Menu
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent». Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit».
Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets». Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?». Abraham respongué: «És dintre la tenda». Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill».
Mambré era un habitant del país de Canaan, que havia ofert repetides vegades hospitalitat a Abraham en els camps d’alzines dels quals ell n’era propietari, a prop de l’actual ciutat d’Hebron.
Pels cananeus les alzines eren arbres sagrats; en el relat que llegim avui, se’ns explica l’aparició de Déu a Abraham quan ell va establir el seu campament en aquest alzinar.
Diem, sovint, que Déu va escollir un poble però de fet primer de tot, va escollir un home:
“Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció. Beneiré els qui et beneeixin, però als qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran del teu nom per a beneir-se (Gn 12, 2-3).
I, a més, aquest home no tenia fills… Una proposta inaudita! Però no!
“Déu li replicà: Sara, la teva esposa, et donarà un fill, i li posaràs el nom d’Isaac. Amb ell i la seva descendència mantindré per sempre la meva aliança (Gn 17, 19).
La Promesa és la Promesa.
El més sorprenent del text que llegim avui no és l’hospitalitat d’Abraham, cosa molt normal i freqüent en aquella cultura i època, no; el fet inaudit és que per primera vegada a la història de la humanitat, Déu en persona és convidat a casa d’un home!
En el text no queda clar en nombre de visitants però el que sí que està clar és que simbolitzen Déu.
Com també està clar que no podem veure-hi una representació de la Trinitat: en aquells temps tot l’interès era d’evitar tota aparença de politeisme. El que sí que és segur, és que Abraham va reconèixer, sense dubtar, la presència divina en la visita.
“Ell li digué: L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill”.
Déu ha visitat Abraham per confirmar-li el seu projecte…
Hi ha res impossible per al Senyor? (Gn 18, 14). I l’impossible a ulls humans, s’ha produït: Isaac ha nascut, la primera baula de la descendència promesa…
Qui podrà viure a la muntanya sagrada?
El qui obra honradament
i practica la justícia,
diu la veritat tal com la pensa;
quan parla, no escampa calúmnies.
Mai no fa mal al proïsme,
ni carrega a ningú res infamant,
compten poc als seus ulls els descreguts,
honra i aprecia els fidels del Senyor. R.
No fia els seus diners a interès,
ni es ven per condemnar cap innocent.
El qui obra així mai no caurà. R.
R. Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?
En aquest breu i bonic salm s’estableixen les condicions necessàries per a esdevenir “hoste” del Senyor, és a dir, per a entrar en el Santuari i participar del culte diví.
S’inicia amb la pregunta ritual dels pelegrins:
“Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?”
Allò que segueix és la resposta dels levites; i entre les condicions exigides, no s’esmenta cap ritu exterior, sinó que totes tenen un caràcter exclusivament moral.
Això posa en evidència que el culte autèntic no es pot separar de la justícia i de l’amor al proïsme (vv. 2-5).
Aquest salm formava part de la catequesi “ad portas”: els pelegrins que venien de lluny podien estar contaminats per costums pagans. Per això els levites els donaven una catequesi elemental abans de deixar-los entrar al lloc sagrat.
“Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra?”. Un dia algú proposà a Jesús una pregunta semblant: “-
Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?”. I la resposta de Jesús fou també la de proposar normes de comportament humà:
“Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà: —Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: —Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare (Mc 10,17-19).
No pot haver-hi dicotomia entre “vida” i “fe”. L’autèntic equilibri es troba en la unitat total entre la fe i la vida quotidiana. Feliços els qui creuen! Al mateix temps, però, han de ser justos…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses
Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.
L’escrit adreçat als Colossencs forma part de les anomenades «cartes de la captivitat», categoria en la qual també s’inclouen les cartes als Filipencs, als Efesis i a Filèmon. Un cert nombre d’estudiosos opina que la Carta als Colossencs ha estat dictada pel mateix Pau, tot i les semblances que presenta amb la Carta als Efesis, escrit sortit probablement de les mans d’un deixeble de l’apòstol. En aquest cas, i seguint la localització tradicional, la redacció de l’escrit se situaria durant la captivitat de Pau a Roma, entre els anys 61 i 63.
“Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església”.
Aquesta primera frase del text és temible! I no prové pas d’una exigència de Déu!
Desgraciadament és una necessitat deguda a la duresa de cor dels homes!
El que resta per patir són les dificultats, les oposicions, les persecucions que trobem en totes les empreses d’evangelització. Jesús mateix ho ha dit en diverses ocasions:
“Jesús afegí: Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia” (Lc 9, 22).
I la que va ser la sort del mestre serà la dels deixebles; ell els va prevenir:
“Vosaltres mateixos estigueu alerta. Per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i compareixereu davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d’ells: cal que, abans de la fi, la bona nova de l’evangeli sigui anunciada a tots els pobles” (Mc 13, 9,10).
I després de la seva Resurrecció, ell ho va explicar als deixebles d’Emmaús:
“¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?” (Lc 24, 26)
No és que nosaltres haguem d’imaginar que això resultaria d’un decret de Déu, àvid de veure sofrir els seus fills; una tal suposició desfiguraria el Déu de tendresa que el mateix Moisès ja havia descobert.
I és que per una tal obra d’evangelització, Déu sol·licita els seus col·laboradors, ens necessita i no ho pot fer sense nosaltres. El que passa, però, és que el món refusa d’escoltar la Paraula, per no haver de canviar de manera de fer. I llavors s’oposa amb totes les seves forces a la propagació de la bona Nova.
I això fins i tot pot portar a perseguir i eliminar els testimonis molestos de la Paraula. És exactament el que va veure Pau, empresonat per haver parlat massa de Jesús…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi». El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa».
De vegades, oblidem una cosa molt important: que nosaltres no som solament influenciables per l’ambient exterior que ens envolta, sinó també- i molt!- per la situació afectiva que portem dins. Quan el nostre esperit està en pau i ens sentim estimats, més fàcilment serem capaços de ser fidels a l’evangeli.
“Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària.
La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”.
Aquesta frase de Jesús ha fet córrer molta tinta!
Encara que la queixa de Marta és contra la seva germana, no és amb ella amb qui es discuteix, sinó que increpa directament Jesús, i l’acusa a ell de tolerar el comportament de Maria, que Marta considera incorrecte.
Jesús condemna sense pal·liatius l’actitud de Marta, i defensa Maria.
Sorprèn la resposta de Jesús a Marta, sobretot tenint en compte que l’essència mateixa del missatge cristià està en el servei als altres per amor. ¿No és precisament això, el que està fent Marta?
Els actes de Marta són de servei, és cert, però l’actitud és de condemna. Marta es dedica a fer un servei, però el converteix en un motiu de superioritat. En realitat és un servei per dominar la situació.
El relat deixa clara aquesta intenció: no s’hi diu que les dues germanes acullin Jesús sinó que l’acull només Marta, i a casa seva. Fins i tot el nom amb què és designada respon a aquest significat. “Marta”, en arameu (la llengua que es parlava a Palestina aleshores) significa “senyora”, “mestressa de casa”.
Essent “germana” es comporta com a “senyora”.
Marta acull Jesús a casa seva, però de fet se’n desentén amb l’excusa de servir-lo. Està més preocupada per “allò que s’ha de fer” (Llei) que no pas per atendre realment el seu convidat.
“La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”, replica Jesús.
Aquí, el Mestre apel·la al discerniment d’allò que és “la millor part”, és a dir, l’actitud més essencial que ell espera dels seus deixebles.
Aquesta lliçó d’avui, Jesús la reprendrà més endavant:
“Després digué als seus deixebles: —Per això us dic: No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu… ¿Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, pot allargar d’un sol instant la seva vida? Així, doncs, si no podeu aconseguir ni una cosa tan petita, per què us preocupeu de les altres? …Vosaltres, busqueu més aviat el seu Regne, i això us ho donarà de més a més. No tinguis por, petit ramat, *que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne (Lc 12, 22-32)
Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia (Lc 21, 34)
Com ja deien els antics, “com més bona és una cosa, més dolenta es torna si es fa malbé”.
Servir amb amor és el millor bé, però si del servei se’n fa un dret sobre els altres, pot ser fatal.
L’experiència ens diu com n’és de difícil superar les divisions provocades per germans que acusen els altres de no col·laborar en els serveis que ells fan. És tan difícil que cal prendre totes les precaucions per evitar-ho.
I si el problema apareix, l’única solució és: qui tingui més seny que cedeixi…
Avui el coneixement de la fe és presentat com un escoltar, i és associat al sentit de l’oïda:
“Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula”.
La coneixença associada a la paraula és sempre personal: reconeix la veu, l’acull en llibertat i la segueix en obediència. La fe és un coneixement vinculat al transcórrer del temps, necessari per tal que la paraula sigui pronunciada: és un coneixement que s’aprèn solament en un camí de seguiment.
Allò que dóna valor a les nostres obres és la rectitud d’intenció, el grau d’estimació amb què les
fem.
La Bona Nova de Jesús no sols va dirigida a la ment, sinó també, i sobretot, al cor que se sent estimat i, per tant, més ple de vida.
En el text no queda clar en nombre de visitants però el que sí que està clar és que simbolitzen Déu… Abraham va reconèixer, sense dubtar, la presència divina en la visita.
Hi ha res impossible per al Senyor? (Gn 18, 14). I l’impossible a ulls humans, s’ha produït: Isaac ha nascut, la primera baula de la descendència promesa…
…i entre les condicions exigides, no s’esmenta cap ritu exterior, sinó que totes tenen un caràcter exclusivament moral.
Això posa en evidència que el culte autèntic no es pot separar de la justícia i de l’amor al proïsme.
No pot haver-hi dicotomia entre “vida” i “fe”. L’autèntic equilibri es troba en la unitat total entre la fe i la vida quotidiana. Feliços els qui creuen! Al mateix temps, però, han de ser justos…
I és que per una tal obra d’evangelització, Déu … ens necessita i no ho pot fer sense nosaltres. El que passa, però, és que el món refusa d’escoltar la Paraula, per no haver de canviar de manera de fer.
I això fins i tot pot portar a perseguir i eliminar els testimonis molestos de la Paraula. És exactament el que va veure Pau, empresonat per haver parlat massa de Jesús…
Quan el nostre esperit està en pau i ens sentim estimats, més fàcilment serem capaços de ser fidels a l’evangeli.
Sorprèn la resposta de Jesús a Marta…
Els actes de Marta són de servei, és cert, però l’actitud és de condemna. Marta es dedica a fer un servei, però el converteix en un motiu de superioritat. En realitat és un servei per dominar la situació.
Marta acull Jesús a casa seva, però de fet se’n desentén amb l’excusa de servir-lo. Està més preocupada per “allò que s’ha de fer” (Llei) que no pas per atendre realment el seu convidat.
Avui el coneixement de la fe és presentat com un escoltar, i és associat al sentit de l’oïda: “Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula”.
La coneixença associada a la paraula és sempre personal: reconeix la veu, l’acull en llibertat i la segueix en obediència. La fe és un coneixement vinculat al transcórrer del temps, necessari per tal que la paraula sigui pronunciada: és un coneixement que s’aprèn solament en un camí de seguiment.
Allò que dóna valor a les nostres obres és la rectitud d’intenció, el grau d’estimació amb què les fem.
1 El Senyor s’aparegué a Abraham a les Alzines de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta, 2 i va veure tres homes drets a prop d’ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l’entrada de la tenda, * es va prosternar fins a tocar a terra 3 i digué:
—Senyor, si m’has concedit el teu favor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent. 4 Permeteu * que portin aigua per a rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra d’aquest arbre. 5 Entretant aniré a buscar alguna cosa per menjar, i refareu les forces abans de continuar el camí. És per això que heu passat prop del vostre servent.
Ells li van respondre:
—Fes tal com has dit.
6 Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara:
—Corre, pren tres mesures * de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.
7 Després va córrer cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. 8 Quan l’animal ja era a punt, va prendre mató, llet i la carn del vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells a l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven.
9 Llavors li van preguntar:
—On és Sara, la teva esposa?
Abraham va respondre:
—És dintre la tenda.
10 Un dels hostes * va afegir:
—L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill. *
Sara ho sentia des de l’entrada de la tenda, darrere d’Abraham.
11 Abraham i Sara ja eren vells, carregats d’anys. Sara, que ja havia passat l’edat de tenir fills, 12 es posà a riure per dins * tot dient-se: «¿A les meves velleses tornaré a sentir plaer, ara que el meu marit, el meu senyor, * també és vell?»
13 El Senyor digué a Abraham:
—Com és que Sara ha rigut pensant que una dona tan vella no pot tenir fills? 14 Hi ha res impossible per al Senyor? * L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara haurà tingut un fill. *
15 Sara, mentint * per por, va assegurar que no havia rigut, però ell va insistir:
—Sí que has rigut!
16 Aquells homes es van aixecar i van dirigir la mirada cap a Sodoma. Abraham els acompanyava per acomiadar-los. 17 El Senyor es deia: «Per què haig d’amagar a Abraham el que faré? 18 Abraham s’ha de convertir en un poble gran i poderós, * tant, que tots el pobles de la terra es valdran del seu nom per a beneir-se. * 19 Jo m’he fet meu Abraham perquè mani als seus fills i als seus descendents que no s’apartin dels meus camins i siguin rectes i justos; * així jo compliré a favor d’ell tot el que li he promès.»
20 Llavors el Senyor digué a Abraham:
—El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. 21 Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m’arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.
22 Els dos homes que acompanyaven el Senyor se’n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d’ell. 23 Llavors Abraham s’acostà i digué:
—¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? 24 Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d’aquells cinquanta? 25 Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia?
26 El Senyor va respondre:
—Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaria tota la ciutat.
27 Abraham va insistir:
—Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra. 28 Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat?
El Senyor li va dir:
—No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.
29 Abraham va tornar a parlar:
—Suposem que només n’hi hagués quaranta.
El Senyor va respondre:
—No ho faria, per consideració a aquests quaranta.
30 Abraham va continuar:
—Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo. Suposem que només n’hi hagués trenta.
El Senyor respongué:
—No ho faria si n’hi trobava trenta.
31 Abraham va insistir:
—Goso parlar encara al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint.
El Senyor va respondre:
—No la destruiria, per consideració a aquests vint.
32 Abraham insistí novament:
—Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n’hi hagués deu.
El Senyor li respongué:
—No la destruiria, per consideració a aquests deu. *
33 Quan acabà de parlar amb Abraham, el Senyor se n’anà, i Abraham se’n tornà al lloc on vivia. *
Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? *
1 Salm. Del recull de David.
Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? *
Qui podrà viure a la teva santa muntanya? *
2 El qui obra honradament i practica la justícia, *
el qui diu la veritat tal com la pensa. *
3 Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant. *
4 No compten als seus ulls els descreguts,
però honora els qui veneren el Senyor.
No es desdiu d’un jurament onerós,
5 no presta els seus diners a interès *
ni es ven per condemnar cap innocent. *
El qui obra així, mai no caurà. *
Per tal de mostrar l’error de plantejament dels colossencs, l’escrit parteix de la fe dels qui han estat batejats en Crist. Cal distingir netament entre els elements còsmics i el Crist, ja que totes les coses troben en ell la seva plenitud i no s’obté res a canvi d’observar certes pràctiques jueves o de donar culte a suposats mitjancers còsmics. Crist és el centre del món i de la història, és imatge de Déu i primogènit de tota criatura.
La carta comença, com és habitual, amb una salutació (1,1-2) i una acció de gràcies a Déu (1,3-8), complementada per una pregària a favor de la comunitat (1,9-11). Tanca aquesta secció inicial un himne al Crist com a cap de l’Església i de tota la creació (1,12-20), seguit per una interpel·lació als colossencs a mantenir-se fidels a l’evangeli (1,21-23).
A continuació, l’escrit es va acostant al tema que n’ha originat la redacció. Després de recordar els sofriments que Pau ha de passar per a fer arribar a tots els pobles l’anunci de l’evangeli (1,24-2,5), la carta fa un crit d’atenció als cristians contra el perill de deixar-se enlluernar per doctrines i pràctiques que els allunyarien de la fe en Jesucrist (2,6-15). De fet, tan sols el Crist ha estat capaç d’alliberar-los de l’esclavatge de tota mena de ritus i doctrines inútils (2,16-23).
A partir d’aquí, la carta pren un to més exhortatiu (3,1-4,6). Els qui s’han unit a Crist han d’abandonar la manera de viure d’abans i comportar-se de manera renovada (3,1-17). Aquest principi general és concretat en diversos aspectes de les relacions personals (3,18-4,1), com també en una invitació a vetllar, pregar i comportar-se assenyadament amb els qui no són cristians (4,2-6).
La carta acaba amb una llarga llista de salutacions personals (4,7-18), que recorden la cloenda de la Carta a Filèmon (vv. 23-24).
Com altres textos paulins, la Carta als Colossencs insisteix a recordar que Jesucrist, amb la seva mort i resurrecció, ens ha alliberat de l’esclavatge del pecat, de la Llei i de tota mena de superstició. Només en ell hi ha la salvació, tant per a la humanitat com, en especial, per a l’Església i per a l’univers. La seva pau allibera de tota influència maligna i s’estén per tot el cel i la terra.
La culpa de la humanitat és explicada amb categories jueves com un deute que aquesta té amb Déu. Crist ens salva del pecat (anul·la el document que registra el deute, clavant-lo a la creu) i així reconcilia amb Déu el món i els homes. Tots els poders còsmics queden subjectes a Jesucrist com si fossin el seu trofeu victoriós. Així el Crist es constitueix com el fi i el sentit de la creació. En conseqüència, el cristià és alliberat de qualsevol poder que volgués fer minvar la seva llibertat.
La figura de Jesús constitueix per a Lluc el centre de la història, i d’una història en la qual es manifesta la salvació de Déu.
Jesús és el Salvador, el Messies, el Senyor (2,11). A l’inici del seu ministeri, en el baptisme, Jesús es manifesta com el qui té en ell l’Esperit, i això és un indici clar que és el Messies anunciat (4,18.43).
Paral·lelament, l’efusió de l’Esperit als deixebles (Ac 2) constitueix un signe de continuïtat entre la vida de Jesús i la vida de l’Església, lloc on ara es fa present la salvació de Déu. De moltes maneres, Lluc fa ressaltar el designi salvador de Déu (1,47; 3,6) i subratlla que en Jesús hi ha la salvació (1,69.71.77; 2,30; 19,9). Tots els pobles són cridats a participar-ne (2,30-32; 13,29-30). Això serà explicat amb detall en el llibre dels Fets dels Apòstols.
Un aspecte notable de la concepció teològica de Lluc és el fet que la missió de l’Església, guiada per l’Esperit, ocupa el llarg espai dels «darrers dies», és a dir, el període final de la història que ha començat amb el ministeri de Jesús, el Messies.
Per això, per a Lluc el temps de l’Església és el temps de la salvació present ara i aquí. Lluc insisteix a donar tota la importància al moment actual (6,20-26; 9,23; 12,52; 21,19), moment en què es desplega la vida cristiana.
Seguint els temes predilectes de l’evangelista, l’existència cristiana es caracteritza per la misericòrdia (6,27-36), la renúncia a tot per seguir Jesús (5,11.28; 9,23.62; 12,33; 14,33), la pobresa (4,18; 6,20; 7,22; 12,13-21; 16,9.14.19-31; 18,22; 21,4), l’alegria (15,7.10.32; 19,6; 24,41.52) i, finalment, la pregària: en diversos passatges, Jesús és presentat pregant (3,21; 5,16; 6,12; 9,18.28-29; 11,1) i exhortant a pregar (18,1; 21,36; 22,46).
Convé de remarcar encara l’atenció donada per Lluc als personatges que envolten la figura del Salvador. Entre ells sobresurt la figura de Maria, la mare de Jesús, la que ho guardava tot en el seu cor (2,19.51). De manera semblant, Lluc s’atura amb afecte en els personatges que surten al pas de Jesús: Marta i Maria (10,38-42), la dona pecadora (7,36-50), Zaqueu (19,1-10). L’interès per aquests personatges mostra fins a quin punt a Lluc li agrada de presentar la vida cristiana amb exemples viscuts.
Obra d’una profunda humanitat, l’Evangeli segons Lluc aporta a l’Església naixent i creixent, sota el guiatge de l’Esperit Sant, una exposició plena de matisos sobre la figura de Jesús i la seva funció en el pla salvador de Déu. Ho fa amb els criteris d’un historiador de l’època i amb la sensibilitat d’un home de fe.
