Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut: per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit. Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent. Qui vol pledejar amb mi? Compareguem plegats. Qui vol ser el meu acusador? Que se m’acosti. Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?
Per entendre aquest text, la clau la trobarem en el paràgraf anterior al que llegim avui:
“El Senyor Déu m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer” (Is 50,4).
L’home que diu això s’ha alimentat de la paraula de Déu i és a causa d’ella que se’l persegueix; tanmateix, és ella, la Paraula, qui li dóna la força per afrontar la persecució.
Aquest text forma part d’un conjunt que anomenen “El Servent del Senyor” (que ja l’hem trobat altres vegades) i que dibuixen un retrat impressionant: el d’un Servidor de Déu. Un veritable profeta, de vida exemplar; és ell qui prefigura el projecte de salvació per a tota la humanitat. De segur que nosaltres pensem de seguida en Jesucrist…
Però el profeta Isaïes, no pensava pas en Jesucrist quan va escriure aquest text (probablement durant el sisè segle aC, durant l’exili a Babilònia); ni potser en cap personatge concret sinó… en tot el poble d’Israel a exili!
Si aquesta hipòtesi és correcte, aquest text tindria l’objectiu d’encoratjar el poble per mantenir-se ferm: “per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit”.
Els profetes, un rere l’altre, repeteixen: “Escolta, Israel”; i a llur boca, la paraula “Escolta” vol dir “fes confiança en Déu, passi el que passi”.
De tot mal, de tota dificultat, de tota prova, Déu fa sorgir el bé; a tot odi, ens dóna la força per oposar un amor més fort encara… El mal continua essent un mal, però del mal, Déu en fa néixer un bé.
Déu fa confiança al seu servidor, li confia una missió; en contrapartida, el Servidor accepta la missió amb confiança.
“El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella…”
Això vol dir que l’escolta (en sentit bíblic, la confiança) és un do de Déu.
Tot és gratuït: la missió, la força i la confiança.
És justament la característica del creient de reconèixer-ho tot com do de Déu.
“El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut…”
Això no és pas orgull o arrogància: és senzillament confiança…
Estimo de tot cor el Senyor:
el Senyor ha escoltat la meva súplica,
ha escoltat el meu clam
així que l’invocava.
M’envoltaven els llaços de la mort,
tenia davant meu els seus paranys,
i dintre meu l’angoixa i el neguit.
Vaig invocar el nom del Senyor:
«Ah, Senyor, salveu-me la vida». R.
El Senyor és just i benigne,
el nostre Déu sap compadir.
El Senyor salvaguarda els senzills,
jo era feble i m’ha salvat. R.
Ha alliberat de la mort la meva vida,
els meus ulls, de negar-se en el plor,
els meus peus, de donar un pas en fals.
Continuaré caminant entre els qui viuen,
a la presència del Senyor. R.
R. Continuaré caminant entre els qui viuen, a la
presència del Senyor. O bé: Al·leluia.
Aquest salm ja l’hem trobat en diverses ocasions anteriors…
Encara que el salmista parli en primera persona, és tot el poble creient qui parla. Un poble que ha patit molt…
“Estimo de tot cor el Senyor: el Senyor ha escoltat la meva súplica”
El poble d’Israel en té l’experiència: és Déu qui pren la iniciativa, des de sempre: Adam, Noè, Abraham… cada vegada ha estat Déu qui ha cridat l’home a l’Aliança per la felicitat seva i no pel seu benefici, el de Déu…
El sofriment del qual parla el salmista, és el de l’esclavatge d’Egipte. Però al llarg dels segles, el poble d’Israel ha conegut altres esclavatges… I tots nosaltres sabem que encara que siguem lliures, ens podem penjar moltes cadenes…
“M’envoltaven els llaços de la mort, tenia davant meu els seus paranys, i dintre meu l’angoixa i el neguit”.
Parla de l’esclavatge a Egipte; deu vegades el faraó els va prometre la llibertat però finalment es va comportar com enemic. Només Déu els va recolzar en el seu alliberament i va cobrir la seva fugida…
Aquest salm forma part dels salms de l’Hallel (del 112/113 al 117/118) que eren cantats durant la Pasqua jueva; Jesús va cantar el que llegim avui el vespre del Dijous Sant:
“I després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres” (Mt 26,30).
I el que és sorprenent és la semblança entre aquest salm i el que va pronunciar a la creu: Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? (salm 21/22). Tots dos evoquen dolor…
Aquest fou el sopar que Jesús va viure aquell vespre, l’últim que va menjar abans de morir i ressuscitar.
Lectura de la carta de sant Jaume
Germans meus, si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria? A un home així, la fe el podrà salvar? Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: «Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t», però no li donés res del que necessita, quin profit li faria? Doncs, amb la fe passa igual: si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.
“Germans meus, si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria?”
El servei als altres era un tema “privilegiat” i recurrent pels profetes i Jaume, amb aquesta frase vol fer notar aquelles persones que pretenen tenir fe i en canvi no són capaces de moure un dit pels seus germans…
Per exemple, Isaïes ens diu:
“El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus” (Is 58, 6-7).
Com podem notar, Jaume està molt marcat per l’Antic Testament.
Hi ha la pràctica del culte i la pràctica del precepte de la caritat i una no substitueix l’altra.
I quan Jesús cita al profeta Osees:
“el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no holocaustos”(Os 6,6)
a l’evangeli de Mateu:
“Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis, no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa. Perquè el Fill de l’home és senyor del dissabte (Mt 12,7-8).
el que justament ens vol recordar és que totes les pràctiques del culte (els sacrificis) no dispensen pas dels actes de caritat.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que sóc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d’altres, que sou Elies, d’altres, que sou algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respon: «Vós sou el Messies». Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
I començà a instruir-los dient: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà». I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes». Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà».
L’Evangeli de Marc està estructurat en dues parts ben definides: la primera està centrada en el Mar de Galilea; la segona pren la forma d’un Camí. El primer paràgraf que hem llegit avui fa de xarnera entre les dues parts.
Amb la seva pregunta, Jesús provoca que els deixebles donin resposta a la pregunta que ells mateixos s’havien fet al començament: “Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?” (Marc 4,41).
“Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: —Passem a l’altra riba…Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent… Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua:—Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué: Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen? (Marc 4, 35-41)
Hom resta sorprès de la reacció de Jesús; ell no refusa el títol, però dóna una estricta consigna de silenci: és encara massa d’hora per dir a tothom que Jesús és el Messies; aquest títol és massa ambigu…
A orelles jueves, aquest discurs era compleament paradoxal: tot reivindicant el títol de Messies (Fill de l’home era un sinònim), pronosticava el fracàs, el sofriment, la mort…
Fem alguns comentaris al voltant d’aquest títol “Fill de l’home”: aquesta expressió apareix en el llibre de Daniel, en el capítol 7:
“Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home; arribà fins a l’ancià carregat d’anys, el van presentar davant d’ell i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà (Dn 7, 13-14).
Més endavant en el mateix capítol, Daniel presisa que aquest Fill de l’home no és un individu sinó un poble
“Després el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament, pels segles dels segles.
“Llavors la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel serà donat al poble dels àngels sants de l’Altíssim. El seu regne serà etern, i tots els sobirans el serviran i l’obeiran (Dn 7, 18.27).
Quan Jesús s’aplica a ell mateix aquest títol, es presenta doncs com capdavanter del poble de Déu, el Messies que ve a establir el regne de Déu a la terra.
Cap referència al sofriment en tot això! És normal que Pere reaccioni com ho fa…
Com molts dels seus contemporanis, ell esperava un Messies-rei triomfant, poderós, que rescatés el país de l’ocupació romana…
A diferència de Mateu i Lluc, Marc no relata el detall de les temptacions de Jesús en el desert; però no hi ha cap dubte que en aquest passatge ens en descriu una particularment greu i que suscita una reacció molt viva de Jesús, que prova que aquí ha de mantenir un combat molt dur:
“Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs!”
El títol de Satanàs (“obstacle”) ens diu quin és el repte: Com el Servent d’Isaïes (primera lectura), Jesús ha decidit “escoltar” el seu Pare, deixar-se instruir, i li diu fins i tot amb vehemència:
“No penses com Déu, sinó com els homes”.
Que les nostres perspectives siguin humanes, és molt normal! Però ens cal deixar que l’Esperit les transformi, de vegades completament!, si volem manenir-nos fidels al plà de Déu…
Jesús no és Messies per a vèncer els enemics amb el poder de Déu, sinó per portar la humanitat a participar de la Vida de Déu: única vida realment “VIDA” (“Vida eterna” en el llenguatge de Joan).
I jo ara em pregunto: En aquest moment concret de la vida, en aquest “ara”, qui és Jesús per a mi?
Jesús ocupa el nostre centre,
quan som generosos donant joiosament el nostre temps i les nostres energies en bé dels altres
quan la nostra fe en ell no és una fe de paraula sinó d’actes…
L’home que diu això s’ha alimentat de la paraula de Déu i és a causa d’ella que se’l persegueix; tanmateix, és ella, la Paraula, qui li dóna la força per afrontar la persecució.
Aquest text forma part d’un conjunt que anomenen “El Servent del Senyor”…és ell qui prefigura el projecte de salvació per a tota la humanitat. De segur que nosaltres pensem de seguida en Jesucrist… Però el profeta Isaïes, no pensava pas en Jesucrist sinó… en tot el poble d’Israel a exili!
El mal continua essent un mal, però del mal, Déu en fa néixer un bé…el Servidor accepta la missió amb confiança. Això vol dir que l’escolta (en sentit bíblic, la confiança) és un do de Déu.
El poble d’Israel en té l’experiència: és Déu qui pren la iniciativa, des de sempre: Adam, Noè, Abraham…
El sofriment del qual parla el salmista, és el de l’esclavatge d’Egipte. Però al llarg dels segles, el poble d’Israel ha conegut altres esclavatges… I tots nosaltres sabem que encara que siguem lliures, ens podem penjar moltes cadenes…
“Germans meus, si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria?”
Jaume, amb aquesta frase vol fer notar aquelles persones que pretenen tenir fe i en canvi no són capaces de moure un dit pels seus germans…
Amb la seva pregunta, Jesús provoca que els deixebles donin resposta a la pregunta que ells mateixos s’havien fet al començament: “Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?” (Marc 4,41).
A orelles jueves, aquest discurs era compleament paradoxal: tot reivindicant el títol de Messies (Fill de l’home era un sinònim), pronosticava el fracàs, el sofriment, la mort…
Quan Jesús s’aplica a ell mateix aquest títol, es presenta doncs com capdavanter del poble de Déu, el Messies que ve a establir el regne de Déu a la terra.
Que les nostres perspectives siguin humanes, és molt normal! Però ens cal deixar que l’Esperit les transformi, de vegades completament!, si volem manenir-nos fidels al plà de Déu…
…quan som generosos donant joiosament el nostre temps i les nostres energies en bé dels altres, Jesús ocupa el lloc més important a la nostra vida.
1 Això diu el Senyor:
«On és el document de divorci
on consti que he fet marxar la vostra mare?
A quin dels meus creditors us he venut com a
esclaus?
Si heu estat venuts és pels vostres pecats;
per les vostres infidelitats
ha estat abandonada Jerusalem, la vostra mare.
*
2 Què ho fa que en arribar no he trobat ningú?
He cridat, i ningú no m’ha respost.
¿La meva mà no seria capaç de rescatar-vos?
¿No tindria prou força per a procurar la
llibertat? *
Jo asseco la mar tan sols amb una amenaça
i canvio els rius en desert. *
Llavors els peixos, per falta d’aigua,
moren de set i tot ho empesten. *
3 Jo vesteixo el cel de negre,
li poso un vestit de dol.» *
4 El Senyor Déu
m’ha donat un parlar que convenç,
perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els
cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l’escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
5 El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella,
i jo no m’he resistit
ni m’he fet enrere.
6 He parat l’esquena als qui m’assotaven,
i les galtes als qui m’arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d’ofenses i escopinades. *
7 Però el Senyor Déu m’ajuda,
i per això no em dono per vençut; *
per això paro la cara com una roca *
i sé que no quedaré avergonyit. *
8 Tinc a prop el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m’acosti!
9 El Senyor Déu em defensa.
Qui em podrà condemnar? *
Tots els qui m’acusen
s’esfilaran com un vestit consumit per les arnes.
10 ¿Qui de vosaltres venera el Senyor
i escolta la veu del seu servent?
Encara que camini a les fosques, sense gens de
llum,
que sàpiga confiar en el Senyor
i emparar-se en el seu Déu!
11 Però, en comptes d’això, tots enceneu els
vostres llums
i abrandeu les vostres teies:
camineu, doncs, a la claror dels vostres llums
i de les teies que heu encès!
Aquesta és la sort que us ha reservat la mà del
Senyor:
haureu de morir * enmig de penes.
1 Em sento ple d’amor
perquè el Senyor ha escoltat la meva súplica;
2 ha escoltat el meu clam
així que l’invocava. *
3 M’envoltaven els llaços de la mort,
el país dels morts se m’acostava,
venien a trobar-me l’angoixa i el neguit.
4 Llavors vaig invocar el nom del Senyor:
«Ah, Senyor, salva’m la vida!» *
5 El Senyor és just i compassiu, *
el nostre Déu té misericòrdia.
6 El Senyor salvaguarda els senzills,
jo era feble i m’ha salvat.
7 Recobra la serenor, ànima meva,
mira el bé que t’ha fet el Senyor.
8 Ha alliberat * de la mort la meva vida,
els meus ulls, de negar-se en el plor, *
els meus peus, de donar un pas en fals.
9 Continuaré caminant entre els qui viuen,
a la presència del Senyor. *
10 Em sento ple de fe, tot i que deia: *
«Que en sóc, de dissortat!»;
11 tot i que deia, veient-me perdut: *
«Els homes, tots enganyen.» *
12 Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet? *
13 Invocant el seu nom, alçaré el calze
per celebrar la salvació.
14 Compliré les meves prometences al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble.
15 Als ulls del Senyor és preciosa
la mort dels seus fidels. *
16 Ah, Senyor, sóc el teu servent,
servent teu i fill de la teva serventa! *
Tu m’has trencat les cadenes.
17 T’oferiré una víctima d’acció de gràcies
invocant el teu nom.
18 Compliré el que he promès al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble,
19 als atris de la casa del Senyor,
al teu bell mig, Jerusalem.
Jaume és el nom del personatge que encapçala aquest escrit, però no sabem de quin Jaume es tracta.
Certament, no pot ser el fill de Zebedeu i germà de Joan, un dels Dotze, que morí màrtir probablement l’any 44 dC (Ac 12,2); i, malgrat que una tradició antiga l’identifica amb «Jaume, el germà del Senyor» (Ga 1,19), cap dels qui presidien l’església de Jerusalem, tampoc no és probable que aquest sigui l’autor material de l’escrit.
La Carta de Jaume comença amb una salutació epistolar, però de seguida es fa evident que el gènere literari és exhortatiu. De fet, es tracta d’un gènere molt corrent a l’època en què fou escrita (80-100 dC): el feien servir els mestres pagans que ensenyaven retòrica, els rabins jueus i fins i tot els primers catequistes cristians.
La Carta de Jaume, que conté moltes exhortacions morals però no gaires referències doctrinals, presenta semblances, de contingut i de forma, amb els escrits estoics, amb alguns escrits sapiencials de l’Antic Testament (sobretot el llibre dels Proverbis i el Siràcida) i amb altres escrits extrabíblics jueus i cristians.
El fet que la carta sigui escrita en un grec excel·lent i que inclogui nombroses referències a l’Antic Testament, citat sempre segons l’antiga versió grega, fa suposar que s’adreça a cristians provinents del judaisme i del paganisme que viuen en ciutats de cultura hel·lenística (1,1). D’altra banda, sembla clar que vol corregir desviacions pròpies de comunitats que han exagerat unilateralment l’ensenyament de Pau, fins al punt de descurar la dimensió pràctica i social de la fe i oblidar el lligam entre culte i vida.
Així, doncs, sembla que l’escrit s’adreça a cristians d’origen pagà que tenien alguna relació amb el judaisme i que probablement van ser evangelitzats per Pau o per un deixeble seu, i a jueus de cultura grega, potser de tendència essènia. L’autor, segurament amb la intenció d’atraure aquests darrers, accentua alguns trets comuns del cristianisme i del judaisme: la fe en un únic Déu que es revela ja en l’antiga aliança, una ètica basada en la Llei de Moisès, l’ideal de pobresa i l’espera del dia del Senyor.
1 Aquells dies, hi tornava a haver una gran gentada i no tenien res per a menjar. Jesús va cridar els deixebles i els digué: *
2 —Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d’aquí amb mi i no tenen res per a menjar. 3 Si els faig anar dejuns a casa seva, defalliran pel camí; n’hi ha que han vingut de lluny.
4 Els deixebles li preguntaren:—D’on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?
5 Jesús els preguntà: —Quants pans teniu?
Ells li respongueren: —Set.
6 Llavors Jesús va manar que la gent s’assegués a terra, prengué els set pans, digué l’acció de gràcies, els partí i en donava als seus deixebles perquè en servissin a la gent; * i així ho van fer. 7 Tenien a més uns quants peixets, i Jesús, després de beneir-los, digué que també els servissin. 8 La gent en va menjar i quedaren saciats. Després van recollir set paneres dels bocins que havien sobrat. 9 Eren unes quatre mil persones. Jesús els va acomiadar, 10 i tot seguit va pujar a la barca amb els seus deixebles i se n’anà a la regió de Dalmanuta. *
11 Vingueren els fariseus i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. * 12 Ell sospirà profundament i digué: —Per què demana un senyal, la gent d’aquesta generació? * En veritat us dic que no els serà donat cap senyal.
13 Jesús els deixà, s’embarcà altra vegada i se’n va anar a l’altra riba. *
14 Els deixebles s’havien oblidat de proveir-se de pans i tan sols en portaven un a la barca. 15 Jesús els va fer aquesta advertència:
—Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i amb el llevat d’Herodes. *
16 Llavors es posaren a discutir que no tenien pans. 17 Jesús se n’adonà i els digué:
—Per què discutiu que no teniu pans? ¿Encara no ho enteneu ni ho compreneu? * ¿És que el vostre cor està endurit? * 18 ¿ Teniu ulls, però no hi veieu, orelles, però no hi sentiu? *
»¿No recordeu 19 quantes cistelles plenes de bocins vau recollir quan vaig partir els cinc pans
per als cinc mil homes?
Ells li responen: —Dotze. *
20 —I quan vaig partir els set pans per a les quatre mil persones, quantes paneres plenes de bocins vau recollir? Li diuen: —Set. 21 I els digué: —¿Encara no ho compreneu?
22 Arribaren a Betsaida. * Allà li portaren un cec i li suplicaven que el toqués. 23 Jesús agafà el cec per la mà i se l’endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans * i li preguntà:
—Veus alguna cosa?
24 El cec va alçar els ulls i deia:
—Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen.
25 Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa. 26 Jesús el va enviar a casa seva i li digué:
—No entris al poble. *
27 Jesús, amb els seus deixebles, se’n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, * i pel camí els preguntava:
—Qui diu la gent que sóc jo?
28 Ells li respongueren:
—Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, algun dels profetes. *
29 Llavors els preguntà:
—I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respon:
—Tu ets el Messies. *
30 Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. *
31 Llavors començà a instruir-los dient:
—Cal que el Fill de l’home * pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei * l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. *
32 I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo. 33 Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li:
—Vés-te’n d’aquí, Satanàs! * No veus les coses com Déu, sinó com els homes.
34 Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué:
—Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. * 35 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà. * 36 Què en treu l’home de guanyar tot el món si perd la vida? 37 Què no donaria l’home a canvi de la seva vida? 38 Si algú s’avergonyeix de mi i de les meves paraules davant aquesta generació adúltera i pecadora, * també el Fill de l’home s’avergonyirà d’ell quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare. *
