Menu
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, tota la comunitat del poble d’Israel murmurà en el desert contra Moisès i Aharon. El poble d’Israel els deia: «Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d’Egipte quan encara sèiem al voltant de les olles de carn i menjàvem tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam». El Senyor digué a Moisès: «Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si compleixen o no el que jo els mano. He sentit aquestes murmuracions del poble d’Israel. Digue’ls, doncs: “Aquest vespre menjareu carn, i demà al matí tant de pa com voldreu”, i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu». Aquell vespre, doncs, arribà un vol de guatlles que cobrí el campament, i l’endemà al matí, tot el campament era ple de rosada. Quan la rosada s’esvaí, quedà per tot el desert una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra. Els israelites, en veure-ho, es deien l’un a l’altre: «Man-hu», que vol dir «Què és això?» Perquè no sabien què era. Moisès els digué: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment».
Podem imaginar les murmuracions, les recriminacions, que cada vespre hom feia a cada tenda… Però
Moisès ho diu ben clarament (en un verset que no llegim però que està en el mateix capítol):
“No és pas contra nosaltres que murmureu, sinó contra el Senyor”.
Aquestes murmuracions són contràries a la fe, a la confiança: provenen de la sospita que neix de l’angoixa…
En el nostre cas, això passa després d’una estada llarga en una zona fèrtil (delta del Nil) i quan els fugitius han d’afrontar la inseguretat i la pobresa del desert.
Com a resposta a aquestes murmuracions, Déu els envia menjar, el pa i les guatlles.
“El Senyor digué a Moisès: «Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si compleixen o no el que jo els mano”.
Però també és una prova que Déu els fa: han de recollir cada dia només el menjar del dia, no poden emmagatzemar; endemés, el divendres, hi havia ració doble, per poder guardar el dissabte.
Alguns “llestos” van intentar fer provisions, però el manà es podria…Déu havia decidit educar el seu poble…
El que vam sentir i aprendre,
el que els pares ens van contar,
no podem amagar-ho als nostres fills,
i que ells ho contin als qui vindran.
Són les gestes glorioses del Senyor.
Ell donà ordres als núvols
i obrí els batents del cel,
perquè plogués l’aliment del mannà,
el do del seu blat celestial. R.
I els homes van menjar el pa dels àngels,
les provisions abundants que els enviava.
Els introduí al seu clos sagrat,
a la muntanya que el seu braç es conquerí. R.
R. El Senyor els donà el seu blat celestial.
Aquest és un salm força llarg (seixanta-dos versets) i en llegim només una petita part: és millor que el llegiu tot sencer per tenir-ne una visió més completa. Els comentaris parteixen d’aquest supòsit.
“El que vam sentir i aprendre”
El poble jueu sap des de sempre que la fe no és un bagatge intel·lectual sinó una experiència comuna: l’experiència dels dons i els perdons de Déu.
Aquest salm expressa tota aquesta experiència de salvació. Evoca la història d’Israel, des de l’Èxode fins a la institució de la monarquia davídica.
Aquesta preocupació didàctica es manifesta sobretot en la presentació de la història com una permanent contraposició entre la misericòrdia del Senyor i les rebel·lies del seu poble.
Aquest llarg recompte històric no és ni desesperat ni desesperant, malgrat les aparences. Als pecats renovats sense cessar, Déu hi respon sempre amb el perdó i nous beneficis. Malgrat totes les “infidelitats”, Déu roman “fidel” a la seva Aliança.
“Sentir i aprendre”, a la Bíblia, té un sentit molt pregon i té molta força: vol dir adherir-se amb totel cor a la Paraula de Déu.
Hi ha versets en el salm, que acusen el poble d’infidelitats, d’inconstància; i és que es refereixen a la idolatria, la diana a què apunten tots els profetes…
“Però posaren Déu a prova, es rebel·laren, no van guardar l’aliança de l’Altíssim, el refusaren i el traïren igual que els seus pares, desviant-se com sagetes mal tirades; l’irritaven en els recintes sagrats, l’engelosien amb els seus ídols (versets 56-58)”.
Tot ídol ens fa recular del camí de la llibertat; només cal que pensem en els integrismes i els fanatismes que ens desfiguren. El diner també pot ser clarament un ídol…
El salm culmina amb una perspectiva d’esperança: tot s’espera d’un David rei-pastor íntegre, prudent, que guia el seu poble. I Jesús es presenta com aquest “Pastor” que ve a “donar la seva vida per salvar el seu poble” (Jn 10)
Mantenir la fe. La majoria de les grans obres humanes, igual que les “parelles” que s’uneixen, comencen amb entusiasme i generositat. Després existeix el risc que l’èxit, el lent treball del temps, els fracassos, disminueixin el fervor primitiu…
Llavors ve la rutina. Amb la fe passa el mateix: si no es manté l’impuls, si no s’alimenta la flama, s’apagarà a poc a poc. El paper de la missa és el de mantenir viu el record de l’Aliança…
El record de l'”aigua viva” que Déu dóna, del “pa del cel” que Déu dóna, de la “terra promesa” que Déu dóna, del “Pastor salvador” que Déu dóna…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Germans, us dic, i insisteixo en el Senyor, que no visqueu més com viuen els pagans. Es guien per criteris que no valen. Però el Crist, tal com vosaltres heu après, no és res de tot això. No us l’han predicat tal com és? No us han ensenyat la veritat sobre Jesús? Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure. Despulleuvos d’aquesta naturalesa envellida; els designis que la sedueixen la porten a la seva destrucció. Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar! Revestiu-vos d’aquesta nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva: porteu una vida justa, bona i santa de veritat.
Pau dedica els primers tres capítols de la seva carta als cristians d’Efes a meditar sobre el projecte de Déu:
“Ara jo, presoner per causa del Senyor, us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut (Ef 4,1).
I a continuació, una crida a la unitat:
“Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l’esperança que us dóna la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots (Ef, 4, 4-6).
Però és que nosaltres som lliures i ens cal escollir entre l’error i la veritat:
“Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure. Despulleu-vos d’aquesta naturalesa envellida… Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar!”
En aquesta oposició entre l’home vell i l’home nou, reconeixem un tema força freqüent en l’Antic Testament i que Pau també utilitza sovint: el tema dels dos camins, la vida pagana i la vida cristiana…
Quan hom ha agafat el bon camí, hom s’acosta a la meta; però si hom ha agafat el camí dolent, inexorablement se n’allunya…
Aquesta oposició entre home nou i home antic, li agrada molt a Pau: l’home vell és Adam i tots els que es comporten com ell; l’home nou és el Crist; curiosament, és en el moment de màxima humiliació de la seva Passió, que hom l’ha comprès finalment: Pilat els diu: “Ecce homo, heus ací l’home! (Jn 19,5). I el que és més curiós, és que ha estat un pagà, Pilat, qui primer ho ha reconegut… No tot està perdut!
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l’altra riba, li preguntaren:
«Mestre, quan hi heu vingut, aquí?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna.
Aquest menjar us el donarà el Fill de l’home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal». Ells li preguntaren: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?». Jesús els respongué: «L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat». Li contestaren: «Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial”». Jesús els respongué: «Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món». Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa». Jesús els diu: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set».
“Jesús els respongué: Us ho dic amb tota veritat:”
Aquesta fórmula en el Nou Testament, té la mateixa funció que les fórmules: “Oracle del Senyor” o “Així parla el Senyor” en l’Antic Testament. És una manera de dir: “Això que us diré és important, difícil d’entendre, però és la veritat…”
I certament, aquest discurs sobre el pa de la vida, és una de les coses més difícils de comprendre. I és que articula tots els elements de la revelació del misteri del Crit: veritable home i tanmateix Fill de Déu, que ha vingut al món per anunciar la veritat i ha donat la seva vida per segellar el seu testimoniatge.
Un cop alertats, el que cal fer és seguir el que Jesús va dient:
que no han comprès l’essencial,
que els ha aportat un menjar terrestre, signe d’una cosa molt més important,
que ells haurien d’haver copsat que el seu Pare obrava a través d’ell,
que ha estat enviat per aportar un menjar que dura fins a la vida eterna…
Aquesta distinció entre menjar material i espiritual era un tema favorit de la religió jueva:
“T’ha afligit fent-te passar fam, però després t’ha alimentat amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu. Volia que reconeguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor (Dt 8, 3).
Així els teus fills, que tant estimes, podien comprendre, Senyor, que allò que nodreix l’home no són els fruits de la terra, sinó la teva paraula, que manté amb vida tots els qui creuen en tu (Sv 16, 26).
El problema dels oients de Jesús rau en les proves de la seva divinitat.
La fe d’aquella gent és minsa o inexistent. Busquen Jesús perquè en treuen uns avantatges materials, significats pel “pa”.
“Vosaltres no em busqueu pel que signifiquen els prodigis que heu vist, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets”
“Quin senyal prodigiós ens doneu perquè nosaltres us creguem?
El manà fou un signe de la misericòrdia divina que culmina en l’Eucaristia, dins d’una mateixa història d’Amor. Representa la meravellosa articulació entre Antic i Nou Testaments: en l’Antic “batega” i es prepara el Nou, i, en el Nou es desvetlla i culmina l’Antic.
En el Crist es compleixen els anuncis profètics sobre el Messies-Salvador.
Després de la multiplicació dels pans i els peixos, després de la tempesta del llac, caminant Jesús sobre les aigües… després de tot això la gent de Cafarnaüm li demana un senyal, amb una confiança excessiva, d’aquelles que Jesús capta com una excusa per “aprofitar-se’n d’ell…”
I Jesús sempre estava matisant… I és que no podia evitar-ho. Estava ple de l’Esperit de Veritat, estava en joc l’essència del Regne… davant d’un poble que, possiblement per les condicions de poble dominat, pobre i empobrit, tenia una visió massa material de la vida i de la fe.
Dit amb paraules més de teologia d’avui: “Us heu quedat en la superfície del signe, sense creure en el significat, heu cregut en el prodigi, però no us heu endinsat en el misteri de fe.”
Jesús els fa descobrir que tenen unes altres necessitats espirituals també molt humanes i profundes que hauran de sadollar. Per això Jesús l’anomena “Pa de Vida”. Pa, perquè és absolutament prioritari; i de vida perquè va directament al nucli de la vida en plenitud, que és l’esperit.
Pere Casaldàliga ja va dir que per a ell hi havia tres absoluts: Déu, la seva imatge (nosaltres) i el pa.
El missatge de fons de tot aquest capítol sisè de l’evangeli de Joan, podria resumir-se així:
més enllà de les nostres necessitats físiques (aliment),
Déu ens ofereix participar de la seva mateixa Vida.
Som “obra de Déu”. Millor: som fills en el Fill.
I la manera d’acollir aquesta vida és fer-ne també un do (aliment) per als altres.
Passa com en les làmpades elèctriques:
no són res si no reben electricitat i si no escampen cap als altres la seva llum
Les dues coses són indispensables
Us imagineu una làmpada que guardés per a si mateixa la llum que rep?
No “viuria”. Allò que la fa viva és estar connectada i escampar la seva llum
Així passa amb els humans: vivim si estem connectats a la Font de la Vida i ens fem aliment per als altres.
Avui dia, a Occident, la gran sequera del materialisme ens fa sentir tanta fam d’espiritualitat que sovint ens alimentem amb coses que serveixen per “matar la gana”, però que no alimenten realment.
En una societat laica com la nostra, és sorprenent la revifalla que està tenint la cosa religiosa. Les “religions” s’estan convertint en un bé de consum; en un producte destinat a la pròpia “realització”, relaxació, “alliberament”, equilibri, sintonia amb l’univers…
A vegades es tracta de “religions” sense Déu”, o amb un “déu” fet a mida de les nostres necessitats (“ídol”). És una manera de “matar la gana”…
I llevada la gana, sembla com si ja no calgués esperar res més…
Però també és una prova que Déu els fa: han de recollir cada dia només el menjar del dia, no poden emmagatzemar; endemés, el divendres, hi havia ració doble, per poder guardar el dissabte.
Alguns “llestos” van intentar fer provisions, però el manà es podria…Déu havia decidit educar el seu poble…
El poble jueu sap des de sempre que la fe no és un bagatge intel·lectual sinó una experiència comuna:
l’experiència dels dons i els perdons de Déu.
Tot ídol ens fa recular del camí de la llibertat; només cal que pensem en els integrismes i els fanatismes que ens desfiguren. El diner també pot ser clarament un ídol…
Després existeix el risc que l’èxit, el lent treball del temps, els fracassos, disminueixin el fervor primitiu…
Llavors ve la rutina. Amb la fe passa el mateix: si no es manté l’impuls, si no s’alimenta la flama, s’apagarà a poc a poc.
Però és que nosaltres som lliures i ens cal escollir entre l’error i la veritat…
En aquesta oposició entre l’home vell i l’home nou, reconeixem un tema força freqüent en l’Antic Testament i que Pau també utilitza sovint: el tema dels dos camins, la vida pagana i la vida cristiana…
El manà fou un signe de la misericòrdia divina que culmina en l’Eucaristia, dins d’una mateixa història d’Amor
Jesús l’anomena “Pa de Vida”. Pa, perquè és absolutament prioritari; i de vida perquè va directament al nucli de la vida en plenitud, que és l’esperit.
Déu ens ofereix participar de la seva mateixa Vida. I la manera d’acollir aquesta vida és fer-ne també un do (aliment) per als altres.
Passa com en les làmpades elèctriques: no són res si no reben electricitat i si no escampen cap als altres la seva llum…
Avui dia, a Occident, la gran sequera del materialisme ens fa sentir tanta fam d’espiritualitat que sovint ens alimentem amb coses que serveixen per “matar la gana”, però que no alimenten realment.
En una societat laica com la nostra, és sorprenent la revifalla que està tenint la cosa religiosa. Les “religions” s’estan convertint en un bé de consum; en un producte destinat a la pròpia “realització”, relaxació, “alliberament”, equilibri, sintonia amb l’univers…
A vegades es tracta de “religions” sense Déu”, o amb un “déu” fet a mida de les nostres necessitats (“ídol”). És una manera de “matar la gana”…
I llevada la gana, sembla com si ja no calgués esperar res més…
1 Tota la comunitat dels israelites va partir d’Elim, i arribà al desert de Sín, * entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de la sortida d’Egipte. 2 En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. 3 Els israelites els deien:
—Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d’Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam. *
4 El Senyor va dir a Moisès:
—Jo us faré ploure pa * des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d’acord amb això que els mano. * 5 I el sisè dia, quan preparin la quantitat que s’han d’emportar, n’agafaran el doble del que recullen els altres dies.
6 Moisès i Aaron van dir a tots els israelites:
—Aquest vespre sabreu que el Senyor us ha fet sortir del país d’Egipte, 7 i al matí veureu la glòria del Senyor, * ja que ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som perquè hàgiu de murmurar en contra nostre?
8 Moisès va afegir:
—Al vespre el Senyor us donarà carn per a menjar, i al matí, pa per a saciar-vos, perquè ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som? No és pas contra nosaltres que murmureu, sinó contra el Senyor. *
9 Moisès va dir a Aaron:
—Digues a tota la comunitat dels israelites: “Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions.”
10 I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s’apareixia en el núvol.
11 El Senyor digué a Moisès:
12 —He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: “Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu.”
13 Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. 14 Quan s’esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. 15 Els israelites, en veure-ho, es deien l’un a l’altre: « Man hu?» (que vol dir: «Què és això?»), * perquè no sabien què era. Moisès els va dir:
—Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. 16 El manament del Senyor és aquest: * Que cadascú en reculli el que necessita per a menjar. Agafeu-ne la mesura d’un ómer * per persona, segons el nombre de persones que hi ha a cada tenda.
17 Els israelites ho van fer així. Uns en van recollir molt, i altres poc; 18 però, quan ho van mesurar, ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc. * Cadascú havia recollit el que necessitava per a menjar.
19 Moisès també els va dir:
—Que ningú no en guardi gens per a l’endemà.
20 Amb tot, alguns no van fer cas de Moisès i en guardaren per a l’endemà, però es va omplir de cucs i es va podrir. Moisès s’indignà contra ells.
21 Cada matí tothom en recollia, cadascú segons el que necessitava per a menjar. Quan el sol escalfava, la resta es fonia. 22 El dia sisè en recolliren el doble, dues mesures per persona. Els principals de la comunitat van anar a comunicar-ho a Moisès. 23 Ell els digué:
—El Senyor ho ha manat així. Demà és dissabte, dia de repòs consagrat al Senyor. Coeu el que hàgiu de coure, i bulliu el que hàgiu de bullir, i el que sobri, reserveu-ho i guardeu-ho per a demà.
24 Ells ho van guardar fins l’endemà, tal com Moisès havia ordenat, i no s’hi van posar els cucs ni es va podrir. 25 Moisès els digué:
—Mengeu-vos-ho avui, perquè avui és dia de repòs en honor del Senyor, i no en trobareu pas als camps.
26 Durant sis dies en recollireu, però el dia setè és dia de repòs, i no n’hi haurà.
27 Tot i això, alguns del poble sortiren a buscar-ne el dia setè, però no en van trobar. 28 Llavors el Senyor va dir a Moisès:
—Fins quan us negareu a complir els meus manaments i les meves lleis? 29 Tingueu present que el Senyor us ha donat el dissabte, dia de repòs; per això, el dia sisè us dóna pa per a dos dies. Quedeu-vos cadascú al seu lloc; el dia setè ningú no ha de sortir.
30 Així, doncs, el poble va reposar el dia setè. *
31 Els israelites van donar a aquella substància el nom de mannà. Era blanca com la llavor de coriandre, i tenia un gust com de galetes de mel. *
32 Moisès va dir:
—El Senyor ens ha donat aquesta ordre: “Ompliu de mannà la mesura d’un ómer i guardeu-la, perquè les generacions futures vegin el pa amb què us vaig alimentar al desert quan us vaig fer sortir del país d’Egipte.”
33 Moisès va dir a Aaron:
—Pren una gerra i posa-hi una mesura de mannà. Després deixa-la davant el Senyor, perquè es conservi el mannà per a les generacions futures. *
34 Tal com el Senyor havia ordenat a Moisès, Aaron va posar la gerra davant el document de l’aliança, per tal de conservar el mannà.
35 Els israelites van menjar mannà durant quaranta anys, * fins que arribaren en una terra habitada. En van menjar fins que foren a les fronteres del país de Canaan. *
36 L’ómer o ració diària de mannà era la desena part de la mesura coneguda amb el nom d’efà.
Escolta, poble, el meu ensenyament *
1 Cant. * Del recull d’Assaf. *
Escolta, poble, el meu ensenyament, *
estigues atent a les meves paraules.
2 Els meus llavis es valdran de paràboles,
aclariré enigmes del temps antic. *
3 El que vam sentir i aprendre,
allò que ens van contar els nostres pares,
4 no ho amagarem als nostres fills,
i ells ho contaran als qui vindran després: *
són les gestes glorioses del Senyor,
el seu poder i els seus prodigis.
5 Ell va establir un pacte amb Jacob,
va fixar una llei amb Israel. *
Ell va manar als nostres pares
que tot això ho ensenyessin als seus fills,
6 perquè ho coneguessin els qui vindran
i els fills que naixeran després.
Que s’alcin, doncs, i ho contin als seus fills,
7 perquè posin en Déu la confiança,
perquè no oblidin mai més les seves obres
i guardin els seus manaments. *
8 Que els fills no es tornin com els seus pares,
gent indòcil i rebel, *
gent de cor inconstant,
d’esperit infidel a Déu.
9 La gent d’Efraïm, * bons arquers,
fugiren a l’hora del combat; *
10 no guardaren l’aliança de Déu,
es negaren a seguir la seva llei. *
11 Havien oblidat les seves gestes,
els prodigis que els havia mostrat. *
12 En terra d’Egipte, a la plana de Tanis, *
obrà prodigis * davant els seus pares:
13 per obrir-los camí partí la mar,
aguantant les aigües com un dic; *
14 els guiava de dia amb un núvol,
de nit amb la resplendor del foc. *
15 Esberlà roques al desert,
com per donar-los les aigües profundes;
16 va fer sortir rius de la roca, *
com si hi aboqués les aigües abismals.
17 Però ells continuaren ofenent-lo,
encarant-se en el desert contra l’Altíssim; *
18 en el seu cor van posar Déu a prova *
reclamant-li un menjar que els agradés.
19 Malparlaven de Déu i deien:
«¿Tindrà poder per a parar taula * en ple
desert?
20 Quan donà un cop a la roca,
l’aigua rajà i van baixar torrents.
Però, ¿podrà donar-nos ara pa
i proveir de carn el seu poble?» *
21 El Senyor els va sentir i s’indignà,
el seu foc s’abrandà contra Jacob, *
el seu rigor caigué sobre Israel,
22 perquè no creien en Déu, *
no confiaven que els podia salvar.
23 Llavors va donar ordres als núvols
i obrí els batents del cel, *
24 i va ploure damunt d’ells l’aliment del mannà,
el do del seu blat celestial. *
25 Els homes van menjar el pa dels àngels,
les provisions abundants que els enviava.
26 Després va allunyar el vent de llevant *
i féu bufar el garbí amb el seu poder,
27 i va ploure carn com núvols de pols,
tants ocells com grans de sorra hi ha a la mar.
28 Els féu caure al bell mig del campament,
vora mateix de les tendes.
29 En menjaren fins a saciar-se;
així va satisfer el seu desig.
30 Però abans que aquell desig se’ls calmés,
amb el menjar encara a la boca,
31 el rigor de Déu va caure damunt d’ells:
va fer morir els més forts,
va abatre el jovent d’Israel. *
32 I, malgrat tot, encara van pecar,
no creien en els seus prodigis;
33 per això amb un sospir posà fi als seus dies,
la seva vida s’acabà ràpidament.
34 Quan els feria, ells el cercaven,
es convertien i tornaven a Déu.
35 Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu altíssim, el seu redemptor. *
36 Però no eren més que afalacs,
mentida davant d’ell a flor de llavis;
37 els seus cors no eren constants,
eren cors infidels a l’aliança. *
38 Ell, que és tot misericòrdia,
els perdonava la culpa i no els destruïa,
refrenava constantment el seu rigor,
no els mostrava tot el seu enuig;
39 tenia present que eren mortals,
un alè que no torna quan se’n va. *
40 Quantes vegades es rebel·laren al desert!
Com el contristaven en plena solitud!
41 Una vegada i una altra posaven Déu a prova,
entristien així el Sant d’Israel.
42 No es recordaven de la seva mà,
del dia que els havia rescatat de l’opressió, *
43 quan obrà grans senyals a Egipte,
meravelles a la plana de Tanis: *
44 va convertir en sang canals i recs,
perquè els egipcis no poguessin beure; *
45 envià tàvecs que els consumien *
i granotes que infestaven el país; *
46 abandonà les collites als insectes, *
el fruit del seu treball a les llagostes;
47 amb la pedregada els destrossà les vinyes,
i amb la calamarsa, els sicòmors;
48 moria el bestiar, colpit per la pedra,
i els seus ramats eren víctimes dels llamps. *
49 Desencadenà encara el foc del seu rigor:
indignació, càstig i desgràcies,
tot un estol d’àngels malèfics.
50 Va donar lliure curs al seu enuig
deixant que la mort els assaltés
i la pesta consumís les seves vides. *
51 Va colpir a Egipte tots els primogènits, *
la flor de la fillada del poble de Cam. *
52 Tragué fora com un ramat el seu poble
i els va guiar com ovelles pel desert. *
53 Els guià segurs, sense res que els fes por,
i la mar va engolir els seus enemics. *
54 Els féu entrar al seu clos sagrat,
en aquella muntanya que el seu braç es conquerí.
55 Davant d’ells expulsà els pobles nadius,
els repartí per sorts l’heretat
i instal·là a casa d’aquells pobles les tribus d’Israel.
56 Però posaren Déu a prova, es rebel·laren,
no van guardar l’aliança de l’Altíssim,
57 el refusaren i el traïren igual que els seus pares,
desviant-se com sagetes mal tirades;
58 l’irritaven en els recintes sagrats,
l’engelosien amb els seus ídols. *
59 Quan ho veié, Déu es va indignar
i repudià Israel completament; *
60 abandonà el temple de Siló, *
el tabernacle del santuari d’Adam;
61 i deixà captiva en mans dels opressors *
la seva arca potent i gloriosa.
62 Indignat contra la seva heretat,
abandonà el seu poble a mercè de l’espasa;
63 el foc consumí tants homes joves
que les noies no tingueren cants de núvia; *
64 els sacerdots van caure a la guerra,
i les viudes no els pogueren plorar. *
65 Llavors el Senyor es desvetllà com si
s’hagués adormit,
igual que un guerrer ensopit de massa vi:
66 va ferir els darreres dels seus opressors, *
que en portaren per sempre la vergonya.
67 Deixà de banda la casa de Josep,
desestimà la tribu d’Efraïm. *
68 Va escollir la tribu de Judà, *
la muntanya de Sió, que ell tant estima;
69 hi construí el seu temple, ferm com el cel,
etern com la terra i els seus fonaments.
70 Va escollir David, el seu servent,
el va treure d’entre pletes i ramades, *
71 el prengué de darrere les ovelles,
perquè pasturés el seu poble * de Jacob,
Israel, la seva heretat.
72 Ell els pasturava amb cor irreprensible, *
els guiava amb mà prudent.
La ciutat d’Efes, situada prop del mar Egeu, era la gran metròpoli de tota l’Àsia Menor. Pel seu port, juntament amb el d’Alexandria i el d’Antioquia de Síria, passava el comerç del Mediterrani oriental. Alexandre el Gran va conquerir la ciutat en el segle IV aC i, dos segles més tard, els romans l’ocuparen i la feren capital de la província de l’Àsia.
Efes era un centre comercial, religiós i cultural molt important. La deessa de la fertilitat (anomenada Àrtemis pels grecs i Diana pels romans) centralitzava la vida religiosa de la ciutat i atreia nombrosos pelegrins. El seu culte movia també grans quantitats de diners i donava feina abundant als argenters de la ciutat (Ac 19,23-40).
Pau, seguint l’estratègia evangelitzadora de proclamar la salvació de Jesús en els punts neuràlgics de l’imperi romà, prengué Efes com un objectiu privilegiat. El llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 19,1-22) explica l’estada de Pau a la ciutat, que durà una mica més de dos anys (54-56 dC). L’apòstol és presentat lluitant amb èxit contra el paganisme: prodigis i miracles, juntament amb persecucions, avalen de part de Déu el missatge que Pau anuncia.
Aprofitant aquesta llarga estada, Pau formarà a Efes una escola de deixebles que irradiarà posteriorment els seus ensenyaments per tota la regió. L’activitat literària de Pau durant la seva estada a Efes és molt intensa.
L’apòstol hi escriu la Primera carta als Corintis, la Carta als Gàlates, la Carta als Filipencs i potser la Carta a Filèmon. La ciutat d’Efes pesa moltíssim en la vida de Pau.
L’Evangeli segons Joan és una de les obres més profundes del Nou Testament. El seu tremp teològic és comparable al dels textos més enlairats de Pau (p. ex., la Carta als Romans) o al de la Carta als Hebreus.
Tanmateix, és una obra que neix en un moment ben determinat (darrers anys del segle I) i en un context força específic (confrontació de l’Església cristiana amb el judaisme d’orientació farisea). L’Evangeli segons Joan pretén d’envigorir i aprofundir la confessió de la fe cristiana en un context cultural nou i divers. Això explica que utilitzi un vocabulari peculiar i un esquema de fons diferent de l’esquema dels evangelis sinòptics. Tot plegat fa que la lectura i comprensió de l’Evangeli segons Joan no siguin una tasca senzilla.
L’obra es va gestar en el decurs d’un bon nombre d’anys i anà enriquint-se i arrodonint-se a mesura que les circumstàncies demanaven aclariments i aprofundiments del seu missatge fonamental. El nucli de tradicions més antigues sobre Jesús hi és encara perceptible; es tracta d’un material que probablement es va anar configurant al marge de la tradició sinòptica. Ara bé, en el moment en què s’escriu el cos central de l’evangeli, l’autor refon aquest material amb un estil personal i característic, de manera que és molt difícil distingir en el text les tradicions més antigues.
D’altra banda, tot fa pensar que l’obra no assoleix una forma definitiva i que, per això, alguns fragments no acaben d’encaixar amb el context on han estat situats. Així, per exemple, el capítol 21 és un apèndix que serveix per a arrodonir el missatge fonamental de l’evangeli, i el pròleg s’afegeix al cos central de l’obra quan aquesta ja té una certa estructura.
