Menu
Lectura del llibre de la Saviesa
Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.
El llibre de la Saviesa va ser escrit en grec per un jueu d’Alexandria, a les darreres dècades abans de la nostra era. Estava impregnat de la cultura grega i en el món grec el que s’admirava més era la intel·ligència i la filosofia (=amor a la saviesa).
I l’autor diu, ben clar i ben fort, que la veritable saviesa, que els secrets del coneixement, només Déu els posseeix. No són pas els saberuts qui els tenen… Nosaltres sabem el que va dir Jesús:
“T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Mt 11, 25).
Hi ha dos punts molt importants de la fe jueva: el poder de Déu i la seva bondat.
Si Déu és tan indulgent amb els homes, és perquè és totpoderós.
Aquí compara el poder de Déu i la voluntat de poder dels homes, els quals com que no tenen la força per ells mateixos i en ser limitats, han de fer-ne “exhibició”… Déu, amb el seu gran poder només mostra dolcesa i paciència:
“Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà”.
“…i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats”.
Si Déu no és més que amor i tendresa i si ens ha creat a la seva imatge, la conseqüència és que nosaltres hem d’abandonar tota idea de violència i poder.
“Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom”
I Jesús ens ho va dir de forma ben explícita:
“Jesús els cridà i els digué: Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor (Mt 20, 25-26).
… els secrets del coneixement, només Déu els posseeix.
Si Déu és tan indulgent amb els homes, és perquè és totpoderós.
Vós, Senyor, sou indulgent i bo,
ric en l’amor per a tothom que us invoca.
Senyor, escolteu la meva pregària,
escolteu la meva súplica.
Tots els pobles que heu creat
vindran a fer-vos homenatge
i glorificaran el vostre nom.
Diran: «Sou gran, Senyor,
són prodigioses les vostres obres,
vós sou l’únic Déu». R.
Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne,
lent per al càstig, fidel en l’amor,
mireu-me, apiadeu-vos de mi. R.
R. Senyor, vós sou indulgent i bo.
Si Déu és indulgent amb l’home, és perquè és totpoderós…
A la primera estrofa trobem una manifestació de la indulgència de Déu.
“Vós, Senyor, sou indulgent i bo, ric en l’amor per a tothom que us invoca”.
La segona estrofa ens parla de la grandesa de Déu:
“Tots els pobles que heu creat vindran a fer-vos homenatge i glorificaran el vostre nom”.
A la tercera estrofa, la primera frase, és una de les grans revelacions de Déu a Moisès en el Sinaí:
“L’endemà es va llevar de bona hora i va pujar a la muntanya del Sinaí, tal com el Senyor li havia manat, portant a la mà les dues taules. El Senyor baixà enmig del núvol, s’aturà prop de Moisès i pronuncià el seu nom, que és «el Senyor». El Senyor, tot passant davant de Moisès, va proclamar:
El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!…
Tot seguit, Moisès es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra i digué: Senyor, ja que m’has concedit el teu favor, vine, si et plau, a acompanyar-nos. És cert que aquest poble va a la seva, però tu perdonaràs les nostres culpes i els nostres pecats i faràs de nosaltres la teva heretat” (Ex 34, 6,8)
L’autor del nostre salm reacciona igual que Moisès: recorda la misericòrdia de Déu i li suplica:
“mireu-me, apiadeu-vos de mi”
Aquest salm és l’oració d’un “pobre” (v. 1), que s’abandona a la misericòrdia i al poder de Déu enmig d’un greu perill (vv. 7-14).
Per a fonamentar la seva petició, el salmista no descriu dramàticament la intensitat dels seus sofriments —com sol succeir en les súpliques del saltiri (Sl 21; 40; 68; 87)—, sinó que apel·la amb insistència esperançada a la bondat infinita de Déu (vv. 5, 13, 15-17).
Aquest salm és una súplica, mitjançant paraules molt senzilles. Però és també un himne, que canta a l’absolut de “només-Déu”, i el seu l’amor fidel.
Qui és aquest home que suplica i lloa? Es presenta ell mateix mitjançant dues característiques. És abans que res un “fidel”, un “servidor de Déu”, algú que se sent de Déu, totalment “orientat vers” Déu, mitjançant la fe i la confiança. És igualment un “anawim”, un “pobre”, un “desgraciat”, que prega des de la seva situació: angoixa, opressió per part dels orgullosos i els poderosos.
El salm culmina amb una última “súplica”: “Senyor, feu-me aquest gest, penyora de favor… ”
Imaginem-nos Jesús recitant aquest salm. Sí, Jesús és la veritable “penyora” del favor de Déu. Ell és qui ens treu de l’abisme de la mort”… Ell és qui ens “allibera dels nostres enemics”.
“Escolteu, responeu, mireu, sentiu”. Oració familiar, que utilitza les paraules més senzilles del diàleg humà. En l’oració, som davant “algú”. Algú que ens mira! Algú que ens escolta! Algú que ens estima!
És el balboteig de l’oració. Les nostres oracions són sovint buides i formalistes perquè ens acontentem de repetir mecànicament paraules i més paraules… Quan el que necessitem és prendre consciència d’una “presència”.
L’autor del nostre salm reacciona igual que Moisès: recorda la misericòrdia de Déu i li suplica:
“mireu-me, apiadeu-vos de mi”
…el salmista… apel·la amb insistència esperançada a la bondat infinita de Déu.
Aquest salm és una súplica, mitjançant paraules molt senzilles. Però és també un himne…
Qui és aquest home que suplica i lloa? … és un “fidel”, un “servidor de Déu”, algú que se sent de Déu, totalment “orientat vers” Déu, mitjançant la fe i la confiança. És igualment un “anawim”, un “pobre”, un “desgraciat”, que prega des de la seva situació: angoixa, opressió per part dels orgullosos i els poderosos.
“Escolteu, responeu, mireu, sentiu”. Oració familiar, que utilitza les paraules més senzilles del diàleg humà.
En l’oració, som davant “algú”…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.
La insistència de Pau sobre el paper de l’Esperit Sant queda ben palesa: només en aquest capítol 8 de la carta als cristians de Roma, la menciona… 18 vegades!
Fa dues setmanes (diumenge XIV): “L’Esperit habita en nosaltres”… Diumenge XV, la setmana passada, ens parla del projecte de Déu que sembla un naixement amb sofriment, que dura encara.
Avui ens parla de la pregària: ens diu que l’Esperit guia la nostra pregària per fer-nos entrar en aquest famós projecte de Déu.
Pregar com cal és entrar a la voluntat de Déu, voler el que Déu vol; és mirar el món en un sentit ampli però també en el nostre entorn immediat amb la mirada de Déu;
és celebrar amb alegria quan veiem signes, encara que petits, de l’avanç del Regne de Déu, del progrés de la fraternitat, de la solidaritat, del respecte…
és no rendir-se quan veiem el contrari, la lentitud del progrés de la humanitat
és continuar, vingui el que vingui, demanant el creixement del projecte de Déu
En el Parenostre demanem:
“que sigui santificat el teu nom
que vingui el teu regne,
que es faci la teva voluntat així a la terra com es fa en el cel”
aquestes tres peticions que fem són la nostra manera d’entrar en la mirada de Déu…
Potser la pregària comença, simplement, quan demanem que l’Esperit vingui a ajudar-nos…
El millor model per a la nostra pregària és certament Jesús mateix perquè ell estava permanentment conduït per l’Esperit Sant…
Sant Pau… avui ens parla de la pregària: ens diu que l’Esperit guia la nostra pregària per fer-nos entrar en aquest famós projecte de Déu.
Pregar com cal és entrar a la voluntat de Déu, voler el que Déu vol… és no rendir-se quan veiem la lentitud del progrés de la humanitat… és continuar, vingui el que vingui, demanant el creixement del projecte de Déu.
Potser la pregària comença, simplement, quan demanem que l’Esperit vingui a ajudar-nos…
El millor model per a la nostra pregària és certament Jesús mateix perquè ell estava permanentment conduït per l’Esperit Sant…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?
Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feune feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
Qui tingui orelles, que ho senti».
A la paràbola de diumenge passat, hom parlava de la qualitat del terreny més o menys favorable a acollir la llavor: a la d’avui fa intervenir un enemic…
El “terreny sembrat” és el món sencer. I no hi ha estat sembrada només llavor bona sinó que algú (l’enemic) hi ha sembrat també llavor dolenta (el jull).
Així és el nostre món: amb molta llavor bona, i també amb llavor dolenta (i al camp de cada un de nosaltres, també). La frontera que separa els bons dels dolents passa en realitat en cadascú de nosaltres!
Ningú no pot arrencar l’una sense arrencar també l’altra, perquè les seves arrels estan imbricades.
Podríem pensar que la paràbola del jull és un començament de la resposta al problema de l’origen del mal: no ha estat Déu qui l’ha creat com no ha estat el sembrador qui ha sembrat el jull.
En el relat del Gènesi ja queda clar: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gn 1, 31). En altres religions, en canvi, les divinitats havien creat tant el bé com el mal…
A la paràbola, veiem com Jesús insisteix en la mateixa línia: el sembrador no ha sembrat el jull…
Mateu es refereix aquí a la temptació d’elitisme de certes comunitats. De fet ell és l’únic evangelista que raporta aquesta paràbola: potser perquè la comunitat que era la receptora del seu evangeli n’era particularment necessitada d’aquesta lliçó…
Aquesta paràbola és una desautorització total de tota mena de fanatisme, d’intolerància. Déu no és així. El salm que hem escoltat ens diu clarament com és Ell:
“compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”.
El relat ens diu que no hem de fer la tria ara sinó quan l’amo de la sembra ho digui: és Déu i ningú més a qui li correspon la tria. Ens cal refrenar la nostra tendència a “arrencar” el mal…
Sovint no és fàcil delimitar el bé del mal perquè no existeixen en estat pur. Com el blat i el jull, estan barrejats en un mateix camp. Moltes vegades, sota l’aparença d’allò que considerem mal, pot haver-hi una autèntica força de bé. I a l’inrevés.
Si alguna vegada ens trobem amb alguna injustícia o altres mals que, en consciència, pensem que no es poden tolerar, lluitem-hi.
Lluitem-hi, sí. Però fem-ho amb humilitat, sense creure’ns perfectes, sens jutjar el grau de bona o mala voluntat de l’altre. Perquè en el moment que jutjo l’altre considerant-me a mi mateix
“pur”, jo també m’estic convertint en jull.
Déu ens dóna temps perquè recapacitem i tinguem ocasió de canviar. I vol que això ho fem lliurement.
Perquè confia en nosaltres…
No busquem resultats a curt termini.
Les coses que deixen els senyals més pregons, demanen temps.
No ens desanimem.
Confiem en la bondat del Senyor, mantinguem la pau al cor i tirem endavant.
Reflexionem-hi.
El Regne de Déu no s’imposa; s’ofereix. Es fa present al món com una llavor, com una realitat molt petita… Aquesta llavor és presència del futur; és promesa ja present: així és l’Església.
La resurrecció de Jesús és poc cridanera, és la llavor més petita de la història. Però, alhora, és la novetat més gran de la nostra història.
El “terreny sembrat” és el món sencer. I no hi ha estat sembrada només llavor bona sinó que algú (l’enemic) hi ha sembrat també llavor dolenta (el jull).
Així és el nostre món: amb molta llavor bona, i també amb llavor dolenta (i al camp de cada un de nosaltres, també). La frontera que separa els bons dels dolents passa en realitat en cadascú de nosaltres!
A la paràbola… Jesús insisteix … el sembrador no ha sembrat el jull…
Mateu es refereix aquí a la temptació d’elitisme de certes comunitats.. Aquesta paràbola és una desautorització total de tota mena de fanatisme, d’intolerància.
…no hem de fer la tria ara sinó quan l’amo de la sembra ho digui: és Déu i ningú més a qui li correspon la tria.
Ens cal refrenar la nostra tendència a “arrencar” el mal…
Sovint no és fàcil delimitar el bé del mal perquè no existeixen en estat pur.
Lluitem-hi, sí. Però fem-ho amb humilitat, sense creure’ns perfectes, sens jutjar el grau de bona o mala voluntat de l’altre. Perquè en el moment que jutjo l’altre considerant-me a mi mateix “pur”, jo també m’estic
convertint en jull.
El Regne de Déu no s’imposa; s’ofereix. Es fa present al món com una llavor, com una realitat molt petita…
Aquesta llavor és presència del futur; és promesa ja present: així és l’Església.
La resurrecció de Jesús és poc cridanera, és la llavor més petita de la història. Però, alhora, és la novetat més gran de la nostra història.
1 El teu alè * immortal és present en tots els éssers.
Càstig contra els habitants de Canaan
2 Per això tu corregeixes * de mica en mica els transgressors: els recordes allò mateix amb què han pecat i d’aquesta manera els amonestes perquè s’allunyin del mal i creguin en tu, Senyor. 3 Fou així com els antics pobladors * de la teva terra santa 4 se’t feren odiosos per les seves pràctiques abominables: * es dedicaven a bruixeries i a cultes infames, 5 assassinaven infants sense cap mena de pietat, feien banquets de carn i sang humanes on fins i tot devoraven les entranyes; eren gent agafada en plena orgia de ritus iniciàtics, 6 pares que mataven els propis fills indefensos. A tots ells havies decidit de fer-los morir a mans dels nostres avantpassats, 7 perquè la terra que tu estimes més que totes pogués acollir uns fills de Déu dignes d’habitar-la.
8 Doncs bé, fins i tot a aquesta gent, homes al capdavall, també vas tractar-los amb mirament i vas enviarlos vespes, * avantguarda del teu exèrcit, perquè només els destruïssin de mica en mica. 9 Hauries pogut fer que, en una batalla, aquests impius caiguessin en mans dels justos. * Hauries pogut destrossar-los tot d’una amb bèsties ferotges o amb una sola ordre terminant. 10 Però no ho vas fer. Aplicant pas a pas la teva justícia, els donaves una ocasió de penedir-se, encara que sabies que eren dolents de mena, amb una malícia innata, i que no canviarien mai de pensament: 11 eren una nissaga maleïda * des dels seus orígens.
I si ajornaves el càstig pels seus pecats, no era per por de ningú. 12 Qui gosaria demanar-te comptes del que fas? Qui s’oposaria al teu judici? Qui t’acusaria de destruir unes nacions que tu mateix has creat? Qui vindria a declarar contra tu per defensar uns homes culpables? 13 Però tu vetlles per tothom i no hi ha cap altre déu * a qui hagis de demostrar que has jutjat amb rectitud. 14 Ni tampoc cap rei ni cap sobirà no et podria desafiar defensant els qui tu has castigat.
15 Tu, que ets just, governes l’univers amb justícia i consideres cosa indigna del teu poder condemnar o castigar cap innocent. * 16 Perquè ets fort, ets just, * i perquè ets el sobirà de tots, tractes tothom amb clemència. 17 Tan sols mostres la teva força a qui no creu en la plenitud del teu poder, i confons l’arrogància dels qui, coneixent-lo, gosen desafiar-lo. * 18 Tu disposes de la força, i per això jutges amb clemència i ens governes amb molt mirament. Tens el poder a l’abast sempre que vols.
19 Obrant així, has ensenyat al teu poble que el just ha de ser amic dels altres homes, * i alhora has omplert els teus fills d’esperança, ja que els dónes l’oportunitat de penedir-se dels pecats. 20 Has castigat amb molta discreció i paciència els enemics dels teus fills que mereixien la mort, i els has donat temps i ocasió per a renunciar a la maldat. 21 Amb quin mirament, doncs, no jutjaràs els teus propis fills, tu que havies garantit als seus pares, amb juraments que acompanyaven aliances, unes promeses tan excel·lents! * 22 I així, mentre flagel·les els nostres enemics de deu mil maneres, * ens eduques perquè pensem en la teva bondat quan jutgem, i esperem en la teva misericòrdia a l’hora de ser jutjats.
23 Per això vas turmentar aquells insensats que vivien una vida esgarriada, servint-te dels mateixos animals abominables que ells adoraven. 24 En efecte, s’havien esgarriat tant del camí dret que fins i tot van prendre com a déus els animals més vils i repugnants; es van deixar enredar com criatures sense seny, i 25 per aquest motiu els vas enviar un càstig grotesc com escau a infants sense ús de raó. 26 Però els qui no s’escarmentin amb renys de per riure rebran un càstig digne del poder de Déu. * 27 Exasperats per aquelles bestioles que els feien sofrir, i veient-se castigats pels mateixos animalons que ells tenien per déus, * van acabar reconeixent com a Déu veritable aquell que fins aleshores es negaven a conèixer. I és que el càstig suprem * havia de caure damunt d’ells.
Escolta, Senyor, i respon-me *
1 Pregària. Referit a David.
Escolta, Senyor, i respon-me,
que sóc pobre i desvalgut. *
2 Guarda la meva vida, *
que sóc un fidel teu.
Salva, Déu meu, el teu servent
que en tu confia.
3 Apiada’t de mi, Senyor,
que a tu clamo tot el dia.
4 Dóna aquest goig al teu servent;
a tu, Senyor, elevo la meva ànima. *
5 Tu, Senyor, ets indulgent i bo,
ric en l’amor per a tothom qui t’invoca.
6 Senyor, escolta la meva pregària,
escolta la meva súplica. *
7 T’invoco en hores de perill *
i sé que em respondràs. *
8 Entre els déus no hi ha ningú com tu, Senyor,
no hi ha gestes comparables a les teves. *
9 Tots els pobles que has creat, Senyor,
vindran a prosternar-se al teu davant *
i glorificaran el teu nom.
10 Perquè tu ets gran, Senyor, i obres meravelles,
tu ets l’únic Déu.
11 Ensenya’m, Senyor, la teva ruta, *
i m’encaminaré en la teva veritat. *
Dóna’m un cor que no estigui dividit:
fes que veneri el teu nom. *
12 Et lloaré, Senyor, Déu meu, amb tot el cor,
glorificaré per sempre el teu nom:
13 «L’amor que em tens és molt gran,
m’has salvat de la terra dels morts.» *
14 Déu meu, uns arrogants s’han alçat contra mi,
una colla de violents que et tenen per no res
volen prendre’m la vida. *
15 Però tu, Senyor, Déu compassiu i benigne,
lent per al càstig, fidel i ric en l’amor, *
16 mira’m, apiada’t de mi. *
Dóna al teu servent la teva força,
salva el fill de la teva serventa. *
17 Dóna’m un senyal de la teva bondat,
i els qui m’odien veuran, avergonyits,
que tinc en tu, Senyor, consol i ajuda.
La carta s’obre amb una salutació densa i solemne (1,1-7); tot seguit, Pau manifesta el seu desig de visitar els cristians de Roma (1,8-15).
La part doctrinal de l’escrit comença amb un enunciat (1,16-17) que pot ser qualificat de síntesi de la carta: en l’evangeli, que és poder de Déu, es revela la justícia salvadora de Déu, en virtut de la fe i amb vista a la fe.
A continuació hi ha una primera secció (1,18-4,25) on Pau, considerant la història des d’un punt de vista teològic, mostra com Déu s’ha manifestat als pagans i als jueus. A través de les coses creades, Déu s’ha fet conèixer als pagans, els quals l’han ignorat completament (1,18-31), però alhora s’ha revelat als jueus per mitjà de la Llei de Moisès, que ells han transgredit (2,1-29). Per tant, uns i altres, pagans i jueus, estan sota el domini del pecat (3,1 20). Ha calgut la sang de Jesucrist per a redimir-los a tots: en efecte, únicament per la fe en Jesucrist, Déu fa justos els incircumcisos i els circumcisos (3,21-31). Tanmateix, aquest fet, per als jueus, no hauria de suposar cap novetat: Abraham, el pare del poble, va rebre el favor de Déu, no pas en virtut de les seves obres o de la seva circumcisió, sinó gràcies a la seva fe. Així, doncs, Abraham és model del just que viu per la fe, tant si és jueu com si és pagà (4,1-25).
Una segona part (cc. 5-8), de gran volada teològica i literària, presenta la contraposició entre una humanitat solidària amb el pecat d’un sol home –Adam–, que porta a la mort, i l’amor gratuït i salvador de Déu envers tota la humanitat, que s’ha fet present també a través d’un sol home –Jesucrist– (c. 5). Pau afirma que pel baptisme tots els homes són associats a la mort i resurrecció de Crist, de manera que moren al pecat i a la mort i emprenen una vida nova, que és eterna (c. 6). La humanitat, que era esclava del pecat i de la Llei (c. 7), ha estat alliberada i ha rebut l’Esperit, que dóna la vida plena, la pau i la confiança filial envers Déu, el qual, en Jesucrist, ha manifestat als homes el seu amor immens (c. 8).
En una nova secció, Pau torna a interpretar teològicament la història i es pregunta per la situació del poble d’Israel després de Crist (cc. 9-11).
A la llum de la doctrina de la justificació per la fe que ha exposat en els capítols anteriors, reflexiona ara sobre la infidelitat de tants jueus que no han acceptat Jesús com a Messies i Senyor.
Pau comença afirmant la llibertat absoluta de Déu, que no fa dependre la salvació de la pertinença a un poble en concret (9,1-29). Després indica quina ha estat la culpa dels jueus: han buscat la salvació per mitjà de les obres, com si la salvació fos el fruit de l’esforç humà (9,30-10,21). L’apòstol acaba afirmant que, per pura gràcia de Déu, del poble d’Israel n’ha quedat una resta escollida, la qual, juntament amb els pagans que han cregut, formen el nou poble de Déu. Aquest nou poble aplegarà finalment Israel sencer i el conjunt dels pobles pagans (c. 11).
La segona gran part de la carta (12,1-15,13) és una exhortació sobre alguns aspectes de la vida cristiana. Després d’una introducció i d’una reflexió sobre allò que ha de ser una comunitat cristiana (12,1- 8), Pau escriu un seguit d’exhortacions breus, pròximes als ensenyaments de Jesús (12,9-21; 13,8-14).
Aquestes exhortacions són interrompudes per unes normes generals sobre quina ha de ser l’actitud dels cristians davant l’autoritat civil (13,1-7). Per acabar, tracta el problema de les relacions entre «els febles» i «els forts en la fe» dins la comunitat (14,1-15,13): els uns, provinents del judaisme, no mengen carn per por que no hagi estat sacrificada als ídols i, per tant, que sigui ritualment impura; els altres, provinents del paganisme, judiquen amb menyspreu aquesta actitud temorosa. Pau fa una crida a la comprensió mútua de cara a l’edificació de la comunitat.
Finalment, en l’epíleg (15,14-16,27), Pau justifica davant els lectors la tramesa de la carta (15,14-21) i els manifesta el desig d’anar-los a veure personalment (15,22-33). Segueix una llarga llista de salutacions (16,1- 23). L’escrit acaba amb una doxologia (16,25-27).
La Carta als Romans conté alguns dels temes més importants de la teologia paulina: la força salvadora de l’evangeli, la doctrina de la justificació per la fe, la realitat de la vida en Crist i amb Crist, l’acció de l’Esperit en els qui creuen…
La carta, segurament a causa de la seva gran riquesa doctrinal, ha tingut molta influència en la història del pensament cristià. Sobretot en dos moments concrets, les interpretacions diverses que se’n van fer han estat decisives per a l’Església: en el segle V, amb motiu de les grans controvèrsies sobre el caràcter gratuït de la salvació de Déu, i en el segle XVI, quan va iniciar-se la Reforma.
L’Evangeli segons Mateu s’adreça a una comunitat formada per cristians d’origen jueu i d’origen pagà, que viu una etapa de consolidació enfront del judaisme, en una època posterior a la destrucció de Jerusalem (any 70 dC).
Els responsables del judaisme insisteixen a rebutjar Jesús com a Messies d’Israel. D’aquí les nombroses confrontacions polèmiques, amb els mestres de la Llei i els fariseus, que apareixen en l’evangeli (cc. 12 i 23). D’altra banda, la comunitat de Mateu té una forta empenta missionera (28,16-20): s’experimenta l’alè d’aquest nou poble de Déu que, partint d’Israel, s’està convertint en l’Església que porta el missatge de l’evangeli de Jesús arreu de la terra.
Mateu construeix el seu escrit seguint el model literari creat per Marc i que és anomenat, justament, «evangeli». L’evangelista, identificat tradicionalment amb Mateu-Leví (9,9-13), recull l’herència de l’obra de Marc i la completa amb informacions que ha rebut d’altres fonts. La principal d’aquestes és probablement l’anomenada font Q (vegeu la introducció als evangelis sinòptics).
Un país com Síria –o el litoral siro-fenici– ofereix una situació favorable com a lloc on hauria viscut la comunitat destinatària de l’Evangeli segons Mateu. De manera preferent, dues ciutats podrien haver-ne estat els centres: Antioquia de Síria i Damasc. Notem que Ignasi d’Antioquia, vers l’any 115, coneix ja l’Evangeli segons Mateu.
Unes constatacions prèvies poden ajudar a comprendre algunes particularitats de l’estructura de l’Evangeli segons Mateu.
En primer lloc, observem que d’entrada segueix l’esquema de Marc pel que fa a l’itinerari de Jesús: 1) ministeri de Jesús a Galilea (4,12-16,12); 2) pujada a Jerusalem, des de la confessió de Pere a Cesarea de Filip (16,13 20,34); 3) ministeri a Jerusalem, passió, mort i resurrecció (21,1-28,20). Aquesta narració va precedida d’una preparació del ministeri de Jesús (1,1-4,11), amb un breu relat de la seva infància (cc. 1-2) i amb els primers esdeveniments relatius a la seva predicació (3,1-4,11).
Tanmateix, és útil de fer notar que hi ha hagut força canvis en relació a Marc. Un dels més significatius és l’aparició de grans blocs d’ensenyament, construïts com a discursos o sermons. Entre aquests discursos, cal remarcar: el sermó de la muntanya (cc. 5-7); el discurs de la missió (9,35-10,42); l’ensenyament en paràboles (c. 13); l’anomenat discurs a l’Església (17,24-18,35); el discurs als fariseus (23,1-36), i el discurs de la parusia (24,3 25,46). En 7,28; 11,1; 13,53; 19,1; 26,1, aquests discursos o instruccions es clouen amb una expressió semblant: «Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments…», o bé: «Quan Jesús hagué acabat de donar aquestes instruccions…»
Cal afegir, encara, que Mateu construeix una obra literària molt ben estructurada, amb repeticions simètriques i enllaços continus entre els diversos fragments. L’evangeli es caracteritza per la seva «arquitectura» i per un estil que facilita que el text pugui ser memoritzat. Esmentem, per exemple, l’expressió que es troba repetida en 4,23 i 9,35: «Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena.» D’aquesta manera es dóna cos a una presentació ben travada de l’ensenyament i l’activitat de Jesús: Jesús, amb paraules i amb fets, proclama la bona nova del Regne de Déu (anomenat aquí quasi sempre Regne del cel). Aquesta activitat amb paraules i amb fets sembla seguir tres grans desenrotllaments (4,12-10,42; 11,1-18,35; 19,1-25,46) on Jesús és presentat com a Messies d’Israel i Senyor de l’Església.
