Menu
Lectura del llibre del Deuteronomi
Moisès digué al poble: «Ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo, i compliulos. Així viureu, entrareu al país que el Senyor, el Déu dels vostres pares, us dóna, i en prendreu possessió. No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res. Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que us dono avui. Guardeu-los i poseu-los en pràctica. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents: quan sentiran dir que heu rebut tots aquests decrets, diran: “Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent”. I realment, quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem? I, quina és la nació, per gran que sigui, que tingui uns decrets i unes prescripcions tan justes com aquesta Llei que jo us he donat avui?»
El llibre del Deuteronomi està escrit molts anys després de la mort de Moisès (entre el vuitè i el sisè segle aC). Per tant, aquestes paraules que li són atribuïdes a ell, són les que suposadament diria ell si encara estigués viu.
L’Aliança té un doble sentit; Déu va prometre una terra per a aquest petit poble; i Déu va complir la promesa:
“Moisès digué al poble: Ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo, i compliu-los. Així viureu, entrareu al país que el Senyor, el Déu dels vostres pares, us dóna, i en prendreu possessió”.
I el poble, en canvi, va cometre moltes infidelitats. Si l’autor insisteix en no afegir ni treure res de la Llei donada al Sinaí, és perquè amb el temps, s’havien pres moltes llibertats. Cal, doncs, recordar el que és essencial:
“No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res”.
La terra promesa va ser donada a aquest poble perquè hi visquessin santament; i a la Bíblia, la paraula sant, significa “altre”: així doncs, aquest poble havia de viure en aquesta terra “altrament”; i això és tot un programa!
Això vol dir que aquesta terra ha estat donada per a la felicitat. Un país que “regalima de llet i de mel”; quan es tracta del desert… és el somni!
Aquesta terra està cridada a esdevenir terra de justícia i de pau. La llarga història d’Israel es pot llegir com una història de conversió de la violència a la pau (almenys en el nivell de l’ideal individual i col·lectiu).
La dolçor de la vida en l’Aliança:
“I realment, quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem?”
Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?
El qui obra honradament
i practica la justícia,
diu la veritat tal com la pensa;
quan parla, no escampa calúmnies.
Mai no fa mal al proïsme,
ni carrega a ningú res infamant,
compten poc als seus ulls els descreguts,
honra i aprecia els fidels del Senyor. R.
No fia els seus diners a interès,
ni es ven per condemnar cap innocent.
El qui obra així, mai no caurà. R.
R. Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?
En aquest breu i bonic salm s’estableixen les condicions necessàries per a esdevenir “hoste” del Senyor, és a dir, per a entrar en el Santuari i participar del culte diví.
S’inicia amb la pregunta ritual dels pelegrins:
“Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?”
Allò que segueix és la resposta dels levites; i entre les condicions exigides, no s’esmenta cap ritu exterior, sinó que totes tenen un caràcter exclusivament moral.
Això posa en evidència que el culte autèntic no es pot separar de la justícia i de l’amor al proïsme (vv. 2-5).
Aquest salm formava part de la catequesi “ad portas”: els pelegrins que venien de lluny podien estar contaminats per costums pagans. Per això els levites els donaven una catequesi elemental abans de deixar-los entrar al lloc sagrat.
“Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra?”. Un dia algú proposà a Jesús una pregunta semblant: “-
Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?”. I la resposta de Jesús fou també la de proposar normes de comportament humà:
“Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà: —Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: —Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare (Mc 10,17-19).
No pot haver-hi dicotomia entre “vida” i “fe”. L’autèntic equilibri es troba en la unitat total entre la fe i la vida quotidiana. Feliços els qui creuen! Al mateix temps, però, han de ser justos…
Lectura de la carta de sant Jaume
Germans meus estimats, tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del Pare dels estels. En ell, res no canvia, no hi ha ni ombra de variació. Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat. Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos. Però no us limiteu a escoltarla, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos: l’heu de posar en pràctica. La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món.
Deixem sant Pau i la seva carta als cristians d’Efes, que ens ha acompanyat durant algunes setmanes i entrem a la carta de sant Jaume: nou autor, nou estil nous destinataris…
En el text d’avui, tot passa com si el predicador s’adrecés a nous batejats, els que s’anomenaven “neòfits” (literalment, “noves plantes”). Jaume convida els nous batejats a explorar com serà en endavant la seva nova vida.
Primerament, el predicador els convida a contemplar el do de Déu:
“tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del Pare dels estels”.
Per a un cristià, però, el do per excel·lència és Jesucrist…
“Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (Jn 3, 16).
Generalment hom creu que els lectors de Jaume eren cristians d’origen jueu. I sabem com de difícil era pels jueus contemporanis del Crist reconèixer el seu origen diví; és per això que Jaume utilitza, també com fa Joan, l’expressió:
“tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt…”
L’evangeli de Joan ens relata com Jesús ho diu diferents vegades:
“Jesús continuà dient-los: —Vosaltres sou d’aquí baix, jo sóc d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món, jo no sóc d’aquest món” (Jn 8,23).
“Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel (Jn 6, 51).
“perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat” (Jn 6,38).
Ser batejat és, senzillament, acollir aquest do de Déu que ens fa compartir la vida del seu Fill.
Aquesta nova vida, els batejats l’acullen com una llum enmig de les tenebres de la humanitat.
Al començament de l’Església, els batejats se’ls anomenava “els il·luminats” i quan els nous batejats durant la nit pasqual anaven en processó, hom sentia ressonar el profeta Isaïes:
“El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós (Is 9,1).
Llavors l’expressió de Jaume pren tota la seva dimensió:
“Tot el que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums”
Nota: És el verset 17, del capítol 1 annex; aquesta versió és de la BCI, Bíblia Catalana Interconfessional i com podeu constatar té lleugeres diferències amb la versió que llegim a la litúrgia.
“Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos”.
La paraula estava en el centre de la vida dels jueus i és encara el centre de la vida dels batejats, perquè per ells, el Crist és ell mateix la Paraula de Déu donada perquè el món tingui la vida.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es reuniren entorn de Jesús i s’adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, seguint la tradició que han rebut dels ancians, no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment, i quan tornen del mercat no mengen sense haver-se banyat; i observen per tradició moltes pràctiques semblants, com és fer passar per l’aigua, vasos i gerros i atuells d’aram. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?». Jesús els respongué: «Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l’Escriptura: “Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans”. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes».
Després cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l’home».
Els deixebles de Jesús no es renten les mans abans de començar a menjar…Marc es veu obligat a explicar als seus lectors que no són d’origen jueu, els costums molt particulars d’Israel. Es tractava de preservar la identitat jueva i el poble escollit concebia la seva elecció com una situació de separació de la resta.
Comencem doncs per explicar una mica el perquè d’aquesta actitud dels escribes i fariseus.
El moviment religiós “fariseu” va néixer vers el 135 aC d’un desig de conversió; el seu nom, que significa “separat”, representa una elecció: el refús de tot compromís polític, de tot “deixar-se anar” en la pràctica religiosa. El fariseisme, en tant que moviment, és doncs del tot respectable i Jesús no l’ataca mai.
Quan hom s’autoimposa una disciplina estricta per fidelitat a la seva religió, hom no pot comprendre aquells que no ho fan.
Tot contacte amb els pagans (o fins i tot objectes tocats per ells) els feia impurs.
A més d’aquesta “impuresa per contacte amb els pagans”, hi havia també una llarga llista d’accions que produïen contaminació dintre mateix del poble elegit, com, per exemple, menjar segons quins animals, tocar un cadàver, menjar sense rentar-se les mans, patir determinades malalties com la lepra, una dona en la menstruació, no complir certes normes d’higiene,…
El que és sorprenent és la severa reacció de Jesús. Aquesta severitat deixa entreveure que hi ha un problema de fons. Com feia sovint, Jesús va citar l’Escriptura, que era per a ells la referència suprema:
“El Senyor diu: Aquest poble se m’acosta de paraula, m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. La veneració que em tenen és tan sols un precepte humà, una rutina apresa” (Is 29, 13).
Què és el que ells han fet malament?
Senzillament, han menyspreat els altres en nom de Déu.
Trobem contínuament a l’evangeli de Marc que Jesús no para d’oposar-se a tota exclusió en nom de la religió. Ja els profetes havien desplegat tota la seva energia per fer descobrir que el veritable culte que plau a Déu comença pel respecte als homes.
La denúncia que fa Jesús d’aquesta situació és clara i contundent:
“Jesús els diu: …Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut” (Mc 21, 32).
“Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar”. També aquí la postura de Jesús és radical…
No hi ha cap altra impuresa que aquella que neix de la mala intenció en les nostres relacions amb els altres:
“Només allò que “surt” de dintre de l’home, el pot contaminar”.
I en el mateix capítol (però que no ho llegim; el teniu en el capítol 7 annex):
“Jesús els respongué: —¿També vosaltres sou incapaços d’entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l’home des de fora no el pot fer impur perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos? D’aquesta manera declarava purs tots els aliments” (Mc 7,18-19)
Avui, Jesucrist assenyala on resideix la puresa —l’autenticitat— de l’amor: no en els preceptes, sinó al cor recte.
Aprendre a “regalar-se” un mateix forma part del camí de l’aprenentatge de l’amor. Estimar no és quelcom que un “tingui”, “estableixi” o “controli” amb formalismes i regles.
El que és important és no buscar-se a un mateix per sobre de tot, sinó experimentar el camí del donar-se.
Jesús dóna prioritat absoluta al cor de l’home: no són els actes externs per ells mateixos els que tenen importància, sinó la motivació interior que ens impulsa a fer-los.
És signe de saviesa saber diferenciar les coses que tenen autèntica importància, d’aquelles que es poden relativitzar sense empobrir el nostre cor ni destorbar una bona relació amb Déu i amb els altres.
Però aquesta saviesa és una llum que ve de dalt que només es pot adquirir a través d’una pregària sincera…
L’Aliança té un doble sentit; Déu va prometre una terra per a aquest petit poble; i Déu va complir la promesa.
Aquesta terra està cridada a esdevenir terra de justícia i de pau. La llarga història d’Israel es pot llegir com una història de conversió de la violència a la pau (almenys en el nivell de l’ideal individual i col·lectiu).
En aquest breu i bonic salm s’estableixen les condicions necessàries per a esdevenir “hoste” del Senyor, és a dir, per a entrar en el Santuari i participar del culte diví.…i entre les condicions exigides, no s’esmenta cap ritu exterior, sinó que totes tenen un caràcter exclusivament moral.
Això posa en evidència que el culte autèntic no es pot separar de la justícia i de l’amor al proïsme.
No pot haver-hi dicotomia entre “vida” i “fe”. L’autèntic equilibri es troba en la unitat total entre la fe i la vida quotidiana. Feliços els qui creuen! Al mateix temps, però, han de ser justos…
Jaume convida els nous batejats a explorar com serà en endavant la seva nova vida….els convida a contemplar el do de Déu: “tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del Pare dels estels”.
Per a un cristià, però, el do per excel·lència és Jesucrist…
Ser batejat és, senzillament, acollir aquest do de Déu que ens fa compartir la vida del seu Fill.
La paraula estava en el centre de la vida dels jueus i és encara el centre de la vida dels batejats, perquè per ells, el Crist és ell mateix la Paraula de Déu donada perquè el món tingui la vida.
…el perquè d’aquesta actitud dels escribes i fariseus.
El moviment religiós “fariseu” va néixer vers el 135 aC d’un desig de conversió…
Tot contacte amb els pagans (o fins i tot objectes tocats per ells) els feia impurs.
Què és el que ells han fet malament? Senzillament, han menyspreat els altres en nom de Déu.
Ja els profetes havien desplegat tota la seva energia per fer descobrir que el veritable culte que plau a Déu comença pel respecte als homes.
Avui, Jesucrist assenyala on resideix la puresa —l’autenticitat— de l’amor: no en els preceptes, sinó al cor recte.
És signe de saviesa saber diferenciar les coses que tenen autèntica importància, d’aquelles que es poden relativitzar sense empobrir el nostre cor ni destorbar una bona relació amb Déu i amb els altres.
Però aquesta saviesa és una llum que ve de dalt que només es pot adquirir a través d’una pregària sincera…
1»I ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que jo us ensenyo a complir. Així us mantindreu amb vida i entrareu a prendre possessió del país que us dóna el Senyor, Déu dels vostres pares. 2 No afegiu res als manaments que jo us dono, ni en tragueu res: guardeu tot allò que jo us prescric de part del Senyor, el vostre Déu. 3 Amb els vostres propis ulls heu vist el que el Senyor ha fet a Baal-Peor: ha exterminat del vostre poble tots aquells qui seguien el déu Baal de Peor.
4 Però vosaltres, tots els qui us heu mantingut fidels al Senyor, el vostre Déu, avui encara viviu. 5 Mireu: el Senyor, el meu Déu, m’ha manat que us ensenyi aquests decrets i aquestes prescripcions perquè els compliu quan sereu al país on entrareu per prendre’n possessió. 6 Guardeu-los i compliu-los. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per savis i assenyats. Quan sentiran parlar de tots aquests decrets, diran: “Quina saviesa i quin seny té aquesta gran nació!”
7»I realment, quina nació, per gran que sigui, té els seus déus tan a prop d’ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem? 8 I quina nació, per gran que sigui, té uns decrets i unes prescripcions tan justos com els d’aquest codi de la Llei que avui us proposo?
9»Tanmateix, estigues atent i mira bé de no oblidar mai els fets que els teus ulls han contemplat. Que durant tota la vida no se t’esborrin de la memòria: fes-los conèixer als teus fills i als fills dels teus fills.
10»Recorda el dia que vas comparèixer davant el Senyor, el teu Déu, a l’Horeb. El Senyor m’havia dit: “Convoca’m el poble i els comunicaré els meus manaments. Així aprendran a reverenciar-me mentre visquin sobre la terra i ho ensenyaran als seus fills.” 11 Llavors us vau acostar al peu de la muntanya. El foc abrusava la muntanya amb flames que pujaven fins al cel, enmig de la foscor i d’espessa nuvolada. 12 El Senyor us va parlar des del mig del foc: vosaltres sentíeu una veu que parlava, però no vèieu cap figura; només sentíeu una veu. 13 Us va fer conèixer la seva aliança, us va manar que complíssiu els deu manaments que havia escrit sobre dues taules de pedra.
14 I a mi, el Senyor em va manar en aquella ocasió que us ensenyés els decrets i les prescripcions que heu de complir en el país on entrareu per prendre’n possessió.
15»I ara fixeu bé la vostra atenció: el dia que el Senyor us va parlar a l’Horeb, des del mig del foc, no vau veure cap figura. 16 No us pervertiu, doncs, fent-vos estàtues amb la figura de qualsevol ídol: imatges d’home o de dona, 17 imatges d’animals terrestres o d’ocells que volen pel cel, 18 imatges de bestioles que s’arrosseguen per terra o de peixos que viuen a les aigües d’aquí baix. 19 Quan aixequis els ulls al cel i contemplis el sol, la lluna i les estrelles, tot l’estol dels astres, no et deixis seduir fins al punt d’adorar-los i donar-los culte. El Senyor, el teu Déu, els ha assignat a tots els altres pobles que hi ha sota el cel. 20 A vosaltres, en canvi, el Senyor us ha pres i us ha fet sortir d’Egipte, d’aquella fornal de ferro, perquè volia que fóssiu el seu poble, la seva possessió, com ja ho sou avui.
21»I, tanmateix, el Senyor es va irritar contra mi per culpa vostra i va jurar que jo no passaria el Jordà ni entraria en aquell fèrtil país que el Senyor, el teu Déu, et dóna en possessió. 22 Cert, jo moriré aquí, no passaré el Jordà; però vosaltres el travessareu i prendreu possessió d’aquell fèrtil país. 23 Guardeu-vos d’oblidar mai l’aliança que el Senyor, el vostre Déu, va fer amb vosaltres. No us fabriqueu cap estàtua amb la figura d’allò que el Senyor, el teu Déu, t’ha prohibit, 24 ja que el Senyor, el vostre Déu, és un foc que devora, és un Déu gelós.
25»Quan hauràs tingut fills i néts i haureu viscut anys i més anys en aquell país, si us pervertiu fabricant-vos qualsevol mena d’ídols, cosa que ofèn el Senyor i l’indigna, 26 jo prenc avui el cel i la terra com a testimonis contra vosaltres: no trigareu a desaparèixer del país que aneu a prendre en possessió, a l’altra banda del Jordà; no hi viureu gaires anys, sereu destruïts completament. 27 El Senyor us dispersarà entre els altres pobles, i en quedareu ben pocs enmig de les nacions on ell us haurà deportat. 28 Allà haureu de donar culte a déus fabricats per mans d’home, estàtues de fusta i de pedra, que no hi veuen ni hi senten, que no mengen ni oloren. 29 Llavors, allà mateix, cercaràs el Senyor, el teu Déu. I si el cerques amb tot el cor i amb tota l’ànima, el trobaràs. 30 Quan estaràs aclaparat, enmig de totes aquestes desgràcies, retornaràs finalment al Senyor, el teu Déu, i l’obeiràs. 31 El Senyor, el teu Déu, és un Déu misericordiós que no t’abandonarà ni et destruirà, ni s’oblidarà de l’aliança que va fer amb els teus pares.
32»Investiga el passat, les èpoques que t’han precedit, d’ençà que Déu va crear la humanitat sobre la terra. Demana d’un cap a l’altre del món, a veure si mai ha succeït un fet tan gran, si s’ha sentit mai res de semblant. 33 ¿Hi ha cap poble que hagi sentit la veu de Déu que li parlava des del mig del foc, com tu l’has sentida, i hagi continuat amb vida? 34 ¿O cap altre déu que hagi gosat arrencar un poble que vivia en poder d’un altre per fer-se’l seu? Vosaltres mateixos heu vist tot el que ha fet a Egipte el Senyor, el vostre Déu, valent-se de proves, senyals i prodigis, combatent amb mà forta i braç poderós, amb gestes esglaiadores. 35 El Senyor t’ha concedit de presenciar-ho perquè reconeguis que ell, i ningú més, és Déu. 36 Per instruir-te, t’ha fet sentir des del cel la seva veu, aquí a la terra t’ha fet contemplar el seu foc immens, i tu l’has escoltat quan et parlava des del mig del foc. 37 Ell estimava els teus pares, ha escollit els seus descendents i, mostrant la seva presència, t’ha fet sortir d’Egipte amb el seu poder irresistible. 38 Al teu pas desposseirà nacions més grans i poderoses que tu, per introduir-te al seu país i donar-te’l en possessió, tal com veieu avui. 39 Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. 40 Observa els seus decrets i els seus manaments que avui et dono, perquè tu i els teus descendents sigueu feliços, i tingueu llarga vida en el país que el Senyor, el vostre Déu, us dóna per sempre.
41Llavors Moisès va escollir tres ciutats a l’est del Jordà 42 com a ciutats de refugi per al qui hagués mort algú involuntàriament, sense estar-hi enemistat. En aquest cas podria refugiar-se en una d’aquestes ciutats i salvaria la vida. 43 Per a la tribu de Rubèn, la ciutat de Bèsser, a l’estepa, a la regió de l’altiplà; per a la tribu de Gad, Ramot, a Galaad; per a la tribu de Manassès, Golan, a la regió de Basan.
44 Aquesta és la Llei que Moisès va presentar als israelites: 45 les clàusules, els decrets i les prescripcions que els comunicà després de la sortida d’Egipte. 46 Es trobaven a l’est del Jordà, a la vall que hi ha prop de Betpeor, al territori de Sehon, el rei amorreu que residia a Heixbon, que va ser derrotat per Moisès i els israelites després de la sortida d’Egipte. 47 Van conquerir el seu territori i també el d’Og, rei de Basan: aquests dos reis amorreus regnaven a l’est del Jordà. 48 Els israelites ocuparen així la regió que anava des d’Aroer, que és a la vora del torrent d’Arnon, fins al mont Sirion, que és l’Hermon, 49 i tot l’Arabà, de la riba oriental del Jordà fins al Mar Mort, al peu dels vessants del mont Pisgà.
Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? *
1 Salm. Del recull de David.
Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? *
Qui podrà viure a la teva santa muntanya? *
2 El qui obra honradament i practica la justícia, *
el qui diu la veritat tal com la pensa. *
3 Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant. *
4 No compten als seus ulls els descreguts,
però honora els qui veneren el Senyor.
No es desdiu d’un jurament onerós,
5 no presta els seus diners a interès *
ni es ven per condemnar cap innocent. *
El qui obra així, mai no caurà. *
1 Jaume, servent * de Déu i de Jesucrist, el Senyor, saluda les dotze tribus que viuen arreu del món, a la diàspora. *
2 Germans meus, tingueu-vos per molt feliços siguin quines siguin les proves que passeu, 3 sabent que la vostra fe provada engendra paciència. * 4 Però, la paciència, l’heu de mantenir plenament fins a la fi; així sereu perfectes i íntegres, i no us faltarà res.
5 Si a algun de vosaltres li manca saviesa, que la demani a Déu, i Déu, que dóna generosament a tothom, sense retreure res, la hi concedirà. * 6 Però que demani amb fe, sense dubtar, * perquè el qui dubta és com una ona del mar, remoguda i sacsejada pel vent. 7 Una persona així, que no es pensi pas que el Senyor donarà res 8 a qui té el cor dividit, * inconstant en tot el que emprèn.
9 Que el germà de posició humil es gloriï d’haver estat enaltit, * 10 i que el ric es gloriï perquè l’han humiliat. El ric passarà com la flor dels prats. 11 Quan surt el sol, amb la seva xardor crema l’herba, la flor cau i es marceix la seva bellesa; * així es marciran el ric i els seus negocis.
12 Feliç l’home que es manté ferm en les proves! * Un cop les haurà superades, rebrà la corona de la vida, * que el Senyor ha promès als qui l’estimen. 13 Que ningú, quan és provat, no digui:
«És Déu qui em tempta.» * Perquè Déu no pot tenir temptacions de fer el mal, i ell no tempta ningú. 14 Cadascú és temptat pels propis desigs, que l’atreuen i el sedueixen. 15 Després, aquests desigs, un cop fecundats, engendren el pecat, i el pecat, quan és consumat, infanta la mort. *
16 No us enganyeu, germans meus estimats. 17 Tot el que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums. * En ell no hi ha canvi ni ombra de variació. 18 Ell ha decidit engendrar-nos * amb la paraula de la veritat, * perquè fóssim com les primícies de tot el que ha creat.
19 Prou que ho sabeu, germans estimats: que tothom sigui prompte a escoltar però lent a parlar * i a irritar-se. * 20 Perquè l’home que està irritat no obra segons la justícia de Déu. * 21 Per tant, abandoneu tot comportament indecorós i tota mena de mal, * i acolliu amb dolcesa la Paraula plantada en vosaltres, que té el poder de salvar-vos.
22 Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la, * que us enganyaríeu a vosaltres mateixos. 23 Perquè el qui escolta la Paraula i no la posa en pràctica s’assembla a un home que contempla la seva pròpia cara en un mirall: 24 es mira, se’n va i a l’instant s’oblida de la cara que feia. 25 En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la llei de la llibertat, * i hi persevera —no pas escoltant-la i després oblidant-la, sinó posant-la en pràctica—, aquest serà feliç de practicar-la.
26 Si algú es té per religiós, però no domina la llengua * i enganya el seu cor, * la seva religió és buida. 27 La religió pura i sense taca als ulls de Déu, el nostre Pare, consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món.
1 Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, 2 i s’adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments * amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. * 3 Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s’han rentat les mans ritualment; * 4 i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen. *
5 Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:
—Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, * sinó que prenen els aliments amb les mans impures?
6 Ell els respongué:
—Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:
» Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi.
7 El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen són preceptes humans. *
8 »Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.
9 I els deia encara:
—Com en sabeu, d’anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició! 10 En efecte, Moisès va dir: Honra el pare i la mare. * I també: Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort. * 11 Però vosaltres, si algú diu al pare o a la mare: “Declaro corban, * és a dir, consagrats a Déu, els béns amb què t’hauria d’ajudar”, 12 ja li permeteu que no faci res a favor del pare o de la mare. 13 Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes. 14 Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia:
—Escolteu-me tots i compreneu-ho bé: 15 No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur. 16 (16) *
17 Quan deixà la gent i entrà a casa, els seus deixebles li van preguntar què volia dir aquell proverbi. *
18 Jesús els respongué:
—¿També vosaltres sou incapaços d’entendre-ho? * ¿No compreneu que tot allò que entra a l’home des de fora no el pot fer impur, 19 perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos?
D’aquesta manera declarava purs tots els aliments. *
20 I va afegir:
—Només allò que surt de l’home el fa impur. 21 Perquè de dintre el cor de l’home * surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, * robatoris, assassinats, 22 adulteris, avarícies, maldats, enganys, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. * 23 Tot això dolent surt de dintre i fa impur l’home.
24 Jesús se’n va anar d’allí i arribà al territori de Tir. * Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, * però no pogué passar desapercebut. 25 De seguida va sentir parlar d’ell una dona que tenia una filla posseïda d’un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. 26 La dona, que era pagana, sirofenícia d’origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. 27 Ell li va dir:
—Deixa que primer s’alimentin els fills. * No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.
28 Ella li respon:
—Senyor, * també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure.
29 Llavors Jesús li digué:
—Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla.
30 Ella se’n va anar a casa seva i trobà la nena estirada al llit. El dimoni l’havia deixada.
31 Jesús va tornar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. * 32 Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li suplicaven que li imposés la mà. * 33 Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. 34 Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:
— Efatà! * —que vol dir: «Obre’t!»
35 A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. 36 Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, * però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. * 37 Estaven completament admirats i deien:
—Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin. *
