tenir el seu lloc en la missió de l’Església, que és el servei de tots els homes.
“No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses…”
És la cosa més difícil a fer, pels cristians de Roma i per a nosaltres! La veritable llibertat consisteix a obrir-nos camí siguin quins siguin els dictats de la moda…
Pau… presenta la naturalesa del compromís cristià: cadascú, en funció dels seus dons i qualitats, és convidat a tenir el seu lloc en la missió de l’Església, que és el servei de tots els homes.
“No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses…”
És la cosa més difícil a fer, pels cristians de Roma i per a nosaltres! La veritable llibertat consisteix a obrir-nos camí siguin quins siguin els dictats de la moda…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!».
Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes».
Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres».
Aquest relat és continuació del que vàrem llegir el diumenge passat amb la professió de fe de Pere:
“Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu”.
Però li calia molt de coratge a Pere per restar fidel a aquesta professió: Jesús no parava de sorprendre’l!
“ Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia”.
Jesús els presenta un programa que no quadra gens amb la idea que comunament hom tenia del Messies: triomfant, gloriós, poderós i expulsant els ocupadors romans… Pere tenia certa raó en rebotar-se…
Jesús entoma aquest refús espontani de Pere com una veritable temptació per a ell mateix:
“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes”.
Que la nostra visió sigui “humana” no té res d’estrany… però hem de deixar l’Esperit que la transformi si volem restar fidels als plans de Déu…
Avui, Jesús s’aplica la profecia de Zacaries, qui havia al·ludit en una misteriosa visió un Messies que pateix la mort. Nogensmenys, a la profecia de l’adversitat segueix immediatament la promesa de salvació: Bo i passant a través de la mort, Jesús viurà novament.
Càntic de Zacaries (Lluc 1, 67-80)
Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l’Esperit Sant i es posà a profetitzar dient:
—Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: ha visitat el seu poble i l’ha redimit; fa que s’aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes: ell ens salva de tots els enemics, de les mans dels qui ens volen mal. Ha mostrat així el seu amor als nostres pares, s’ha recordat de l’aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, que li són perdonats els seus pecats. Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà el sol naixent que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau. L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit,i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
Pere, però, no es fixa en la profecia de la resurrecció i sols percep l’anunci de la mort. En ser contrari a la creu, no pot entendre la paraula “resurrecció” i voldria l’èxit sense la Creu.
¿Qui pot negar que l’actitud de Pere reflecteix la temptació constant dels cristians, i fins i tot també de l’Església (arribar a l’èxit sense la Creu)?
Jesús, que desitja realment que siguem feliços, ens obre els ulls, en aquest evangeli d’avui, perquè no ens equivoquem de camí. Ni la buidor ni la mentida donen la felicitat. I qui no estima generosament, tampoc no serà mai feliç.
“Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix”
Negar-se un mateix és l’actitud contrària a la nostra tendència egoista de pensar únicament en els nostres propis interessos. Jesús ens demana que siguem homes i dones disponibles, que tinguem un cor tan gran que no quedi saturat amb els nostres propis problemes i preocupacions.
Hi ha persones que mai no seran felices perquè no són capaces de fer feliços els altres.
Perquè només podem tenir i gaudir d’aquella felicitat que donem als altres gratuïtament.
Amb la felicitat i l’estimació passa al revés d’altres coses: com més en dones més en tens. I qui s’ho guarda a ell mateix, ho perd.
Per això Jesús ens ha dit també:
“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”.
Avui, Pere ja s’ha oblidat de deixar-se guiar per la llum que ve de dalt, i torna a jutjar les coses amb la seva pròpia llum tan arran de terra.
Notem la diferència entre Pere i Jesús. Tots dos es refereixen al sofriment i a la mort. Però Jesús en parla serenament i deixa clar que aquestes coses no tindran mai la darrera paraula. Per això afirma que ressuscitarà…
Cal reconèixer que a nosaltres, sovint, també ens passa el mateix. També reaccionem com Pere sense admetre que el sofriment de la nostra vida pugui tenir un sentit positiu, ens pugui ajudar a madurar.
Fixem-nos que Jesús no ens ha dit solament que cada u prengui la seva creu, sinó que afegeix: “I m’acompanyi”. Ens ha de donar esperança saber que el camí de la vida no el farem mai sols, sinó en companyia de Jesús.
I un viatge al costat d’un bon amic, mai no es fa llarg ni pesat…
Que la nostra visió sigui “humana” no té res d’estrany… però hem de deixar l’Esperit que la transformi si volem restar fidels als plans de Déu…
Pere, però, no es fixa en la profecia de la resurrecció i sols percep l’anunci de la mort. En ser contrari a la creu, no pot entendre la paraula “resurrecció” i voldria l’èxit sense la Creu.
¿Qui pot negar que l’actitud de Pere reflecteix la temptació constant dels cristians, i fins i tot també de
l’Església (arribar a l’èxit sense la Creu)?
Ni la buidor ni la mentida donen la felicitat. I qui no estima generosament, tampoc no serà mai feliç.
Negar-se un mateix és l’actitud contrària a la nostra tendència egoista de pensar únicament en els nostres propis interessos. Jesús ens demana que siguem homes i dones disponibles, que tinguem un cor tan gran que no quedi saturat amb els nostres propis problemes i preocupacions.
Hi ha persones que mai no seran felices perquè no són capaces de fer feliços els altres.
Perquè només podem tenir i gaudir d’aquella felicitat que donem als altres gratuïtament.
Amb la felicitat i l’estimació passa al revés d’altres coses: com més en dones més en tens. I qui s’ho guarda a ell mateix, ho perd.
Notem la diferència entre Pere i Jesús. Tots dos es refereixen al sofriment i a la mort. Però Jesús en parla serenament i deixa clar que aquestes coses no tindran mai la darrera paraula. Per això afirma que ressuscitarà…
Cal reconèixer que a nosaltres, sovint, també ens passa el mateix. També reaccionem com Pere sense admetre que el sofriment de la nostra vida pugui tenir un sentit positiu, ens pugui ajudar a madurar.
Ens ha de donar esperança saber que el camí de la vida no el farem mai sols, sinó en companyia de Jesús.
1 El sacerdot Paixhur, fill d’Immer, * s’encarregava de la vigilància al temple del Senyor. Quan va sentir que Jeremies profetitzava tot això, 2 va fer apallissar el profeta i el va lligar al cep * que hi havia a la porta superior de Benjamí, la del temple del Senyor. * 3 L’endemà, quan Paixhur va treure Jeremies del cep, aquest li va dir:
—El Senyor ja no t’anomena Paixhur, sinó Magor-Missabib (que vol dir “terror de tot arreu”). * 4 Això t’anuncia el Senyor: “Jo faig de tu un terror per a tu i per a tots els teus amics. * Amb els teus propis ulls veuràs com cauen sota l’espasa dels enemics. Posaré tota la gent de Judà en mans del rei de Babilònia: en matarà alguns amb l’espasa i en deportarà d’altres a Babilònia. 5 Tota la riquesa d’aquesta ciutat, els seus béns i els objectes de valor, com també els tresors dels reis de Judà, tot ho posaré en mans dels seus enemics, perquè ho saquegin, ho prenguin i s’ho enduguin a Babilònia. * 6 I tu, Paixhur, i tots els qui viuen a casa teva, anireu al captiveri. Arribaràs a Babilònia, allà moriràs, i allà t’enterraran, a tu i a tots els teus amics que has enganyat amb les teves profecies.”
7 Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir;
has volgut forçar-me i te n’has sortit.
He estat la riota de tothom,
tot el dia es burlen de mi. *
8 Sempre que parlo, haig de cridar i anunciar:
«Violència, destrucció!»
M’has adreçat la teva paraula,
i tot el dia m’insulten i m’ultratgen.
9 Si em dic: «No hi pensaré més,
no anunciaré la paraula en el seu nom», *
llavors ella es torna dintre meu
com un foc devorador tancat en el meu cos: *
he provat d’apagar-lo i no he pogut.
10 En sento molts que mormolen: «Aquest és “Terror de tot arreu”. * Denuncieu-lo, i nosaltres també el denunciarem.» Tots els meus millors amics esperen que ensopegui:
«Qui sap si es deixarà enganyar i el podrem fer caure,
i prendrem revenja d’ell.» *
11 Però el Senyor és al meu costat com un guerrer poderós:
els meus perseguidors ensopegaran, no podran fer res. *
El seu fracàs els cobrirà de vergonya,
el seu deshonor no serà mai oblidat. *
12 Senyor de l’univers,
tu saps si un home t’és fidel,
tu penetres l’interior dels cors.
Fes que pugui veure com els demanes comptes,
ja que he confiat * a tu la meva causa. *
13 Canteu al Senyor, lloeu el Senyor:
ell ha salvat la vida dels pobres
de les mans dels malvats. *
14 Maleït sigui el dia que vaig néixer:
que ningú no proclami beneït
el dia que la mare em va infantar! *
15 Maleït l’home que va córrer a dir al meu pare
que havia tingut un fill
i li va donar una alegria!
16 Que aquell home sigui com les ciutats
que el Senyor va destruir sense compassió! *
Que al matí senti clamors
i al migdia crits de guerra! *
17 Per què aquell dia no em va matar abans de néixer?
La mare m’hauria fet de sepulcre,
les seves entranyes m’haurien portat eternament.
18 Per què vaig sortir del si matern
si havia de tastar pena i sofriments
i acabar els meus dies en la vergonya? *
Oh Déu, ets el meu Déu, a l’alba et cerco *
1 Salm del recull de David. De quan era al desert de Judà. *
2 Oh Déu, ets el meu Déu,
a l’alba et cerco. *
Tot jo tinc set de tu, *
per tu es desviu el meu cor
en terra eixuta, * assedegada, sense aigua.
3 Jo et contemplava al santuari,
volia veure’t gloriós i poderós;
4 l’amor que em tens és millor que la vida, *
per això els meus llavis et lloaran.
5 Tota la vida jo et beneiré
i alçaré les mans invocant el teu nom; *
6 saciat del bo i millor, *
et lloaré amb el goig als llavis.
7 Quan des del llit et recordo,
passo les nits pensant en tu, *
8 perquè has estat la meva ajuda,
i sóc feliç a l’ombra de les teves ales. *
9 A tu està unida la meva ànima, *
em sosté la teva mà.
10 Però ells, que volen prendre’m la vida,
baixaran al més pregon de la terra, *
11 cauran víctimes de l’espasa,
seran menjar per als xacals. *
12 I el rei celebrarà el triomf de Déu; *
el lloaran els qui juren pel seu nom, *
mentre que hauran de callar els qui diuen falsedats. *
1 Germans, per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto * a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: * aquest ha de ser el vostre culte veritable. 2 No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, * perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte. *
3 En virtut de la gràcia que he rebut, * dic a cada un de vosaltres: * no us tingueu per més del que sou; tingueu una idea justa de vosaltres mateixos, assenyadament, cadascú segons la mesura de la fe que Déu li ha concedit. * 4 En un cos hi ha molts membres, i no tots tenen la mateixa funció; * 5 també nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres. * 6 Tenim dons diferents, segons la gràcia que hem rebut. Si és el do de profecia, exercim-lo d’acord amb la fe; 7 si és el de servei, exercim-lo servint; * si és el d’ensenyar, ensenyant; 8 si és el d’exhortar, exhortant. El qui reparteix les almoines, que ho faci amb senzillesa; el qui presideix, que sigui sol·lícit; el qui fa obres de misericòrdia, que les faci amb alegria. *
9 Que l’amor no sigui fingit. * Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. * 10 Estimeu-vos afectuosament amb un amor fratern, * avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. * 11 Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. 12 Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. * 13 Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. *
14 Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. * 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. * 16 Viviu d’acord els uns amb els altres. * No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. * 17 No torneu a ningú mal per mal; * mireu de fer el bé a tothom. * 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. * 19 Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; * deixeu que actuï la indignació divina, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, * diu el Senyor. 20 Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. * 21 No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé
L’evangeli comença amb una «genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham» (1,1).
El relat de la concepció virginal que segueix (1,18-25) té una clara finalitat cristològica: afirmar que Jesús és, des del si de la mare, Fill de Déu i «Déu amb nosaltres» (1,23).
Concebut per obra de l’Esperit Sant, l’infant portarà el nom de Jesús, «perquè ell salvarà dels pecats el seu poble» (1,20-21).
Com a Fill de David, Jesús és el salvador d’Israel. L’origen davídic de Jesús passa per Josep, i, per això, d’aquest se subratlla que és descendent de David (1,20).
En relació amb aquest títol, revesteix una importància particular 15,21-28, episodi en què la cananea –una dona estrangera– s’adreça a Jesús amb els dos títols més apreciats de l’evangeli: Fill de David, és a dir, Messies, i Senyor. Jesús és el Senyor ressuscitat i gloriós que aplega els seus deixebles com aquell qui ha rebut tot poder i autoritat al cel i a la terra. Per això restarà enmig de l’Església fins a la fi del món (28,18-20), en continuïtat amb la promesa del «Déu amb nosaltres» (1,23) i amb la certesa de la seva presència allí on la comunitat és més petita («On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells», 18,20).
Per tant, Jesús és «Senyor» i «Fill de Déu» (14,33; 16,16) perquè posseeix la màxima dignitat, que li ha donat el Pare. Ara bé, confessar Jesús com a Senyor no serveix de res sense el compliment de la voluntat de Déu (7,21-23; vegeu també 6,10).
La comunitat de Mateu se sent continuadora del poble d’Israel en la realització del designi de Déu.
Israel no ha portat els fruits desitjats, i per això el Regne li és arrabassat i «donat a un poble que el faci fructificar» (21,43).
Israel ha culminat les seves múltiples infidelitats amb el rebuig del seu Messies (21,38-39).
L’elecció ha recaigut, doncs, sobre un altre «poble», el nou Israel, que s’identifica amb l’Església de Jesús.
Segons 28,16-20, Jesús ressuscitat encomana a la seva comunitat una triple tasca.
Primerament, cridar al seguiment de Jesucrist tots els pobles i suscitar en ells deixebles seus.
En segon lloc, donar el baptisme als qui confessen Jesús com a Senyor i Messies; el baptisme és administrat en nom de la Trinitat: del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Finalment, a més de convocar els homes al seguiment de Jesucrist, l’Església ha d’ensenyar-los amb la pròpia actuació a posar en pràctica l’evangeli. En aquest sentit, Mateu dóna relleu a un criteri central, que s’aplica tant en el present com en el futur: allò que és decisiu no és la pertinença material a la comunitat sinó l’amor solidari envers els més petits (25,34-40).
L’Església, primera servidora del Regne, és cridada a anticipar, donant fruits, l’establiment d’aquest Regne (13,36-43). Mentrestant, cal lluitar per superar els obstacles externs i interns fins que arribi la fi (24,9-14), és a dir, la manifestació gloriosa del Fill de l’home (25,31).
