Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat».
A Babilònia, un país força sec, on Isaïes viu l’exili amb el seu poble, hom té l’experiència benefactora de la pluja… i com d’eficient en resulta la seva acció!.
El profeta aplica aquesta imatge a la Paraula de Déu.
Per què insisteix tant sobre la seva l’eficàcia?
Perquè està a punt d’anunciar el final de l’exili i per tant el retorn a Jerusalem: després de tant de temps cal una bona dosi de confiança!
“…així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat”.
No és pas d’estranyar que aquests propòsits hagin estat pronunciats en moments molt difícils de la història d’Israel.
Una altra raó per insistir sobre l’eficàcia de la paraula de Déu la té Isaïes molt clara: lluitar contra la idolatria. El poble sotmès tenia la temptació d’adorar els déus dels vencedors perquè deien que aquests eren més eficaços… Isaïes té paraules molt dures contra els ídols d’altres nacions.
… després de tant de temps cal una bona dosi de confiança!
Una altra raó per insistir sobre l’eficàcia de la paraula de Déu la té Isaïes molt clara: lluitar contra la idolatria.
Vetlleu per la terra i la regueu,
l’enriquiu a mans plenes.
El rierol de Déu desborda d’aigua
preparant els sembrats.
Fecundeu la terra
amarant els seus solcs,
aplanant els terrossos,
ablanint-la amb els xàfecs,
i beneïu el que hi germina. R.
Coroneu l’anyada amb l’abundor que cau del cel,
la fertilitat regalima de la vostra carrossa.
Aclama joiós l’herbei de l’estepa,
s’engalanen els turons. R.
Les prades es vesteixen de ramats,
les valls, cobertes de blat,
aclamen joioses i canten. R.
R. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.
En el text que llegim avui només hi ha els darrers versets del salm 64 (del 10 al 14); val la pena llegir també els primers (el teniu sencer en el document annex).
En aquest cant d’acció de gràcies, la comunitat expressa la seva fervent lloança i reconeixement al Senyor per tots els beneficis rebuts de les seves mans.
La primera part (vv. 2-5) insisteix en la bondat de Déu, que escolta des del seu temple les oracions dels fidels (v. 3) i es mostra sempre disposat a perdonar-los (v. 4).
La segona (vv. 6-9) evoca el poder creador del Senyor i les seves obres admirables en la naturalesa i en la història, amb accents marcadament universalistes (v. 6)
La part final del salm (vv. 10-14) és d’un delicat lirisme, i celebra el Senyor com a font de vida i d’inesgotable fecunditat.
“Ets digne de lloança, Déu meu, a Sió:
ets digne que et complim les prometences.
A tu, que escoltes les pregàries,
acuden tots els vivents”.
De quines prometences parla? Les van fer quan estaven a l’exili, a Babilònia. Aquest salm és, doncs, un exvot. Va estar fet en el retorn de l’exili per donar gràcies per l’alliberament concedit per Déu.
Aquest alliberament és viscut com un perdó: Déu esborra el passat de pecadors…
Amb el retorn al país, comença una nova vida; és una nova re-creació.
Això explica el final del salm:
“Les prades es vesteixen de ramats, les valls, cobertes de blat, aclamen joioses i canten”.
L’aparença bucòlica dels darrers versets no n’ha de fer oblidar el veritable tema: una acció de gràcies del poble alliberat.
El salmista pensa, per damunt de tot, en la peregrinació concreta que condueix a Sió des de les diferents localitats de la Terra Santa.
La pluja és la benedicció de Déu sobre la terra que ell va crear,
“Vetlleu per la terra i la regueu, l’enriquiu a mans plenes.”
Nosaltres necessitem
Depenem de la gràcia del cel tant com el llaurador depèn de la seva pluja…
Aquest salm és, doncs, un exvot. Va estar fet en el retorn de l’exili per donar gràcies per l’alliberament concedit per Déu.
… el veritable tema: una acció de gràcies del poble alliberat.
Nosaltres necessitem la pluja de la gràcia
l’influx constant del poder i la misericòrdia de Déu perquè estovin el nostre cor pluges torrencials perquè arrosseguin els prejudicis, els mals hàbits, els condicionaments, les addiccions que ens assetgen…
Depenem de la gràcia del cel tant com el llaurador depèn de la seva pluja…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.
“Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu”.
Això vol dir que la creació no és un esdeveniment del passat: és un projecte en marxa…
Imaginem el naixement d’una obra d’art, una immensa escultura, per exemple… L’artista té al cap l’obra sencera, sap el que vol fer; els seus col·laboradors, els que s’impliquin en l’obra, hauran de ferli confiança car ells no saben el que té l’artista en el seu cap …
Podem comparar el projecte de Déu a una tal obra d’art; només Déu, de moment, pot descriure l’obra acabada…Però, qui l’acaba aquesta obra? Nosaltres, cadascú de nosaltres, cadascú una petita part, però sobretot l’Esperit que bufa en el món per girar-lo vers Déu…
“…esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit…”:
En sentit bíblic, el nostre cos és el nostre ésser sencer; la redempció del nostre cos, doncs, vol dir que el nostre ésser, actualment encadenat al pecat, serà finalment alliberat, lliure de viure com a fills de Déu.
“També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà…”
De la collita que vindrà, nosaltres ja en tenim les primícies (“els primers fuits”): estem ja animats per l’Esperit, només esperem la transformació definitiva.
Tornem a la comparació amb l’obra d’art: per a nosaltres que estem compromesos en el projecte de Déu, tenim un immens privilegi respecte als col·laboradors habituals d’un artista: podem entrellucar l’obra acabada:
“La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jn 1,14)
Podem comparar el projecte de Déu a una tal obra d’art; només Déu, de moment, pot descriure l’obra acabada…
Però, qui l’acaba aquesta obra? Nosaltres, cadascú de nosaltres, cadascú una petita part, però sobretot l’Esperit que bufa en el món per girar-lo vers Déu…
… per a nosaltres que estem compromesos en el projecte de Déu, tenim un immens privilegi respecte als col·laboradors habituals d’un artista: podem entrellucar l’obra acabada:
“La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jn 1, 14).
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».
Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut”. Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat:
Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.
La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dona fruit.
La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta».
En realitat la paràbola d’avui no parla del sembrador sinó dels terrenys sembrats. No ens vol presentar un sembrador inexpert que sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i per tot arreu la seva llavor. La llavor és òptima.
Tampoc no vol parlar-nos de la llavor sinó del terreny que la rep: és a dir, dels oients.
Cada oient és el terreny que rep la llavor, la qual donarà fruit segons la manera de ser rebuda.
I aquí està el missatge d’aquesta paràbola: en relació amb la “llavor-paraula” que és sembrada amb abundància, cada oient pot ser impermeable, com la terra del camí; superficial, com el terreny pedregós; atabalat per mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.
… És perillós rebre la paraula-llavor quan ja tenim i preferim els nostres plans…
…Per estrany que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure (sinó per mirarse) i no fer servir les orelles per sentir (sinó per escoltar-se)…
“Els deixebles” eren gent ben poca-cosa: porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons… Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure i les seves orelles eren per escoltar. Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés transformant fins a fer-los capaços de donar el cent per u.
Preguntem-nos molt sincerament si la nostra vida dóna fruit: si per allà on passo les coses milloren, si creix la bondat, la veritat, la unió, la justícia, si deixo petjades que altres podran seguir.
En Jesús descobrim que ens parla sobretot a través de la vida de les persones. De manera intensa i insistent ens parla a través dels gemecs dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens desinstal·la de la nostra “tranquil·litat”…
El fet “Jesús” marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se fet “llei” (Moisès), s’ha fet “carn”,i ha plantat la seva tenda entre nosaltres (Joan 1,14).
L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu.
Si no construïm un món nou des de la generositat, n’haurem de construir un altre des de la necessitat; i segurament no ens agradarà.
Hi ha paraules que se’ns fiquen molt endins i fan néixer en els nostres cors uns sentiments que tenen una gran influència en la nostra vida: La paraula humana mai no és indiferent, té molta força, molt de poder. Però encara en té molt més la Paraula de Déu…
Saber escoltar. Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò que diuen perquè la nostra paraula sigui “resposta” a la seva; i la seva, a la nostra.
El diàleg no és només respectar el torn de l’altre. El diàleg és escoltar i intentar entendre allò que diu l’altre i fer-li arribar el ressò que les seves paraules troben en nosaltres.
I ara uns pensaments que voleien i els vull atrapar…
La vida és un do de Déu
és un do temporal
és una creació seva continua amb un dinamisme i un equilibri
Hem d’assumir la nostra temporalitat
que tenim límits, que som fràgils
i que no tot depèn de nosaltres…
No hem de caure en un pànic enganyós…
Ja ens ho diu Pau: no ens fiem de falses expectatives, de falses seguretats…
En realitat la paràbola d’avui no parla del sembrador sinó dels terrenys sembrats… L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i per tot arreu la seva llavor. La llavor és òptima.
Tampoc no vol parlar-nos de la llavor sinó del terreny que la rep: és a dir, dels oients.
Cada oient és el terreny que rep la llavor, la qual donarà fruit segons la manera de ser rebuda.
…Per estrany que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure (sinó per mirar-se) i no fer servir les orelles per sentir (sinó per escoltar-se)…
Preguntem-nos molt sincerament si la nostra vida dóna fruit: … si deixo petjades que altres podran seguir.
El fet “Jesús” marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se fet “llei” (Moisès), s’ha fet “carn”,i ha plantat la seva tenda entre nosaltres (Joan 1,14).
Si no construïm un món nou des de la generositat, n’haurem de construir un altre des de la necessitat; i segurament no ens agradarà.
La vida és un do de Déu, és un do temporal, és una creació seva continua amb un dinamisme i un equilibri…
Hem d’assumir la nostra temporalitat, que tenim límits, que som fràgils i que no tot depèn de nosaltres…
No hem de caure en un pànic enganyós…
Ja ens ho diu Pau: no ens fiem de falses expectatives, de falses seguretats…
1 «Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua,
veniu els qui no teniu diners! *
Compreu i mengeu,
veniu i compreu llet i vi
sense diners, sense pagar res. *
2 Per què gasteu els diners comprant un pa que no
alimenta
i malgasteu el vostre sou en menjars que no satisfan?
Si m’escolteu, menjareu cosa bona,
tastareu amb gust el bo i millor. *
3 Estigueu atents, veniu a mi.
Escolteu-me i viureu! *
Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,
els favors irrevocables promesos a David. *
4 El vaig fer testimoni davant els pobles,
sobirà i preceptor de nacions.
5 També tu, Israel, * cridaràs una nació que no
coneixies,
i ells, que no et coneixien, vindran corrents.
Vindran per mi, el Senyor, el teu Déu,
pel Sant d’Israel que t’ha honorat.»
6 Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar,
invoqueu-lo, ara que és a prop. *
7 Que l’injust abandoni el mal camí,
i el malèfic, les seves intencions!
Que tornin al Senyor, que és compassiu,
al nostre Déu, tan generós a perdonar. *
8 «Les meves intencions no són les vostres, *
i els vostres camins no són els meus.
Ho dic jo, el Senyor.
9 Estan tan lluny els meus camins dels vostres,
les vostres intencions de les meves,
com el cel és lluny de la terra. *
10 »Tal com la pluja i la neu
cauen del cel i no hi tornen,
sinó que amaren la terra i la fecunden,
i la fan germinar
fins que dóna llavor als sembradors
i pa per a aliment, *
11 així serà la paraula que surt dels meus llavis:
no tornarà a mi infecunda.
Realitzarà el que jo volia,
complirà la missió que jo li havia confiat.» *
12 Sortireu de Babilònia cridant de goig,
i us conduiran en pau a casa vostra.
En veure-us, les muntanyes i els turons
esclataran en crits d’alegria,
i aplaudiran tots els arbres del bosc. *
13 En lloc d’espines creixerà el xiprer,
en lloc d’ortigues, la murtra. *
L’anomenada del Senyor serà gran,
un senyal perpetu, indestructible. *
segons la versió grega dels Setanta, la versió llatina Vulgata, o els nostres llibres litúrgics; 65 segons la Bíblia hebrea
1 Per al mestre de cor. Salm. Del recull de David: càntic.
2 Ets digne de lloança, * Déu meu, a Sió:
ets digne que et complim les prometences.
3 A tu, que escoltes les pregàries,
acuden tots els vivents.
4 Les nostres culpes ens aclaparen, *
però tu ens perdones les faltes. *
5 Feliç aquell que esculls i fas venir
perquè visqui en els teus atris.
Ens saciarem dels béns de casa teva,
dels dons sagrats del teu temple. *
6 Amb prodigis de bondat ens respons,
Déu, salvador nostre;
ets l’esperança de tota la terra
i dels mars més llunyans. *
7 Amb la teva força plantes les muntanyes,
cenyit de poder;
8 apaivagues el bramul de la mar,
el bramul de les onades *
i els avalots dels pobles.
9 Els qui viuen als extrems de la terra
s’esglaien de veure els teus prodigis;
les portes de l’aurora i del crepuscle,
les omples de goig.
10 Vetlles per la terra i la regues,
l’enriqueixes a mans plenes.
El rierol de Déu desborda d’aigua: *
així prepares els sembrats.
Prepares la terra *
11 amarant els seus solcs,
desfent-ne els terrossos,
ablanint-la amb els xàfecs *
i beneint el que hi germina. *
12 Corones l’anyada amb l’abundor que cau del cel,
arreu on passes regalima l’abundància. *
13 Regalimen les pastures de l’estepa, *
s’engalanen d’alegria els turons.
14 Les prades es vesteixen de ramats,
les valls es cobreixen de blat.
Tot crida de joia, tot canta. *
Durant l’hivern dels anys 57-58, a la ciutat de Corint (Ac 20,2-3), Pau dicta a Terci (Rm 16,22) aquesta carta que podríem considerar el seu testament espiritual. Des de casa de Gaius, que acull l’apòstol i tota la comunitat (16,23), la diaconessa Febe portarà l’escrit als cristians de Roma (16,1).
Quan Pau escriu la carta, és a punt d’anar-se’n a Jerusalem a dur-hi el fruit de la col·lecta que han organitzat les comunitats de Macedònia i d’Acaia per ajudar els pobres que hi ha en aquella comunitat (15,25-26). Per bé que se sent inquiet davant aquest viatge, sobretot a causa dels jueus incrèduls i dels cristians judaïtzants (15,30-31), Pau es mostra decidit a fer-lo i manifesta que, en tornar, té la intenció de passar per Roma tot anant cap a Hispània (15,23-24), a l’extrem occidental del món conegut fins aleshores, on té intenció de fer arribar l’evangeli.
El cristianisme va arribar a Roma molt aviat, gràcies a la facilitat amb què persones i idees accedien a la capital de l’imperi, i gràcies als diversos lligams que els jueus de Roma mantenien amb Jerusalem.
Quan, l’any 49, l’emperador Claudi va expulsar els jueus de la capital a causa de diversos aldarulls, potser provocats en part per la predicació del missatge cristià a les sinagogues romanes, ben segur que entre els expulsats hi havia cristians.
Arran d’aquesta expulsió, el matrimoni format per Àquila i Priscil·la va anar a raure a Corint, on van conèixer l’apòstol (Ac 18,2). Quan Pau escriu la carta, tornen a ser a Roma (Rm 16,3).
És difícil, però, de saber gran cosa sobre la situació dels cristians de Roma a qui Pau adreça aquest escrit. No disposem de testimonis externs i, d’altra banda, la mateixa carta dóna molt pocs elements que permetin de formar-se una idea de com era la comunitat cristiana romana. Amb tot, per les qüestions que tracta i per la manera com en parla, podem deduir que hi havia discussions entre els cristians que provenien del paganisme i els provinents del judaisme. Bona part d’aquests defensaven que, per a ser cristià, calia acceptar també la Llei de Moisès amb totes les seves prescripcions, començant per la circumcisió, que era el senyal de pertinença al poble d’Israel, el poble de Déu. D’altra banda, pel que sembla (vegeu 11,17-25; 14,3.10; 15,25-27), els cristians provinents del paganisme es miraven amb un cert menyspreu, des d’una postura de superioritat, els d’origen jueu. La situació podia acabar en un trencament entre els dos grups.
Que aquesta qüestió era preocupant, ho mostra el fet que, al llarg de la carta, Pau empra molt sovint els binomis jueus-altres pobles, circumcisos-incircumcisos (1,14-16; 2,9.10.25-27; 3,9-29; 4,9-12; 9,24; 10,12; 11,13-25; 15,8-12). De fet, Pau no afrontava un problema nou. Ell ja s’havia pronunciat anteriorment sobre la qüestió en la Carta als Gàlates, però allí ho havia fet d’una manera apassionada. Ara, en canvi, en parlarà amb més calma, d’una manera més sistemàtica, com qui escriu un tractat.
I ho farà amb l’autoritat del qui, essent jueu (9,3), ha estat constituït «apòstol dels pagans» (11,13). De fet, llevat de poques persones, ell no coneix els cristians de Roma. Però gosa escriure’ls perquè se’n considera també apòstol.
La Carta als Romans té més l’estil d’una reflexió teològica que no pas el d’una carta pròpiament dita. És
més una obra doctrinal que no pas una resposta a la situació concreta d’un moment determinat. Això fa que la majoria de comentaristes acceptin de dividir-la entre una part doctrinal (1,16-11,36) i una altra de to més exhortatiu (12,1-15,13).
1 Aquell dia, Jesús va sortir de la casa * i es va asseure vora el llac. 2 Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà vora l’aigua. * 3 Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:
—Un sembrador va sortir a sembrar. 4 Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. 5 Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; 6 però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. 7 Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. 8 Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. *
9 »Qui tingui orelles, que escolti. *
10 Els deixebles s’acostaren i li van preguntar:
—Per què els parles en paràboles?
11 Ell els respongué:
—A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, * però no a ells. * 12 Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. * 13 Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. * 14 Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu:
» Escoltareu, però no comprendreu;
mirareu, però no hi veureu.
15 S’ha fet insensible, el cor d’aquest poble,
s’han tapat les orelles,
han tancat els ulls,
no fos cas que els seus ulls hi veiessin,
les seves orelles hi sentissin,
el seu cor comprengués
i es convertissin.
I jo els guariria! *
16 »Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! 17 En veritat us dic que molts profetes i justos * van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. *
18 »Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. 19 A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne * i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. * 20 El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, 21 però no té arrels dintre d’ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. 22 El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. 23 El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.
24 Després els proposà aquesta altra paràbola:
—Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; 25 però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull * enmig del blat i se’n va anar. 26 Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull. 27 Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:
»—Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull?
28 »Ell els respongué:
»—Això ho ha fet un enemic.
»Els mossos li diuen:
»—¿Vols que anem a arrencar el jull?
29 »Ell els respon:
»—No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. 30 Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner.” *
31 Els proposà encara una altra paràbola:
—Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: 32 la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques. *
33 Els digué una altra paràbola:
—Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, * fins que tota la pasta va fermentar. *
34 Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. 35 Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: *
Obriré els llavis per parlar en paràboles,
proclamaré coses amagades des de la creació del món. *
36 Llavors deixà la gent i se’n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren:
—Explica’ns la paràbola del jull sembrat en el camp. *
37 Ell els digué:
—El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. 38 El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. * El jull són els fills del Maligne. * 39 L’enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, * i els segadors són els àngels. 40 Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: 41 el Fill de l’home enviarà els seus àngels * a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, * 42 i els llançaran a la fornal ardent; * allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. * 43 Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. *
»Qui tingui orelles, que escolti. *
44 »Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. *
45 »També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: 46 quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. *
47 »També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa * a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. 48 Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. 49 Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, 50 i els llançaran a la fornal ardent; * allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. *
51 »¿Ho heu comprès, tot això?
Li responen:
—Sí.
52 Ell els diu:
—Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles. *
53 Quan Jesús hagué acabat aquestes paràboles * se’n va anar d’aquell lloc; 54 i quan arribà al seu poble, * instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n’estranyaven i deien:
—D’on li vénen, aquesta saviesa i aquests miracles? * 55 Aquest, ¿no és el fill del fuster? * La seva mare, ¿no es diu Maria? I els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? * 56 I les seves germanes, ¿no viuen totes entre nosaltres? D’on li ve, tot això? *
57 I el rebutjaven. * Jesús els digué:
—Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva. *
58 I no va fer allí gaires miracles, perquè no tenien fe.
