Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites».
En aquests pocs paràgrafs, hi ha, com a mínim, dos anuncis importants: l’abast universal del projecte de Déu i el paper del “Petit Reste de Creients”.
El profeta afegeix la frase: “diu el Senyor…”. Si els profetes sempre parlen en nom del Senyor, aquí Isaïes potser ens vol remarcar les afirmacions que fa…
“Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions…” Aquí ens parla d’un petit grup de creients: els que mantenen la seva fe enmig del descoratjament general…
De fet el profeta s’adreça a aquest petit grup; són els que s’han mantingut ferms en la seva fe malgrat la situació que vivien.
En el segle VIII aC, Isaïes i Miquees anunciaven solament la salvació del “Petit Reste d’Israel”.
Però el discurs va canviar durant i després de l’exili a Babilònia (dos-cents anys més tard); el poble d’Israel va descobrir dues coses al mateix temps: la dimensió universal del projecte de Déu i va
aprendre a considerar la seva elecció no com una exclusiva sinó com una vocació (és el discurs del tercer Isaïes, que llegim avui).
“Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria”: Vol deixar palès l’abast universal del projecte de Déu.
“Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a les illes llunyanes… i anunciaran la meva glòria entre les nacions”
Aquests són els missatgers del poble escollit. I fent això, s’acomplirà el que és la seva vocació des del començament de la història:
M’ha dit: «És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d’Israel.
Jo t’he fet llum de les nacions perquè portis la meva salvació d’un cap a l’altre de la terra (Is 49, 6, el servent del Senyor)
Anunciar la glòria de Déu entre les nacions: Jesús ens convida a compartir el seu desig que el seu
Pare sigui conegut i reconegut quan ell ens fa repetir en l’oració del Pare Nostre: “que el teu Nom sigui santificat”
Cal notar quin és el significat de la paraula glòria; aquí vol dir: em reconeixeran com l’únic Déu, la brillantor de la presència de Déu il·luminarà en endavant totes les nacions. Com ens podem adonar, no té res a veure amb el significat habitual que donem al mot, la vanaglòria humana.
Lloeu el Senyor, tots els pobles,
glorifiqueu-lo totes les nacions.
El seu amor per nosaltres és immens,
la fidelitat del Senyor durarà sempre. R.
R. Aneu, anuncieu l’evangeli per tot el món. O
bé:Al·leluia.
El salm que llegim avui, forma part del que hom anomena “Hallel” que és una oració basada en un grup de salms (del 113 fins el 118), que els jueus utilitzen com a lloança i agraïment i que reciten després del sopar pasqual; això vol dir que Jesús mateix la va cantar al vespre del Dijous Sant.
A la manera jueva, sant Pau cita vàries frases de l’Antic Testament a la seva carta als cristians de Roma:
“Vull dir que Crist, per raó de la fidelitat de Déu, s’ha posat al servei dels circumcisos, per tal de confirmar les promeses fetes als patriarques, mentre que els altres pobles arriben a glorificar Déu en virtut de l’amor que ell els té. Tal com diu l’Escriptura: Per això et lloaré entre les nacions i cantaré al teu nom.També diu: Alegreu-vos, nacions, amb el seu poble. I encara: Lloeu el Senyor, tots els pobles, glorifiqueu-lo, totes les nacions. I encara, Isaïes diu: Apareixerà el rebrot de Jessè, el qui s’ha d’alçar a governar les nacions. I les nacions posaran en ell l’esperança (Rm 15,8-12).
És amb aquesta convicció que Déu vol que tot home (sense excepció) sigui salvat, que Pau ha tret l’energia necessària per endegar les seves missions per la Mediterrània.
Ara nosaltres hauríem de fer semblantment!
En aquest salm –el més breu del saltiri– totes les nacions són convidades a lloar el Déu d’Israel (v. 1), per l’immens amor que té envers el seu poble (v. 2).
Aquests dos elements defineixen l'”universalisme” de l’Antic Testament en els seus trets més essencials, en posar de manifest la funció mediadora d’Israel en la salvació de tots els pobles.
L’estructura d’aquest salm tan curt és clara: una invitació feta a tots els homes de la terra: “lloeu!, glorifiqueu!”. Com a resposta, l’expressió del contingut d’aquesta lloança: “El seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà sempre.”
Déu amor fidel, és un dels temes essencials del pensament de Jesús: la revelació de Déu com a
“Pare nostre” està en la mateixa línia d’aquest salm.
Lectura segona He 12,5-7.11-13
No desestimis la correcció que ve del Senyor
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix». És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.
Sabem, a través dels capítols precedents, que els destinataris d’aquesta carta, ja han sofert força per raó de la seva fe. L’autor els vol donar coratge per travessar aquest període de persecució. I recorre a textos de l’Antic Testament; especialment Isaïes, el profeta de l’exili (a Babilònia) i potser vol fer un paral·lelisme entre el fet de la persecució i el de l’exili…
I aborda el delicat tema del sofriment; no pas per justificar-lo sinó per intentar de trobar-li un sentit. El creient sap que passi el que passi, Déu, que és silenciós però no indiferent, l’acompanya en cada pas en aquest dur camí. I d’aquest mal, amb el seu ajut, en podem sortir enfortits.
És sota aquest prisma que podem entendre la frase: “És per a la nostra correcció, que sofrim”. I el nostre autor s’inspira en un altre llibre de la Bíblia, Proverbis:
Fill meu, no refusis la correcció del Senyor,
no et cansis de la seva reprensió:
el Senyor reprèn els qui estima,
com un pare fa amb el fill preferit (Pr 3, 11-12)
Així doncs, el sofriment pot esdevenir una escola; allà on aprenem a viure en l’Esperit, passi el que passi. I sant Pau, que sap de què parla, ens diu a la seva carta als Romans:
“Més encara: fins i tot en les tribulacions trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”. (Rm 5, 3-5).
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?». Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou”. Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.
Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers».
Jesús no respon a la pregunta de forma directa però deixa clar que a l’avançada no hi ha ni escollits ni exclosos; tan sols fa palesa una condició: ser capaç de passar per la porta! I és una porta
estreta!
I no pel seu naixement -els jueus- tindran accés franc:
En el text trobem:
…de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou”. Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”.
Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.
Per passar per la porta estreta no s’ha d’anar carregat amb una “motxilla gran i carregada”… I els jueus no veien el Regne de Déu com un do sinó com un dret adquirit (una càrrega posada a la seva motxilla!).
“Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”: En el pla de Déu, el poble jueu anava davant, eren els primers portadors de l’Aliança i de fet, n’estaven orgullosos.
Però, com tota vocació, aquesta elecció de Déu primerament era una missió: si ells eren els primers convidats del regne, tenien la missió de fer-hi entrar tota la humanitat…
Tornem a Isaïes:
(El Senyor) m’ha dit: «És massa poc que siguis el meu
servent per a restablir les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d’Israel.
Jo t’he fet llum de les nacions
perquè portis la meva salvació d’un cap a l’altre de la
terra.»
La seva missió era la de fer participar tota la humanitat de
la salvació de Déu. (Is 49,6)
La seva missió és compartir l’interès de Déu: que la seva salvació arribi a la humanitat sencera…
Saber què hem de fer per salvar-nos… no podem delegar a ningú perquè ens el faci. La vida, me la jugo jo sol. Entrar per la “porta estreta” vol dir que només s’hi pot passar d’un a un: cadascú amb el seu propi cor i amb el seu comportament.
El Senyor ofereix la seva salvació a tothom. “Vindrà gent d’Orient i d’Occident, del Nord i del Sud” – ens ha dit
Sapiguem aplicar aquella dita de la Mare Teresa de Calcuta, que és evangeli pur: “Que ningú s’acosti a vosaltres, sense que se’n torni millor i més feliç”. Que ningú no s’hagi de penedir d’haver-nos conegut…
Tornem al començament: La porta d’entrada és estreta… I no solament és estreta sinó que, a més, pot estar tancada!
Un pensament: no voldrà indicar-nos Jesús que no cal complicar-se tant la vida? Riqueses, prestigi, seguretats, domini, imatge, afanys… Tot per poder ser una mica més importants
(“grossos”) davant els altres. Carregats amb tot això, no es pot passar per la porta! Tot això és allò mateix que ens impedeix viure en plenitud la relació amb els altres!
“Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”. Jesús hi veu el seu tancament de cor: els jueus refusen els seus ensenyaments perquè els molesta, els trenca les seves certeses, la seva imatge que tenien del Regne de Déu: portaven la motxilla molt carregada! Troben la porta tancada…
Jesús no es fixa probablement en males accions sinó simplement en la seva duresa de cor, el seu tancament del cor.
Hem d’acceptar que Déu tingui altres pensaments que els nostres sobre el seu Regne…
Avui, l’esment que Jesús fa de la “porta estreta” qüestiona el “mite del progrés”…Segueix essent actual l’ambivalència d’aquest progrés: aquest comença a amenaçar la creació, que és la base de la nostra existència.
L’home com a home segueix essent igual, tant en les situacions primitives com en les tècnicament desenvolupades. El ser home torna a començar de zero amb cada ésser humà.
Aquí (Déu) ens parla d’un petit grup de creients: els que mantenen la seva fe enmig del descoratjament general…
…el poble d’Israel va descobrir dues coses al mateix temps: la dimensió universal del projecte de Déu i va aprendre a considerar la seva elecció no com una exclusiva sinó com una vocació (és el discurs del tercr Isaïes, que llegim avui).
… el significat de la paraula glòria; aquí vol dir: em reconeixeran com l’únic Déu, la brillantor de la presència de Déu…
En aquest salm –el més breu del saltiri– totes les nacions són convidades a lloar el Déu d’Israel (v. 1), per l’immens amor que té envers el seu poble (v. 2).
Aquests dos elements defineixen l'”universalisme” de l’Antic Testament en els seus trets més essencials..
Déu amor fidel, és un dels temes essencials del pensament de Jesús: la revelació de Déu com a “Pare nostre” està en la mateixa línia d’aquest salm.
Pau aborda el delicat tema del sofriment… per intentar de trobar-li un sentit …Déu, que és silenciós però no indiferent, l’acompanya en cada pas en aquest dur camí. I d’aquest mal, amb el seu ajut, en podem sortir enfortits.
…el sofriment pot esdevenir una escola; allà on aprenem a viure en l’Esperit, passi el que passi. …
Pau ens diu: “la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”
Jesús… deixa clar que a l’avançada no hi ha ni escollits ni exclosos.
Per passar per la porta estreta no s’ha d’anar carregat amb una “motxilla gran i carregada”… I els jueus no veien el Regne de Déu com un do sinó com un dret adquirit (una càrrega posada a la seva motxilla!).
La vida, me la jugo jo sol. Entrar per la “porta estreta” vol dir que només s’hi pot passar d’un a un: cadascú amb el seu propi cor i amb el seu comportament.
…la Mare Teresa de Calcuta, deia: “Que ningú s’acosti a vosaltres, sense que se’n torni millor i més feliç”. Que ningú no s’hagi de penedir d’haver-nos conegut…
Riqueses, prestigi, seguretats, domini, imatge, afanys…Carregats amb tot això, no es pot passar per la porta!
Tot això és allò mateix que ens impedeix viure en plenitud la relació amb els altres!
El ser home torna a començar de zero amb cada ésser humà.
1 Això diu el Senyor:
«El cel és el meu tron,
i la terra, l’escambell dels meus peus.
Quina casa em podríeu edificar?
A quin lloc podria residir? *
2 Tot ho ha fet la meva mà,
i per això tot existeix.
Ho dic jo, el Senyor.
Jo poso els meus ulls en el desvalgut i afligit,
que s’afanya a complir la meva paraula. *
3 Hi ha qui em sacrifica toros però també éssers
humans,
m’immola bocs i també em desnuca gossos,
em presenta ofrenes legítimes i també sang de
porc,
em crema encens però beneeix qualsevol déu.
Han preferit aquests camins,
perquè es complauen en ritus detestables. *
4 Doncs jo prefereixo burlar-me d’ells
i enviar-los allò que els espanta.
Quan jo els cridava, cap d’ells no responia; *
quan els parlava, no m’escoltaven.
Feien allò que em disgusta,
preferien el que em desplau.»
5 Escolteu, vosaltres, la paraula del Senyor,
els qui us afanyeu a complir-la.
Els germans vostres que us detesten
i us exclouen per causa del Senyor, * diuen:
«Que el Senyor mostri la seva glòria
i us puguem veure feliços!»
Però tots ells quedaran confosos. *
6 Una veu arriba de la ciutat,
un clam ve del temple: *
és la veu del Senyor que dóna als seus enemics
la paga que es mereixen.
7 Jerusalem ha infantat
abans de tenir els dolors del part.
Abans de venir-li les fiblades,
ja ha posat al món un fill. *
8 Qui ha sentit a dir una cosa així?
Qui ha vist mai res de semblant?
Podria néixer un país en un sol dia?
Qui podrà infantar d’un sol cop tot un poble?
Però Sió ha infantat els seus fills,
quan tot just començava a sentir els dolors. *
9 Diu el Senyor, el teu Déu:
«Si sóc jo qui obre el pas a l’infant, haig
d’impedir que neixi?
Sóc jo qui el faig néixer:
no el privaré pas de veure la llum.»
10 Alegreu-vos amb Jerusalem,
feu festa amb ella tots els qui l’estimeu. *
Alegreu-vos del seu goig
tots els qui portàveu dol per ella. *
11 Xuclareu i us saciareu
del seu pit que consola,
sereu alletats amb les delícies
del seu ric aliment.
12 Perquè això diu el Senyor:
«Jo decantaré cap a ella la pau * com un riu,
la riquesa de les nacions,
com un torrent desbordant.
Vosaltres en xuclareu les delícies; *
sereu portats al braç
i amanyagats sobre els genolls.
13 Com una mare consola el seu fill,
jo també us consolaré: *
a Jerusalem sereu consolats.
14 Quan ho veureu,
el vostre cor bategarà de goig
i reviuran com l’herba els vostres ossos.
La mà del Senyor es farà conèixer als seus
servents,
però els seus enemics tastaran la seva
indignació.» *
15 El Senyor vindrà armat de foc,
els seus carros seran com l’huracà.
Abocarà el braser del seu furor,
les flames i el foc de la seva condemna. *
16 El Senyor jutjarà tots els mortals
armat amb l’espasa i amb foc.
Seran moltes les seves víctimes. *
17 Els qui es consagren i purifiquen per entrar
als jardins sagrats *
i van al darrere d’aquell qui hi ha al mig, *
els qui mengen carn de porc,
de rates i d’altres animals detestables,
aquests moriran tots alhora.
Així ho ha dit el Senyor. *
18 «Quant a mi, el Senyor, tinc ben presents les obres dels homes i els seus pensaments. Ha arribat el temps de reunir totes les nacions i totes les llengües. Tots vindran i contemplaran la meva glòria. 19 Alçaré enmig d’ells un estendard, i als qui sobrevisquin els enviaré als pobles * de Tarsis, Pul, Lud —terra famosa pels seus arquers—, Tubal, Javan i a les illes més llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist la meva glòria. * Ells l’anunciaran a tots aquests pobles. 20 Llavors, de totes les nacions em presentaran, com una ofrena, tots els vostres germans que hi vivien. Els portaran dalt de cavalls, en carruatges o en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la meva muntanya santa de Jerusalem. Ho dic jo, el Senyor. Serà la seva ofrena, i jo l’acceptaré com accepto l’ofrena que els israelites porten al meu temple en vasos purificats. * 21 I fins i tot d’entre ells jo escolliré sacerdots i levites. * Ho dic jo, el Senyor.
22 »La vostra descendència i el vostre nom persistiran davant meu com el cel nou i la terra nova que jo creo. * Ho dic jo, el Senyor.
23 »Cada festa de lluna nova *
i cada dissabte,
tothom vindrà a adorar-me.
Ho dic jo, el Senyor. *
24 Quan surtin del temple,
veuran els cadàvers
dels qui es van revoltar contra mi.
El cuc que els devora no morirà
ni s’apagarà el foc que els crema.
Serà un espectacle repugnant als ulls dels mortals.» *
Lloeu el Senyor, tots els pobles *
1 Lloeu el Senyor, tots els pobles;
glorifiqueu-lo, totes les nacions. *
2 El seu amor per nosaltres és immens, *
la fidelitat del Senyor dura per sempre. *
Al·leluia! *
1 Així, doncs, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir * en la prova que ens és proposada. * 2 Tinguem la mirada fixa en Jesús, el capdavanter de la fe i el qui la porta a la plenitud. * Ell, per arribar al goig que li era proposat, * va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. * 3 Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; * així no us deixareu abatre, cansats i sense forces. * 4 En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang,
* 5 i per això heu oblidat les paraules d’encoratjament que Déu us adreça com a fills: Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, 6 perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. * 7 Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregeixi? * 8 Si a tots els toca la seva part de correcció però vosaltres us quedeu sense, vol dir que sou bastards i no pas fills legítims! *
9 Els nostres pares terrenals ens corregien, i no per això deixàvem de respectar-los. Molt més, doncs, ens hem de sotmetre al Pare que ens dóna l’esperit perquè visquem. * 10 Ells ens corregien per poc temps i com els semblava bé; ell, en canvi, ens corregeix mirant el que ens convé per fer-nos participar en la seva santedat. 11 La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d’una vida justa. * 12 Per això, enfortiu les mans que defalleixen i els genolls vacil·lants, * 13 i aplaneu la ruta per on passen els vostres peus. * Així el qui va coix no hi prendrà mal i, més aviat, es posarà bo.
14 Mireu de viure en pau amb tothom. Busqueu la santedat, ja que sense santedat ningú no veurà el Senyor. * 15 Vetlleu perquè ningú de vosaltres no quedi privat de la gràcia de Déu: * que no broti cap arrel amargant * que porti malestar, i la majoria en resulti infectada. * 16 Vetlleu perquè no hi hagi cap libidinós o sacríleg, com Esaú, que per un plat de menjar es va vendre els drets de primogènit. * 17 I ja sabeu que després, quan volgué heretar la benedicció, en va quedar exclòs i no tingué cap possibilitat de canviar, tot i haver-ho suplicat amb llàgrimes. *
18 Vosaltres no us heu acostat en aquella muntanya palpable del Sinaí, * que era tota ella foc ardent, foscor, tenebres i tempesta, 19 toc de corn i veu que parlava. * Els mateixos que sentiren aquella veu van refusar d’escoltar cap més paraula. * 20 No podien suportar aquella ordre terminant: Fins i tot una bèstia, si toca la muntanya, haurà de morir apedregada. * 21 Tan terrible era aquell espectacle, que Moisès exclamà: Estic esglaiat i tremolós. * 22 Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, * a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, * 23 a l’assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel; * us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a la plenitud, * 24 a Jesús, mitjancer d’una aliança nova, * i a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d’Abel. *
25 Mireu de no refusar el qui ens parla! Aquells el van refusar quan promulgava els seus oracles divins aquí a la terra i no se’n pogueren escapar. * Molt menys, doncs, ens n’escaparem nosaltres si el rebutgem quan ens parla des del cel. * 26 En aquella ocasió, la seva veu feia tremolar la terra, però ara ell ha fet aquesta promesa: Una vegada més, faré tremolar no solament la terra, sinó també el cel. * 27 L’expressió una vegada més anuncia la transformació del món creat, que és inestable, per tal que subsisteixin les realitats incommovibles. * 28 Per això, ja que rebem la possessió d’un Regne incommovible, no deixem perdre aquesta gràcia * i donem així a Déu un culte que li sigui agradable, amb temor i submissió. * 29 Perquè el nostre Déu és un foc que devora. *
1 Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la dels sacrificis que oferien. * 2 Jesús els respongué:
—¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? 3 Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. 4 I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, * ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? 5 Us asseguro que no: i si no us convertiu, * tots acabareu de la mateixa manera.
6 I va afegir aquesta paràbola:
—Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. * Va anar a buscar-hi fruit i no n’hi trobà. 7 Llavors digué al qui li menava la vinya:
»—Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit d’aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la. Per què ha d’ocupar la terra inútilment?
8 »Ell li respongué:
»—Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, 9 a veure si dóna fruit d’ara endavant. Si no, fes-la tallar. *
10 Un dissabte, * Jesús ensenyava en una de les sinagogues. * 11 Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. * Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. 12 Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué:
—Dona, quedes lliure de la teva malaltia!
13 Li va imposar les mans * i a l’instant ella es redreçà i glorificava Déu. 14 Però el cap de la sinagoga, * indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, * deia a la gent:
—Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d’aquests dies i no en dissabte. *
15 El Senyor * li contestà:
—Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l’ase de l’estable i els porteu a l’abeurador? * 16 ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, * deslligar aquesta filla d’Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys? *
17 Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s’alegrava de totes les coses extraordinàries que feia.
18 Jesús deia:
—A què s’assembla el Regne de Déu? A què el compararé? 19 És com un gra de mostassa que un home va sembrar en el seu hort. Va créixer i arribà a ser un arbre, i els ocells del cel van fer niu a les seves branques. *
20 I digué encara:
—A què compararé el Regne de Déu? 21 És com el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. *
22 Tot fent camí cap a Jerusalem, * Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. 23 Algú li preguntà:
—Senyor, ¿són pocs els qui se salven?
Jesús els contestà:
24 —Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. *
25 »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: “Senyor, obre’ns.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” * 26 Llavors us posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places.” 27 Ell us respondrà: “No sé d’on sou.
Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!” * 28 Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, * quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. 29 I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, * i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. * 30 Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers. *
31 En aquell mateix moment, alguns fariseus es van acostar a Jesús i li digueren:
—Vés-te’n d’aquí, que Herodes et vol matar.
32 Ell els respongué:
—Aneu a dir a aquella guineu: * “Avui i demà trec dimonis i curo malalts, * i el tercer dia arribaré al terme. * 33 Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem.” *
34 »Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut. 35 Doncs bé, la vostra casa és abandonada. * Us dic que no em veureu fins que arribi el temps que direu: Beneït el qui ve en nom del Senyor! *
