Menu
Lectura del llibre de Jeremies
En aquells dies, alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei: «Que Jeremies mori d’una vegada. Aquest home no fa sinó desmoralitzar els guerrers que queden a la ciutat i tots els restants del poble. Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició». El rei Sedequies els respongué: «Està a les vostres mans». El rei era incapaç de negar-los res. Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. L’hi baixaren amb unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang; Jeremies quedà enfonsat en el fang. Llavors Abdemèlec, un home del palau reial, anà a trobar el rei a la porta de Benjamí i li digué: «Rei, senyor meu, no està bé això que aquests homes han fet amb el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i ara, que ja no hi ha pa a la ciutat, es morirà allà dintre de fam». Llavors el rei donà aquesta ordre a Abimèlec, el cusita: «Emporta’t tres homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no es mori».
El proverbi: “ningú no és profeta a la seva terra”, el podem aplicar perfectament a Jeremies!
Aquest profeta va tenir molts fracassos al llarg de la seva vida i va ser víctima de molts mals. Se’n va lamentar força:
Ai de mi, mare meva! Per què em vas infantar?
Sóc un home de plets i de querelles arreu del país.
No he prestat ni manllevat,
però tothom em maleeix. (Jr 15, 10)
Quan m’arribava la teva paraula,
jo la devorava:
ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor.
Jo porto el teu nom,
Senyor, Déu de l’univers.
No m’he reunit mai amb les colles
que es diverteixen fent festes.
M’has obligat a quedar-me tot sol,
ple del teu enuig fins dalt de tot.
Per què el meu dolor es fa etern i no se’m vol tancar la
ferida enverinada? (Jr 15, 16-18)
Però Déu no abandona el seu profeta: Es tractava veritablement d’una aliança entre Déu i ell:
El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
Abans de formar-te en les entranyes de la mare,
jo et coneixia;
abans que sortissis del seu ventre
et vaig consagrar profeta
destinat a les nacions (Jr 1, 4-5)
Tu cenyeix-te i planta’ls cara;
digues-los el que jo et manaré.
No tremolis davant d’ells:
sinó, seré jo qui et farà tremolar.
Des d’ara faig de tu una plaça forta,
una columna de ferro,
una muralla de bronze,
enfront de tot el país,
dels reis de Judà i dels governants,
dels sacerdots i de la gent del poble.
Lluitaran contra tu però no et venceran.
Jo seré al teu costat per alliberar-te.
T’ho dic jo, el Senyor. (Jr 1, 17-19)
El text que llegim avui, és un episodi típic de la seva vida; i hem d’admetre que la descripció és ben realista!
L’instrument del seu alliberament va ser Abimèlec, el cusita (de la terra de Cus. Abastava la terra al sud d’Egipte, més tard anomenada Núbia i ara Sudan, que els antics coneixien com Etiòpia, i incloïa també la porció occidental d’Aràbia i parts del sud). La paraula cusita apareix a Nm. 12:1 per indicar la nacionalitat de l’esposa de Moisès.
No és pas la primera vegada que la Bíblia ens dóna exemple d’estrangers que han estat més respectuosos de Déu que no pas els membres del poble escollit.
Quan Jesús ens conta la paràbola del bon samarità, potser pensava en aquest etíop que va socórrer el profeta Jeremies…
I per acabar, llegim queixes de Job, en el capítol 3, molt semblants a les de Jeremies (potser l’autor del llibre de Job estigués inspirat en el de Jeremies, car aquest profeta era un referent del just
perseguit).
Que mori el dia que vaig néixer
i la nit que s’adonà que era concebut un home!
Que, des de dalt, Déu oblidi aquell dia;
que es torni fosc i no rebi mai més llum! (Jb 3, 3-4)
Per què no vaig morir en el si matern
o no vaig expirar acabat de néixer?
Per què una falda m’acollí
i uns pits em van alletar? (Jb 3, 11-12)
Tenia posada l’esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi
ha escoltat el meu clam.
M’ha tret fora del fang,
del llot on em moria,
ha posat els meus peus sobre la roca,
i m’hi sento segur. R.
Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu;
tots els qui ho han vist, se n’admiren,
i confien més en el Senyor. R.
Ara sóc un pobre desvalgut,
però el Senyor pensa en mi.
Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu,
Déu meu, no trigueu més. R.
R. Senyor, no tardeu a defensar-me.
O bé: Al·leluia.
En aquest Salm s’apleguen dos poemes d’estil i contingut diversos:
El primer (vv. 2-11) és un cant d’acció de gràcies per l’alliberament d’un perill greu
El segon (vv. 14-18) és una súplica per a demanar l’ajut diví en un moment de desgràcia, i es torna a trobar en el Salm 69, de forma independent.
Ha estat escrit per ser cantat quan hom oferia un sacrifici d’acció de gràcies. No oblidem que els sacrificis d’animals van ser celebrats a Jerusalem fins a la destrucció definitiva del temple l’any 70 dC.
El motiu de l’acció de gràcies era el retorn de l’exili a Babilònia: el poble sencer canta, salta d’alegria pel retorn; tal com havia fet després del pas pel Mar Roig…
El “moviment” d’aquest salm d’acció de gràcies és admirable: primer un crit de pregària en una situació dramàtica, després acció de gràcies per haver estat escoltat. Però no s’acaba tot: una nova súplica enmig de noves desgràcies.
La Carta als Hebreus, comentant el sacrifici que Crist féu d’ell mateix, pren les paraules d’aquest salm:
“Per això, quan entra al món, Crist diu a Déu: No heu volgut sacrificis ni oblacions, però m’heu format un cos (era la traducció corrent segons els manuscrits grecs de l’època); no us heu complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. Per això us he dit: A vós em presento. En el llibre (precisament en aquest salm 39) hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la vostra voluntat…” (He 10,5-7).
Aquest salm és abans que res “la mateixa oració de Jesús”. Però també és la nostra, a condició de no caure en el ritualisme: el que Déu espera de nosaltres, no són els sacrificis externs, les oracions alienes a nosaltres… sinó l’oferiment de la nostra carn i sang, de la nostra vida quotidiana, del “sacrifici espiritual” (1Pe 2,5; Rm 12,0).
Podem dir que Déu espera més els nostres comportaments quotidians, que no pas les nostres oracions dominicals.
Tota la pedagogia bíblica intenta fer-nos abandonar la lògica del càlcul i dels mèrits per fer-nos entrar a la lògica de la gràcia, del do gratuït.
A l’última etapa d’aquesta pedagogia dels profetes, se’ns presenta l’ideal del sacrifici: és el servei als nostres germans. Ho trobem en els Cants del Servent, en el segon llibre d’Isaïes (Isaïes 42,1-9; 49,1-6; 50,4-9; 52,13; 53,12). L’ideal del Servent és “una vida donada per fer viure”…
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.
“Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe”: tots els creients de l’Antic Testament són com un gran núvol que ens protegeix…
El que és essencial del nostre seguiment de Jesús, no és la quantitat de sofriments que va patir sinó la seva obediència, tal com ens diu Sant Pau:
“Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir” (He 5, 8).
Obeir (ob-audire, en llatí), literalment és “posar l’orella (audire) davant (ob) la paraula: és l’actitud del diàleg perfecte, sense rancúnies, és la confiança absoluta.
I és en això que Jesús ens marca el camí: en el més terrible sofriment, en la pitjor de les situacions, ell té confiança en el seu Pare…
Fixem-nos que sant Pau no estalvia la paraula lluita per qualificar el coratge: els cristians a qui va dirigida la carta, posen en perill la seva vida en donar testimoni de la seva fe.
A nosaltres, que no coneixem la persecució directa, potser se’ns demana de ser testimonis tot just gosant parlar de Déu…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar!
He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra».
Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja”. I efectivament, la pluja arriba. I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?».
L’evangeli que hem llegit avui podria ser mal entès si el llegim sense tenir en compte ni el seu context ni una visió global del missatge cristià. De fet, no són pocs els no-cristians que així ens ho retreuen. I per altra part, és evident que també hi ha hagut, i encara hi ha, massa cristians que pretenen legitimar la seva violència amb frases de l’Evangeli.
El coneixement de la vida de Jesús ens deixa ben clar que aquí Jesús no parla del foc i de la divisió com si fos un programa d’acció sinó com una trista conseqüència que cal assumir.
Per descriure la seva missió, Jesús la compara a un foc; un foc que deixa conseqüències.
Ja el profeta Miquees, en una època d’angoixa, escrivia:
“Perquè el fill insultarà el pare, la filla es rebel·larà contra la mare, i la nora, contra la sogra: els enemics de cadascú seran la gent de casa seva” (Mi 7, 6).
Quan Jesús parla d’aquests esquinçaments, ho fa per la seva experiència, no pas com un pressentiment:
“Llavors Jesús, ple del poder de l’Esperit, se’n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava”. (Lc 4, 14)
“En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d’indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d’estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d’ells i se’n va anar” (Lc 4, 28-30).
En el món jueu representava la destrucció de tot l’edifici religiós; en el món pagà, aquesta missió se la considerava com una follia tal com diu Sant Pau als cristians de Corint:
“Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa”. (1 Co, 22-23).
És que hem oblidat que la pau no s’aconsegueix per un cop de vareta màgica sinó que requereix una conversió radical del cor de l’home?
Així doncs, hem d’estar preparats per a què en una primera etapa, el missatge de pau trobarà més contraris que favorables.
El missatge de l’evangeli d’avui és trist. Però no és la tristesa allò que hi té l’última paraula sinó la generositat suprema. Val la pena fer-se pau, encara que siguem víctimes de la guerra. Val la pena fer-se pa de comunió encara que algú ens trituri…
La Resurrecció del Crist ens ha de donar tot el coratge necessari: hem rebut l’Esperit i a nosaltres ens pertoca de propagar aquest foc…
La fe es transmet, per dir-ho així, “per contacte”, de persona a persona, com una flama encén una altra flama.
El passat de la fe, aquell acte d’amor de Jesús que ha fet germinar en el món una vida nova, ens arriba en la memòria dels altres, de testimonis
Jesús no vol una pau mandrosa: la pau dels qui s’instal·len en la vida còmoda de la mediocritat. Jesús no vol una pau que sigui fruit de l’evasió de responsabilitats.
Tant en temps de Jesús com avui dia, veiem que, quan algú busca sincerament el bé de tothom, i sobretot dels oprimits, sempre es troba amb la reacció violenta de tots aquells que es beneficien de la injustícia i de l’opressió.
Realment, estem davant d’un dels misteris més incomprensibles de l’espècie humana: qui treballa sincerament per una pau justa i universal provocarà la guerra com a reacció d’alguns; qui busca la llibertat per a tothom provocarà el desvetllament violent dels esclavitzadors; qui treballa per aquella unitat que neix del respecte i d’una actitud de comunió, es trobarà amb l’acció separadora dels qui practiquen allò de “divide y vencerás”.
Allò que hem “vist” en Jesús capgira aquesta primera valoració negativa, ja que en Ell descobrim que la mort és resurrecció, i que el pa triturat és pa vivent que dóna vida.
Així, doncs, l’aparent fracàs és provisional…
Com ja ens adverteix l’evangeli de Lluc (Lluc 2,25ss), quan els pares de Jesús presenten al temple el seu fill, el Vell Simeó ens dóna la clau per interpretar la seva vida:
“Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”.
Els sentiments negatius ja hi eren, tot i estar amagats. L’acció alliberadora de Jesús farà que es posin de manifest. Aleshores, cadascú haurà de decidir:
“Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint? ¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?”
Els mals de la guerra o de la divisió, en realitat no són provocats per la pau o per la comunió sinó que ja hi eren abans, si bé no “apareixien” per manca de contrast. Tampoc la tenebra no “apareix” fins que en algun lloc no hi brilla la llum.
La pau i la unió que vol Jesús és l’única que és sòlida, ferma i autèntica; l’única capaç de construir un món solidari, el Regne de Déu.
Vol que entenguem que construir la seva pau, és a dir, acceptar l’evangeli amb totes les seves conseqüències, té un preu.
Si, seguint l’evangeli, jo prenc certes decisions, pot passar que no hi estiguin d’acord algunes de les persones que m’envolten
A través de la Paraula de Jesús i del seu Esperit, es va destruint el mal que hi ha en nosaltres i es va purificant els nostres cors.
I un cor purificat, és un cor que estima. I és també l’únic capaç de viure i d’irradiar la pau de Jesús: la verdadera pau.
No és pas la primera vegada que la Bíblia ens dóna exemple d’estrangers que han estat més respectuosos de Déu que no pas els membres del poble escollit. … queixes de Job, en el capítol 3, molt semblants a les de Jeremies (potser l’autor del llibre de Job estigués inspirat en el de Jeremies, car aquest profeta era un referent del just perseguit).
El motiu de l’acció de gràcies era el retorn de l’exili a Babilònia.. primer un crit de pregària en una situació dramàtica, després acció de gràcies per haver estat escoltat.
Podem dir que Déu espera més els nostres comportaments quotidians, que no pas les nostres oracions dominicals.
Tota la pedagogia bíblica intenta fer-nos abandonar la lògica del càlcul i dels mèrits per fer-nos entrar a la lògica de la gràcia, del do gratuït.
Obeir (ob-audire, en llatí), literalment és “posar l’orella (audire) davant (ob) la paraula: és l’actitud del diàleg perfecte, sense rancúnies, és la confiança absoluta.
I és en això que Jesús ens marca el camí: en el més terrible sofriment, en la pitjor de les situacions, ell té confiança en el seu Pare…
A nosaltres, que no coneixem la persecució directa, potser se’ns demana de ser testimonis tot just gosant parlar de Déu…
La fe es transmet, per dir-ho així, “per contacte”, de persona a persona, com una flama encén una altra flama.
El passat de la fe, aquell acte d’amor de Jesús que ha fet germinar en el món una vida nova, ens arriba en la memòria dels altres, de testimonis.
Realment, estem davant d’un dels misteris més incomprensibles de l’espècie humana: qui treballa sincerament per una pau justa i universal provocarà la guerra com a reacció d’alguns…
Els mals de la guerra o de la divisió, en realitat no són provocats per la pau o per la comunió sinó que ja hi eren abans, si bé no “apareixien” per manca de contrast. Tampoc la tenebra no “apareix” fins que en algun lloc no hi brilla la llum.
La pau i la unió que vol Jesús és l’única que és sòlida, ferma i autèntica; l’única capaç de construir un món solidari, el Regne de Déu.
1 Xefatià, fill de Matan, Guedaliahu, fill de Paixhur, Jucal, fill de Xelemià, i Paixhur, fill de Malquià, * van sentir les paraules que Jeremies anava dient a tothom:
2 —Això diu el Senyor: El qui es quedi a la ciutat morirà per l’espasa, la fam o la pesta. * Però el qui en surti i es rendeixi als caldeus no morirà: tindrà la pròpia vida com a premi. * 3 Això diu el Senyor: Aquesta ciutat caurà en mans de l’exèrcit del rei de Babilònia i serà ocupada. *
4 Llavors aquells prohoms van dir al rei:
—Que aquest home sigui condemnat a mort! Parlant d’aquesta manera, no fa més que desmoralitzar els pocs defensors que encara queden a la ciutat i la resta del poble. Aquest home no busca el bé del poble, sinó la seva perdició.
5 El rei Sedecies va respondre:
—El deixo a les vostres mans, perquè ni tan sols el rei no pot res contra vosaltres.
6 Van agafar, doncs, Jeremies i el van tirar a la cisterna de Malquiahu, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. * L’hi van baixar amb cordes. En aquella cisterna no hi havia aigua, sinó fang, i Jeremies va quedar enfonsat dins el fang.
7 El cuixita * Èbed-Mèlec, un eunuc que vivia al palau reial, va saber que havien baixat Jeremies a la cisterna. El rei s’estava assegut prop de la porta de Benjamí. * 8 Èbed-Mèlec va sortir del palau, anà a trobar el rei i li digué:
9 —Rei i senyor meu! Aquells homes no tenen cap dret a fer això contra el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i allí dintre es morirà de fam, perquè ja no queda pa a la ciutat. *
10 Aleshores el rei va donar aquesta ordre al cuixita Èbed-Mèlec:
—Pren amb tu trenta * homes i treu el profeta Jeremies de la cisterna abans no mori.
11 Èbed-Mèlec va prendre amb ell aquells homes, va entrar al palau reial, anà sota la sala del vestuari, agafà trossos de roba i de draps i, per mitjà de cordes, els va fer arribar a Jeremies, dintre la cisterna. 12 El cuixita Èbed-Mèlec va dir a Jeremies:
—Posa’t aquests trossos de roba i de draps entre les aixelles i les cordes.
Jeremies així ho va fer. 13 Estirant-lo amb les cordes, el van treure de la cisterna. I Jeremies va continuar estant-se al pati de la guàrdia. *
14 El rei Sedecies va enviar més homes que conduïssin el profeta Jeremies a la tercera entrada del temple del Senyor. El rei li va dir:—Vull fer-te una pregunta: no m’amaguis res!
15 Jeremies li contestà:—Si et dic la veritat, em mataràs, i si et dono un consell, no el seguiràs.
16 Llavors el rei Sedecies va fer en secret aquest jurament a Jeremies: —Per la vida del Senyor, que ha creat la nostra vida, et juro que no et faré morir ni et posaré en mans dels qui et volen matar.
17 Aleshores Jeremies va dir a Sedecies: —Això diu el Senyor, Déu de l’univers, Déu d’Israel: Si surts i et rendeixes als oficials del rei de Babilònia, salvaràs la vida i no calaran foc a aquesta ciutat; sobreviureu tu i la teva família. * 18 Però si no et rendeixes als oficials del rei de Babilònia, aquesta ciutat caurà en poder dels caldeus: hi calaran foc, * i tu no t’escaparàs de les seves mans.
19 El rei Sedecies va replicar: —Tinc por dels jueus que s’han passat als caldeus: els caldeus em posaran a les seves mans perquè es burlin de mi.
20 Jeremies li digué: —No ho faran. Escolta la veu del Senyor i fes cas del que jo t’anuncio: t’anirà bé * i salvaràs la vida. 21 Però si no et vols rendir, el Senyor m’ha revelat això: 22 Totes les dones que han quedat al palau dels reis de Judà seran conduïdes als oficials del rei de Babilònia, i llavors elles et diran:
“T’han instigat i dominat els teus íntims amics. * T’has enfonsat dins el fang, mentre que ells han girat cua.”
23 »Les teves dones i els teus fills seran portats als caldeus, i tu tampoc no t’escaparàs: t’agafaran i et posaran en mans del rei de Babilònia, * i aquesta ciutat serà incendiada.
24 Llavors Sedecies va dir a Jeremies:
—Que ningú no sàpiga de què hem parlat. T’hi va la vida! 25 Si els prohoms * senten a dir que he parlat amb tu i et demanen que els expliquis què has dit al rei i què t’ha contestat, i t’amenacen de mort en cas que els amaguis res, 26 digues-los: “He presentat al rei la meva súplica perquè no em fes tornar a casa de Jehonatan, on hauria mort.” *
27 De fet, tots els prohoms anaren a fer preguntes a Jeremies, però ell els va respondre d’acord amb les instruccions del rei, i el van deixar tranquil, perquè ningú no havia sentit la conversa.
28 Jeremies, doncs, va quedar-se al pati de la guàrdia fins al dia que caigué Jerusalem. *
(52,4-16; 2Re 25,1-12) Segueix allò que va succeir quan caigué Jerusalem.
Tenia posada l’esperança en el Senyor *
1 Per al mestre de cor. Del recull de David.
Salm.
2 Tenia posada l’esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.
3 M’ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar. *
Ha plantat els meus peus sobre la roca,
ha fet segurs els meus passos.
4 Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.
5 Feliç l’home * que confia en el Senyor
i no busca l’ajut dels idòlatres, *
que es refien d’esperances enganyoses.
6 Quantes meravelles has fet,
Senyor, Déu meu!
Quants designis has tingut a favor nostre,
Déu incomparable!
Si em proposava d’explicar-los,
no els podria ni comptar. *
7 Tu m’has dit a cau d’orella *
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació. *
8 Per això et dic:
«Aquí em tens.
En el llibre hi ha escrit de mi *
9 que vull fer, Déu meu, la teva voluntat:
guardo la teva llei al fons del cor.»
10 Anuncio amb goig la salvació
davant de tota l’assemblea. *
No puc deixar d’anunciar-la;
prou que ho saps, Senyor.
11 No he amagat la teva salvació dins el meu
cor;
he fet conèixer que ets fidel i salvador.
No he amagat la lleialtat del teu amor
davant de tota l’assemblea.
12 Senyor, no apartis la teva misericòrdia;
que el teu amor fidel em guardi sempre.
13 Són tants els mals que m’envolten
que no es poden ni comptar.
Les meves culpes em cauen al damunt;
de tantes que són, en perdo el compte.
Són més nombroses que els cabells del meu
cap, i em fallen les forces. *
14 Senyor, * sigues benvolent i salva’m;
vine de pressa a ajudar-me, * Senyor.
15 Que quedin defraudats i avergonyits
els qui volen prendre’m la vida.
Que se’n tornin confosos
els qui s’alegren dels meus mals. *
16 Que quedin muts de vergonya
els qui em diuen: «Massa poc!» * 17
Que s’alegrin i et celebrin els qui et cerquen;
que els qui estimen la teva obra salvadora
diguin sempre: «És gran, el Senyor!»
18 Jo sóc pobre i desvalgut,
però el Senyor pensa en mi.
Ets tu qui m’ajuda i m’allibera:
Déu meu, no triguis més.
1 Així, doncs, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir * en la prova que ens és proposada. * 2 Tinguem la mirada fixa en Jesús, el capdavanter de la fe i el qui la porta a la plenitud. * Ell, per arribar al goig que li era proposat, * va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. * 3 Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; * així no us deixareu abatre, cansats i sense forces. * 4 En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang,
* 5 i per això heu oblidat les paraules d’encoratjament que Déu us adreça com a fills: Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, 6 perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. * 7 Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregeixi? * 8 Si a tots els toca la seva part de correcció però vosaltres us quedeu sense, vol dir que sou bastards i no pas fills legítims! *
9 Els nostres pares terrenals ens corregien, i no per això deixàvem de respectar-los. Molt més, doncs, ens hem de sotmetre al Pare que ens dóna l’esperit perquè visquem. * 10 Ells ens corregien per poc temps i com els semblava bé; ell, en canvi, ens corregeix mirant el que ens convé per fer-nos participar en la seva santedat. 11 La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d’una vida justa. * 12 Per això, enfortiu les mans que defalleixen i els genolls vacil·lants, * 13 i aplaneu la ruta per on passen els vostres peus. * Així el qui va coix no hi prendrà mal i, més aviat, es posarà bo.
14 Mireu de viure en pau amb tothom. Busqueu la santedat, ja que sense santedat ningú no veurà el Senyor. * 15 Vetlleu perquè ningú de vosaltres no quedi privat de la gràcia de Déu: * que no broti cap arrel amargant * que porti malestar, i la majoria en resulti infectada. * 16 Vetlleu perquè no hi hagi cap libidinós o sacríleg, com Esaú, que per un plat de menjar es va vendre els drets de primogènit. * 17 I ja sabeu que després, quan volgué heretar la benedicció, en va quedar exclòs i no tingué cap possibilitat de canviar, tot i
haver-ho suplicat amb llàgrimes. *
18 Vosaltres no us heu acostat en aquella muntanya palpable del Sinaí, * que era tota ella foc ardent, foscor, tenebres i tempesta, 19 toc de corn i veu que parlava. * Els mateixos que sentiren aquella veu van refusar d’escoltar cap més paraula. * 20 No podien suportar aquella ordre terminant: Fins i tot una bèstia, si toca la muntanya, haurà de morir apedregada. * 21 Tan terrible era aquell espectacle, que Moisès exclamà: Estic esglaiat i tremolós. * 22 Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, * a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, * 23 a l’assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel; * us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a la plenitud, * 24 a Jesús, mitjancer d’una aliança nova, * i a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d’Abel. *
25 Mireu de no refusar el qui ens parla! Aquells el van refusar quan promulgava els seus oracles divins aquí a la terra i no se’n pogueren escapar. * Molt menys, doncs, ens n’escaparem nosaltres si el rebutgem quan ens parla des del cel. * 26 En aquella ocasió, la seva veu feia tremolar la terra, però ara ell ha fet aquesta promesa: Una vegada més, faré tremolar no solament la terra, sinó també el cel. * 27 L’expressió una vegada més anuncia la transformació del món creat, que és inestable, per tal que subsisteixin les realitats incommovibles. * 28 Per això, ja que rebem la possessió d’un Regne incommovible, no deixem perdre aquesta gràcia * i donem així a Déu un culte que li sigui agradable, amb temor i submissió. * 29 Perquè el nostre Déu és un foc que devora. *
Des del punt de vista de la llengua i de la manera d’escriure, Lluc és un escriptor hel·lenístic. Quan redacta la seva obra, les comunitats cristianes que viuen en ambient grec es troben en plena creixença. Per això insisteix a presentar Jesús com el Salvador i els apòstols com a continuadors de la seva obra evangelitzadora, emprant els mitjans que el seu medi cultural li ofereix. Pel que fa a la mentalitat, descobrim en Lluc la influència de la historiografia de l’època, però constatem igualment que ha assimilat l’antiga versió grega de l’Antic Testament i que en pren certs textos com a model quan ha de redactar alguns passatges significatius (el cas més clar són els anomenats «evangelis de la infància»: cc.
1-2).
El fet de construir una obra en dues parts permet a Lluc de distingir dues etapes d’una mateixa història: d’una banda, els esdeveniments que es refereixen a Jesús (narrats en l’evangeli) i, de l’altra, el període de la missió apostòlica (el llibre dels Fets dels Apòstols).
Aquesta divisió de l’obra li permet de situar l’evangelització dels pagans en el període apostòlic i d’ometre, per tant, els itineraris de Jesús fora del territori jueu (vegeu, en canvi, Mt 15,21-28; Mc 7,24-30). De la futura missió als pagans, l’Evangeli segons Lluc en conserva anuncis (2,32; 13,29; 14,16-24) o bé elements que la suggereixen (8,39; 10,1), però la difusió de l’evangeli comença per a ell amb el do de l’Esperit Sant (24,49). Lluc relata les fases d’aquesta història amb coherència. Està convençut que «no és pas en un racó de món que aquests fets han succeït» (Ac 26,26) i per això vincula el seu relat amb personatges i episodis concrets del moment històric en què viu (Lc 1,2; 2,1-2; 3,1-2).
D’un cap a l’altre de l’evangeli, Jesús ocupa el lloc central i únic. Per això la figura de Joan Baptista queda inclosa en el període anterior al del Messies: el període d’Israel (16,16). Aquesta és la primera etapa de la història que Déu ha anat teixint entre els homes: l’Antic Testament és el temps de la promesa, mentre que amb l’evangeli comença el temps del compliment, que continua, encara ara, en la vida de l’Església. Lluc presenta una història penetrada tota ella per la presència del Déu que salva, i que té com a punt culminant Jesucrist, el Salvador anunciat pels profetes i predicat per l’Església apostòlica.
En aquest sentit, Jerusalem serveix d’eix entre l’evangeli (camí cap a Jerusalem) i el llibre dels Fets dels Apòstols (missió des de Jerusalem).
La importància de Jerusalem i del temple és ben remarcada tot al llarg de l’obra (el primer episodi, després del pròleg, té lloc al temple: 1,5-22; també hi tenen lloc altres escenes de l’evangeli de la infància). Més endavant, en ple centre de l’evangeli, queda ben visible el sentit del camí que Jesús recorre: «no convé que un profeta mori fora de Jerusalem» (13,33). En aquesta ciutat té lloc el gran esdeveniment de la passió i mort de Jesús; allí el ressuscitat s’apareixerà als deixebles (24,13-49) i des d’allí serà endut cap al cel (24,51). Com a primer fogar de l’Església naixent, Jerusalem és encara el punt de partença de la predicació (24,47).
