Menu
Nota prèvia: Aquestes lectures no es van llegir a missa: es van llegir els corresponents a la festivitat de la Transfiguració del Senyor. Jo ja els havia tramès… He fet els nous 41A, Transfiguració, i els he tramès el diumenge; he canviat el nom dels primers: 41Abis diumenge XVIII…
Lectura del llibre d’Isaïes
Això diu el Senyor: «Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res.
Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David».
És el final del segon llibre d’Isaïes, centrat íntegrament en la fi de l’Exili i la tornada a la terra promesa. I en el text que llegim avui, hi podem distingir tres temes…
El primer tema, la gratuïtat dels dons de Déu:
“veniu a comprar sense pagar res”.
Insistim sempre a parlar de mèrits i dignitat a recuperar per aparèixer davant Déu, mentre que l’essència de la seva misericòrdia és estimar-nos.
La nostra Església té una tasca formidable: és una institució humana, viu en una societat construïda per al comerç més que per al servei; i és al cor d’aquesta societat on ha de germinar el regne de la gratuïtat…
La nostra missió com a persones batejades és donar testimoni enmig dels homes, no en cap altre lloc, sinó vivint d’una altra manera.
El segon tema, tot just esbossat, però molt present, és la lluita contra la idolatria.
Sabem que la temptació de la idolatria encara no havia acabat entre els exiliats: per la bona raó que els déus dels seus conqueridors semblaven més efectius!
Per què no admetre una vegada per totes que som pobres davant Déu i que ell només espera de nosaltres un cor obert, una “oïda oberta”, com diu la Bíblia?
“Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida”
Tercer tema: la fidelitat de Déu al seu Pacte.
“Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David”.
Els exiliats havien trencat els manaments tantes vegades en el passat, que temíem que Déu els havia abandonat per sempre.
Isaïes els recorda les promeses fetes a David pel profeta Natan en temps antics (2 Sam 7).
Durant l’exili de Babilònia, aquestes promeses tan llunyanes podrien semblar oblidades per Déu: motiu pel qual el profeta els ho recordés…
… la gratuïtat dels dons de Déu… l’essència de la seva misericòrdia és estimar-nos.
… és al cor d’aquesta societat on ha de germinar el regne de la gratuïtat…
La nostra missió com a persones batejades és donar testimoni enmig dels homes… vivint d’una altra manera
El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat.
Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat,
i al seu temps vós els doneu l’aliment.
Tan bon punt obriu la mà,
sacieu de bon grat tots els vivents. R.
Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat. R.
R. Tan bon punt obriu la mà, Senyor,
ens sacieu de bon grat.
Per tal de cantar les perfeccions de Jahvè, que assenyalen les seves intervencions en la història, aquest himne copia i reprodueix un cert nombre de sentències molt repetides, que organitza en un poema alfabètic.
La composició d’aquest salm és molt acurada: veureu que conté vint-i-dos versets, cadascun d’ells comença per una lletra de l’alfabet hebreu; és el que s’anomena en literatura un “acròstic”. A més, noteu que hi ha un marcat paral·lelisme entre les dues línies de cada verset; això quedaria palès si ho llegíssim a dues veus o cantéssim dos cors alternats.
Lloa i exalta la grandesa i el poder de Jahvè, la seva bondat i el seu amor, la glòria i el poder del seu regne, la seva justícia i veritat.
Que tothom beneeixi el seu nom per sempre més.
Aquest salm forma part de la pregària jueva de cada matí.
El salmista no pot contenir-se de “donar glòria” al seu rei que és Déu. Lloa la seva “glòria”, la seva
“magnificència”, la seva “grandesa”, el seu “poder”, la seva “esplendor”… Qualitats eminentment reials!
Però canta també la seva “bondat”, la seva “justícia”, la seva “tendresa”, la seva “pietat”, el seu “amor”, la seva “fidelitat”, la seva “proximitat”… Qualitats més que tot paternals. Déu és rei!
Però un rei que posa tot el seu poder al servei del seu amor i vessa les seves benediccions sobre la humanitat.
Jesús és l’expressió vivent i l’encarnació d’aquesta tendresa de Déu de què parla el salm 144.
Ell és aquell “que sosté els qui cauen i aixeca els afeixugats”.
Digues-me com és la teva oració, i et diré qui ets. Hi ha persones que diuen “estimar” una altra persona, i de fet només s’estimen a si mateixes.
Sovint amb Déu també som uns interessats egoistes. Encara que diem a Déu “faci’s la vostra voluntat”, de fet estem dient “que es faci la meva voluntat”.
El salmista no pot contenir-se de “donar glòria” al seu rei que és Déu. Lloa la seva “glòria”, la seva “magnificència”, la seva “grandesa”, el seu “poder”, la seva “esplendor”…
Però canta també la seva “bondat”, la seva “justícia”, la seva “tendresa”, la seva “pietat”, el seu “amor”, la seva “fidelitat”, la seva “proximitat”.
Jesús és l’expressió vivent i l’encarnació d’aquesta tendresa de Déu de què parla el salm 144.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.
Aquestes línies són la conclusió de tot aquell esplèndid passatge que hem llegit durant diverses setmanes en el capítol 8 de la carta als romans i en què Pau es meravella per l’amor de Déu.
Jesús al desert va experimentar una ofensiva de temptacions que li va suggerir que busqués el poder, la facilitat, els honors. Però res, ni la fam ni els miratges d’èxit podrien separar el Fill del seu Pare.
Al seu torn, Pau i els altres apòstols treuen força de l’Esperit de Jesucrist per a quedar empeltats d’ell.
I ens lliura aquí una magnífica professió de fe: “Estic segur d’això … res no ens podrà separar”.
No és orgull, sinó la certesa de la fe…
Ell no cita Isaïes aquí, però la seva declaració s’assembla a la del profeta quan va pintar el retrat del servent de Déu:
“Però el Senyor Déu m’ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit. (Is 50,7).
Les proves, vinguin d’on vinguin, no només no ens poden separar de Crist, sinó que es converteixen en mitjans per servir l’obra de Déu.
“… ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima”
Pau mateix ens ho detalla:
Cinc vegades he rebut dels jueus els trenta-nou assots, tres vegades m’han flagel·lat, una vegada m’han apedregat, tres vegades he naufragat i he passat una nit i un dia sencers a la deriva en alta mar. M’he trobat sovint fent llargs viatges a peu, en perills de rius i perills de lladres, perills de part de la gent del meu llinatge i perills de part dels pagans, perills a la ciutat i perills en despoblat, perills a la mar, perills de part dels falsos germans; treballs i fatigues, sovint nits en blanc, fam i set, sovint sense menjar, passant fred i sense roba (2 Co 11, 24-27).
…una magnífica professió de fe: “Estic segur d’això … res no ens podrà separar”.
No és orgull, sinó la certesa de la fe…
Les proves, vinguin d’on vinguin, no només no ens poden separar de Crist, sinó que es converteixen en mitjans per servir l’obra de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n’anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar». Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Jesús respongué: «Porteu-me’ls». Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n’havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.
Aquest episodi ve a continuació del relat de l’execució de Joan Baptista a instàncies d’Herodes. La primera reacció de Jesús és de prudència: es retira a un lloc despoblat. Però de seguida va canviar:
“Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí”
I aquí està, cometent allò que ens sembla tant imprudència com follia. Una imprudència política, primer, perquè la seva popularitat el podia comprometre. La bogeria, doncs, per creure que cinc pans i dos peixos serien suficients per alimentar una multitud.
Quan Jesús diu:
“Doneu-los menjar vosaltres mateixos”, és perquè són capaços d’això, però no ho saben…no s’ho creuen.
Quan sant Mateu ens parla d’aquest episodi, recorda el profeta Eliseu:
Va arribar un home de Baal-Xalixà que portava a l’alforja, per a l’home de Déu, els pans de les primícies: vint pans d’ordi i gra novell. Eliseu va dir al seu servent: —Dóna-ho a la gent i que en mengin. Ell va respondre:—Com vols que reparteixi això entre cent persones? Eliseu va insistir: —Dóna-ho a la gent i que en mengin, perquè això diu el Senyor: “En menjaran i encara en sobrarà.” El servent els ho va repartir, en van menjar i encara va sobrar-ne, tal com el Senyor havia dit (2 R 4,42-44,trobareu el capítol sencer en el document annex)
Però, què tenen en comú Jesús i Eliseu? Quin és el seu secret? Sembla que el seu secret és senzill: tots dos creuen que és possible compartir, perquè tots dos confien en Déu.
Jesús fa el gest de beneir sobre el pa; Mateu fa notar que va “beneir” els pans:
“…alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent.”
Fixem-nos què ens diu l’evangelista: “Jesús parteix i reparteix…”
Compartir, i comprovar l’eficàcia de fer-ho, és el primer signe que
“el Regne de Déu està enmig vostre” (Lluc 17,21).
Es tracta d’un relat molt elaborat, amb una gran quantitat de detalls plens de simbolisme.
Els gestos i les paraules de Jesús fan pensar directament en l’acció central de la missa: “prengué els pans…, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava…a la gent”.
El relat és una escenificació de la realitat profunda de l’Eucaristia que ja celebraven les primeres comunitats cristianes.
Els números que hi surten tenen caràcter simbòlic:
El 5. Pensem en la Pentecosta, 50; 5.000…
Els 5 pans i 2 peixos = 7, que indica totalitat. Tot el que tenien.
El 12, xifra que identifica el Poble de les 12 tribus.
Jesús “fuig” a un “lloc despoblat” però es troba amb una multitud de gent amb grans “necessitats”…
Les narracions miraculoses són relats per expressar, celebrar i connectar amb la realitat més profunda i amagada del “Regne de Déu” que s’ha fet present entre nosaltres.
La fe no consisteix a creure en els miracles sinó en el Regne de Déu. Els miracles són com la petita part visible dels icebergs que assenyala la presència de la gran massa amagada.
Els miracles, com a llenguatge, formen part de l’estructura dels evangelis, perquè aquests no són només la bona notícia del Regne de Déu, sinó, i sobretot, la manifestació dels seus fruits: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova (Mateu 11,5).
En l’Eucaristia, el gest tan humà de “partir” per a “repartir” assoleix una profunditat inèdita: Jesús mateix se’ns lliura. És el més gran del món!
La “primera Missa” fou l’Última Cena. Jesucrist complí el que havia dit en el discurs del Bon Pastor:
“Ningú no em treu la vida, sinó que jo l’entrego lliurement”.
… Jesús i Eliseu… tots dos creuen que és possible compartir, perquè tots dos confien en Déu.
Compartir, i comprovar l’eficàcia de fer-ho, és el primer signe que “el Regne de Déu està enmig vostre” (Lluc 17,21).
El relat és una escenificació de la realitat profunda de l’Eucaristia…
Les narracions miraculoses són relats per expressar, celebrar i connectar amb la realitat més profunda i amagada del “Regne de Déu” que s’ha fet present entre nosaltres.
En l’Eucaristia, el gest tan humà de “partir” per a “repartir” assoleix una profunditat inèdita: Jesús mateix se’ns lliura. És el més gran del món!
La “primera Missa” fou l’Última Cena. Jesucrist complí el que havia dit en el discurs del Bon Pastor: “Ningú no em treu la vida, sinó que jo l’entrego lliurement”.
1 «Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua,
veniu els qui no teniu diners! *
Compreu i mengeu,
veniu i compreu llet i vi
sense diners, sense pagar res. *
2 Per què gasteu els diners comprant un pa que no
alimenta
i malgasteu el vostre sou en menjars que no satisfan?
Si m’escolteu, menjareu cosa bona,
tastareu amb gust el bo i millor. *
3 Estigueu atents, veniu a mi.
Escolteu-me i viureu! *
Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,
els favors irrevocables promesos a David. *
4 El vaig fer testimoni davant els pobles,
sobirà i preceptor de nacions.
5 També tu, Israel, * cridaràs una nació que no
coneixies, i ells, que no et coneixien, vindran corrents.
Vindran per mi, el Senyor, el teu Déu,
pel Sant d’Israel que t’ha honorat.»
6 Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar,
invoqueu-lo, ara que és a prop. *
7 Que l’injust abandoni el mal camí,
i el malèfic, les seves intencions!
Que tornin al Senyor, que és compassiu,
al nostre Déu, tan generós a perdonar. *
8 «Les meves intencions no són les vostres, *
i els vostres camins no són els meus.
Ho dic jo, el Senyor.
9 Estan tan lluny els meus camins dels vostres,
les vostres intencions de les meves,
com el cel és lluny de la terra. *
10 »Tal com la pluja i la neu
cauen del cel i no hi tornen,
sinó que amaren la terra i la fecunden,
i la fan germinar
fins que dóna llavor als sembradors
i pa per a aliment, *
11 així serà la paraula que surt dels meus llavis:
no tornarà a mi infecunda.
Realitzarà el que jo volia,
complirà la missió que jo li havia confiat.» *
12 Sortireu de Babilònia cridant de goig,
i us conduiran en pau a casa vostra.
En veure-us, les muntanyes i els turons
esclataran en crits d’alegria,
i aplaudiran tots els arbres del bosc. *
13 En lloc d’espines creixerà el xiprer,
en lloc d’ortigues, la murtra. *
L’anomenada del Senyor serà gran,
un senyal perpetu, indestructible. *
1 Lloança. * Del recull de David.
Àlef
T’exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el teu nom per sempre. *
Bet
2 Et beneiré dia rere dia,
lloaré el teu nom per sempre més.
Guímel
3 El Senyor és gran i digne de tota lloança. *
La seva grandesa no té límits.
Dàlet
4 Que a cada generació et lloïn pel que has fet,
que anunciïn les teves proeses.
He
5 Que proclamin l’esplendor gloriosa de la teva
majestat, i jo repassaré els teus prodigis.
Vau
6 Que parlin del teu poder temible,
i jo contaré les teves grandeses.
Zain
7 Que difonguin el record de la teva gran bondat
i aclamin els teus favors. *
Het
8 El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor. *
Tet
9 El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement totes les seves criatures.
Iod
10 Que t’enalteixin les teves criatures,
que et beneeixin, Senyor, els teus fidels.
Caf
11 Que proclamin la glòria del teu regne
i parlin de les teves proeses.
Làmed
12 Que facin conèixer a tothom les teves gestes,
la glòria esplendorosa del teu regne.
Mem
13 El teu regne s’estén a tots els segles,
el teu imperi, a totes les generacions.
Nun
Les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d’amor. *
Sàmec
14 El Senyor sosté * els qui estan a punt de caure;
als qui han ensopegat, ell els redreça.
Ain
15 Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat,
i al seu temps els dónes l’aliment.
Pe
16 Tan bon punt obres la mà,
sacies de bon grat tots els vivents. *
Sade
17 Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
Cof
18 El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat.
Reix
19 Satisfà el voler dels qui el veneren,
escolta la seva súplica i els salva.
Xin
20 El Senyor guarda els qui l’estimen,
però farà que els injustos es dispersin.
Tau
21 Que els meus llavis lloïn el Senyor, *
que tothom beneeixi * el seu sant nom
per sempre més. *
1 Ara, doncs, ja no hi ha cap mena de condemna per als qui viuen en Jesucrist, * 2 perquè la llei de l’Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t’ha alliberat * de la llei del pecat i de la mort. * 3 Déu ha fet allò que la Llei no tenia forces per a fer a causa de la feblesa humana: * enviant el seu propi Fill, esdevingut semblant a un home pecador i ofert en sacrifici pel pecat, * Déu ha condemnat el pecat valent-se de la condició humana 4 perquè les exigències justes de la Llei es complissin en nosaltres, que no vivim d’acord amb els desigs terrenals sinó d’acord amb l’Esperit. * 5 Els qui segueixen els desigs terrenals s’apassionen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l’Esperit s’apassionen per les coses de l’Esperit. 6 Les passions terrenals porten a la mort, * mentre que les de l’Esperit duen a la vida i a la pau. 7 I és que les passions terrenals porten a l’enemistat amb Déu, * ja que no volen sotmetre’s a la seva llei ni s’hi podrien sotmetre. 8 Per això els qui viuen d’acord amb els desigs terrenals no poden plaure a Déu.
9 Ara bé, vosaltres no viviu d’acord amb els desigs terrenals, sinó d’acord amb l’Esperit, perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres, * i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist. * 10 Però si Crist està en vosaltres, * encara que el vostre cos mori per culpa del pecat, l’Esperit us dóna la vida, gràcies a la justícia salvadora.
* 11 I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
12 Així, doncs, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb els desigs terrenals perquè hàgim de viure segons aquests desigs. 13 Si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l’Esperit feu morir les obres terrenals, viureu. * 14 Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. 15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, * sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abbà, * Pare!» * 16 Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. 17 I si som fills, també som hereus: hereus de Déu * i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.
18 Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres. * 19 Perquè l’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: * 20 l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès, * però manté l’esperança 21 que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. * 22 Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. 23 I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre * anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. * 24 Hem estat salvats, però només en esperança. * Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? 25 Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.
26 Igualment, l’Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem pregar com cal, * però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. 27 I el qui coneix els cors * sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. 28 Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, * dels qui ell ha decidit cridar; 29 perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, * que així ha estat el primer d’una multitud de germans. * 30 I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els ha glorificat.
31 Què direm, doncs, davant d’això? Si tenim Déu amb nosaltres, * qui tindrem en contra? 32 Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, * sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell? 33 Qui s’alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? * 34 Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu * i intercedeix per nosaltres? * 35 Qui ens separarà de l’amor de Crist? ¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, l’espasa? 36 Tal com diu l’Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar. * 37 Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. * 38 N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, * 39 ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.
1 En aquell temps, el tetrarca Herodes * va sentir parlar de l’anomenada de Jesús 2 i digué als seus cortesans: — Aquest és Joan Baptista: * ha ressuscitat d’entre els morts, i per això actua en ell el poder de fer miracles.
3 En efecte, Herodes havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i el tenia tancat a la presó, * a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip. 4 Joan li deia: —No t’és permès de conviure amb ella. *
5 Herodes el volia fer matar, però tenia por de la gent, * que considerava Joan un profeta. *
6 El dia de l’aniversari d’Herodes, la filla d’Herodies va dansar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes 7 que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. 8 Ella, instigada per la seva mare, digué: — Dóna’m aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista.
9 El rei * es va posar trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats manà que l’hi donessin,
10 i va fer decapitar Joan a la presó. 11 Van dur el cap en una safata, el donaren a la noia, i ella el va portar a la seva mare.
12 Els deixebles de Joan anaren a endur-se’n el cos i li donaren sepultura. Després ho van fer saber a Jesús. *
13 Quan Jesús va rebre la notícia, es retirà d’allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Però així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. 14 Quan desembarcà, veié una gran gentada, se’n compadí i va curar els seus malalts. *
15 Arribat el capvespre, els deixebles s’acostaren a dir-li: —Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. * Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar.
16 Però Jesús els respongué: —No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos. *
17 Ells li diuen: —Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.
18 Ell els digué: —Porteu-me’ls aquí.
19 Llavors va manar que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. * 20 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles. 21 Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures. *
22 Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23 Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. * Al vespre encara era allà tot sol. 24 Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros * de terra, i les ones la sacsejaven, * perquè el vent era contrari. 25 A la matinada, * Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. * 26 Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: —És un fantasma! * I es posaren a cridar de por.
27 Però de seguida Jesús els digué: —Coratge! Sóc jo. No tingueu por.
28 Pere li contestà: —Senyor, * si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua.
29 Jesús li digué: —Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. 30 Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: —Senyor, salva’m!
31 A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li:
—Home de poca fe! * Per què has dubtat? *
32 Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33 Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: —Realment ets Fill de Déu! *
34 Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. * 35 La gent d’aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts 36 i li suplicaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. * I tots els qui el van tocar quedaren curats.
1 La viuda d’un home que havia estat membre d’un grup de profetes * va suplicar Eliseu dient-li:
—El teu servent, el meu marit, s’ha mort, i tu ja saps que el teu servent reverenciava el Senyor. Ara ha vingut un creditor seu que es vol quedar els meus dos fills per esclaus. *
2 Eliseu li va respondre: —Què puc fer per tu? Digues-me què tens a casa.
Ella li va dir: —Aquesta serventa teva no té a casa res més que una ampolleta d’oli.
3 Eliseu li digué: —Vés a manllevar gerres als teus veïns de carrer, tantes gerres buides com puguis. 4 Després torna a casa teva, tanca-t’hi amb els teus fills, aboca aquell oli a totes les gerres i vés retirant les que estiguin plenes.
5 Ella se’n va anar i es tancà a casa amb els seus fills. Aquests li acostaven les gerres i ella hi anava abocant l’oli. 6 Quan van ser totes plenes, la dona digué a un dels seus fills: —Porta’m una altra gerra.
Ell li va respondre: —No en queda cap més.
I l’oli parà de rajar. 7 Llavors anà a comunicar-ho a l’home de Déu, * i aquest li va dir:
—Vés a vendre l’oli, paga el deute, i tu i els teus fills viviu del que quedi.
8 Un dia que Eliseu passava per Xunem, * una dona benestant el va convidar amb insistència a menjar. Des d’aquell dia, cada vegada que passava per allí s’hi quedava a menjar. 9 Ella va dir al seu marit:
—Jo sé del cert que aquest home que sempre ve a casa és un sant home de Déu. * 10 Construïm-li al terrat una petita cambra i posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, perquè s’hi pugui retirar sempre que vingui. *
Un dia que Eliseu hi va anar, es retirà en aquella cambra i va estirar-se damunt el llit. 12 Llavors va dir al seu
servent Guehazí:
—Crida aquesta xunemita. El servent la va fer venir i ella es quedà dreta davant d’ell. 13 Eliseu va dir al servent: —Digues-li: “Tu ens has tingut totes aquestes atencions. Què puc fer, doncs, per tu? Vols que parli a favor teu al rei o al general en cap de l’exèrcit?”
Ella va respondre: —Jo visc sense dificultats entre la gent del meu poble.
14 Però Eliseu insistia: —Què podríem fer per ella?
Guehazí va respondre: —Malauradament no té fills, i el seu marit ja es fa vell.
15 Eliseu va dir: —Crida-la. Guehazí la va cridar, i ella es va quedar dreta a la porta. 16 Eliseu li digué:
—L’any que ve, per aquest temps, tindràs un fill als braços. *
Ella va respondre: —Oh, senyor meu, home de Déu, no enganyis aquesta teva serventa! *
17 Ella, però, va quedar embarassada i l’any següent, en aquell mateix temps, tenia un fill, tal com Eliseu li havia anunciat. *
18 El nen es va fer gran. Un dia que havia anat a trobar el seu pare, que era amb els segadors, 19 va exclamar: — Quin mal de cap, pare! Quin mal de cap! El pare va dir a un criat seu: —Porta’l a la seva mare.
20 El criat el va agafar i el va dur a la seva mare. Ella el va tenir a la falda fins que, a migdia, va morir. 21 Llavors ella pujà a ajeure’l al llit de l’home de Déu, * va tancar la porta i va sortir. 22 Després va cridar el seu marit i li digué:
—Envia’m un dels criats amb una somera, que vaig a trobar l’home de Déu i torno.
23 Ell va replicar: —Per què has d’anar a trobar-lo precisament avui? No és pas lluna nova ni dissabte. *
Ella simplement va contestar: —Adéu! 24 La dona va fer ensellar la somera i ordenà al criat:
—Guia i no t’aturis fins que no t’ho digui.
25 Es va posar en camí i arribà fins a l’home de Déu, que era a la muntanya del Carmel. Quan l’home de Déu, de lluny estant, la va veure, digué al seu servent Guehazí: —Mira, és aquella xunemita. 26 Corre a trobar-la i pregunta-li: “Com estàs? I el teu marit? I el fill, què fa?” Ella va respondre: —Tots bé. *
27 Però quan va arribar on era l’home de Déu, a la muntanya, s’abraçà als seus peus. Guehazí es va acostar i anava a apartar-la, però l’home de Déu va dir:
—Deixa-la, que té l’ànima plena d’amargor. El Senyor m’ho havia amagat, no m’ho havia revelat. *
28 Ella va exclamar:—¿Que te’l vaig demanar, jo, un fill, senyor meu? ¿No et vaig dir que no m’enganyessis? * 29
Eliseu va dir a Guehazí:
—Lliga’t la roba a la cintura, * pren el meu bastó i vés a Xunem. Si trobes algú, no el saludis, i si algú et saluda, no li responguis. * Quan hi arribis, posa el meu bastó * sobre la cara de l’infant.
30 Però la mare del noi insistia:
—Per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida, et juro que no et deixaré estar. *
Ell, doncs, es va alçar i la va seguir. 31 Guehazí se’ls havia avançat i havia posat el bastó sobre la cara del noi, però com que no parlava ni donava senyals de vida, va tornar cap a Eliseu i li comunicà: —El noi no s’ha despertat.
32 Eliseu va arribar a la casa i trobà el nen mort ajagut en el seu propi llit. * 33 Va entrar, va tancar la porta, i es quedaren tots dos sols. Llavors va pregar al Senyor. 34 Després s’estirà al llit damunt l’infant i posà la seva boca sobre la d’ell, els seus ulls sobre els d’ell, les seves mans sobre les d’ell, i es quedà estirat al seu damunt, fins que el cos de l’infant s’anà escalfant. * 35 Després va caminar d’ací d’allà per la casa, tornà a pujar i va estirar-se una altra vegada damunt l’infant. Llavors el nen va esternudar set vegades * i va obrir els ulls. 36 Eliseu va cridar Guehazí i li digué: —
Fes venir la xunemita. La va cridar, ella va venir, i Eliseu li digué: —Emporta’t el teu fill. *
37 Ella va entrar i es va llançar als seus peus, prosternant-se fins a tocar a terra. Després va prendre el seu fill i se’n va anar.
38 Eliseu se’n va tornar a Guilgal. * Al país hi regnava la fam. Els del grup de profetes * estaven allà asse-guts davant d’ell. Eliseu va dir al seu servent: —Prepara l’olla més grossa i cou una minestra per a tot el grup.
39 Un d’ells, que havia anat al camp a recollir herbes comestibles, havia trobat una mena de parra silvestre i s’havia omplert la falda del mantell de carabassetes bordes. * Sense saber què era, en arribar les va tallar a trossets i va tirar-les a l’olla de la minestra. 40 En van servir a aquells homes per menjar; així que tastaren la minestra, cridaren: —Hi ha la mort dintre aquesta olla, home de Déu! I no en podien menjar.
41 Eliseu va ordenar: —Porteu farina.
En va tirar a l’olla i digué: —Serveix-ne a tothom i que mengin tranquils. A l’olla ja no hi havia res dolent.
42 Va arribar un home de Baal-Xalixà que portava a l’alforja, per a l’home de Déu, els pans de les primícies: * vint pans d’ordi i gra novell. Eliseu va dir al seu servent:
—Dóna-ho a la gent i que en mengin.
43 Ell va respondre:
—Com vols que reparteixi això entre cent persones?
Eliseu va insistir:
—Dóna-ho a la gent i que en mengin, perquè això diu el Senyor: “En menjaran i encara en sobrarà.”
44 El servent els ho va repartir, en van menjar i encara va sobrar-ne, tal com el Senyor havia dit.
