Menu
Lectura del llibre de la Saviesa
Els malvats deien: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda. A veure si és veritat això que diu, provem com serà la seva fi. Si realment el just és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà dels qui el persegueixen. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà».
Per tal de comprendre aquest text, una mica difícil, cal que ens situem en el context. El llibre de la Saviesa és el darrer escrit de l’Antic Testament, només trenta o cinquanta anys abans del naixement de Jesús. Va ser escrit a Egipte i no a la terra d’Israel com els altres llibres bíblics i va ser escrit en grec i no en hebreu o arameu.
Amb la conquesta d’Alexandre el Gran, vers el 330 aC, es va establir a Egipte una colònia de jueus, a Alexandria, en el delta del Nil; tenien llibertat religiosa i per tant practicaven la seva religió i podien transmetre-la als seus fills.
Atès que tota la regió parlava grec, a partir de la segona generació, tota la comunitat jueva el parlava.
I va ser allà i llavors quan es va fer la traducció de la Bíblia al grec, la que nosaltres coneixem com la Bíblia dels Setanta.
Així doncs, aquesta població tenia una doble pertinença, primer jueva, però també grega perquè estaven immersos en un món grec.
Les dues religions, jueva i grega, eren totalment incompatibles. La integració d’un jueu en el món grec significava l’abandonament de totes les seves pràctiques. Calia, doncs, decidir: o restar fidel en tots els punts a la religió jueva o integrar-se en el seu nou país amb el risc d’abandonar una rere l’altra totes les pràctiques jueves.
Està clar que a la comunitat jueva hi van coexistir les dues posicions i van engendrar força conflictesmolt durs.
Aquests conflictes acostumen a fer molt més difícil la fidelitat: sabem com són de terribles les querelles religioses! Així, els qui mantenen la fe són un retret viu per als qui l’abandonen. I seran perseguits, no pas pels grecs, que en aquest punt són més lliberals, sinó pels propis germans de fe, que tenen mala consciència.
Ja ho sabem: No ens agraden els que donen lliçons! Quan hom sap que erra, no ens agraden gens els que ens ho fan ressaltar…
Al lladre, la persona honesta és un retret viu i constant; pel violent, la persona pacífica és intolerable. Dues solucions: o canviar de conducta o bé fer callar qui ens fa ombra…
El text que llegim avui reflecteix exactament aquest context: no sabem qui ha escrit el llibre de la Saviesa, però molt probablement és un creient que presencia l’erosió de la comunitat jueva i que vol encoratjar els seus germans a restar fidels.
Què fa un creient fidel quan és perseguit pels seus propers? Doncs senzillament, recolzar-se en la seva fe tot dient-se: “Déu no m’abandonarà”…
Però aquesta confiança fins i tot pot ser entesa com una pretensió i per tant reprotxada.
I és el que llegim en la continuació del text; els perseguidors diuen:
“A veure si és veritat això que diu, provem com serà la seva fi. Si realment el just és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà dels qui el persegueixen. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà”.
Quan llegim això, no ens podem estar de pensar en Jesús… Però el llibre de la Saviesa parlava pels seus contemporanis, als quals volia encoratjar la fidelitat, al preu que fos…
Exemples, en tenia de cèlebres. Pensem en Jeremies:
“Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir; has volgut forçar-me i te n’has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi. Sempre que parlo, haig de cridar i anunciar: «Violència, destrucció!» M’has adreçat la teva paraula, i tot el dia m’insulten i m’ultratgen” (20, 7-8).
“El Senyor m’ha advertit i jo ho he comprès. Tu, Senyor, m’has fet veure les seves maquinacions. Jo era un anyell mansoi, que porten a matar; no sabia que tramaven plans contra mi i deien: «Destruïm l’arbre amb el seu fruit, arrenquem-lo de la terra dels vivents i que s’oblidin fins i tot del seu nom!» (Jr 11,18-19).
L’autor del llibre de la Saviesa fa al·lusió, probablement, a aquesta terrible experiència de Jeremies, però els seus lectors saben el més important: que Déu no ha abandonat mai a cap dels seus profetes i que no abandona mai els qui porten la seva fe fins al final…
Déu poderós, feu-me justícia,
salveu-me, pel vostre nom.
Escolteu la meva súplica,
escolteu les meves paraules.
Mireu com s’aixequen contra mi,
amb quina violència em volen la mort.
No pensen en Déu. R.
Però és Déu qui m’ajuda,
i fa costat als meus defensors.
De tot cor oferiré sacrificis,
us lloaré, Senyor, perquè sou bo. R.
R. El Senyor fa costat als meus defensors.
Aquesta breu pregària és una súplica per a demanar la protecció divina enmig de l’opressió. La petició va acompanyada d’una professió de fe i de confiança en el Senyor, que és el “suport” i el defensor dels seus fidels.
Aquest salm fa al·lusió a un episodi particular de la història d’Israel. Sabem que el rei Saül va tractar a David com si fos el seu fill, però que després, per causa d’una gelosia ferotge, el va perseguir.
I l’episodi en qüestió fa referència a la situació de David, amagat durant una persecució en el poble de Zif, a les muntanyes de Judea. David no tenia cap esperança de sortir-se’n si Déu no s’involucrava: els zifites van denunciar la seva presència al rei Saül…
La seva pregària es devia semblar a aquest salm, el doble crit del creient perseguit: el crit de la crida en la desesperació (que fins i tot pot demanar la mort dels enemics) i el segon crit, el de la victòria, perquè Déu no pot deixar de venir en socors del seu fidel.
El poble d’Israel, tot sencer, ha conegut situacions anàlogues a les de David; durant la seva història ha estat a prop de la seva destrucció total. Per exemple, durant l’exili a Babilònia…
“De tot cor oferiré sacrificis, us lloaré, Senyor, perquè sou bo”
Acció de gràcies, com en tota pregària jueva, perquè sap que serà escoltat. Parla en futur, no pas en condicional, perquè en té la certesa…
Qui prega en aquest salm, sap que serà escoltat, i anuncia que “donarà gràcies”: “He vist els meus enemics humiliats.” Sense orgull, sense pretensió, el cristià hauria de tenir una mentalitat de vencedor… La seguretat de la victòria final de Déu, lluny d’immobilitzar, hauria de donar coratge al cristià per al seu combat de cada dia.
“Caurà sobre els adversaris el mal que em volen. Destrueix-los, tu que ets fidel!”
Trobem paraules d’aquest estil en els salms (En el salm d’avui però, que no està en el text que
llegim).
També les trobem en els profetes. Per exemple, en Jeremies trobem accents netament venjatius:
“Que quedin avergonyits els qui em persegueixen, i no jo! Que s’esglaïn ells, i no jo! Aboca damunt d’ells el dia del desastre, desfés-los amb una doble desfeta! (Jr 17, 18).
Aquest tipus de violències verbals ens xoquen i tenim tendència a censurar-les.
No hi ha pas sentiments pietosos en els salms: això vol dir que no hem de disfressar els nostres sentiments davant Déu. Mostrem-nos com som: és ell qui ens convertirà… Això vol dir que sabem que Déu està compromès amb nosaltres.
Mancarà encara descobrir que la venjança no és la bona manera de recuperar la dignitat i que el perdó fa créixer molt més: Jesús i després seu, Esteve, perdonaran els seus botxins i pregaran per ells…
“Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”: és la pregària del qui és l’amor perfecte, que no és pas la nostra, espontàniament.
Lectura de la carta de sant Jaume
Estimats, on hi ha gelosies i rivalitats hi ha pertorbació i maldats de tota mena. Però la saviesa que ve de dalt abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.
D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.
Ens trobem altra vegada amb el tema dels “dos camins”, avui de la ploma de sant Jaume. Gelosia, rivalitat, conflictes i guerres, d’una banda i pau, benvolença, justícia, misericòrdia; dues maneres de vida que s’oposen, dues “savieses” en el sentit de “saber-viure”.
Al començament d’aquest capítol 3, Jaume alerta els fidels contra el que podríem dir els “delictes” de la llengua:
“Igualment la llengua, que és un membre ben petit del cos, es gloria de grans coses. Mireu com un foc de no res encén un bosc molt gran. I la llengua és un foc, tot un món de malícia; és un més dels membres del cos, però fa impur tot el cos; inflama la roda de la vida i al final és inflamada per l’infern. Els homes han domat i domen tota mena de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no reposa, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu.
D’una mateixa boca surten benedicció i maledicció. Germans meus, no convé pas que sigui així (Jm 3, 5-10)
Una mica abans del text que llegim avui, trobem:
“Però si teniu el cor ple de gelosies amargues i de rivalitats, deixeu de gloriar-vos i de mentir, ja que així perjudiqueu la veritat” (Jm 3,14).
Per a Jaume, tots aquests comportaments de gelosia i de rivalitat provenen del paganisme; no hi ha una felicitat pagana i una felicitat cristiana; hi ha dues maneres de viure la felicitat, la manera pagana i la manera cristiana.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies». Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?». Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».
“Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes”.
No és la primera vegada que els anuncia aquests esdeveniments: diumenge passat el mateix Marc ens ho relatava, després de la famosa professió de fe de Pere, a Cesarea de Felip.
Els anuncis de la passió troben la seva culminació en l’explicació que segueix al darrer d’ells: “El Fill de l’home no ha vingut per tal que el serveixin, sinó per a servir i donar la seva vida en rescat per tots” (Mc 10,45).
Jesús és el “Servent” de Déu que pateix i mor, tal com el profeta Isaïes havia previst en els seus cants. El “servir” és la veritable forma de regnar, i ens deixa pressentir quelcom de com Déu es “Senyor”.
Pels deixebles, això era increïble, contradictori.
I més encara pels que van assistir a la Transfiguració de Jesús (el relat està inclòs al començament d’aquest capítol 9, annex; aquest text el vàrem llegir el diumenge II de Quaresma).
Aquestes paraules són totalment contràries a la idea que ells tenen de Déu i a la idea que es fan del Fill de l’home.
Ens trobem en el paroxisme de la contradicció: ell que ha estat l’escollit de Déu, el Messies, el rei que hom espera, el Fill de l’home… A les visions del profeta Daniel (Dn, 7,13-14), el Fill de l’home s’ha de posar al capdavant de tota la humanitat… Tanmateix Jesús diu que ha d’afrontar el sofriment i l’odi dels homes, en una paraula, la creu.
En el cap dels deixebles (i potser en el nostre…) la glòria i la creu no fan pas bona combinació!
Després, ressuscitarà, triomfarà! El darrer serà el primer. No només la glòria i la creu són inseparables sinó que sembla que la glòria passa per la creu!
De moment els deixebles no han entès això de ser els darrers! Després d’aquestes paraules de Jesús, es posen a discutir entre ells per veure qui és el més gran…
Cal fer notar que Jesús no els diu que ser el primer és dolent; fins i tot els dóna el camí per arribar-hi:
“Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”
I aquest camí està a l’abast de tothom!
Jesús mostra un exemple senzill, molt significatiu:
“Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços…”
Fora d’aquí, i sobretot en temps de Jesús, els nens eren i són la imatge viva d’un ésser dependent, indefens, servidor, sense compensacions pel seu servei. Els nens (i sobretot les nenes) no “feien” serveis sinó que “eren” servidors. (En la traducció catalana, “noi” vol ajuntar en una sola paraula aquestes dues idees: “nen” i “servidor”).
Amb aquest gest, Jesús “abraça la petitesa”. Tot un programa…
Jesús ens diu:
“Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 18,3).
“Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull…”
Jesús precisa i diu “en nom meu”: no són les accions en elles mateixes que són grans! És fan grans quan les fem en nom de Jesucrist.
Estem en una societat que ens colga de “drets” però que ens redueix a ser un simple “número”. El nostre instint més primari es rebel·la contra això. Evidentment, hi ha moltes maneres de rebel·lar-se. Per exemple: l’incivisme. Per a molts, l’incivisme, i fins i tot la violència, són la “resposta” que els permet no sentir-se un simple “número”.
En fer-li notar a un vailet el seu elevat grau de vulgaritat, em responia amb un cert orgull davant els companys: “Doncs a l’escola sóc encara molt pitjor”.
“Ser incívic” era la seva “identitat”, i l’exhibia amb orgull. Millor això que no ser ningú…
Als espectacles, als esports amb gran públic… la societat ofereix contínuament l’espectacle de la prepotència.
Jesús no condemna “voler ser el primer”, però ens diu la manera positiva de ser-ho: primers en el servei.
Quan hom sap que erra, no ens agraden gens els que ens ho fan ressaltar…
Al lladre, la persona honesta és un retret viu i constant; pel violent, la persona pacífica és intolerable. Dues solucions: o canviar de conducta o bé fer callar qui ens fa ombra…
El text que llegim avui reflecteix exactament aquest context…
Què fa un creient fidel quan és perseguit pels seus propers? Doncs senzillament, recolzar-se en la seva fe tot dient-se: “Déu no m’abandonarà”…
Déu no ha abandonat mai a cap dels seus profetes i que no abandona mai els qui porten la seva fe fins al final…
David no tenia cap esperança de sortir-se’n si Déu no s’involucrava: els zifites van denunciar la seva presència al rei Saül…
…Déu no pot deixar de venir en socors del seu fidel.
El poble d’Israel, tot sencer, ha conegut situacions anàlogues a les de David;
No hi ha pas sentiments pietosos en els salms: això vol dir que no hem de disfressar els nostres sentiments davant Déu. Mostrem-nos com som: és ell qui ens convertirà… Això vol dir que sabem que Déu està compromès amb nosaltres.
Mancarà encara descobrir que la venjança no és la bona manera de recuperar la dignitat…
Jesús i després seu, Esteve, perdonaran els seus botxins i pregaran per ells…
Ens trobem altra vegada amb el tema dels “dos camins”… dues maneres de vida que s’oposen, dues “savieses” en el sentit de “saber-viure”.
…els “delictes” de la llengua:
“Igualment la llengua, que és un membre ben petit del cos, es gloria de grans coses. Mireu com un foc de no res encén un bosc molt gran. I la llengua és un foc, tot un món de malícia;…
…hi ha dues maneres de viure la felicitat, la manera pagana i la manera cristiana.
Jesús és el “Servent” de Déu que pateix i mor, tal com el profeta Isaïes havia previst en els seus cants. El “servir” és la veritable forma de regnar, i ens deixa pressentir quelcom de com Déu es
“Senyor”.
Pels deixebles, això era increïble, contradictori… I per a nosaltres? Ho és o no?
En el cap dels deixebles (i potser en el nostre…) la glòria i la creu no fan pas bona combinació!
Després, ressuscitarà, triomfarà! El darrer serà el primer. No només la glòria i la creu són inseparables sinó que sembla que la glòria passa per la creu!
Cal fer notar que Jesús no els diu que ser el primer és dolent; fins i tot els dóna el camí per arribar-hi:
“Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots” I aquest camí està a l’abast de tothom!
… els nens eren i són la imatge viva d’un ésser dependent, indefens, servidor, sense compensacions pel seu servei.
Amb aquest gest, Jesús “abraça la petitesa”. Tot un programa…
1 Els impius van errats quan es diuen:
«Que n’és, de curta i trista, la vida! No hi ha res a fer quan l’home s’acaba. No se sap de ningú que hagi tornat de la mort. 2 Hem nascut per atzar i, quan arribi el final, serà com si no haguéssim existit. El nostre alè no és més que fum, i el pensament, una espurna del cor que batega. * 3 Quan l’espurna s’apaga, el nostre cos es torna cendra i l’esperit s’esvaeix com l’aire inconsistent. 4 Amb el temps, ningú no recordarà el nostre nom, tothom haurà oblidat les nostres obres. * La vida passa com un núvol, sense deixar rastre; es fon com la boira que un raig de sol esquinça i desfà amb la seva escalfor. 5 El temps que vivim és el pas d’una ombra; la nostra fi no es pot ajornar. Ja és fixada, i no podem tornar enrere.
6 »Som-hi, doncs! Aprofitem-nos dels béns que tenim; * fruïm del món amb passió com qui frueix de la joventut! 7 No estalviem els vins millors ni els perfums més fins. Collim les flors, ara que és primavera. 8 Coronem-nos de roses abans no es marceixin. 9 Omplim tots els prats amb les nostres orgies. Escampem arreu els senyals de la nostra disbauxa. Aquest és el nostre destí, és això el que ens ha tocat. 10 Oprimim el pobre, per just que sigui; no planyem les viudes ni respectem els cabells blancs de l’ancià. * 11 Just, per a nosaltres, ho és qui té la força té la raó. La feblesa no porta enlloc.
12 »Posem paranys al just; * ens fa nosa. Està contra tot el que fem, ens retreu que faltem a la Llei, ens tira en cara les nostres accions com si fossin contràries a l’educació que vam rebre. 13 Es gloria de conèixer Déu i s’anomena fill del Senyor. 14 És una acusació viva de les nostres idees. Només de veure’l, ja ens afeixuga. 15 I és que la seva vida no s’assembla gens a la dels altres: ell camina per sendes estranyes. 16 Ens mira com moneda falsa, s’allunya dels nostres camins com de la pesta. * Declara que a la fi seran feliços els justos i presumeix de tenir Déu per pare. 17 Vegem si és veritat això que diu, comprovem quina serà la seva fi. 18 Si el just és fill de Déu, Déu es posarà a favor d’ell i l’alliberarà dels seus adversaris. * 19 Ultratgem-lo i turmentem-lo sense miraments per veure si es manté serè; comprovem si suporta els mals. 20 Condemnem-lo a una mort ignominiosa, perquè, a jutjar pel que diu, Déu intervindrà a favor d’ell.»
21 Així pensen ells, però van errats; la pròpia malícia els encega. 22 No coneixen els designis secrets de Déu; no esperen la recompensa d’una vida santa; menyspreen el premi reservat a una conducta irreprotxable. 23 Déu ha creat l’home * perquè sigui incorruptible, l’ha fet imatge d’allò que és ell mateix. *
24 Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable, * i els seus partidaris l’han de sofrir.
·Salm 53
Déu meu, salva’m per amor del teu nom *
1 Per al mestre de cor, amb instruments de corda. Cant del recull de David.
2 De quan els de Zif anaren a trobar Saül per fer-li saber que David vivia amagat en el seu territori.
3 Déu meu, salva’m per amor del teu nom;
amb el teu poder fes-me justícia.
4 Déu meu, escolta la meva súplica,
estigues atent a les meves paraules.
5 Uns arrogants s’han alçat contra mi,
uns violents que tenen Déu per no res *
volen prendre’m la vida. Pausa *
6 Però és Déu qui m’ajuda,
el Senyor és entre els qui em sostenen.
7 Caurà sobre els adversaris el mal que em
volen.
Destrueix-los, tu que ets fidel!
8 De tot cor oferiré sacrificis; *
Senyor, lloaré el teu nom, que és bondadós.
9 El teu nom m’ha alliberat de tot perill,
he vist derrotats els enemics. *
1 Germans meus, no us poseu tots * a fer de mestres. * Tingueu per cert que nosaltres, els mestres, serem judicats amb més rigor, 2 ja que tots ensopeguem sovint. I si algú, parlant, no ensopega mai, vol dir que és un home perfecte, * capaç de dominar tot el seu cos. 3 Quan posem la brida a la boca dels cavalls perquè ens obeeixin, podem governar tot el seu cos. 4 Fixeu-vos també en les naus: encara que siguin grans i les empenyin vents forts, amb un petit timó el pilot les governa cap on vol. 5 Igualment la llengua, que és un membre ben petit del cos, es gloria de grans coses. Mireu com un foc de no res encén un bosc molt gran. 6 I la llengua és un foc, tot un món de malícia; és un més dels membres del cos, però fa impur tot el cos; * inflama la roda de la vida * i al final és inflamada per l’infern. 7 Els homes han domat i domen tota mena de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, 8 però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no reposa, va plena de verí mortal. * 9 Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu. * 10 D’una mateixa boca surten benedicció i maledicció. Germans meus, no convé pas que sigui així. 11 ¿Poden rajar pel mateix forat de la font aigua dolça i aigua amarga? 12 ¿És que una figuera, germans meus, pot fer olives, o una parra, figues? L’aigua dolça no pot pas sortir d’una font salada.
13 ¿Qui de vosaltres es té per savi i expert? * Que demostri amb un bon comportament que la saviesa omple de dolcesa les seves obres! 14 Però si teniu el cor ple de gelosies amargues i de rivalitats, deixeu de gloriar-vos i de mentir, ja que així perjudiqueu la veritat. * 15 Aquesta saviesa no ve de dalt, * sinó de la terra, de les passions, dels dimonis. 16 Perquè on hi ha gelosies i rivalitats hi ha desordre i tota mena de males accions. 17 En canvi, la saviesa que ve de dalt, primer de tot és pura; després, pacífica, amable, dòcil, plena de misericòrdia i de bons fruits, sense parcialitat ni hipocresia. 18 El fruit de la justícia és sembrat en esperit de pau * pels qui treballen per la pau. *
1 D’on vénen les lluites i les baralles que hi ha entre vosaltres? ¿No vénen dels desigs de plaer que fan la guerra en els membres del vostre cos? * 2 Desitgeu coses que no posseïu; arribeu a matar per allò que anheleu, però no ho podeu aconseguir; lluiteu i us baralleu. Ara bé, si no posseïu, és perquè no demaneu com cal; 3 demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers. * 4 Adúlters! * ¿No sabeu que l’amistat amb el món és enemistat amb Déu? El qui vol ser amic del món es torna enemic de Déu. * 5 ¿Us penseu que l’Escriptura diu perquè sí allò de: «Déu anhela gelosament l’esperit que ha fet habitar en nosaltres»? * 6 Però ell encara dóna una gràcia més gran. Per això diu: Déu resisteix als orgullosos, però concedeix als humils la seva gràcia. * 7 Per tant, sotmeteu-vos a Déu. Resistiu al diable, * i el diable fugirà lluny de vosaltres. 8 Acosteu-vos a Déu, i Déu s’acostarà a vosaltres. * Renteuvos les mans, pecadors; * purifiqueu els vostres cors, gent de cor dividit! * 9 Sentiu la vostra misèria, poseuvos de dol i ploreu; que el vostre riure es converteixi en plany, i la vostra alegria, en tristesa. 10 Humilieuvos davant el Senyor, i ell us enaltirà. *
11 Germans, no malparleu els uns dels altres. El qui malparla d’un germà o el judica, malparla de la Llei i judica la Llei. * I si tu judiques la Llei, en comptes de ser-ne complidor te’n fas jutge. 12 Ara bé, de legislador i de jutge n’hi ha un de sol: el qui pot salvar o pot fer perdre. Però tu, qui ets per a judicar els altres? *
13 Ara n’hi ha que dieu: «Avui o demà anirem a tal ciutat, hi passarem tot un any, posarem un negoci i ens farem rics.» 14 Però si no sabeu ni tan sols com serà demà la vostra vida! * Sou un fumerol que es deixa veure un moment i tot seguit desapareix. * 15 En comptes de dir: «Si Déu vol, continuarem vivint i farem tal cosa o tal altra», * 16 no pareu de gloriar-vos amb arrogància. És dolent, gloriar-se d’aquesta manera! 17 Així, doncs, el qui sap com fer el bé i no el fa, és culpable d’haver pecat. *
1 I afegia: —En veritat us dic que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist arribar amb poder el Regne de Déu. *
2 Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan * i se’ls endugué a part tots sols dalt d’una muntanya alta. Allí es transfigurà davant d’ells: 3 els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. * 4 Llavors se’ls va aparèixer Elies amb Moisès, * i conversaven amb Jesús. 5 Pere digué a Jesús:
—Rabí, * és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. *
6 No sabia pas què deia, d’esglaiats que estaven. 7 Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, * i del núvol va sortir una veu:
—Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo. *
8 Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
9 Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, * fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. 10 Ells retingueren aquestes paraules, * però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts». *
11 Després preguntaven a Jesús:
—Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies? *
12 Jesús els respongué: —És cert que Elies ha de venir primer a restablir-ho tot. Però llavors, per què l’Escriptura diu del Fill de l’home que ha de patir molt i ha de ser tingut per no res? 13 Doncs bé, jo us asseguro que Elies ja ha vingut i que han fet d’ell el que els ha semblat, tal com d’ell diu l’Escriptura. *
14 Quan van arribar on eren els altres deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. 15 Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. 16 Jesús els preguntà: —Què discutíeu amb ells?
17 Un de la gent li respongué:
—Mestre, t’he portat el meu fill, posseït d’un esperit que el priva de parlar. * 18 Quan se n’apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l’hi traguessin, però no han pogut. *
19 Jesús els diu: —Generació descreguda! * Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi.
20 Ells l’hi portaren. Així que l’esperit veié Jesús, provocà convulsions al noi; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. 21 Jesús preguntà al seu pare:
—Quant de temps fa que li passa això?
Ell contestà: —Des de petit. 22 Sovint l’ha tirat al foc i a l’aigua per matar-lo. Però si pots fer-hi res, tingues compassió de nosaltres, ajuda’ns!
23 Jesús li respongué: —Em dius si puc fer-hi res… Tot és possible al qui creu.
24 A l’instant el pare del noi exclamà: —Crec, però ajuda la meva poca fe! *
25 Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l’esperit maligne amb aquestes paraules:
—Esperit mut i sord, jo t’ho mano: surt d’aquest noi i no hi tornis a entrar més.
26 Llavors l’esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, * i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. 27 Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret. *
28 Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven:
—Com és que nosaltres no l’hem pogut treure?
29 Ell els va respondre:
—Esperits d’aquesta mena només es poden treure amb la pregària. *
30 Sortint d’allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. * 31 Instruïa els seus deixebles i els deia: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, * i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. *
32 Ells no entenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. *
33 Arribaren a Cafarnaüm. * Un cop a casa, els preguntà:
—Què discutíeu pel camí?
34 Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells era el més important. * 35 Aleshores s’assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
—Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. *
36 Llavors va agafar un infant, el posà enmig d’ells, el prengué en braços i els digué:
37 —Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat. *
38 Joan * digué a Jesús: —Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. *
39 Jesús respongué: —No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. 40 Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. * 41 Tothom qui us doni un got d’aigua pel fet que sou de Crist, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa. *
42 »Però al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, * més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí * i el tiressin al mar.
43 »Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l’infern, * al foc que no s’apaga. 44 (44) *
45 »Si el peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l’infern. 46 (46) *
47 »I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l’infern, * 48 on el cuc no mor i el foc no s’apaga. * 49 Tothom serà salat amb foc. *
50 »La sal és bona, però, si perd la salabror, amb què la tornareu salada? * Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres. *
