Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor diu a Sobnà, cap del palau del rei: «Et faré caure del pedestal, et derrocaré del lloc que ocupes.
Aquell dia cridaré el meu servent, Eljaquim, fill d’Helquies, el vestiré amb la roba que portes, li posaré les teves insígnies, li donaré l’autoritat que tens, i serà un pare per als habitants de Jerusalem i per als homes de Judà. Li posaré a l’espatlla la clau del palau de David: quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir. El fixaré com un clau en un indret segur, i serà un tron gloriós per a la família del seu pare».
Estem a la cort del rei Ezequies (716-687 aC) que era fill d’Acaz. Sobnà era el governador del palau de Jerusalem i entre les seves atribucions, hi havia la de “les claus”: en el moment del lliurament solemne de les claus del palau reial, rebia plens poders sobre l’entrada al palau.
Llavors hom deia la frase ritual: “Li posaré a l’espatlla la clau del palau de David: quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir”.
Al rei Acaz, el pare d’Ezequies, va haver d’acceptar la tutela de l’imperi assiri; Ezequies, en canvi, durant tot el seu regnat va intentar recobrar la seva independència i no aliar-se amb els egipcis. Els consells de Sobnà anaven en aquesta direcció, mal encaminats.
Isaïes (de segur inspirat per Déu) li reprotxa a Sobnà aquesta actitud i pren la decisió:
“Doncs mira, gran prohom: el Senyor et llançarà lluny, t’embolicarà en un farcell i et farà rodolar com una bola fins a un país tot pla. Allí moriràs, allí es deturaran els teus carruatges, tu que ets la deshonra del palau del teu senyor” (Is 22, 17-18).
I posa en el seu lloc a Eljaquim, un veritable servidor del poble.
El text ens dóna diversos missatges:
Per a Déu no hi ha res insignificant de la nostra vida… ens cal aprendre a llegir la seva presència i la seva acció.
… l’única preocupació de Déu és el servei del poble i que també ha de ser la dels seus servidors….
I Déu es compromet al seu costat per a aquesta missió.
Us enalteixo amb tot el cor, Senyor,
us vull cantar a la presència dels àngels.
Em prosterno davant del santuari.
Enalteixo el vostre nom
perquè estimeu i sou fidel.
Sempre que us invocava, m’heu escoltat,
heu enfortit la meva ànima. R.
El Senyor és excels, però es mira els humils,
mentre que els altius, els esguarda de lluny.
El vostre amor perdura sempre.
Acabeu la vostra obra, Senyor. R.
R. El vostre amor perdura sempre. Acabeu la
vostra obra, Senyor.
El creient és qui viu en la gràcia de Déu i que està anegat de reconeixement. I com ja anem veient en els salms, quan parlem del creient, en singular, estem parlant de tot el poble d’Israel.
La paraula “Senyor” surt repetides vegades: és el famós Nom de Déu, que anomenem “tetragrama”, car està compost de quatre consonants; aquest Nom va ser revelat per Déu a Moisès en el Sinaí en l’episodi de l’esbarzer cremant (Ex 3).
En aquest salm descobrim en què consisteix la Santedat de Déu: Déu és Amor i veritat… i és ben cert que en això un veritable fossar ens separa d’Ell…
L’amor i la fidelitat del Senyor (v. 2), que reconforta i protegeix els humils (vv. 3, 6), motiven aquestcant d’acció de gràcies, en el qual apareix clarament una nota “universalista” (vv. 4-5).
El salm conclou amb una renovada expressió de confiança en el Senyor (vv. 7-8)
Aquest salm proclama la “transcendència” de Déu: “que n’és de gran, la glòria del Senyor!”. Això ho fan totes les religions autèntiques, no és gens original. Cal temps per a deixar-se envair per aquest sentiment d’adoració que fa “prosternar-se”, la cara contra la pols, com diu el salm, fins a prendre consciència de “davant de qui ets”.
El que és original, en la revelació que Déu fa de si mateix a Israel, és, abans que res, que aquest Déu “transcendent” mira els humils amb predilecció.
No costa gens posar aquest salm en boca de Jesús. Repetim una vegada més, mai no ho direm prou, que Jesús “va dir” aquest salm, donant-li una dimensió de pregària personal. La seva…
“Acabeu la vostra obra, Senyor.” Pregària que hem de repetir, constantment, en el món d’avui.
Déu en acció, avui.
… en què consisteix la Santedat de Déu: Déu és Amor i veritat… i és ben cert que en això un veritable fossar ens separa d’Ell…
… aquest Déu “transcendent” mira els humils amb predilecció.
“Acabeu la vostra obra, Senyor.” Pregària que hem de repetir, constantment, en el món d’avui. Déu en acció, avui.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui l’ha assessorat com a conseller? Qui s’ha avançat mai a donar-li res perquè li ho pugui recompensar? Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre, amén.
Aquestes línies clausuren una meditació de Pau sobre una situació històrica i religiosa commovedora: des de diversos segles, el poble d’Israel se sentia missatger de l’únic i veritable Déu en un món on la idolatria apareixia com la relació normal entre l’home i el diví.
I heus ací que tot ha canviat amb el naixement de la comunitat cristiana, en el mateix nucli del poble jueu, com un nou grup de creients fidels a Jesús… Pau és un d’ells i és frontissa entre les dues comunitats, la jueva i la cristiana.
En els darrers diumenges hem pogut constatar el seu sofriment i les preguntes que es fa: el poble escollit, serà apartat? I l’Aliança entre Déu i Israel, es trencarà?
Per meditar sobre aquest problema, Pau recorre a les fonts de les Escriptures, l’Antic Testament.
I ell hi troba motius d’esperança…
Primer, cap jueu dubtaria que Déu serà fidel a la seva Aliança. Segon, Déu sap treure el bé de tots els esdeveniments, fins i tot del mal…
Recordem el refús dels jueus a l’evangeli que va ser l’oportunitat dels pagans per ser acollits a l’església del Crist…
Pau troba versets a l’Antic Testament que fan referència a la Saviesa i que són molt ben rebuts pel públic de cultura grega: recordem que ells eren amants de la filosofia…
Els cristians devem a Israel el descobriment de la Saviesa de Déu.
“Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre, amén”.
No ens recorda: “Per Ell, amb Ell i en Ell tot honor i tota glòria?
Pau… és frontissa entre les dues comunitats, la jueva i la cristiana.
En els darrers diumenges hem pogut constatar el seu sofriment i les preguntes que es fa… i recorre a les fonts de les Escriptures, l’Antic Testament. I ell hi troba motius d’esperança…
Els cristians devem a Israel el descobriment de la Saviesa de Déu.
“Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre, amén”.
No ens recorda: “Per Ell, amb Ell i en Ell tot honor i tota glòria?
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.
Recordem l’evangeli que hem llegit fa dos diumenges: “…Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús… Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: Realment sou Fill de Déu.” (Mt 14,22-33).
En aquest passatge, és el poder de Jesús el que els ha impressionat: encara els queda tota una etapa a recórrer per descobrir qui era realment Jesús…
Avui llegim:
“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”
Jesús agafa per si mateix el títol de Fill de l’home (que ja ha sortit nou vegades a l’evangeli de Mateu…) i Pere li atribueix el del Fill de Déu.
“Fill de l’home” és una expressió sortida del llibre de Daniel, al capítol 7:
“Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home; arribà fins a l’ancià carregat d’anys, el van presentar davant d’ell i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà. Després el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament, pels segles dels segles” (Dn 7, 13-14).
Alguns versets més endavant, Daniel precisa que aquest Fill d’home no és un individu sinó un poble:
“Llavors la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel serà donat al poble dels àngels sants de l’Altíssim. El seu regne serà etern, i tots els sobirans el serviran i l’obeiran (Dn 7, 18.27)
Quan Jesús s’aplica a si mateix aquest títol de Fill de l’home, es presenta doncs com a capdavanter
del poble de Déu.
El segon títol que se li dóna aquí és el de “Fill de Déu”. En el llenguatge dels temps, era exactament sinònim de “Messies-Rei”.
El que és nou a Cesarea és que els dos títols s’ajunten:
“Què diu la gent del Fill de l’home? Simó Pere li contesta: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”
I aquí, a Cesarea, el que és una novetat és que Pere no diu això davant d’una manifestació de poder de Jesús, sinó al contrari: en els paràgrafs precedents als que hem llegit, Jesús refusa donar un senyal convincent als fariseus i saduceus que li demanaven:
“Es presentaren els fariseus i els saduceus i, per posar-lo a prova, li demanaren que els fes veure un senyal del cel…”
Pere ha superat una etapa: ara caminarà vers la fe…
Jesús tindrà la mateixa actitud i farà els mateixos raonaments quan és interrogat pel gran sacerdot…
“Però Jesús callava. El gran sacerdot li digué: —Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu. Jesús li respon: —Tu ho has dit…” (Mt 26,63)
En aquesta ocasió, Jesús es revela no com un Déu poderós i de majestat sinó com l’amor lliurat a les mans dels homes.
Jesús diu:
“Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església…”.
Un home, Pere, la virtut més important del qual és la d’haver escoltat el que el Pare li havia revelat…
La columna de l’església és la fe en Jesucrist…
“I vosaltres, qui dieu que sóc?”
Qui és Jesús, per a mi? Únicament és un personatge admirable que va viure fa dos mil anys?
És la nostra vida allò que mostra l’autenticitat de la nostra resposta.
“Això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”.
És essencial que ens adonem que l’elogi de Jesús no ve motivat perquè la resposta de Pere sigui encertada, sinó perquè ha estat capaç d’escoltar la inspiració de Déu.
Estem atents a les inspiracions de Déu?
Mai exhaurirem el coneixement de Jesús. Cada vegada que sincerament em pregunto qui és Jesús, puc descobrir aspectes nous que abans ignorava. Perquè ell se’ns va revelant progressivament…
I no oblidem que, com més coneixement tinc de Jesús, més sentit trobo a la meva fe i a tota la meva vida.
L’Església no està formada per un conjunt d’homes i dones perfectes. Voler considerar l’Església d’una altra manera és no haver entès l’evangeli.
Per això, també hi ha sempre –sempre!- en totes les èpoques i en tots els nivells, homes i dones honestos, fidels, sants de veritat. Són el signe de la presència de l’Esperit en l’Església.
La veritable Roca és Jesús, no Pere.
I aquí, a Cesarea, el que és una novetat és que Pere no diu això davant d’una manifestació de poder de Jesús…
Pere ha superat una etapa: ara caminarà vers la fe… la virtut més important del qual és la d’haver escoltat el que el Pare li havia revelat…
La columna de l’església és la fe en Jesucrist…
Cada vegada que sincerament em pregunto qui és Jesús, puc descobrir aspectes nous que abans ignorava. I no oblidem que, com més coneixement tinc de Jesús, més sentit trobo a la meva fe i a tota la meva vida.
Hi ha sempre –sempre!- en totes les èpoques i en tots els nivells, homes i dones honestos, fidels, sants de veritat. Són el signe de la presència de l’Esperit en l’Església.
La veritable Roca és Jesús, no Pere.
1 Presagi sobre la vall de la Visió. *
Què et passa, Jerusalem,
que els teus habitants
han pujat tots dalt als terrats?
2 Què són tant de renou i cridòria
en una ciutat sempre de festa?
L’espasa no ha fet víctimes,
ningú no ha caigut en el combat. *
3 Els caps de l’exèrcit han fugit;
sense disparar l’arc han estat capturats.
Tots els qui l’enemic ha trobat, els ha fet
presoners;
fins els qui havien fugit lluny han estat agafats.
4 Per això us dic:
«Deixeu-me estar,
que ploraré amargament.
No em vulgueu consolar
pel desastre del meu poble. *
5 El Senyor, Déu de l’univers, ha decretat
un dia d’espant, d’ensulsiada, d’esfereïment.
A la vall de la Visió
es desploma la muralla,
i els crits de socors ressonen per les
muntanyes.
6 Els soldats d’Elam
arriben amb carros i cavalls,
armats amb fletxes i arcs;
els de Quir han preparat els escuts. *
7 Les millors de les teves valls, Jerusalem,
són plenes de carros de guerra,
i els soldats que els guien
han pres posicions davant les teves portes.
8 Han deixat Judà al descobert.»
Aquell dia revisàveu les armes
custodiades a l’edifici del Bosc *
9 i descobríeu molts esvorancs
a la muralla de la ciutat de David. *
Vau recollir aigua a la bassa de baix,
10 vau comptar les cases de Jerusalem
i en vau demolir algunes per reforçar la muralla.
11 Construíreu un dipòsit entre els dos murs
per recollir-hi l’aigua de la bassa vella.
Però no vau alçar els ulls a Déu,
que havia decidit tot el que havia de passar.
Ell ho preparava de feia temps,
però vosaltres no ho sabíeu veure.
12 Aquell dia,
el Senyor, Déu de l’univers,
us invitava a plorar i a penedir-vos,
a afaitar-vos el cap i a vestir-vos de sac. *
13 En canvi, tot eren festes i gresca,
matàveu moltons i vedells,
us atipàveu de carn i de vi tot dient:
«Mengem i beguem, que demà morirem.» *
14 Però el Senyor de l’univers m’ho ha revelat
clarament:
«Aquest pecat no us serà perdonat,
us asseguro que morireu.» *
Ho declara el Senyor, Déu de l’univers.
15 Això m’ordena el Senyor, Déu de l’univers:
«Vés a trobar Xebnà, * aquest administrador,
aquest cap del palau reial,
i digues-li:
16 “Qui ets tu aquí, què hi tens,
per a fer-te excavar una tomba en un lloc alt,
per a fer-te obrir un sepulcre a la roca?
17 Doncs mira, gran prohom:
el Senyor et llançarà lluny,
t’embolicarà en un farcell
18 i et farà rodolar com una bola
fins a un país tot pla. *
Allí moriràs,
allí es deturaran els teus carruatges,
tu que ets la deshonra del palau del teu senyor.
19 Jo et faré caure de la peanya,
el teu senyor * et derrocarà del pedestal.
20 Aquell dia cridaré el meu servent,
Eliaquim, fill d’Hilquiahu, *
21 el revestiré amb la teva túnica,
el cenyiré amb la teva faixa
i li confiaré el poder que tu ara posseeixes.
Serà un pare per als habitants de Jerusalem
i per a la gent de Judà.
22 Li posaré damunt l’espatlla la clau del palau
de David.
Quan ell obri, ningú no tancarà;
quan ell tanqui, ningú no obrirà. *
23 El clavaré com una estaca en un lloc ferm,
i serà un motiu de glòria
per a la família del seu pare.”
24 Però es repenjarà damunt d’ell tota la
parentela, branques i fulles, tota la vaixella, des de
les tasses fins a les gerres. * 25 Això diu el Senyor
de l’univers: «Llavors l’estaca cedirà, i s’esmicolarà
tota la càrrega que sostenia.» El Senyor us ho fa
saber.
Et vull cantar a la presència dels àngels *
1 Del recull de David.
T’enalteixo amb tot el cor, Senyor, *
et vull cantar a la presència dels àngels. *
2 Em prosterno davant el santuari *
i dono gràcies al teu nom,
perquè estimes i ets fidel:
les teves paraules sobrepassen
la teva anomenada. *
3 Sempre que t’invocava, m’has escoltat,
has enfortit la meva ànima.
4 Quan sentin, Senyor, les teves paraules,
tots els reis de la terra * et lloaran
5 i celebraran el teu obrar dient:
«Que n’és, de gran, la glòria del Senyor!
6 El Senyor és excels, però esguarda els humils, *
mentre que als altius, els coneix de lluny estant.»
7 Si passo entre perills, em guardes la vida,
detures amb la mà el furor de l’enemic,
la teva dreta em salva. *
8 Que el Senyor continuï afavorint-me. *
El teu amor, Senyor, perdura eternament: *
no abandonis l’obra de les teves mans.
Durant l’hivern dels anys 57-58, a la ciutat de Corint (Ac 20,2-3), Pau dicta a Terci (Rm 16,22) aquesta carta que podríem considerar el seu testament espiritual. Des de casa de Gaius, que acull l’apòstol i tota la comunitat (16,23), la diaconessa Febe portarà l’escrit als cristians de Roma (16,1).
Quan Pau escriu la carta, és a punt d’anar-se’n a Jerusalem a dur-hi el fruit de la col·lecta que han organitzat les comunitats de Macedònia i d’Acaia per ajudar els pobres que hi ha en aquella comunitat (15,25-26). Per bé que se sent inquiet davant aquest viatge, sobretot a causa dels jueus incrèduls i dels cristians judaïtzants (15,30-31), Pau es mostra decidit a fer-lo i manifesta que, en tornar, té la intenció de passar per Roma tot anant cap a Hispània (15,23-24), a l’extrem occidental del món conegut fins aleshores, on té intenció de fer arribar l’evangeli.
El cristianisme va arribar a Roma molt aviat, gràcies a la facilitat amb què persones i idees accedien a la capital de l’imperi, i gràcies als diversos lligams que els jueus de Roma mantenien amb Jerusalem.
Quan, l’any 49, l’emperador Claudi va expulsar els jueus de la capital a causa de diversos aldarulls, potser provocats en part per la predicació del missatge cristià a les sinagogues romanes, ben segur que entre els expulsats hi havia cristians.
Arran d’aquesta expulsió, el matrimoni format per Àquila i Priscil·la va anar a raure a Corint, on van conèixer l’apòstol (Ac 18,2). Quan Pau escriu la carta, tornen a ser a Roma (Rm 16,3).
És difícil, però, de saber gran cosa sobre la situació dels cristians de Roma a qui Pau adreça aquest escrit. No disposem de testimonis externs i, d’altra banda, la mateixa carta dóna molt pocs elements que permetin de formar-se una idea de com era la comunitat cristiana romana. Amb tot, per les qüestions que tracta i per la manera com en parla, podem deduir que hi havia discussions entre els cristians que provenien del paganisme i els provinents del judaisme. Bona part d’aquests defensaven que, per a ser cristià, calia acceptar també la Llei de Moisès amb totes les seves prescripcions, començant per la circumcisió, que era el senyal de pertinença al poble d’Israel, el poble de Déu. D’altra banda, pel que sembla (vegeu 11,17-25; 14,3.10; 15,25-27), els cristians provinents del paganisme es miraven amb un cert menyspreu, des d’una postura de superioritat, els d’origen jueu. La situació podia acabar en un trencament entre els dos grups.
Que aquesta qüestió era preocupant, ho mostra el fet que, al llarg de la carta, Pau empra molt sovint els binomis jueus-altres pobles, circumcisos-incircumcisos (1,14-16; 2,9.10.25-27; 3,9-29; 4,9-12; 9,24; 10,12; 11,13-25; 15,8-12). De fet, Pau no afrontava un problema nou. Ell ja s’havia pronunciat anteriorment sobre la qüestió en la Carta als Gàlates, però allí ho havia fet d’una manera apassionada. Ara, en canvi, en parlarà amb més calma, d’una manera més sistemàtica, com qui escriu un tractat.
I ho farà amb l’autoritat del qui, essent jueu (9,3), ha estat constituït «apòstol dels pagans» (11,13). De fet, llevat de poques persones, ell no coneix els cristians de Roma. Però gosa escriure’ls perquè se’n considera també apòstol.
La Carta als Romans té més l’estil d’una reflexió teològica que no pas el d’una carta pròpiament dita. És més una obra doctrinal que no pas una resposta a la situació concreta d’un moment determinat. Això fa que la majoria de comentaristes acceptin de dividir-la entre una part doctrinal (1,16-11,36) i una altra de to més exhortatiu (12,1-15,13).
1 Es presentaren els fariseus i els saduceus i, per posar-lo a prova, li demanaren que els fes veure un senyal del cel. * 2 Jesús els respongué: *
—Quan arriba el capvespre, dieu: “Cel rogenc, bon temps.” * 3 I de bon matí: “Cel roig i fosc, mal temps, avui.” ¿Vosaltres, doncs, sabeu interpretar l’aspecte del cel i no sou capaços d’interpretar els signes dels temps? * 4 La gent d’aquesta generació dolenta i adúltera * demana un senyal, però no els serà donat cap altre senyal que el de Jonàs. *
Llavors Jesús els deixà i se’n va anar.
5 Quan els deixebles passaren a l’altra riba, van veure que s’havien oblidat de proveir-se de pans. 6 Jesús els digué: —Estigueu alerta, guardeu-vos del llevat dels fariseus i dels saduceus. *
7 Ells pensaven: «Ho diu perquè no ens hem proveït de pans.»
8 Jesús se n’adonà i els va dir: —Gent de poca fe! * Per què esteu pensant que no teniu pans? 9 ¿Encara no ho enteneu? ¿No recordeu el fet dels cinc pans i dels cinc mil homes, i quantes cistelles vau recollir de les sobres? * 10 ¿O el fet dels set pans i dels quatre mil homes, i quantes paneres vau recollir del que havia sobrat? 11 ¿Encara no enteneu que no us he parlat de pans? Guardeu-vos del llevat dels fariseus i dels saduceus.
12 Aleshores comprengueren que no els parlava de guardar-se del llevat del pa, sinó de la doctrina dels fariseus i dels saduceus. *
13 Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, * i preguntava als seus deixebles: —Qui diu la gent que és el Fill de l’home? *
14 Ells respongueren: —Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. 15 Ell els pregunta: —I vosaltres, qui dieu que sóc?
16 Simó Pere respongué: —Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu. *
17 Llavors Jesús li va dir: —Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, * sinó el meu Pare del cel. 18 I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra * edificaré la meva Església, *
i les portes del reialme de la mort * no la podran dominar. 19 Et donaré les claus del Regne del cel; * tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel. *
20 Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies. *
21 Des d’aleshores Jesús començà * a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, * i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. *
22 Llavors Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo: —Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà.
23 Però Jesús es girà i digué a Pere:
—Vés-te’n d’aquí, Satanàs! * Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.
24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles:
—Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. * 25
Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. * 26 Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l’home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l’home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres. * 28 En veritat us dic que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l’home venint en el seu Regne. *
