Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
Diu el Senyor: «Compliu els vostres manaments, obreu el bé, que està a punt d’arribar la meva salvació, i de revelar-se la meva bondat. Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració».
Les tres lectures d’avui tenen un mateix fil conductor: fins a quin punt les comunitats s’han d’obrir als estrangers? Déu té preferències o estima tots els homes?
I en totes elles la misericòrdia de Déu hi ressona amb la mateixa intensitat.
Comencem per la primera: és el que s’anomena el “Tercer Isaïes”: l’autor l’escriu en els decennis posteriors a l’exili a Babilònia. I ja hem comentat altres vegades com va ser de difícil la tornada i l’adaptació a la nova situació.
I concretament, en el tema que ens ocupa avui, ¿com cohabitar amb els estrangers que havien ocupat el lloc durant el seu exili? Ells anaven a les sinagogues: calia continuar acollint-los?
Per naixement no pertanyien al poble escollit i per tant a la religió jueva…
Hi va haver posicions clarament diferenciades: els qui tenien tendència a l’elitisme o a l’exclusivisme; d’altres, eren partidaris d’una obertura amb certes condicions.
Probablement partidaris de cadascuna de les posicions van discutir-ho amb el profeta i aquest utilitza una fórmula adequada a la situació i comença tot dient: “Diu el Senyor”
I és que la decisió que ell proposa és l’obertura…
L’obertura hi és efectivament i marca un pas molt important per descobrir l’universalisme del pla de Déu.
“…si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança…”
El profeta explicita les condicions: guardar el sabbat, practicar l’aliança, fer el que plau al Senyor…
El fet d’insistir en el sabbat és molt revelador: durant l’exili la pràctica del sabbat va ser un element important de la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.
… els qui tenien tendència a l’elitisme o a l’exclusivisme; d’altres, eren partidaris d’una obertura amb certes condicions… I és que la decisió que Isaïes proposa és l’obertura…
… durant l’exili la pràctica del sabbat va ser un element important de la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.
Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la claror de la seva mirada.
La terra coneixerà els vostres designis,
i tots els pobles veuran la salvació.
Que s’alegrin els pobles i cridin de goig.
Vós regiu el món amb justícia,
regiu les nacions amb rectitud
i guieu els pobles de la terra. R.
Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que Déu ens beneeixi,
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. R.
R. Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us
lloïn tots els pobles alhora.
En aquesta bonica oració –composta per celebrar la collita (Ex 23,16) – la comunitat agraeix al Senyor els fruits de la terra (v. 7).
A més, li suplica que renovi constantment les seves benediccions, a fi que tots els pobles reconeguin que el Déu d’Israel és l’únic Déu (vv. 2-3).
Aquesta perspectiva universalista es destaca particularment en la tornada, que es repeteix en els vv. 4 i 6.
Aquest salm se’ns presenta com una alternança: les frases que recita el sacerdot són les que hem llegit i el poble respon sempre el mateix:
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora”.
Una benedicció, en el fons, és un desig de felicitat: Déu no fa sinó beneir-nos, estimar-nos.
Podríem dir que el desig és de la nostra part: que nosaltres entrem en aquesta benedicció que Déu no para d’oferir-nos.
“Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi…”
Quan el sacerdot diu: “El Senyor sigui amb vosaltres”, és el mateix: Déu està sempre amb nosaltres… però el subjuntiu “sigui” expressa la nostra llibertat: som nosaltres els qui no estem sempre amb
ell…
Podem dir el mateix en el cas de la frase “Que Déu us perdoni”: Déu perdona sempre però és a nosaltres que ens pertoca acollir el perdó, d’entrar en la reconciliació que ell ens proposa!
I tot això ens és ofert sempre, a cada instant. Només manca que nosaltres hi consentim: Quan el sacerdot ens beneeix al final de la Missa, nosaltres responem “Amen”, com a expressió del nostre acord, del nostre consentiment.
La resposta dels fidels:
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora”, és una lliçó d’universalisme!
I el darrer verset és una síntesi del que hem dit:
“Que Déu ens beneeixi, i el venerin d’un cap a l’altre de la terra”.
És el poble qui demana la benedicció de Déu; el sacerdot expressa el desig que nosaltres obrim el nostre cor a aquesta benedicció de Déu que pot, si ho volem, actuar en nosaltres i transformar-nos.
Aquesta certesa d’obtenir el que hom demana abans inclús de demanar-ho, és una característica de tota pregària a Israel.
Però el poble d’Israel no demana aquesta benedicció només per a ell sol: aquesta benedicció pronunciada sobre Israel brillarà i es reflectirà en els altres pobles del món.
Perquè la Paraula de Déu és acte, produeix fruit. I quan els cristians rellegim aquest salm pensem en el naixement del Salvador: “quan els temps s’acompliren, la terra va portar el seu fruit”.
Una vegada més, veiem Israel conscient del privilegi de ser el “poble de l’Aliança”… i desitjós de participar aquesta benaurança al conjunt de la humanitat. Demana a totes les nacions, a tota la terra, a tots els homes, d’associar-se a les “benediccions” de les quals és el primer beneficiari
Jesús va viure profundament en la seva consciència aquest “universalisme” d’Israel. Va transformar aquest vot en projecte… enviant els seus apòstols fins als “confins de la terra”. Jesús degué recitar aquest salm amb gran fervor.
“Que s’alegrin els pobles i cridin de goig”
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora.”
En fer aquesta oració avui, no podem tancar-nos en els nostres petits universos particularistes… Al contrari, aquest salm contribueix a ampliar els nostres horitzons.
Una benedicció, en el fons, és un desig de felicitat… Podríem dir que el desig és de la nostra part: que nosaltres entrem en aquesta benedicció que Déu no para d’oferir-nos.
… la frase “Que Déu us perdoni”: Déu perdona sempre però és a nosaltres que ens pertoca acollir el perdó, d’entrar en la reconciliació que ell ens proposa! Només manca que nosaltres hi consentim: Quan el sacerdot ens beneeix al final de la Missa, nosaltres responem “Amen”, com a expressió del nostre acord, del nostre consentiment.
…aquest salm contribueix a ampliar els nostres horitzons.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que soc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns. Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin? No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres; igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients. Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.
Els jueus tenien una responsabilitat amb els pobles pagans; fer-los conèixer el Déu únic. I Pau, després de l’aparició de Jesús ressuscitat tot anant cap a Damasc, va comprendre que, en endavant, la seva primera missió consistiria a fer conèixer Jesucrist als seus germans jueus per a després, tots junts, testimoniar-ho als no jueus.
Però la realitat va ser una altra: els jueus, en la seva majoria, van refusar l’Evangeli…
I el primer lloc on esclata violentament el problema és a Antioquia de Pisidia:
“El dissabte següent, gairebé tota la ciutat es va reunir per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es van posar a contradir amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Llavors Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: —Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans. Així ens ho ha manat el Senyor: Jo t’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins a l’extrem de la terra. Sentint això, els pagans s’alegraven i lloaven la paraula del Senyor. Tots els qui estaven destinats a la vida eterna es van convertir a la fe. La paraula del Senyor s’estenia per tota la regió. Però els jueus van instigar les dones distingides que adoraven l’únic Déu i els principals de la ciutat i promogueren una persecució contra Pau i Bernabé fins que els van expulsar del seu territori. Pau i Bernabé, en senyal de trencament amb ells, s’espolsaren la pols dels peus i se n’anaren a Iconi. Els deixebles, per la seva part, vivien plens d’alegria i de l’Esperit Sant (Ac 13, 44-52).
Llavors Pau va decidir adreçar-se a totes les persones de bona voluntat, siguin jueus o pagans…
Podem trobar el relat d’esdeveniments semblants més endavant, a Corint i Efes (Ac 18, 5-6; 19,9). Pau va evangelitzar els pagans perquè els jueus, en la seva majoria, van refusar l’Evangeli…
És per això que ell escriu als cristians de Roma, antics pagans:
“Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres…”
I en un futur, què en serà del poble jueu?
Intentant fer un resum del raonament de Pau, podem dir que gràcies a la negativa dels jueus, els pagans van ser evangelitzats. I aquells es van tancar en la seva negativa a un Messies que obria les portes a qualsevol. Però Déu no oblida la seva Aliança: en tindran prou d’obrir els seus cors per a ser acollits a l’Església del Crist…
Llavors Pau va decidir adreçar-se a totes les persones de bona voluntat, siguin jueus o pagans…
I en un futur, què en serà del poble jueu?… Déu no oblida la seva Aliança: en tindran prou d’obrir els seus cors per a ser acollits a l’Església del Crist…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l’instant es posà bona la seva filla.
Aquesta escena del relat d’avui ve a continuació d’un ensenyament de Jesús sobre la puresa; encara que no el llegim a la lectura, val la pena que el tinguem present:
“Perquè del cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris, relacions il·legítimes, robatoris, falsos testimonis, injúries. Això és el que fa impur l’home, però menjar sense haver-se rentat les mans ritualment no el fa pas impur” (Mt 15, 19-21).
La puresa no és absència de pecat sinó l’aptitud d’acostar-se a Déu…
I després d’aquesta controvèrsia, Jesús decideix anar a territori pagà on a ulls dels jueus tothom és impur car ningú no respecta les regles de la llei jueva.
Sembla que Jesús se situa en la mateixa lògica que Pau al començament de la seva missió en adreçar-la primerament als jueus…
Aquí torna a sortir el tema dels estrangers, dels pagans, que desitgen adherir-se al poble escollit, com ja hem vist a la primera i segona lectura…
Solien ser anomenats cananeus els habitants de Palestina que no pertanyien al poble escollit. En part convivien amb els israelites, però eren considerats, des del punt de vista religiós, inferiors als jueus, els quals sentien com a “superioritat” el do d’haver rebut la paraula de Déu.
Però el do de l’elecció no comporta cap mena de superioritat sinó que és un servei a la humanitat.
L’universalisme de Jesús era una simple conseqüència de la missió universal d’Israel.
A l’evangeli de diumenge passat, si ho recordeu, quan Pere caminava sobre les aigües, Jesús li dóna la mà i li diu: “quina poca fe!” I qui mereix aquesta reprensió no és un qualsevol, sinó un deixeble que sempre havia anat amb Ell!
En canvi, avui hem escoltat una exclamació de Jesús totalment diferent: “Dona, quina fe que tens!”.
I, sorprenentment, això no ho diu d’un deixeble, ni d’un jueu pietós, sinó d’una dona estrangera i d’una altra religió. Realment, la fe és un misteri.
Jesús sempre apareix com a qui té raó, mai ningú no l’ha replicat -llevat d’aquesta ocasió- i és una dona! I estrangera! Cananea, ciutadans que no pertanyen al poble escollit…
La rèplica de la dona a les paraules provocadores de Jesús manifesta humilitat i dignitat a la vegada.
La fe d’aquella dona és tan gran, que supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que demanava: la curació de la seva filla.
D’aquest fet, nosaltres n’hem de treure, sobretot, una lliçó: la necessitat de la perseverança.
Però cal reconèixer que aquesta actitud ens costa. Nosaltres som “immediatistes”: allò que demanem ho voldríem aconseguir a la primera, a l’instant…
Però Déu té els seus camins, que són diferents dels nostres. I, de vegades, semblarà que fa el sord. O, fins i tot, que es desentén de nosaltres. Però tot això són aparences. Déu sempre és el mateix: quan em contesta i quan calla; quan em dóna el que li demano i quan no m’ho dóna; quan el sento a prop i quan el sento lluny. Ell m’ha estimat des de sempre i no canvia.
Jesús no exigeix a la dona cananea cap de les pràctiques de la religió jueva: només la fe i Jesús diu que en té, simplement perquè s’obstina a fer-li confiança…
I aquesta actitud de Jesús envers la dona cananea és entesa com un model d’acollida dels pagans. És el que va fer servir sant Pau després quan evangelitzaria els gentils!
Hom podria pensar que encara es plantejava la qüestió de l’admissió de no jueus a les comunitats cristianes en el moment en què Mateu escrivia el seu evangeli.
A l’evangeli de diumenge passat… quan Pere caminava sobre les aigües, Jesús li dóna la mà i li diu: “quina poca fe!” En canvi, avui hem escoltat una exclamació de Jesús totalment diferent: “Dona, quina fe que tens!”… una dona estrangera i d’una altra religió. Realment, la fe és un misteri.
Jesús sempre apareix com a qui té raó, mai ningú no l’ha replicat -llevat d’aquesta ocasió- i és una dona! I estrangera! Cananea, ciutadans que no pertanyen al poble escollit…
La rèplica de la dona… manifesta humilitat i dignitat a la vegada. La fe d’aquella dona és tan gran, que supera totes les dificultats…
Nosaltres som “immediatistes”: allò que demanem ho voldríem aconseguir a la primera, a l’instant…
Jesús no exigeix a la dona cananea cap de les pràctiques de la religió jueva: només la fe i Jesús diu que en té, simplement perquè s’obstina a fer-li confiança…
1 Això us diu el Senyor:
«Respecteu el que és just, obreu el bé:
la meva salvació és a punt d’arribar,
és a punt de revelar-se la meva justícia. *
2 Feliç l’home que obra així
i s’hi manté ferm,
que no profana el repòs del dissabte
i evita de fer res de mal!» *
3 L’estranger que s’ha unit al Senyor
no ha pas de dir:
«El Senyor m’exclou del seu poble.» *
Ni l’eunuc ha de dir:
«No sóc més que un arbre sec.» *
4 Això diu el Senyor:
«A l’eunuc que guarda els meus dissabtes,
que cerca de fer la meva voluntat
i es manté fidel a la meva aliança,
5 manaré que li erigeixin dins els murs del meu
temple una estela que porti inscrit el seu nom. *
Això serà per a ell millor que tenir fills i filles. *
Serà etern el seu nom, res no el podrà esborrar.
6 »I als estrangers * que s’han unit a mi, el
Senyor, per adorar-me i estimar el meu nom
i ser els meus servidors,
que guarden el repòs del dissabte
i es mantenen fidels a la meva aliança,
7 jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i
prendran part en les festes dins la meva casa
d’oració. Acceptaré en el meu altar
els seus holocaustos i sacrificis,
perquè el meu temple serà anomenat
“casa d’oració per a tots els pobles”.» *
8 Diu el Senyor Déu,
que ha aplegat els dispersats d’Israel:
«Encara n’afegiré molts d’altres als qui ja he
aplegat.» *
9 Bèsties del camp, animals feréstecs,
veniu a devorar! *
10 Tots els sentinelles d’Israel són cecs,
no s’adonen de res.
Tots són gossos muts, * incapaços de bordar:
jeuen, somien, els agrada d’ensopir-se;
11 però també són gossos afamats
que mai no se sacien.
Aquests són els pastors,
incapaços d’entendre res.
Cadascú va pel seu costat;
miren pel seu profit i prou: *
12 «Veniu, que requisaré vi
i ens podrem emborratxar.
Demà serà com avui,
i molt més que avui, encara!» *
1 Per al mestre de cor. Amb instruments de
corda. Salm: càntic.
2 Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la llum de la seva mirada.
3 La terra coneixerà els teus designis *
i tots els pobles veuran la salvació. *
4 Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora.
5 Que s’alegrin els pobles i cridin de goig:
tu governes les nacions amb justícia
i guies els pobles de la terra. * Pausa
6 Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora.
7 La terra ha donat el seu fruit; *
que Déu, * el nostre Déu, ens beneeixi.
8 Que Déu ens beneeixi
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. *
1 Jo pregunto, doncs: És que Déu ha rebutjat el seu poble? * De cap manera! Jo mateix sóc israelita, descendent d’Abraham, de la tribu de Benjamí. * 2 Déu no ha rebutjat pas el seu poble, * que ell coneixia des de sempre. Ja sabeu què diu l’Escriptura, en el passatge on Elies acusa Israel davant de Déu: 3 Senyor, han mort els teus profetes, han derrocat els teus altars; només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me. * 4 Tanmateix, què li respon Déu? * M’he reservat set mil homes que no han doblegat els genolls davant de Baal. * 5 Així, doncs, també en el temps present, per pura gràcia de Déu, ha quedat una resta d’escollits. * 6 I si és per gràcia de Déu, no és en virtut de les obres humanes; altrament la gràcia ja no seria gràcia. 7 En conseqüència, Israel no ha aconseguit allò que buscava, * però ho han aconseguit els escollits. En canvi, els altres s’han endurit, * 8 tal com diu l’Escriptura: Déu els ha donat un esperit que els ensopeix, ulls per a no veure-hi i orelles per a no sentir-hi, fins al dia d’avui. * 9 I David diu: * Que la taula * se’ls torni un parany i una trampa, una ocasió de caure, la paga que es mereixen! 10 Que se’ls entelin els ulls i no hi vegin! Doblega’ls l’esquena per sempre. *
11 Per tant, ¿podem dir que Israel ha ensopegat per a no aixecar-se més? De cap manera! La seva caiguda ha servit perquè la salvació arribés als pagans * i així Israel s’engelosís. * 12 Ara bé, si amb la seva caiguda el món hi ha guanyat tant i la seva davallada ha estat per als altres pobles motiu de benefici, molt més ho serà la seva entrada a la plenitud de la salvació. *
13 Ara us parlo a vosaltres, els d’origen pagà, i us dic: com a apòstol dels pagans, faig honor al meu ministeri, 14 mirant d’engelosir els del meu llinatge i així salvar-ne alguns. 15 Si del fet d’haver quedat ells apartats ha vingut la reconciliació al món, ¿no serà la seva entrada un pas de mort a vida?
16 Si les primícies de la pasta del pa són consagrades a Déu, també ho és tota la pasta; * si l’arrel és consagrada, també ho són les branques. 17 És cert que algunes branques de l’olivera * van ser tallades, i tu, olivera borda, fores empeltada entre les que quedaven i ara comparteixes amb elles la saba que puja de les arrels. * 18 Però no te’n gloriïs ni menyspreïs les altres branques. * Com podries gloriar-te’n? No ets tu qui sostens l’arrel, sinó que l’arrel et sosté a tu! 19 Tu pots dir: «Van tallar aquelles branques per empeltar-me a mi.» 20 És cert, les van tallar per la seva infidelitat, i tu, en canvi, et mantens per la fe. No siguis orgullós, sinó temorós, 21 perquè Déu, que no va plànyer les branques nascudes de l’arbre, tampoc no et planyeria a tu. 22 Considera, doncs, la bondat i el rigor de Déu: el seu rigor amb els qui han caigut i la seva bondat amb tu. Persevera en la seva bondat, ja que ell també et podria arrencar. * 23 D’altra banda, ells també seran empeltats, * si no persisteixen en la seva infidelitat: Déu té poder per a tornar-los a empeltar. 24 Si tu has estat arrencat de l’olivera borda on havies nascut i contra les lleis naturals has estat empeltat en una olivera bona, molt més ells, que hi han nascut, seran empeltats en la pròpia olivera.
25 Germans, no vull que ignoreu aquest designi secret de Déu, no fos cas que us tinguéssiu per més savis que els altres: * l’enduriment d’una part d’Israel es mantindrà fins que haurà entrat el conjunt dels pobles pagans, 26 i així tot Israel serà salvat, tal com diu l’Escriptura: L’alliberador vindrà de Sió, allunyarà de Jacob les seves infidelitats, 27 i aquesta serà la meva aliança amb ells, quan perdonaré els seus pecats. *
28 Ells, doncs, són enemics pel que fa a l’evangeli, tot i que això resulta en benefici vostre; però, pel que fa a l’elecció de Déu, són estimats per ell a causa dels patriarques. 29 Els dons i la crida de Déu són irrevocables. 30 En altre temps, vosaltres vau desobeir Déu, però ara, ja que ells han estat desobedients, vosaltres heu rebut la misericòrdia divina. 31 Igualment, ara ells han desobeït Déu, però vosaltres heu rebut la seva misericòrdia, a fi que ells també la rebin. 32 Déu havia deixat tots els homes captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots. *
33 Oh profunditat de la riquesa,
de la saviesa i del coneixement de Déu!
Que en són, d’insondables, els seus judicis, *
i d’impenetrables, els seus camins! *
34 Qui pot conèixer el pensament del Senyor?
Qui ha estat el seu conseller? *
35 Qui li ha deixat mai res,
que ell li ho hagi de tornar? *
36 Tot ve d’ell, passa per ell i va cap a ell. *
Glòria a ell per sempre. Amén.
1 Uns fariseus i uns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem anaren a trobar Jesús i li van dir:
2 —Com és que els teus deixebles violen la tradició dels antics * i no es renten les mans ritualment a l’hora de menjar? 3 Ell els respongué:
—I com és que vosaltres violeu els manaments de Déu en nom de la vostra tradició? 4 En efecte, Déu ha dit: Honra el pare i la mare. * I també: Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort. * 5 Però vosaltres afirmeu: “El qui digui al pare o a la mare: ‘Consagro a Déu els béns amb què us hauria d’ajudar’, 6 ja no té cap obligació d’honrar els seus pares.” * Així, en nom de la vostra tradició, invalideu la paraula de Déu. * 7 Hipòcrites! * Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres quan digué:
8 » Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi.
9 El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. *
10 Llavors cridà la gent i els digué: —Escolteu i compreneu-ho bé: 11 El que fa impur l’home no és allò que entra a la boca; és el que en surt, allò que el fa impur. *
12 Després els deixebles anaren a dir a Jesús:¿Saps que els fariseus s’han escandalitzat d’això que has dit?
13 Ell els respongué: —Tota plantació que no ha plantat el meu Pare celestial serà arrencada.
14 Deixeu-los estar: són cecs que guien cecs, i si un cec guia un altre cec, tots dos cauen al clot. *
15 Llavors Pere li digué: —Explica’ns aquest proverbi. *
16 Jesús respongué: —¿També vosaltres sou incapaços d’entendre-ho? 17 ¿No compreneu que tot allò que entra a la boca passa al ventre i és tret fora del cos? 18 En canvi, allò que surt de la boca ve del cor, * i això sí que fa impur l’home. 19 Perquè del cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris, relacions il·legítimes, * robatoris, falsos testimonis, injúries. * 20 Això és el que fa impur l’home, però menjar sense haver-se rentat les mans ritualment no el fa pas impur. *
21 Jesús se’n va anar d’allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. * 22 Una dona cananea, * que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:
—Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! * La meva filla està endimoniada i sofreix molt.
23 Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven:
—Fes-la marxar: * no fa més que cridar darrere nostre.
24 Jesús els digué:
—Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. *
25 Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia:
—Senyor, ajuda’m!
26 Jesús contestà:
—No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.
27 Ella digué:
—És veritat, Senyor, * però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.
28 Llavors Jesús li respongué:
—Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols. *
I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
29 Jesús se’n va anar d’allí i arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s’assegué. * 30 Llavors se li acostà molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar. 31 La gent, en veure que els muts parlaven, que els esguerrats quedaven curats, els coixos caminaven i els cecs hi veien, se’n meravellava i glorificava el Déu d’Israel. *
32 Llavors Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:
—Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d’aquí amb mi i no tenen res per a menjar. I no vull que se’n vagin dejuns, no fos cas que defallissin pel camí.
33 Els deixebles li diuen:
—D’on traurem en despoblat el pa que cal per a alimentar tanta gent?
34 Jesús els pregunta:
—Quants pans teniu?
Ells li responen:
—Set, i uns quants peixets.
35 Llavors Jesús va manar que la gent s’assegués a terra, 36 prengué els set pans i els peixos, digué l’acció de gràcies, els partí, en donava als deixebles, i els deixebles en donaven a la gent. 37 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren set paneres.
38 Els qui havien menjat eren quatre mil homes, sense comptar dones ni criatures. *
39 Després d’acomiadar la gent, Jesús va pujar a la barca i se n’anà al territori de Magadan. *
