Menu
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, el Senyor digué: «Quin clam tan fort a Sodoma i a Gomorra! Que n’és de greu el seu pecat! Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta com ho denota aquest clam que m’arriba. Si no és tota la ciutat, vull saber-ho». Els dos homes que acompanyaven el Senyor se n’anaren en direcció a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant el Senyor. Llavors Abraham s’acostà i digué: «De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos. Els faríeu desaparèixer? No perdonareu la població per amor dels cinquanta justos que hi hauria? Mai de la vida no podreu fer una cosa així! Fer morir el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Vós que judiqueu tot el món, us podríeu desentendre de fer justícia?». El Senyor respongué: «Si trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaré tota la població».
Abraham insistí: «Encara goso parlar al Senyor, jo que sóc pols i cendra. Suposem que per arribar als cinquanta justos en faltessin cinc. Per aquests cinc que falten, destruiríeu tota la ciutat?». Ell contestà: «No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos».
Abraham li tornà a parlar: «Suposem que només n’hi hagués quaranta». Li respongué: «No ho faria per consideració a aquests quaranta». Abraham continuà: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo:
Suposem que només n’hi hagués trenta». Ell respongué: «No ho faria per consideració a aquests trenta».
Abraham insistí: «Encara goso parlar al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint». Ell contestà:
«No la destruiria per consideració a aquests vint». Abraham insistí de nou: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada: Suposem que només n’hi hagués deu». Ell respongué: «No la destruiria per consideració a aquests deu».
Si llegim els versicles just abans del 20 (on comença la lectura d’avui), se’ns farà més fàcil d’entendre el passatge.
“Aquells homes es van aixecar i van dirigir la mirada cap a Sodoma. Abraham els acompanyava per acomiadarlos. El Senyor es deia: «Per què haig d’amagar a Abraham el que faré? Abraham s’ha de convertir en un poble gran i poderós, tant, que tots els pobles de la terra es valdran del seu nom per a beneir-se. Jo m’he fet meu Abraham perquè mani als seus fills i als seus descendents que no s’apartin dels meus camins i siguin rectes i
justos; així jo compliré a favor d’ell tot el que li he promès (Gn 18, 16-19)
Cal fer notar que aquest text ha estat redactat en una època on es tenia el sentit de la responsabilitat individual, lluny de l’època on una família sencera podia ésser suprimida per la falta comesa per un sol dels seus membres. Ho demostra el fet que Abraham s’escandalitza pel fet que els justos puguin ser castigats al mateix temps que els pecadors i per causa d’aquests.
Fem un petit recordatori de l’evolució del concepte de justícia de Déu: Al començament de la història bíblica hom trobava normal i just que el grup sencer pagui per la falta d’un sol: història d’Acan en el temps de Josué (Jos 7, 16-25); en una segona etapa, hom imagina que cadascú paga per si mateix.
Aquí deu justos obtindran el perdó d’una ciutat sencera. I Jeremies gosarà imaginar que un sol home pagarà per tot el poble (Jr 5,1). Ezequiel manté el mateix tipus de raonament (Ez 22,30).
És amb el llibre de Job, que es donarà la darrera passa, quan hom comprendrà finalment que la justícia de Déu és sinònim de salvació.
Aquest text d’avui, és un gran pas endavant en aquest sentit, però encara se situa dintre d’una lògica de comptabilitat: quants justos calen per guanyar el perdó dels pecadors?
Encara manca salvar el darrer pas teològic: el de descobrir que amb Déu mai és qüestió de cap pagament!
Atès que la descoberta de la responsabilitat individual queda palesa en temps del profeta Ezequiel i de l’exili a Babilònia, en el segle sisè aC, en podem deduir la hipòtesi que aquest text ha estat redactat en temps molt posteriors a partir dels relats antics, i dels quals la forma sia oral o escrita, no estava fixada definitivament. Un fet que ja ens trobàvem el diumenge anterior.
És la primera vegada que hom gosa imaginar que un home pugui intervenir en els projectes de Déu.
I és que Abraham s’omple de coratge i intercedeix davant dels seus visitants per intentar salvar Sodoma i Gomorra. I en aquest estira-i-arronsa, Déu accepta l’home com interlocutor, sense tenir pressa, responent a cada intervenció d’Abraham.
A Déu li agrada que l’home faci d’intercessor pels seus germans. En tenim un altre exemple quan Moisès demana a Déu, al peu del Sinaí, perdó pel seu poble per haver construït ídols; i Déu s’afanya a concedir-li.
Tanmateix, notem que Moisès intercedeix pel seu poble, del qual se’n sent responsable; Abraham, en canvi intercedeix per als pagans: ell se sent portador d’una benedicció en favor de totes les “famílies de la terra”.
Us enalteixo amb tot el cor, Senyor,
us vull cantar a la presència dels àngels.
Em prosterno davant el santuari.
Enalteixo el vostre nom,
perquè estimeu i sou fidel.
Sempre que us invocava, m’heu escoltat,
heu enfortit la meva ànima. R.
El Senyor és excels, però es mira els humils,
mentre que els altius, els esguarda de lluny.
Si passo entre perills, em guardeu la vida,
detureu amb la mà l’enemic.
La vostra dreta em salva. R.
Que el Senyor continuï afavorint-me.
El vostre amor perdura sempre.
Acabeu la vostra obra, Senyor. R.
R. Senyor, sempre que us invocava m’heu escoltat.
O bé: Al·leluia.
El creient és qui viu en la gràcia de Déu i que està anegat de reconeixement. I com ja anem veient en els salms, quan parlem del creient, en singular, estem parlant de tot el poble d’Israel.
La paraula “Senyor” surt repetides vegades: és el famós Nom de Déu, que anomenem “tetragrama”, car està compost de quatre consonants; aquest Nom va ser revelat per Déu a Moisès en el Sinaí en l’episodi de l’esbarzer cremant (Ex 3).
En aquest salm descobrim en què consisteix la Santedat de Déu: Déu és Amor i veritat… i és ben cert que en això un veritable fossar ens separa d’Ell…
L’amor i la fidelitat del Senyor (v. 2), que reconforta i protegeix els humils (vv. 3, 6), motiven aquest cant d’acció de gràcies, en el qual apareix clarament una nota “universalista” (vv. 4-5).
El salm conclou amb una renovada expressió de confiança en el Senyor (vv. 7-8)
Aquest salm proclama la “transcendència” de Déu: “que n’és de gran, la glòria del Senyor!”. Això ho fan totes les religions autèntiques, no és gens original. Cal temps per a deixar-se envair per aquest sentiment d’adoració que fa “prosternar”, la cara contra la pols, com diu el salm, fins a prendre consciència de “davant de qui ets”.
El que és original, en la revelació que Déu fa de si mateix a Israel, és, abans que res, que aquest Déu “transcendent” mira els humils amb predilecció.
No costa gens posar aquest salm en boca de Jesús. Repetim una vegada més, mai no ho direm prou, que Jesús “va dir” aquest salm, donant-li una dimensió de pregària personal. La seva…
“Acabeu la vostra obra, Senyor.” Pregària que hem de repetir, constantment, en el món d’avui.
Déu en acció, avui.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses
Germans, pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar, perquè heu cregut en el poder de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts. Vosaltres éreu morts per les vostres culpes i perquè vivíeu com incircumcisos, però Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu.
Ja hem llegit varis passatges de la carta als Colossencs i sempre hem considerat que sant Pau n’era l’autor. De fet, però, molts exegetes l’atribueixen a un deixeble molt proper de Pau, probablement d’una generació més jove.
“després de perdonar-vos generosament totes les culpes i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu”
Aquí sant Pau fa referència a una pràctica d’aquell temps en el món jueu en què el deutor reconeixia al seu creditor el seu deute mitjançant un document.
I d’això en fa una lectura teològica: a causa dels nostres pecats, ens podem considerar deutors de Déu. El cos de Crist clavat a la creu manifesta que Déu és tal que oblida totes les nostres faltes contra ell. Tot passa com si el document del nostre deute estigués clavat a la creu…
“però Déu us donà la vida juntament amb el Crist…”: Pau manifesta així que la salvació del món és ja efectiva. Aquesta és una de les característiques de la carta als Colossencs: La comunitat cristiana ja és salvada pel seu baptisme, no cal esperar al futur.
Aquesta insistència de sant Pau en la salvació… Però, com entrem a la salvació? Pau respon de forma molt clara i precisa: Per la fe!
“pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar…” És evident que Pau parla de la mort espiritual: considera el Baptisme com un segon naixement.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeunos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles». Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació».
Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donarte’ls? Us asseguro ue, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen».
No s’esdevé deixeble total de sobte sinó que, tot i viure cronològicament després de Crist, espiritualment sempre comencem abans de Crist.
Però Jesús no es queda en les paraules sinó que immediatament parla de quina ha de ser l’actitud interior davant Déu: Aquesta actitud està formada de confiança i d’insistència.
Que la pregària hagi de ser confiada, s’entén fàcilment. Però, per què ha de ser insistent?
Quins pares no s’han trobat en què els seus fills els demanen coses que ells, els pares, saben que els poden fer mal? Els les donaran? Evidentment que no. I això no significa que no escoltin la seva petició sinó que coneixen prou bé el seu fill per saber què li convé i què no.
Ara comencem a intuir la necessitat de la insistència de què parla Jesús… La no obtenció immediata de les coses ens obliga a insistir-hi; i aquesta insistència ens permet anar descobrint que satisfer les necessitats no sempre és tan bo com ens pensàvem.
La “insistència” no la busca Déu, sinó que és necessària per a nosaltres. És un “mecanisme de maduració” que ens porta a conèixer millor el paper que les necessitats juguen en nosaltres.
Els humans tenim necessitats i capacitats.
Les necessitats ens esclavitzen; satisfer-les, és la millor manera de mantenir-les, i que ens facin mal
Les capacitats ens fan creatius, imatges del Creador.
De necessitats, com menys millor. De capacitats desenvolupades, com més millor.
Rebre l’Esperit Sant vol dir posar en acció les nostres capacitats. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.
Poder col·laborar en l’adveniment del Regne és la gran capacitat amb què hem estat obsequiats. Un Regne que és per a nosaltres; on les necessitats vagin quedant superades.
Cal adonar-se que no és possible que l’acció de Déu ens transformi (perdoni) si nosaltres no ens posem en situació de ser transformats.
Entre nosaltres ningú és realment “deutor” de ningú.
Tot ho hem rebut.
Tot ho hem rebut per compartir-ho.
Tot ho hem rebut per posar-ho al servei de l’objectiu comú: l’adveniment d’un Regne per a nosaltres.
Per ser persones, hem de ser “creadors de nosaltres mateixos”.
Ens “auto-creem” alliberant-nos de les nostres necessitats i desenvolupant les nostres capacitats. “No permeteu que caiguem en la temptació”.
“el nostre pa”. El pa expressa les nostres necessitats humanes. Vol que li demanem. I ho hem de fer, perquè significa que estem convençuts que tot allò de bo que hi ha en la nostra vida, és un do seu.
“El nostre pa”. Ho demano per a mi, però sense oblidar els altres. Déu vol que la pregària ens faci solidaris.
“El nostre pa de cada dia”. No es tracta d’aconseguir una situació en què ja no necessitem més de Déu. Al contrari: vol que sempre, cada dia, estiguem pendents d’Ell.
És prou significatiu que, en el llenguatge ordinari, l’oració que Jesucrist ens ha ensenyat es resumeix en aquestes dues úniques paraules: «Pare Nostre».
La pregària cristiana és eminentment filial…
Abraham s’escandalitza pel fet que els justos puguin ser castigats al mateix temps que els pecadors i per causa d’aquests.
És amb el llibre de Job, que es donarà la darrera passa, quan hom comprendrà finalment que la justícia de Déu és sinònim de salvació.
El que és original, en la revelació que Déu fa de si mateix a Israel, és, abans que res, que aquest Déu “transcendent” mira els humils amb predilecció.
“Acabeu la vostra obra, Senyor.” Pregària que hem de repetir, constantment, en el món d’avui.
Déu en acció, avui.
“però Déu us donà la vida juntament amb el Crist…”: Pau manifesta així que la salvació del món és ja efectiva.
… Aquesta insistència de sant Pau en la salvació… Però, com entrem a la salvació? Pau respon de forma molt clara i precisa: Per la fe!
Que la pregària hagi de ser confiada, s’entén fàcilment. Però, per què ha de ser insistent?
… i aquesta insistència ens permet anar descobrint que satisfer les necessitats no sempre és tan bo com ens
pensàvem…
Els humans tenim necessitats i capacitats.
Les necessitats ens esclavitzen… Les capacitats ens fan creatius, imatges del Creador.
De necessitats, com menys millor. De capacitats desenvolupades, com més millor.
Rebre l’Esperit Sant vol dir posar en acció les nostres capacitats. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.
Entre nosaltres ningú és realment “deutor” de ningú.
Tot ho hem rebut… per compartir-ho… per posar-ho al servei de l’objectiu comú: l’adveniment d’un Regne per a nosaltres.
Per ser persones, hem de ser “creadors de nosaltres mateixos”.
Ens “auto-creem” alliberant-nos de les nostres necessitats i desenvolupant les nostres capacitats.
“No permeteu que caiguem en la temptació”.
“El nostre pa”. Ho demano per a mi, però sense oblidar els altres. Déu vol que la pregària ens faci solidaris.
“El nostre pa de cada dia”. No es tracta d’aconseguir una situació en què ja no necessitem més de Déu. Al contrari: vol que sempre, cada dia, estiguem pendents d’Ell.
La pregària cristiana és eminentment filial…
El nom de Gènesi és el títol que l’antiga versió grega de l’Antic Testament va donar al primer llibre del Pentateuc. Tal com aquest nom indica, el Gènesi parla dels orígens: explica la «prehistòria» de la humanitat i el naixement del poble d’Israel.
El relat avança en etapes successives fins a arribar al seu terme: Jacob, amb els seus fills, entra a Egipte, on els seus descendents es transformaran en un poble nombrós. A partir d’aquest nucli s’iniciarà el veritable camí del poble de Déu, a qui el Senyor haurà ofert la seva aliança. Aquest serà el tema del llibre de l’Èxode.
Les narracions del llibre del Gènesi formen una mena de gran díptic: d’una banda, Gn 1-11, on el protagonista és la humanitat sencera, representada per Adam i els seus descendents; de l’altra, Gn 12-50, que té per subjecte Abraham i la seva descendència.
En la primera part prevalen els relats de regust mitològic i les genealogies que van situant en el panorama de la història els diversos pobles, els quals progressivament se separen entre ells i s’allunyen de Déu. La creació, el paradís amb l’arbre del coneixement i l’arbre de la vida, la pretensió dels homes de ser «com déus», la mort d’Abel en mans de Caín, el diluvi, la torre de Babel, desemboquen en la taula dels pobles i més en concret dels pobles semites.
El fil conductor de Gn 1-11 es pot observar fàcilment. Déu va crear un món bo i ordenat, va posar-hi l’home i el va beneir perquè s’hi multipliqués i dominés la terra (cc. 1-2). L’home, posat al paradís, prop de Déu i de l’arbre de la vida, va perdre aquests dons per la seva culpa i va quedar sotmès a la mort (c. 3). El relat de Caín i Abel i la llista dels primers descendents d’Adam i Eva completen la visió que ofereix el llibre del Gènesi sobre els orígens de la humanitat (cc. 4-5).
Quan la humanitat, massa corrompuda, desapareix amb el diluvi, la benedicció divina la multiplica de nou partint de Noè, el just; però també la descendència de Noè es degrada, i es divideix en un conjunt de pobles enfrontats i heterogenis (cc. 6-9). Així com les deu generacions d’abans del diluvi havien conduït fins al just Noè, que renovarà la vida sobre la terra, també les deu generacions de després del diluvi condueixen a Abraham, el qual, amb la seva descendència, portarà la benedicció divina sobre tots els pobles de la terra (cc. 10-11).
Quan es van compondre les narracions de Gn 1-11 ja n’existien d’altres, en la cultura d’aquella època, sobre la creació del món i dels homes, sobre un paradís i l’origen de l’actual condició humana, sobre un diluvi i sobre la repartició dels pobles per tot el món. És clar, doncs, que en els primers capítols de la Bíblia no hem de cercar-hi més elements històrics que els que es troben en les tradicions mesopotàmiques de les quals aquests capítols depenen. Els autors de Gn 1-11 les van reelaborar sota la llum de la seva fe, deixant de banda conceptes inadmissibles que altres pobles i cultures s’havien fet sobre el comportament capriciós o malèvol de les seves divinitats.
Et vull cantar a la presència dels àngels *
1 Del recull de David.
T’enalteixo amb tot el cor, Senyor, *
et vull cantar a la presència dels àngels.
*
2 Em prosterno davant el santuari *
i dono gràcies al teu nom,
perquè estimes i ets fidel:
les teves paraules sobrepassen
la teva anomenada. *
3 Sempre que t’invocava, m’has escoltat,
has enfortit la meva ànima.
4 Quan sentin, Senyor, les teves
paraules,
tots els reis de la terra * et lloaran
5 i celebraran el teu obrar dient:
«Que n’és, de gran, la glòria del Senyor!
6 El Senyor és excels, però esguarda els
humils, *
mentre que als altius, els coneix de lluny
estant.»
7 Si passo entre perills, em guardes la
vida,
detures amb la mà el furor de l’enemic,
la teva dreta em salva. *
8 Que el Senyor continuï afavorint-me. *
El teu amor, Senyor, perdura
eternament: *
no abandonis l’obra de les teves mans.
1 Vull que sapigueu quin combat sostinc per vosaltres, pels de Laodicea i per tants d’altres que no m’han vist mai personalment. * 2 Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del misteri de Déu, que és el Crist. * 3 En ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement. *
4 Tot això us ho dic perquè ningú no us enganyi amb grans discursos. * 5 Encara que jo sigui corporalment absent, en esperit estic entre vosaltres, content de veure que us manteniu en el vostre lloc i que la vostra fe en Crist resisteix amb fermesa. *
6 Així, doncs, ja que us vau adherir a Jesucrist, el Senyor, continueu vivint en ell. * 7 Manteniu-vos arrelats en ell, edificats sobre aquest fonament, * sòlids en la fe que us van ensenyar, i amb una acció de gràcies que mai no s’acabi.
8 Mireu que ningú no us enlluerni amb especulacions sàvies: * són purs miratges basats en tradicions humanes, * en els poders que dominen aquest món, * i no en Crist. * 9 Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, * 10 i vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies a ell, que és cap de totes les potències i autoritats. * 11 En ell heu estat circumcidats, no amb una circumcisió feta per mans d’home, sinó amb la circumcisió de Crist, que ens despulla dels desigs terrenals que dominen el nostre cos. * 12 Pel baptisme heu estat sepultats amb Crist, i amb ell també heu ressuscitat, gràcies a la fe en l’acció poderosa de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts. * 13 Vosaltres éreu morts per culpa dels vostres pecats * i pel fet de ser incircumcisos, però ara Déu us ha donat la vida juntament amb Crist. Déu ens ha perdonat tots els pecats * 14 i ha invalidat el document que ens acusava del nostre deute amb els preceptes; l’ha anul·lat clavant-lo a la creu. * 15 Així ha desarmat les potències i les autoritats * i les ha exposades públicament en espectacle, afegint-les com a presoneres en el seu seguici triomfal. *
16 Que ningú no us imposi res en qüestió de menjar o beure, o en matèria de festes, llunes noves o dissabtes. * 17 Totes aquestes coses només són l’ombra de la realitat que havia de venir, és a dir, de Crist. * 18 I que tampoc no us privi de la victòria final ningú dels qui es complauen a sotmetre’s als àngels i a donarlos culte; * aquests s’abandonen a les visions que han tingut i s’enorgulleixen sense cap motiu, enduts per les seves idees purament terrenals. * 19 A més, no s’adhereixen al qui és el cap, aquell gràcies al qual tot el cos se sosté i es manté unit per mitjà de les juntures i els lligaments, i va creixent per obra de Déu. *
20 Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. Per què, doncs, us deixeu imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món? * 21 Us diuen: «No prenguis, no tastis, no toquis.» * 22 Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l’ús. * 23 Tenen l’aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l’ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància. *
1 Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. * Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:
—Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. *
2 Ell els digué:
—Quan pregueu, digueu:
Pare, *
santifica el teu nom, *
vingui el teu Regne. *
3 Dóna’ns cada dia el pa que necessitem;
4 perdona els nostres pecats, *
que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès,
i no permetis que caiguem en la temptació. *
5 I els digué encara:
—Si algú de vosaltres té un amic i el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, 6 que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a oferir-li”, 7 segur que no li respondrà de dins estant: “No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls.” * 8 Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per amistat, la impertinència * d’aquell l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita. * 9 »I jo us dic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. 10 Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. 11 Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li
demana peix, en comptes de peix li donarà una serp? 12 I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? 13 Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, * sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen. *
14 Jesús estava traient un dimoni d’un home que era mut. * Així que el dimoni sortí, el mut començà a parlar, i la gent n’estava meravellada. 15 Però alguns digueren:
—Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis. *
16 D’altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. * 17 Però ell, que coneixia els seus pensaments, els digué:
—Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s’ataquen les unes a les altres. * 18 Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. 19 Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? * Per això ells mateixos seran els vostres jutges. 20 Ara bé, si jo trec els dimonis per la mà de Déu, * vol dir que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. *
21 »Quan un que és fort * i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. 22 Però si l’ataca i el venç un altre de més fort, * li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí.
23 »Qui no està amb mi, està contra mi. * Qui amb mi no recull, escampa.
24 »L’esperit maligne, quan surt d’un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: “Me’n tornaré a casa meva, d’on he sortit.” 25 Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. 26 Llavors se’n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquella casa i s’hi queden. Al final, l’estat d’aquell home és pitjor que al principi. *
27 Mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué:
—Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! *
28 Però ell va respondre:
—Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden! *
29 S’anava reunint una gentada, i Jesús començà a dir:
—La gent d’aquesta generació és dolenta: * demana un senyal, * però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. 30 Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l’home ho serà per a aquesta generació. * 31 El dia del judici, la reina del país del sud s’alçarà per condemnar els homes d’aquesta generació, perquè ella va venir de l’altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó. * 32 El dia del judici, els habitants de Nínive s’aixecaran per condemnar la gent d’aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; * i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs. *
33 »Quan algú encén una llàntia, no la posa en un lloc amagat o sota una mesura, * sinó en el portallànties, perquè els qui entren en vegin la claror. * 34 El llum del cos és l’ull. * Quan el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, el teu cos quedarà a les fosques. 35 Mira, doncs, que allò que en tu ha de ser llum no sigui foscor. 36 Perquè, si tot el teu cos està il·luminat i no hi ha cap racó fosc, serà tot ell tan resplendent com quan una llàntia t’il·lumina amb la seva claror. *
37 Així que Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. * 38 El fariseu es va estranyar quan veié que no s’havia rentat ritualment abans de dinar. *
39 El Senyor li digué:
—Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. * 40 Insensats! El qui ha fet el que hi ha a fora, ¿no ha fet també el que hi ha a dins? * 41 Doneu com a almoina * allò que hi ha a dins, i llavors sí que tot us quedarà purificat.
42 »Però ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda * i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l’amor de Déu! * Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre. *
43 »Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d’ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places! *
44 »Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt! *
45 Un mestre de la Llei li digué:
—Mestre, amb això que dius ens ofens també a nosaltres.
46 Jesús respongué:
—Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! *
47 »Ai de vosaltres, que edifiqueu monuments funeraris als profetes que els vostres pares van matar! *
48 Així demostreu que esteu d’acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres els construïu monuments. *
49 »Per això la mateixa saviesa de Déu * ha dit: “Els enviaré profetes i apòstols, * i ells en mataran i perseguiran.” 50 Però es demanaran comptes a aquesta generació de la sang * de tots els profetes vessada des de la creació del món, 51 des de la sang d’Abel fins a la de Zacaries, mort entre l’altar i el santuari. * Us ho asseguro: es demanaran comptes a aquesta generació. *
52 »Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement: * vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi! *
53 Quan Jesús va sortir d’allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i el provocaven perquè parlés sobre moltes qüestions, 54 sempre a l’aguait per agafar-lo en alguna resposta comprometedora. *
