Menu
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira
Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.
El llibre del Siràcida és anomenat així a causa de l’autor: «Jesús, fill de Sira i nét d’Eleazar, de Jerusalem» (50,27). Per això és conegut també com a llibre de Ben Sira o del Fill de Sira. En la tradició llatina ha rebut el nom d’Eclesiàstic.
L’autor del llibre, Jesús, fill de Sira, va ser un mestre de saviesa que ensenyà a Jerusalem a finals del segle III i començaments del segle II aC.
La seva obra es presenta, doncs, com un compendi de reflexions i ensenyaments dedicats als joves de les famílies benestants de Jerusalem: els preparava per a afrontar la vida i per a les futures responsabilitats en la societat.
Tot ell està articulat entorn de la saviesa i del savi.
Si comencem pel final, resulta més fàcil d’entendre aquesta lectura: “El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny”.
A la Bíblia, quan hom diu saviesa, vol dir l’art de viure feliç.
En el primer capítol del llibre que llegim avui hi trobem:
“Tota saviesa ve del Senyor
i és amb ell per sempre” (Sir 1, 1)
en el sentit que tan sols Déu coneix els misteris de la vida i el secret de la felicitat. És, doncs, al Senyor a qui cal demanar la saviesa.
L’autor, Jesús Ben Sirac, va obrir a Jerusalem, vers el 180 aC, el que avui en diríem una escola de teologia. I els que s’hi inscrivien eren persones desitjoses d’instruir-se, amb les orelles ben obertes. El qui creia saber-ho tot, no volia aprendre, no s’hi apuntava pas a l’escola. Ben Sirac ho sabia prou bé!.
Cal humilitat per aprendre, per estar obert a noves idees, nous punts de vista… L’orgullós, qui creu saber-ho tot, tanca les seves orelles.
A la paràbola del publicà i el fariseu (Lc 18) hi és aquí molt escaient. El publicà es reconeix fonamentalment petit, pobre: ell sap que tot el que té li ve de Déu… És humil!
A la paraula humilitat hi ha “humus”: l’humil té els peus a terra…(humus en llatí vol dir terra).
Amb els humils, Déu pot fer moltes coses i les ha fetes… Trobem en el llibre dels Nombres:
“De fet, Moisès era l’home més humil de tota la terra” (Nb 12, 3)
I sant Pau:
“Però si m’he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses”…” Però ell m’ha donat aquesta resposta: En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder. Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist” (2 Co 11,30; 12,9).
En definitiva, la humilitat és més que una virtut; és un mínim vital, una condició prèvia!
Que s’alegrin davant d’ell els justos,
que no planyin res per celebrar el seu triomf.
Canteu al Senyor, lloeu el seu nom,
celebreu davant d’ell el seu triomf.
Déu és pare d’orfes, defensor de viudes,
des del lloc sagrat on resideix.
Déu dóna casa als desemparats,
allibera els captius i els enriqueix. R.
Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni. R.
R. Instal·làreu els pobres, Déu nostre, al
país fèrtil del vostre patrimoni. O bé: Al·leluia.
Aquest cant de victòria rememora la gesta que va realitzar el Senyor quan va conduir triomfalment el seu poble des del Sinaí fins a la muntanya de Sió (vv. 8-9,18-19).
Entorn d’aquesta idea central, s’agrupen diversos temes afins, expressats en un llenguatge accentuadament poètic i carregat d’al·lusions mitològiques.
Aquesta oda èpica, salm del regne, és dedicada “al Déu Rei”. L’ambientació és d’una fantàstica festa de victòria: un cop vençuda una batalla, el rei entra a la seva capital i, escortat per tot un poble esvalotat, va al temple a donar gràcies. Les al·lusions al poble d’Israel són nombroses.
Els versets d’aquest complex salm els podem llegir a diferents nivells. Per exemple:
“Que s’alegrin davant d’ell els justos, que no planyin res per celebrar el seu triomf.
Canteu al Senyor, lloeu el seu nom, celebreu davant d’ell el seu triomf”.
Aquests versets ens recorden la dansa de David quan l’arca va ser transferida a Jerusalem. Però també reflecteixen l’alegria del poble alliberat d’Egipte, com trobem en el llibre de l’Èxode:
“Aleshores la profetessa Maria, germana d’Aaron, va prendre el tamborí, i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. Maria entonava la tornada:
Canteu al Senyor, per la seva gran victòria; ha tirat al mar cavalls i cavallers” (Ex 15, 20-21).
“Senyor, vau fer caure una pluja abundant per refer els vostres camps esgotats; vau allotjar-hi la vostra família”.
En el passat hi va haver sequeres i per tant, fams, memorables: pensem en la història de Josep i els set anys de sequera que van obligar als seus germans i a Jacob mateix, baixar a Egipte; pensem també en la de l’època del profeta Elies (i la seva confrontació amb la reina Jezabel).
I ja més tard, en temps de l’Imperi Romà, sota l’emperador Claudi; les comunitats cristianes de la conca mediterrània van ser cridades a ajudar econòmicament els afectats: sant Pau va cridar a l’ordre als cristians de Corint per tal que hi col·laboressin (2 Co capítols 8 i 9).
Per a nosaltres cristians, el motiu de donar gràcies és força clar, tal com ens diu sant Joan:
“Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món” (Jn 6, 48-51).
Lectura segona He 12,18-19.22-24a
Us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.
La carta als cristians hebreus està adreçada probablement a cristians d’origen jueu i el seu objectiu, clarament confessat, és el de situar correctament la Nova Aliança per referència la Primera Aliança.
Amb la vinguda del Crist, la seva vida terrenal, Passió, mort i Resurrecció i tot el que ho ha precedit és considerat pels cristians com quelcom acomplert. No anul·lat, però.
Qui vulgui situar correctament la Nova Aliança versus la Primera, haurà de tenir present, al mateix temps, una continuïtat i una novetat radicals.
En favor de la continuïtat, podem llegir alguns textos de l’Antic Testament, on trobarem paraules molt i molt habituals: Sinaí, foc, obscuritat, tenebres…
“El tercer dia, quan clarejava, va aparèixer dalt la muntanya un núvol espès; esclataren trons i llamps i es va sentir un toc de corn fortíssim. Al campament, tot el poble estava esglaiat. Moisès va fer sortir el poble del campament per anar a trobar Déu, i es van aturar al peu de la muntanya. La muntanya del Sinaí fumejava tota ella, perquè el Senyor hi havia baixat enmig del foc. El fum anava pujant com el d’un forn i tota la muntanya s’estremia. El toc del corn es va posar a retrunyir més fort. Moisès parlava i Déu li responia amb la veu del tro” (Ex 19, 16-19).
“Tot el poble d’Israel sentia la tronada i el so dels corns. Tots veien els llamps i la muntanya fumejant. El poble tremolava i es mantenia lluny. Llavors van dir a Moisès: -Tu parla’ns, i nosaltres t’escoltarem. Que no ens parli Déu mateix, que moriríem! Moisès els va respondre: – No tingueu por: Déu ha vingut per posar-vos a prova. Vol que el reverencieu i no pequeu. El poble es mantenia lluny quan Moisès es va acostar al núvol espès on Déu era present” (Ex 20, 18. 21).
Llavors us vau acostar al peu de la muntanya. El foc abrusava la muntanya amb flames que pujaven fins al cel, enmig de la foscor i d’espessa nuvolada. El Senyor us va parlar des del mig del foc: vosaltres sentíeu una veu que parlava, però no vèieu cap figura; només sentíeu una veu. (Dt 4, 11).
Fixem-nos bé que Moisès s’acostava a Déu mentre el poble s’estava lluny…
Avui llegim:
“Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a
miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a
Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la
nova aliança”.
La sorpresa que ens reserva aquest text és que sembla menysprear aquesta experiència memorable: d’ara endavant, amb la Nova Aliança, els batejats tindran una veritable relació d’intimitat amb Déu.
Des de l’Antic Testament, el temor de Déu ha anat evolucionant; en el temps del Sinaí, hi havia por degut a les demostracions de poder per part de Déu; fins i tot “no volia sentir la veu de Déu”.
Després, a poc a poc, aquesta temença, aquesta por, han evolucionat cap a una confiança filial. I els qui han conegut Jesús han descobert en ell el veritable rostre del Pare. Jesús juga plenament el seu paper de “mediador d’una nova Aliança”.
Sant Pau ens ho remarca en la seva carta als Romans:
“Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abbà, Pare!» Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell“ (Rm 8, 15-16).
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt”. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».
Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».
Tres paraules: humilitat, saviesa, senzillesa…
Les nostres lectures d’avui les traspuen per tot arreu…
A la natura tot és senzill i, en la seva senzillesa, tot és meravellós. Per això, contemplar la natura en silenci i amb esperit de pau, ens ajuda a trobar Déu.
Quan les persones es presenten amb senzillesa, resulten agradables, meravelloses, perquè transparenten el reflex de Déu que realment són.
La persona humil no s’enorgulleix de les seves qualitats, perquè sap que no són mérit seu, sinó do gratuït de Déu.
A l’evangeli de sant Lluc sovint trobem escenes d’àpats: a casa de Simó el fariseu (Lc 7,36), on va trobar una dona de mala reputació que li va rentar els peus amb perfum; altra vegada a casa d’un fariseu (Lc 11,37) que li va retreure no haver-se rentat les mans abans de menjar.
El text que llegim avui, també ens parla d’un àpat de Jesús en el dia de sabbat (“shabbat” en hebreu vol dir aturar tota activitat) a casa d’un fariseu… Les prohibicions rituals havien proliferat tant que havien ocultat allò que era principal: la caritat fraternal.
I a l’escena de l’evangeli d’avui, encara que no ho tenim en el text per llegir, Jesús cura un home malalt hidròpic: en fer-ho en dissabte, això aixeca acusacions per part dels fariseus.
En aquests passatges, queden paleses unes relacions entre Jesús i els fariseus barrejades de simpatia i severitat extrema per ambdues parts.
Fixem-nos que Jesús no refusa pas parlar amb ells: vegem els exemples dels àpats amb ells.
De fet el moviment fariseu neix cap a l’any 135 aC amb un desig de conversió. I el manteniment de la seva identitat religiosa reposa sobre un gran respecte per la tradició.
El fariseisme (en tant que moviment) és del tot respectable i Jesús no l’ataca mai. Però el més alt ideal religió pot tenir els seus esculls: el rigor de l’observança pot engendrar una excessiva bona consciència i alhora un menyspreu pels qui no ho són tant de rigorosos.
A primer cop d’ull, sembla que els consells donats per Jesús durant l’àpat es limiten a seguir regles de convivència i filantropia; tanmateix, el seu propòsit va molt més lluny: a la manera dels profetes, ell cerca amb vehemència d’obrir els ulls dels fariseus abans que sigui massa tard. Excessiva complaença en un mateix pot conduir a la ceguesa…
S’arrisquen d’estar força lluny de l’acolliment dels pobres, dels malalts i dels discapacitats!.
“Jesús, doncs, els respongué: —Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova” (Lc 7, 22).
…és conegut també com a llibre de Ben Sira o del Fill de Sira. En la tradició llatina ha rebut el nom d’Eclesiàstic.
L’autor del llibre, Jesús, fill de Sira, va ser un mestre de saviesa. Tot el llibre està articulat entorn de la saviesa i del savi.
Cal humilitat per aprendre, per estar obert a noves idees, nous punts de vista…
En definitiva, la humilitat és més que una virtut; és un mínim vital, una condició prèvia!
“Senyor, vau fer caure una pluja abundant per refer els vostres camps esgotats; vau allotjar-hi la vostra família”. En el passat hi va haver sequeres i per tant, fams, memorables: pensem en la història de Josep i els set anys de sequera que van obligar als seus germans i a Jacob mateix, baixar a Egipte… en temps de l’Imperi Romà, sota l’emperador Claudi; les comunitats cristianes de la conca mediterrània van ser cridades a ajudar econòmicament els afectats: sant Pau va cridar a l’ordre als cristians de Corint per tal que hi col·laboressin (2 Co capítols 8 i 9).
Objectiu: situar correctament la Nova Aliança per referència la Primera Aliança…
Qui vulgui situar correctament la Nova Aliança versus la Primera, haurà de tenir present, al mateix temps, una continuïtat i una novetat radicals.
En favor de la continuïtat, podem llegir alguns textos de l’Antic Testament, on trobarem paraules molt i molt habituals: Sinaí, foc, obscuritat, tenebres…
….d’ara endavant, amb la Nova Aliança, els batejats tindran una veritable relació d’intimitat amb Déu.
Des de l’Antic Testament, el temor de Déu ha anat evolucionant…. aquesta temença, aquesta por, han evolucionat cap a una confiança filial.
I els qui han conegut Jesús han descobert en ell el veritable rostre del Pare…
Tres paraules: humilitat, saviesa, senzillesa… Les nostres lectures d’avui les traspuen per tot arreu…
A la natura tot és senzill i, en la seva senzillesa, tot és meravellós. Per això, contemplar la natura en silenci i amb esperit de pau, ens ajuda a trobar Déu.
En aquests passatges, queden paleses unes relacions entre Jesús i els fariseus barrejades de simpatia i severitat extrema per ambdues parts. De fet el moviment fariseu neix cap a l’any 135 aC amb un desig de conversió…
el rigor de l’observança pot engendrar una excessiva bona consciència i alhora un menyspreu pels qui no ho són tant de rigorosos.
Jesús, a la manera dels profetes, cerca amb vehemència d’obrir els ulls dels fariseus abans que sigui massa tard.
Excessiva complaença en un mateix pot conduir a la ceguesa…
1 Fills meus, escolteu els consells del vostre pare,
seguiu-los i sereu salvats de tot mal pas;
2 perquè el Senyor dóna honor al pare en els fills
i confirma l’autoritat de la mare damunt d’ells.
3 Qui honra * el pare expia els pecats,
4 qui fa honor a la mare és com qui aplega un
tresor.
5 Qui honra el pare rebrà moltes satisfaccions dels
fills, i la seva pregària serà escoltada.
6 Qui honra el seu pare tindrà llarga vida,
qui obeeix el Senyor dóna tranquil·litat a la seva
pròpia mare.
7 Qui venera el Senyor honra el seu pare,
serveix els pares com si fossin els seus amos.
8 Honra el teu pare d’obra i de paraula
i obtindràs la seva benedicció.
9 La benedicció del pare fa forta la casa dels seus
fills,
però la maledicció de la mare enderroca els
fonaments. *
10 No et gloriegis del deshonor del teu pare;
el seu descrèdit no és per a tu cap motiu de glòria.
11 La glòria d’un home depèn de l’honor del seu pare,
una mare deshonrada és la vergonya dels fills.
12 Fill meu, acull el teu pare quan sigui vell,
no l’entristeixis durant tota la seva vida.
13 Si perd el seny, sigues comprensiu;
no el tractis amb menyspreu,
tu que et trobes en la plenitud de les forces.
14 Déu no oblidarà que t’hagis apiadat del teu
pare,
no et tindrà en compte els pecats i mantindrà la
teva casa.
15 Quan vinguin tribulacions es recordarà de tu,
i els teus pecats es fondran com el glaç quan fa
sol.
16 Qui abandona el pare és com qui blasfema,
qui fa desesperar la seva mare serà maleït pel
Senyor. *
17 Fill meu, actua amb dolcesa en tot el que facis
i seràs més estimat que un home generós. *
18 Com més important siguis, més humil t’has de fer,
i llavors el Senyor et donarà els seus favors.
19 Els orgullosos i els superbs són molts,
però el Senyor només revela als humils els seus secrets. *
20 En efecte, el Senyor és molt poderós,
però són els humils els qui el glorifiquen.
21 No busquis coses massa altes per a tu, *
no investiguis el que està per damunt de les teves forces.
22 Reflexiona sobre els manaments que has rebut,
perquè no tens cap necessitat de doctrines amagades.
23 No t’ocupis en va d’allò que et sobrepassa;
ja t’han ensenyat més coses de les que l’home pot comprendre.
24 Les especulacions han esgarriat molta gent;
falses suposicions han fet errar els seus pensaments.
25 Sense pupil·les, no tens llum per a veure-hi;
si no tens coneixement, no vulguis ensenyar.
26 L’home obstinat * acabarà malament,
qui estima el perill hi deixarà la vida.
27 L’home obstinat es carrega de penes,
el pecador acumula pecat sobre pecat.
28 La desgràcia de l’orgullós no té remei,
la mala herba ja hi ha fet arrels.
29 L’home intel·ligent * medita els proverbis,
el desig del savi és saber escoltar.
30 Com l’aigua apaga un foc abrandat,
l’almoina esborra els pecats.
31 Qui fa favors pensa en el que pot passar,
el dia que cau troba qui l’aguanta.
Que Déu s’aixequi i els enemics es dispersin *
1 Per al mestre de cor. Del recull de David. Salm:
càntic.
2 Que Déu s’aixequi i els enemics es
dispersin,
que fugin davant d’ell els qui el detesten.
3 Esvaeix-los de pressa com el fum,
com la cera que es fon vora el foc;
que davant de Déu no quedi rastre dels
dolents.
4 Que els justos s’alegrin, que exultin,
que davant de Déu saltin d’alegria. *
5 Canteu al nostre Déu, canteu lloances al
seu nom,
deixeu pas al qui té els núvols per carrossa.
El seu nom és «el Senyor»;
feu festa a la seva presència.
6 Déu és pare dels orfes i defensor de les
viudes, *
des del lloc sagrat on resideix.
7 Déu dóna casa als desemparats,
allibera els captius que vénen enmig de
cants, *
mentre que els rebels habitaran a la terra
àrida.
8 Déu nostre, quan sorties guiant el teu poble,
quan avançaves pel desert, Pausa *
9 la terra tremolà i el cel fou generós.
Això succeí davant de Déu, al Sinaí,
davant de Déu, el Déu d’Israel. *
10 Déu nostre, vas fer caure una pluja abundant
per refer la teva heretat esgotada.
11 Vas allotjar-hi la teva família;
vas preparar la terra per als pobres,
li donares fertilitat, * Déu nostre.
12 El Senyor pronuncia un oracle:
«Estols de missatgeres anuncien la victòria.
13 Fugen, fugen els reis dels exèrcits; *
les dones, a casa, reparteixen el botí. *
14 Mentre jèieu entre les cledes, *
les ales de la coloma es cobrien de plata
i l’or refulgia a les seves plomes.» *
15 Quan l’Omnipotent dispersà els reis,
nevava a la muntanya de Salmon. *
16 Són divines, les muntanyes * de Basan;
són escarpades, aquelles muntanyes.
17 Muntanyes escarpades,
per què envegeu la muntanya
que Déu ha escollit per residir-hi? *
El Senyor hi habitarà per sempre més.
18 Els carros divins són mils de milers;
enmig d’ells ve el Senyor, glòria santa del Sinaí. *
19 Has pujat a les altures,
t’has endut un seguici de captius;
has rebut els homes en ofrena, *
fins i tot els qui es rebel·len,
perquè hi facin estada, Senyor Déu. *
20 Beneït sigui el Senyor * dia rere dia;
és ell qui ens duu als braços, *
el Déu salvador nostre. Pausa
21 Per a nosaltres és el Déu que salva;
és el Senyor Déu qui fa sortir de la mort.
22 Déu esberla els caps dels enemics,
esclafa el front del qui s’obstina en la maldat.
23 Diu el Senyor:
«Fins de Basan faré tornar els enemics,
els faré tornar del fons del mar,
24 perquè la seva sang tenyeixi els teus peus,
i la llepi la llengua dels teus gossos.» *
25 Ja es veuen les processons, Déu meu;
són processons del meu Déu, el meu rei,
dins el santuari.
26 Els cantors obren el seguici,
el clouen els músics;
al mig, les donzelles toquen tamborins.
27 I canten: * «En dies d’aplec beneïu Déu;
ell és el Senyor des de l’origen d’Israel.»
28 Benjamí, el més petit, obre la marxa;
segueixen, amb els seus batallons, els caps
de Judà,
els caps de Zabuló, els caps de Neftalí. *
29 El teu Déu referma el teu poder;
el poder, oh Déu, * amb què has obrat a
favor nostre.
30 Des del teu palau, a Jerusalem,
es veuen reis que et porten tributs.
31 Amenaça d’allí estant la Fera del Canyar,
el Ramat de Toros * amb els Vedells dels Pobles, *
que es prosternen amb presents de plata.
Dispersa les nacions que volen la guerra.
32 Que portin d’Egipte robes d’escarlata;
que s’afanyi Etiòpia amb obsequis a Déu.
33 Canteu a Déu, reialmes de la terra,
canteu lloances al Senyor. Pausa
34 Ell cavalca pel cel més alt i etern, *
fa sentir la seva veu, la veu majestuosa.
35 Canteu la majestat de Déu,
la seva grandesa sobre Israel,
la seva majestat dalt dels núvols.
36 Ets temible, Déu nostre, des dels teus llocs
sagrats.
Ell és el Déu d’Israel.
Dóna poder i valentia al seu poble.
Beneït sigui Déu! *
La Carta als Hebreus és un escrit singular dins el conjunt del Nou Testament. L’estil és original, i el pensament, penetrant i no gaire fàcil d’entendre. Ja el seu lloc en el Nou Testament és sorprenent: malgrat ser un text llarg i dens, es troba al final de l’obra paulina, després de les cartes Pastorals i de la Carta a Filèmon, escrits curts i circumstancials.
El lloc que ocupa la Carta als Hebreus en el conjunt del Nou Testament respon exactament a l’opinió, avui majoritària entre els estudiosos, sobre el seu origen.
D’una banda, sembla clar que no és un escrit de l’apòstol Pau. Per a justificar aquesta afirmació, només cal tenir en compte l’estil literari (composició molt ordenada, pensament reflexiu, personalitat amagada pel mateix autor) i les categories teològiques (interpretació sacerdotal de la persona de Jesucrist, ignorada en els escrits paulins i en la resta del Nou Testament, poca atenció al paper de l’Esperit, absència de les formulacions tradicionals sobre la mort i resurrecció de Jesús). És cert que la tradició de les esglésies orientals va atribuir sempre a Pau aquest escrit, malgrat algunes reticències (Climent d’Alexandria, Orígenes). Però les esglésies occidentals, més sensibles a les diferències amb les cartes de Pau, no van inscriure’l fins al segle IV en les llistes del cànon de les Escriptures al costat dels escrits paulins.
D’altra banda, no es pot negar que, en el conjunt del Nou Testament, la Carta als Hebreus és propera més aviat al món teològic de Pau. Hi ha temes importants que són clarament paral·lels; per exemple, la comprensió de la passió de Jesucrist com a obediència voluntària al Pare (compareu He 5,8; 10,9 amb Rm 5,19; Fl 2,8), la ineficàcia de la Llei antiga (compareu He 7,11-19; 10,1-10 amb Rm 4,14-15; 5,20 i Ga 3,21-25) i especialment el tema del caràcter sacrificial de la mort de Jesucrist (compareu He 5,7-10; 9,11-14 amb Rm 3,25; 1Co 5,7 i Ef 5,2).
Encara que l’obra no en doni dades explícites, es pot fer un dibuix espiritual del seu autor: és un cristià de la segona generació (2,3), probablement de procedència jueva, format en la cultura grega, profund coneixedor de l’Escriptura, d’una penetració teològica excepcional i alhora pastor sol·lícit, preocupat per la situació espiritual dels seus fidels.
Tanmateix, el seu nom és desconegut, i això ha estat objecte de moltes conjectures (s’ha pensat, entre altres, en Lluc, Climent de Roma, Bernabé i Apol·ló). Encara avui és vàlida l’afirmació d’Orígenes: només Déu sap qui és l’autor de la Carta als Hebreus.
Tampoc no es pot conèixer amb exactitud la comunitat a la qual l’autor s’adreça. Tenim testimonis del títol «(Carta) als Hebreus» des de finals del segle II. Tanmateix, aquest títol reflecteix una tradició més antiga, segons la qual els destinataris de l’escrit eren cristians d’origen jueu, o d’origen prosèlit, és a dir, pagans convertits, en tot o en part, al judaisme.
És evident que l’escrit pressuposa un coneixement profund de l’Antic Testament.
1 Un dissabte, * Jesús va anar a menjar a casa d’un dels principals dels fariseus. * Ells l’estaven observant. 2 Davant d’ell hi havia un home que era hidròpic. * 3 Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus:—¿És permès o no de curar en dissabte? *
4 Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar. 5 Després els digué:
—Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, ¿no l’en trauria tot seguit? *
6 I no van ser capaços de donar-li cap resposta.
7 Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: *
8 —Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. * Hi podria haver un convidat més important que tu, 9 i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. 10 Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t’ha convidat, et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. * 11 Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. *
12 Després digué al qui l’havia convidat:
—Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. 13 Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, * invàlids, coixos i cecs. 14 Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos. *
15 Un dels qui eren a taula amb Jesús, quan va sentir aquestes paraules, li digué:
—Feliç el qui prendrà part en l’àpat del Regne de Déu! *
16 Jesús li respongué:
—Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent.
17 »A l’hora de l’àpat va enviar el seu servent a dir als convidats:
»—Veniu, que ja tot és a punt.
18 »Però tots, sense excepció, començaren d’excusar-se. * El primer li digué:
»—He comprat un camp i l’haig d’anar a veure. Et prego que m’excusis.
19 »Un altre digué:
»—He comprat cinc parelles de bous i ara me’n vaig a provar-los. Et prego que m’excusis.
20 »Un altre digué:
»—M’acabo de casar, i per això no puc venir.
21 »El servent se’n tornà i ho va explicar tot al seu senyor. Llavors l’amo, indignat, li va dir:
»—Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir els pobres, * els invàlids, els cecs i els coixos. *
22 »Després el criat digué:
»—Senyor, s’ha fet el que has manat i encara hi ha lloc.
23 »El senyor va dir al servent:
»—Surt pels camins i pels horts i insisteix que entri gent fins que s’ompli la casa.
24 »Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet. *
25 Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:
26 —Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. * 27 Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. *
28 »¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, * no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? 29 Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d’ell 30 dient: “Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar.”
31 »O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? 32 I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l’altre encara és lluny. *
33 »Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu. *
34 »La sal és bona; però si perd el gust, amb què la tornaran salada? 35 No serveix ni per a adobar la terra ni tan sols per al femer, i l’han de llençar. * Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti. *
